dissabte, 29 de maig del 2021

Les coves de la Mola de Catí

Mola de Catí
La sortida d'avui ha estat molt intensa. Hem visitat quatre coves, totes força interessants, a la zona de la Mola de Catí en el Massís dels Ports. Ha estat una jornada molt aprofitada en la que hem pogut gaudir plenament de l'espeleologia en un medi natural tan interessant com és el Massís dels Ports.
Ahir al vespre vam arribar al Refugi Nou del Caro, un magnífic refugi situat en el cor del massís, que ha estat la nostra base d'operacions. Vam sopar al refugi i avui al matí ens hem llevat aviat per esmorzar i per fer el trajecte en cotxe per una pista forestal fins a la Mola de Catí, un altiplà situat al davant del Mont Caro on hi ha un gran nombre de cavitats. Nosaltres hem visitat quatre d'aquestes coves, entre les més populars i interessants de la zona:

Avenc del Salany:
Hem visitat primer aquesta cavitat perquè és la que requereix més recursos tècnics. Hem deixat el cotxe a la pista i en molt pocs minuts hem arribat a la boca de l'avenc. D'entrada hi ha un ràpel d'uns 20m metres, amb un replà a la meitat, que porta a una gran sala plena de formacions.
Al fons de la sala, un forat entre blocs dona pas a una gatera que porta a la segona sala, amb més formacions. Després encara hi ha dues gateres més i cada gatera dona accés a una nova sala plena de tota mena de formacions.  Hem recorregut les sales passant per les gateres i equipant alguns passos amb passamans de corda per superar algunes rampes, fàcils però molt relliscoses.
Hem retornat pel mateix camí fins al peu del ràpel inicial i hem remuntat els 20 metres del pou sense massa problemes.
I aquí teniu el primer vídeo de la jornada, el de l'Avenc del Salany. Aquest vídeo, com els altres que publiquem en aquesta entrada del blog, ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:

Cova del Rastre:
Des de l'avenc hem pujat per una petita pista fins a un collet. Després, seguint la carena, hem arribat en molt pocs minuts a la Cova del Rastre. Aquesta és una de les cavitats més populars dels Ports pel seu fàcil accés. Hi ha dues boques, que porten a les dues galeries d'aquesta cavitat. Hem entrat primer a la galeria petita, molt curta i sense massa interès. Després hem entrat a la cova principal, una llarga galeria amb moltes formacions però una mica malmesa per visitants incívics. 
Després de recórrer la galeria hem arribat a la sala final, una gran sala amb formacions situada en un nivell inferior. La ressenya que portàvem deia que aquí hi havia una escala de fusta que facilitava la baixada al fons de la sala. Actualment ja no hi ha cap escala i la baixada, tot i no ser difícil, es perillosa perquè el terreny és relliscós. 
Hem instal·lat una corda fixa lligada a una columna i, utilitzant-la com a passamans, hem baixat amb facilitat fins al fons de la sala. Un cop completat el recorregut, de poc més de 80 metres, hem retornat pel mateix camí fins a la sortida de la cova.

Cova d'en Cantero:
Després de sortir de la Cova del Rastre hem retornat a la pista principal on teníem el cotxe i ens hem aturat a menjar una mica. Després hem fet un curt desplaçament en cotxe fins a l'inici del camí de la cova d'en Cantero. En pocs minuts hem arribat a l'entrada d'aquesta cova, un forat arran de terra que dona accés a l'inici d'una rampa amb bon pendent que porta a la sala principal de la cavitat. Aquesta rampa és una pedrera inestable i relliscosa, de manera que hem posat un passamans de corda per facilitar l'accés. 
La cavitat té unicament 38 metres de recorregut i consta d'una curta galeria ocupada per la pedrera i una sala més gran on es troben moltes formacions d'una singular tonalitat groga. Hem vist una corda fixa que puja per un pany de paret i sembla que porta a una terrassa superior on, segurament hi ha alguna sala. Com que aquesta via no apareix a la topografia ni a les resseyes que havíem consultat, no portàvem material de remuntada i no hem pogut explorar aquesta part de la cavitat.
Hem recorregut tots els racons de la sala, fent fotografies abans de retornar remuntant la rampa pedregosa on la corda ens ha estat de gran utilitat.

Cova Cambra:
Novament en cotxe, hem fet un altre curt desplaçament fins a l'inici de la pista del Refugi de la Mola, tancada amb una cadena. El camí fins a aquesta darrera cova de la jornada és també curt i passa al costat del refugi. Poc més enllà hem arribat a l'entrada de la Cova Cambra, que ja coneixíem d'una visita anterior.
Es tracta d'una gran cavitat, molt coneguda i visitada, que no presenta cap dificultat. L'entrada és un gran esfondrament que parteix en dues parts la llarga galeria que forma aquesta cavitat. Un caminet baixa al fons de l'esfondrament des d'on es pot entrar a les dues parts de la galeria. Hem iniciat la visita per la galeria curta, la que té més formacions. Curiosament, les parets de la cova són de color negre mentre que les formacions són blanquinoses o grogues.
La galeria gran és més tectònica, amb blocs caiguts per la galeria. No hi ha cap sala gran; únicament en algun punt la galeria és mes ample formant alguna saleta. Al final de la galeria es va fer, l'any 1993, una desobstrucció que va obrir una gatera que porta a un sistema de pous. Nosaltres volíem explorar aquests pous, si més no el primer, el més accesible, pero quan hem arribat a la boca del pou després de travessar l'estreta gatera ens hem trobat que estava desequipada i només hem pogut treure el cap des de dalt.
Hem tornat per la mateixa galeria donant per acabada aquesta intensa jornada d'espeleologia i excursionisme subterrani.

Hem retornat al cotxe, satisfets per haver assolit tots els objectius previstos, i hem baixat al Refugi Nou del Caro, la nostra base d'operacions.  El sopar ens ha semblat extraordinari: escudella barrejada amb pilotetes i pollastre rostit, un menú perfecte per recuperar-nos dels esforços del dia.


TRACKS: SALANY - RASTRE - CANTERO - CAMBRA

ENTRADES RELACIONADES:
Besseit - Refugi
Caro, 2016
Ref. Caro -
Fontferrera, 2016
Barranc de la 
Caramella, 2011

dilluns, 24 de maig del 2021

GR92: El Cortalet - L'Escala

GR92: El Cortalet - L'Escala
Aquesta etapa del GR92 és, segurament, la més fàcil de tot el recorregut d'aquest camí. La seva longitud no arriba als 20 km i el desnivell és inexistent. Recorre la part més interessant del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i les platges del litoral d'aquesta zona de l'Empordà. Era una de les dues etapes d'aquest GR que em faltaven per completar el seu recorregut i avui l'hem fet en un matí primaveral.
Hem arribat de bon matí a L'Escala i hem agafat un taxi que ens ha portat al Cortalet per iniciar l'etapa. El camí passa entre els estanys i els canals que configuren els Aiguamolls de l'Empordà. Hi ha alguns punt d'observació preparats per veure la gran quantitat d'ocells que en aquesta època de l'any fan estada en aqest Parc Natural però sense necessitat del camuflatge d'aquestes instal·lacions es veien aus per tot arreu, especialment a les zones humides.
Hem arribat a la platja, al costat de la desembocadura del Fluvià, i hem pujat per la ribera del riu fins a Sant Pere Pescador on, sense entrar a la població, hem travessat el riu pel pont de la carretera. Poc després hem arribat a l'Armentera. Tampoc hem passat pel centre d'aquesta població sinó que l'hem vorejat fins agafar una pista en direcció a Cinclaus, un poblet de quatre cases amb una ermita romànica i les ruïnes d'un castell.
Aquí el GR92 conflueix amb el GR1, el Camí Històric, que vam recórrer fa uns anys amb el grup de caminadors. Seguint el nostre GR, que coincideix ara amb el GR1, hem arribat a Sant Martí d'Empúries, un altre poblet històric situat al costat del mar. Des d'aquí només ens quedava completar l'etapa seguint un camí que voreja la platja, passant al costat de les ruïnes de l'antiga ciutat grega d'Empúries, fins a l'Escala on hem acabat l'etapa. Ha estat una gradable matinal sense cap dificultat, gaudint dels paissatges i de l'entorn natural dels Aiguamolls de l'Empordà i de les platges d'Empúries.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Roses -
Cortalet, 2020
GR1: Els Masos-
Empúries, 2017
BTT pels
Aiguamolls, 2006

dissabte, 22 de maig del 2021

La Cresta de Nargó

Cresta de Nargó
La cresta de Nargó està situada al costat mateix del poble de Coll de Nargó. El seu recorregut és una activitat interessant, una llarga escalada però sense gaire dificultat encara que amb alguns passos vertiginosos. 
Hem arribat de bon matí a Coll de Nargó. El dia estava gris i semblava que estava a punt de ploure però com que les previsions eren bones no ens hem desanimat i hem decidit esmorzar en un bar fent una mica de temps. Quan hem sortit seguia núvol però ja es veia alguna finestra de cel blau. Hem fet la curta aproximació fins a l'inici de la cresta i hem iniciat el recorregut. A poc a poc hem anat recorrent la cresta superant els petits obstacles que anàvem trobant. 
Hem arribat a un esperó on hi ha diverses vies d'escalada esportiva. Hem evitat l'esperó per un corriol a l'esquerra i després hem retornat al fil de l'aresta pujant amb l'ajut d'unes cordes de nusos. Poc després hem arribat al punt culminant de la cresta, a 751 m. 
A partir d'aquest punt predomina la baixada, de manera que hem hagut de desgrimpar diversos ressalts, amb la mateixa tònica de dificultat limitada encara que amb estimballs a banda i banda. La roca és franca i segura, una magnífica roca calcària on els friends ens oferien magnífiques assegurances.
Hem superat un petit mur, potser la dificultat més marcada de tot el recorregut, però amb molt bones preses. Poc després hem arribat al final de la cresta, que cau a plom sobre el Coll Piquer, i cal fer un ràpel. Hi ha dues instal·lacions, una per cada banda de la cresta. Nosaltres hem fet el ràpel de la cara nord, una mica més curt i amb la sortida més còmoda.
Hem completat el recorregut en 3 hores i mitja, un bon horari tenint en compte que la ressenya que portàvem marcava un horari molt superior. Segurament la diferència està en el fet d'assegurar cada pas com si fos una escalada de dificultat o bé moure's amb anelles. Nosaltres hem fet bona part del recorregut amb anelles de corda i només hem assegurat les tirades en alguns punts concrets, quan hi havia alguna dificultat especial o un estimball sense cap protecció.
I com que era aviat hem decidit tancar la jornada menjant el magnífic menú de cap de setmana a la Fonda Betriu de Coll de Nargó, abans de tornar a casa.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. ha estat produït per  Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
Bòfia dels
Prats, 2020
Cresta del
Gall, 2020
Cresta del
Ferran, 2019

dimarts, 18 de maig del 2021

Les Bardisses Romàntiques i el 17F

Bardisses Romàntiques
Fa ben pocs dies vam fer una activitat combinada de via ferrada i barranquisme sec, pujant per la Canal del 17F i baixant per la Canal de les Bardisses Romàntiques. Mentre baixàvem en ràpel per aquesta darrera canal vam veure els equipaments que permeten superar-la de pujada. Els petits murs del recorregut estan equipats amb estaques de ferro i cordes de nusos, de manera que aquesta canal es pot recórrer de pujada amb tècnica de via ferrada.
Aquell dia ja vam decidir que tornaríem a aquestes canals per fer el recorregut a l'inversa, pujant per les Bardisses Romàntiques i baixant per la Canal del 17F. Avui, en horari de tarda, hem tornat a l'estació de l'aeri de Montserrat, punt de partida d'aquesta activitat. 
Hem sortit de l'estació de l'aeri baixant fins a la ribera del Llobregat, on hem agafat una pista per on passa el GR270, el Camí del Llobregat. Aviat l'hem deixat per pujar fins a la boca del túnel sota la vía del tren. Aquest túnel, que ja vam travessar en la nostra anterior visita a aquestes canals, és estret, fosc i humit però hi ha una variant que permet evitar aquest desagradable pas. Una part dels expedicionaris ha passat per la variant, mentre altres hem travessat el túnel.
Hem iniciat la pujada per la Canal de les Bardisses Romàntiques i aviat hem trobat els primers equipaments, unes cordes fixes per superar petits ressalts. Més endavant hem trobat els murs verticals pero on hem pujat amb l'ajut dels equipaments de la via. El més difícil és un mur vertical que comença amb un petit desplom i seguex amb un flanquejament ascendent que se supera amb els peus a les estaques de ferro i les mans a les cordes on, a més, ens podem assegurar.
Més endavant hem trobat un altre mur, el més espectacular, que se supera per una petita xemeneia. Tot i la singularitat del pas, és més fàcil del que sembla. 
Finalment hem arribat al final del tram equipat prenent una pista per acostar-nos a la canal de baixada. En pocs minuts hem arribat a l'inici de la canal, per on hem baixat sense dificultat. Hem desgrimpat alguns ressalts amb l'ajut de les cordes de nusos i hem rapelat els ressalts més alts i verticals. Finalment hem arribat a la via del tren, punt final del descens de la canal, i al camí del Llobregat, el GR270, per on hem retornat al punt de partida després d'una tarda molt ben aprofitada gaudint d'aquestes canals.
I aquí teniu les dues pel·lícules de la jornada, una per cada activitat. Han estat produïdes per  Mountain Films i cedides per a tots els seguidors del blog:
Les Bardisses Romàntiques:
Canal 17F:


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent
Fondo, 2021
Clot del
Cargol, 2019
Torrent de Font
Seca, 2017

dissabte, 15 de maig del 2021

Excursió a Òrrius

Òrrius
Aquesta ha estat, en certa manera, una sortida històrica. El grup de caminadors del GR, que durant més de 10 anys hem recorregut diversos GRs a raó d'una sortida col·lectiva mensual, estava en hivernació a causa de les limitacions de mobilitat causades per la pandèmia del COVID19. La darrera sortida, després d'un parèntesi de quatre mesos motivat pel confinament dur de l'inici de la pandèmia, va ser al juny de 2020.
Avui, gairebé un any després, hem reprès l'activitat caminadora amb una excursió que no forma part del traçat del GR3, que és el projecte que tenim en marxa actualment, però que serà el punt de partida d'una nova època del grup de caminadors ara que, a poc a poc, anem recuperant la llibertat de moviments. 
Ha estat un itinerari al voltant de la població d'Òrrius, passant per alguns punts singulars com la Pedrera de la Pedra Blava, l'Ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes i el Menhir de Cal Camat. Per evitar el desplaçament en autocar, aprofitant que el punt d'arribada era el mateix de sortida, hem arribat a Òrrius en vehicles privats. 
Ha estat una plàcida caminada en un dia primaveral, per boscos mediterranis de pins i alzines, no excessivament llarg i amb pendents moderats. Hem esmorzat al costat de Sant Bartomeu de Cabanyes i hem completat el recorregut en unes 5 hores, comptant les aturades. A les dues del migdia hem acabat el recorregut i, després de prendre un refresc en el bar de la plaça, hem anat a dinar a casa, ja que amb les restriccions encara vigents no era possible fer el tradicional dinar col·lectiu de final d'etapa.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta excursió. Ha estat produït per Greaperos Productions i cedida al Blog de Muntanya per a la seva publicació:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Sant Joan
- Vidrà, 2020
GR3:Campdevànol
- S. Joan, 2020
GR92: C. Bordoi
F. de Cera, 2009

divendres, 14 de maig del 2021

La Castellassa del Dalmau

Castellassa del Dalmau
Sortida excursionista en horari de tarda per la part més oriental del massís de Sant Llorenç de Munt. Hem fet un itinerari circular, no gaire llarg perquè en horari de tarda no disposàvem de moltes hores, que té com a punt més destacat el cim de la Castellassa del Dalmau. 
Eren dos quarts de cinc de la tarda quan hem començat a caminar per la Riera Seca, un petit afluent del riu Ripoll que fa honor al seu nom perquè no porta ni una gota d'aigua. Hem pujat un bon tram de riera, caminant per la llera, fins que l'hem deixat per pujar a una petita pista que s'endinsa en el bosc. El camí, convertit ara en corriol, recorre un frondós bosc d'alzines per on hem travessat un parell de canals fins arribar al pas més singular del nostre recorregut, un flanquejament en roca sota la carena de les Ànimes.
Hem travessat aquest pas, singular però sense cap dificultat, recorrent un tram de paret per una estreta cornisa, pocs metres per sobre del bosc. Després de travessar aquest pas singular hem pujat fins a un petit coll a pocs metres de la Castellassa.
Hem pujat per un camí una mica escarpat fins a la Castellassa del Dalmau (736 m), un cim allargat on no està gaire clar quin és el punt més alt. Hem fet les fotos de cim i hem retornat al collet pel mateix camí. 
Del collet surt un corriol que baixa pel dret per una canal. És un camí amb fort pendent però no té cap dificultat especial i està senyalitzat amb fites i petites marques de pintura de color taronja. La canal és curta i aviat hem arribat al final, on el nostre corriol enllaça amb un camí més ample per on hem iniciat el tram final del nostre recorregut, de retorn al punt de partida.
Ja gairebé arribant al final, hem passat per un altre punt singular: apartant-nos un minut del nostre camí ens hem acostat fins a la boca de l'Avenc de la Casa Nova, una petita cavitat de poca fondària, uns 10 metres, sense massa interès. Finalment hem arribat a la Mare de Déu de les Arenes, una petita ermita d'origen romànic amb un àbsis ben conservat i situada en un indret singular, just al costat del pàrquing on hem donat per acabada la sortida. Ja fosquejava però ens ha donat temps de fer toda la caminada sense haver d'encendre el frontal.


ENTRADES RELACIONADES:
Castellassa de
Can Torras, 2018
S. Llorenç -
Matadepera, 2012
Un tomb per Sant
Llorenç, 2011

dimarts, 4 de maig del 2021

Canal 17F i les Bardisses Romàntiques

Bardisses Romàntiques
Hem realitzat una activitat combinada pujant per la canal equipada del 17F i baixant fent ràpels per la canal de les Bardisses Romàntiques. Entre les dues activitats tècniques hem fet una petita excursió per pujar al Puig de l'Hospici (528 m), un petit cim panoràmic per complementar les activitats tècniques amb una ascensió, encara que sigui a un cim menor. Aquestes canals es troben al davant del massís de Montserrat, a l'altra banda del Llobregat, a prop del poble de Monistrol.
Hem fet l'activitat en horari de tarda, aprofitant que ja estem en plena primavera i el dia s'allarga força. El punt de partida ha estat l'aparcament de l'aeri de Montserrat. Des d'allà hem baixat per un corriol fins al costat del Llobregat i hem seguit riu avall per un bon camí. Al cap d'una estona hem deixat el camí per pujar per un fort pendent fins a la via del tren. A l'altra banda de la via, pocs metres més enllà, hem entrat a la canal del 17F.
És un itinerari equipat que puja per la canal superant, amb l'ajut de cordes de nusos i estaques de ferro, diversos murs que anem trobant al nostre pas. Gairebé a l'inici del recorregut hi ha els dos passos més complicats de tot el recorregut. Son dos petits murs de pocs metres però ben verticals que cal superar amb l'ajut de les cordes de nusos a força de braços i sense assegurança. 
Superats aquests dos murs, la resta de passos són més fàcils perquè estan millor equipats, amb estaques de ferro i amb la possibilitat d'assegurar-se. Hi ha diversos murs d'alçada variable separats per petits trams on cal caminar.
Després de completar el tram tècnic de la canal 17F hem pujat per un camí fins trobar una pista ben ampla. A partir d'aquest punt podríem haver iniciat el retorn directament però hem volgut completar el recorregut amb una petita excursió i per fer un cim. En realitat volíem anar fins a Sant Salvador de les Espases però ens ha semblat massa lluny, tenint en compte que anàvem amb horari de tarda i no teníem massa temps. Finalment hem pujat fins al Puig de l'Hospici (518 m), un cim panoràmic que és vèrtex geodèsic i és més alt que el de Sant Salvador. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:
Hem tornat enrere pel mateix camí fins que hem pres una desviació a la dreta per anar a buscar la canal de baixada, la de les Bardisses Romàntiques. Aquesta segona canal, que també està equipada per pujar amb cordes de nusos i estaques, l'hem baixat amb diversos ràpels sense dificultat, el més llarg de 15 metres. Mentre baixàvem hem anat veient l'equipament instal·lat que ens convidava a tornar un altre dia per fer la canal en sentit contrari, de pujada.
Hem arribat al final de la canal, ben a prop de la via del tren. Ja només ens quedava el camí de tornada al punt de partida però la Canal de les Bardisses Romàntiques ens reservava encara una sorpresa. Per passar la via del tren hi ha un petit túnel, construït per canalitzar les aigües del torrent quan plou. Pensàvem que seria un tram curt i fàcil però la realitat era ben diferent. El túnel és molt llarg, fosc i humit. Tota una aventura, gairebé espeleològica. 
Finalment hem retrobat la llum del dia a l'altra banda del túnel i aviat hem trobat el camí de ribera per on havíem iniciat el nostre recorregut. Hem retornat pel fàcil camí però encara hem ens quedava una darrera sorpresa: ja gairebé fosquejava quan se'ns ha plantat al davant, al mig del camí, un porc senglar dels grans. Ens ha mirat amb cara de pocs amics però quan hem avançat una mica ha fugit muntanya amunt. Finalment hem arribat al punt de partida, iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu les dues pel·lícules d'aquesta jornada, una per cada activitat.  Han estat produïda per Mountain Films i cedida al blog per als seus seguidors:
Canal 17F:
Les Bardisses Romàntiques:


ENTRADES RELACIONADES:
Canal de l'Artiga
Alta, 2021
Torrent del
Misser, 2020
Les Dames i
L'Ermità, 2020

dissabte, 1 de maig del 2021

La Mina Pilarica

Mina del Coure
Avui hem fet una sortida singular, d'una tipologia gairebé inèdita en el Blog de Muntanya. Hem visitat una mina abandonada, una activitat molt semblant a l'espeleologia però que no té lloc en una cavitat natural sinó en una instal·lació artificial, unes galeries subterrànies que es van excavar fa anys buscant les vetes de mineral de coure que hi ha en aquesta part de la Serra de Marina, a Badalona.
La Mina  Pilarica va començar a explotar-se l'any 1942. Inicialment estava dedicada al mineral de ferro però van trobar algunes vetes de minerals de coure, un metall molt més preuat que el ferro, i van reorientar l'explotació en aquesta direcció. Aviat, però, van constatar que no hi havia prou mineral per fer rendible l'explotació i la mina va acabar tancada l'any 1957.
Ara la mina està abandonada i algunes de les galeries han quedat plenes de runa i cegades però el nostre afany d'exploració ens ha portat a fer-hi una visita. Ha estat una sortida de tarda, ja que la previsió meteorològia indicava un matí molt plujós, i l'hem complementat amb una nova visita a la Mina de Ca n'Alemany.
A les quatre de la tarda hem sortit del centre sociosanitari del Carme iniciant la caminada per la xarxa de camins de Montigalà. Hem arribat al Collet de la Vallençana i hem seguit pujant per la pista que porta al Coll de la Malesa. Aquesta pista segueix pujant fins al llom de la muntanya que baixa de la Coscollada. Abans d'arribar a aquest llom hem deixat l'àmplia pista per prendre un corriol a la dreta, gairebé invisible. A pocs metres hem trobat una gran reixa que tapa un dels grans pous de l'antiga explotació minera. La reixa tapa totalment el pou, de manera que no s'hi pot entrar però mirant a través de la reixa hem vist que el pou estava ple de runa, de manera que té poco fondària.
Hem baixat una mica més fins arribar a la boca d'entrada a la mina. És un forat arran de terra, tapat també amb una reixa però aquesta reixa no tapa totalment el forat sinó que deixa una part sense tapar per on és fàcil escolar-se dintre de la mina. 
Ens hem equipat amb els monos de treball i hem entrat arrossegant-nos pel forat. Al principi la galeria és molt baixa però aviat hem pogut caminar drets. La mina consta d'una galeria principal i algunes ramificacions sense gaire recorregut. Hem estat una estona recorrent tots els racons accesibles de la mina. En alguns punts les roques estaven impregnades de minerals de colors intensos: el groc de la limonita, el verd de la malaquita i el blau lluminós de l'azurita. 
Després d'una bona estona hem donat per acabada la visita i hem sortit pel mateix punt d'entrada. Tot i que es tractava d'una curta sortida de tarda, encara ens quedava una mica de temps que hem aprofitat fer fer una visita a la Mina de Ca N'Alemany. Hem visitat aquesta mina, que vam conèixer fa un parell de setmanes, recorrent la galeria d'uns 120 metres de llargada que porta a una sorgència on regalima l'aigua per les parets de la cavitat. Com que ja havíem estat aquí fa pocs dies i, a més, era tard, ha estat una visita curta però hem pogut admirar de nou la sala final d'aquesta galeria, recoberta de concrecions calcàries.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Travessia Serra
de Marina, 2020
La mina de Ca
n'Alemany, 2021
Cova de les
Rondes, 2018