dimarts, 24 de setembre del 2019

Cresta dels Racons

Cresta dels Racons
La Cresta dels Racons separa els dos cims bessons del mateix nom: el Pic del Racó Gros (2.779 m) i el Pic del Racó Petit (2.785). Curiosament, els noms dels cims no concorden amb la realitat, ja que el Petit és 6 metres més alt que el Gros. Cal suposar que els qualificatius corresponen més a la percepció que a l'altitud, ja que el pic del Racó Gros té més volum, mentre l'altre és més estilitzat i no tan "gros".
El recorregut de la cresta és una activitat interessant, amb grans vistes de les valls de Carançà i l'Estanyet i amb una gran visió general de les muntanyes del Pirineu Oriental, del Puigmal al Canigó.  La seva dificultat és relativament baixa i no hem arribat a treure la corda en cap moment, tot i que cal grimpar una mica en alguns punts concrets del recorregut però sense cap pas que superi el segon grau d'escalada.
El punt de partida pot ser el Santuari de Núria o la vall francesa de Carançà i si es va des de Núria s'hi pot accedir pel Coll de Noufonts o pel de Noucreus. Nosaltres hi hem anat passant pel Coll de Noufonts i la intenció inicial era tornar per Noucreus però finalment hem tornat pel mateix itinerrai d'anada. Els horaris de cremallera de Núria ens han condicionat força perquè el dia d'avui, tot i ser festiu a Barcelona, es considera "temporada baixa" al cremallera de Núria i l'últim cremallera surt del Santuari a les 17:20.
Hem agafat el primer cremallera del matí a Ribes de Freser i poc després de les 8 ja estàvem a Núria iniciant la caminada. En poc menys de dues hores hem pujat fins al Coll de Noufonts (2.658 m). Des del coll ja es veien els dos pics del Racó amb la cresta que els uneix. Ja sense camí, hem baixat una mica i hem travessat el Pla de les Nou Fonts enfilant-nos després fons al Pic del Pas del Porc (2.742 m), un cim secundari molt poc prominent que marca l'inici de la cresta.
Des d'aquest cim hem baixat al coll del Pas del Porc (2.567 m). Era un tram relativament complicat, amb algunes desgrimpades fàcils però compromeses. Des del coll hem iniciat l'ascensió al primer cim, més fàcil del que semblava, seguint algunes fites i traces de camí. Sense gaire dificultat, hem arribat al cim del Pic del Racó Gros (2.779 m), un cim panoràmic amb grans vistes de la Vall de Carançà i la de l'Estanyet i les muntanyes del Pirieneu Oriental, des del Puigmal fins al Canigó. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim es veia el Racó Petit, enlairat al final de la cresta i força lluny. Estàvem condicionats per l'horari del cremallera i fins i tot hem dubtat si teníem prou temps per fer la llarga cresta (anada i tornada) i arribar a Núria a temps d'agafar l'últim cremallera. Finalment hem iniciat la travessia amb la intenció de tornar enrere si la travessia es feia llarga i arribava l'hora de no-retorn abans del cim.
La cresta no és difícil però sí una mica entretinguda, tot i que hi ha més caminada que grimpada. Hem forçat el ritme i abans del que pensàvem hem arribat al cim del Pic del Racó Petit (2.785 m). Només ens hem aturat un parell de minuts per fer les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem iniciat el llarg retorn desfent tota la cresta en sentit contrari, pujant al Racó Gros, baixat al Pas del Porc i pujant al Pic del Pas del Porc. Aquí ja hem calculat que havíem guanyat la partida al cremallera i, ja sense presses, hem completat la travessia fins al Coll de Noufonts i la baixada fins a Núria, on encara hem tingut temps de prendre un refresc en el bar mentre esperàvem el cremallera.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per  Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de
l'Anyeller, 2018
Cresta dels
Llosers, 2013
Escalada al
Pic Rodó, 1978

diumenge, 22 de setembre del 2019

Cresta de Peguera

Cresta de Peguera
La Cresta de Peguera (en realitat el nom correcte és Serrat de les Eres) és una activitat curta i relativament fàcil, apta per a una matinal. Ahir vam haver de suspendre la sortida del grup del GR a causa del mal temps que es preveia i avui la previsió indicava una finestra de bon temps al matí i la tornada dels xàfecs al migdia, de manera que el més indicat, si volíem sortir  a la muntanya, era una matinal. Hem improvisat aquesta sortida exprés i no ens hem equivocat.
Es tracta d'una cresta de roca calcària que es recorre amb passos variats, en general de poca dificultat excepte en alguns passos clau, cap al final de la via, que donen caràcter a aquesta activitat. Hem arribat a la zona, a prop del poble abandonat de Peguera, i amb una curta aproximació ens hem situat a l'inici de la cresta. La primera part es fa pràcticament caminant, superant només algun pas aïllat de segon grau. En alguns punts es pot optar entre seguir el fil de la cresta o passar caminant una mica més avall. Nosaltres hem procurat anar seguint la cresta, molt més atractiva i sense massa dificultat.
A partir de la meitat de la cresta es comença a animar la cosa. Hem trobat un primer ràpel, molt ben instal·lat, que baixa uns 10 metres fins a una de les moltes bretxes de la cresta. Després d'un altre tram fàcil hem arribat al peu d'una canal ben dreta, el primer obstacle important de la cresta. Són uns 5 metres de xemeneia que superem en part per oposició assegurats amb dos químics.
Després d'un altre tram relativament fàcil hem pujat una agulla que per l'altra banda té una caiguda vertiginosa a una bretxa. Hi ha un segon ràpel, d'uns 15 metres, amb sortida relativament complicada. Al peu del ràpel, una mica a la dreta, comença el tram d'escalada de més dificultat. Són només 8 metres però ben drets i cal pujar per una fissura amb bones preses però ben vertical. També hi trobem dues assegurances. S'arriba a una nova agulla i al tercer ràpel, de sortida més fàcil. Podem fer el ràpel fins al peu de l'agulla, uns 20 metres, però nosaltres hem preferit baixar a la bretxa per pujar a la darrera agulla, una grimpada curta i fàcil, i fer un últim ràpel fins al prat que s'estén al peu de les agulles.
Hem acabat aviat, tot i que hem invertit força temps en fer fotos i vídeo, però el cel estava ben cobert. La finestra de bon temps s'acabava però nosaltres ja havíem aprofitat la treva meteorològica per fer aquesta activitat, curta però interessant.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
GR107:
Gósol, 2014
GR107
Peguera, 2014
Esquí a
Peguera, 2006

dimecres, 11 de setembre del 2019

Baixada de Vens

Refuge de Vens
Avui, cinquè i darrer dia de la nostra travessia pel Mercantour, teníem prevista una etapa curta perquè havíem de tornar a casa i ens quedaven unes 8 hores de cotxe. L'itinerari previst pujava al Col du Fer i després carenava fins al Pas de Morgon (2.714 m) per baixar directament al Camp des Fourches on teníem els cotxes. Pel camí, fins i tot, podíem pujar un cim secundari que hauria arrodonit la jornada.
Ahir a la tarda, mentre la neu s'anava acumulant davant del refugi, vam pensar que l'itinerari previst se'ns estava complicant i potser no seria tan curt com estava previst. El tram de carena i el pas situat a més de 2.700 metres estarien, ben segur, en males condicions a causa de la nevada primerenca que havia caigut. Es va reunir el gabinet de crisi i, estudiant el mapa, vam buscar un itinerari alternatiu que ens permetés baixar del refugi sense complicar-nos massa. Finalment vam optar per un itinerari alternatiu que és el camí més curt d'accés al refugi de Vens des de la carretera del Col de la Bonette. L'únic inconvenient era que el camí acaba a un punt de la carretera molt per sota del Camp des Fourches i per recuperar els cotxes hauríem de fer auto-stop o demanar un taxi a la propera població de Sainte Etienne de Tinée.
Hem esmorzat sense presses al refugi de Vens i ens hem posat en marxa. Tot estava ben nevat al voltant del refugi però feia sol i la neu es començava a fondre a les parts baixes. El camí voreja el llac de Vens fins a un collet ben marcat, a partir del qual comença una llarga baixada amb una infinitat de llaçades fins al fons de la vall.
A mesura que baixàvem la neu anava desapareixent i al cap de poca estona ja caminàvem per terreny sec per un bon camí. Més aviat del que pensàvem, hem arribat a una pista i poc després a la carretera, just en un pàrquing situat un parell de kilometres per sota de la petita població de Le Pra. Teníem el telèfon del taxista que ens havien donat al refugi però abans de trucar-lo hem volgut provar sort fent auto-stop. Hem tingut sort; al cap de molt poc els dos conductors hem pogut pujar a un cotxe en direcció al Camp des Fourches. Abans, un altre conductor ens havia dit que el Col de la Bonette estava tancat a causa de la neu i que no sabia si es podia arribar al Camp de Fourches. Hem estat de sort i, tot i que la carretera estava tallada poc abans del coll, hem pujat sense problemes al Camp de Fourches.
Un cop recuperats els cotxes encara ens quedava un llarg trajecte per tornar a casa però era aviat i, sense pressa, hem anat fent kilòmetres, satisfets pels cinc intensos dies de muntanya passat al Mercantour.
I aquí teniu una pel·lícula amb algunes escenes d'aquesta baixada:




ENTRADES RELACIONADES:
Baixada del ref.
Giacoletto, 2015
Baixada del ref.
Chabod, 2015
Baixada del ref.
Ventosa, 1975

dimarts, 10 de setembre del 2019

Le Chemin de l'Energie

Chemin de l'Energie
Ahir, quan vam arribar al refugi de Rabouns després d'una intensa jornada de muntanya, el guarda del refugi ens va avisar que per avui es preveia molt mal temps: pluja i neu! El que es preveia no era una tempesta de tarda o un xàfec curt sinó una descens important de les temperatures amb fred i neu. En certa manera estàvem de sort perquè l'etapa que teníem programada per avui era relativament fàcil; res a veure amb les grimpades d'ahir al Mont Ténibre, però com que les pluges estaven previstes a partir de mig matí vam pensar que el millor seria sortir ben aviat del refugi per evitar part de la mullena que es preveia.
El seguidors del blog ja saben que ben sovint ens queixem de la mandra que gasten els guardes de refugi, que pensen que gestionen un hotel i no un refugi de muntanya. Rabouns no és una excepció: quan li vam dir al guarda si ens podia donar l'esmorzar abans de l'hora oficial (7:00) ens va dir que no era possible. El que sí ens va acceptar (a molts refugis ni tan sols això és possible) va ser deixar-nos les coses preparades al vespre perquè poguéssim esmorzar i sortir ben aviat.
El Chemin de l'Energie és una ruta clàssica de senderisme; és l'itinerari natural que enllaça els refugis de Rabouns i Vens aprofitant en bona part del seu recorregut un camí que es va construir pels treballs hidroelèctrics que es van executar fa uns quants anys en aquesta zona, amb alguns túnels i passos excavats a la roca. Malauradament, una part d'aquest camí està tallat a causa d'unes esllavissades i cal desviar-se per una variant que puja al Lac du Fer i baixa per l'altra banda després de superar gairebé 200 metres de desnivell.
Encara era negra nit quan, il·luminats amb els frontals, hem sortit del refugi. Hem agafat el Chemin de l'Energie, amb suau baixada, gairebé pla. Un camí fàcil i còmode per on hem pogut caminar a bon ritme esgarrapant-li uns minuts d'avantatge a la borrasca que ens perseguia. Hem passat un parell de túnels i hem arribat al punt on el camí està tallat. Una tanca i uns rètols prohibeixen taxativament passar pel camí original.
La variant està ben marcada i s'enfila fent llaçades fins arribar a un collet poc marcat que ens dóna entrada a la cubeta on hi ha el Lac du Fer. Hem vorejat el llac fins al seu desguàs i hem iniciat el descens per recuperar el camí original. És un tram molt dret però no massa llarg i aviat hem arribat al Plan de Ténibre, on hem recuperat el Chemin de l'Energie.
Hem seguit el camí a bon ritme però la borrasca ens ha guanyat la partida i ha començat a ploure. Havíem passat el tram més compromès del camí però encara ens quedava un parell d'hores per arribar al final. A més, el camí puja fins als 2.500 metres per superar la Crête des Babarottes i entrar a la zona dels llacs de Vens. A mesura que pujàvem la pluja s'ha anat convertint en neu i quan hem arribat a dalt ja nevava amb certa intensitat. Hem baixat fins a la cua dels llacs i hem completat la travessia vorejant els tres llacs de Vens per arribar al refugi mentre la nevada era cada vegada més intensa i, a poc a poc, el terreny s'anava emblanquinant.
Finalment hem arribat al refugi de Vens (2.380 m) on hem posat a assecar les coses mullades i hem passat la tarda descansant, jugant al Scrabble i veient com a fora nevava i tot quedava ben blanc.
I aquí teniu una pel·lícula amb algunes escenes del recorregut del Chemin de l'Energie:




ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Colomina, 2017
Camí dels
Enginyers, 2010
Chemin de la
Mature, 2005

dilluns, 9 de setembre del 2019

Mont Ténibre (3.031 m) en travessia

Aiguille de Tortisse
Avui hem fet el que podríem anomenar etapa reina de la nostra travessia de cinc dies pel Mercantour. Hem fet la travessia entre el refugi de Vens i el de Rabouns, passant per cim més alt d'aquest sector dels Alps Marítims: el Mont Ténibre (3.031 m). És una ruta solitària i feréstega, amb camins poc definits i un gran ambient de muntanya, que hem recorregut en un dia radiant.
Hem esmorzat al refugi i ben aviat hem començat la caminada per la vall de Terre Rousse. Un camí poc marcat però ben traçat ens ha portat vall amunt passant pel llac de Fourchas i després pel de la Montagnete. Passat aquest llac ja es veia el Pas de Vens, primera fita del nostre recorregut, defensat per una extensa pedrera. El camí desapareixia a estones, cobert per grans bloc de pedra, però les fites ens guiaven pel laberint de pedra fins retrobar el camí. Amb menys dificultat del que semblava, hem arribat al Pas de Vens (2.796 m)
Aquest coll és un pas fronterer entre França i Itàlia. A la vessant italiana, a molt pocs metres del coll, hi ha un petit edifici de pedra condicionat com a refugi. Era un antic assentament militar i, tot i que no té cap pena de mobiliari, pot servir d'aixopluc per bivaquejar.
Des del Pas de Vens, el nostre camí voreja la muntanya el direcció sud-oest per arribar a la Bretxa Borgonio, pas clau de la travessia d'avui, que ens dóna accés a la vall de Ténibre. A la travessia fins a la bretxa hi ha un corriol desdibuixat i algunes fites però no té cap dificultat especial i en pocs minuts hem arribat a la Bretxa Borgonio (2.904 m). Un gran pluviòmetre a la mateixa bretxa ens indica que estem en el bon camí. Poc abans d'arribar a la bretxa ha aparegut a l'horitzó la silueta inconfundible del Mont Viso, el cim més destacat dels Alps del Sud.
Des de la bretxa ja es veien a sota els dos llacs de Ténibre i el nostre camí que passa entre els dos llacs. La baixada de la bretxa comença per una canal pedregosa molt dreta però ben aviat hem travessat cap a la dreta per un caminet que ens ha portat fins al fons de la vall al costat dels llacs.
Hem esmorzat al costat dels llacs en un magnífic prat, abans d'iniciar la segona part del recorregut: l'ascensió al Ténibre. Hem baixat una mica més i aviat hem vist una canal herbosa, aparentment força dreta, amb un camí que puja fent llaçades. Hem pujat la canal i després una inacabable pedrera guanyant alçada a poc a poc. Més amunt se'ns ha unit, per la nostra esquerra, la via normal de la vessant italiana i hem iniciat el tram final, una curta grimpada per una canal i uns blocs fins arribar al cim, del Mont Ténibre (3.031 m), marcat amb dues creus.
El cim té grans vistes perquè no hi ha cap cim més alt al seu voltant. Es veia una infinitat de muntanyes; fins i tot es veien, molt lluny, les geleres de la Vanoise. Hem estat una bona estona gaudint del paisatge i hem fet una panoràmica circular:

Ara només quedava la baixada per la via normal fins al refugi, situat al costat del llac de Rabouns que ja vèiem des del cim. El camí és ample i ben marcat; passa pel Pas de Rabouns (2.873 m) i per un parell de llacs fins arribar a la cua del llac de Rabouns, un llac recrescut per una presa. 
Es veia el refugi a l'altra banda però encara quedava una bona caminada vorejant el llac fins arribar-hi. Finalment hem arribat al refugi de Rabouns (2.523 m), final de la nostra etapa. El refugi és gairebé tan auster com el de Vens però té dutxa (d'aigua freda) i cobertura de mòbil.
I aquí teniu una pel·lícula amb algunes escenes de les activitats d'avui:




ENTRADES RELACIONADES:
Campana de
Cloutou, 2018
Monte
Viso, 2016
Razor i
Prisank, 2007

diumenge, 8 de setembre del 2019

Aiguille Tortisse i Cime des Blanches, en travessia

Aiguille de Tortisse
Segona etapa de la nostra travessia per la zona del Mercantour en els Alps Marítims. Avui hem fet la travessia entre el refugi italià de Becchi Rossi a la població de Ferrere i el refugi francès de Vens, situat al costat dels llacs del mateix nom en ple parc nacional del Mercantour. Com que la travessia és relativament curta, l'hem completat amb tres ascensions que ens han donat l'oportunitat de gaudir de grans panorames i un gran ambient de muntanya.
Hem sortit de Ferriere pel mateix camí per on vam arribar ahir a la tarda venint del Col de Pouriac però ben aviat l'hem deixat per agafar un camí a l'esquerra en direcció al Col du Fer. El camí, perfectament traçat i senyalitzat amb marques grogues, puja suaument per la vall de Porneris. Cap al final el camí es redreça i amb un parell de llaçades ens ha portat fins al Col du Fer (2.584 m).
Aquest coll és un pas fronterer entre França i Itàlia i dóna accés a la vall de Tortisse. Nosaltres no hem baixat a la vall sinó que, després d'esmorzar una mica al coll hem seguit un curt camí de flanc que en pocs minuts ens ha portat fins al Collet de Tortisse (2.591 m). Des d'aquest collet ja es veia el llac gran de Vens, al costat del qual hi ha el refugi. Teníem el final de l'etapa a menys d'una hora de camí però com que ja sabíem que la travessia era curta havíem previst algunes ascensions complementàries.
A la nostra esquerra es veien les Aiguilles de Tortisse, uns ressalts rocosos situats al capdamunt d'un llom herbós. Hi ha un bon camí que, amb un parell de llaçades, ens ha portat fins a la base de les roques i després hem fet una curta grimpada fins al cim de l'Aiguille de Tortisse (2.672 m). El dia era magnífic i el panorama extraordinari. Hem estat una bona estona en el cim gaudint de les vistes i hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat al collet i hem iniciat la segona ascensió de la jornada. Des del mateix collet es veia un llom verd allargat i, al fons, un cim més prominent amb una fita en el seu cim. Hem seguit un camí planer que puja suaument per la carena fins a la Cime des Blanches (2.762 m). Aquest cim, situat a la carena fronterera, ens ha ofert noves perspectives panoràmiques per la vessant italiana de la Val Stura. Hem fet una nova panoràmica circular:

Des del cim ens hem fixat que per la part italiana es veien uns búnkers i, una mica més amunt, un cim força destacat. Encara era aviat, de manera que hem fet una variant sobre l'itinerari previst per explorar els búnkers i fer un altre cim. Hem arribat a les instal·lacions militars i hem explorat l'interior d'un dels búnkers. Després hem pujat pel dret, sense camí, fins al cim de la Teste delle Garbe (2.749 m). Tot i que les vistes no eren gaire diferents de les de la Cime des Blanches, hem fet una nova panoràmica circular:

Hem tornat al Collet de Tortisse aprofitant un camí de flanc que ens ha evitat haver de tornar a pujar a la Cime des Blanches. Després, ja satisfets per les ascensions realitzades, hem agafat el fàcil camí que en poca estona ens ha portat fins al refugi de Vens (2.380 m). És un refugi guardat, situat en un indret de gran bellesa, al costat dels llacs del mateix nom. La instal·lació és austera; és un refugi dels d'abans, sense dutxa ni wifi no cobertura de mòbil. Fins i tot, a l'hora de sopar, hem pogut degustar la típica sopa jardinera liofilitzada que antigament era un invariant en el menú de tots els refugis.
I aquí teniu una pel·lícula amb algunes escenes de les activitats d'avui:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Bastan, 2018
Touron de
Néouvielle, 2018
Soum de
Monpelat, 2018

dissabte, 7 de setembre del 2019

Tête de l'Enchastraye (2.954 m) en travessia

Tête de l'Enchestraye
Avui hem iniciat una gran travessia de cinc dies per la zona del Mercantour, en els Alps Marítims, a cavall entre la vall francesa de Tinée i la italiana de Val Stura. Ahir a primera hora de la tarda vam sortir de casa i, després d'un llarg trajecte en cotxe, vam dormir en un hotel de carretera a prop de Niza. Avui, ben aviat, hem completat el viatge per carretera arribant al Camp des Fourches, el nostre punt de partida, situat a la carretera del Col de la Bonette, a prop de la població de St-Étienne de Tinée.
Hem deixat el cotxe en un pàrquing al costat d'uns antics barracons militars mig enrunats i hem iniciat la caminada seguint un tram del GR5 fins al Col des Fourches (2.261 m). El camí passa al costat d'uns antics búnkers i baixa lleugerament per una zona amb una geologia singular, les dolines de Salso Moreno. Hem deixat el GR5, que segueix en direcció a Larche, prenent un cami senyalitzat com a variant del GR que en poc temps ens ha portat fins al Col de Pouriac (2.506 m). Aquest coll marca la frontera entre França i Itàlia, passant de la vall de Tinée a la Val Stura.
Des del coll, seguint el mateix camí, arribaríem en poc més d'una hora a la petita població italiana de Ferrière on tenim previst acabar el nostre recorregut però abans de completar l'etapa teníem previst fer una ascensió. A l'esquerra del coll es veia el nostre objectiu principal, la Tête de l'Enchastraye, un cim important que frega els 3.000 metres. Des del coll el camí sembla complicat: unes grans pedreres per on no es veu camí. La realitat, però, ha estat diferent. Hi ha un bon camí que puja entre les pedreres i que en poc temps ens ha portat, superant el desnivell, fins al cim de la Tête de l'Enchastraye (2.954 m).
Des del cim teníem un gran panorama sobre la zona dels Alps Marítims. En primer pla, als nostres peus, teníem la vall de l'Ubayette, que porta directament a Larche on vam fer una estada el passat mes de gener amb diverses ascensions amb esquís per la zona. Fins i tot ens ha semblat distingir la Tête de Fer, l'ascensió més interessant de la nostra històrica estada a Larche. Hem menjat una mica i hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat el descens pel mateix camí però com que era aviat hem volgut arrodonir la jornada amb una ascensió més: al costat de l'Enchastraye hi ha un cim menor però ben prominent i destacat, que es mereix una visita. És el Tre Vescovi. Mentre pujàvem al cim principal ja ens hem fixat en aquest cim, que els francesos anomenen Rocher des Trois Évêques, senyalitzat amb una creu de ferro. En el mateix camí hi ha una gran llosa de pedra amb una pintada que senyalitza el corriol que porta a aquest cim. Hem deixat les motxilles i hem pujat, en pocs minuts, al Tre Vescovi (2.868 m). El panorama és també molt extens encara que limitat en part per la presència de l'Enchestraye, més alt.
Hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al Col de Pouriac per agafar el camí de Ferrière. Hem passat per un coll poc marcat, la Bassa di Colombart, i hem seguit baixant per la vall fins arribar a Ferrière (1.887 m), punt final de la nostra etapa. En aquest petit poble italià hi ha un refugi de muntanya, el Becchi Rossi, on ens hem instal·lat.
I aquí teniu una pel·lícula amb algunes escenes de les activitats d'avui.




ENTRADES RELACIONADES:
Tête de Fer
esquís, 2019
Punta Incianao
esquís,  2019
Ventasuso
esquís, 2019