Fem la via CADE de la paret de Terradets, la primera i més clàssica de les vies d'aquesta gran paret. La vía és molt llarga, ja que supera la gran paret de Terradets, però hi ha la possibilitat de fer només fins a la feixa i deixar per una altra ocasió la resta de la via. Nosaltres vam fer la via fins a la gran feixa; una magnífica via, tota en lliure amb gran varietat de passos amb una roca inmillorable. De baixada, ens vam aturar al bar del Port d'Àger, un lloc molt curiós on vam demanar un entrepà de pernil i ens van portar un pernil sencer perquè talléssim el que volguéssim. Després encara vam arribar a la festa de final d'any al Centre Excursionista.
dissabte, 31 de desembre del 1977
dilluns, 26 de desembre del 1977
Pedraforca, via Pany hivernal
Una escalada hivernal al Pedraforca. Sortim de casa el dia de Nadal després de dinar i pugem a dormir al refugi Lluís Estassen. Al matí fem la via Pany, no molt difícil però bastant llarga perquè supera la gran muralla de la cara nord del Pedraforca. És una hivernal però les condicions són bones, ja que no hi ha massa neu a la paret. De totes maneres hem de pujar algun tram a base de piolet i grampons. Abans de començar tenim un petit incident quan una pedra li cau al cap al Toni. Afortunadament, la pedra és petita i la ferida no és greu.
dissabte, 24 de desembre del 1977
Pràctiques d'escalada a Montgat
dijous, 22 de desembre del 1977
La Gorra Frígia, via Mompart
Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem una via clàssica que ja havíem fet diverses vegades: La Gorra Frígia, via Mompart. És al desembre i fa fred. A més, una densa boira ho envolta tot però com que es tracta d'una via molt coneguda, que ja hem fet diverses vegades, no ens tirem enrere i fem l'ascensió sense problemes.
Aquesta vegada vénen dues escaladores novelles, la Magda i la Emma, que superen la prova amb bona nota.
diumenge, 18 de desembre del 1977
Comencem la via d'Oliana
Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins, VF Regina, febrer 2007
Comencem la nova via a l'Esperó de les Orenetes, a la Cinglera dels Esplovins, a prop d'Oliana. Després d'un parell de sortides per estudiar el terreny i buscar el millor lloc per atacar la paret, en aquesta ocasió vam arribar per primera vegada a peu de via, després de marcar una mica el camí (amb pintura vermella).
Vam iniciar l'escalada obrint tres noves tirades de la nova via, totalment en lliure, amb passos de tercer, quart i cinquè grau, totalment en lliure. Vam muntar les reunions i també vam posar algun pitó d'assegurança.
Vam iniciar l'escalada obrint tres noves tirades de la nova via, totalment en lliure, amb passos de tercer, quart i cinquè grau, totalment en lliure. Vam muntar les reunions i també vam posar algun pitó d'assegurança.
RESSENYA:
diumenge, 11 de desembre del 1977
La Miranda de Sant Antoni
Foto d'arxiu: Miranda de S. Antoni i Cavall Bernat. 2011
Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Fem una única via: la Miranda de Sant Antoni, via Aresta Brucs. És una via fàcil, d'una sola tirada de tercer grau amb algun pas de quart, que puja per la cara sud, la que dóna al Bruc. La via no té gaire dificultat ni interès però ens dóna una bona vista del Cavall Bernat, que tenim al davant mateix.
diumenge, 4 de desembre del 1977
Exploració per Montserrat
diumenge, 27 de novembre del 1977
Intent a la Besona Inferior
Un mal dia d'escalada. Primer abandonem a la via Iglesias de la Besona Inferior i després a La Filigrana, via Original. Les cròniques de l'època no expliquen quina va ser la cuasa per la que vam abandonar
diumenge, 20 de novembre del 1977
Mallo Pisón, via Pany-Haus
Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón
Escalada a Riglos. Primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus. Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau encara que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris. També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S'arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l'escalada, ara per placa, per arribar al cim. Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada convertint la paret en un riu. Recordo que mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final l'aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca complicant l'escalada. Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll; dos ràpels de 30 + 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret. La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que mentre anava rapelant l'aigua baixava a raig per la corda i m'entrava per la màniga del braç de dalt mullant-me tot. Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l'uniforme en el cotxe ...
diumenge, 13 de novembre del 1977
La Talaia Gran, via Cervera-Raul
Des del Monestir de Montserrat vam fer la llarga aproximació per Sant Jeroni, fins al Coll del Migdia, on comença la via Cervera-Raul a la Talaia Gran, una via llarga i fina que puja per l'aresta sud d'aquesta agulla.
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l'aresta sud de la Talaia amb varietat de passos però bàsicament en lliure de força dificultat. Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V) arribem a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (5 metres). Després sortim en lliure amb finura montserratina per arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Tenim al davant un tram desplomat; flanquejem uns metres a la dreta fins que podem superar el pas en lliure difícil (V+) i seguim en lliure fins a la quarta reunió. Amb una tirada fàcil arribem al cim de l'agulla adosada a la Talaia. Després de fer reunió baixem una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on trobem un altre pany de paret vertical que superem en artificial. Després sortim en lliure difícil; aviat minva la dificultat i arribem a la reunió des d'on ens queden dues tirades no tan difícils (IV, III) que ens permeten arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que hem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d'una magnífica escalada.
Des del cim baixem en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l'est per retornar al peu de via. Després vam retornar baixant per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i des d'allà per la carretera fins al Monestir
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l'aresta sud de la Talaia amb varietat de passos però bàsicament en lliure de força dificultat. Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V) arribem a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (5 metres). Després sortim en lliure amb finura montserratina per arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Tenim al davant un tram desplomat; flanquejem uns metres a la dreta fins que podem superar el pas en lliure difícil (V+) i seguim en lliure fins a la quarta reunió. Amb una tirada fàcil arribem al cim de l'agulla adosada a la Talaia. Després de fer reunió baixem una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on trobem un altre pany de paret vertical que superem en artificial. Després sortim en lliure difícil; aviat minva la dificultat i arribem a la reunió des d'on ens queden dues tirades no tan difícils (IV, III) que ens permeten arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que hem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d'una magnífica escalada.
Des del cim baixem en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l'est per retornar al peu de via. Després vam retornar baixant per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i des d'allà per la carretera fins al Monestir
diumenge, 6 de novembre del 1977
La Panxa del Bisbe & La Mòmia
Foto d'arxiu: al cim de la Mòmia, novembre 2008
Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem dues vies:
- La Panxa del Bisbe, via Normal
- La Mòmia, via Normal
La Normal de la Mòmia és tot una clàssica que hem repetit diverses vegades. Després de pujar per una curta canal fins a l'indret conegut com a Jardí de la Mòmia, flanquejem a l'esquerra fins a una gran bauma on podem fer reunió. Després ve el tram més compromès de l'ascensió: pugem directament en lliure de tercer amb passos de quart grau, amb bones preses però sense assegurances (en aquell temps) fins al cim.
dimarts, 1 de novembre del 1977
L'Elefant, via Cerdà-Pokorski
Foto d'arxiu: ermita de Sant Salvador. Maig 2018
Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Cerdà-Pokorski a l'Elefant. És una via poc freqüentada, que puja totalment en lliure per la cara nord de l'Elefant. La primera tirada és curta i ens porta fins a una cornisa ben marcada, on fem la primera reunió. La segona tirada és la clau de la via i puja uns 30 metres en vertical, amb passos de cinquè i sense bones assegurances (en aquell temps), fins a una savina on muntem la segona reunió. És una tirada de finura montserratina amb la manca d'assegurances característica de l'època. La tercera tirada ja no és tan difícil i ens porta directament al cim amb 20 metres d'escalada de tercer grau amb algun pas de quart.
Després volíem fer la xemeneia Barriere-Gil, als Flautats, però abandonem. Les cròniques de l'època no detallen les causes de l'abandonament i no recordo res, però imagino que la xemeneia no ens devia agradar gaire perquè les ressenyes parlen d'una canal descomposta i sense assegurances...
dilluns, 31 d’octubre del 1977
Escalada als Mollons
Foto d'arxiu: escalant als Mollons,via Àpia, 1972
Escalada als Mollons, una zona d'escola d'escalada calcària amb vies curtes, situada al costat de la Pobla de Claramunt. És on vam fer la primera sortida d'escalada de la història, l'any 1972. Vam fer tres vies:
Primer Molló, via Àpia: és la més clàssica de les vies d'escalada al Mollons. Puja per l'esperó del Primer Molló, també anomenat Molló Gran. Són dues tirades en lliure, encara que es pot fer una reunió més a la meitat de la segona titada. El descens es fa pel darrere amb una curta desgrimpada fins al collet que separa el Molló del Cingle. Hi ha un parell de passos equipats amb una cadena i unes cordes fixes però sense gaire dificultat.
Tercer Molló, via Diedre i Crestes: és la via més llarga de la zona i és en realitat la combinació de dues vies i, a més, té una ascensió optativa a un gendarme de la cresta ben singularitzat, que s'anomena El Ninet. La via comença per un tram de paret anomenat "Paret de la Cotilla", amb bones preses. S'arriba aun replà (reunió) i segueix per un diedre fins al peu del Ninet. Voregem el Ninet amb facilitat per la seva base fins a un collet situat a l'altra banda. A partir d'aquí comença la Via Crestes, que puja seguint la cresta en escalada lliure sense massa dificultat.
El Ninet, via Cisco: nosaltres vam fer aquesta curta ascensió complementant la via Diedre i Crestes. Des del coll superior flanquegem uns metres per atacar la cara SW. Comença amb un pas molt difícil que els primers ascensionistes van fer amb un pas d'esqueneta. Hi ha un pitó on podemposar un estrep. Superat aquest pas seguim amb dificultat minvant fins al cim de l'agulla.
diumenge, 30 d’octubre del 1977
La Mòmia, via Haus-Extrems
Foto d'arxiu: l'empotrament, pas clau de la Haus-Extrems
Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Haus-Extrems de la Mòmia, una via catalogada de sisè grau que supera amb tècnica d'encastament una gran llosa enganxada a la paret de la Mòmia. És una de les vies clàssiques de més categoria de Montserrat, ja que supera totalment en lliure, en 6 tirades, el pany de paret més llarg de la Mòmia. La primera tirada puja per un diedre una mica descompost fins a una bauma sota la gran xemeneia que és el pas clau de la via. La segona tirada, espectacular i aèria, comença amb tècnica de ramonage però ben aviat la xemeneia s'estreny i cal pujar amb tècnica d'encastament, encastant a la fisura el que poguem (puny, mà, braç, genoll, peu ...), i aprofitant les petites preses de la placa. És tot un exercici atlètic que requereix molta tècnica i habilitat per aprofitar els recursos que ens dóna la roca. Més amunt la fisura s'obre i arribem a la reunió, sobre la gran llastra. Nosaltres, tal com marcava la guia clàssica, vam fer una reunió abans, quan el diedre s'obre. A partir d'aquí la dificultat de la via no passa de quart grau. La veritat és que després de superar la tirada de l'encastament la resta de la via ens va semblar fàcil, tot i que és de quart grau. Son tres tirades (dues actualment) d'agradable escalada lliure per placa que ens porta fins al cim de la Mòmia.
diumenge, 16 d’octubre del 1977
Paret NW de Sant Jeroni, via TIM
Foto d'arxiu: Sant Jeroni des de la VF Borinot. Març 2014
Escalada a Montserrat. Fem la paret Nord-Oest de Sant Jeroni per la via TIM, una via per una gran xemeneia, que puja al punt més alt de la muntanya de Montserrat. Segons la Guia d'escalades a Montserrat, aquesta és la via més llarga que podem fer a Montserrat amb tècnica de ramonage. La guia d'en Picazo diu el mateix però amb alguna reserva: "és una de les xemeneies més llargues del massís". La primera tirada és relativament fàcil; la xemeneia és molt profunda i podem triar l'amplada amb la que ens sentim més còmodes. No hi ha cap assegurança i al cap d'uns 35 metres trobem la reunió. La segona tirada és una mica més forçada, ja que la xemeneia es va tancant i hem de sortir cap a fora, per sobre del buit, que cada vegada és més impressionant. Arribem a un replanet tancat per un sostre i fem reunió. La tercera tirada segueix la mateixa tònica però amb passos més difícils. Antigament es feia un parell de passos amb estreps però les guies modernes marquen A0. Fem la darrera reunió i sortim de la xemeneia superant per placa els darrers metres, amb dificultat minvant però amb un pas difícil. En resum, una magnífica via d'escalada que ens va deixar ben satisfets.
diumenge, 9 d’octubre del 1977
La Ven-Suri-Ven
Foto d'arxiu: reunió sobre el bloc inestable
Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem una de les vies més clàssiques d'Agulles, la via Cerdà-Riera de la Bandereta, coneguda popularment amb el nom de Ven-Suri-Ven en memòria dels primers ascensionistes (de l'agulla, no d'aquesta via), Ventura, Surinyach i Vendrell. L'entrada a la via pot fer-se de diverses maneres però amb pocs metres d'escalada arribem a la primera reunió en un gran arbre. Segons com fem l'entrada, aquest arbre pot ser la segona reunió. Aquí comença pròpiament la via, amb una fisura en diagonal per on pugem en lliure molt difícil i vertical fins a la segona reunió, que es fa sobre un bloc enganxat a la paret (veure foto). És una reunió impressionant per la seva situació sobre una gran timba i també perquè el bloc no està totament enganxat a la paret sinó que es mou una mica. Realment impressionant. La tercera tirada segueix per la mateixa fisura, ara molt més fina, que cal superar amb passos d'artificial (actualment es fa en lliure o A0) fins a la tercera reunió, ja dintre de la canal de sortida. Acabem la via pujant per la xemeneia amb tècnica de ramonage i finalment ja molt fàcil fins al cim.
diumenge, 2 d’octubre del 1977
Agulla de les Vuit Hores
Foto d'arxiu: Agulla de les Vuit Hores. Novembre 2013
Volíem fer la via Pany-Haus del Pollegó inferior del Pedraforca però després de dormir al refugi Lluís Estasen, ens vam llevar al matí amb intenció d'iniciar l'escalada però estava plovent i vam decidir baixar a Montserrat a veure si el temps ara millor.
Vam tenir sort perquè a Montserrat no plovia i vam fer una via a la zona d'Agulles: Agulla de les Vuit Hores, via Capeta-Torres-Nubiola, una via que puja, totalment en lliure i amb tècnica de ramonage, per la canal que queda entre aquesta roca i la Miranda de la Portella. És una única tirada encara que molt llarga (40 m)
dissabte, 1 d’octubre del 1977
Escalada a Montserrat (Sant Benet)
Sortida d'escalada a Montserrat amb tota una colla del centre, per per pràctiques d'escalada i de ràpel. Anem a la zona de Sant Benet i fem tres vies:
- La Trumfa, via Normal. Puja aquesta agulla per la part del darrere, des del camí de Sant Salvador. Els primers metres són drets i cal pujar amb tendència a l'esquerra. Ben aviat decreix la dificultat i, amb bones preses i totalment en lliure, arribem fàcilment al cim.
- El Sereno, Aresta Est. (i desgrimpada per la VN). Pugem per l'aresta totalment en lliure amb bones preses i amb algun petit pas una mica més fi.
- Agulla de Sant Benet, cara SW (collet esquerre). Vam acabar la jornada amb aquesta curiosa ascensió que ressenya la Guia d'escalades de Montserrat però sense donar cap detall. Nosaltres la vam fer però tampoc vam anotar cap detall d'aquesta escalada. Únicament l'hem trobat referenciada en el llibre Montserrat Pam a Pam, que la considera com la via normal d'ascensió a l'agulla.
dissabte, 24 de setembre del 1977
Intent al Roc d'en Pere Gomà
Foto d'arxiu: Ferrata al Roc del Quer. Agost de 2010
Anem a Andorra amb la intenció de fer una via d'escalada que hem trobat ressenyada en una revista. La via no té molta graduació però ens trobem que la roca és molt dolenta, ja que les preses es desprenen amb molta facilitat. Fem un parell de tirades però decidim abandonar. Pugem a acampar al costat dels westanys de Pessons amb la intenció de fer alguna activitat demà però al matí fa mal temps i tornem a casa sense fer res.
diumenge, 18 de setembre del 1977
Ascensió al Comaloforno (3.030 m)
Sortim del refugi Bessiberri i, aprofitant un punt de partida de tanta alçada (2.800 m), fem els cims més meridionals de la cresta dels Bessiberris:
- Punta Aguda (2.999 m)
- Bessiberri Sud (3.030 m)
- Comaloforno (3.030 m)
Les ascensions no són difícils però sí una mica tècniques, ja que cal acostar-se per sobre de la gelera i acabar grimpant els darrers metres en roca.
dissabte, 17 de setembre del 1977
Refugi Bessiberri
dimecres, 14 de setembre del 1977
El Cavall Bernat
Escalem una de les vies més clàssiques de Montserrat, la via Normal (Boix-Costa-Balaguer) del Cavall Bernat. És una ascensió de categoria, totalment en lliure, que porta al cim més característic de Montserrat. Després de pujar per un pendent fàcil fins al peu de l'agulla, cal fer la tirada més fina de la via, el flanquejament inicial fins a la primera reunió, al peu de la gran fisura que ratlla tota la paret i que delimita el que s'anomena la berruga. Són uns 10 metres de flanquejament de molta finura, primer amb lleugera baixada i després en lleugera pujada. La segona tirada puja seguint la fisura, primer pel diedre i després per placa. L'escalada també és difícil, especialment un pas que trobem poc després de la meitat de la tirada, anomenat pas de la pedra negra. Superat aquest pas retornem al diedre i superem els darrers metres, ja no tan difícils, fins a sobre de la berruga. La darrera tirada ja és molt fàcil comparada amb les dues anteriors. A dalt del cim ens vam fer la foto al costat de la històrica imatge de la Mare de Déu de Montserrat, una imatge que poc després va ser destruïda i es va haver de substituir per una nova imatge, de disseny modern. La baxada també té una certa dificultat, amb un parell de ràpels llargs.
diumenge, 11 de setembre del 1977
La Bola de la Partió, via Normal-Santboiana
Escalada a Montserrat, Agulles. Fem la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana. Es tracta d'una combinació de dues vies. A la part de baix pugem per la normal, per una aresta llarga però no massa difícil, amb passos de tercer i quart grau. Un cop arribats a la base de la bola, hem de superar un desplom considerable en escalada artificial per arribar al cim de la Bola. La via normal puja per una fisura en la que cal pitonar però la via Santboiana, una mica més a la dreta, està equipada amb burins. Com que l'objectiu és arribar al cim, agafem la Santboiana, que ens porta al cim després de superar el desplom amb l'ajut dels burins. El cim ens dóna una magnífica panoràmica de la regió d'Agulles; un mirador privilegiat. Finalment, el ràpel també és una petita aventura perquè té un tram desplomat però la sensació de penjar de la gan bola sense tocar paret és única.
dissabte, 10 de setembre del 1977
Escalada a Agulles
Foto d'arxiu: el Senatxo, novembre 2013
Anem a Montserrat, a la regió d'Agulles, per practicar l'escalada. Fem cinc vies:
- El Gep Llarg, via Aresta Brucs
- Agulla del Capdemunt, via Aresta Brucs
- El Senatxo, via Normal
- Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
- La Figuereta, via Aresta Brucs
Aquesta vegada són vies de certa dificultat, alguna de les quals no havíem fet mai. Les més difícils són l'Agulla del Capdemunt i la dels Espeleòlegs, arestes en lliure fines amb algun pas de cinquè grau i amb poques assegurances. També té certa dificultat la Nord del Senatxo, que és curta i relativament fàcil però comença amb un pas d'esqueneta, una maniobra difícil i arriscada.
dijous, 8 de setembre del 1977
El Sentinella, via GEDE
Escalada a Montserrat, zona del coll de la Plantació:
- El Sentinella, via GEDE
diumenge, 4 de setembre del 1977
Ascensió al Posets (3.375 m)
Després de passar la nit bivaquejant sota una llosa a prop del refugi d'Estós vam sortir en direcció al cim del Posets per la via normal. El camí és llarg però sense dificultat fins al coll de La Paúl. Des del coll, la via puja grimpant per una canal. A l'estiu és fàcil, tot i que cal anar amb compte. Després de superar el pas hem arribat al cim delPosets (3.375 m). Gran panorama en totes direccions, ja que és el segon cim en altitud dels Pirineus. En el cim ens vam mejar un meló que havíem pujat fins aquí; ens l'havia donat la mare d'en Juanjo quan vam passar per Lleida a recollir-lo.
dissabte, 3 de setembre del 1977
Bivac a Estós
Foto d'arxiu: camí d'Estós. 1997
Vam pujar a Estós amb la intenció de fer el Posets. Era un compte pendent que teníem perquè en el nostre primer intent de l'any 1975 havíem fracassat totalment. En aquella ocasió ens havíem equivocat de camí a causa de la boira i vam acabar al Coll de Gistaín, fora de la ruta normal del Posets que preteníem fer. En aquell temps no hi havia encara GPS i la nostra inexperiència era gran. També teníem un segon intent fracassat durant la Setmana Santa del mateix any, quan el mal temps no ens va permetre arribar al Posets i ens vam haver de conformar amb un cim secundari, el Pic Inferior de la Paul. Aquesta vegada veníem decidits a tot. Vam pujar fins al refugi d'Estós pel camí normal però no vam dormir al refugi sinó que vam fer un bivac. Passat el refugi, una mica per sota, hi ha una zona amb grans pedres. Entre elles vam trobar una gran llosa que formava una mínima cova on ens vam instal·lar. No era tan comfortable com el refugi però, això sí, era molt més barat.
dijous, 1 de setembre del 1977
Agulla dels Tres & El Dauet
Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Fem dues vies:
- Agulla dels Tres, via Cámara-Ollé
- El Dauet, via Normal
La via Càmara-Olé de l'Agulla dels Tres és una magnífica escalada, gairebé tota en lliure. Comença amb una tirada en lliure molt difícil, que evita els trams més drets de la paret fent ziga-zagues. Fem reunió en una plataforma, al costat d'un forat característic. Seguim en lliure, ja no tan difícil punjant directe fins que cap al final ens decantem a l'esquerra per anar a buscar un repà amb una savina, al peu d'una canal. La tercera tirada puja per la canal, primer amb uns passos d'artificial clavant a la fisura i després en lliure fins a un bon replà al final de la canal. L'última tirada, ja fàcil, puja directament per l'aresta fins al cim amb passos fàcils (III).
El Dauet és una roca amb forma de dau, com indica el seu propi nom, amb quatre parets molt verticals i llises. La via Normal, tot i la vulgaritat del seu nom, no té res de fàcil. La guia clàssica d'escala a Agulles catalogava aquesta via com a sisè superior però nosaltres no la vam trobar tan difícil. Això sí, és molt fina i no té assegurances. Les guies modernes d'escalada han rebaixat un grau la dificultat d'aquesta via (ara és cinquè superior). Segurament, el fet que actualment hi hagi tres burins d'assegurança a la via fa que, encara que la finura de la via sigui la mateixa, el nivell de compromís sigui molt inferior i per això no es considera tan difícil.
El Dauet és una roca amb forma de dau, com indica el seu propi nom, amb quatre parets molt verticals i llises. La via Normal, tot i la vulgaritat del seu nom, no té res de fàcil. La guia clàssica d'escala a Agulles catalogava aquesta via com a sisè superior però nosaltres no la vam trobar tan difícil. Això sí, és molt fina i no té assegurances. Les guies modernes d'escalada han rebaixat un grau la dificultat d'aquesta via (ara és cinquè superior). Segurament, el fet que actualment hi hagi tres burins d'assegurança a la via fa que, encara que la finura de la via sigui la mateixa, el nivell de compromís sigui molt inferior i per això no es considera tan difícil.
Uns anys després vam fer una petita pel·licula amb vistes d'aquesta via del Dauet a vol d'ocell. Aquí la teniu:
diumenge, 28 d’agost del 1977
Ascensió a l'Aneto (3.404 m)
Foto d'arxiu: via normal de l'Aneto. Setembre 2005
Des del nostre bivac de la colladeta de Barrancs volíem fer la cresta de Salenques però quan ens llevem està tot tapat i, encara que no plou, pensem que és més prudent renunciar a fer la cresta. Per aprofitar el temps, pugem fins al cim de l'Aneto (3.404 m) per la vesant d'Aigualluts.
dissabte, 27 d’agost del 1977
Bivac a la colladeta de Barrancs
Foto d'arxiu: l'Aneto des del Russell, setembre 2016
Pugem a Benasc amb la intenció d'atacar la cresta de Salenques, un objectiu de fa força temps. Des de pla de Senartra pugem per la vall d'Aigualluts fins a la colladeta de Barrancs, ja ben a prop del Coll de Salenques, punt de partida de la cresta. Muntem un bivac sota unes pedres.
dilluns, 15 d’agost del 1977
Escalada a les Calanques: Pillier de la Passarelle
Foto d'arxiu: Calanque d'en Vau, desembre 2021
En aquesta segona jornada d'escalada a les Calanques de tornada de Chamonix, vam fer tres vies més, una llarga i dues més curtes, totes elles en escalada lliure amb la magnífica roca calcària de les Calanques escalant sobre el mar:
Falaisse de Droite, via Pillier de la Passarelle: via totalment en lliure, de quatre tirades que no baixen de quart i tenen els seus passos més difícils a la darrera tirada quan pugem per una fisura molt vertical, primer de cinquè grau i després de quart. A mitja tirada superem el pas més difícil de la via, catalogat de VI-.
Petite Aiguille d'en Vau, via Diagonal: vam pujar la Petite Aiguille, que ja havíem pujat el dia abans per la via normal (NW). La via Diagonal és totalment en lliure i una sola tirada de 35 metres que puja per una de les arestes de la roca però, com el seu nom indica, decantat-se en diagonal a la dreta. El pas clau és un diedre bem marcat que tobem gairebé a dalt de tot, però no passa de quart grau.
Petite Aiguille d'en Vau, via del Collet: per acabar la jornada i tancat les activitats a les Calenques vam fer una nova via a la Petite Aiguille. Aquesta via és més curta que les altres perquè surt del collet que separa aquesta agulla del Saphir. Després d'un primer pas de IV+, la via puja totalment en lliure amb dificultat decreixent fins al cim de l'agulla.
Petite Aiguille d'en Vau, via del Collet: per acabar la jornada i tancat les activitats a les Calenques vam fer una nova via a la Petite Aiguille. Aquesta via és més curta que les altres perquè surt del collet que separa aquesta agulla del Saphir. Després d'un primer pas de IV+, la via puja totalment en lliure amb dificultat decreixent fins al cim de l'agulla.
diumenge, 14 d’agost del 1977
Escalada a les Calanques: Saphir de Gauche
Foto d'arxiu: escalada a les Calanques
De tornada dels Alps ens vam aturar un parell de dies per escalar a les Calanques. Ja feia temps que volíem fer una visita a aquesta magnífica escola d'escalada que es caracteritza per l'extraordinària qualitat de la seva roca calcària i per la singularitat d'escalar sobre el mar. Vam acampar en un bosquet proper, tot i que estava prohibit el càmping i només podíem plantar la tenda al vespre i desplantar-la al matí.
En aquest primer dia d'activitats a les Calenques vam fer una via relativament llarga i una via molt fàcil, pràcticament una grimpada:
Saphir de Gauche, via Saphir (Sortida dels Artistes): és una combinació de dues vies. Primer pugem dues tirades per un marcat esperó. La primera tirada puja per una marcada fisura en escalada difícil però amb roca franca i segura. Cap al final de la tirada fem algun pas amb estreps (A1) i arribem a un replà a plena cresta on muntem la primera reunió. La segona tirada puja fàcilment per l'aresta fins situar-se al cim d'aquesta primera part de l'esperó.
La segona part la vam fer per la via dels Artistes. Una magnífica via que puja en escalada lliure seguint un sistema de fisures en dues tirades de certa dificultat (quart i cinquè grau).
Petite Aiguille d'en Vau, via NW: via fàcil que puja aquesta popular agulla per la seva cara nord-oest. És pràcticament una grimpada, que aprofita els punts febles de la roca per pujar fins al cim de l'agulla sense passar del segon grau.
dimarts, 9 d’agost del 1977
Piramide de Tacul (3.468 m), Aresta Est
La Piràmide de Tacul és una agulla relativament petita, d'uns 270 metres, ben individualitzada al vessant Est del Mont Blanc de Tacul. L'agulla és d'una roca granítica de gran qualitat i ens ofereix una escalada atlètica amb roca franca i segura. La via recorre l'aresta Est i està catalogada globalment de quart grau.
Vam pujar amb el primer telefèric de l'Aiguille du Midí i des d'allà vam agafar l'altre telefèric fins a la Pointe Herbroner. Des d'allà, després d'una aproximació pel glaciar du Gèant fins al peu de via, vam iniciar l'escalada per l'aresta Est fins al cim de la Piramide de Tacul (3.468 m). La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l'aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d'escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
Un cop completada l'ascensió vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer 7 ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem "a pèl", amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, sinó unicament amb la corda passada per la cama i per l'esquena.
A la foto de la capçalera es veu la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.
Vam pujar amb el primer telefèric de l'Aiguille du Midí i des d'allà vam agafar l'altre telefèric fins a la Pointe Herbroner. Des d'allà, després d'una aproximació pel glaciar du Gèant fins al peu de via, vam iniciar l'escalada per l'aresta Est fins al cim de la Piramide de Tacul (3.468 m). La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l'aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d'escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
Un cop completada l'ascensió vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer 7 ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem "a pèl", amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, sinó unicament amb la corda passada per la cama i per l'esquena.
A la foto de la capçalera es veu la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.
diumenge, 7 d’agost del 1977
La Chapelle de la Glière, Aresta Sud
Foto d'arxiu: Tour del Mont Blanc, a prop de Planpraz
La zona de Planpraz és un recurs interessant quan al massís del Mont Blanc fa mal temps. Aquest dia la previsió del temps era bastant dolenta, tot el Mont Blanc estava tapat de núvols i amenaçava pluja, de manera que vam optar per fer una escalada no massa llarga per la zona de les Aiguilles Rouges, a prop del telefèric de Planpraz, on el temps no era tan dolent i l'altitud de les muntanyes era molt menor.
Vam triar la via de l'Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, una escalada en roca, totalment en lliure, que alterna passos de quart i cinquè grau amb parts poc sostingudes. A més, té un gran panorama del Mont Blanc i muntanyes veïnes, tot i que el dia estava tapat i vam veure ben poca cosa. També és una via (com altres de la zona) molt freqüentada perquè aquí fan cursos d'escalada els guies de Chamonix.
Vam agafar el telefèric del Brévent, que té l'estació intermèdia al Planpraz. Des d'aquesta estció vam pujar fins al peu de la marcada aresta de la Chapelle. La via comença amb una fisura amb un pas de V. Després venen diverses tirades de dificultat sostinguda fins arribar al fil de l'aresta, on trobem un tram fàcil després de superar un pas lleugerament desplomat de cinquè grau.
La via segueix per l'aresta superant passos de IV i V fins al cim de la Chapelle de la Glière. Amb bon temps es pot gaudir d'un gran panorama però nosaltres només vèiem els núvols grisos tapant el Mont Blanc.
El descens es fa amb un curt ràpel d'uns 18 metres i després, ja caminant, per tarteres i congestes fins arribar al peu de la via i després a l'estació del telefèric. Vam tenir sort perquè tot i que el dia era gris, no va ploure i vam poder completar aquesta ascensió.
divendres, 5 d’agost del 1977
Aresta Midí-Plan
Foto d'arxiu: l'Aresta Midi-Plan, 2010
L'aresta Midi Plan uneis dos dels cims del Massís del Mont Blanc. És un itinerari relativament fàcil en el context dels grans cims de la zona i el vam fer en el dia des de Chamonix. L'itinerai recorre tot el fil de l'aresta, que en alguns punts és una fina línea de neu mentre que en altres punts és rocosa.
Vam sortir del càmping La Mer de Glace, la nostra base d'operacions a la zona, per agafar el primer telefèric i pujar a l'Aiguille du Midi. Des d'allà vam iniciar el recorregut baixant per l'aresta fins al Col du Plan (3.475 m). Des d'aquí vam iniciar l'ascensió al primer cim de la jornada, el Rognon du Plan (3.606 m) en terreny mixt.
Des del Rognon vam baixar una mica fins al Col Superior du Plan (3.673 m), que separa els dos cims principals del nostre recorregut. Una aresta de neu i una curta grimpada final per roca ens van portar fins al cim de l'Aiguille du Plan (3.673 m).
Després de completar el recorregut de l'aresta vam tornar al Coll Superior du Plan des d'on vam baixar pel Glaciar d'Envers du Plan, via normal de l'Aiguille du Plan, fins al Refugi du Requin i després baixant per la Mer de Glace fins a Montenvers on vam agafar el tren que ens va retornar a Chamonix.
dimecres, 3 d’agost del 1977
Aiguille de l'M (2.844 m), via NNE
Foto d'arxiu: l'Aiguille de l'M des de Chamonix, 2010 (esquerra)
L'Aiguille de l'M és una magnífica escalada, tot un clàssic del Massís del Mont Blanc. L'escalada de l'aresta N-NE és relativament curta però de certa dificultat i puja per un terreny de bona roca granítica que la fa molt atractiva. La dificultat global és de quart grau, tot i que hi ha algun pas de quart superior o cinquè.
Vam sortir al matí del càmping de Chamonix per agafar el telefèric de l'Aiguille du Midi però no fins a dalt sinó fins a l'estació intermitja del Plan de l'Aiguille. Des d'aquest punt vam fer la llarga aproximació fins al peu d el'agulla (gairebé dues hores) i vam iniciar l'escalada.
Amb passos atlètics amb molt bona roca vam anar superant la via. Portàvem una cordada de francesos al davant i al arribar a la tercera tirada es van encallar. Aquesta tirada puja per una canal-xemeneis per on cal pujar una mica amb encastament i una mica amb ramonage. Un dels francesos de la cordada que portàvem al davant va patir tant que va fer 5 "saques" abans de superar el pas.
Vam quedar impressionats per l'espectacle que ens va oferir la cordada de francesos però quan ens va tocar a nosaltres vam superar el pas sense cap problema. En realitat no era gens difícil si s'utilitzava la tècnica adequada.
Vam arribar al cim de l'Aiguille de l'M (2.844 m) i vam iniciar la baixada, que es fa desgrimpant per la vessant NE per un sistema de canals, diedres i couloirs fins retrobar l'itinerari de pujada per retornar al Plan de l'Aiguille.
diumenge, 10 de juliol del 1977
La Punxa dels Flautats, via Belits
Foto d'arxiu: la gran paret per on puja la via Bèlits
Escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Fem una via:
- la Punxa dels Flautats, via Bèlits
diumenge, 3 de juliol del 1977
Intent a la Roca Verda (Nieman-Carreté)
Foto d'arxiu: la Roca Verda
Un intent a aquesta clàssica via dels espadats del Cadí. Vam veure la ressenya d'aquesta via a la guia del CEC. És una via tota en lliure i de dificultat moderada que supera aquesta roca que des del Prat de Cadí té un aspecte inexpugnable. Aquesta vegada vam anar amb tenda de campanya i vam plantar-la al Prat de Cadí. Al matí estava molt núvol però vam agafar el material per fer l'aproximació a la via. Quan vam arribar al peu de la via es va posar a ploure fort i vam decidir deixar-la per a una altra ocasió; vam recollir la tenda i vam tornar cap a casa. Uns anys després vam tornar a intentar la via, el juny de 1980, i aleshores vam aconseguir completar-la.
dissabte, 25 de juny del 1977
Cresta del Diablo
La cresta del Diablo és una de les més difícil entre les crestes clàssiques dels Pirineus. És una esmolada aresta que forma un estrep que baixa del Balaitús, a continuació de la cresta de Costerillou. Comença (o acaba) en el Pico Cristales i acaba (o comença) en el Pico Soulano. L'aresta està plena de puntes i gendarmes que es coneixen amb noms infernals: los cuernos del Diablo, el Tridente, el colmillo del Diablo, la punta Proserpina (deesa romana, reina de l'inframon), la punta Lucifer ... L'escalada té molts passos singulars, d'una dificultat que en alguns punts arriba al cinquè grau i alguns ràpels. Nosaltres vam sortir de bon matí de Piedrafita i vam anar a buscar directament l'inici de la cresta deixant de banda, per pocs metres, el Pico Cristales. Vam pujar per una canal força dreta i gelada, amb piolet i grampons. Des de la sortida de la canal vam anar escalant la cresta, gaudint d'una bona roca i d'uns paisatges impressionants. La cresta és llarga i entretinguda però finalment vam arribar al Pic Soulano; vam menjar una mica i vam iniciar el retorn, baixant per la via normal del Soulano, que requereix fer alguns ràpels.
No hi ha àlbum perquè vam fer poques fotos.
No hi ha àlbum perquè vam fer poques fotos.
divendres, 24 de juny del 1977
Refugi de Piedrafita (Respumoso)
diumenge, 19 de juny del 1977
La Portella Gran, via UEC
Foto d'arxiu: la Portella Gran
Escalada a Montserrat, Agulles:
- La Portella Gran, via UEC
Via llarga que supera aquesta agulla per la cara que mira a Can Massana. La vía té quatre tirades, combinant escalada lliure i artificial. La primera tirada, molt curta ens porta a un replanet al peu d'una gran fisura. Seguim en artificial difícil per la fisura. Nosaltres la trobem parcialment desequipada, de manera que hem de clavar alguns pitons. Arribem a la segora reunió, una plataforma més àmplia que l'anterior i seguim amb la mateixa tècnica artificial, també parcialment desequipada. A mitja tirada sortim en lliure molt difícil i arribem a la tercera reunió. Des d'aquí una tirada en lliure no massa difícil ens porta al peu de la bola final, que superem amb una última tirada en lliure, vertical però amb bones preses. En resum, una via molt treballada, ja que estava parcialment desequipada.
diumenge, 5 de juny del 1977
Escalada a Ull de Ter
Després de dormir al refugi d'Ull de Ter, intentem fer una via d'escalada en roca a la cara sud del Gra de Fajol. No trobem la via malgrat que portem una ressenya, de manera que acabem repetint una via que ja havíen fet: Agulla de la Xemeneia, via CADE. Una via atlètica, que rocorre una fisura molt marcada amb tècnica de ramonage.
diumenge, 29 de maig del 1977
Agulles del Travessany
La Travessia de les Agulles del Travessany és una cresta esmolada situada molt a prop del refugi Ventosa i Calvell. El seu recorregut implica pujar cinc agulles, amb passos varials però sempre en lliure, que no passen del IV+, encara que moltes ressentes marquen una màxima dificultat de quart grau.
Vam sortir del refugi Ventosa i Calvell i, després d'una curta aproximació, vam iniciar l'escalada al peu de la primera agulla.
Després de la segona agulla hi ha un ràpel d'uns 15 metres i després de la cinquena una sèrie de tres ràpels de 10, 20 i 25 metres que ens deixen a una bretxa des d'on es pot baixar per retornar al refugi, Nosaltres, com que vam acabar aviat, vam pujar fins al cim del Pic del Travessany (2.754 m), que des de la bretxa es puja caminant sense cap dificultat especial.
Després vam retornar al refugi i vam baixar fins a la Presa de Cavallers on teníem el cotxe.
diumenge, 15 de maig del 1977
Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)
diumenge, 8 de maig del 1977
Escalada a La Riba
diumenge, 1 de maig del 1977
Canal del Cristall
Vam dormir al paller de cal Basté, a Estana. Un paller que tenia només tres parets, de manera que per la part on no hi havia paret teníem una gran vista de la muralla nord del Cadí. De bon matí vam pujar al Prat de Cadí per iniciar l'ascensió de la Canal del Cristall. Hi havia molta neu per ser el primer de maig i, a més, era neu caiguda de poc, de manera que no estava endurida sinó tova. No hi havia gel.
Vam pujar sense massa problemes però quan vam arribar a pocs metres de la sortida vam comprovar que hi havia una gran cornisa que barrava totalment el pas de sortida de la canal. Vam haver de fer una maniobra complicada, trencant a poc a poc la cornisa fins que vam obrir el pas arribant al Coll de la Canal del Cristall. Des d'allà vam pujar el Puig de la Canal del Cristall (2.563 m), molt proper. Després de les fotos de rigor vam baixar pel mateix camí de pujada fins a Estana.
Vam pujar sense massa problemes però quan vam arribar a pocs metres de la sortida vam comprovar que hi havia una gran cornisa que barrava totalment el pas de sortida de la canal. Vam haver de fer una maniobra complicada, trencant a poc a poc la cornisa fins que vam obrir el pas arribant al Coll de la Canal del Cristall. Des d'allà vam pujar el Puig de la Canal del Cristall (2.563 m), molt proper. Després de les fotos de rigor vam baixar pel mateix camí de pujada fins a Estana.
dissabte, 23 d’abril del 1977
Pic Blanc d'Envalira (2.650 m) amb esquís
dissabte, 9 d’abril del 1977
Pic Inferior de La Paul (3.083 m)
Vam sortir del refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets per la via normal. Com és habitual durant la Setmana Santa, el temps era molt dolent: boira, neu, vent... Tot i que hi havia força neu, vam sortir caminant i vam deixar els esquís en el refugi. De fet, en aquella època ni tan sols sabíem esquiar, de manera que només passejàvem els esquís. Amb molt mal temps, vam arribar al coll de La Paul des d'on la via normal del Posets implica una grimpada per la xemeneia característica que porta al cim. El mal temps i la gran quantitat de neu caiguda ens van fer ser prudents i vam decidir deixar de banda l'objectiu previst. A l'altra banda del coll de la Paul hi ha la cresta de Bardamina, que acaba en el cim del mateix nom. Vam decidir intentar l'ascensió al Bardamina sense saber ben bé com era la cresta. La primera part es fa pràcticament caminant, de manera que sense massa dificultat vam arribar al primer cim de la cresta: el Pic Inferior de La Paul (3.083 m). En realitat en aquell moment no vam saber a on arribàvem, ja que la boira no ens deixava veure res i encara no s'havia inventat el GPS. El que vam tenir clar és que havíem arribat a un cim, ja que a partir d'aquell punt la muntanya ja baixava cap a l'altra banda. Després, mirant el mapa, les fotos i recordant els detalls de l'ascensió, vam arribar a la conclusió que era aquest el cim que havíem pujat. Vam fer quatre fotos històriques i vam baixar pel mateix camí de pujada.
divendres, 8 d’abril del 1977
Refugi d'Estós
Aprofitant les vacances de Setmana Santa pugem a Estós des de Benasc amb la intenció de fer el Posets. Hi ha molta neu i pugem amb esquís. Dormim al refugi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)