Trou du Vent de las Goffias

De bon matí, hem esmorzar a la gîte d'étape de Rochefixade, on hem passat la nit. Un bon esmorzar per preparar-nos per la llarga jornada espeleològica que ens esperava. 

En el segon dia d'estada en aquesta zona, avui hem visitat un gran avenc, el Trou du Vent de las Goffias, ubicat en el bosc de Bélesta, molt a prop de l'altre trou du vent que vam visitar ahir. Té dues entrades, dos pous de 38 metres, i un recorregut molt interessant amb una infinitat de formacions i molts racons per explorar.

L'element més interessant de tota la cavitat és una estalagmita gegantina que fins i tot té nom propi: el Monument. Està al mig d'una gran sala plena de colades, creant un conjunt realment espectacular.

Hem deixat el cotxe al costat de la carretera D16, molt a prop de Bélesta, i hem iniciat la curta aproximació a l'avenc, primer per una pista i després per un camí desdibuixat a través del bosc.

Hem entrat per la boca situada més al sud, rapelant per un pou estret d'uns 10 metres fins a un replà on hi ha una bona instal·lació, amb ancoratges químics. Hem reinstal·lat el ràpel per baixar la segona part, gairebé tota volada, baixant a una gran sala anomenada Le Trou du Vent (el forat del vent).

Hem seguit per la galeria principal, passant per diversos trams amb nom propi: la Gatera del SCA, la sala Rudaux, la galeria Maréchal, la galeria Martel ... i hem arribat a la gran sala del Monument.

Després d'admirar i fotografiar aquesta formació tan singular, hem pujat una rampa, amb l'ajut d'una corda fixa, per vistar unes sales superiors on, a més de moltes formacions, hem trobat una petita bassa. 

Encara ens quedaven molts racons per veure, ja de retorn. Hem fet un ràpel per la zona Réseau de Joly encara que no hem completat la baixada. Després, passant per una finestra molt estreta, hem baixat a una altra zona inferior amb un ràpel d'uns 15 metres.

Hem retornat a la sala del Forat del Vent però abans d'iniciar la llarga remuntada hem visitat un altre sector, unes sales situades al darrere, on també hi ha una petita bassa.

Després de completar la visita, recorrent gairebé tots els racons de la cavitat, hem iniciat la remuntada dels 38 metres del ràpel, la major part volats. La pujada és impressionant, pel mig de la gran sala amb forma acampanada, però l'hem superat sense problemes sortint a l'exterior quan ja fosquejava.

Hem estat gairebé vuit hores a la cavitat, gaudint d'un gran entorn subterrani. Ara només ens quedava el llarg retorn a casa en cotxe, satisfets per la gran jornada espeleològica de la que hem gaudit per aquestes terres de l'Ariège.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic des Trois Seigneurs, 2019

Dent d'Orlu, 2019

CBH: Orgeix - Comus, 2015

---

TOPOGRAFIA:

BIBLIOGRAFIA:

• Spéléoguide Ariège Pyrénées, F. Guillot i P. Bence. Ed. Conception. 

PARTICIPANTS:

Manel - Merche - Sonia - J. Rafel

---

Trou du Vent du Pédrou

El Trou du Vent du Pédrou és una gran cavitat situada a prop de la localitat de Bélesta, en el departament francès de l'Ariège i molt a prop de Montségur. Té un recorregut de 435 metres i una profunditat màxima de 63 metres. Té dues boques per les que es pot accedir a la cavitat, que consta de una llarga galeria principal i un petit sistema de pous. 

Després d'un llarg viatge en cotxe, hem arribat a mig matí al punt de partida de l'aproximació, un petit eixamplament de la carretera D16, a prop del Col de la Croix des Morts. Des d'allà hem arribat en pocs minuts a la boca del primer pou. 

La intenció inicial era equipar els dos pous, baixar per un d'ells i pujar per l'altre però la previsió del temps indicava pluja segura i hem decidit fer l'entrada i sortida pel mateix pou per evitar duplicar la mullena. Els fets ens han donat la raó perquè a la sortida ha caigut un bon xàfec.

Hem muntat un petit passamans i hem equipat el ràpel per baixar fins a l'inici de la llarga galeria principal. Després hem iniciat el llarg recorregut subterrani, explorant tots el racons de la cavitat.

Ben aviat hem començat a trobar moltes formacions, en un seguit de sales i saletes cada vegada més impressionants. A cada moment ens aturàvem a fer fotografies i admirar les magnífiques formacions que guarnien parets i sostres de la cavitat.

Després d'una estona de recorregut hem arribat al primer pas singular: la gatera. És una mica estreta però molt curta, només un pas, i l'hem superat amb facilitat. Després de la gatera hem entrat a la Salle de la Neige (sala de la neu), un tram de la galeria que es caracteritza per la blancor de les seves formacions, on també hem fet una infinitat de fotografies.

Després hem passat per sota de la segona entrada, un pou de 25 metres, i hem comprovat que a fora plovia intensament.

Després de passar un tram de galeria amb diversos gorgs d'aigua clara, hem arribat a la sala final on hi ha una de les formacions més característiques d'aquesta cavitat: l'Orgue. És una gran colada amb unes estalactites tubulars que recorden els tubs d'un orgue. 

Hi ha un nivell superior, una sala penjada anomenada Le Balcon, a on s'arriba amb una fàcil grimpada. Des de dalt, al costat mateix de l'Orgue, teníem una gran visió de la sala final des de les altures. 

Hem iniciat el retorn però aviat ens hem aturat per fer una exploració dels pous inferiors. Hem baixat en ràpel per un pas estret fins a una petita sala amb una gran colada blanca. Des d'aquesta sala hem fet un segon ràpel, passant per un pas encara més estret, arribant a una mínima sala des d'on, a través d'una finestra, hem vist el punt final del recorregut, pocs metres més avall. Aquesta vegada ens hem conformat en veure la sala des de dalt però, com que no hi havia formacions, no hi hem baixat.

Hem remuntat els pous i hem seguit el nostre recorregut de retorn fins al pou d'entrada, que hem remuntat sota la pluja. Després, ja en cotxe, ens hem desplaçat fins a Roquefixade, on teníem una reserva per alotjar-nos a la seva magnífica gîte d'étape.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran jornada espeleològica:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canyon de Luquenac, 2024

Cueva Coventosa, 2021

CBH: Comus - Montségur, 2015

---

TOPOGRAFIA:

BIBLIOGRAFIA:

• Spéléoguide Ariège Pyrénées, F. Guillot i P. Bence. Ed. Conception. 

PARTICIPANTS:

Manel - Merche - Sonia - J. Rafel

---

Canyon de Luquenac i Barranc de les Encantades

El Canyon de Luquenac és un barranc molt interessant, aquàtic i amb un gran ambient. Està en ple Ariège, més enllà d'Ax-les-Thermes i, per tant, molt lluny. Un altre factor negatiu és que es tracta d'un descens molt curt. En realitat només té un ràpel però d'una gran bellesa, amb una cascada que baixa encaixonada i cau sobre un gran gorg.

El fet que aquest barranc sigui tan curt i estigui tan lluny obliga a combinar-lo amb algun altre barranc de la zona per amortitzar el desplaçament. Nosaltres l'hem combinat amb Les Encantades de Lanoux.

Hem arribat al voltant de les 9 del matí a l'aparcament del Luquenac i ens hem equipat per al descens. Allà mateix teníem el torrent; un corriol ens ha permès baixar-hi i començar a caminar per la llera. Baixava força aigua però el torrent no anava crescut. Els primers metres són fàcils: només algún mínim ressalt i petits gorgs de poca fondària.

Aviat hem arribat a una mena de tobogan, un tram encaixonat on el riu fa unes curioses corbes abans d'arribar a la cascada. Aquí hi ha el primer i gairebé únic ràpel del recorregut. El riu es precipita per una escletxa formant una cascada. No es veu el final perquè la cascada és encaixada a la roca però des de la capçalera ja és impressionant, especialment per la quantitat d'aigua que es precipita per l'estreta canal.

El ràpel és d'uns 25 metres però es pot fraccionar per evitar fregaments. Nosaltres no l'hem fraccionat però hem posat un protector de corda al principi. El ràpel té dos trams ben diferenciats. El primer és curt, uns 5 metres, i el tram principal és d'uns 20 metres.

Hem baixat el ràpel de la cascada gaudint d'un entorn espectacular. La cascada baixa amb força, acanalada, i cau en el gorg format un remolí. Realment, aquest ràpel gairebé justifica el llarg viatge a l'Ariège.

Després del ràpel hem seguit caminant per la llera del torrent, passant per llocs molt interessants, engorjats i amb uns curiosos jardins de falgueres però sense cap dificultat. Només hi ha un petit ràpel, d'uns 3 metres, que segons la ressenya es podia saltar però com que l'aigua era tèrbola hem preferit baixar en ràpel. 

Finalment hem arribat al final del recorregut i hem sortit a la carretera on havíem deixat un cotxe. Ha estat curt però intens i teníem ganes de fer més coses, de manera que ens hem canviat i hem iniciat el desplaçament a Puymorens on teníem previst el segon descens d'avui.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat:

Hem arribat a Porté-Puymorens i hem agafat una petita carretera de pagament que porta a un aparcament anomenat Pàrquing del Telefèric perquè hi ha les restes d'un antic telefèric de les obres de la presa de Lanós.

El Barranc de les Encantades té tres sectors però sembla ser que el superior està restringit i no té massa interès, de manera que el nostre objectiu era baixar els dos sectors inferiors, molt aquàtics i sense massa dificultat. El barranc està molt ben equipat, fins i tot en alguns punts sobreequipat i amb instal·lacions doblades perquè aquest descens és recorregut sovint per empreses d'esports d'aventura que aprofiten la bellesa del recorregut, aquàtic i relativament fàcil, per portar-hi els seus clients. 

L'aproximació no és molt llarga, en una hora hem arribat a l'inici del barranc després d'una forta pujada per un caminet de bosc.  Ens hem equipat i hem començat a baixat pel riu. Aviat hem trobat el primer ràpel, a la dreta del riu, al final d'un passamans. A l'altra banda hi havia una instal·lació alternativa amb dos ràpels curts però hem preferit fer un sol ràpel, més llarg i amb arribada a un gran gorg d'aigües molt fredes.

El segon ràpel era també espectacular, amb un passamans de cable d'acer i arribada a un altre gran gorg d'aigües netes i fresques. Després dels dos ràpels inicials, els més interessants de tot el recorregut, hem seguit baixant pel torrent amb diversos ressalts, tobogans i algun ràpel curt. Més endavant hem baixat dos ressalts una mica més alts amb l'ajut de cordes fixes, arribant a l'inici del tram inferior.

Hi ha un pont o passera de fusta sobre el riu, per on travessa el camí que porta a l'estany de Font Viva. A partir d'aquí el barranc s'obre i té un tram d'uns 400 metres sense interès, que hem baixat per un caminet al costat del riu, arribant al tram final amb dos ràpels curts i un salt d'uns 5 metres sobre un magnífic gorg.

Ha estat un descens divertit i refrescat que ens ha deixat ben satisfets. El descens era curt però la combinació amb el de Luquenac que hem baixat al matí ha completat una bona jornada barranquista.

I aquí teniu la segona pel·lícula de la jornada amb les escenes més interessants del descens del Barranc de les Encantades de Lanós.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: LUQUENAC - LANÓS

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Pic d'Auriol, 2020

Ascensió al Trois Seigneurs, 2019

Ascensió Dent d'Orlu, 2016

---

RESSENYES:

PARTICIPANTS:

Adriana, Manel, Oriol, Quim, J. Rafel

---

Ascensió al Pic de Tarbésou (2.364 m)

Una ascensió clàssica que a l'hivern es fa normalment amb esquís però avui l'hem fet amb equip lleuger perquè hi havia poca neu, tot i que es podia pujar buscant les parts nevades i, potser, esquiar bona part del recorregut.

Hem dormit a la gîte d'ètape d'Ascou i de bon matí ens hem posat en marxa. La carretera que puja al coll de Palhères estava tancada, encara que no hi havia neu. Hem iniciat la caminada al peu del telesqui de Mounegou, just on la carretera estava tallada, i hem començat a pujar per les pistes de l'estació d'esquí d'Ascou-Pailhères, que estava tancada per falta de neu.

L'itinerari va a buscar la Cresta de Mounegou, un llom allargat que porta directament fins al cim. La cresta estava ventada, amb una part plena de pedres i l'altra plena de neu, de manera que alguns s'han posat raquetes i han pujat buscant la neu mentre altres, a peu, hem pujat pel camí d'estiu.

A mesura que pujàvem per la cresta el panorama era més extens. Aviat hem vist la Pica d'Estats, el Carlit, el Pic de Font Blanca... Hem superat els darrers metres, molt pedregosos, arribant al cim del Tarbésou (2.364 m). El dia era molt clar i el panorama extraordinari.

Hem estat una bona estona al cim contemplant el panorama. L'ascensió ha estat realment curta i teníem temps per gaudir del panorama i fer moltes fotos. Finalment hem iniciat el retorn pel mateix camí, amb alguna petita variant, arribant al punt de partida.

I aquí teniu el vídeo de la jornada. ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Pic d'Auriol, 2020

Tarbésou amb esquís, 2016

Ascensió al Roc Blanc, 2011

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS:

Albert, Joan G., Josep M., Sonia, Toni, J. Rafel

---

Thoumasset (2.741 m) per la cresta de Banyells

El Pic de Thoumasset és un clàssic de l'esquí de muntanya. Nosaltres ja hi vam pujar amb esquís fa uns quants anys però avui, en temporada d'estiu, hem pujat el Thoumasset per un itinerari diferent, per la cresta que uneix aquest cim amb el Pic del Port de Siguer. És una cresta relativament fàcil; de fet l'hem fet sense utilitzar el cordino que havíem portat per precaució,  però cal superar alguns trams de grimpada.

El Thoumasset està íntegrament en territori francès però els itineraris més freqüentats pugen per Andorra, a partir de la Vall de Rialb i passant pel Port de Siguer.

Ahir a la tarda vam arribar a Andorra. Vam deixar el cotxe al pàrquing del Parc Natural de Sorteny i vam fer el curt recorregut de pujada al Refugi de Rialb on hem passat la nit. El Refugi de Rialb és un refugi lliure, propietat del Govern d'Andorra. Té lliteres, taula, llar de foc i una font. Un magnífic refugi que, a més, avui estava buit: no hi havia ningú més.

A les sis del matí ha sonat el despertador i, després d'esmorzar, ens hem posat en marxa. Hem agafat el camí del Port de Siguer, una camí que havíem fet a l'hivern amb esquís però que avui era ben diferent. En poc més d'una hora hem arribat al coll. Bufava un vent fort i molt fred i les parts altes de les muntanyes estaven emboirades però la previsió de Méteo France preveia que el temps milloraria al llarg del matí.

El Port de Siguer marca la divisòria entre Andorra i l'Ariège francesa. A l'altra banda es veia l'Estany Blau, un gran llac de muntanya on s'emmiralla el Thoumasset quan no està, com avui, tapat pels núvols. Nosaltres hem deixat el camí, que baixa en direcció a l'Estany Blau, per iniciar la pujada crestejant. A la carena el vent bufava fort però, a poc a poc, hem anat superant el desnivell. Hi havia algun tram de camí i algunes fites disperses però bona part del recorregut s'havia de fer sense camí, buscant els millors passos. 

Hem arribat al Pic del Port de Siguer (2.638 m), un cim que els mapes francesos anomenen Pic de Bagnels. Encara feia vent però a poc a poc anava afluixant mentre els núvols s'anaven fonent. No hem pogut fer la típica panoràmica circular perquè gairebé totes les muntanyes estaven encara tapades però sí hem pogut fer les fotos de cim abans de seguir el nostre camí.

Des del Pic del Port de Siguer es veia tota la cresta que havíem de fer, no massa larga ni esmolada. Hem començat baixant fins a un collet per remuntar després seguint la cresta. No hi ha camí, només algun corriol mig perdut en alguns punts, i cal fer alguna grimpada per superar els petits ressalts que anem trobant.

Hem anat superant els petits obstacles sense trobar cap dificultat que ens obligués a treure el cordino que havíem portat per precaució. A mesura que pujàvem s'anava obrint el dia i ens permetia veure més muntanyes. Finalment hem arribat al cim del Thoumasset (2.741 m). 

Hem estat una bona estona al cim. Els núvols s'anaven fonent per moments i anaven apareixent muntanyes que fins aleshores no es veien. El vent encara era fort, de manera que no he pogut fer volar el dron però hem fet les fotos de cim.

Després de gaudir una bona estona de la panoràmica del cim, hem iniciat el descens per la via normal. Tampoc no hi ha camí; només algunes fites que ens han anat guiant per baixar el llom nord del Thoumasset i després per una ampla canal fins al nivell de l'Estany Blau. Aquí ja hem trobat un caminet que voreja el llac i després puja fins al Port de Siguer.

Des del Port de Siguer hem retornat pel mateix camí, passant pel refugi per recollir algunes coses que hi havíem deixat. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Sal, esquís, 2016

Thoumasset esquís, 2013

Font Blanca esquís, 2011

---

Ascensió al Courtal Subra (2.599 m)

Hem visitat novament l'Ariège. Aquesta vegada hem fet una ascensió a la Vall de Bésines, una de les valls més solitàries d'aquesta zona dels Pirineus, per fer l'ascensió d'un altre cim solitari, el Courtal Subra. És un cim tan poc conegut que ni tan sols hi ha un camí o un rastre de fites que porti al seu cim, situat a 2.599 metres.

En realitat volíem combinar aquesta ascensió amb el recorregut de la cresta fins al Pic de Madides però la gran llargada del recorregut i les petites complicacions que hem anat trobant a la cresta ens han obligat a conformar-nos amb aquesta ascensió per evitar que se'ns fes de nit a la muntanya.

Hem iniciat l'ascensió a la curva característica de la carretera que baixa del Col de Puymorens, el mateix lloc on vam iniciar, l'any passat, l'ascensió al Pic d'Auriol. L'antiga carretera tancada ha estat la primera part del nostre recorregut, un km i mig, fins enllaçar amb el camí (GR107) que puja de l'Hospitalet-près-l'Andorre.

El camí, senyalitzat com a variant del GR107 (Camí dels Bons Homes) puja fent llaçades pel bosc per entrar a la Vall de Bésines. Hem arribat a l'Étang de Bésines; des d'allà ja es veia, enlairat sobre la Jasse du Pla, el refugi de Bésines. El camí puja pel bosc fins al refugi, on hem fet una curta aturada. Curiosament, el refugi estava obert encara que desert. Hauríem pogut esmorzar aquí però un cartell penjat a la terrassa: "no picnic" ens ha fet veure que aquest refugi no és gens acollidor i hem preferit seguir endavant.

Des del refugi hem seguit el GR10 fins a la Portella des Bésines (2.333 m). El GR passa a l'altre costat iniciant la baixada en direcció a Mérens-les-Vals però nosaltres hem deixat el camí per iniciar la fase final de l'ascensió en direcció al cim. 

No hi ha un camí definit; només algun indici de corriol sense continuïtat i alguna fita esporàdica. Hem pujat pel pendent herbós, buscant els millors passos i evitant els trams pendents d'herba relliscosa. Finalment hem arribat al cim del Courtal Subra (2.599 m)

Aquest cim és un gran mirador de l'Ariège. Teníem ben a prop el Puigpedrós de Llanós, que vam pujar la setmana passada,  i l'Auriol, també pujat recentment. També es veia el Carlit i el massís de Saint-Bérthelemy entre moltes més muntanyes.

A partir del cim teníem previst recórrer la cresta que uneix el Courtal Subra amb el Pic de Madides, una cresta no massa difícil i relativament curta segons la ressenya que portàvem, però que se'ns ha fet massa llarga.  Quan ja portàvem dues hores de cresta i estàvem a la meitat, a la bretxa després de la cota 2.591, ja hem vist que era massa tard i que en cas de seguir endavant se'ns faria de nit abans de tornar al punt de partida, que teníem a quatre hores de camí. 

La decisió ha estat ràpida, ja que era inevitable. Des de la mateixa bretxa hem iniciat la baixada per pendents herboses, fàcils però relliscoses, fins ellaçar amb el GR10. L'hem seguit fins al costat del refugi, on hem enllaçat amb el camí de pujada, una llarga caminada que ens ha retornat al punt de partida, on hem arribat passades les 7 de la tarda.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Pic d'Auriol, 2020

GR10: Bésines La Perxa, 2009

GR10: Mérens - Bésines, 2009

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS:

Luis, J. Rafel

---

Ascensió al Pic d'Auriol (2.695 m)

El Pic d'Auriol és un d'aquells tresors amagats que té l'Ariège. És un cim molt poc visitat; de fet, ni tan sols hi ha un camí que hi pugi. Encara que no és difícil ni especialment llarga, l'ascensió a l'Auriol és tota una aventura, especialment si es puja per la cresta sud, una petita grimpada que dona caràcter a l'ascensió.

Hem iniciat la caminada en una corba de la carretera que baixa del coll de Puymorens a l'Hospitalet-près-l'Andorre. Després de recórrer un tram de l'antiga carretera, ara tallada, hem agafat un camí que ben aviat ens ha portat fins al GR107, que puja des de l'Hospitalet i més endavant a una variant d'aquest mateix camí, que puja per la vall de Bésines. El camí puja per un magnífic bosc, ara amb tots els colors de la tardor, recorrent la vall fins poc abans de la presa de Bésines.

Hem arribat fins a la cabana de Bésines, un refugi lliure al costat de la presa, i hem deixat el GR per iniciar l'ascensió, ja sense camí. No hem triat el millor itinerari i hem hagut de travessar una zona de grans blocs que ens ha complicat una mica l'ascensió però aviat hem arribat a una zona herbosa per on, encara sense camí, hem pujat muntanya amunt.

Després d'una bona estona de pujada, buscant els millors passos pel pendent herbós, hem arribat a una zona menys pendent i hem pujat per una valleta a la dreta fins a un petit coll, inici de la cresta sud de l'Auriol. Hem pujat la primera part de la cresta seguint alguna traça de camí i alguna fita, evitant els trams rocosos, fins que hem arribat a l'esperó final. Es tracta d'un petit tram de cresta, sense massa dificultat però aèria, que hem grimpat directament. Hi havia neu en alguns racons perquè ahir al vespre va caure una enfarinada, però el fil de la cresta estava net i hem superat el petit esperó sense problemes. 

Hem arribat al cim del Pic d'Auriol (2.695 m) voltats d'un gran panorama. Aquest cim està separat de la carena principal dels Pirineus i té grans vistes. Hem gaudit d'una gran vista, des de la Pica d'Estats fins al Canigó, passant per les muntanyes d'Andorra. Hem fet les fotos de cim i una volada de dron.

Després d'estar una estona al cim gaudint del panorama i menjant una mica, hem iniciat el descens. No hem desgrimpat la cresta sinó que hem baixat directament pel centre de la gran pala herbosa. No hi ha camí i l'herba mullada era bastant relliscosa, però en poc temps hem baixat la part superior de la pala fins enllaçar amb l'itinerari de pujada per on hem retornat al punt de partida.

Aquesta vegada hem encertat millor l'itinerari, evitant el tram de grans blocs que ens havia complicat les coses a la pujada i hem arribat sense dificultat al GR i finalment al punt de partida on havíem deixat el cotxe.

I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

T. Mercader i Querforc, 2019

GR107: Porta - Mérens, 2015

GR10: Bésines La Perxa, 2009

---

PARTICIPANTS: 

Joan C. - Joan G. - Luis - J. Rafel

---

DESNIVELL: +1.400 m 
RECORREGUT: 17 km
HORARI: 8 h 1/2 

---

VOL CIRCULAR:


PANORÀMIQUES: 

---

Tossal Mercader i Pic de Querforc, amb esquís

Avui hem fet l'ascensió a aquests dos cims, relativament fàcils però amb un gran panorama, situats al costat del Col de Puymorens, al límit entre la Cerdanya francesa i l'Ariège. Ha estat una activitat combinada, amb quatre raquetistes i un esquiador, en un dia radiant de llum encara que amb un vent fred i persistent al llarg de tot el recorregut. La neu era una mica justa però suficient per fer gairebé tota l'activitat amb els esquís als peus i gaudir després d'una magnífica esquiada, amb bona neu però curta.
El punt de partida és el Col de Puymorens, situat a uns 1.900 metres d'altitud, i l'ascensió comença entrant per la Vall d'en Garcia que ja hem recorregut en diverses ocasions. Ben aviat hem deixat la pista principal de la vall per prendre una altra pista a l'esquerra en direcció a una antena. Poc després d'aquesta instal·lació he deixat la pista per remuntar una pala amb bona neu, mentre els raquetistes seguien per la pista.
Més amunt he seguit un petit tram de pista, coincidint amb els raquetistes, per deixar novament la pista i pujar per la pala, força dreta però més interessant que els revolts de la pista. He anat a parar gairebé al final de la pista i he esperat novament els raquetistes per fer el darrer tram de pista que ens ha portat a la pala final, orientada a l'oest, per on hem superat els darrers metres de desnivell fins al cim del Tossal Mercader (2.547 m). És un cim panoràmic que ens ha ofert una extensa visió de les muntanyes d'Andorra i l'Ariège. En primer pla teníem el Roc Melé i el Nérassol, dos clàssics de l'esquí de muntanya. També es veia el Pic de Coma d'Or i el Puigpedrós de Llanós, entre una infinitat de cims.
Des del Tossal Mercader es veia, separat per una petita cresta, el Pic de Querforc, el segon objectiu del dia. És un cim lleugerament més alt i també molt panoràmic. A més, el teníem a tocar encara que ens en separava una carena nevada. Hem iniciat la travessia baixant fins a una collada poc marcada i després recorrent la carena sense massa dificultat fins arribar al Pic de Querforc (2.585 m). El panorama era tan extens com el del Tossal Mercader i amb un dia tan lluminós es veia una infinitat de muntanyes.
Hem retornat al cim principal i hem iniciat el descens. Ha estat una bona esquiada, amb molt bona neu, encara que s'ha fet una mica curta.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR107: Porta - Mérens, 2015

Coma d'Or amb esquís, 2014

Puig de  Trespunts, 2013

---

DESNIVELL: 750 m

RECORREGUT: 11 km

HORARI: 4 h 30

---

PARTICIPANTS: 

Albert, Joan G., Merche, Toni C., J. Rafel

---

PANORÀMIQUES:



MAPA: 

---

BIBLIOGRAFIA:

• Muntanyes de neu, la Cerdanya i Andorra, de Ramon Orriols i Ricard Molina, Ed. Alpina

---