Barranc del Pas de l'Escalell

Jo ja havia fet aquest barranc en dues ocasions anteriors i alguns de la colla encara més vegades pero aquest barranc és dels que val la pena repetir. És aquàtic, no està gaire lluny i sempre hi ha aigua. Fins i tot en una ocasió vam venir a fer-lo a la primavera i vam haver de desistir perquè el gran cabal el feia perillós. Avui, quan gairebé tothom ha tornat de les vacances d'agost, hem triat aquesta activitat: refrescant, sense complicacions i disfrutadora. Hem començat la jornada esmorzant en el bar de Vilada i, després de pujar en cotxe per la pista i d'equipar-nos per al barranc, hem iniciat el descens. Hi ha bastants ràpels però sense complicacions i molt ben equipats. Avui baixava poca aigua, com és normal a l'agost, però tot i això n'hi havia prou per remullar-se ben remullats. Els gorgs estaven plens i l'aigua corria, encara que en alguns sectors era només un rajolí. El barranc ha canviat una mica des de la darrera vegada que el vaig fer, l'any 2005. Per començar, en el primer ràpel ara hi ha un enorme tronc encaixat, portat fins aquí per alguna crescuda o caigut de dalt del cingle. Al larg del barrancs es poden fer alguns petits salts però, al menys en les condicions d'avui, no hi ha gorgs que permetin fer salts d'una mica d'alçada. Hem anat superant les petites dificultats i baixant tots els ràpels, alguns amb sortida una mica complicada, fins arribar als dos ràpels finals, els més llargs del recorregut. Finalment hem arribat al caminet de sortida, on acaben les dificultats del barranc i ens hem desequipat per fer el camí de retorn, una breu pujada que en poc més de mitja hora ens ha retornat al cotxe.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. Avui no hi ha hagut subcontractació sinó que el vídeo és obra de la productora pròpia del blog: Quercus Films:

---

---

À L B U M    D E    F O T O S - T  R  A  C  K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc del Forat Negre, 2011

Torrent de L'Arija, 2009

Pas de L'Escalell, 2005

---

De Sant Eulàlia a Cala Llonga

Excursió per les cales eivissenques, des de la Urbanització Siesta, a Santa Eulària des Riu, fins a Cala Llonga, passant per Cala Blanca i amb un sector força complicat, sense camí i amb algun petit tram de grimpada. És una excursió només per a gent amant de l'aventura i disposada a patir, especialment a l'estiu. No és una plàcida passejada al costat del mar. De fet, aquesta entrada del blog correspon a una excursió feta en dos intents consecutius. El primer intent, ahir, va acabar a mig camí perquè quan vam arribar a la sortida del túnel de Cala Blanca vam veure que la continuació era perillosa. La baixada a la platja pel terraplè era complicada per a la tropa que m'acompanyava. De fet, justament el dia anterior va ploure molt i els bombers van haver de rescatar un senderista que va quedar atrapat en aquesta cala. Tot i que la notícia del diari és molt confusa, cal suposar que el senderista va baixar a la cala i després no va poder sortir-ne. En el segon intent he anat sol (ningú amb una mica de seny m'hauria volgut acompanyar en aquesta ruta del porc senglar). He sortit de Siesta pel camí que ressegueix la costa, passant pel Caló de S'Alga. El camí, ben marcat, puja lleugerament allunyant-se de la línia de la costa i va a parar a una pista que segueix la direcció de la costa a certa alçada. Més endavant he deixat la pista per prendre un camí ben marcat que s'endinsa per una valleta. Al cap de poc ja es veu, des de dalt, l'entrada al túnel d'accés a Cala Blanca. Sembla ser que aquest túnel es va contruit com a únic accés a Cala Blanca, una petita cala tancada per tot arreu per cingles i espadats, i formava part d'un projecte urbanístic que no es va arribar a executar mai. El camí baixa, travessa un petit torrent sec i baixa una mica fins a l'entrada del túnel.  No cal llum per travessar el túnel, ja que s'hi veu prou bé. En pocs minuts arribem a sobre de la Cala Blanca, uns metres per sobre de la línia de la costa. Des de la sortida del túnel, l'accés a la platja (més aviat un pedregar) no és gens fàcil perquè és un terraplè sense camí. Segurament, l'antic camí ha estat esborrat per la força de les onades i ara cal baixar sense camí. Hi ha alguns blocs de pedra que permeten baixar amb més seguretat que per la pedrera inestable. Des d'aquest punt, el més fàcil seria tornar enrere, tornar a passar el túnel i pujar per un bon camí (marcat amb pintura) pel torrent sec que hem travessat abans. Aquest camí ens portaria sense cap dificultat especial fins a Cala Llonga, passant a més per un mirador panoràmic però com que avui venia disposat a fer un itinerari original he agafat una ruta alternativa, un itinerari més complicat i segurament més lleig però més aventurer. He travessat la platja per sobre de grans blocs fins a l'altre extrem de la cala on hi ha una petita canal i unes plaques rocoses, únic punt per on es pot pujar sense massa complicació. Amb algun pas de grimpada i lluitant amb la vegetació i la pedrera inestable he anat pujant, guanyant alçada sobre la cala fins arribar al peu d'un petit mur de roca que talla el pas. He vorejat el mur per l'esquerra fins deixar-lo enrere. Després, encara sense camí, he anat en direcció NW buscant els trams més oberts fins trobar, després d'una intensa lluita contra la vegetació, un bon camí que marca el final de les dificultats. Seguint aquest camí cap a l'esquerra he arribat en pocs minuts als primers carrers de Cala Llonga i poc després a la platja, on m'estaven esperant ...

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cap des Falcó, 2013

Sant Josep - Sa Talaia, 2013

GR221: Sóller - Font des Prat, 2013

---

Excursió a la Cala de Ses Balandres

Aprofitant uns dies de vacances de sol i platja a Eivissa, hem fet aquesta excursió a una de les cales més amagades d'aquesta Illa. La Cala de Ses Balandres està situada a la costa nord d'Eivissa, a prop de la petita població de Santa Agnès de Corona. El camí d'accés és curt però intens; és un camí equipat que baixa, amb l'ajut de cordes fixes i d'una escala de fusta, fins a aquesta petita cala solitària. No és un camí difícil, tot i que no és apte per a persones amb vertígen o amb por. Aquest camí ha estat equipat pels pescadors de la zona per poder accedir a la cala, on hi tenen diverses construccions de pedra per guardar-hi les barques i els estris de pesca. Des de Santa Agnès hem sortit per una petita carretera fins al Pou de Sa Corona; aquí hem pres un camí a la dreta que passa entre unes cases i segueix ben marcat fins un petit coll on comença la canal de baixada. El camí es converteix en un corriol que baixa per la canal. Ben aviat hem trobat el primer pas clau, un petit cingle d'uns 7 metres que es baixa per una escala de fusta sense cap dificultat. L'escala és sòlida i sembla que ha estat renovada recentment perquè al costat hi ha les restes esmicolades d'una escala més antiga. Més avall hem trobat diversos trams equipats amb cordes fixes, sense cap dificultat, i hem arribat al pas més difícil del camí, un mur d'uns quinze metres que s'ha de desgrimpar amb l'ajut d'unes cordes fixes. Hem superat el pas sense massa problemes, en part gràcies al fet que els estrats de la pròpia roca formen uns esglaons naturals que faciliten la baixada. Un cop superat aquest pany de paret ja no queden dificultats; un caminet ens ha portat fins a la cala, ocupada per les construccions dels pescadors. Aquesta cala no és gens apta per al bany, ja que no hi ha sorra sinó una estreta franja de platja ocupada per una pedrera amb pedres de diverses mides. A més, hem trobat una extraordinària concentració de meduses; una autèntica sopa de meduses que feia impossible banyar-se en condicions. Ens hem remullat una mica, evitant les meduses que ens voltaven, i hem iniciat el retorn pel mateix camí. Com tothom sap, és més fàcil escalar que desgrimpar, de manera que hem superat en un minut el mur final que a la baixada ens ha ocupat una bona estona. Hem desfet el camí d'anada fins a Santa Agnès de Corona i allà hem acabat la jornada excursionista en el bar Cosmi amb un refresc i alguna cosa per picar...

---

ÀLBUM DE FOTOS  -  T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

S. Carles - Cala Mastella, 2013

Cala Llonga - Es Llibrell, 2013

GR221: coll de Sa Gremola, 2012

---

Ascensió a la Peña Telera (2.762 m)

La Peña Telera és un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, separada de la cadena principal pirenenca, li dóna una gran perspectiva. L'acensió per la via normal des de la població de Piedrafita de Jaca no és difícil però sí una mica complicada. Ahir a la tarda vam arribar a Piedrafita, per allotjar-nos a l'alberg Peña Telera. El lloc està força bé i el preu, després de tornar de Suïssa, ens ha semblat baratíssim. Poc després de les sis del matí ja estàvem esmorzant a l'alberg mentre a fora començava a clarejar. Des del poble hem pujat un curt tram amb cotxe fins que una barrera talla el pas al costat d'una instal·lació turística de fauna pirenenca. El camí puja seguint la carretera, ara convertida en pista, fent algunes dreceres fins arribar a l'Ibon de Piedrafita. Des d'aquí ja es veu clarament l'itinerari a seguir, que puja per una canal pedregosa que vista des de baix sembla molt dreta. Un bon camí amb força desnivell ens ha acostat fins al peu de la gran pedrera de la canal. La pujada d'aquesta canal, d'uns 400 metres de desnivell, no és fàcil. En algun tram hi ha camí ben traçat però la major part de la pujada s'ha de fer sense camí o per camins de baixada per on és difícil progressar. Finalment hem arribat al coll,  la Forca de Cobacherizas, situat a 2.360 m. Hem esmorzat una mica contemplant el magnífic panorama de tota la Vall de Tena i les muntanyes pirenenques. Es veia el Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno i el Monte Perdido. Des d'aquí comença la part més singular de l'ascensió, un caminet que voreja per sota dels grans espadats de la cara nord de la Peña Telera per anar a buscar el pas que permet accedir a la part superior d'aquesta muntanya gegantina. El camí no és gens difícil quan les condicions són bones com avui, però amb una mica de neu o gel és molt perillós. Hem superat el pas i hem pujat als prats superiors; encara quedava força desnivell per al cim però a poc a poc, per un caminet poc marcat però amb algunes fites, hem pujat fins al cim de la Peña Telera (2.762 m). El dia era molt bo i la visibilitat extraordinària. Ens hem entretingut una bona estona mirant les muntanyes que es veien des del cim. Cap a l'Est, la vista arribava fins al Pic d'Anie. Cap al Nord, la silueta esvelta del Palas feia costat al massís del Balaitús. Més a la dreta, es veien els Picos del Infierno, amb la seva Marmolera, i el Vignemale. A l'Oest, la vista arribava fins al massís del Monte Perdido. Com sempre, hem fet una panoràmica circular:

Hauríem pogut tornar pel camí de pujada però hem preferit arrodonir l'excursió baixant per un lloc diferent, una mica més difícil, passant pel cim de la Peña Parda. Des de la Peña Telera hem baixat en direcció al coll situat entre la Peña Telera i la Peña Parda; sense camí, hem anat seguint les fites per trobar el pas clau que evita els espadats. Hem pujat fàcilment a la Peña Parda (2.657 m), des d'on hem pogut contemplar un bon panorama, dominat ara per l'enorme magnitud de la Peña Telera al davant mateix. Hem fet una nova panoràmica circular:

Des del cim de la Peña Parda hem baixat, novament sense camí, només seguint les poques fites que ens indicaven l'itinerari, per trobar els passos que ens permetien baixar entre els espadats. Finalment hem arribat a una pedrera des d'on hem començat la remuntada en direcció a la Forca de Cobacherizas, on hem retrobat el camí de pujada. Hem baixat per la canal pedregosa, molt més fàcil de baixar que de pujar, i hem seguit el camí fins al punt de partida. Ha estat una magnífica ascensió, en un dia molt clar que ens ha permès gaudir d'un panorama extraordinari.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

À L B U M    D E    F O T O S - T  R  A  C  K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cotiella en Travessia, 2014

Peña Montañesa, 2010

Punta Llerga, 2009

---