La jornada d'aquell dia era llarga i complicada, de manera que calia sortir aviat. De bon matí, amb un ambient fresc, ens vam posar en marxa. Aquell dia no portàvem mules i ens acompanyaven l'Alí i un noi de Tafraout que ens feia de guia.
El camí seguia paral·lel a la carena del Jebel Tafraout, a mitja alçada entre els cims i el fons de la vall. La nostra ruta seguia una gran diagonal, guanyant alçada a poc a poc i superant uns quants colls i collets en els estreps que baixaven de la carena principal.
Aviat vam començar a trobar les primeres congestes de neu. Per sort, aquell dia no portàvem les mules: aquí segur que no haurien pogut passar i hauríem tingut un problema important. Estàvem molt alts però encara continuàvem pujant. L'altímetre ens indicava que ens acostàvem als 2.900 metres i seguíem guanyant alçada.
El noi que ens acompanyava coneixia perfectament el camí però no deia ni una sola paraula; només obria pas pujant sense parar, ben tapat amb la caputxa de la seva xilaba. Just quan l'altímetre va marcar els 3.000 m vam arribar a la carena i se'ns va obrir un nou panorama.
A baix, més de 1.500 m sota nostre, vèiem el poble de Taghia, propera fita del nostre recorregut. Darrere s'alçaven dues imponents muntanyes: el Jebel Azourki (3.677 m), molt nevat, i el Jebel Aroudane (3.359 m), amb el seu gran llom marró.
Encara ens calia remuntar una mica per la carena fins al coll, un pas estratègic que comunica les dues valls. El descens era pel nord i, encara que el camí era molt evident i ben traçat, hi havia força neu i calia anar amb compte.
Vam baixar fent llaçades, travessant congestes que tapaven a estones el camí. La progressió era lenta però ja vèiem Taghia i això ens animava molt. Vam superar sense problemes els trams nevats i vam acomiadar el noi que ens havia guiat fins aquell punt.
A partir d'aquí el camí ja era evident i la neu havia quedat enrere. Vam trobar una magnífica font i vam aprofitar per menjar una mica.
Finalment vam arribar a Taghia, un poble que ja coneixíem de la nostra visita anterior a l'Atlas l'any 2003, quan vam fer la ruta del Mgoum. Vam anar directament a la gîte d'étape, on vam prendre un te amb el propietari, que encara se'n recordava de nosaltres.
A partir d'aquí ja coneixíem el camí; en poc més d'una hora ens havia de portar a Zawyat-Ahancal, final del nostre recorregut per l'Atlas.
