dimecres, 19 de juliol del 2006

GR10, etapa 19 Oulettes - Gavarnie

Les Oulettes - Hourquette d'Ossau - Refugi Bayselance - Gavarnie

Ens llevem a les 5'45 i esmorzem en el refugi. A fora les coses no estan gaire clares; hi ha núvols i encara és fosc, de manera que no sabem com evolucionarà el dia. Sortim a un quart de set i emprenem la pujada cap al coll, la Hourquette d'Ossau, que comunica la vall de Gaube amb la d'Ossau. És un punt molt alt, 2.715 m, i és el pas clau de la sortida. Al cap de poc comença a ploure. No és un gran xàfec però ja ens imaginem que haurem de caminar les vuit hores de camí que ens queden amb la capelina. A poc a poc anem superant els 600 metres de desnivell que ens separen del coll. En algun moment sembla que el temps empitjora però a poc a poc els núvols es van fonent i quan arribem al coll el cel ja és blau. Mentre pugem tenim grans vistes de les geleres del Vignemale i especialment del Couloir de Gaube. També veiem les grans parets de la cara nord. En dues hores arribem al coll. El temps està millorant força i ens permet veure un gran panorama. Davant nostre s'obre la vall d'Ossau, amb el refugi de Bayselance en primer terme, i a l'horitzó es retalla el massís del Monte Perdido. Veiem perfectament la silueta de la Brecha de Rolando i els cims del voltant: el Casco de Marboré, el Tallón, el Gabietou i els pics de la Cascada. Ens aturem al refugi i prenem un te. Després seguim baixant per la vall d'Ossau, passant per les Grotes Bellevue i per sota de la gran gelera del Vignemal. Quan gairebé arribem a Gavarnie cau un xàfec que ens deixa ben xops. Decidim tornar cap a casa, ja que les previsions del temps són dolentes. Un taxi ens retorna a Luz.


dimarts, 18 de juliol del 2006

GR10, etapa 18 Cauterets-Oulettes

Cauterets - Pont d'Espanya - Lac de Gaube - Refugi de les Oulettes

Després d'un llarg viatge de gairebé 500 km arribem a Luz- Saint Sauveur on deixem el cotxe, ja que tenim previst fer tres etapes i acabar aquí. Un taxi ens porta fins a Cauterets i ens allotgem a l'hotel César, un establiment amb molta història però una mica atrotinat. A un quart de nou del matí, després d'esmorzar a l'hotel, sortim en direcció a Les Oulettes de Gaube. La pujada és llarga i sostinguda, des dels 935 metres de Cauterets fins als 2.151 del refugi. Al Pont d'Espanya (1.696 m) prenem un refresc i uns quants ganyips abans de seguir la dura pujada. Fins aquí arriben els cotxes i és un indret ple de turistes. Un camí molt pedregós puja fortament fins al llac de Gaube. Aquí tenim ja una bona visió de la cara nord del Vignemale, un dels paisatges més característics dels Pirineus. El camí, ja més suau, puja entre prats fins al refugi de les Oulettes.El refugi de les Oulettes de Gaube està situat en un lloc immillorable, al peu de la cara nord del Vignemale, un mur que cau a plom gairebé mil metres des de la Pique Longue. Ens instal·lem al refugi i sopem. És un sopar típic de refugi: sopa aigualida, menestra de verdures, botifarres amb samfaina i mongetes pintes, formatge i macedònia... Encara no és fosc quan anem a dormir. Demà ens espera una bona caminada i hem posat el despertador a les 5,45. El temps no és gaire bo; a mitja tarda ha caigut un xàfec i el cel està cobert. De totes maneres som optimistes i pensem que al matí farà bo encara que a mitja tarda pot acabar plovent.


dijous, 6 de juliol del 2006

VF Porton & VF Velo

L'activitat final al massís de la Pala de San Martino comença amb una travessia des del Refugi Roseta, a on hem arribat en un telecabina, fins al refugi Pradidali. És un camí molt interessant, que comença amb unes llaçades de baixada i s'endinsa en una vall penjada envoltada de parets impressionants. Després de superar el Paso di Ball arribem al refugi Pradidali. Des d'allà es veu una paret fosca d'aspecte tenebrós. Per aquí puja la ferrada del Porton, potser la més difícil de la sortida, amb alguns llargs murs verticals. Superem el mur i la resta de la ferrada fins al Porton, una bretxa oberta en un gran cingle. Des d'aquí, ja amb més facilitat, la ferrata del Velo ens porta sense dificultat al refugi del Velo de la Madona.
Aquí s'acaben les activitats tècniques. Ara només queda una plàcida baixada per un caminet fins al poble de Madonna de Campiglio i el llarg viatge de tornada fins a casa. Abans de baixar, la guardessa del refugi del Velo ens serveix la inevitable menestra, que ens dóna forces per emprendre la llarga baixada fins al fons de la Vall.
Aquí tenim un muntatge amb les millors imatges d'aquesta activitat, realitzat per Edicions JGB:



També tenim un vídeo amb el resum de totes les activitats de la sortida Dolomites-2006. Ha estat realitzat per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



dimecres, 5 de juliol del 2006

Catinaccio (3.002 m), VF

Després de l'etapa del paso Santner, avui emprenem l'ascensió al cim del Catinaccio, en travessia. Sortim molt aviat i remuntem la vall fins al paso Principe, punt de partida d'aquesta nova ferrada. La via és relativament curta però espectacular, amb unes cornises penjades sobre un buit impressionant. Superem sense problemes la via i arribem al cim del Catinaccio, el nostre segon tresmil a les Dolomites. La baixada és per l'altra banda, per una altra ferrada no tan vertical com la de pujada, que superem també sense problemes. Ben aviat arribem de retorn al refugi després d'haver completat la travessia del Catinacció i mengem la inevitable menestra abans d'emprendre el retorn. Des del refugi Vajolet, un camí ben marcat ens porta en un parell d'hores fins al Paso Coronele, situat pocs metres per sobe de l'estació superior del telecabina que vam agafar ahir. El camí, sense cap dificultat tècnica, ens permet gaudir d'extensos panorames, no només del massís del Catinaccio sinó de bona part de les Dolomites, especialment de la Marmolada que des d'aquí es veu espectacular, amb la seva gran gelera i les parets vertiginoses coronades per l'aresta que vam recórrer fa un parell de dies. Agafem el telecabina i baixem fins a la vall on recuperem el cotxe i emprenem el viatge fins en direcció al massís de la Pala de San Martino, on tenim previst completar la nostra setmana dolomítica amb les ferrates del Porton i el Velo. Passem pel Paso Sella i veiem el vell refugi on vam dormir una nit en el nostre anterior viatge a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dimarts, 4 de juliol del 2006

VF Passo Satner

Després d'haver aconseguit els dos objectius principals de l'expedició, la tercera activitat és de transició per aproximar-nos al nostre tercer objectiu, el Catinaccio. De bon matí sortim de l'hotelet de la Marmolada i, després d'un curt trajecte en cotxe, arribem al peu del telecabina del Paso Coronele. Aquesta petita cabina ens porta fins al refugi Coronele, punt de partida de la ferrada del Paso Santner. Des del refugi, el camí puja per pedreres fins a una llarga paret que tanca l'accés. A partir d'aquí el camí està equipat i, aprofitant les febleses de la muntanya, supera el cingle per cornises, canals i petits murs equipats. El pas més singular és quan la via travessa una congesta molt dreta amb l'assegurança d'un cable d'acer, en un indret ombrívol, fred i humit. A estones la boira ens envolta, donant un aspecte encara més sinistre a la canal gelada. Superat aquest pas, un mur assolellat ens porta al coll que dóna entrada als altiplans superiors de la vall de Vajolet. El refugi del coll està tancat i en obres; nosaltres baixem, ja sense cap dificultat, per la vall. Ens aturem al peu de les agulles de Vajolet, en un dels indrets més característics de tot el massís, i passem una estona menjant una mica mentre contemplem les evolucions dels escaladors a les agulles i les gralles de bec groc ens fan companyia menjant les engrunes del nostre esmorzar.
Ara ja només ens queda baixar pel plàcid camí fins al refugi Vajolet, on ens instal·larem per passar la nit. Aquest refugi té, per l'altra banda, un caminet fàcil que comunica amb la vall, de manera que està força animat, ple de turistes. Passem la tarda descansant, prenent el sol i fent fotos de les flors de tota mena que donen color als prats que envolten el refugi.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dilluns, 3 de juliol del 2006

Marmolada (3.342 m), VF de l'aresta

Després de la ferrada de la Brigada Tridentina, la Marmolada és l'objectiu principal de la nostra expedició. Es tracta del cim culminant del massís de les Dolomites i la seva ascensió és molt variada, amb aproximació per una gelera, via ferrada per l'aresta i descens per la via normal que travessa la gran gelera central de la Marmolada. De bon matí agafem el remuntador mecànic, una mena de tele-gàbia que en pocs minuts ens porta al refugi de la Marmolada. Després d'una petita desorientació trobem el camí que ens porta planejant per unes terrasses fins al peu de la gelera secundària per on hem de pujar. Remuntem sense problemes aquesta gelera i un petit mur, ja equipat amb ferros, fins arribar a l'aresta que hem de resseguir fins al cim. Tècnicament, la via és fàcil. És un camí equipat amb algun petit tram vertical, però molt aeri i amb grans vistes sobre les muntanyes veïnes. En algun moment la boira ens ho tapa tot però superem sense problemes la llarga aresta fins arribar al cim. A pocs metres del punt culminant, un petit refugi, la cabana Penna, ens permet recuperar forces amb una menestra de verdures, el plat oficial d'aquesta segona expedició a Dolomites. Després de les fotos del cim emprenem la baixada per la gran gelera. La cosa no és fàcil perquè en alguns trams el camí passa per sobre del gel viu i cal posar-se els grampons. Després del descens amb la tele-gàbia i de dubtar una mica, decidim quedar-nos a dormir en el mateix hotelet. Demà al matí ja farem el desplaçament per a la propera activitat.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




diumenge, 2 de juliol del 2006

Pisciadú (2.985 m) VF Brigada Tridentina

Brigada Tridentina Pisciadú
Després d'un llarg viatge, un grup en cotxe i un altre grup en avió fins a Milan i en un cotxe de lloguer, arribem al Paso Gardena i ens instal·lem en el magnífic refugi a peu de carretera que serà la nostra base d'operacions. Al darrere del refugi veiem, relativament properes, les parets del massís del Pisciadú. L'ambient és plenament dolomític i el sopar ens fa recordar les delícies gastronòmiques del nostre primer viatge a Dolomites.
De bon matí iniciem l'ascensió. La via de la Brigada Tridentina, a més del seu nom de ressonàncies històriques, té una elegància singular i és una de les vies més clàssiques de les Dolomites. Des del refugi, un llarg camí ens porta vorejant la muntanya fins a la cara est per on pujarem. Aviat trobem el ferro i ens comencem a enlairar per l'airosa paret, força vertical. A mitja paret ens sorprèn trobar flors d'edelweis entre els ferros de l'equipament de la via. Després de superar el pilar principal, un pont de sirga bastit sobre un buit impressionant ens porta a un altiplà per on en pocs minuts arribem al refugi Pisciadú. Al refugi hi ha un magnífic ambient de muntanya, com a tots els refugis dolomítics. Mengem una mica i ens disposem a completar l'activitat del dia amb l'ascensió al Pisciadú, un cim modest perquè no arriba als 3.000 m però que ens permet coronar la jornada amb un cim dolomític. Baixem per un camí vertiginós i arribem sense més novetats. Recollim l'equipatge i marxem en direcció a la Marmolada, el nostre proper objectiu.
Teniu aquí un muntatge de diapositives, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog: