Coll de Petrechema amb esquís

Avui les coses no han sortit tan bé com esperàvem i hem acabat fent una activitat imprevista. Després de fer ahir el pic de Petrechema, avui volíem fer una ascensió similar pujant al Mallo d'Acherito. Però ahir vam veure que la via normal tenia molt poca neu.

La pujada clàssica a l'Acherito amb esquís comença a la Fuente de los Clérigos, molt a prop del refugi, però la primera part està orientada al sud i té poca altitud, de manera que amb les condicions actuals ens tocaria carregar els esquís una bona estona. L'Acherito té una baixada alternativa per la vall de Petrechema, on la neu es conserva molt més. Vista la situació, hem decidit pujar per l'itinerari de baixada, una mica més difícil però amb neu assegurada. 

Hem sortit del refugi de Linza, calçant-nos els esquís al davant mateix i iniciant l'ascensió per les pistes de fons, que avui no estaven en funcionament. La vall de Petrechema estava ben nevada i a poc a poc hem anat pujant, primer pel bosc i després per zones obertes amb pendents suaus. Hem passat al costat del refugi-bivac d'Acherito i poc després hem arribat al pas clau de l'ascensió. La vall queda tancada per uns espadats i cal remuntar a la dreta una pala de fort pendent que a aquella hora del matí estava ben gelada.

Hem superat el pas, arribant al tram superior de la vall de Petrechema, més oberta i amb el pendent més suau. És la zona coneguda amb el nom de Foyas del Ingeniero. Aquí cal deixar la vall per remuntar una vall secundària a la dreta en direcció a l'Acherito. I aquí és on hem comès l'error que ens ha fet errar l'objectiu. Hi havia moltes traces d'esquís a la vall i nosaltres hem seguit amunt sense consultar el GPS, pensant que encara no havíem arribat a la vall secundària. Hem anat pujat, pujant, seguint les traces i de sobte ens hem trobat en un coll molt marcat. Desconcertats, hem consultat el GPS comprovant que havíem arribat al coll de Petrechema, situat a 2.084 m entre l'Agulla Sud d'Ansabère i el Pico Sobarcal. Estàvem fora de la ruta prevista i l'única manera de pujar l'Acherito era baixar fins a les Foyas del Ingeniero i remuntar per l'altra vall... Hem decidit deixar-ho per un altre dia.

Després de treure les pells i apretar-nos les botes, hem iniciat l'esquiada. Ha estat un magnífic descens, amb una neu perfecta i abundant. La pala gelada ja no estava tan dura i l'hem baixat sense problemes, completant el descens pel bosc i arribant amb els esquís als peus gairebé fins a la porta del refugi.

En aquesta ocasió no hi ha vídeo. Només l'àlbum de fotos i el track.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Mallo de
Acherito, 2022 Intent al Roc de
Madres, 2010 El Fals
Terrers, 2008

---

PARTICIPANTS:

Tomás · J. Rafel (foto d'arxiu)

---

Petrechema (2.371 m) amb esquís

El Petrechema és tot un clàssic de l'esquí de muntanya. La seva ascensió des del refugi de Linza és una de les més populars del Pirineu Occidental. Quan hi ha bona neu, és un cim molt esquiable i amb un gran panorama.

Ahir vam arribar al refugi de Linza, situat a la vall més occidental del Pirineu aragonès, al límit amb Navarra, i ens hi vam allotjar. Avui al matí, després d'esmorzar al refugi, ens hem posat en marxa.

Hi havia menys neu de la que esperàvem. Aquest hivern ha nevat molt però avui sortíem d'una cota molt baixa i pujàvem per una zona orientada al sud, de manera que hem hagut de carregar una estona els esquís. 

Hem passat al costat de la Cabaña de Linza, on vam bivaquejar en certa ocasió, i poc després, quan ja es veia relativament proper el Coll de Linza, ens hem calçat els esquís. El dia era gris i boirós, però la previsió meteorològica era bona i pensàvem que aviat, amb els primers raigs de sol, es fondria la boira.

Hem arribat al Collado de Linza quan la boira s'estava desfent per moments. Entre les restes de la boira hem vist, ben lluny, el nostre objectiu: el Petrechema. El cim estava encara cobert de boira però ja es veia clarament l'itinerari a seguir i l'aresta final, que des d'aquí semblava força dreta.

Procurant no perdre gaire altura, hem anat flanquejant fins arribar al peu de l'aresta final. La boira ja havia desaparegut gairebé del tot i la pujada final ja no semblava tan pendent com des de lluny. A poc a poc hem anat superant el tram final mentre s'obria un gran panorama en totes direccions.

Finalment hem arribat al cim del Petrechema (2.371 m), amb els esquís als peus. El cim és molt panoràmic, tot i que té al davant mateix, ben a prop, l'Agulla Nord d'Ansabère. L'agulla ens privava de part de la panoràmica i a les valls encara hi havia boira per sota nostre però molts cims sobresortien del mar de núvols: la Mesa de los Tres Reyes, el Midi d'Ossau, la Collarada, el Bisaurín, el Mallo de Acherito...

Hem fet unes quantes fotos i ens hem preparat per al descens, traient les pells i apretant-nos les botes. L'esquiada ha estat espectacular. La neu estava perfecta i en no res estàvem novament a la Collada. Encara hem esquiat una mica més fins que s'ha acabat la neu contínua obligant-nos a completar el darrer tram de baixada carregats novament els esquís.

En aquesta ocasió no hi ha vídeo. Només l'àlbum de fotos i track.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Via ferrada de
Lizara, 2015 Mesa de los Tres
Reyes, 2012 GR11: Zuriza-
Ochagavia, 2002

---

PANORÀMICA:

BIBLIOGRAFIA:

• Pirineos en esquís - 150 itinerarios para esquí de montaña, Enric Faura i Jordi Longàs, Ed. Desnivel, 1999.
• Rutas con esquís - Pirineo aragonés, de Jorge garcía Dihinx, Ed. Prames, 2013
• Pirineo Occidental - esquí de montaña, de Alberto Urtasun, Ed. Desnivel, 2005

PARTICIPANTS:

Tomás · J. Rafel

---

Ascensió a la Collarada (2.883 m)

A dos quarts de sis ha sonat el toc de diana a l'hostal Valle del Aragón de Villanúa. Era negra nit però la jornada prevista era llarga i calia matinar.  Hem iniciat l'activitat pujant en cotxe, amb el corresponent permís, en direcció al refugi de La Espata, punt de partida de la nostra caminada.

Encara de nit, hem començat a caminar per la pista que porta al refugi de la Trapa. Són dos km d'una bona pista amb poc pendent, que hem fet a la llum dels frontals. Mentre caminàvem per la pista ha anat clarejant i quan hem arribat a la Trapa ja hi havia prou llum per apagar els frontals. 

Des del refugi hem iniciat l'ascensió per un bon camí que puja pel bosc en direcció a un cingle proper. Com acostuma a pasar, el cingle tenia un aspecte inexpugnable però el camí va buscant el punt feble de la muntanya pujant, molt ben traçat, per una canal.  En el darrer tram de la canal, unes cadenes ens han ajudat a superar fàcilment la part més rocosa.

Un cop superat el primer esglaó de l'ascensió, hem arribat a la zona de Los Cubilares, una gran extensió de prats per on hem anat guanyant altitud, sempre per un magnífic camí. 

Ja era de dia i, a mesura que pujàvem, anàvem veient un panorama més extens. Aviat hem vist les principals muntanyes del Pirineu Occidental, des del Bisaurín fins al pic d'Anie, passant per l'Aspe i moltes més muntanyes. També es veia, a sobre mateix, el cim de la Collarada envoltat de cingles.

Després d'una bona estona de pujada pels prats, hem arribat al peu d'una canal que talla el cingle que envolta el cim. El camí puja per les roques però aviat es perd i cal seguir les fites i la intuïció per anar buscant els millors passos entre les roques calcàries. 

Hem arribat a un petit coll i, un minut més tard, al cim de la Collarada (2.883 m). Tal com esperàvem, el panorama des d'aquest cim tan isolat era extraordinari. El Midi d'Ossau destacava amb el seu perfil inconfundible però també es veien molts dels cims més característics d'aquesta part dels Pirineus: El Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno, la Moleta, la Pala de Ip...

Hem estat una bona estona al cim, tot i que corria un aire gelat. Hem fet la foto de grup, les panoràmiques i uns vols de dron, abans d'iniciar el descens per l'altra vessant de la muntanya.

La primera part del descens és la més delicada perquè cal baixar la part més alta de la muntanya pel cingle que envolta el cim. Hi ha un camí per on hem baixat sense problemes fins a una pedrera per on hem arribat al Cuello de Ip. Després el camí baixa suaument per prats i pedreres, passant per un punt singular, el Paso Abete, on es forma un petit congost.

Després d'una llarga baixada pels prats, hem arribat, gairebé al final de la baixada, a un nou pas equipat, una petita canal per on hem baixat amb l'ajut d'una cadena. Després hem arribat en pocs minuts al refugi de la Espata, on havíem començat a caminar de matinada.

Ha estat una gran ascensió, a un cim molt panoràmic i amb un gran ambient de muntanya, que ens ha deixat ben satisfets.

I aquí teniu el vídeo de la Collarada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

També tenim un vídeo monogràfic amb les imatges de dron preses al voltant del cim de la Collarada. Aquí el teniu:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Peña
Oroel, 2016 Midi
d'Ossau, 2010 Moleta, Ip,
Tronquera, 2001

---

PANORÀMICA CIRCULAR:

PANORÀMIQUES:

BIBLIOGRAFIA:

• Pirineos, 100 cumbres, de Jordi Longàs (Ed. Desnivel)
• 100 cumbres de los Pirineos, de Luis Alejos, Editorial SUA.
• Las 100 cumbres más prominentes de la Península Ibérica, de J. Martínez. Ed. Desnivel
• Pirineos, 1000 ascensiones, de Miguel Angulo, Ed. Elkar

PARTICIPANTS:

Joan G. - Toni - J. Rafel

---

Sima del Rebeco

Hem vingut a la Jacetania amb l'objectiu de fer l'ascensió a la Collarada, el cim més característic d'aquesta comarca aragonesa. Però avui hem volgut aprofitar el dia de viatge per fer una activitat curta per la zona. Hem fet una visita a un avenc no gaire gran però molt interessant: la Sima del Rebeco.

Aquest avenc està situat al costat mateix de Villanúa, de manera que l'aproximació és mínima i la dificultat tècnica també és moderada, ja que només cal fer un ràpel curt i una petita remuntada per recórrer la cavitat.

Quan plou molt, bona part de les galeries s'inunden, fins al punt de quedar impracticables, però avui les condicions eren bones i hem pogut fer un bon recorregut per l'interior de la cavitat.

Després del curt desplaçament, hem arribat a l'entrada de l'avenc, un forat a terra. Per entrar s'ha de fer un curt ràpel, d'uns 15 metres, no gaire vertical, on hem instal·lat uns desviadors per evitar els fregaments de la corda.

Un cop a baix, hem iniciat l'exploració de la cavitat que, bàsicament, és una llarga galeria amb alguna petita ramificació. Mentre avançàvem per la galeria principal, ens ha sorprès trobar algunes formacions interessants, molt més vistoses del que semblava  a les fotos que havíem vist.

Després d'un tram de galeria, hem arribat al segon obstacle: un mur d'uns 7 metres que tanca la galeria. Hi ha una corda fixa, de manera que amb el material que portàvem hem remuntat el mur sense problemes i hem seguit endavant per la galeria, ara pel pis superior.

Al cap d'una estona hem començat a sentir soroll d'aigua. Aviat hem arribat a un punt on un torrent brolla de sota terra i, després de recórrer un petit tram, es perd novament per les profunditats de la cavitat.

Hem seguit endavant per la galeria principal, molt llarga, amb girs constants i petites pujades i baixades, fins arribar a un punt on l'estretor semblava indicar que s'acabava la galeria, però més enllà encara hi havia pas i hem seguit una estona més. Al final, una sala inundada marca el final del recorregut sec. La sala forma un sifó i  a partir d'aquí ja cal mullar-se.

Avui les condicions eren més aviat seques i semblava que el nivell de l'aigua no arribava a sifonar totalment però per passar s'havia de fer una remullada integral i per això hem acabat aquí l'exploració. 

De tornada, hem explorat una curta galeria secundària que acaba també en una sala inundada. Després hem iniciat el retorn per la galeria principal, baixant en ràpel el ressalt que havíem remuntat i remuntant el ràpel d'entrada.

L'avenc era teòricament poca cosa però ens ha deixat ben satisfets perquè ens ha permès un llarg recorregut subterrani sense massa dificultat però amb bones formacions, rius i llacs subterranis i un gran ambient espeleològic.

I aquí teniu el vídeo de la Sima del Rebeco. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cueva de
Esjamundo, 2023 Cueva de los
Arnales, 2019 Cueva de
Seso, 2016

---

TOPOGRAFIA:

BIBLIOGRAFIA:

• Excursiones subterráneas por el Pirineo Aragonés, de Alejandro Martín y Benito Mata, Editorial Prames, 2016.
• Cueva-sima del Rebeco, article de la revista Cavernas, 1969.

PARTICIPANTS:

Joan G. - Toni - J. Rafel

---

Cueva de Esjamundo

En el tercer dia d'estada al Pirineu Occidental, avui hem fet l'exploració d'una cova, una gran cavitat amb un recorregut de 2.680 metres i amb una mica de tot. Evidentement, no hem recorregut tota la cavitat perquè no hauríem tingut temps de recórrer els 2.680 m, amb ràpels, remuntades i passos sifonats, però sí que hem fet una llarga exploració, de més de quatre hores, visitant alguns dels racons més interessants de la cavitat.

La Cueva de Esjamundo està molt a prop de Vilanua. A la sortida d'aquesta població hem deixat el cotxe al costat d'una petita central elèctrica i hem fet el curt recorregut fins a l'entrada de la cova.

Hem iniciat l'exploració per una ampla galeria amb alguns passos de poca alçada i travessant alguns gorgs amb aigua fins als genolls. Des del principi hem anat passant al costat de formacions de tota mena, amb racons realment espectaculars. 

Hem passat la Galería de los Lagos i, després d'un llarg recorregut per la galeria principal, hem entrat a la Galeria de la L, una llarga gatera que ens ha portat a la capçalera del primer ràpel, de 6 metres. Hem seguit per un estret passadís fins al pas més singular de la cavitat: la Badina de la L. És un estret pas inundat que es passa amb l'ajut d'unes cordes fixes i cadenes que ens eviten haver de fer un bany integral a les fredes aigües freàtiques.

Poc després hem arribat a un mur d'uns 12 metres que cal superar amb l'ajut d'una corda fixa. Amb el material de remuntada hem superat fàcilment el pas i hem seguit endavant per la galeria, cada vegada més concrecionada.

Hem passat pel Lago Superior, que estava gairebé sec, i hem entrat a la Galeria de San Lorenzo que hem anat resseguint aturant-nos a cada pas per fer fotos i vídeo. Finalment hem arribat al Pozo de San Lorenzo, on cal fer un ràpel de 17 metres per arribar a un pas sifonat. El pas no estava sifonat del tot però aquí hem donat per acabada l'exploració iniciant el retorn.

Després de remuntar el pou de 17 metres hem baixat el ràpel de 12 m, hem superat el pas de L i hem remuntat el pou de 6 m. De tornada per la galeria principal ens hem aturat a fer fotos a cada pas perquè hi havia espeleotemes per tot arreu.

Hem arribat a la sortida i ens hem desequipat, deixant el materiat tècnic per fer l'exploració d'una galeria lateral, la Galería Alsacia-Lorena, que està situada molt a prop de l'entrada de la cova i no requereix material. L'entrada és una mínima gatera però després ens ofereix un entorn espectacular amb un bosc d'estalagmites entre molts altres espeleotemes.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cueva de Seso, 2018

Cueva 5 de Agosto, 2014

Cueva Molino de Aso, 1989

---

TOPOGRAFIA:

BIBLIOGRAFIA:

• La gruta de Esjamundo, Revista Aragón Subterráneo, nº 2, 2019
• Excursiones subterráneas por el Pirineo Aragonés, A. Martín y B. Mata, Editorial Prames

L'ANÈCDOTA: el març de 2024 es va publicar un llibre titulat 4 abraçades i un tros de paper. En aquest llibre s'explicava la història d'un rescat en aquesta cavitat. Una noia va caure en un pou de 6 metres quedant malferida. El llibre explica la història del rescat i també de la llarga recuperació després de l'accident.

Amb motiu de la publicació d'aquest llibre, TV3 va emetre un petit espai amb una entrevista a la protagonista i a l'autora del llibre. Per il·lustrar l'entrevista van projectar imatges de la pel·lícula que vam fer durant la nostra visita a la cavitat. Aquí teniu aquesta entrevista:

PARTICIPANTS:

Joan G. - J. Rafel

---

La Zapatilla (2.252 m) per la VF de La Suela

En el segon dia d'estada en el Pirineu Occidental hem fet l'ascensió a La Zapatilla per La Suela. Es tracta d'un itinerari tècnic, a mig camí entre la vía ferrada i el camí equipat, no gaire complicat però sí molt estètic. No és més que una grimpada que no passa del segon grau, protegida per una línia de vida però gairebé sense preses artificials.

Hem esmorzat a l'alberg Sargantana de Canfranc i hem pujat fins a l'estació d'esquí de Candanchú on començ l'itinerari d'aproximació. Hem pujat entre les pistes sense un camí clar fins que al cap d'una estona hem trobat un corriol que ens ha portat pujant per una canal, que no és més que el Tubo de la Zapatilla, un itinerari clàssic d'esquí fora de pista de l'estació de Candanchú.

El camí puja per una pedrera inestable fins a l'inici d'una canal on comença el cable de vida. Ens hem equipat i hem iniciat el recorregut equipat amb una fácil grimpada. Després de superar la canal i unes plaques amb bona adherència hem arribat a una zona oberta on acaba el cable de vida i cal seguir per un caminet que puja per la pedrera.

En aquesta gran pedrera ens ha sobtat trobar una infinitat de flors de neu escampades per la muntanya. Hem fet unes quantes fotos i hem seguit pujant. Aviat hem vist la xemeneia característica, una canal per on cal superar un mur que dona accés a la gran placa de La Suela. 

Hem superat la xemeneia sense problemes i hem sortit a la gran placa de roca blanquinosa. La roca té molta adherència i, a més, hi ha un camí ben marcat, de manera que el cable de vida és poc útil en aquest tram.

Finalment hem arribat al cim de la Zapatilla N (2.215 m), l'avantcim de l'autèntica Zapatilla. Feia un dia molt bo i el panorama era molt extens, excepte pel sud on l'Aspe i els seus veïns ens tapaven totalment la vista.

Al costat del cim comença el camí de baixada, també equipat, però abans de baixar he volgut pujar al cim principal. Un camí per l'aresta amb un petit pas delicat per superar un bretxa porta al cim de La Zapatill (2.252 m).

Hem iniciat el descens per un camí, encara equipat, que baixa buscant els millors passos per superar la verticalitat de la vessant Est de La Zapatilla. Hem arribat a un coll, punt final del tram equipat i, ja per un camí que baixa per les pistes d'esquí, hem retornat al punt de partida en el pàrquing de l'estació d'esquí.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Castillo de Acher, 2016

GR10: Etsaut - Gabas, 2005

GR11: Sallent- Candanchú, 2001

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS:

Joan G. - J. Rafel

---

Ascensió al Pico de Aspe (2.640 m)

El Pico de Aspe és un dels cims més característics dels Pirineus Occidentals. La seva visió des de l'estació d'esquí de Candanchú és impressionant, amb grans espadats que cauen sobre les pistes d'esquí. Nosaltres hem pujat des de la vall d'Aisa per la via normal, un itinerari relativament fàcil encara que amb força desnivell i amb la complicació que cal travessar una zona kàrtstica amb el característic lapiaz que complica força la progressió.

Ahir vam arribar a Aisa a mitja tarda i vam pujar fins a l'àrea recreativa d'Abi, situada poc abans del final de la carretera que porta al punt d'inici de l'ascensió. Allà mateix vam muntar un bivac per passar la nit.

Avui hem matinat molt i a dos quarts de set ja començàvem a caminar per la pista que porta al refugi lliure de Saleras. El dia semblava molt bo però hem observat que el cim de l'Aspe tenia enganxat un núvol mentre que a la resta de la vall el cel era blau. Després hem sabut que es tractva d'un fenòmen atmosfèric força habitual per aquestes valls, que fins i tot té nom, propi: la raca.  

Hem anat pujant per un camí ben traçat en direcció a l'Aspe, confiant en què amb la sortida del sol el núvol s'aniria fonent. Després d'una bona estona de pujada hem arribat a una petita bretxa que dona entrada a la zona kàrstica.

Justament en aquesta bretxa hi havia el límit entre la vall assolellada i el cim cobert de boira. Bufava un vent molt fred i aviat hem vist que, una vegada més i malgrat els molts anys d'experiència a la muntanya, havíem fet el passarell pujant amb pantalons curts.

La travessia del lapiaz no és fàcil. El camí desapareix i cal buscar els millors passos entre les roques, seguint les nombroses fites que marquen la direcció correcta. A mesura que pujàvem la boira era més espessa i el vent més fort i fred. La boira, cada vegada més freda i humida, s'ha convertit en una boira ploranera, d'aquelles que et deixen ben remullat. És el que es coneix també amb un nom més descriptiu i que s'ajusta millor a les nostres circumstàncies: calabobos.

Hem arribat al Paso de la Garganta de Aspe, el coll que comunica amb la zona de Candanchú, però el camí no travessa el coll sinó que puja carenant en direcció al cim. La roca mullada, la boira i el vent ens han complicat una mica el tram final de l'ascensió però finalment hem arribat al Pico de Aspe (2.640 m).

Des d'aquest cim, molt panoràmic, es veu tot el Pirineu Occidental i bona part del Pirineu Central però avui la boira no ens ha deixat veure res.

Feia fred i estàvem ben remullats, de manera que només hem estat dos minuts en el cim, el temps de fer la foto, i hem iniciat el descens pel mateix camí. Quan hem arribat a la bretxa que marca el final de la travessia del lapiaz ha començat a sortir el sol entre la boira i més avall ja feia un dia ben assolellat mentre el cim seguia cobert per la raca.

Després de dinar a Aisa hem anat fins al poble de Canfranc on teníem una reserva per allotjar-nos a l'alberg Sargantana on hem gaudit d'un bon sopar amb el bacalao ajoarriero com a plat estrella, que ens ha fet recuperar forces de cara a la jornada de muntanya que tenim prevista per a demà.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Intent al Pico de Aspe, 2010

GR11: Candanchú Zuriza, 2001

Pico de los Monjes, 1982

---

Ascensió al Mallo de Acherito (2.378 m)

El Mallo de Acherito és un dels cims més importants del Pirineu occidental aragonès.  Es troba situat a la Vall d'Ansó, la darrera vall aragonesa dels Pirineus, que limita amb Navarra. És un cim molt panoràmic i, si les condicions de la muntanya són bones, la seva ascensió no presenta problemes.

Ahir al vespre vam arribar al refugi de Linza, un bon punt de partida per a les ascensions d'aquesta vall. Es un refugi guardat amb tots els serveis (excepte cobertura de mòbil) i al que s'arriba en cotxe.

Hem previst un itinerari circular, pujant pel Paso del Caballo y baixant per la Hoya del Ingeniero. D'aquesta manera hem recorregut dues valls i dos itineraris diferents d'accés al Mallo.

Hem sortit una mica més tard del que volíem perquè en el refugi no donen esmorzar abans de les set i tampoc ofereixen el servei de deixar l'esmorzar preparat per als excursionistes matiners. 

Des del mateix refugi es veu, ben a prop, el Paso del Caballo, una bretxa en una cresta rocosa anomenada Achar del Caballo, que forma un pas natural. Hi hem arribat en pocs minuts i, a l'altra banda de la bretxa, hem pujat per una magnífica fageda en direcció al Paso del Onso, un collet poc marcat on acaba el bosc i comença el terreny més obert de l'alta muntanya.

Hem anat a buscar una carena, per on hem seguit pujant en direcció al cim, que ja es començava a veure. Hi havia força neu però només eren congestes concentrades a les fondalades, de manera que amb una mica d'habilitat podíem avançar sense trepitjar gaire neu. 

El camí, marcat amb un bon grapat de fites, es decanta a la dreta per arribar a un altiplà al costat del coll anomenat Collado del Huerto de Acherito, al peu del Mallo. En arribar al coll hem pogut veure, a l'altra banda, un extens panorama d'questa zona dels Pirineus, amb el Midi d'Ossou com a cim més destacat, amb la seva silueta característica. També es veia el Balaitús, el primer tresmil des Pirineus, el Palas i moltes muntanyes més.

La part final de l'ascensió ha estat més fàcil del que esperàvem. Hi ha un magnífic camí que puja fent llaçades per la cara oest de la muntanya, que estava totalment neta de neu. En poc temps hem arribat al cim del Mallo de Acherito (2.384 m). 

El panorama des d'aquest cim és molt extens; a més de les muntanyes citades anteriorment es veien, entre moltes altres, el Bisaurin, l'Anie, la Mesa de los Tres Reyes, la Collarada i les Agulles d'Ansabere. Hem fet les fotos del cim i hem fet volar el dron per prendre imatges aèries del cim.

També hem fet una panorámica circular en forma de short:

Després de descansar una mica en el cim, contemplant l'extraordinari panorama, hem iniciat el descens, primer pel mateix camí de pujada i, poc abans d'arribar al Collado del Huerto de Acherito, baixant directament per una valleta en direcció a les Foyas del Ingeniero. Com que el camí segueix el fons de la vall, hem trobat moltes congestes però la neu estava ben tova; hem baixat sense dificultat i no hem utilitzat els grampons que havíem portat per si trobàvem neu gelada.

El camí, molt ben marcat, baixa buscant els millors passos i evitant les fondalades típiques d'aquest terreny càrstic. A la part baixa del camí hem tornat a trobar la magnífica fageda, per on hem completat el descens gaudint d'un entorn de gran bellesa.

Hem arribat al refugi més aviat del que havíem previst i, abans d'iniciar el llarg retorn a casa amb cotxe, hem recuperat forces amb un plat combinat que ens han preparat en el mateix refugi.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada de muntanya. Ha esta produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Castillo de Acher, 2016

Rincón de Alano, 2016

Mesa de los Tres Reyes, 2012

---

PANORÀMIQUES:

VOL CIRCULAR: aquí teniu un petit vídeo amb la gravació del vol circular del dron al cim del Mallo de Atxerito:

BIBLIOGRAFIA:

• Pirineos, 100 cumbres, de Jordi Longàs (Ed. Desnivel)

PARTICIPANTS:

Joan G. - J. Rafel

---