Cresta de la Solana de Llauset

Hem recorregut aquesta petita cresta que va des de la Collada d'Anglós fins al Pic de la Solana de Llauset, a 2.673 m. És una cresta relativament fàcil que es recorre amb passos d'escalada, tot i que gairebé no passa del segon grau.

Ahir al vespre vam dormir al Pont de Suert i avui, de bon matí, hem pujat per la vella carretera que puja a la Presa de Llauset. Allà dalt, en el pàrquing situat al costat de la presa, ens hem trobat amb els dos companys que avui ens han acompanyat en aquesta activitat: en Miquel i en Xavier, dos amics d'en Toni, del Masnou.

Feia un dia molt bo i des de la mateixa presa, situada a gairebé 2.200 metres d'altitud, es veia clarament el cim del Vallibierna, il·luminat pel sol naixent, i la primera part de la cresta. Hem començat a pujar per un bon camí en forta pujada que ens ha portat en menys d'una hora fins a la Collada d'Anglós.

A partir de la collada hem iniciat el recorregut de la cresta, que comença amb un tram fàcil que hem pujat caminant sense cap dificultat, guiats per algunes fites que aviat han desaparegut. Més amunt hem trobat el primer ressalt i ens hem encordat per superar el pas amb seguretat. 

Hem grimpat aquest primer ressalt amb una roca magnífica, sense massa dificultat, amb grans vistes de les muntanyes del voltant i de la Presa de Llauset que vèiem al fons de la vall. Hem fet un parell de tirades més amb la mateixa tònica, amb molt bona roca i amb dificultat baixa, gaudint d'aquest magnífic recorregut. Com passa normalment amb les crestes, la dificultat és variable en funció de l'itinerari que triem, pel fil de l'aresta o evitant per una o l'altra banda alguns petits gendarmes i ressalts. 

Hem arribat al cim del primer gendarme i hem baixat per l'altra banda fins a una bretxa al peu del gendarme principal de la cresta. Sense massa dificultat hem pujat al cim del gendarme, a 2.649 m, i ens hem aturat a esmorzar una mica.

A partir del gendarme ja acaben pràcticament totes les dificultats però encara hem seguit avançant amb anelles de corda fins arribar al cim principal, el Pic de la Solana de Llauset (2.673 m). És un cim secundari, de poca altitud en el context dels cims d'aquesta vall on destaquen dos tresmils: el Russell i el Vallibierna.

Ens hem desencordat definitivament i hem estat una bona estona en el cim contemplant el gran panorama i fent les fotos de cim, a més de fer volar el dron. A baix, ben a prop, ja es veia el refugi del Cap de Llauset, al costat del llac del mateix nom. Hem fet una panoràmica circular:

Després d'una bona estona gaudint del panorama hem iniciat el descens per uns lloms que ens han portat fins ben a prop de l'estany de Botornàs, on hem trobat el GR11, un camí senyalitzat que amb una curta pujada ens ha portat fins al refugi del Cap de Llauset (2.425 m).

Hem arribat aviat al final del nostre recorregut i encara hem pogut fer la migdiada i hem passat la tarda en aquest refugi tan confortable fins a l'hora de sopar. 

---

El retorn: al matí, després d'un petit esmorzar, hem baixat pel camí normal d'accés al refugi fins a la Presa de Llauset, on havíem deixat el cotxe.

---

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Vallibierna, 2014

GR11: Llauset- Benasc, 2000

GR11: Túnel de V. Llauset, 2000

---

Excursió al Castell de Montsoriu

El Castell de Montsoriu és una antiga construcció situada al cim del Turó del mateix nom, a 634 metros d'altitud.  Aquest turó, tot i ser un cim de molt poca altitud, està inclòs en el catàleg dels centcims de la FEEC. L'accés més fàcil és a partir d'un pàrquing sitat al costat del Coll de Castellar, a prop de la població de Breda. 

La pujada al castell és, des d'aquest punt, una excursió curta i fàcil que podem fer en poc més d'una hora. Nosaltres hem pujat pel camí normal, una pista amb suau pendent que supera el desnivell resseguint tota la muntanya i fent un parell de revolts. La pista puja per un bosc d'alzines sureres que arriba fins al mateix cim.

El castell està restaurat i es veu molt sòlid. Les obres de restauració encara s'estan executant i dintre del recinte hi ha una gran grua. Es fan visites guiades a l'interior del castell però avui no n'hi havia i estava tot tancat.

Hem estat una estona contemplant el castell des de fora i el gran panorama que ofereix aquest turó, un cim aïllat al costat del Montseny des d'on teníem una clara visió del Turó de l'Home i Les Agudes.

Hem fet unes quantes fotos i hem fet volar el dron per prendre imatges aèries del castell des de diversos punts de vista. 

Després d'una bona estona gaudint del panorama i de la visió del castell, hem iniciat el descens per un camí diferent del de pujada. Hem agafat un corriol senyalitzat que baixa directe pel bosc i enllaça amb la pista principal, gairebé a baix de tot.

I aquí teniu un petit vídeo amb imatges d'aquesta curta excursió  i vistes aèries del Castell de Montsoriu:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Les Agudels pels Castellets, 2015

GR92: Castell de Montgrí, 2010

Campament a Breda, 1973

---

Els Cortins, Cova de les Fogaroses i l'Encavalcada

Un gran recorregut per Sant Llorenç de Munt amb una bona diversitat de centres d'interès entre els que destaquen el cim del Cortins, la Cova Gran de les Fogueroses i la Roca Encavalcada. Hem seguit aquest interessant itinerari guiats per en Joan i la Rosa, que coneixen molt bé aquestes muntanyes.

Hem deixat el cotxe al Coll d'Estenalles, un dels llocs més populars de Sant Llorenç, base de múltiples excursions per la zona. Hem sortit caminant per la carretera de Mura i en el primer revolt l'hem deixat per agafar un camí en direcció als Cortins. Després de vorejar tota la vessant oest d'aquesta muntanya hem agafat un camí que puja carenejant fins al Pas dels Cortins, un curt pas equipat amb grapes de ferro que supera una canal.

Després del pas equipat, un fàcil camí ens ha portat al cim dels Cortins (959 m). És un cim modest, una mica eclipsat per la propera presència del Montcau, però hem pogut gaudir d'una gran panoràmica del Pirineo Oriental, des del Cadí fins al Canigó, a més de bones vistes de Montserrat. Hem esmorzat i hem fet volar una mica el dron abans de seguir el nostre camí.

La baixada dels Cortins pot fer-se pel mateix camí però nosaltres hem fet una variant una mica més interessant, seguint un corriol que baixa per la cresta nord. Més avall hi ha un petit ressalt que es podria desgrimpar però la roca estava humida i relliscosa, de manera que hem utilitzat el cordino per assegurar el pas. Cadascú ha baixat a la seva manera, utilitzant la corda com a passamans, rapelant en Comici o en Dülfer.

Hem baixat pel pas equipat que havíem pujat abans i després hem seguit un camí a la dreta. El camí voreja el Barranc de la Coca veient al fons la roca del mateix nom, una roca que es caracteritza per uns curiosos forats com a finestres que travessen la roca. Hem arribat a un petit coll i ens hem desviat uns minuts del nostre camí per acostar-nos a la Coca per veure les finestres de ben a prop.

Hem seguit endavant arribant en poc temps al Coll l'Eres, al peu del Montcau i poc després hem deixat el camí de la Mola per agafar un camí a l'esquerra que baixa pel bosc. En aquesta zona hi ha, escampades pel bosc, unes antigues sepultures megalítiques.  Hem seguit baixant fins arribar al següent centre d'interès: els Ulls de l'Abadesa. Són dos forat que travessen la Roca de l'Abadesa i que tenen forma d'ulls. 

El camí, amb contínues pujades i baixades, ens ha portat fins a prop de la Roca del Paller on ens hem desviat novament uns metres de la ruta per acostar-nos a un altre punt d'interès: la Cova Gran de les Fogueroses. Hem recorregut bona part de la cova, amb diverses galeries, totes curtes i un pas entre blocs per on s'ha de grimpar per accedir a la galeria superior.

Després de passar una estona expolorant la cova hem seguit el nostre recorregut passant pel Forat de la Senyora, una gran finestra entre roques, arribant al davant de la Roca Encavalcada, un gran bloc de pedra encastat entre dues agulles formant un conjunt singular.

Hem fet algunes fotos de la Roca Encavalcada i hem agafat un corriol desdibuixat que baixa en direcció al peu del cingle. Hem desgrimpat una canal força dreta i hem anat a parar a sota de la Roca Encavalcada, on hem enllaçat amb un bon camí per on hem pujat fins a un petit coll al costat de La Foradada.

Ens hem tornat a desviar per acostar-nos a un petit esperó que forma un mirador panoràmic amb grans vistes de la Roca Encavalcada. Hem fet volar el dron per prendre imatges de la zona abans de seguir pujant fins a la Carena del Pagès on hem trobat l'ample camí del Coll d'Eres a La Mola.

Per aquest camí hauríem arribat en poc temps al punt de partida però hem agafat un camí més interessant i no tan massificat com el camí formigonat del Coll d'Eres. Hem agafat el Camí de la Calçada, que baixa pel bosc fins a prop de la carretera, pujant després en pocs minuts al pàrquing del Coll d'Estenalles on hem donat per acabada l'excursió.

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors: 

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova Simanya i Montcau, 2016

Un tomb per Sant Llorenç, 2011

La Falconera Xemeneia, 1980

---

Accident al Barranc de Tines

Aquesta vegada les coses no han sortit com esperàvem. El nostre pla era anar a la via ferrada de la Serra de les Canals, una instal·lació relativament nova a prop d'Oliana. Com que l'activitat era curta havíem pensat en complementar-la amb el descens d'un barranc curt, sec i relativament fàcil, el Barranc de les Tines, situat a prop de la població de Fígols d'Organyà.

Hem arribat de bon matí a Oliana i hem vist que la Serra de les Canals estava totalment tapada de boira. Una boira espessa que no deixava veure res. Hem pensat que era millor fer primer el descens del barranc i deixar per més tard, quan escampés la boira, la via ferrada.

Hem anat fins a Fígols d'Organya i hem deixat el cotxe en un pàrquing situat a l'entrada del poble iniciant l'aproximació a la capçalera del barranc, d'uns 45 minuts. L'aproximació és una curta passejada per una pista que puja al Coll d'Escala, des d'on es baixa directament, sense camí, al llit d'un torrent secundari poc abans del Torrent de les Tines. Hem baixat el torrent secundari, fàcil però amb la roca humida per la rosada, de manera que hem fet un curt ràpel per superar un petit ressalt abans d'arribar al Torrent de les Tines.

Hem iniciat el descens del barranc desgrimpant algun ressalt fins arribar al primer ràpel, d'uns 12 metres. El ràpel és esglaonat, de manera que baixa uns quatre metres fins a un bon replà, abans de baixar dos esglaons més fins al final. La instal·lació és perfecta, amb dos parabolts, anelles i un maillon.

Hem muntat el ràpel en simple i he baixat primer. Després, quan en Luis ha iniciat el descens, s'ha produït l'accident: ha muntat el ràpel a la corda de recuperació i no per l'altra corda, la que estava bloquejada. El resultat ha estat que ha baixat descontroladament els 4 metres del primer esglaó del ràpel, amb la mala fortuna que ha impactat contra el fons lesionant-se.

Aviat hem vist que es tractava d'una fractura i que li era impossible posar-se dret, de manera que no podíem seguir. Hem trucat els serveis d'emergència, el GRAE, demanant ajuda. En pocs minuts ha arribat l'helicòpter amb l'equip de rescat que, amb gran professionalitat, han immobilitzat la cama d'en Luis i l'han evaquat amb l'helicòpter en direcció a l'Hospital de la Seu d'Urgell.

El diagnòstic indica fractura de tíbia, una fractura complicada que afecta el genoll i que ha necessitat una operació per reconstruir els ossos afectats, a més de col·locar una peça metàl·lica per facilitar la curació. La recuperació serà llarga però segur que en pocs mesos tornarem a veure en Luis a les fotos del Blog de Muntanya.

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranquisme i caça major, 2011

Tossal Bovinar amb esquís, 2010

Gorges del Llech, 2009

---

La Codolosa, vies Diedre i Alimera

Avui teníem previst anar a escalar a la zona de Trinitats, a prop del Monestir de Montserrat però quan hem arribat al pàrquing del Monestir una densa boira tapava tota la muntanya i estava tot moll a causa d'un xàfec que havia caigut durant la nit. 

Després d'uns minuts de desconcert ja hem vist que no era prudent escalar amb la roca tan mullada i que calia activar el pla B. Com que tota la part alta de Montserrat estava mullada i emboirada hem pensat anar a provar sort a les parts baixes, concretament a la Codolosa, una zona d'escalada que ja coneixíem, situada a la part més baixa de Montserrat, al costat de Collbató, i amb les parets orientades al sud.

No ens hem equivocat. Quan hem deixat el cotxe a l'àrea recreativa de La Salut, al costat de Collbató, hem vist que aquí no havia plogut i, encara que estava núvol, la boira quedava molt amunt, lluny de nosaltres. A més, avui hi havia algunes cordades a la zona que, com nosaltres, havien anat a les parts altes de la muntanya i havien acabat aquí buscant terres més càlides.

Tot just fa una setmana que havíem estat escalant aquí i coneixíem una mica algunes de les vies, tot i que les ressenyes que hem vist no son massa clares perquè hi ha tantes vies que sovint es creuen o se superposen.

Una mica a la descoberta, hem recorregut dues vies senceres, la del Diedre i l'Alimera. Les dues tenen dificultats entre el quart grau i el cinquè, totalment en lliure. La primera tirada és gairebé la mateixa per a les dues vies i té un pas de finura montserratina a mitja tirada.

La via del diedre puja per una zona relativament indefinida a l'esquerra de la primera reunió i en algun moment aprofita un diedre per superar el tram més dret. 

La via Alimera, des de la mateixa reunió que l'anterior, puja per un magnífic esperó de bona roca montserratina, amb trams ben drets. Després d'aquesta tirada, d'uns 40 metres, encara en queda una tercera més curta, de quart grau, fins arribar al final de la via on hi ha una instal·lació de ràpel per on hem baixat a peu de via en tres ràpels.

Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques però aquí teniu una petita pel·lícula amb escenes d'aquesta matinal escaladora a Montserrat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per als seguidors del Blog de Muntanya:

---

T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

Els Graus, via Joc de Nens, 2021

Canal de l'Artiga Alta, 2021

Torrent de la Font Seca, 2017

---

Turó de les Onze Hores i Puiggraciós

L'excursió d'avui ha estat una incursió pels Cingles de Bertí amb inici i final al Santuari de Puiggraciós i pujant dos petits cims de la zona: el Turó de les Onze Hores i el Puiggraciós. Una curta excursió amb grans panorames i diversos centres d'interès.

Eren gairebé les 10 del matí quan hem arribat al Santuari de Puiggraciós i hem començat l'activitat amb una visita a l'interior de l'església. Després ens hem acostat a la Torre de Puiggraciós, una antiga construcció situada sobre un llom pedregós amb grans vistes, al costat mateix del santuari. 

Després de les visites turístiques hem iniciat la caminada baixant suament per una pista fins al Coll de Can Tripeta. Després hem seguit pel Pas Mercader, recorrent una pista que voreja el Puig Giró, penjada sobre un cingle. Al final hem arribat a un ample coll on hem deixat la pista principal per agafar una pista més petita a l'esquerra.

Abans de seguir hem sortit del camí per acostar-nos a un petit mirador, com una proa que s'avança des del cingle oferint-nos noves perspectives panoràmiques. Hem retornat al camí i hem seguit endavant. Al cap de poc hem trobat un altre punt d'interès: una petita bassa a pocs metres del camí on es veien rastres de porcs senglars. Està clar que aquí venen els senglars a revolcar-se en el fang de la bassa.

Més endavant hem tornat a deixar el camí per anar a visitar El Traver, una gran masia amb una curiosa era empedrada amb grans lloses. Abans d'arribar-hi hem passat per un altre punt singular: el Fornot. Es tracta de dos antics forns construïts amb pedra seca amb unes curioses voltes de pedra.

Hem passat pel Fornot i hem seguit per l'altra banda retornant ben aviat al camí, que ara baixa per un llom en direcció al Turó de les Onze Hores. Aquest petit cim té una curiosa singularitat: gairebé s'arriba al cim en baixada. Efectivament, el Turó no és més que la punta d'un cingle i no té cap prominència sobre la resta de l'altiplà. 

Hem baixat per la pista fins que s'acaba en un coll poc marcat des d'on hem completat els darrers metres per un corriol, arribant al cim del Turó de les Onze Hores (667 m). Tot i la seva poca prominència, el Turó ens ha ofert una gran panoràmica sobre el Vallès Oriental. Es un mirador penjat d'un cingle sobre el Vallès.

Hem esmorzat i hem fet volar una mica el dron abans d'iniciar el retorn pel mateix camí.  Encara he fet una darrera variant, aquesta en solitari, deixant el camí a prop del Coll de Can Tripeta per pujar directament al cim del Puiggraciós (809 m). En el cim hi ha una torre de vigilància d'incendis i les restes d'un poblat íber en procés d'excavació.

He fet quatre fotos i he iniciat la baixada per un ample camí que porta directament al Santuari de Puiggraciós on hem acabat aquesta petita excursió als Cingles de Bertí.

I aquí teniu un vídeo amb imatges d'aquesta excursió matinal:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cingles de Bertí i la Trona, 2020

Fotografia al Sot del Bac, 2014

Agulla del Salt, 1978

---

GR3: Puigví - Caraüll

Segona sortida de la temporada del GR3 entre Puigví i Caraüll, dos petits agrupaments de cases, ni tan sols es poden considerar poblets, situats a una de les zones més remotes de Catalunya, al Lluçanès. L'etapa té dos sectors perfectament diferenciats, una primera part amb la pujada a Sant Bartomeu del Grau passant per l'ermita de Santa Perpètua i una segona part amb un llarg seguit de pistes i petites carreteres fins al final de l'etapa.

L'etapa ha estat més llarga del que estava previst. El track que portàvem era, teòricament, de 20'2 km però quan l'hem posat en el GPS a l'inici de la caminada l'aparell ens ha marcat 24 km, una diferència que ha fet que el recorregut hagi durat una hora més del que havíem calculat.

Hem arribat a Puigví poc abans de les vuit del matí i hem esmorzat a peu d'autocar perquè aquí no hi ha bar ni res semblant. Després del petit esmorzar a peu dret hem iniciat la caminada amb una part prèvia de gairebé un km per enllaçar amb el traçat del GR en el punt on l'havíem deixat el mes passat.

El GR puja pel bosc amb petites pistes i corriols pel bosc fins arribar, després d'una bona estona de pujada, a l'ermita de Santa Perpètua. És una ermita romànica situada en un punt alt amb gran panoràmica sobre la Plana de Vic.

Des de la mateixa ermita ja es veia la població de Sant Bartomeu del Grau, encara una mica lluny. El camí segueix per uns magnífics boscos, pujant suaument fins arribar a l'entrada de la població. Ens hem aturat a esmorzar en una plaça del poble abans de seguir el nostre camí.

A partir de Sant Bartomeu del Grau el GR es torna erràtic. Està molt poc marcat i en alguns punts fa estranyes marrades que ens han desconcertat una mica. Hem seguit les marques de GR pel carrer principal de la població fins al costat de l'església. A partir d'aquí les marques ens han portat a fer una volta per la part baixa de la població i per un corriol entre herbes altes on ens ha donat la sensació que no hi passa mai ningú. 

Després d'aquesta curiosa marrada hem arribat a una petita carretera, en realitat una antiga pista ara asfaltada, iniciant un llarguíssim recorregut resseguint aquesta pista asfaltada per camps i boscos. Hem travessat un parell de carreteres fins arribar a la C62. Aquesta carretera és molt important i sembla que amb una recent obra d'ampliació s'han malmès alguns sectors de l'antic GR. 

Hem seguit un llarg tram vorejant la carretera C62, amb alguns punts on gairebé es perdia el GR, fins arribar a una bona pista a la dreta on comença el tram final de baixada a Caraüll. Les marques del GR gairebé desapareixen i només n'hi ha alguna de tant en tant però amb llargs trams sense cap referència del GR.

Hem passat al costat d'una masia anomenada el Clot del Forn on una dona ens ha escridassat. Hem comprovat que en aquest terreny feréstec i oblidat, lluny de qualsevol població mínimament important, els excursionistes són personatges estranys i no hi són ben rebuts.

Finalment la pista ens ha portat fins a una gran masia anomenada Caraüll, gairebé al final del nostre recorregut. Només ens quedava baixar fins a la carretera, la C670, on ens esperava l'autocar.

Amb una mica de retard hem acabat la jornada excursionista al restaurant Can Trumfo, de la Torre d'Oristà, on hem gaudit d'un magnífic menú de degustació que ens ha ajudat a recuperar forces després d'una caminada tan llarga.

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Graperos Productions i cedit per a tots els seguidors del blog:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR1: Alpens- Ripoll, 2016

GR107: Bellver Guils, 2015

GR83: Prats de M. Marialles, 2015

---

Paret de la Codolosa, via Reincidents

Una nova matinal d'escalada a Montserrat. Avui hem vingut a la Paret de la Codolosa, a prop de Collbató. És una zona d'escalada en la que s'han obert diverses vies d'escalada, no gaire llargues i de dificultat variable. Nosaltres hem triat la via Reincidents, una via de dificultat mitjana, amb diversos passos de IV+ però amb bona roca i ben assegurada.

Hem arribat a l'àrea recreativa de La Salut, als afores de Collbató, i hem iniciat la curta aproximació fins al peu de la paret. Hi havia una mica de boira però a mesura que pujàvem s'anava esquinçant la boira mostrant-nos un magnífic sol de tardor.

La via Reincidents té tres tirades, totes en lliure, amb molt bona roca. Hi ha diverses assegurances, tant naturals (ponts de roca i savines) com parabolts. Hi ha alguns trams més verticals, catalogats de IV+ i altres no tan difícils, de tercer grau. El pas més singular és a l'inici de la segona tirada, quan cal pujar una curta xemeneia abans de flanquejar a la dreta i seguir pel centre d'una magnífica placa. Hem superat les tres tirades sense problemes i hem baixat amb un parell de ràpels.

Després de completar la via, com que ens quedava una mica de temps, encara ens hem entretingut pujant una tirada d'una via veïna, només com a pràctica per a futures escalades per la zona. 

I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta curta escalada.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Escalda a les Magdalenes, 2021

La Plantació i Gorros, 2020

Cara de Mico, via Infidel, 2020

---

Castell de Burriac i Montcabrer

Feia molts anys que volia venir al Castell de Burriac. La pujada al castell va ser una de les primeres excursions que vaig fer de petit, ja fa més de 50 anys, i mai hi havia tornat. Com que el Castell de Burriac és visible des de tot el Maresme, amb la seva silueta característica, cada vegada que el veia pensava que havia de venir a repetir aquella excursió històrica de la que només recordava que sortíem de Cabrera i passàvem per la Font Picant i per la Creu de Montcabrer.

Hem deixat el cotxe a l'inici de la pista que porta a la Font Picant i hem iniciat la caminada amb una lleugera baixada que ens ha portat a aquest berenador, avui tancat. Des d'aquí es pot pujar directament al castell per una gran pista però nosaltres hem fet un itinerari circular que voreja la part sud de la muntanya per anar a buscar el Coll de la Codera.

Hem agafat un caminet pel bosc que després puja per un tallafoc fins trobar un camí una mica més gran que segueix voltant la muntanya i puja fins al Coll de la Codera. Aquí hem agafat una pista que enllaça amb una pista amb trams formigonats que puja directament al cim del Turó de Burriac (392 m).

El Castell de Burriac és una construcció històrica, avui en ruïnes, encara que restaurat i consolidat. Des d'aquí tenim una gran vista sobre el Maresme i el Pla de Barcelona. 

Hem esmorzat i hem fet volar una mica el dron prenent imatges del castell des de diferents punts de vista. Després hem iniciat la baixada per la banda contrària, per una gran pista que ens ha portat a la Font Picant i al punt de partida.

Després d'un breu descans hem iniciat la segona part de l'excursió que recorre el llom del Montcabrer fins a la Creu. El camí puja lleugerament fins arribar a un collet al peu del punt més alt de la Serra, el Turó de l'Infern (324 m). Hem pujat a fer les fotos de cim i hem retornat al collet per seguir el camí cap a La Creu de Montcabrer (311 m). És un punt singular, un extraordinari mirador del Maresme. Hem fet volar novament el dron i hem fet algunes fotos abans de retornar pel mateix camí fins al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo de la jornada:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Carlit, 2.016

GR83: Mataró- Collsacreu, 2011

GR92: C. Bordoi Font de Cera, 2009

---

PARTICIPANTS:

Jaume, Rafel, J. Rafel

---

Turó de l'Escletxa, per la via ferrada

El Turó de l'Escletxa és un petit cim, de només 449 metres, però molt panoràmic perquè està situat al davant de Montserrat oferint-nos una gran vista del massís montserratí. Un altre atractiu d'aquest cim modest és que un dels camíns d'accés al cim està equipat amb una petita via ferrada que supera un pany de paret d'uns 8 metres amb un bon equipament de grapes i cable de vida. Per altra banda, aquest cim està inclòs en el llistat dels centcims de la FEEC, de manera que teníem tres arguments per incloure aquest petit cim a la nostra llista d'activitats.

Avui hem vingut acompanyats dels nens que, aprofitant el pont del Pilar, ens han vingut a veure. La petita via ferrada és apta per a nens, prenent les precaucions necessàries. Nosaltres hem portat una corda per assegurar-los però han pujat sense cap problema. La separació dels esglaons és la justa perquè, amb una mica més d'esforç que els grans, puguin pujar els nens.

Hem deixat el cotxe al costat del cementiri de Castellbell i el Vilar i hem iniciat l'ascensió passant per un pont sobre la via del tren i un túnel sota l'autopista de Manresa. Després hem passat al costat d'una masia i hem agafat un corriol que ens ha portat fins al peu del mur on hi ha instal·lada la via ferrada.

És un mur totalment vertical però hi ha bons esglaons, no gaire separats, i cable de vida. Ens hem equipat i hem iniciat la superació d'aquest petit obstacle. Després de coronar el mur he assegurat amb la corda els altres ferratistes, que han pujat sense dificultat.

Un cop superat l'obstacle, ja sense l'equipament de seguretat,  hem seguit per un caminet fins al cim del Turó de l'Escletxa (449 m). Des d'aquí teníem una magnífica visió de Montserrat, des del Monestir fins a la Foradada, que es veia al fons de tot. Hem fet les fotos de cim i hem fet volar una mica el dron abans d'iniciar el retorn per un altre camí, evitant el mur de la ferrada.

Hem baixat per una llarga pista veient contínuament la Muntanya de Montserat al davant mateix fins arribar al punt de partida. Ha estat una curta matinal i hem tornat aviat a casa perquè a mitja tarda els nens havien d'agafar l'avió per retornar a Eivissa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió matinal amb ferrata:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

La Mina de Ca L'Alemany, 2021

Cova dels Regals, 2021

Turó de les Maleses, 2020

---

Travesia d'Agulles, amb nens

La Travessia de Agulles és una clàssica montserratina, un camí equipat sense excessiva dificultat que permet recórrer els racons més interessants de la Regió d'Agulles, a Montserrat. Comença a la Portella i acaba al Portell Estret després de travessar tota la part alta de la Regió d'Agulles. El pas més complicat és un mur que cal superar amb l'ajut d'una corda de nusos. Després hi ha diverses canals i petits resalts que se superen amb fàcils i divertides grimpades i desgrimpades.

Jo havia fet aquesta travessia un parell de vegades i, a més, havia recorregut en moltes ocasions algunes parts d'aquesta travessia fent l'aproximació a les vies d'escalada d'Agulles. Avui, però, era una ocasió especial perquè m'acompanyaven els dos néts, la Mariona i en Jan, que avui han fet un pas de gegant en la seva introducció al món de la muntanya amb aquesta travessia que per a la seva edat, 9 i 5 anys, és una gran activitat.

Hem arribat de bon matí a Can Maçana i hem iniciat la caminada pel camí del Coll de Guirló. La paret d'Agulles estava tapada per la boira però la previsió era bona i sabíem que aviat es fondria la boira i podríem gaudir d'un magnífic dia de tardor, ben clar i assolellat.

El primer obstacle és la petita grimpada d'accés al Coll de la Portella. Hem pujat sense problemes i hem iniciat la travessia d'Agulles, marcada amb pintura vermella. Hem passat per la Portella Petita, la Pelada i el Sol Ponent abans d'arribar al principal obstacle, el mur amb corda fixa. Ben assegurats amb el cordino que havia portat per utilitzar-lo en aquest pas, els nens han superat el mur en pocs minuts.

Més amunt, al costat de l'Agulla del Capdamunt, hem fet una curta aturada per esmorzar abans de seguir la travessia. Hem passat al costat de les agulles més característiques d'Agulles: els Merlets, el Senatxo, la Saca Gran, les Bessones, l'Agulla de l'Arbret...

El camí puja i baixa per travessar les típiques canals montserratines, superant petits obstacles amb curtes grimpades, fins arribar al peu de la Torta, des d'on hem iniciat el descens en direcció al Portell Estret, on acaba la regió d'Agulles i comença la dels Frares Encantats. 

Ben satisfets per haver completat la travessia, gaudint dels magnífics racons de Montserrat i superant sense problemes totes les dificultats, hem agafat el camí de la Canal Ampla que ens ha portat al refugi Vicens Barbé. Hem fet una petita aturada al refugi abans de completar el nostre recorregut pel Pas de la Portella i el Coll de Guirló per retornar a Can Maçana. 

I aquí teniu el vídeo amb un recull dels moments més interessants de la Travessia d'Agulles.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent dels Abadals, 2019

Cova de l'Escaleta, 2019

Cova del Tabac, 2019

---

Ascensió a la Torreta de Cadí (2.559 m)

La Torreta de Cadí és una de les darreres estribacions de la Serra del Cadí, en el seu extrem més occidental. És un cim molt poc prominent, com la majoria dels cims del Cadí, ja que és només un punt elevat sobre el llarguíssim llom de la Serra del Cadí. Malgrat aquesta poca prominència, té un gran panorama. Avui, a més, feia un dia extraordinàriament clar i la vista arribava fins al Pirineu central amb una magnífica visió de l'Aneto.

El punt de partida ha estat el Coll Jovell (1.781 m) a on s'arriba des de la població de Josa de Cadí per una pista en bastant bon estat. Hem deixat el cotxe en el mateix coll i hem iniciat l'ascensió per un bon camí, senyalitzat com a GR. Es tracta d'una variant del GR150 que puja fins a la carena del Cadí.

El camí puja amb fort pendent per una boixeda. En alguns punts gairebé desapareix però les marques del GR ens guien per les zones més perdedores. Més amunt hi ha una zona rocosa on trobem un curt pas equipat amb una cadena. 

Després d'un llarg trajecte de forta pujada per la boixeda hem arribat a un punt on el pendent decreix i hem entrat en una zona de prats, ja a prop de la carena. Hem deixat el GR per iniciar una diagonal pels prats en direcció al cim de la Torreta.  No hi ha camí però el terreny és obert i no ens ha costat gaire arribar al cim de la Torreta de Cadí (2.559 m).

Des del cim, marcat amb la característica pilona de l'IGN, el panorama era extraordinari. El primer que ens ha cridat l'atenció ha estat la imatge de l'Aneto al fons de tot. Després hem anat identificant més muntanyes, des del Montsent de Pallars fons a la Tossa d'Alp. Hem fet una panoràmica circular:

Hem estat una bona estona en el cim fent fotos, menjant una mica i prenent unes imatges amb el dron abans d'iniciar el retorn.  Per tornar al punt de partida hem seguit un itinerari lleugerament diferent. Hem agafat un camí desdibuixat que resegueix la carena fins retrobar el GR150. És un camí panoràmic que va carenant per sobre del llom oferint-nos noves perspectives.

Hem agafat el GR i aviat hem retrobat l'itinerari de pujada i l'hem seguit fins arribar al Coll Jovell on ha acabat la nostra caminada. 

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canal Baridana i Vulturó, 2017

Camí dels Collets, 2013

Serra del Cadí, 2003

---