dissabte, 29 de febrer del 2020

Via ferrada dels Patacons

via ferrada dels Patacons
Ja feia temps que volia fer aquesta ferrata, equipada recentment i d'una gran categoria pel seu traçat imaginatiu, la seguretat de les seves instal·lacions i la bellesa de l'entorn, a la Serra de la Musara.  Avui, aprofitant que la Maria ha vingut a casa i li agraden molt les ferrades, hem programat aquesta activitat matinal.
Hem arribat bastant aviat a la zona, a prop de la població tarragonina de Vilaplana i, després d'una curta aproximació, hem arribat a l'inici de la via. Hem tingut sort perquè hem iniciat el recorregut sols, evitant la massificació que, de vegades, desvirtua les millors vies ferrades.
Hem iniciat el recorregut de la ferrada superant un mur vertical fins al primer pas característic: la feixa desequipada. És un llarg flanquejament per una feixa per on hem de passar ajupits.  Més endavant hem arribat al pas més difícil de la via: un flanquejament de només 7 metres però molt aeri i una mica extraplomat. És més espectacular que difícil però és realment impressionant.
Després de superar el pas clau hem seguit el recorregut fins al primer dels quatre ponts nepalesos dels Patacons. També és impressionant però amb una mica de sentit de l'equilibri se supera fàcilment. Encara hem passat dos ponts més, el més llarg de 28 metres, fins arribar a l'agulla, un altre pas clau.
Es tracta d'una esvelta agulla que cal pujar, amb l'ajut de l'equipament de la ferrada, fins al cim i després baixar amb un ràpel de 20 metres. Tot i que es pot evitar l'agulla i seguir endavant sense pujar-la, hem volgut fer el recorregut integral superant el mur vertical que porta al cim de l'agulla.
Després hem fet el ràpel de 20 metres que ens ha portat al peu de l'agulla i hem seguit endavant travessant el darrer pont, de 15 metres. Només ens quedava un curt recorregut fins al ràpel final, 10 metres, en part volats, que ens ha deixat al final de la via ferrada.
Hem quedat molt satisfets de l'activitat i hem iniciat el retorn per un camí que, donant la volta per la part superior del cingle, ens ha portat fins al punt de la carretera on teníem el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada ferratista. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del blog (Quercus Films):



ENTRADES RELACIONADES:
Ferrada Cala del
Molí, 2019
Canal del
Mejillón, 2010
VF  Baumes
Corcades, 2007

dimarts, 18 de febrer del 2020

Pic de Monestero (2.877 m), amb esquís

Monestero
Abans de les set del matí ha sonat el despertador en el refugi Josep Maria Blanc, on hem passat la nit. Encara era fosc però es veia una infinitat d'estels anunciat que avui, tal com estava previst, el dia seria molt bo. Hem esmorzat al refugi; un bon esmorzar molt diferent dels esmorzars misèrrims que donen normalment en els refugis.
Ja era gairebé de dia quan hem sortit del refugi per iniciar l'ascensió prevista per avui. Hem travessat l'Estany Tort de Peguera per sobre de la seva superfície gelada i, a l'altra banda, hem iniciat una suau pujada pels pendents nevats. A poc a poc hem anat guanyant desnivell per un terreny una mica laberíntic però ben fàcil. Una magnífica traça ens ha guiat fins ben a prop del Coll de la Valleta Seca.
Hem deixat la traça, que anava en direcció al coll, per dirigir-nos directament al coll Nord del Monestero. Vist de lluny semblava molt dret però a mesura que ens hem anat acostant ho hem anat veient més fàcil i hem arribat sense cap dificultat al coll, situat a 2.793 m d'altitud.
Només quedaven uns 80 metres de desnivell però la neu no tenia continuïtat perquè hi havia trams de pedres, de manera que hem decidit deixar els esquís al coll i completar a peu els darrers metres. Hem pujat aquest darrer tram de pujada arribant al cim del Monestero (2.877 m). El dia era molt clar i el panorama del cim era extraordinari, dominat en primer pla pel Pic de Peguera, molt proper i més alt que el Monestero. Hem fet volar el dron i hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Després de contemplar una estona el panorama, hem iniciat el descens pel mateix camí. En el coll ens hem posat els esquís i hem iniciat l'esquiada amb molt bona neu, de retorn al refugi. Allà hem menjat una mica i hem recollit les quatre coses que havíem deixat, abans d'iniciar la segona part de l'activitat d'avui.
La baixada directa del refugi cap a Espot no és massa recomanable amb esquís, a no ser que hi hagi molta neu. Nosaltres hem seguit un itinerari alternatiu que ens ha permès gaudir una mica més de l'esquí i no haver de portar-los a l'esquena. Mentre el raquetista baixava per la via normal, els tres esquiadors hem anat a buscar la traça que vam deixar ahir baixant del Coll del Muntanyó. Hem fet la llarga travessia en diagonal elevant-nos sobre l'Estany Negre de Peguera fins entrar a una valleta sota els cingles del Muntanyó, que porta al coll del mateix nom.
Hem arribat al Coll del Muntanyó (2.625 m) i hem preparat el material per l'esquiada final. Des del coll hem baixat per una pala molt dreta però després de quatre girs el pendent s'ha suavitzat i hem gaudit d'una llarga esquiada sense dificultat, amb molt bona neu. Hem anat a parar a les pistes de l'estació de Súper Espot per on hem baixat directament fins a l'aparcament on ahir vam deixar el cotxe.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada d'esquí. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del blog (Quercus Films) amb música del grup Tahadi, que ens ha autoritzat a utilitzar les seves composicions en els vídeos del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Bassiero Est
esquís, 2013
Ascensió als
Encantats, 2009
Peguera i
Monestero, 1981

dilluns, 17 de febrer del 2020

Les Picardes i el Muntanyó, amb esquís

Les Picardes i el Montanyó
Avui hem iniciat una travessia de dos dies per la zona d'Espot, amb pernoctació al Refugi Josep Maria Blanc. Fa un parell d'anys vam intentar una sortida per aquesta zona, aprofitant els remuntadors de Súper Espot, però va quedar frustrada perquè els responsables de l'estació d'esquí no ens van permetre utilitzar el tiket de passeig perquè portàvem equip d'esquí de muntanya. Ara a Súper Espot existeix un nou tiket, el forfait d'esquí de muntanya, que permet pujar dos remuntadors amb tot l'equip de muntanya.
Hem pujat el telecadira de La Roca i després el del Bosc, que ens ha deixat a uns 2.300 metres. Allà hi havia neu contínua, de manera que hem pogut fer tot el recorregut amb els esquís als peus. Hem començat baixant una mica per una pista fins situar-nos a l'entrada de la vall anomenada Clots del Muntanyó. Hem recorregut la vall, amb suau pujada, fins que va tancant-se. Al davant es veia el Coll del Muntanyó i més a l'esquerra un altre coll més alt, sense nom, que nosaltres hem anomenat Coll Superior del Muntanyó.
Per superar aquest coll més alt hem pujat una pala força dreta, que s'anava redreçant a mesura que pujàvem. Cap al final ens hem decantat a la dreta, flanquejant els metres finals molt drets per buscar una sortida més fàcil. Finalment hem arribat al Coll Superior del Muntanyó (2.750 m), situat entre Les Picardes i el Pic del Muntanyó. Des d'aquí el cim de Les Picardes està molt a mà. La cresta estava ventada i amb trams sense neu, de manera que hem optat per deixar els esquís al coll i superar els darrers metres a peu.
En pocs minuts hem superat els darrers 50 metres de desnivell arribant al cim de Les Picardes (2.801 m). És un cim molt panoràmic, amb grans vistes dels cims propers com el Mainera, el Montorroio, el Peguera i el Monesteró, a més d'altres més llunyans com la Pica d'Estats i la Serra del Cadí. Hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat al coll on teníem els esquís i hem iniciat la segona part del nostre recorregut. El Pic del Muntanyó està ben a prop del coll, separat per una cresta fàcil. També tenia trams de roca, de manera que hem deixat els esquís a mig camí per completar l'ascensió a peu. Hem seguit la cresta però evitant els trams més esmolats flanquejant uns metres per sota, per la vessant sud. Ben aviat hem arribat al cim del Muntanyó (2.779 m). Gran panorama, similar al de Les Picardes però amb una magnífica visió en primer pla de la Cresta de l'Avió (vegeu la història d'aquest curiós topònim al final d'aquesta entrada). També es veia l'Estany Negre de Peguera i el Refugi Josep Maria Blanc, on teníem previst acabar l'activitat d'avui. Hem fet una panoràmica circular:

Només ens quedava la baixada fins al refugi però, tot i que ja es veia perfectament des d'aquí, encara ens quedava un pas de certa dificultat per arribar-hi. Des d'un punt de la carena que va del Coll Superior del Muntanyó al cim del mateix nom surt una pala molt dreta que baixa obliquament fins al Coll del Muntanyó; són poc més de 100 metres de desnivell però amb un pendent considerable. Hem baixat esquiant fins al Coll del Muntanyó (2.625 m) i després hem seguit en direcció al refugi. Hem fet un llarg flanquejament per sobre de l'Estany Negre de Peguera, que vèiem totalment gelat molts metres més avall.
Després de la llarga travessia en diagonal sobre l'Estany hem arribat al seu extrem nord, per on hem completat els darrers metres de la travessia passant amb esquís sobre l'estany gelat. Finalment hem arribat al Refugi Josep Maria Blanc, on ens hem instal·lat i hem acabat la jornada amb un bon sopar a base de llenties amb bolets, mandonguilles amb pèsols i un magnum per postres.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada d'esquí. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del blog (Quercus Films):



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de la
Mainera, 2018
Pic de la
Peülla, 2016
Refugi Josep Mª
Blanch, 1981

dissabte, 15 de febrer del 2020

GR3: Campdevànol - S. Joan de les Abadesses

GR3: Campdevànol - Sant Joan de les Abadesses
Una nova etapa del GR3 pel Ripollès, recorrent boscos solitaris de roures, faigs i pins en un dia de primavera avançada, en ple mes de febrer. L'etapa ha estat dura i llarga però l'hem superat sense problemes, gaudint d'una magnífica jornada de muntanya.
Hem arribat a Campdevànol al voltant de les vuit del matí. Com és habitual, hem iniciat la jornada esmorzat al mateix lloc on vam acabar l'etapa anterior, a Cal Carter. Després hem iniciat la caminada passant el Fresser pel Pont de la Farga i pujant una estona per la carretera fins que l'hem travessat i l'hem deixat enrere per iniciar una suau pujada al costat del Torrent de Sant Martí. Més endavant hem travessat el torrent y hem agafat un caminet amb fort pendent per una roureda. Ben aviat ens hem elevat sobre la vall i hem vist al poble de Campdevànol a vista d'ocell mentre anàvem guanyant, a poc a poc, els metres de desnivell.
Hem arribat a un punt on la muntanya quedava tancada per uns espadats però el camí ens ha portat fins a un pas estret entre roques per on, amb dues ziga-zagues, ens hem situat en un petit altiplà al costat d'una gran masia anomenada Corones. Hem seguit muntanya amunt per un camí ben traçat fins arribar al punt més alt del nostre recorregut d'avui, a uns 1.450 m, on hi ha un petit mirador.
A poca distància hi ha l'ermita de Sant Julià de Saltor, on teníem previst esmorzar però l'ermita està integrada entre unes cases on hi havia una gossada dintre d'una tanca i hem preferit esmorzar una mica més enllà, en el Coll de Canyemars (1.375 m). Hem menjat una mica i hem fet la foto de grup per ampliar el nostre àlbum històric.
Hem seguit per un camí pel bosc que ens ha portat al Coll del Vent (1.384 m), un dels passos clau del recorregut d'avui. Ja de baixada, hem passat per un altre collet i hem anat a parar a l'ermita de Santa Maria de Vidabona, totalment enrunada. Hem passat pel Coll de Fullosa i hem baixat fins travessar el Torrent de la Pudor.
Després de travessar el torrent, quan ja semblava que tot era baixada, hem remuntat una bona estona per l'altra banda, per un camí desdibuixat però amb les característiques marques del GR. Hem arribat a un punt alt i, per l'altra banda, hem iniciat la baixada definitiva en direcció a Sant Joan de les Abadesses, que ja es veia a certa distància. Després de travessar una zona de prats on el camí gairebé desapareixia, hem arribat al Camí del Ferro, una via verda que recorre el traçat de l'antiga via del tren.
Hem seguit per la via verda fins arribar a l'antiga estació, ara transformada en el restaurant Ruta del Ferro, on hem acabat l'etapa i recuperant forces amb un bon dinar.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa. Ha estat produït per Graperos Productions i cedit per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Ripoll - Can
Repunxó, 2017
BTT Ruta del
Ferro, 2006
Ascensió al Taga
en travessia, 1972

diumenge, 9 de febrer del 2020

Pràctiques a Les Guixeres

Escalada a Les Guixeres
Avui ha estat una jornada singular de muntanya, ja que no hem fet cap activitat determinada sinó que únicament hem fet unes pràctiques per depurar la nostra tècnica de remuntada de cordes i provar el nou material que hem comprat. Com saben els nostres seguidors, darrerament ens hem animat a fer algunes exploracions espeleològiques, recorrent coves i baixant avencs. Com que som uns nouvinguts en el món subterrani, la nostra tècnica té certes mancances i això limita les nostres possibilitats, ja que quan es baixa un avenc després cal remuntar-lo, un punt crític de l'activitat, i fins ara havíem establert el nostre límit de remuntada en els 20 metres.
Ara hem comprat un nou estri, el pantin, que és un pedal auxiliar per al peu esquerre que representa una gran ajuda a l'hora de remuntar un avenc per una corda i que, si s'utilitza amb la tècnica adequada, permet remuntar amb certa facilitat els pous de més fondària. Per això volíem provar aquesta tècnica per calibrar les seves posibilitats i poder programar activitats subterrànies de més dificultat.
A Badalona, a la zona de Les Guixeres hi ha una paret calcària de poca alçada on ja fa molts anys havíem vingut alguna vegada a fer pràctiques. Nosaltres coneixíem aquest lloc amb la denominació de "sostre de Montgat" tot i que està situat en el terme de Badalona, però gairebé al límit de Montgat.
Hem instal·lat unes cordes fixes i hem fet proves amb el nou material. El resultat ha estat satisfactori, ja que hem comprovat que amb el jumar, el pantin i una mica de tècnica es pot pujar per la corda, fins i tot amb trams extraplomats, amb poc esforç.
A mig matí ja hem donat per acabada l'activitat i hem anat a prendre un refresc mentre començavem a fer nous plans d'activitats espeleològiques.
I aquí teniu un petit vídeo descriptiu de les activitats pràctiques que hem realitzat avui:



ENTRADES RELACIONADES:
Pràctiques a les
Guixeres, 1983
Pràctiques a les
Guixeres, 1978
Pràctiques a les
Guixeres, 1977

dilluns, 3 de febrer del 2020

Plateau de Bure (2.564 m) amb esquís

Plateau de Bure (Dévoluy)
Després de la remullada d'ahir al Pic de la Rama, la previsió per avui de Méteo France era de bon temps, amb pocs núvols i assolellat. Per això hem programat per avui l'etapa reina de la nostra estada a Dévoluy: el Pic de Bure. És una ascensió de certa categoria, potser la més clàssica d'aquesta comarca, que puja per un sistema de valls encaixonades entre parets rocoses, que reben el nom de Combe Ratin. El Pic de Bure és una protuberància a l'extrem d'un extens altiplà anomenat Plateau de Bure. Justament a l'inici del Plateau hi ha una estació internacional d'observació astronòmica amb diverses antenes parabòliques de grans dimensions i alguns edificis. A més, hi ha un telefèric, no obert al públic, que comunica l'estació astronòmica amb la vall. Aquí es va produir, l'any 1999, un greu accident amb 20 morts quan es va trencar el cable de tracció i la cabina amb les 20 persones va caure al buit.
Després d'esmorzar a la gîte d'ètape de St-Disdier hem fet el curt recorregut per carretera fins a St-Etienne-en-Dévoluy i una mica més enllà, fins a l'estació inferior del telefèric, on hi ha un petit aparcament, punt de partida de l'ascensió. Hem sortit de l'aparcament amb els esquís als peus i amb bona neu, iniciant l'ascensió per una petita pista que porta a la primera torre del telefèric. Hem seguit paral·lels al traçat del telefèric fins a la segona torre, on hem deixat la vall i el traçat del telefèric per iniciar un llarg flanquejament a l'esquerra a buscar l'entrada d'una altra valleta que porta en direcció a la Combe Ratin.
Hem entrat a la petita vall, pujant suaument amb cingles calcaris a banda i banda fins arribar a un petit collet. Des d'aquí ja es veia el pas clau de l'ascensió: un llarg flanquejament per una pala molt dreta, que porta a l'entrada de la Combe Ratin. Ens hem posat el material de seguretat, ganivetes i casc, abans d'iniciar la travessia delicada. Hi havia una traça i la neu no estava gelada, de manera que hem superat el pas sense massa dificultat. Després de la travessia cal pujar fent ziga-zages per uns pendents ben drets però el pendent ha anat disminuint a cada gir fins que s'ha convertit en una rampa suau entre parets calcàries.
A mesura que pujàvem, el vent era més i més fort, encara que el dia era clar i les restes de núvols que hi havia a primera hora s'havien anat fonent. Hem arribat al peu de la pala final, un bon pendent que porta al Plateau de Bure. Hem pujat per la pala, cada vegada més dreta, mentre el vent es feia encara més fort. Els darrers metres han estat difícils perquè el vent era ja insuportable i ens obligava a aturar-nos contínuament i aprofitar els moments de relativa calma per fer quatre passes abans que la ventada ens obligués a aturar-nos novament. Finalment hem arribat al Plateau de Bure, escombrat pel torb. Lluitant contra la ventada hem arribat fins als edificis de l'observatori i ens hem refugiat al costat d'un dels edificis que ens protegia del vent.
Ràpidament hem vist que, tot i que havíem fet el més difícil i el Pic de Bure estava ja a la vista al final de l'altiplà, no hi podríem arribar. Aprofitant la protecció de l'edifici hem tret les pells i ens hem preparat per baixar esquiant. No ha estat gens fàcil recórrer els escassos 50 metres que separaven el nostre refugi de l'inici de l'esquiada però, lluitant contra el vent, hem aconseguit arribar al pas clau i ens hem llançat muntanya avall amb els esquís.
Tot i el fort vent, ha estat una magnífica esquiada per la Combe Ratin, amb trams de fort pendent però amb bona neu i un paisatge impressionant. Després del pas clau hem deixat l'itinerari de pujada per prendre el Vallon de Corne, una petita variant de baixada, més directa, que ens ha portat fins a la segona torre, on hem recuperat l'itinerari de pujada per baixar fins a l'estació inferior del telefèric on teníem el cotxe.
Satisfets per l'activitat, tot i que no havíem aconseguit l'objectiu principal, hem tornat a la gîte de Saint Disdier, una mica preocupats perquè la previsió del Méteo France indicava per demà una nova jornada de vents forts.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada d'esquí. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
L'Alpet
esquís, 2018
Aiguille Large
esquís, 2018
Basse de Mary
esquís, 2018

diumenge, 2 de febrer del 2020

Pic de la Rama (2.329 m) amb esquís

Pic de La Rama (Dévoluy)
Com saben els nostres seguidors, cada any per aquestes dates fem una sortida de quatre dies d'esquí de muntanya per zones relativament poc conegudes dels Alps. El Queyras, l'Ubaye i la Val Stura han estat el terreny de joc d'aquesta sèrie de sortides en els anys anteriors. Aquest any hem buscat una nova zona en la immensitat de valls i muntanyes dels Alps. El Dévoluy és una vall situada als Prealps del Sud, a pocs km al nord de la ciutat de Gap. És una vall tancada i presenta un microclima que fa que, malgrat no tenir grans muntanyes, la neu hi sigui abundant a l'hivern. El Dévoluy té una geografia singular, marcada per grans parets calcàries d'estil dolomític però amb moltes muntanyes esquiables i algunes estacion d'esquí.
Ahir al vespre, després d'un viatge de poc més de 6 hores en cotxe, vam arribar a Gap i ens vam allotjar en un hotel de carretera. Aquest matí hem completat el desplaçament fins al Col de Festre (1.442 m), porta d'entrada al Dévoluy des de Gap. El nostre primer objectiu al Dévoluy era el Pic de la Rama, un cim de poca altitud però que sovint presenta una vessant est molt esquiable, amb neu abundant.
El punt de partida no és el coll sinó la petita població de Coutières (1.405 m) situada molt a prop del coll per la vessant del Dévoluy. Des del mateix punt de partida ja es veia el cim lleugerament punxegut de la Rama i la blanca vall que porta al coll est per on puja el nostre itinerari. El dia era gris però la previsió del Méteo France no era catastròfica sinó de sol i núvols, de manera que hem iniciat l'ascensió confiant en una treva de les nuvolades que ens amenaçaven.
Hem sortit del poble amb els esquís als peus i, buscant els milors passos, hem pogut superar la part baixa de la muntanya sense haver-nos de treure els esquís. Ben aviat hem trobat neu contínua i hem iniciat l'ascensió per una vall generosament coberta de neu. La pujada era suau i a poc a poc hem anat superant el desnivell de gairebé 1.000 metres d'aquesta ascensió. A mesura que pujàvem, la boira i els núvols ho anaven tapant tot fins que ens hem trobat al mig de la boira i sota una pluja fina que a poc a poc ens anava remullant.
La part final és una mica més dreta però l'hem superat sense problemes mentre la pluja continuava caient a sobre nostre i el vent començava a bufar amb força. Des del coll hem seguit pujant amb esquís per la carena fins que hem arribat a una zona pedregosa, ventada i sense neu, i hem deixat els esquís per completar els darrers metres a peu, evitant les cornises que sobrevolaven els espadats de la cara nord.
Finalment hem arribat al Pic de la Rama (2.379 m). La boira ho tapava tot mentre la pluja i el vent ens seguien castigant. Només amb l'ajut del GPS hem pogut confirmar que havíem arribat al cim; la boira no ens deixava veure res més enllà de quatre metres.
Havíem previst baixar per una vall paral·lela a la de pujada però la poca visibilitat i el desconeixement de la zona ens han fet ser prudents i hem optat per baixar pel mateix itinerari de pujada, per on sabíem que no hi havia perill. Sota la pluja, hem baixat esquiant arribant a Coutières ben remullats.
Finalment ens hem desplaçat al gîte d'ètape de St-Disdier, que serà la nostra base d'operacions en aquests quatre dies d'estada a Dévoluy, i hem escampat tot el nostre material mullat al costat de l'estufa mentre esperàvem el sopar. Finalment, la sopa de verdures, el pollastre rostit, la taula de formatges de Dévoluy, la compota de poma i el gateau de la casa ens han fet entrar en calor i el brindis final amb génepi, el licor d'herbes típic dels Alps Francesos, ens ha acabat d'animar de cara a la intensa jornada d'esquí que tenim programada per a demà.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Un bon reportatge que reflecteix perfectament les condicions d'aquesta ascensió en un dia gris i plujós. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
Tête de Fer
esquís, 2019
Pta. Incianao
esquís, 2019
Pic Ventasuso
esquís, 2019