Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alta Garrotxa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alta Garrotxa. Mostrar tots els missatges

dijous, 6 d’agost del 2026

El Puig de les Bruixes i el seu avenc

Foto de capçalera
Avui hem fet una sessió doble: espeleologia i excursionisme. L'objectiu principal era el Forat del Puig de les Bruixes, una petita cavitat d'uns 39 metres de fondària, situada molt a prop de la muntanya que li dóna nom.  
Com que la cavitat no és gaire gran i l'exploració es fa en poc temps, hem complementat l'activitat amb l'ascensió al Puig de les Bruixes, un cim de poca altitud però molt panoràmic que, a més, està inclòs a la llista dels centcims.
Hem pujat per la pista fins a la Bassa de Monars i des d'allà hem iniciat l'aproximació a l'avenc. Després d'un curt tram de pista hem agafat un bon camí, la via normal del Puig de les Bruixes. El camí està senyalitzat amb pintura de diversos colors i l'hem seguit sense problemes fins que, ja a prop de la cavitat, hem deixat el camí principal per pujar directament a la boca de l'avenc.
No ha estat fàcil perquè no hi havia camí i el pendent era molt fort. D'una manera una mica erràtica, hem anat buscant els millors passos, intentant seguir el track fins que, després d'una estona de recerca, hem localitzat la boca de l'avenc.
A l'entrada del pou, una estaca d'acer clavada a terra ens ofereix el primer punt d'ancoratge. És una mica precari, però el primer tram de la cavitat no és més que una llarga rampa una mica relliscosa. Als dos metres hi ha un altre ancoratge, més sòlid, que ens permet completar els 30 metres de ràpel per la rampa fins a una plataforma entre blocs a la capçalera del segon ràpel.
Aquest segon ràpel és d'uns 16 metres, tots volats, i ens deixa a la sala principal de la cavitat, de més de 20 metres d'ample. El terra està ple de blocs i només hi ha formacions en alguns racons de la sala, res espectacular. 
En poc temps hem completat l'exploració de la sala, on hi havia poca cosa d'interès, i hem iniciat el retorn remuntant el pou de 16 metres i la rampa fangosa, per sortir a l'exterior.
La previsió del temps indicava pluja a partir de la una però encara era aviat i el cel era ben blau, de manera que hem iniciat la segona part de l'activitat prevista. El cim del Puig de les Bruixes es veia molt a prop. Hem pujat per un prat per enllaçar amb el camí que ve del Comanegra. Un magnífic camí que ens ha portat sense cap dificultat fins al cim del Puig de les Bruixes (1.391 m).
El panorama era molt extens sobre les fondalades i boscos de l'Alta Garrotxa i el cim del Comanegra, molt proper. El Canigó quedava tapat per una nuvolada que començava a tapar el cel.
Mentre començàvem a baixar per un bon camí, hem començat a sentir trons llunyans en la direcció del Canigó, però nosaltres encara estàvem sota un cel blau i feia sol.
El retorn es fa per un bon camí i en poc més d'una hora es pot arribar al punt de partida, a la Bassa de Monars. Hem anat baixant i, resseguint el camí pel bosc, hem arribat a l'inici de la pista. Ens quedava poc més d'un km per arribar al cotxe i els trons encara eren llunyans. Hem seguit caminant per la pista mentre el cel s'anava tapant a tota velocitat amb una capa de núvols negres. De sobte, ha començat a ploure. Primer una gota, després quatre i, en pocs segons... la pedregada. Només ens quedaven 360 metres per arribar al cotxe per una fàcil pista, però era impossible. La pedregada era d'una intensitat extraordinària i les grosses boles de gel ens apedregaven per tot arreu. Ens hem aturat en un marge de la pista, on un petit ressalt ens protegia una mica de la lapidació que estàvem patint. Les pedres, algunes de la mida d'ous de guatlla, ens colpejaven amb força.
Per sort, les tempestes d'estiu són intenses però curtes. En pocs minuts la tempesta ha afluixat una mica, sense deixar de ploure i pedregar, i hem aprofitat per acabar el recorregut, a la carrera, fins al cotxe, on ens hem refugiat.
I aquí teniu el vídeo d'aquestes activitats, obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP:

ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIA:
Ressenya
BIBLIOGRAFIA:
  • Avenc del Pic de les Bruixes, d'Oleguer Escolà. Article publicat en el número 707 de la revista Muntanya, del CEC (1980)
  • Guia Gorgs 2015 (Barrancs, torrents, canyons i cavitats del Pirineu de Girona), de Mari Nivera i altres, editat per la trobada barranquista de 2015.
PARTICIPANTS:
Puig de les Bruixes
Sonia - J. Rafel

dimecres, 4 de març del 2026

Torrent de Monteia

Torrent de Monteia
El Torrent de Monteia és un barranc curt i relativament fàcil, situat al costat de la masia del mateix nom, en el terme de Sales de Llierca, a l'Alta Garrotxa. Té un total de 13 ràpels, el més llarg de 30 metres, però no presenta cap dificultat especial. Com passa sovint en els barrancs que podríem qualificar de col·leccionistes, el principal encant del Torrent de Monteia és el de permetre'ns recórrer racons solitaris i salvatges de l'Alta Garrotxa.
Com que el barranc es troba dins d'un espai natural protegit, cal demanar permís per baixar-lo. Nosaltres hem tramitat l'autorització i, pagant dos euros i mig per cap, ens l'han concedit sense cap problema.
Per una llarga pista asfaltada que surt de Tortellà hem pujat fins a la masia de Monteia, on hem aparcat en un prat situat al costat mateix. Després d'equipar-nos, hem entrat al torrent que teníem ben a prop, iniciant el descens.
En pocs minuts hem arribat al primer ràpel, d'uns 6 metres, que es pot evitar desgrimpant per l'esquerra. Després d'un segon ràpel curt, d'uns 4 metres, hem arribat al punt més estètic del barranc: el tercer ràpel. Hi ha un balcó panoràmic des d'on es baixa rapelant per un mur vertical.
Els ràpels següents són poc verticals o esglaonats i no tenen cap dificultat especial fins al vuitè ràpel, que acaba amb un curt tram volat al costat d'una bauma, on s'inicia un tram de transició.
Com que el barranc és curt i l'hem anat baixant a bon ritme, hem aprofitat que teníem temps per practicar algunes maniobres tècniques poc habituals, en una improvisada sessió de pràctiques.
Hem passat un altre ràpel singular, instal·lat sobre un pont de roca que, en realitat, està format per uns blocs encastats que ofereixen un ancoratge natural prou sòlid per rapelar. 
Finalment hem arribat al darrer ràpel, instal·lat sobre un arbre petit, que m'ha recordat aquells ràpels que fèiem antigament a Montserrat, sobre un filferro rovellat lligat al tronc d'una savina esquifida.
Un cop acabat el descens, hem sortit per un corriol, petit però ben definit, per on hem pujat a través del bosc fins enllaçar amb la pista que ens ha retornat al punt de partida. 
I aquí teniu el vídeo de l'activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

ENTRADES RELACIONADES:
DOCUMENTACIÓ:
PARTICIPANTS:
Torrent de Monteia
Alícia · Manel · Sonia · Xavier · J. Rafel

dissabte, 15 de novembre del 2025

GR2: Sant Martí Sesserres - Besalú

GR2: Sant Martí Sesserres - Besalú
Una nova etapa del GR2, el camí de gran recorregut que comença a la Jonquera i acaba a Sant Adrià de Besòs. Avui hem deixat enrere l’Alt Empordà i hem entrat a la Garrotxa, arribant a Besalú, una de les viles monumentals més conegudes i visitades de Catalunya.
Hem iniciat la caminada prop de Sant Martí Sesserres, just a la cruïlla on havíem acabat l’etapa anterior. El dia era magnífic, amb sol i un aire fresc que feia molt agradable avançar pel camí. En alguns trams, els boscos lluïen els colors de la tardor, donant un encant especial al paisatge.
Hem començat a caminar per la carretera, però aviat l’hem deixat per agafar una pista que baixa fins a travessar la Riera de Sant Jaume. A partir d’aquest punt hem iniciat una pujada llarga però suau pels Boscos de la Creu, l’únic desnivell rellevant d’una etapa fàcil i de recorregut plàcid.
Després hem arribat a un punt elevat des d’on hem baixat suaument fins al Noguer de Segueró, una gran casa pairal que en el seu temps va ser una de les més riques de Catalunya. Consta de diversos edificis, entre els quals hi ha una capella, i conserva nombrosos detalls arquitectònics i artístics d’interès.
Més endavant hem passat pel Collet de Can Jou, poc marcat, al costat d’una gran pedrera de guix i d’alguns edificis vinculats a l’explotació del mineral. Des del coll hem arribat en pocs minuts a Beuda, un petit nucli de quatre cases però amb una església romànica i un magnífic restaurant.
Hem sortit pel tram de carretera i, al cap de poc, hem arribat a una cruïlla que ens ha fet dubtar. A la dreta hi havia les marques del GR que pujaven per una pista, però el nostre track seguia per la carretera i agafava, més endavant, un corriol a la dreta. Hem optat per seguir el track, però ha estat un error: el corriol, que correspon a l’antic traçat del GR, estava tallat per arbres caiguts i envaït pel bosc. Era gairebé impossible de seguir, tot i les marques antigues del GR.
Hem descartat el corriol i hem fet una petita variant, baixant una mica més per la carretera fins a enllaçar amb la de Palera, i després per un caminet que ens ha portat directament al Sant Sepulcre.
El Sant Sepulcre és una església romànica de gran valor històric i artístic. Poc més avall hem passat pel poblet de Palera, de quatre cases però amb una altra església romànica. Després hem baixat per un corriol, seguint la riera de Palera fins trobar, ja molt a prop del final, l'autovia Figueres - Olot, que aquí passa per un alt viaducte amb grans pilars de formigó. 
Finalment hem entrat a Besalú travessant el seu centre històric pel carrer principal fins arribar, a l'altra banda del poble, pel pont medieval. A la sortida del pont hi ha un gran espai d'aparcament on ens esperava l'autocar.
Després, ja amb l'autocar, ens hem desplaçat fins a Beuda on ens esperaven amb la taula parada al restaurant Montserrat (casa Marcelino). Ens han servit un magnífic menú on destacava l'arròs de muntanya, el platillo i el conill amb sanfaina, típica cuina catalana.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta etapa. Ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

ENTRADES RELACIONADES:
PARTICIPANTS:
GR2: Sant Martí Sesserres - Besalú
Manel · Miquel M. · Carles · Miquel B. · Mònica · Cati · M. José · Guille · Ramon · Jose · Isaac · David · Trinidad · Àngela · Begonya · Paco M. · M. Àngels · Teresa · Maribel · Inma · Joan G. · Jorge · J. Antonio · J. Rafel

dissabte, 27 d’abril del 2024

Bores del Borró

Bores del Borró
Les Bores del Borró és un sistema subterrani, un conjunt de galeries que travessen un terreny de guixos sota un bosc humit. Algunes galeries es poden recórrer caminant però també hi ha gateres estretes, fangoses, humides i fins i tot inundades.
Nosaltres no preteníem recórrer tot el sistema perquè és molt extens i moltes de les galeries són gairebé impracticables però hem fet un llarg recorregut subterrani per conèixer aquest indret tan singular.
Hem arribat a Sales de Llierca, a l'Alta Garrotxa, en un dia gris i plujós. Com que estava plovisquejant ens hem aturat al costat de l'Ajuntament i ens hem equipat sota el porxo. Després hem fet el curt recorregut d'aproximació a les Bores del Borró.
Hem passat al costat de la masia del Tomet i ens ha cridat l'atenció un roure monumental al costat mateix de la casa. Ens hem aturat a fer algunes fotos abans de seguir el nostre recorregut.
Hem arribat a la primera de les entrades de les Bores: la Bora número 1, també anomenada Bora de Can Bellús. Hem entrar a la galeria, que inicialment és relativament ampla i permet caminar drets però aviat s'ha anat estretant fins acabar en una gatera.
Abans del que esperàvem, hem arribat a la segona entrada del sistema: la Bora 2. Una corda fixa ens ha ajudat a grimpar els darrers metres fins a la sortida. Després hem tornat a entrar perquè volíem intentar seguir per la galeria en direcció a una altra de les entrades, la Bora 11. Aviat hem vist que no era una bona idea. La galeria és una estreta gatera enfangada i inundada; hem preferit deixar-la de banda i anar a explorar altres sectors del sitema.
Hem tornat enrere fins a la Bora 1, sortint a l'exterior per agafar un caminet que en molt poc temps ens ha portat a la Bora 4, també anomenada Bora Gran. Hem iniciat la segona exploració amb l'objectiu de trobar el camí fins a la Bora 11. Els primers metres són un seguit de galeries sinuoses que formen uns curiosos meandres. Aviat, però, hem arribat a una zona més indefinida, amb diverses ramificacions i galeries superposades. Hem seguit endavant explorant les diverses branques del sistema de galeries. 
Després d'una bona estona de pujades i baixades per una zona laberíntica, no hem estat capaços de trobar el pas fins a l'altra bora i finalment hem decidit donar per acabada l'exploració.
Tot i no haver pogut connectar les diverses boques, hem sortit satisfets però enfangats i una mica remullats de la llarga exploració per les galeries subterrànies del sistema de les Bores del Borró.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada. Ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de
l'Orri, 2022
Cresta del
Gall, 2020
GR1: Oix -
Besalú, 2017 

dimarts, 7 de juny del 2022

Cova de l'Orri

Cova de l'Orri
Hem fet una sortida matinal per visitar la Cova de l'Orri. una cavitat de fàcil accés que es pot recórrer sense necessitat de material tècnic. Està situada a l'Alta Garrotxa, a prop de la població de Tortellà, i per arribar-hi només cal fer una curta caminada de menys d'una hora.
Hem agafat una pista asfaltada que surt de la carretera que va de Tortellà a Sales de Llierca.  La pista s'enfila pels densos boscos d'alzines de l'Alta Garrotxa fins al Coll de Beç, on hem deixat el cotxe. La part final de la pista no està asfaltada però està en bon estat i es pot pujar amb un cotxe normal.
Des del coll hem agafat una petita pista que baixa fins travessar el Torrent de l'Orri i puja per l'altra banda fins que, en una marcada corba, l'hem deixat per agafar un corriol que en pocs minuts ens ha portat a l'entrada de la cova.
Per entrar a la cavitat s'ha de baixar un ressalt d'uns 4 metres, la principal dificultat del recorregut. Les ressenyes que portavem descriuen aquest pas com a fàcil i aconsellen muntar un petit passamans amb una corda per assegurar el pas. 
Avui hem comprovat que la situació ha canviat: algú ha instal·lat una petita i rudimentària escala de fusta que permet baixar el ressalt sense cap dificultat ,si ens refiem de la rústica escala. 
Hem baixat sense problemes i hem iniciat l'exploració de la cova que bàsicament és una única galeria amb algunes curtes ramificacions sense recorregut. A pocs metres de l'entrada hem trobat la part més interessant de tot el recorregut: una sala allargada, que no és més que un sector de la galeria principal, amb unes grans colades blanquíssimes. 
Hen seguit endavant per la galeria principal, amb algunes pujades i baixades i passos entre blocs però sense excessiva dificultat. Gairebé al final, hem arribat a una sala una mica més gran on hi ha instal·lats dos pessebres, portats aquí per algun club d'espeleologia.
En un racó d'aquesta sala final hi ha unes finestres petites que formen unes gateres per on hem entrat a una altra sala, també molt interessant, anomenada Sala de les Bitlles perquè hi ha tot d'estalagmites que semblen bitlles. També hi ha moltes banderes d'una tonalitat vermellosa, formant un conjunt de gran bellesa.
Després de gaudir de l'espectacle de la Sala de les Bitlles hem iniciat el retorn pel mateix itinerari però com que la cavitat és petita, només té uns 150 metres de recorregut, hem intentat explorar tots els racons buscant alguna sala lateral. Hem tobat una segona sala al costat de la de les Bitlles però sense tantes formacions. També hem explorat una galeria una mica més llarga, paral·lela a la principal, que ha acabat retornant-nos a la galeria gran.
Hem acabat la visita a la cova remuntant el ressalt de l'entrada amb l'ajuda de l'escala de fusta i hem tornat pel mateix camí fins al lloc on havíem deixat el cotxe, donant per acabada la sortida matinal a la Cova de l'Orri
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per NONSTOP i cedit al Blog de muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de Sant
Aniol, 2014
Cingles de
Gitarriu, 2012
Ascensió al
Bassegoda, 2011

dissabte, 26 de setembre del 2020

Cresta del Gall, al Bestrecà

Cresta del Gall, Bestrecà
Avui les previsions del temps no eren gaire bones i s'esperava neu i vent molt fort als Pirineus, de manera que hem descartat les ascensions pirinenques i hem programat l'ascensió al Bestrecà per la Cresta del Gall, una activitat molt interessant en el magnífic entorn de l'Alta Garrotxa.
La Cresta del Gall és la germana petita de la Cresta del Ferran, que vam recòrrer fa un parell d'anys. No és més que la continuació, a l'altra banda de la Riera de Beget, de la mateixa Cresta del Ferran. És més fàcil que la del Ferran perquè normalment no cal utilitzar corda ni material d'escalada, però és tan llarga com la seva germana gran. 
El punt de partida és a la sortida del poble d'Oix i coincideix en bona part amb l'aproximació a la Cresta del Ferran. Hem seguit la pista que porta a Sant Miquel d'Hormoier fins poc abans del Grau d'Escales, un estretament de la vall on conflueixen les dues crestes. Allà surt un corriol marcat amb una fita que assenyala l'inici de l'ascensió. Hem seguit aquest corriol, molt poc marcat, fins que cal deixar-lo per seguir unes fites que ens guien fins a la cresta. Aquest sector ha estat el més difícil de l'ascensió perquè en alguns punts hem hagut de lluitar contra la vegetació impenetrable però en pocs minuts hem arribat a les primeres roques de la cresta.
El recorregut ha estat entretingut però ben fàcil. Fins i tot hem evitat gairebé tots els trams de vegetació densa que ens podien complicar la progressió. Pujant sempre per roca, caminant i amb algun tram de grimpada, hem superat sense cap problema el llarg recorregut de la cresta.
Durant aquest aeri recorregut teníem una bona vista de la Cresta del Ferran i de les muntanyes de l'Alta Garrotxa: el Bassegoda, el Comanegra, El Mont ... i fins i tot es veia al fons el Pirineu nevat. 
Després d'una bona estona de recórrer la cresta, amb una roca calcària excel·lent, hem arribat a una zona més planera coberta de bosc per on hem avançat a poc a poc resseguint la llarga carena. No hi ha un camí definit sinó que cal utilitzar la intuïció per anar trobant els millors passos pel bosc. Al cap d'una estona hem començat a trobar unes marques de pintura vermella que ens han guiat a la part final del recorregut.
Finalment hem arribat al cim del Puig de Bestrecà (1.058 m), marcat pel característic cilindre de formigó dels vertexs geodèssics. També hi ha les restes d'un castell i una ermita, totalment enrunats. No hi ha gaire panorama perquè el cim està cobert de bosc però hem fet pujar el dron per sobre dels arbres per fer una panoràmica.
Hem menjat una mica i hem iniciat el retorn per la via normal, un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat fins a l'ermita de Sant Andreu de Bestrecà. Ens ha sorprès la bellesa d'aquesta ermita, perduda en aquest racó de l'Alta Garrotxa, d'un perfecte estil romànic. Allà mateix comença una petita pista per on hem anat baixant fins arribar a la carretera de Beget, per on hem retornat al punt de partida. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta del
Ferran, 2018
GR1: Repunxó
- Oix, 2017
Intent al
Ferran, 2012

dissabte, 10 de novembre del 2018

Cresta del Ferran

Cresta del Ferran
Al gener de l'any 2002 vam venir a fer la Cresta del Ferran per primera vegada. Feia poc que s'havia publicat una ressenya en el Vèrtex i l'activitat ens va semblar atractiva. En aquella ocasió vam fracassar. La ressenya del Vèrtex marcava un horari de tres hores  però vam estar molt més temps i quan portàvem més de 5 hores i encara ens quedava una bona part de la cresta vam decidir abandonar utilitzant una de les escapatòries que hi ha al llarg del recorregut. Poc després, el propi Vèrtex va publicar una nota rectificant l'horari, que era excessivament optimista. 
Aquesta vegada, veníem disposats a recórrer la cresta sencera, arribant al cim del Ferran. Les ressenyes actuals donen, en general, un horari entre 5 i 7 hores per a la cresta i amb aquest horari pensàvem completar aquesta magnífica escalada.
La cresta del Ferran és el recorregut de la carena esmolada que baixa del pic del Ferran (986 m) fins al Grau d'Escales. Està formada per una roca calcària blanca, compacta i amb la superfície gravada per l'erosió oferint preses bones i abundants a l'escalador. 
De bon matí hem arribat a la població d'Oix i hem agafat la pista de Sant Miquel d'Hormoier. Hem recorregut un petit tram de pista però ben aviat hem hagut de deixar el cotxe perquè la pista era només apta per a vehicles tot-terreny. Hem seguit caminant per la pista però quan només portàvem uns 200 metres ens hem trobat la primera sorpresa del dia: la pista travessa a gual la Riera d'Oix, que avui baixava amb força aigua. Era impossible travessar la riera sense mullar-se, de manera que ens hem hagut de descalçar per travessar-la amb les botes a la mà. No era el darrer obstacle; ens hem calçat novament i hem caminat uns 100 metres més fins que la pista torna a travessar la riera i novament ens hem hagut de descalçar per travessar la Riera d'Oix. 
Finalment hem arribat a la Palanca de Samsó i poc més enllà hem agafat el camí de la Mare de Déu d'Escales, que en pocs minuts ens ha portat a l'inici de l'esperó que baixa del Ferran. Una fletxa vermella pintada a la roca marca l'inici del sector final de l'aproximació a la via. Hem pujat un fort pendent lluitant contra la vegetació i pràcticament sense camí fins arribar a l'inici de l'escalada. 
La primera part d'aquesta llarga cresta és una placa molt marcada i de certa dificultat (III+) a on hem arribant flanquejant  uns metres amb roca magnífica. Després de tres tirades hem arribat a la cova, el pas més característic de la via. Hem entrat a la cova i hem sortit per l'altra banda per iniciar una llarga grimpada pel fil de la cresta. No és gaire difícil però cal superar alguns passos vertiginosos. La qualitat de la roca, amb preses molt bones i abundants, fa segura la progressió i per això hem pujat assegurant únicament amb llaçades. 
Després d'una bona estona de gaudir de la magnífica escalada del Ferran, grimpant per la cresta esmolada, hem arribat al ràpel. La cresta cau a una profunda bretxa i cal fer un ràpel de 25 metres per superar el pas. El ràpel està perfectament equipat amb parabolts i baixa per una canal sense cap dificultat. 
Després del ràpel ve un altre pas clau, amb passos de IV-. La via puja una placa amb un flanquejament ascendent. En el pas clau hi ha un parabolt que assegura la progressió. Després de dues tirades hem arribat novament a terreny més fàcil i hem seguit grimpant per l'aresta amb dificultat decreixent fins que ens hem desencordat per completar amb més comoditat els darrers metres fins arribar al cim del Ferran (986 m).
Hem estat unes 6 hores per recórrer els 1.700 metres de cresta i hem quedat molt satisfets per haver completat aquesta activitat en el temps previst, gaudint del panorames de l'Alta Garrotxa i del dia radiant que ens ha ofert l'estiuet de Sant Martí.
Després de menjar una mica en el cim hem iniciat el retorn. Un caminet força dret i enfangat ens ha portat fins al Coll de Talaixà, on hi ha un refugi, avui tancat. Després hem agafat el GR11 de baixada fins a la Palanca del Samsó i finalment la pista de la Vall d'Hormoier per retornar al punt de partida. Novament hem hagut de travessar dues vegades la Riera d'Oix mullant-nos els peus però finalment hem arribat al cotxe per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Oix -
Besalú, 2017
Cresta del
Ferran, 2012
GR11: Sant Aniol
Beget, 1996

dissabte, 11 de març del 2017

GR1: Oix - Besalú

Una etapa singular del GR1, amb la que hem deixat enrere la part més muntanyosa del traçat d'aquest camí de gran recorregut per entrar a les planes garrotxines de la Vall del Fluvià, en direcció al final del nostre recorregut, tres etapes més enllà, en terres de l'Empordà. Hem sortit del càmping d'Oix, on vam acabar l'etapa anterior, i en pocs minuts hem arribat al poblet d'Oix, quatres cases que aviat hem deixat enrere. Hem sortit per la carretera en direcció a la vall travessant la Riera d'Oix que en l'etapa anterior vam travessar a gual aigües amunt. Hem deixat la carretera iniciant la pujada entre el bosc per superar els tres petits colls d'aquest sector de l'etapa: el Collet de la Teula, el Coll de Palomeres i el Coll Pregon. Tot plegat, poca cosa comparat amb els colls de veritat que hem superat en les etapes anteriors al llarg del recorregut del GR. Després del darrer coll el camí baixa per un alzinar en direcció al pas clau de l'etapa d'avui: el Pont del Llierca. Abans, però, ens hem aturat a esmorzar en una clariana del bosc. Hem passat el pont, un monument realment notable, i hem fet la foto de grup amb l'ajuda del falcó sense plomes. Hem seguit endavant, entre camps de conreu, fins a la població de Tortellà, que hem travessat pel mig recorrent els seus carrers. El camí, planejant entre camps, ens ha portat fins a la carretera antiga de Girona a Olot, ara solitària i sense trànsit. Seguint la carretera hem travessat la Riera de Borró per un gran viaducte. Poc després hem passat sota la moderna autovia i l'hem seguit en paral·lel fins entrar a Besalú. Hem recorregut els carrers fins arribar al restaurant "amb els 5 sentits", on hem tancat la jornada amb un magnífic menú degustació. Després de dinar hem acabat de travessar Besalú per anar a buscar l'autocar i hem tingut l'oportunitat de travessar el pont medieval, un altre monument extraordinari.
El vídeo oficial d'aquest sector del GR1 està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB però aquí teniu un petit tràiler amb l'escena del pas del pont del Llierca.




ENTRADES RELACIONADES:

Gorges de Sant
Aniol, 2014
Gorja de les
Canals, 2008
GR11: Albanyà-
Sant Aniol, 1996

dissabte, 18 de febrer del 2017

GR1: Can Repunxó - Oix

Oix
Una etapa més, la setzena, del GR1. Avui hem recorregut camins entre boscos a cavall del Ripollès i l'Alta Garrotxa. El punt de partida ha estat Cal Repunxó, on vam acabar l'etapa anterior. L'autocar ens ha deixat en el pàrquing del restaurant, desert a aquella hora del matí. Hem iniciat la caminada per la carretera de Camprodon però ben aviat hem deixat la carretera prenent una pista a la dreta que ens ha portat pel bosc, evitant la carretera molt transitada, fins a Sant Pau de Segúries. Hem sortit del poble per una pista i hem enllaçat amb la petita carretera que porta a l'Hostal de la Vall del Bac. Hem recordat les dues etapes del GR83 amb final o inici a l'Hostal de la Vall del Bac. En aquelles ocasions vam haver de llogar dos autocars petits perquè un autocar normal no podia passar per aquesta carretera. Al cap de poc hem passat al costat de la gran masia del Mariner, avui convertida en allotjament rural (mireu la història d'aquesta masia a l'apartat "més informació"). Hem seguit un bon tram de carretera, sense trànsit, i més endavant hem tallat pel dret per evitar un parell de ziga-zagues de la carretera. Més endavant hem tornat a deixar la carretera per seguir una pista entre el bosc per on hem recorregut la major part de la Vall del Bac a certa alçada evitant la carretera. Hem anat a parar a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels des d'on una curta baixada ens ha portat fins a l'Hostal de la Vall del Bac on el nostre GR es creua amb el GR83 que vam completar fa uns anys. Hem seguit per una pista fins al coll de Toralloles; hem seguit en lleugera baixada fins al Coll Marcer on hem trobat la gran pista que porta directament a Oix. Abans d'arribar, però, hem trobat un darrer obstacle imprevist: la pista travessa la Riera d'Oix per un gual de ciment. Avui la riera baixava amb força cabal després de les darreres pluges i ens hem hagut de descalçar per travessar la riera a gual. No tothom s'ha descalçat perquè algunes persones han utilitzat altres estratèguies de vadejament fluvial. Finalment hem arribat al final de l'etapa, que no era el poble d'Oix sinó el càmping La Soleia, poc abans d'Oix, on ens esperava l'autocar, i hem tancat la jornada amb un bon dinar en el restaurant del càmping; un menú amb gran varietat de plats i a molt bon preu.
I aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues darreres etapes del GR (15 i 16) entre Ripoll i Oix. Ha estat produït per Edicions RGB i cedit per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

GR83: Coll
Golofreu, 2012
GR83: Vall del
Bac, 2012
BTT per la
Garrotxa, 1988

dilluns, 9 de juny del 2014

Les Gorges de Sant Aniol

Gorges de Sant Aniol
Les Gorges de Sant Aniol són, segurament, el millor barranc de Catalunya i un dels millors dels Pirineus. Nosaltres ja havíem fet aquest descens l'any 2005 però teníem ganes de repetir-lo i gaudir novament de les aigües netes i fresques d'questes gorges. Actualment aquest barranc està regulat i únicament es permet el descens de 10 persones per dia, prèvia autorització del Departament de Medi Ambient. Quan vam demanar el permís tots els caps de setmana estaven plens però per avui, en ser únicament festa local a Barcelona i alguns municipis del voltant, hem obtingut el permís. Hem arribat aviat a Sadernes, on hem deixat el cotxe per iniciar la llarga i complicada aproximació a la capçalera del barranc. Primer cal seguir el camí excursionista que porta al Santuari de Sant Aniol d'Aguja. Abans de passar el petit pont penjat que dóna entrada a la zona del santuari, un camí petit marcat amb pintura groga, s'enfila entre el bosc en direcció als cingles. El camí és costerut i poc marcat; es pot dir que l'aproximació a les gorges ja és una bona excursió, de gairebé tres hores, que ens mostra els racons més amagats de l'Alta Garrotxa. Eren les dotze quan finalment hem arribat a l'inici de les gorges. Ens hem equipat i hem iniciat el descens. Avui no hi havia massa cabal però era prou important per poder-nos remullar a plaer a les aigües transparents de les Gorges de Sant Aniol. Hem gaudit d'un magnífic descens, amb ràpels, ressalts i algun salt. Hem passat pels punts característics que coneixíem de la nostra anterior visita a aquesta gorja com el Salt de la Capa i el Salt del Brull. Justament al peu d'aquest salt hem donat per acabat el descens; hem guardat els neoprens, hem menjat l'entrepà i hem iniciat el retorn a Sadernes, llarg però no tant com la pujada. Hem acabat la jornada prenent un refresc a l'hostal de Sadernes, satisfets per aquesta nova jornada barranquista.
En aquesta ocasió s'han rodat dues pel·lícules, per part de les dues productores associades al Blog de Muntanya: Mountain Films i Edicions JGB. Aquí teniu la de  la de Mountain Films:



I aquí teniu l'altra pel·lícula, produïda per Edicions JGB:




ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de Sant
Aniol, 2005
Gorges de les
Canals, 2004
GR11: Albanyà
Sant Aniol, 1996

dissabte, 14 d’abril del 2012

GR83: Vall del Bac - Coll Golofreu

Hostal de la Vall del Bac - Coll de Salomó - Beget - Coll Golofreu

Una etapa més, la vuitena, del GR83. Hem arribat al matí a l'Hostal de la Vall del Bac, on vam acabar l'etapa anterior, amb dos microbusos. Les previsions del temps no eren bones, ja que s'esperava pluja a partir del migdia però al matí el cel era blau. Després d'esmorzar una mica ens hem posat en marxa. L'etapa d'avui discorre gairebé tota per corriols entre el bosc, de manera que ha estat una bona mostra dels camins de l'Alta Garrotxa. Després de superar el Coll de Salomó ens hem aturat a esmorzar i hem iniciat el descens en direcció a Beget. Abans hem pogut veure un gran panorama; el Canigó tot nevat ens mostrava el camí a seguir en les properes etapes. Hem arribat a Beget però sense gairebé ni aturar-nos hem iniciat la pujada del Coll de Golofreu. Hem superat els 400 metres de desnivell a bon ritme mentre el cel s'anava ennuvolant però hem arribat al coll, on ens esperaven els dos microbusos, sense que ens atrapés la pluja. Els vehicles ens han portat a Beget on hem tancat la jornada amb un bon dinar al restaurant Can Jeroni.


dissabte, 24 de març del 2012

Cingles de Gitarriu

Gitarriu
Una magnífica excursió pels camins ferèstecs de l'Alta Garrotxa per un camí equipat amb alguns passos singulars. Hem sortit de Sadernes pel camí de Sant Aniol fins al Pont d'en Valentí on hem agafat el camí del Bassegoda, el que vam seguir el febrer de 2011 per pujar a aquest cim, el més característic de l'Alta Garrotxa. Ben aviat hem deixat aquest camí per agafar un corriol que ens ha portat fins al peu del cingle de Gitarriu. El camí ressegueix el cingle per la seva base fins trobar el punt feble per on superar la primera graonada del cingle i enfilar-se a una feixa arbrada a mig cingle. El pas, equipat amb alguns trams de corda fixa, s'anomena Pas del Cabró. L'equipament és incomplet; ens ha donat la sensació que algú, potser el titular dels drets de la denominació del pas, s'havia emportat alguns trams de corda fixa. La guia, però, ja avisava que hi havia un tram d'escalada, que catalogava de tercer grau. Per sort, hem portat material d'escalada i, assegurats amb el cordino, hem superat el pas. Per la gran feixa arbrada hem recorregut novament la base del cingle, ara pel pis superior, fins al segon pas equipat de la jornada: el Querforadat. Abans ens hem aturat a la cova de les Cabres, un forat petit però, efectivament, amb innumerables rastres de la presència de cabres. El pas del Querforadat és realment espectacular i molt singular. Comença amb una curta grimpada fins a la cova de l'Esparver; des d'allà, per un forat a la roca, hem pujat, amb l'ajut d'un arbret situat estratègicament, a una plataforma baumada des d'on amb un flanquejament aeri però relativament ben equipat hem arribat a sobre del cingle. Des d'aquí, ja sense dificultat, hem seguit un corriol amb marques vermelles i algunes fites fins al Trou petit, una bretxa del cingle des d'on un caminet ens ha permès baixar iniciant el retorn. Abans ens hem aturat a dinar en un punt del capdemunt del cingle des d'on teníem una visió espectacular del Pirineu, des del Puigmal fins al Canigó, i de muntanyes més properes com el Bassegoda i el Comanegra. De baixada hem passat per Sant Feliu del Riu i hem acabat l'excursió a Sadernes.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Edicions RGB per a tots el seguidors d'aquest blog:



dissabte, 19 de febrer del 2011

Ascensió al Puig de Bassegoda (1.375 m)

Bassegoda
El Puig de Bassegoda és un cim d'altitud modesta però domina des de la seva situació privilegiada tota l'Alta Garrotxa i ofereix un gran panorama dels Pirineus Orientals, dominats en aquesta zona pel proper massís del Canigó. Hem sortit de l'aparcament de la pista de Sant Aniol, poc més amunt de Sadernes i hem iniciat la pujada per un caminet que va resseguint el cingles de Gitarriu a mitja alçada. Ens hem aturat a esmorzar a l'ermita de Sant Feliu del Riu i hem continuat el nostre camí. Hem passat pel Coll d'Espinavell i hem arribat a un altre collet, ja al peu del Bassegoda. El camí puja des d'aquí molt dret però ben marcat fins al peu del cingle somital on unes cadenes i esglaons metàl·lics ens ajuden a arribar al cim. Com sempre, hem fet les fotos del cim i un panoràmica circular abans d'iniciar la baixada pel Pla de la Bateria. Des d'aquest punt, el track que havíem carregat des del wikilog ens ha portat per un camí poc marcat que ha acabat gairebé desapareixent però finalment hem trobat el bon camí, que ens ha portat fins a la masia de La Plana i, ja per la pista, fins al punt de partida.
Podeu veure aquí la pel·lícula de l'excursió, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:



dissabte, 25 d’octubre del 2008

Gorja de les Canals

Gorja de les Canals
Quatre anys després del nostre primer descens, hem baixat novament la Gorja de les Canals, a prop de Sant Aniol. Hem sortit de casa a les 6 del matí, ja que l'aproximació és llarga. Des del pàrquing hem iniciat la llarga caminada fins a l'inici del barranc, passant per la característica font, més aviat degotall, situada a sota d'una bauma. Les previsions no eres gaire bones perquè algú ens havia dit que no hi havia aigua i, efectivament, quan hem arribat a l'inici del descens, no en baixava ni una gota. Més avall, però, hem trobat que molts dels gorgs estaven plens d'aigua i, encara que era molt diferent de quan vam baixar el maig de 2004 amb molta aigua, ens hem remullat força. Fins i tot hem pogut saltar en algunes de les badines. El pas més difícil ha estat la "poza trampa"; aquesta sí que estava totalment buida i era de gran fondària. Afortunadament, amb pènduls i altres invents hem pogut superar l'obstacle sense necessitat de trucar els bombers. Com sempre que venim a Sant Aniol, hem acabat fent un dinar-berenar a la fonda de Sadernes.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant a la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. Podeu comparar aquestes fotos amb les de l'anterior descens, que vam fer el 16 de maig de 2004 amb condicions òptimes, i amb un cabal força important. Aquí teniu també el vídeo.




dissabte, 21 de maig del 2005

Gorja de Sant Aniol

Gorja de Sant Aniol
Les gorges de Sant Aniol són un dels barrancs més interessants. El cabal sempre garantit, la puresa de les aigües i la grandiositat del paisatge fan d'aquesta gorja un objectiu de primera per als barranquistes.
Vam sortir al matí de casa i, després d'una llarga aproximació pels camins ferèstecs de l'Alta Garrotxa, a dos quarts d'una vam entrar a la gorja. Anàvem perfectament equipats i amb la moral al màxim.
El Salt de la Capa és el punt més característic de les gorges de Sant Aniol. Quan el riu baixa crescut, l'aigua s'obre en aquest salt com una capa blanca. Aquell dia el cabal era mitjà però el paratge era igualment impressionant.
El darrer obstacle és el Salt del Brull. Quan el cabal és gran cal baixar pel ràpel de seguretat que va per fora del curs del riu. Nosaltres vam muntar els dos ràpels i vam baixar repartits, uns quants per cada línia. A baix, els turistes que s'estaven banyant i prenent el sol al riu van tenir espectacle gratuït.
Podeu veure aquí un muntatge audiovisual fet amb les fotos del descens per en Joan Guirao:


També podeu veure un vídeo curt amb les imatges més espectaculars del descens d'aquest magnífic barranc:



diumenge, 16 de maig del 2004

Gorja de les Canals

Gorja de les Canals (Alta Garrotxa)
El torrent de les Canals és un afluent de la riera de Sant Aniol. El descens d'aquest barranc és tan espectacular com el propi Sant Aniol: aigües netes i transparents, cabal important i continu, entorn salvatge... un dels millors descensos de Catalunya.
Aquell dia vaig estrenar el vestit de neoprè que per fi m'havia comprat, després de més de 20 anys fent barranquisme al límit de la hipotèrmia. L'aproximació ja és, per si sola, una magnífica excursió pels indrets feréstecs de l'Alta Garrotxa.
Després de dues hores de camí vam iniciar el descens, molt aquàtic i tècnic però sense cap dificultat especial. Vam completar el descens i vam acabar dinant al restaurant del càmping de Sadernes.