Les Roques de Benet, circular pels ràpels

Un itinerari circular per les Roques de Benet passant pel seu punt culminant, el Castell, recorrent part de la cresta cimera i baixant per una línia de ràpels. Una activitat variada que ens ha permès recórrer els racons més interessants de les Roques de Benet.

Hem iniciat la caminada a l'aparcament de Mas Burot, a prop d'Horta de Sant Joan. Hem començat a pujar per la pista en direcció a les Roques de Benet que ens mostraven les seves grans parets. Al cap d'una estona hem deixat la pista agafant un petit camí a l'esquerra. És la via normal que puja al punt més alt d'aquesta gran muntanya buscant el seu punt feble, la canal sud pero on s'arriba fàcilment al cim.

El camí puja pel bosc vorejant les parets fins endinsar-se en una canal pedregosa. La canal puja directament fins al Coll de les Roques, situat gairebé al cim. Abans, hem superat un petit pas equipat amb una corda fixa sense cap dificultat.

El Coll de les Roques ens ofereix una gran vista de la carena cimera de les Roques de Benet, amb diverses agulles arrodonides, i de tot el massís del Port amb el Mont Caro al fons.

Hem esmorzat una mica en el coll i hem completat la pujada arribant al cim del Castell (1.016 m), el punt més alt de les Roques de Benet. El panorama des del cim d'aquesta muntanya tan isolada és molt extens, especialment sobre el Port i la Terra Alta.

Després de fer les fotos de cim hem seguit caminant per la carena, un llom allargat sense cap dificultat, arribant a un collet al peu d'una agulla i l'hem pujat amb una fàcil grimpada. Al cim hi ha una instal·lació de ràpel però hem preferit desgrimpar per la mateixa via de pujada.

Hem seguit per la carena per anar a buscar la capçalera de la línia de ràpels per on volíem baixar. Ens ha costat una mica trobar la primera instal·lació però finalment hem iniciat el descens en ràpel pel gran mur que cau sobre el coll de la Font de les Roques.

El primer ràpel, de 25 metres, té un curt tram volat i acaba amb una rampa que porta fins a una gran savina. El segon es munta sobre la savina i el tercer, amb una instal·lació una mica desplaçada de la vertical, baixa per un mur ben vertical.

En el primer ràpel hem tingut un petit problema quan a un dels companys, que baixaba assgurat amb un shunt, se li ha bloquejat aquest estri i ha quedat penjat en el tram volat. Per sort, amb una mica d'ajuda, ha pogut desbloquejar el shunt i completar el descens sense més incidències.

Després de completar els ràpels hem guardat el material i hem seguit caminant per completar el recorregut circular. Hem baixat per un petit corriol, marcat amb fites, fins a una curiosa finestra oberta a la roca. Després el camí baixa per una pedrera i gairebé es perd totalment però ben aviat hem arribat a una pista. 

Seguint la pista hem voltat tota la muntanya passant per sota dels grans cingles i, després d'un llarg recorregut, hem anat a parar a la pista per on havíem pujat a primera hora. Després només ens quedava baixar fins a l'aparcament de Mas Burot on hem acabat l'activitat.

Finalment hem anat a dinar a la Fonda Miralles d'Horta de Sant Joan, i hem gaudit del seu magnífic menú del dia abans d'iniciar el reton a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc dels Cubars, 2022

BTT: Alcañiz - Horta, 2007

Gorja dels Estrets, 2005

---

Cresta de la Clusa

El recorregut de la cresta de la Clusa és una activitat singular, a mig camí entre l'escalada i la via ferrada. Té una mica de tot: escalada, grimpada, trams de via ferrada, ràpels i una tirolina o ràpel guiat, el pas més singular de l'itinerari. 

La cresta té 5 sectors diferenciats però el recorregut dels 5 sectors és molt llarg i el més normal és recórrer els tres primers sectors, els més atractius, i deixar els altres sectors per una altra visita a aquesta zona. 

Hem arribat de bon matí a l'àrea recreativa de Sant Romà de la Clusa, justament el punt de partida del barranc del Pas de l'Escalell que ja coneixem molt bé. Des d'aquí ja es veu la cresta, perfectament definida, amb les seves diverses agulles.

Hem fet la curta aproximació fins a l'inici de la cresta, un mur vertical equipat amb grapes d'acer. Aquest tram és una via ferrada però sense cable de vida, de manera que cal assegurar amb tècnica d'escalada posant les assegurances a les pròpies grapes.

Hem superat el mur i una petita grimpada, arribant al cim de la primera agulla. Hem seguit per la cresta, caminant i amb algun petit pas de grimpada, fins al cim de la segona agulla. Després hem anat a buscar el primer ràpel, de 25 metres. En alguna ressenya havíem vist que aquest ràpel era precari, muntat sobre un únic pitó rovellat, però hem comprovat que la cosa ha millorat: encara hi ha el pitó rovellat però ara està reforçat amb un bon parabolt.

Per pujar la tercera agulla hi ha una curta xemeneia que cal superar en escalada lliure. Aquest tram d'escalada, que segons la ressenya és el més difícil del recorregut, ens ha semblat força fàcil i en pocs minuts estàvem al cim de la tercera agulla.

Per baixat hem desgrimpat un tram de cresta i hem fet un ràpel de 25 metres. La ressenya parlava d'un ràpel instal·lat en un ginebró però hem comprovat que no era un ginebró sinó una savina. El ràpel ens ha deixat a l'inici d'un altre pas amb nom propi: el Pas del Mareig. És un tram de cresta horitzontal però estret, amb caiguda per les dues bandes. És un pas fàcil, en realitat es passa caminant, però impressionant.

Després de baixar caminant un curt tram, hem arribat a la instal·lació d'un ràpel de 30 metres on s'inicia el sector més tècnic de la travessia. Un passamans porta a la instal·lació, penjada i una mica incòmoda. El ràpel ens ha portat a l'inici del ràpel guiat. Estàvem sobre un engorjat. Al fons passa un torrent però el ràpel guiat no baixa al fons de la gorja sinó que la travessa en diagonal fins a l'altra banda del barranc. Un cable d'acer ens guia en aquesta maniobra, similar a una tirolina però controlada pel ràpel. Un malló enganxat a la baga d'ancoratge ens ha servit per controlar perfectament la maniobra.

El pas és impressionant però sense cap dificultat especial i en pocs minuts estàvem a l'altra banda del torrent al peu d'un mur lleugerament extraplomat que se supera amb l'ajut d'unes grapes d'acer. Com a l'altre sector de grapes, no hi ha cable de vida però aquí hi ha uns quants parabolts que permeten assegurar perfectament.

Després hem fet un curt tram d'escalada fins que la cresta desapareix en un bosc per on hem seguit caminant. Hem travessat una pista que ofereix una possibilitat d'escapatòria i hem seguit pel bosc fins que hem retrobat la cresta. 

El tram final és una llarga aresta que porta fins a un cim sense nom (cota 1.391). És una fàcil grimpada encara que amb alguns passos vertiginosos. Hi ha alguns parabolts que permeten assegurar els passos més compromesos però nosaltres no els hem utilitzat perquè hem pujat sense corda.

Des del cim hem baixat amb dos ràpels de 10 i 17 metres i hem seguit caminant pel bosc fins a un collet des d'on, deixant enrere la cresta, hem baixat directament al punt de partida on teníem el cotxe.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que ha estat realitzat per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de Vall-llonga, 2021

Pas de l'Escalell, 2021

Cresta del Sol, 2021

---

GR3: Les Borges Blanques - Aspa

Avui hem tancat la temporada del GR3, el Camí Central de Catalunya,  amb una etapa difícil. No per la llargada, que era similar a les etapes anteriors, ni pel desnivell, que era gairebé inexistent, sinó per la intensa calor que ens ha castigat durant tot el trajecte per les extenses planes de secà entre les Garrigues i el Segrià, gairebé sense cap ombra.

Hem esmorzat en un bar oriental de les Borges Blanques i des d'allà mateix hem iniciat la caminada passant pel Parc del Terrall, on vam acabar l'etapa anterior. Hem sortit per l'avinguda de Jaume I i, després de passar per sota de la carretera N-240, hem arribat al Canal d'Urgell.

Hem seguit un curt tram del canal, vorejat per grans plàtans, únic tram ombrívol que hem trobat a l'etapa d'avui. Aviat hem deixat enrere el canal i hem agafat una pista que s'internava a les grans planúries de secà. Hem passat per sota les vies de l'AVE i hem arribat a l'autopista AP-2, que hem travessat per un pont i l'hem resseguit una estona fins trobar la carretera LV-7023. Per una pista paral·lela a aquesta vía i després per la pròpia carretera, hem entrat a la població de Castelldans.

Ens hem aturat a una plaça, al costat de l'església, per esmorzar una mica i fer la foto de grup. Eren poc més de les onze i la calor era ja molt forta, de manera que alguns caminadors han decidit acabar aquí l'etapa abans que la calor fos insuportable. Hem avisat l'autocar perquè vingués a rescatar els despenjats i hem seguit endavant sortint de Castelldans per una pista i entrant novament a les extenses planes de secà.

Poc després, el camí entra a la Reserva Natural Mas de Melons, on sembla ser que hi ha una zona humida que serveix de refugi a diverses aus. Avui la zona humida estava seca i el recorregut per aquesta zona ha estat com la travessia del desert. Hem passat al costat de la masia que dona nom a la reserva, el Mas de Melons, i hem seguit per una pista enclotada. Poc després, una petita pujada ens ha portat a un collet des d'on ja es veia Aspa ben a prop. Hem arribat a una pista asfaltada per on hem arribat a la població d'Aspa, punt final de l'etapa.

Just a la plaça del poble ens esperaven per dinar al Casal So de Nostre, on ens han ofert, a més dels refrescos necesaris per rehidratar-nos, una magnífica graellada uruguaya que aviat ens ha fet oblidar la calorada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa. Ha estat poduït per GReaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Les Borges Blanques, 2023

GR3: Pista de Vinaixa, 2023

GR3: Guimerà - Els Omells, 2023

---

Gorja del Canaletes

Avui hem fet el descens d'un dels barrancs més clàssics: la Gorja del Canaletes. És un descens fàcil i aquàtic, sense problemes i molt poc tècnic. L'únic punt negatiu és que s'acaba aviat; és un descens curt i, segurament, no justifica un desplaçament tan llarg.

Nosaltres havíem programat una sortida de dos dies però ahir estaven previstes fortes pluges i vam escurçar la sortida. Per aquest motiu hem fet finalment aquest descens, que potser és massa lluny per anar-hi en un sol dia. De totes maneres, el descens ens ha deixat molt satisfets perquè és molt aquàtic i refrescant, ideal per aquesta època de l'any.

Després d'esmorzar a Horta de Sant Joan hem fet el curt desplaçament en cotxe fins al punt de partida, que coincideix amb amb el del Barranc de Cubars que ja vam baixar fa uns mesos.

L'aproximació és curta i fàcil; en menys d'una hora estàvem en el fons de barranc, al peu de la cascada del Ventador. Justament aquesta cascada, que fins fa pocs anys marcava l'inici del descens amb un ràpel d'uns 20 metres, ara està prohibida i cal inicir el descens des del peu de la cascada, deixant de banda el punt més interessant del recorregut.

Hem iniciat el descens amb un petit salt, una bona manera d'iniciar un descens tan refrescant. Després hem seguit baixant, caminant per la llera i nedant algun petit tram. Aviat hem arribat a un pas singular. Tot i que es podia seguir caminant pel riu sense problemes, hi ha una petita finestra que permet fer una variant. També hi ha un sifó al costat del forat.  Com que sabíem que el descens és curt i teníem molt temps, ens hem entretingut fent les variants, jugant com nens....

Més endavant hem arribat al tram fosc. És un petit caos de blocs on, després d'un salt, s'entra en un gorg fosc, per sota dels blocs. Després hi ha un passadís que porta a un altre gorg, encara més fosc, abans de sortir nedant, per una finestra, a la llum del dia.

Poc després hem arribat al ràpel. En teoria hi ha un únic ràpel, d'uns 6 metres, però nosaltres hem trobat dues instal·lacions. La primera es podia baixar amb una petita desgrimpada i l'atra es podia saltar després de baixar un tram amb l'ajut d'un gran tronc encaixat entre blocs. Nosaltres hem sigut prudents i, com que portàvem el material, hem fet dos petits ràpels per baixar els ressalts.

Després dels ràpels hi ha un llarg passadís aquàtic que hem passat nedant. A la sortida hi ha un canyissar que marca el final del descens. Un caminet que surt a la dreta ens ha portat de tornada, pujat fins enllaçar amb el camí per on havíem vingut.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc de Cubars, 2022

Gúbies del Regatxol, 2022

Gorja dels Estrets, 2005

---

GR223: Cala Morell - Ciutadella

Avui hem completat el GR223, el Camí de Cavalls de Menorca, recorrent la darrera etapa que, des de cala Morell, ens ha portat fins a l'entrada de Ciutadella, just al punt on vam iniciar, el passat mes d'octubre, aquest magnífic itinerari caminador.

La d'avui ha estat una etapa més fàcil que les anteriors però amb grans panorames marítims, ja que la primera part de l'etapa passa per un extens altiplà rocòs limitat pels cingles que cauen sobre el mar. La part final, a partir de la urbanització Cala en Blanes, ha estat un recorregut gairebé urbà, pels carrers de la urbanització i per un passeig marítim fins al Port Vell de Ciutadella on hem acabat la caminada.

Hem sortit de Cala Morell baixant per un carrer asfaltat fins a les coves del mateix nom, un assentament prehistòric on s'han fet importants troballes arqueològiques. Hem deixat enrere les coves, entrant en un gran altiplà molt pedregós i sense arbres, una infinita terrassa de cara al mar que hem recorregut durant bona part de l'etapa d'avui. 

Al cap de poc hem trobat la primera barraca de bestiar. Aquestes construccions de pedra, amb planta rodona i volta circular com un igloo, s'utilitzaven antigament com a refugi dels ramats d'ovelles i cabres, que aquí trobaven protecció contra el sol a les hores més calorores del dia en aquests paratges desolats sense cap ombra. 

Hem seguit una bona estona per l'altiplà, sempre amb terreny kàrstic i amb grans vistes del mar. Aviat hem començat a veure a l'horitzó el far de la Punta Nati però abans d'arribar-hi hem passat per un altre punt singular: la creu del General Chanzy. Aquest monument funerari no està dedicat al general francès sinó a les víctimes del naufragi d'un vaixell que portava el seu nom i que es va enfonsar l'any 1910 en aquest punt de la costa menorquina. De les 157 persones que hi viatjaven només en va sobreviure una.

El camí no passa pel far sinó que travessa la carretera que hi porta, a uns 600 metres del far. Justament en aquest punt hi ha el plafó informatiu que marca el final d'un dels sectors del Camí de Cavalls i l'inici del darrer sector, que acaba a Ciutadella.

Al voltant de la carretera ens ha sorprès veure gent rebuscant entre els matolls. Si hagués plogut hauríem pensat que buscaven cargols però poc després hem preguntat a un d'aquesta buscadors i ens ha dit que recollien tàperes, les poncelles d'un arbust que, conservades en vinagre, s'utilitzen a les amanides i altres plats i són molt típiques de les Balears.

Hem seguit encara una llarga estona per l'altiplà fins al mirador de la Falconera i poc després hem arribat a una carretera que és l'accés d'una depuradora. Hem seguit per la carretera però aviat l'hem deixat agafant un camí en direcció a les primeres cases de la urbanització de Cala en Blanes que ja es veien molt properes.

Abans d'entrar a la urbanització encara hem passat per un altre punt singular: el Pont d'en Gil. És un gran arc natural, com una porta oberta en un cingle, que dona entrada a mar obert.

Hem entrat a la urbanització iniciant el recorregut pels seus carrers, ja sense gaire interès. Només hem vist, en una plaça, un gran rellotge de sol de color blau. Poc després hem arribat a la cala que dona nom a la urbanització i hem fet una curta aturada per prendre un bany abans de completar el darrer tram asfaltat del nostre camí.

Després del bany hem seguit per una petita carretera que ressegueix la costa i passa al costat del far de Ciutadella abans d'arribar a l'entrada del Port Vell i a un gran pàrquing on hi ha el plafó informatiu del final d'etapa. Aquí mateix vam iniciar, l'octubre passat, la primera etapa del camí de Cavalls que avui hem completat.

Hem agafat la moto, que ahir vam deixar justament aquí, i hem anat a Cala Morell a recuperar el cotxe. Després hem agafat el camí de l'aeroport per tornar a casa però abans hem fet una aturada a Es Mercadal per menjar alguna cosa al Meson Can Jaume on vam dinar fa dos dies i ens va agradar molt. Hem menjat unes tapes, començant per uns cargols a la menorquina, especialitat de la casa.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Portinatx - S. Vicent, 2016

Sta. Eulària - S. Vicent, 2016

Eivissa -  S'Estanyol, 2014

---

GR223: Els Alocs - Cala Morell

Una nova etapa del Camí de Cavalls per la costa nord de Menorca. Avui el punt de partida era la cala de Els Alocs, un racó solitari de la costa nord de Menorca.  Ahir vam acabar l'etapa a prop d'aquest lloc però, com que no hi ha accés per als vehicles, vam haver de pujar 2 km fins a un petit pàrquing que és el final real de l'etapa.

Avui hem començat la caminada baixant per la pista del camí dels Alocs fins retrobar el GR, poc abans de la cala. Hem arribat als Alocs, que estava totalment solitari i hem seguit per un camí que s'enfila sobre la cala fins un petit mirador amb una barana de troncs. 

Aviat hem tornat a baixar en direcció a la Cala del Pilar però l'hem vorejat a certa distància sense baixar a la sorra. És una gran platja a on s'arriba per una llarga escala de fusta. Més amunt, al costat del camí, hi ha la Font del Pilar, que brolla de sota d'uns grans blocs de pedra. En realitar és només una surgència on l'aigua que regalima sota les pedres omple un petit dipòsit.

El camí salta un turonet per baixar a una altra cala, el Macar d'Alfurinet, amb una platja de còdols. A partir d'aquí el camí deixa enrere la costa i puja terra endins per un alzinar amb un entorn totalment diferent. El camí passa al costat de la Font de la Teula, que avui tenia un bon cabal, i per unes alzines monumentals.

Hem començat a trobar camps de conreu, travessant una extensa zona agrícola fins arribar a un gran pàrquing, al costat de la cala d'Algairens. Aquí hi ha el plafó que marca el final del sector del GR.

Poc més endavant hem passat per la Cala de ses Fontanelles, abans d'internar-nos novament terra endins.  Hem passat per l'aljub de Corniola, que avui està abandonat i sense ús però que antigament era una instal·lació molt important per recollir i conservar l'aigua de pluja.

Finalment hem arribat a Cala Morell, una gran urbanització situada sobre la cala que li dona nom. El camí ressegueix la carretera principal fins a la sortida de la urbanització, on hem donat per acabada l'etapa. Després ham anat amb la moto a recuperar el cotxe i a deixar la moto a Ciutadella o demà acabarem l'etapa i acaberem el Camí de Cavalls després de completar totes les etapes.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR221: Sóller - Font des Prat, 2013

GR221: Deià - Sòller, 2013

GR221: Esporles  - Deià, 2012

---

GR223: Cala Tirant - Els Alocs

Avui hem fet la que podríem qualificar con l'etapa reina del GR223. Una etapa llarga i amb desnivell que recorre els paratges més salvatges de la costa nord de Menorca. Avui el camí no passava per cap zona urbanitzada sinó que tot era paisatge natural amb cales i cingles davant del mar, encara que també hem passat per algunes platges molt populars plenes de turistes.

Hem sortit de Cala Tirant i hem iniciat la caminada travessant la platja per una escala i una passera de fusta. Aviat hem deixat enrere la urbanització de Cala Tirant, resseguint la costa i passant per dues cales solitàries: el Macar Petit i el Macar Gran.

Hem arribat a les ruïnes de la ciutat romana de Sa Nitja, al costat matix de la carretera que porta al far del Cap de Cavalleria i hem baixat poc més d'un km per la carretera fins arribar a un gran pàrquing. Des d'allà, baixant per una escala de fusta, hem arribat a la platja de Cavalleria, una magnífica platja, de les més populars de Menorca, on a aquesta hora del dia ja hi havia uns quants turistes a la sorra.

Hem seguit per la costa i en poc temps hem arribat a una altra platja molt popular, la de Binimel·là, on també hi havia banyistes gaudint d'aquest indret amb una magnífica platja sense urbanitzar. Poc més enllà encara hem trobat una altra platja de gran bellesa, la de Cala Pregonda, on hi havia encara més banyistes, tot i que estàvem ja una mica lluny de l'aparcament.

A partir de Cala Pregonda el camí canvia totalment. S'enfila muntanya amunt deixant enrere la costa i les platges, internant-se en zones solitàries. Tot i la forta pujada, el desnivell a superar no arriba als 100 metres. Hem arribat a un coll poc marcat, baixant novament a la costa i arribant a la Cala Barril, ben solitària, i a la Cala en Calderer on ja hi havia algun banyista.

A partir d'aquesta cala, el camí torna a pujar muntanya amunt, separant-se de la costa i entrant en una zona molt solitària. Després d'algunes pujades i baixades hem arribat al camí dels Alocs. Teníem aquesta cala, el teòric final d'etapa, a poc més de 200 metres però el final real de l'etapa està 2 km més amunt, en el pàrquing situat al final de la part asfaltada del camí dels Alocs, on ahir vam deixar la moto. 

Hem deixat el tram final fins als Alocs per a l'etapa de demà i hem pujat per la pista fins arribar al punt on una barrera talla el pas dels vehicles. Allà hem agafat la moto i hem iniciat les maniobres per recuperar el cotxe i deixar la moto a Cala Morell on acaba l'etapa de demà.

De passada, ens hem aturat a Mercadal per menjar alguna cosa i hem fet una gran descoberta: ens hem aturat al Mesón Can Jaume per menjar unes tapes i ens han sorprès amb les seves especialitats menorquines i tota mena de tapes que ens han deixat molt satisfets.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR221: Esporles, 2012

GR221: Estellencs, 2012

GR221: Coll de  sa Gramola, 2012

---

GR223: Favàritx - Cala Tirant

Segona etapa del nostre recorregut per la costa nord de Menorca, seguint el Camí de Cavalls. L'etapa d'avui ha tingut dues parts ben diferenciades: una primera part similar a la del dia anterior, passant per algunes cales i pel punt singular de les Salines de Mongofra, i una segona part no tan interessant passant per zones urbanitzades i amb un tram final de carretera sense cap interès.

Avui  hem sortit del pàrquing de Favàritx i, després de baixar una curta estona per la carretera, hem agafat un camí a la dreta que ens ha portat en direcció a la Cala en Calders. Després hem girat cap a l'interior per anar a buscar una pista, el Camí d'Addaia.

Ben aviat hem arribat al punt més interessant del recorregut d'avui, les Salines de Mongofra, una antiga explotació de sal on hi ha unes llacunes on antigament s'extreia la sal de l'aigua de mar per evaporació. El camí passa entre els estanys i arriba fins a la punta del Port d'Addaia, un petit port natural, estret i llarg.

Hem pujat seguint la costa fins arribar a Addaia, un centre turístic on comença una llarga zona urbanitzada. Després, ja per asfalt i entre cases, hem recorregut la zona fins arribar a l'Arenal d'en Castell, el punt central d'aquesta zona turística, amb una gran platja. Hem passat una altra urbanització, la de Son Parc, i hem sortit de l'asfalt per agafar una llarga pista que hem recorregut per un bosc de pins una mica allunyats de la costa.

La pista, després de passar algunes bifurcacions, arriba a la carretera Me-7. A partir d'aquí la resta de l'etapa és per carretera: 3,7 km fins a Cala Tirant. Aquest final d'etapa és tan poc atractiu que algunes empreses que ofereixen suport logístic als caminadors acaben aquí l'etapa evitant el tram de carretera que no aporta res més que el perill del trànsit.

Nosaltres hem volgut completar l'etapa i hem començat a caminar per la carretera. És un tram especialment perillós perquè el trànsit és intens i la carretera no té vorera ni cuneta ni res més que la pròpia calçada.

Hem recorregut la carretera fins arribar a una cruïlla on comença la carretera de Cala Tirant, molt més segura, amb un carril per bicicletes i vianants. Finalment hem arribat a Cala Tirant on hem acabat l'etapa recuperant la moto per fer la maniobra logística. Després d'anar a recuperar el cotxe, hem deixat la moto a Els Alocs, on acabarem l'etapa de demà.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR223: Sa Mesquida, 2022

GR223: Punta Prima, 2022

GR223: Cala en Porter, 2022

---

GR223: Sa Mesquida - Favàritx

Hem tornat a Menorca per completar el GR223, el Camí de Cavalls, que vam inicar el passat mes d'octubre. En aquella primera visita senderista a Menorca vam recórrer tota la part sud de l'illa, des de Ciutadella fins a Maó, amb un petit afegit per arribar fins a Sa Mesquida on hem començat la caminada d'avui. 

La part nord de l'illa, la que ens hem proposat recórer ara en cinc dies, és més salvatge i solitària, molt menys urbanitzada que la part sud. El camí passa per un bon grapat de cales, intercalades entre zones encinglerades sobre el mar, de manera que les pujades i baixades són contínues encara que els desnivells a superar no són, ni de bon tros, com els que hem superat sovint en les nostres incursions senderistes pels Pirineus i els Alps. 

Aquesta vegada hem utilitzar una estratègia logística singular, que no havíem provat mai: hem llogat un cotxe i una moto. Amb aquests dos vehicles hem fet les combinacions necessàries per ser autosuficients i no dependre dels taxis que ens retornin al punt de partida després de cada etapa.

Avui, abans de començar la caminada, hem anat a deixar la moto al pàrquing de la carretera de Favàritx. Després, amb el cotxe, hem anat al punt de partida de l'etapa, la petita població de Sa Mesquida.

Hem començat a caminar per una petita carretera que porta a la cala del mateix nom, una magnífica platja de sorra fina. Després el camí segueix a prop de la costa i passa per una altra cala, el Macar de Binillautí. És una cala que no té sorra sinó pedres arrodonides, que aquí s'anomenen macas i per això aquesta mena de cales pedregoses s'anomenen macars.

Poc després, el camí se'n va cap a l'intrior a buscar la carretera d'accés a Es Grau però no arriba a aquesta urbanització sino que deixa la carretera per entrar al Parc Natural de s'Albufera des Grau, una zona humida de gran interès natural on hi ha un gran estany, l'Albufera, i altres estanys menors.

Hem seguit pel camí, gairebé sempre a prop de la costa, passant per unes quantes cales: Platja des Grau, Cala Tamarells, Cala de sa Torreta, Cala en Cavaller, Cala de Morella Nou i Platja d'en Tortuga.  De passada, hem trobat alguns punts singulars com les antigues casetes de pescadors i un parell de pous amb abeurador, una construcció típica de Menorca que és una bona mostra d'arquitectura popular.

També hem tingut l'oportunitat de trobar fins a quatre tortugues mediterrànies passejant tranquilament pel camí sense espantar-se pel pas dels caminadors.

Aviat hem començat a veure, retallada a l'horitzó,  la silueta del Far de Favàritx que marcava el final de la nostra caminada d'avui. Hem arribat a la carretera d'accés al far, en el punt on teòricament acaba l'etapa, però no hem acabat aquí sinó que hem baixat per la carretera un km fins al pàrquing on havíem deixat la moto al matí.

Abans d'anar a buscar la moto encara ens hem acostat fins al far però el recinte estava tancat i només hem pogut fer algunes fotos des de certa distància.

Ja motoritzats, hem anat a buscar el cotxe a Sa Mesquida i despés hem anat a deixar la moto a Cala Tirant, on acabarem l'etapa de demà, abans de retornar a la nostra base d'operacions, l'hotel Loar de Ferreries.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR223: Cala Santandria, 2022

GR223: Cala en Turqueta, 2022

GR223: Sant Tomàs, 2022

---

Puig de la Manúbia - Integral Sr. López

Hem tornat a la Vall de Lord per fer una vía d'escalada de recent obertura, molt propera a la Cresta del Sol que ja coneixem. Aquest recorregut, batejat amb el curiós nom de Señor López, és una via variada, de dificultat moderada i molt ben assegurada, que puja seguint una mica els ràpels de la Lluna Plena, amb trams d'escalada, grimpada i petites caminades que ens porten fins al cim del Puig de la Manúbia (1.154 m).

Segurament, avui no era el millor dia per fer aquesta via. Els dies anteriors havia plogut força i tot estava molt humit. A més, la previsió per avui marcava posibilitat de tempestes de tarda.  Per altra banda, la via s'ha obert fa ben poc i, per tant, hi ha passat poca gent, de manera que encara no està neta i hem trobat moltes preses insegures. Després del nostre pas, la via ha quedat una mica més neta perquè hem fet caure unes quantes preses inestables.

Hem deixat el cotxe al costat de la carretera de la Llosa del Cavall i hem recorregut el curt camí d'aproximació. L'inici de la via està just al costat del darrer ràpel de la Lluna Plena. Un parell de parabolts a la placa de roca ens han indicat l'inici de l'itinerari d'escalada.

La primera tirada ha estat la més accidentada per la inseguretat d'algunes preses i perquè hi ha algun petit tram enfangat que ha fet perdre adherència als peus de gat. El tram final d'aquesta tirada és tan insegur per les preses inestables que els aperturistes van instal·lar una corda fixa per superar els darrers metres sense haver de confiar en preses mòbils.

A mesura que hem anat pujant, amb trams de dificultat variada, hem anat guanyant confiança. La roca ha anat millorant i a partir de la tercera tirada hem començat a gaudir d'una magnífica escalada, amb bona roca i passos variats.

L'última tirada és la més interessant; supera una llarga placa vertical amb una roca magnífica i bones preses, que ens ha portat al cim del Puig de la Manúbia. Abans, hem hagut de superar el pas clau de la via, un petit desplom que hem pujat amb un pas d'escalada artificial, posant un estrep.

Just quan arribàvem al cim ha començat a ploure. No era una pluja fina sinó un bon xàfec que en dos minuts ens ha deixat totalment remullats. Hem iniciat el descens en ràpel mentre la pluja ens anava remullant encara més. Després de dos ràpels de 30 metres sota la pluja, hem seguit baixant pel camí de retorn de la Cresta del Sol, una canal pel bosc, fins trobar els ràpels inferiors i completar el descens.

El xàfec ha estat curt però molt intens i quan estàvem iniciant el darrer ràpel ha deixat de ploure. Poc després, mentre baixàvem pel camí cap al punt de partida, ha sortit el sol...

I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova aventura. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Via Escaladors Bucòlics, 2022

Cresta de  Vall-llonga, 2021

Cresta del Sol, 2020

---

Avenc del Daví

Una nova sortida en horari de tarda per visitar un avenc al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Avui la previsió meteorològica no era gens bona i fins i tot ha caigut un petit xàfec mentre ens desplaçavem en cotxe a la zona però finalment ens ha acompanyat la sort i hem pogut completar l'activitat sense pluja.

Hem arribat al coll d'Estenalles iniciant l'aproximació a l'avenc pel camí del Coll d'Eres. Avui aquest indret, que els caps de setmana és un formiguer d'excursionistes, estava desert. Era gairebé mitja tarda, estava a punt de ploure i el dia era laborable, de manera que hem anat pujant sense trobar ningú pel camí fins al coll i hem seguit pel camí de la Mola fins que, poc després del Pla de les Pinasses, hem agafat el camí dels Òbits.

Poc més enllà dels Òbits hem arribat a la boca de l'avenc, que en realitat son dues grans finestres obertes arran de terra. Després d'equipar-nos hem entrat per la boca sud on hi ha una rampa de poc pendent que porta a la instal·lació del ràpel.

Després de baixar la rampa assegurats amb un passamans que hem instal·lat en una bona arrel, hem fet al ràpel, dividit en dos sectors, el primer poc pendent i el segon vertical amb un curt tram volat. Les instal·lacions no són gaire bones; només hi ha spits i alguns són inservibles perquè estan plens de terra o rovellats i no permeten enroscar correctament els cargols.

El ràpel ens ha portat a la sala principal de l'avenc, una gran sala de més de 50 metres de llarg i amb una altura de gairebé 40 metres. És una ampla esquerda que forma una sala molt gran, potser el principal atractiu d'aquesta cavitat.

Hem anat explorant els diversos racons de la sala, amb algunes galeries secundàries. En una d'elles hi ha, a més de moltes formacions, un petit llac subterrani que avui estava mig buit (o mig ple si ho mirem amb bons ulls).

No hem baixat a les galeries inferiors, on hi ha un petit laberint de gateres i pous i s'arriba a la màxima fondària de la cavitat però hem explorat a fons tots els racons de la sala principal abans d'iniciar el retorn remuntant el ràpel i desfent el camí d'aproximació, una hora llarga, fins al coll d'Estenalles.

Ha estat una activitat curta però intensa, encara que la llarga aproximació i algunes dificultats en la instal·lació del ràpel ens ha restat temps d'exploració però, si més no, ha estat una tarda molt ben aprofitada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc de la Codoleda, 2023

Avenc de la Carbonera, 2023

Avenc del Llest, 2023

---