diumenge, 29 de juny del 1975

L'Ànec & La Sense Nom

Escalada a Montserrat, a la zona del coll d'Agulles, al límit entre la regió d'Agulles i la dels Frares Encantats. Vam fer tres vies:
  • L'Ànec, via Aresta Brucs
  • L'Ànec, via Ràpel
  • La Sense Nom, via Aresta Brucs
Les dues arestes dels Brucs són relativament fàcils i pugen sense massa complicació per l'aresta sud d'aquestes agulles. Només a la segona tirada de l'Ànec tromeb un tram una mica més vertical i difícil.
La via ràpel de l'Ànec ja és més difícil, ja que puja molt vertical per la part del darrere (nord) de l'agulla, justament per on es baixa en ràpel. Són molt pocs metres però bastant fins tot i que si es fa després de superar l'aresta Brucs es pot utilitzar la instal·lació del ràpel per assegurar el primer de corda si tenim la precaució d eno retirar la corda.
Després d'aquestes escalades encara volíem fer la via Normal de l'Ou de Colom. Vam pujar la primera tirada (veure foto primera de l'entrada) però vam abandonar. Poc després vam tornar a intentar-la i aquella vegada vam aconseguir-ho.

dissabte, 21 de juny del 1975

El Calderer (2.491 m), via Estasen

Pedraforca, via Estasen
Escalada al Pedraforca. Dormim al refugim, i al matí fem la més clàssica de les vies d'aquesta muntanya: la via Estasen al Calderer, una via llarguíssima però sense massa dificultat, amb alguns pasos de quart grau. En total són 17 tirades d'escalada lliure fins al cim del Calderer. La aproximació ja és tota una aventura, primer per un camí pel bosc i després per pedreres. Abans d'arribar pròpiament al peu de la via cal supera una curta canal de quart grau. El punt de partida està al costat del Dit del Rumbau, una agulla característica que de lluny no es veu perquè queda mimetitzada amb el fons de la paret. També hi ha una bauma característica.
La via comença per un esperó, força dret però amb bones preses. Després de tres tirades arribem al pas clau de la via, un flanquejament, fàcil però impressionant, amb un gran buit a sota. Arribem a una zona molt més fàcil, a l'indret anomenat El Jardí. Ve un tram fàcil fins arribar a un nou esperó, no tan dret com el del principi però també amb bona roca. Acabem per una canal sense massa dificultat que ens porta al cim.
La Baixada es fa desgrimpant per la part del darrere fins a l'Enforcadura. Tampoc és difícil si les condicions de la roca són bones.

diumenge, 8 de juny del 1975

Gorra Frígia, via Badalona

La Gorra Frígia, via Badalona
Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Primer intentem la via Mingo Arenas de la Magdalena Inferior però no podem superar-la i abandonem. És una via tota en lliure però sense assegurances (en aquella època). No la podem superar i rapelem des del primer burí que trobem.
Després fem una altra via, aquesta vegada amb èxit: la Gorra Frígia, via Badalona. Aquesta és una de les vies més clàssiques, que puja totalment en lliure per la cara de la Gorra Frígia que mira al monestir. Són 5 tirades, de les quals la primera i la última són molt fàcils però la resta és de dificultat mantinguda i amb alguns passos catalogats de cinquè grau per superar alguns lleus desploms que trobem. En aquell temps hi havia poques assegurances i això era la principal dificultat.