Cap des Clòsos (2.418 m) amb esquís

Avui hem tancat la nostra estada de tres dies a la Vall d'Aran amb una nova ascensió panoràmica. El Cap des Clòsos és un altre clàssic de l'esquí de muntanya, tot i que és una ascensió curta que normalment es combina amb la d'altres cims propers com el Parrós. 

El punt de partida és el pàrquing del Pla de Beret, que forma part de les instal·lacions de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret i, per tant, té els accesos normalment oberts i ens permet iniciar l'ascensió a més de 1.800 metres, garantint que hi ha neu des de l'inici de l'ascensió durant bona part de la temporada d'esquí.

Hem deixat l'alberg Era Garona de Salardú, on ens hem allotjat aquests dies, i hem arribat a Beret quan encara no havien obert les pistes. Hem començat a pujar per un llom en direcció a la Cabana de Gessa, deixant enrere les pistes d'esquí.  Hem deixat a sota la cabana i hem anat entrant a la vall de l'Arriu de Barlonguera. 

Més amunt la vall s'obre i aviat hem vist el cim del Cap des Clòsos a dalt de tot. És una zona molt esquiable, amb pales amplíssimes de poc pendent per on hem anat guanyant alçada sense dificultat. Amb un parell de llaçades hem arribat al llom de la carena que uneix el Cap des Clòsos amb el Tuc de Pedescauç.

La part final de l'acensió l'hem fet seguint la carena, molt planera, per on hem pogut arribar al cim del Cap des Clòsos (2.418 m) amb els esquís als peus. El cim és molt gran, un extens altiplà panoràmic amb una gran vista, especialment del massís de la Maladeta. Hem fet volar el dron i també hem fet una panoràmica circular:

Per retornar al Pla de Beret hi ha dues opcions: es pot baixar seguint el mateix itinerari de pujada o anar a buscar una vall paral·lela, la del Miei, fent que el nostre itinerari sigui circular. Aquesta segona opció té l'inconvenient (o avantatge, segons com es miri) de seguir en una part del recorregut les pistes d'esquí de Baqueira-Beret.

Nosaltres hem triat la segona opció i hem baixat per la vall del Miei fins enllaçar amb les pistes de l'estació per on hem baixat plàcidament fins al punt de partida, donant per acabada la nostra estada de tres dies a la Vall d'Aran.  

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tuc d'Aubàs esquís, 2018

Tuc de Mauberme, 2017

Tuc dera Pincela, 2017

---

Cap de Marimanya (2.628 m) amb esquís

En el segon dia d'estada a la Vall d'Aran hem fet una nova ascensió, aquesta vegada sortint de l'aparcament de l'Orri al Pla de Beret. Hem fet l'ascensió al Cap de Marimanya pels Estanys de Rosari i de Bacivers, un itinerari molt esquiable, amb grans extensions nevades i pujada suau fins a la pala final.

Hem sortit de l'Orri de bon matí. Feia molt fred i, a més, la primera part de l'itinerari puja per una zona molt obaga. Hi havia moltes traces, ja que la proximitat de l'estació fa que vinguin molts esquiadors i raquetistes. Hem pujat per un bosc esclarissat guanyant alçada a poc a poc. Més amunt hem travessat la pista d'esquí que baixa del Bacivèr però aviat l'hem deixat enrere per acostar-nos a l'estany de Bacivèr.

Ja lluny de les pistes, hem vorejat l'estany i hem pujat per una valleta fins als Estanys del Rosari, situats al mig d'una gran extensió nevada. Des d'aquí ja es veia, una mica lluny, el Pas de la Ferradura, el coll per on havíem de guanyar la cresta final que porta al cim.

Hem travessat la gran extensió nevada amb suau pendent, vorejant els llacs fins arribar al peu de la pala final. De lluny semblava molt pendent però des del peu de la pala ja no ho semblava tant; amb quatre llaçades hem superat aquest tram, arribant al Pas de la Ferradura (2.577 m).

Hem deixat els esquís en el collet i hem completat els darrers metres a peu, arribant al cim del Cap de Marimanya (2.629 m). El cim és tan panoràmic com el que vam pujar ahir; es veia una gran quantitat de muntanyes, des del Pallars fins al Midi de Bigorre. Hem fet volar el dron i hem fet les fotos del cim, a més d'una panoràmica circular:

Després de descansar una mica en el cim hem iniciat el retorn baixant fins al Pas de la Ferradura, on ens hem calçat els esquís. La sortida era ben dreta però després d'un parell de girs el pendent es suavitza i hem pogut gaudir d'una bona esquiada. La neu no era perfecta però hem pugut baixar força bé fins enllaçar, en l'últim tram, amb les pistes d'esquí per on hem completat el descens.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per a la seva publicació:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tuc de Baciver amb esquís, 2021

Barlonguera en travessia, 2014

Mont Valier, Antiques, 2014

---

Tuc del Muntanyó d'Àrreu (2.626 m) amb esquís

Hem iniciat una estada de tres dies a la Vall d'Aran amb una ascensió relativament curta que hem fet després del llarg desplaçament des de casa fins a aquesta vall pirenenca. El punt de partida és el Port de la Bonaigua,  situat a 2.072 metres, una bona base perquè ens permet sortir amb els esquís als peus. Avui hi havia neu abundant a la Vall d'Aran, especialment a les cares nord on hi havia gruixos de neu considerables.

L'ascensió és molt interessant per la gran panoràmica que ens ofereix el cim del Muntanyó, tot i que el recorregut és curt i, a més, en bona part passa per les pistes d'esquí de Baqueira-Beret o tan a prop que gairebé mai perdem de vista les pistes i els remuntadors.

Hem iniciat l'ascensió per una pista de Baqueira però aviat l'hem deixat per pujar directament per una valleta. Hem vorejat la base del Tuc de la Cigalera i hem passat per sota de la Collada del Montanhon, on hem iniciat un flanquejament ascendent per anar a buscar un collet, el pas més accessible per arribar a dalt de la carena. Quan hem arribat ben a prop de les pilones superiors del telearrossegador del Tuc de la Llança hem atacat directament un pendent més fort arribant a dalt de la carena a pocs metres del cim.

Com és habitual en aquests casos, la carena estava ventada i hem optat per deixar els esquís i pujar caminant els darrers metres. Hem seguit una traça que flanquejava una pala molt pendent per arribar a una petita cresta rocosa per on hem arribat en pocs minuts al cim del Tuc del Muntanyó d'Àrreu (2.626 m). 

Hem fet les fotos de cim i hem estat una bona estona admirant el gran panorama que ofereix aquest cim. Avui el dia era magnífic i es veia bona part dels Pirineus, des de la Serra del Cadí fins al massís del Néouvielle, passant per l'Aneto i la Maladeta. Hem fet volar el dron i també hem fet la panoràmica circular:

Després d'una bona estona hem iniciat el descens. Hem vist que el flanquejament per on havíem pujat no era el millor camí i hem baixat per l'altra banda, directament fins al punt on havíem deixat els esquís, un camí més fàcil i segur que l'itinerari que havíem seguit de pujada. Després hem baixat esquiant, seguint nostra traça fins enllaçar amb una pista d'esquí, justament anomenada Muntanyó, per on hem completat el descens amb una plàcida esquiada per les pistes de Baqueira.

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pic de Xemeneies amb esquís, 2017

Pic de la Peülla amb esquís, 2016

Tuc de la Llança amb esquís, 2016

---

Montnegre carener

Hem fet una petita excursió per la Serra del Montnegre passant per alguns dels llocs més característics d'aquesta serra. El nostre itinerari resegueix un PR, camí de petit recorregut, i està totalment marcat, de manera que és molt fàcil de seguir. És un bell recorregut pels densos boscos del Montnegre, on podem gaudir de la diversitat vegetal del bosc mediterrani, Hi ha alzines, pins, roures, castanyers, avellaners i fins i tot alguns avets.

El punt de partida ha estat Sant Martí del Montnegre, el nucli principal de la serra, on hi ha una esgésia i una masia. Per arribar-hi hem hagut de seguir una llarga pista, en bon estat, des de Sant Celoni. 

Hem iniciat el recorregut pujant per un camí senyalitzat, amb suau pujada. El camí puja pel bosc i arriba al Coll de Basses (691 m), on hi ha una bifurcació de camins i algunes alzines monumentals. Poc després hem passat al costat d'uns grans faigs, una singularitat botànica a la Serralada Litoral. Són els faigs d'en Preses.

El camí segueix la carena principal del Montnegre, sempre dintre del bosc, fins arribar al Turó Gros o La Telefonista (759 m), un dels punts més alts del Montnegre. És un cim molt poc marcat, un petit altiplà voltat de bosc i amb una torre de vigilància d'incendis, sense cap panorama, tapat pel bosc. 

Des de La Telefonista, el punt més alt del nostre recorregut, hem iniciat una suau baixada, sempre pel bosc, fins a Santa Maria de Montnegre. Hem arribat a aquesta ermita, parcialment restaurada, i ens hem aturat a esmorzar. 

Després de l'aturada tècnica hem iniciat el retorn per una petita pista que aviat desemboca en una pista més gran on es troba amb el GR92, un camí que ja vam recórrer fa uns anys. Hem seguit per la pista que planeja pel bosc en direcció a sant Martí de Montnegre. Abans d'arribar-hi encara hem passat per un altre punt singular, l'Alzina Grossa, un arbre monumental realment impressionant.

Hem seguit per la pista passant pel costat de la gran masia de can Preses i hem arribat finalment a Sant Martí de Montnegre, on hem tancat el nostre itinerari. Ha estat una curta i fàcil caminada de poc menys de 10 km i amb un desnivell d'uns 300 metres però ens ha donat l'oportunitat de conèixer els frondosos boscos del Montnegre.

I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta petita excursió pel Montnegre:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

El Montalt i Ca L'Amar, 2021

Castell de Montsoriu, 2021

Castell de Burriac, 2021

---

Serra de Picancel

Hem fet un gran recorregut per la Serra de Picancel, unes muntanyes situades al costat de la població de Vilada. Es una zona agrest i salvatge, amb camins i corriols perduts pels boscos i amb petits cims de roca montserratina.  Nosaltres hem fet un recorregut molt interessant, passant pels llocs més característics d'aquesta serra i pels principals cims començant pel més alt, el Saldaguda (1.172 m). Fins i tot, de camí, hem fet una petita vía ferrada i alguns passos equipats que fan encara més interessant aquest recorregut.

Quan hem arribat a Vilada, de bon matí, el fred era intens. Després d'esmorzar una mica en un forn de pa a la mateixa població, hem completat l'aproximació fins deixar el cotxe en una pista, al costat del Pont del Climent, un gran pont bastit sobre el riu Merdançol. Ens ha sorprès veure que al fons del riu tot estava gebrat. Fins i tot el pont tenia una bona acumulació de gebre.

Hem començat a pujar pel bosc amb un ambient siberià però a mesura que pujàvem ha anat desapareixent la gebrada i al cap de poc l'ambient ja no era tan fred; un clar exemple d'inversió tèrmica.

Després d'una bona estona de pujada hem arribat a La Portelleta, un petit coll situat a la carena principal. A partir d'aquest punt, tot el recorregut ha seguit la carena, passant per diversos cims.

Hem seguit caminant per la carena en direcció al primer cim del recorregut. Hem trobat un petit pas equipat amb una cinta, molt fàcil, i hem arribat al cim del Saldaguda (1.172 m) després d'una petita grimpada. Tot i que és un cim de poca altitud i voltat de muntanyes més altes, teníem un bon panorama i vèiem, entre altres muntanyes, el Pedraforca i el Puigmal.

Hem fet les fotos de cim i uns vols de dron abans de seguir per la carena. Hem arribat al Coll del Tell, un pas important en el camí que porta de Vilada al Monestir de La Portella. Des del coll hem pujat en pocs minuts fins al cim dels Gira-sols (1.067 m), un cim poc marcat però amb un bon espadat per la part nord.

A la baixada dels Gira-sols tenim un nou pas equipat. El cim sembla voltat de cingles però al costat mateix hi ha una petita alzina característica; per sota de l'alzina hem fet un petit flanquejament, al final del qual trobem l'inici d'un cable d'acer. Amb l'ajut d'aquest petit equipament hem desgrimpat un petit tram de roca. 

Hem seguit baixant, sense camí, fins a la Collada del Pic de Perris. Després, també sense camí, hem pujat en direcció al Pic de Perris fins arribar a l'inici de la via ferrada. El tram del recorregut entre Els Gira-sols i el Pic de Perris és el més embolicat de tot el recorregut perquè no hi ha un camí definit; només traces disperses que ens ajuden una mica a trobar els passos. De fet, el mapa de l'Editorial Alpina (full Lluçanès), marca camí a tot l'itinerari que hem seguit excepte en aquest tram, on no marca res.

Superat el tram més salvatge, hem arribat al peu de la via ferrada, un mur de poc més de 20 metres equipat amb grapes de ferro i cable de vida. Tot i que és un tram curt i fàcil ens hem equipat amb el material de seguretat de ferrades per superar els passos i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic de Perris (1.046 m).

Hem baixat per l'altra banda per un bon camí fins que hem arribat a una cruïlla, a prop del Collet dels Pins. En aquesta cruïlla el nostre camí desemboca en un camí més ample que ve de Vilada. Aquest camí és el que ens havia de retornar al punt de partida però abans encara hem volgut arrodonir la sortida pujant un darrer cim. Hem agafat el camí amunt per la cresta i en pocs minuts hem arribat al cim del Serrat del Migdia (1.082 m), també amb bon panorama i voltat de cingles.

Hem retornat pel mateix camí fins a l'anterior cruïlla i hem iniciat el tram final de baixada. Encara hem hagut de superar un petit tram de pujada, que el mapa de l'Editorial Alpina anomena el Trencacames, i hem passat un petit coll, el Portell de l'Ovellar, que forma un petit congost amb partes a banda i banda.

Finalment hem arribat al punt de partida, al Pont del Climent. Aquest pont encara estava totalment gelat i a baix, al riu, el paisatge era encara totalment siberià. Hem baixat al riu per fer unes fotos abans d'agafar el cotxe per tornar a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Els Cortins i les Fogaroses, 2021

Pas de l'Escalell, 2021

Cingles de Malanyeu, 2020

---

GR3: Monistrol - Sant Iscle, segona vegada

Una sortida molt singular perquè no és normal repetir una etapa del GR amb només dos dies entre les dues sortides. L'explicació és ben fàcil: en Jaume i l'Elisabet no van poder venir a la sortida programada del dissabte passat i la volien recuperar. Com que jo estava lliure (ja sabeu que els jubilats tenen tot el temps de món) m'he apuntat a la sortida i els he acompayat en aquesta passejada de gairebé 22 km entre el Moianès i el Bages.

En aquest sector del GR3 el marcatge és molt deficient i dissabte passat vam dubtar en alguns punts de l'itinerari però avui portàvem el track actualitzat i el record recent de la darrera etapa, de manera que hem recorregut l'itinerari sense cap problema. El dia ha estat similar al de dissabte: un fred intens al matí i un dia assolellat amb gran panorama. Des del Serrat de la Mussarra hem pogut veure novament el gran panorama del Pirineu Oriental, amb el Puigmal i el Canigó com a cims més destacats, i la silueta de Montserrat retallada en el cel.

Avui no hi ha vídeo ni àlbum de fotos; no volem avorrir els seguidors del blog amb imatges molt similars a les de l'anterior sortida. 

---

T R A C K

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Moià - Monistrol, 2021

GR3: Caraüll - Moià, 2021

GR3: Puigví - Caraüll, 2021

---

Via ferrada de les Baumes Corcades

Han passat 15 anys des de la darrera vegada que vam fer la via ferrada de les Baumes Corcades. Tot i que és una activitat curta i a prop de casa, mai havíem trobat el moment de tornar-hi. Darrerament, a més, aquesta ferrada està tan massificada que fins i tot cal tramitar una autorització i demanar hora por poder accedir-hi, de manera que no teníem gaire interès en fer aquesta ferrada

Avui, en un dia fred de gener, hem tornat a les Baumes Corcades i hem gaudit novament del seu traçat, molt interessant encara que amb algunes discontinuïtats. Tot i l'ambient gelat, amb un parell de graus sota zero, quan hem arribat a peu de via ja tocava una mica el sol a la paret i a poc a poc l'ambient ha anat canviant fins que al final ja teníem calor.

L'equipament de la via és perfecte i molt segur; no hem tingut problemes per superar els seus passos, alguns molt singulars com el pont nepalès i l'escala del desplom.  L'únic punt negatiu d'aquesta ferrada és la poca continuïtat, ja que entre els diversos trams de la ferrada hi ha alguns trams de caminar que resten interès a la via.  També hi ha diverses escapatòries que permeten sortir de la via si no volem fer algun dels seus trams.

La via ferrada comença amb un tram vertical però no especialment difícil. Després vénen uns quants trams horitzontals per les baumes que donen nom a la ferrada; alguns es fan caminant i altres amb grapes de ferro.

El pont nepalès és molt llarg, uns 60 metres, i cal una mica d'equilibri i molta concentració per travessar-lo. No és difícil però sí espectacular; absteniu-vos si teniu vertígen... Gairebé al final de la via ferrada hi ha un petit sostre que se supera amb una escala metàl·lica penjada sobre el buit. També és un pas espectacular però sense dificultat especial encara que abans d'arribar-hi, cal superar un petit tram desplomat i després encara un altre petit tram en extraplom.

Després de superar els diversos passos de la via hem arribat al cim del Puigsagordi (984 m), punt final de la via ferrada. És un cim poc prominent, fins i tot s'hi arriba en cotxe, però està inclòs a la llista dels "centcims" de la FEEC.

El retorn és diferent del que coneixíem, ja que el camí directe per on havíem baixat en altres ocasions ara està tallat i cal baixar per la carretera. És una mica més llarg però es baixa en poc menys d'una hora de fàcil caminada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Baumes Corcades, 2007

VF Baumes Corcades, 2006

VF Baumes Corcades, 2003

---

GR3: Monistrol de Calders - Sant Iscle de Bages

Una nova etapa del GR3, la primera de l'any 2022, per terres del Bages. Avui hem fet el recorregut entre la població de Monistrol de Calders i l'ermita de Sant Iscle de Bages. Un fàcil recorregut per boscos i camps de cultiu amb poc desnivell i amb grans panorames del Pirineu Oriental i Montserrat.

Hem esmorzat a Monistrol en un forn de pa; al carrer la temperatura era d'una quants graus sota zero. Després hem iniciat la caminada travessant la riera i començant a pujar. Amb la gelada del matí ha anat molt bé començar pujant perquè al cap de poc ja no notàvem el fred. Aquest tram inicial era l'única pujada relativament important de la jornada i ens ha portat fins al Serrat de la Mussarra (675 m).

Ens hem endarrerit una mica perquè el camí estava poc marcat i en algun punt les marques del GR no coincidien amb el track que portàvem però a partir de la Mussarra tot ha estat més fàcil. Hem seguit per una bona pista de baixada, amb grans panorames per totes bandes, especialment de Montserrat. 

Ens hem aturat a esmorzar al costat de les ruïnes d'una masia anomenada El Vintró i hem seguit per la pista fins que, poc després de passar una gran masia voltada de vinyes anomenada Can Llucià, hem agafat un caminet en forta pujada. Hem arribat a un altiplà des d'on vèiem, a baix d'un petit engorjat, la Fàbrica d'en Jordà, una antiga colònia industrial.

Poc després hem arribat a Navarcles però el nostre camí no entra al centre del poble sinó que el voreja per anar a buscar la carretera i, poc després, la llera del Llobregat. Hem travessat el riu per un magnífic pont de pedra deixant enrere Navarcles.

Després d'una nova pujada hem travessat un pont sobre la carretera C-16 (Eix del Llobregat) arribant a Sant Fruitós de Bages. Tampoc hi hem entrat; hem deixat el centre de la població a la nostra dreta i hem vorejat el poble per una àmplia avinguda. Hem arribat a una zona de naus industrials i hem travessat l'antiga carretera C-16 per un pas elevat.

A la sortida de la zona industrial ja hem vist, al final d'una extensa zona de camps, el campanar de Sant Iscle. Encara en quedava travessar l'Eix Transversal (C25), la via del tren i la Sèquia de Manresa per arribar al final del nostre recorregut, al costat de l'ermita de Sant Iscle, on ens esperava l'autocar.

I, com és costum en aquest grup, hem acabat la jornada excursionista amb un bon dinar en un restaurant de la zona. Aquesta vegada hem anat al Restaurant Can Ferrer de Torroella de Baix, on hem gaudit d'un magnífic menú.

I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Moià - Monistrol, 2021

GR3: Caraüll - Moià, 2021

GR3: Puigví - Caraüll, 2021

---

Puig del Pam i Mont Llaret, amb esquís

Aquesta vegada hem inaugurat la temporada d'esquí de muntanya 2022 amb una magnífica ascensió per terres del Capcir. Avui el temps i la neu eren perfectes, tot i que el fred era molt intens, i hem pogut gaudir d'una gran jornada d'esquí de muntanya.

Hem arribat de bon matí a l'estació d'esquí de Les Angles. El punt de  partida previst era a la part alta de l'estació, on hi ha un pàrquing a 1.840 metres, però la carretera estava força nevada i, per evitar haver de posar les cadenes, hem preferit iniciar l'ascensió des de la part baixa, al nucli principal de l'estació, a 1.650 m. 

Hem començat a pujar per les pistes superant els primers 200 metres de desnivell per arribar al nivell del pàrquing superior on hem agafat una pista pel bosc, gairebé plana. Més endavant s'ha acabat la pista i hem seguit pujant pel bosc, seguint un camí d'estiu que ens ha portat fins a l'Estany de la Balmeta, un petit llac de muntanya voltat de bosc en una fondalada de la muntanya.

L'estany estava totalment gelat i cobert d'una generosa capa de neu, de manera que l'hem pogut travessar per sobre. Poc després de l'estany hi ha un petit refugi lliure, la Cabana de la Balmeta. No hem arribat al refugi sinó que quan faltaven només 100 metres per arribar-hi hem girat cap a les grans pales que porten al Puig del Pam.

En Toni s'ha quedat al refugi perquè tenia problemes amb el material i en Joan i jo hem seguit amunt. A mesura que pujàvem el panorama era cada vegada més extens, dominat pels Perics i el Carlit. També vèiem el Canigó i el Puigmal, entre moltes altres muntantyes.

La part final estava molt ventada però hem pujat per la part de sotavent, on hi havia prou neu per arribar al cim amb els esquís als peus. Finalment hem arribat al Puig del Pam (2.470 m). És un cim bastant indefinit, un extens altiplà on hi ha diverses fites i és difícil saber quin és el punt més alt, l'autèntic cim.

Feia molt fred i no ens hem aturat gaire: hem fet la foto de cim i una panoràmica circular:

Després de guardar les pells i apretar les botes hem iniciat el descens, una bona esquiada per les àmplies pales del Puig del Pam fins arribar a la Cabana de la Balmeta 2.100 m. 

Des de la cabana podíem tornar pel camí de pujada però hem preferit arrodonir la sortida amb una segona ascensió, la del Mont Llaret. Hem tornat a posar les pells i hem començat a remuntar per una valleta darrere de la cabana. Hem passat per dos petits llacs abans d'arribar a la carena. Després hem resseguit la carena, poc pendent, fins arribar al cim del Mont Llaret (2.376 m). El cim està format per uns grans blocs de pedra i coronat per una gran creu de fusta.

Hem fet la foto de cim i una nova panoràmica circular:

Ben a prop del cim del Mont Llaret hi ha la pilona final d'un telearrossegament. Des d'allà hem iniciat el descens final per les pistes d'esquí de Les Angles fins al punt de partida, en el nucli principal de l'estació, on ens esperava en Toni que ha baixat pel camí de pujada.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Intent al Puig del Pam, 2021

Petit Peric amb esquís, 2014

Mortiers i Terrers, 2008

---

Cova de Rotgers

Després del breu parèntesi de les festes nadalenques, hem iniciat el nou any 2022 amb el recorregut de la Cova de Rotgers, un sistema amb tres boques situat a prop de la població de Borredà. Nosaltres hem fet el recorregut entre les dues boques principals del sistema (R2 i R3) recorrent una galeria d'uns 600 mentres. 

La Cova de Rotgers no pot dir-se que sigui maca; no hi ha les belles formacions que trobem a altres coves (estalactites, estalagmites...) sinó que tot el recorregut es fa per una galera plena de blocs caiguts seguint el curs d'un riuet i superant trams estrets per gateres humides i enfangades. Tota una aventura.

L'entrada de la cova està a prop de l'ermita romànica de Sant Sadurní de Rotgers, a on arriba una pista asfaltada que surt de la carretera de Borredà a Sant Jaume de Frontanyà. Hem deixat el cotxe en un prat i en pocs minuts hem arribat a l'entrada de la cova, la R2. És una fondalada en una petita clariana d'una roureda.

Poc després d'entrar a la cova ens ha sorprés el primer tram de gateres, estretes i molt mullades perquè el riuet baixa precisament per aquestes gateres. Hem arribat a la primera saleta ben mullats i enfangats però hem seguit endavant.

Tota la cova és una llarga galeria amb poques variants però amb una gran varietat de passos i amb contínues pujades i baixades. Després del primer tram de gateres mullades hem seguit per una galeria una mica mès còmoda i travessant algunes petites sales.

Tot i la llargada del recorregut, és fàcil de seguir perquè seguim sempre la mateixa direcció. A més, en molts trams hi ha un fil guia que ens treu de dubtes i ens evita perdre el temps buscant el camí correcte.

Després d'una bona estona de recórrer la galeria hem arribat a un nou pas característic, un petit pou que cal desgrimpar amb l'ajut d'una corda de nusos. Tot i que el pas està equipat, hem preferit assegurar també amb el cordino per millorar la seguretat.

Poc després hem arribat a un nou tram de gateres mullades on ens hem rebolcat novament en el fang i ens hem remullat una mica més. A la sortida de les gateres hi ha una saleta on ja es nota el corrent d'aire que ve de la sortida. Semblava que estava tot fet però encara ens quedava la dificultat més gran del recorregut: des de la saleta on estàvem s'ha de superar una gatera-pou per pujar a la Sala de les Arrels. Hi ha unes grapes de ferro i una corda de nusos que ens ajuden a superar el pas però l'estretor del forat i la Llei de la Gravetat, que ens va en contra, compliquen aquest pas, especialment per al que han menjat massa torrons per Nadal.

Superat el pas hem arribat a la Sala de les Arrels, que es diu així perquè el sostre de la cova està ple d'arrels, ja que aquest tram està molt a prop de la superfície. Finalment només ens quedava una curta gatera per sortir a la llum del dia, a la boca R3, on acaba el recorregut de la cova. 

Hem retornat al cotxe en pocs minuts i encara hem tingut temps de visitar l'ermita de Sant Sadurní de Rotgers, molt propera, que ens ha sorprès per la seva bellesa, un magnífic exemplar del Romànic. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova Quim Solbas, 2020

Avenc dels Topògrafs, 2019

Cova de les Rondes, 2018

---