Ascensió al Pic Negre (2.642 m)

Avui volíem fer una sortida d'esquí de muntanya combinada amb raquetes però, encara que estem a l'inici de la primavera, la falta de neu ens ha aconsellat plantejar la sortida com una activitat d'infanteria: a peu.

Des de l'estació d'esquí de fons de la Rabassa, l'ascensió al Pic Negre és una activitat fàcil i curta que es pot allargar visitant dos cims veïns molt propers: el Pic Negre d'Urgell i el Monturull. Nosaltres ens hem conformat amb el primer cim perquè feia un vent molt fort i hem preferit no fer el recorregut per la cresta ventada.

Hem arribat a l'estació d'esquí de la Rabassa, ara tancada per final de temporada i totalment deserta, començant a caminar per una pista. Al cap de poc hem arribat al refugi de Roca de Pimes, un magnífic refugi lliure que sembla molt confortable.

Hem seguit, sempre per les pistes de l'estació de fons, pujant per una valleta fins a la carena fronterera. L'itinerari per la carena és molt panoràmic, amb grans vistes pirinenques. Hem resseguit la carena durant una bona estona, procurant evitar els lloms que formen petites pujades i baixades. 

Aviat hem començat a veure el Pic Negre, amb la pedrera d'aquest color que li dona nom, i després d'una pujada final, curta però molt pendent, hem arribat al cim. 

En el cim feia un vent molt fort, de manera que no ens hi hem entretingut gaire. Només hem fet les fotos de cim.

Després hem iniciat la baixada pel mateix camí. A mesura que baixàvem ha anat afluixant el vent i quan hem arribat al refugi de Roca de Pimes ja no bufava gaire i feia un bon sol, de manera que hem aprofitat per dinar, abans de completar el recorregut fins al cotxe per iniciar el retorn a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cap dels Agols, 2021

Pic de Medacorba, 2020

Pic de Monturull, 2014

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS:

Joan G. - Pablo - J. Rafel

---

Thoumasset (2.741 m) per la cresta de Banyells

El Pic de Thoumasset és un clàssic de l'esquí de muntanya. Nosaltres ja hi vam pujar amb esquís fa uns quants anys però avui, en temporada d'estiu, hem pujat el Thoumasset per un itinerari diferent, per la cresta que uneix aquest cim amb el Pic del Port de Siguer. És una cresta relativament fàcil; de fet l'hem fet sense utilitzar el cordino que havíem portat per precaució,  però cal superar alguns trams de grimpada.

El Thoumasset està íntegrament en territori francès però els itineraris més freqüentats pugen per Andorra, a partir de la Vall de Rialb i passant pel Port de Siguer.

Ahir a la tarda vam arribar a Andorra. Vam deixar el cotxe al pàrquing del Parc Natural de Sorteny i vam fer el curt recorregut de pujada al Refugi de Rialb on hem passat la nit. El Refugi de Rialb és un refugi lliure, propietat del Govern d'Andorra. Té lliteres, taula, llar de foc i una font. Un magnífic refugi que, a més, avui estava buit: no hi havia ningú més.

A les sis del matí ha sonat el despertador i, després d'esmorzar, ens hem posat en marxa. Hem agafat el camí del Port de Siguer, una camí que havíem fet a l'hivern amb esquís però que avui era ben diferent. En poc més d'una hora hem arribat al coll. Bufava un vent fort i molt fred i les parts altes de les muntanyes estaven emboirades però la previsió de Méteo France preveia que el temps milloraria al llarg del matí.

El Port de Siguer marca la divisòria entre Andorra i l'Ariège francesa. A l'altra banda es veia l'Estany Blau, un gran llac de muntanya on s'emmiralla el Thoumasset quan no està, com avui, tapat pels núvols. Nosaltres hem deixat el camí, que baixa en direcció a l'Estany Blau, per iniciar la pujada crestejant. A la carena el vent bufava fort però, a poc a poc, hem anat superant el desnivell. Hi havia algun tram de camí i algunes fites disperses però bona part del recorregut s'havia de fer sense camí, buscant els millors passos. 

Hem arribat al Pic del Port de Siguer (2.638 m), un cim que els mapes francesos anomenen Pic de Bagnels. Encara feia vent però a poc a poc anava afluixant mentre els núvols s'anaven fonent. No hem pogut fer la típica panoràmica circular perquè gairebé totes les muntanyes estaven encara tapades però sí hem pogut fer les fotos de cim abans de seguir el nostre camí.

Des del Pic del Port de Siguer es veia tota la cresta que havíem de fer, no massa larga ni esmolada. Hem començat baixant fins a un collet per remuntar després seguint la cresta. No hi ha camí, només algun corriol mig perdut en alguns punts, i cal fer alguna grimpada per superar els petits ressalts que anem trobant.

Hem anat superant els petits obstacles sense trobar cap dificultat que ens obligués a treure el cordino que havíem portat per precaució. A mesura que pujàvem s'anava obrint el dia i ens permetia veure més muntanyes. Finalment hem arribat al cim del Thoumasset (2.741 m). 

Hem estat una bona estona al cim. Els núvols s'anaven fonent per moments i anaven apareixent muntanyes que fins aleshores no es veien. El vent encara era fort, de manera que no he pogut fer volar el dron però hem fet les fotos de cim.

Després de gaudir una bona estona de la panoràmica del cim, hem iniciat el descens per la via normal. Tampoc no hi ha camí; només algunes fites que ens han anat guiant per baixar el llom nord del Thoumasset i després per una ampla canal fins al nivell de l'Estany Blau. Aquí ja hem trobat un caminet que voreja el llac i després puja fins al Port de Siguer.

Des del Port de Siguer hem retornat pel mateix camí, passant pel refugi per recollir algunes coses que hi havíem deixat. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per als seguidors del Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Sal, esquís, 2016

Thoumasset esquís, 2013

Font Blanca esquís, 2011

---

Ascensió al Cap dels Agols (2.680 m)

Hem tornat a Andorra, que actualment és l'únic sector dels Pirineus al que podem anar lliurement. Aquesta vegada l'objectiu era un cim molt desconegut i sense massa entitat però que ofereix un magnífic panorama i ens ha donat l'oportunitat de gaudir novament dels Pirineus després de tants confinaments i limitacions de moviments. 

Ahir al vespre vam arribar a Andorra i ens vam allotjat en el càmping Casal de Canillo. De bon matí, després d'esmorzar en el càmping, hem pujat per la carretera dels Cortals d'Encamp fins a la desviació que porta a Engolasters. A pocs metres d'aquesta bifurcació hem deixat els cotxes en el pàrquing de Les Pardines. Hem agafat un camí senyalitzat en direcció al Cap dels Agols, una petita pista que, amb fort pendent, s'endinsa en el bosc. 

Avui portàvem raquetes de neu però aviat hem vist que la neu quedava molt amunt, de manera que hem iniciat la caminada amb les raquetes a l'esquena mentre pujàvem a poc a poc pel camí. Després d'un bon tram de pujada hem arribat a una bifurcació de camins. Hem deixat a l'esquerra el camí del Serrat de Montuell, per on després baixaríem, i hem seguit pel camí del bosc, sense neu però amb alguna clapa de gel, fins al Refugi dels Agols.

Es tracta d'un refugi lliure amb lliteres, bancs, taula i una magnífica llar de foc. Ens hem aturat uns minuts per esmorzar abans de seguir pujant. A partir del refugi ja hi havia neu amb certa continuïtat però aquest neu tenia la consistència justa perquè no fos necessari utilitzar les raquetes ni els grampons. L'itinerari, senyalitzat amb alguna fita i les característiques marques grogues rodones dels camins andorrans, puja pel fons de la vall fins que aquesta vall es tanca. Aleshores ens hem desviat cap a l'esquerra, seguint les fites, fins arribar al llom superior del Serrat de Montuell.

Hem pujat per aquest llom, que ben aviat acaba en un gran altiplà en el límit de la Vall de Madriu. Aquest altiplà és el Cap dels Agols, un cim una mica decebedor perquè no és pròpiament un cim sinó un extens altiplà on no hi ha un punt concret que es pugui considerar el cim dels Agols. Hem travessat l'altiplà mentre se'ns obria al davant un nou panorama, amb grans vistes sobre la carena fronterera dominada per la Tossa Plana de Lles. Al final hem trobat un petit monument, una mena de faristol amb un llibre de fusta, on hem considerat que hi havia el cim del Cap del Agols (2.680 m).

Hem fet les fotos de cim i algunes panoràmiques, gaudint d'unes vistes extraordinàries. El dia era molt clar i es veien gairebé totes les muntanyes d'Andorra i de molt més enllà. Destacava la cara nord de la carena fronterera, ben nevada, amb la Muga, la Tossa Plana, el Perafita i el Monturull. A l'altra banda es veia el Cassamanya, mostrant-nos la seva cara sud sense neu, el Comapedrosa, la Pica d'Estats i el Pic de Font Blanca.

Hem iniciat el descens pel mateix camí però ben aviat hem deixat l'itinerari de pujada per prendre un altre camí, el del Serrat de Montuell, senyalitzat amb uns rètols i marcat amb les rodones grogues andorranes. A l'inici del camí del Serrat ens hem aturat uns minuts per menjar una mica. Després hem iniciat el descens per aquest camí, que segueix una llarga carena de baixada. 

El camí evita alguns trams rocosos passant d'una banda a l'altra del Serrat, sempre ben traçat encara que en alguns trams la neu no deixava veure el camí. Hem passat al costat d'un petit cim, el que dóna nom al Serrat, i ens hem desviat un parell de minuts per pujar-hi. És el Cap de Montuell (2.412 m), que no és més que un bony en el Serrat del mateix nom però amb grans vistes.

Després hem seguit baixant fins enllaçar amb el camí de pujada per on hem retornat al punt de partida a l'aparcament de Les Pardines.

I aquí teniu una pel·lícula amb les millors escenes d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.

---

ÀLBUM   DE   FOTOS  -  TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tuc de Carants, 2019

Pic Alt del Cubil, 2014

Pic Alt del Griu, 2013

---

RECORREGUT: 12,5 km.

DESNIVELL: 1.100 m

HORARI: 7 h (comptant aturades)

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS: 

Joan G. - Joan Y. -  Merche - Rosa - J. Rafel

---

Intent al Pic Alt del Juclar

Les restriccions de mobilitat motivades per la pandèmia tenen coses curioses. Avui aquestes restriccions no ens permetien anar a Montserrat, ni al Montseny, ni a cap punt del Prepirineu o el Pirineu Català però, curiosament, sí que es podia anar a Andorra. Per això, i perquè teníem moltes ganes d'anar als Pirineus, hem anat a Andorra tot i que les previsions del temps no eres òptimes. De fet, preveien sol i núvols i no vam pensar que la cosa estigués molt malament.

Hem arribat a la Vall d'Incles de bon matí mentre queia una intensa nevada. La carretera estava emblanquinada, de manera que, per evitar haver de posar cadenes, hem deixat el cotxe a pocs metres de l'inici de la carretera que dóna accés a la vall. Tot i la nevada, hem pensat que el temps aniria canviat, tal com marcava la previsió, i que, potser, la part final de l'ascensió la faríem amb sol. 

Hem pujat el tram de carretera que ens faltava fins al pàrquing situat al final i hem seguit punjant pel camí que porta al Refugi de Juclar. El temps no canviava però nosaltres, amb un optimisme indestructible, hem seguit pujant pel camí, ben nevat, del refugi. 

Aviat hem vist que amb les condicions climàtiques que teníem, boira, vent i neu, hauríem de renunciar al cim però hem seguit endavant amb la idea d'arribar, si més no, fins al refugi. Hem arribat al mirador del Juclar, on hi ha un monument en record als tripulants d'un helicòpter que es va estavellar aquí. Seguia nevant i, a més, un fort vent escombrava la neu acabada de caure i ens la tirava amb força. Finalment hem decidit deixar-ho per a una ocasió millor i hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada quan només ens quedava un desnivell de 350 metres per al cim. No era gens prudent seguir endavant. Hem retornat al punt de partida pel mateix camí, sense haver fet el cim però contents d'haver pogut recórrer la Vall d'Incles i d'haver trepitjat neu...

---

ÀLBUM   DE   FOTOS

---

ENTRADES RELACIONADES:

Intent al Roc de Madres, 2016

Intent a la Carabasa, 2014

Intent a la Tossa Pédourrés, 2013

---

PARTICIPANTS: 

Merche - J. Rafel

---

Pics de Medacorba i Roca Entravessada

Hem fet una escapada a Andorra per pujar un dels cims més característics del Principat, el Medacorba. És un cim singular, al límit entre l'Ariège, Andorra i la Vallferrera. Hem sortit molt aviat i, després d'un llarg viatge, hem iniciat l'ascensió des d'Arinsal.
El camí, que ja vam recórrer no fa gaire amb esquís, puja per una estreta pista marcada com a GR, ja que és un tram del GR11, el camí de gran recorregut dels Pirineus. Hem passat per la Borda de la Coruvilla i hem arribat al refugi del Pla de l'Estany, un refugi lliure bastant ben equipat.
Des del refugi, el camí puja per una vessant molt pendent fins que inicia una llarga travessia que porta als Estanys Forcats. Des d'aquí ja es veia el cim del Medacorba, defensat per un pendent mont pedregós d'aspecte inexpugnable. El camí puja per una tartera per on hem arribat fins al Coll dels Estanys Forcats.
Des del coll hem pujat per un camí desdibuixat, guiats per algunes fites disperses. Tot i que en alguns punts hem hagut d'utilitzar les mans per grimpant petits passos, la part final de l'ascensió al Medacorba ha estat més fàcil del que semblava vist de lluny. Finalment hem arribat al cim del Medacorba (2.914 m). El dia era magnífic i el panorama molt extens, amb una visió molt propera del Comapedrosa i la Pica d'Estats.
Hem baixat pel mateix camí fins al Coll dels Estanys Forcats. Aquí podríem haver donat per acabada l'activitat i iniciar el retorn pel mateix camí de pujada però teníen molt a mà el cim de la Roca Entravessada i hem pensat que era una bona ocasió per fer aquest cim. Tampoc hi ha camí per pujar a la Roca Entravessada però, seguint algunes traces de camí i algunes fites disperses, hem anat pujant en direcció al cim. Hem superat alguna petita grimpada i finalment hem arribat al cim de la Roca Entravessada (2.927 m).
El panorama era similar al del Medacorba però amb un primer pla del cim del Comapedrosa, situat a poca distància. 
Hem baixat per una cresta fàcil que ens ha portat fins a la desembocadura de l'Estany Forcat on hem enllaçat amb l'itinerrai de pujada per on hem baixat fins al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Port de Rat 2019

Pic de les Fonts, 2018

Comapedrosa 2013

---

PARTICIPANTS: 

Joan G. - Luis - Sonia - J. Rafel

---

DESNIVELL: 1.530 m
RECORREGUT: 13'3 km
HORARI: 7h 30
MAPA: 


BIBLIOGRAFIA:

• Els 2.900 de Catalunya, de Víctor de Mas Canals.
• Picos invisibles, monogràfic de la revista "el Mundo de los Pirineos"

---

PANORÀMIQUES: 

---

VOLS CIRCULARS: 

---

QUINA ALTITUD TÉ EL MEDACORBA?: El Medacorba és un trifini. Aquesta curiosa paraula defineix aquells accidents geogràfics on conflueixen les fronteres de tres unitats administratives. Poden ser municipis, comarques, províncies... Un dels més coneguts és la Mesa de los Tres Reyes, que marca el límit entre els regnes històrics d'Aragó, Navarra i França.
Evidentement, els de més nivell són els trifinis entre estats. D'aquests n'hi ha 157 a tot el Món. Andorra té dos punts on conflueix la seva frontera amb les dels seus dos veïns, Espanya i França. Un és la Portella Blanca d'Andorra i el segon és, justament, el Pic de Medacorba.
Quan un cim pertany a més d'un país, apareix a la cartografia oficial dels diferents països i això pot portar a la confusió. Afortunadament, les tècniques topogràfiques actuals són molt precises i les diferències són mínimes. En aquest cas, l'IGN francès dona al Medacorba una altitud de 2.914 metres, mentre que l'IGN espanyol li dona 2.913 metres i els mapes oficials andorrans 2.913,9.
Però darrerament he observat que a diverses publicacions d'internet i fins i tot en el llibre que ha inspirat aquesta ascensió, apareix el Medacorba amb una altitud de 2.905 metres. L'origen d'aquesta discrepància topogràfica està en els mapes de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Inexplicablement, en els mapes 1:5000 del ICGC apareix el Pic de Medacorba amb una altitud de 2.905'3 metres però pocs metres a l'est, sobre la mateixa carena, apareix una cota sense nom de 2.915 metres. Curiosament, en els mapes de més escala del mateix ICGC apareix el pic de Medacorba amb una altitud de 2.915 metres i, a l'oest, el Pic Occidental de Medacorba, amb 2.905 metres.

---

Port de Rat (2.540 m) amb esquís

Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya amb una activitat senzilla però ben interessant. Hem pujat al Port de Rat, un pas que comunica la vall andorrana de Tristina amb la de Soulcem, a l'Ariège. La intenció inicial era completar l'activitat amb l'ascensió al Pic del Pla de l'Estany però ens hem hagut de conformar amb l'excursió al Port.
Hem sortit de casa de bon matí i hem arribat al voltant de les 9 a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís. Hem iniciat l'ascensió primer pel marge d'una pista d'esquí i després per una pala ben dreta que ens ha portat a la Portella d'Arcalís, un petit coll que dóna entrada a la part alta de l'estació d'esquí. Des d'aquí ja es veia al davant el Port de Rat amb una canal molt pendent que baixa fins al costat de les pistes.
Per arribar al peu del Port hem hagut de fer una curta baixada, travessant les pistes i perdent uns 80 metres de desnivell. Ens hem tornat a posar les pells, iniciant la pujada per uns pendents en direcció al Port. L'itinerari de pujada no va per la canal directa, que és molt dreta, sinó que flanqueja a l'esquerra buscant uns pendents més suaus. És un tram espectacular, per sota dels espadats de la cresta que va del Port al cim del Cataperdís.
Més amunt, quan les pales queden tancades pels espadats, hem agafat a la dreta un sistema de pales penjades que ens permeten fer un llarg flanquejament en direcció al Port de Rat. La travessia era compromesa perquè passàvem per sobre d'un primer nivell de cingles, flanquejant unes pales ben dretes gairebé sense traça però, tot i les dificultats, hem arribat al Port de Rat (2.540 m). Des del coll hem pogut gaudir d'una gran visió de la Vall de Soulcem, a l'Ariège, i també, a l'altra banda, les muntanyes andorranes amb els pics de Tristaina i de Font Blanca en primer pla.
El dia s'havia anat tapant i a estones bufava el vent. No era massa tard però hem valorat que el que ens quedava per arribar al Pic del Pla de l'Estany era massa llarg per les condicions, ja que el temps empitjorava i l'itinerari previst implicava baixar a la Vall de Soulem per remuntar després fins al Coll d'Arinsal i crestejar fins al cim, a més del retorn. Finalment hem decidit conformar-nos amb l'excursió al coll i deixar per un altre dia l'acensió al cim.
Hem iniciat el retorn, començant pel flanquejament penjat que hem hagut de recórrer en sentit contrari fins que hem pogut iniciar l'esquiada, una curta esquiada pels pendents del Port de Rat fins arribar a les pistes d'esquí. Després, per les pistes, hem arribat fàcilment al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cataperdís amb esquís, 2015

Ascensió al Tristaina, 2014

Font Blanca amb esquís, 2011

---

Ascensió al Pic de Sanfonts (2.894 m)

La neu que tan generosament va caure pels Pirineus a principis de temporada s'ha anat fonent i ara la situació està força malament per als esquiadors de muntanya. Avui hem fet una sortida singular per intentar mantenir viva la temporada d'esquí.
El Pic de Sanfonts té un itinerari normal per fer amb esquís, que puja des d'Arinsal seguint el GR11 i passant pel refugi de Comapedrosa. Avui la falta de neu feia poc aconsellable aquest itinerari, que implicava una llarga remuntada a peu, i per això hem plantejat l'ascensió per un itinerari alternatiu on teníem garantida la neu des del mateix cotxe. Si més no, això era el que pensàvem quan de bon matí hem deixat el cotxe a l'aparcament superior de l'estació d'esquí d'Arinsal i hem iniciat l'ascensió pujant pel marge de les pistes d'esquí de l'estació en direcció al Port Vell.
Ja abans d'arribar a Arinsal havíem començat a sospitar que potser les coses no serien com pensàvem. Quan hem vist el Cassamanya entrant a la Massana hem pogut observar que estava absolutament pelat, nomes amb alguna petita congesta de neu a les parts altes. El nostre itinerari puja per les pistes fins gairebé els 2.500 metres i pensàvem que més amunt hi hauria neu però quan hem arribat al Port Vell (2.494 m) la neu desapareixia de sobte i gairebé tot era un pedregar.
El nostre itinerari flanqueja per sota del Pic del Port Vell fins a un segon coll, la Portella de Sanfonts. Amb els esquís a l'esquena, seguint el camí d'estiu, hem arribat a la Portella. Aquí hi ha dues possibilitats en funció de l'estat i la quantitat de neu. Es pot seguir per la carena fins al cim o es pot baixar a la vall per anar a buscar la pala final del Sanfonts. Aquesta pala final es veia bastant nevada però la baixada no ens ha semblat gaire esquiable i hem preferit seguir per la carena.
Novament amb els esquís als peus hem pujat resseguit la primera part de la llarga carena que porta al Sanfonts fins que la neu ha acabat i hem decidit deixar els esquís per completar l'ascensió a peu. La cresta és fàcil però entretinguda, amb algunes pujades i baixades seguint el camí d'estiu, marcat amb fites i marques de pintura. Finalment hem arribat al cim del Pic de Sanfonts (2.894 m). Tot i la petita desil·lusió de no poder completar l'ascensió amb esquís, hem gaudit d'un gran panorama, dominat per la Pica d'Estats, ben propera, i amb vistes a molts altres cims, des de la Maladeta fins a la Serra del Cadí.
Aquest cim té la singularitat que hi ha un vèrtex geodèsic però aquest no està situat en el punt més alt sinó uns cent metres més enllà, en un punt de la cresta somital. Les altituds que donen els mapes són diverses però els tres mapes "oficials" que hem consultat (el de l'IGN, el de l'ICGC i el mapa oficial andorrà) coincideixen en marcar la cota més alta en el punt on la carena fa un gir de noranta graus i donen per al vèrtex geodèsic una altitud lleugerament inferior (entre 9 i 2 metres segons el mapa consultat).
Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem seguit una mica més a peu fins al Port Vell on ens hem posat els esquís per gaudir de l'esquiada final, que ha estat curta (només 600 metres de desnivell) i en bona part per les pistes de l'estació d'Arinsal. Tot i que no ha estat una gran sortida d'esquí de muntanya, hem tornat a casa satisfets per l'ascensió al Pic de Sanfonts.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al pic de Sanfonts. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de la Bassera esquís 2016

Comapedrosa 2013

Pic de Salòria esquís, 2013

---

GR7: Grau Roig - Les Escaldes

Segona etapa del GR7 per terres andorranes amb tres punts d'interès de primera categoria: els estanys de Pessons, el pic del mateix nom i la vall de Madriu. Hem dormit a l'hotel Soldeu Maistre i després d'esmorzar l'autocar ens ha portat al Grau Roig per iniciar l'etapa allà on vam acabar l'etapa d'ahir.
Hem iniciat la llarga caminada pujant per una pista de l'estació d'esquí fins l'Estany Primer. Hem voltat l'estany i a l'altra banda hem retrobat el GR7 que ahir vam deixar, baixant directament al Grau Roig.
El camí puja en direcció al Circ de Pessons i pasa pel costat de diversos llacs, superant els petits esglaons que forma la vall. Hem arribat al peu de la pujada final a la Collada de Pessons. Ahir des del cim del Pic d'Engaït aquesta pujada final semblava molt dreta, gairebé un cingle, però des d'aquest punt la cosa es veu molt diferent. Un camí amb unes llaçades geomètricament dibuixades a la muntanya ens ha permès superar sense dificultat aquest tram final, arribant a la Collada de Pessons (2.775 m).
Des de la collada només quedava un petit tram resseguint la carena per arribar al Pic dels Pessons (2.863 m), un gran mirador. Ens hem reagrupat, hem fet les fotos de cim i hem estat una estona gaudint de les grans vistes.
Des del mateix cim es veia a baix l'Estany de l'Illa, la propera fita de la nostra travessia. El camí baixa, al principi força dret però ben aviat més saument, fins al costat de l'Estany on hem enllaçat amb el GR11 que baixa de la Portella de Vallcivera i que a partir d'aquí coincideix amb el nostre GR7 durant una bona estona.
A l'altra banda de l'Estany, una mica més avall, hem arribat al Refugi de l'Illa, reconstruït sobre un antic refugi lliure. Ens hem aturat a menjar una mica abans d'iniciar el tram final, la llarga baixada per la Vall de Madriu, una vall molt singular que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.
La baixada és molt llarga i feia molta calor però a poc a poc hem anat baixant fins arribar a la carretera d'Engolasters, gairebé a l'entrada de les Escaldes, on ens esperava l'autocar i hem donat per acabada l'etapa. Després hem completat la jornada fent una torrada al restaurant La Ballena, a la sortida de La Seu.
Aquí teniu el vídeo recopilatori de les dues primeres etapes del GR7 entre Porta i Les Escaldes. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:

---

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR7: Escaldes Aixirivall, 2017

Pic de Pessons amb esquís, 2008

GR11: Esparvers Encamp, 1997

---

ASSISTENTS:

Albert, Joan G., Miquel M., Jorge, Montse, Agnès, Lluís, Carles, Cati, Miquel B., Mònica, Trini, Begoña, Paco M, Ramon, Marta, Guille, Sandra, Magda, J. Rafel

DESNIVELL: +765 m,  - 1.631 m
RECORREGUT: 20'5 km
HORARI: 9 h (comptant aturades)
BIBLIOGRAFIA:

• GR7 Catalunya (Cossetània-Alpina)
• GR7-GR171-GR172-GR174 (FEEC)

VOL CIRCULAR:

---