dilluns, 22 de novembre de 2021

Torrent de la Coma Alta (Cova de l'Arcada)

Cova de l'Arcada
Avui les previsions meteorològiques no eren gaire bones. S'esperaven pluges fortes a la tarda i per això hem plantejat una activitat relativament curta per fer-la en sessió matinal. El Torrent de la Coma Alta està regulat i no es permet el seu descens; únicament es pot baixar el tram final, curt però intens, amb el ràpel de la Cova de l'Arcada, un dels més espectaculars de Montserrat. Aquest ràpel baixa 42 metres, la meitat volats,  per sobre de la cova.
Ja feia temps que volíem fer aquest descens i avui hem trobat l'ocasió. No hem matinat i, després d'esmorzar en un bar de la zona, hem iniciat el camí d'aproximació des del Bruc del Mig. Hi ha dos camins que porten a la Cova de l'Arcada. Nosaltres hem triat el que passa per la Cova del Cabrit, encara que de tornada hem agafat l'itinerari alternatiu per la Roca del Tambor.
Després d'una aproximació relativament curta, de poc menys d'una hora, hem arribat a la Cova de l'Arcada. Una vegada més hem pogut admirar aquest indret tan singular. La gran arcada de pedra que dóna nom a la cova s'alça a més de 20 metres formant una gran bauma. El nostre ràpel baixa volat pel davant de la cova.
Hem seguit el nostre camí per pujar al punt d'inici del descens del barranc. Ben aviat hem trobat un corriol a la dreta, la Drecera dels Carboners, que és l'accés normal al Torrent de la Coma Alta. Hem pujat pel corriol, una mica indefinit en algun punt, fins arribar a una zona de grans blocs on unes grapes d'acer ens han ajudat a superar un parell de petits ressalts.
Finalment hem arribat al llit de torrent i hem baixat fins trobar la instal·lació del primer ràpel, un curt descens que no arriba als 10 metres, equipat amb dues anelles. Poc després hem arribat a la capçalera del ràpel de la Cova de l'Arcada.
Hi ha un passamans de corda per baixar un petit ressant que ens ha portat a una badina penjada on hi ha la instal·lació. El ràpel està perfectament equipat, amb químics, anelles i una cadena com a passamans per assegurar el pas.
En Toni ha muntat el ràpel, que hem fet en simple, amb una corda estàtica de 60 metres. Just en el moment de muntar el ràpel han caigut quatre gotes i ha començat a bufar un fort vent però no ens hem desanimat i, després dels preparatius, hem baixat el ràpel, impressionant, fins al peu de la cova. Tot i l'espectacularitat del descens, no és especialment difícil si tenim la tècnica i el material adequat.
Un cop superat el ràpel hem donat per acabada l'activitat i hem iniciat el retorn pel camí de la Roca del Tambor per on aviat hem arribat al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de 
l'Arcada, 2018
Serrat de la
Foradada, 2017
Torrent del
Lloro, 2013

diumenge, 21 de novembre de 2021

La Cova d'en Jaumet i el Pont de Pedra

Cova d'en jaumet
Passant el cap de setmana a Eivissa he aprofitat l'ocasió per fer una petita excursió visitant la Cova d'en Jaumet, una petita cavitat arran de mar a la zona de Cala de Xarraca. Els darrers dies  ha plogut molt però avui diumenge, tot i estar molt núvol, no s'esperaven pluges importants, de manera que calia aprofitar la treva que ens ha donat el temporal per fer una excursió.
Hem deixat el cotxe en un eixamplament de la pista d'es Canaret i hem iniciat la caminada per la mateixa pista entre camps i boscos. Poc després hem deixat la pista principal per prendre una pista més petita que baixa en direcció al mar. La pista acaba en una petita cala i al costat mateix hi ha la cova.
La Cova d'en Jaumet és una cova de litoral, segurament formada per l'erosió causada per les onades al llarg dels segles. Es una curiosa cavitat amb columnes naturals i diverses obertures o finestres que donen al mar oferint-nos vistes marines emmarcades amb les finestres de la cova.
Per arribar-hi cal baixar un petit tram rocós, desgrimpant però sense gaire dificultat. Hem entrat per una finestra lateral i hem recorregut tots els racons d'aquesta petita cova fent fotos i vídeo. Mentre estàvem a la cova ha començat a ploure lleugerament, un petit plugim sense conseqüències que ha durat poca estona.
Després de completar la visita a la cova hem agafat un caminet que segueix la costa i ens ha portat al segon centre d'interès d'aquesta curta excursió: el Pont de Pedra. Es tracta d'una curiositat natural, un pont sobre el buit format per l'esfondrament parcial d'una cova. Hem fet la típica foto travessant el pont amb el mar al darrere i després hem baixat a la cavitat. Per baixar cal fer una petita desgrimpada per la banda dreta però tampoc presenta cap dificultat especial.
Després de recórrer l'interior de la cova, sense recorregut però interessant per la finestra superior per on es veu el cel, hem retornat al camí i hem iniciat el retorn pel mateix camí.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta excursió. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films i té la particularitat d'estar feta íntegrament amb escenes capturades amb el telèfon mòbil. Per tant, la qualitat de les imatges no és tan bona com en altres ocasions.


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia
d'Agulles, 2021
Cova dels
Regals, 2021
Torrent dels
Abadals, 2019

dilluns, 15 de novembre de 2021

L'Ajaguda i el Joc de l'Oca

L'Ajeguda
Una nova matinal montserratina amb dues activitats relativament curtes però ben interessants. En realitat l'objectiu previst era diferent però hem canviat sobre la marxa i el resultat ha estat ben satisfactori. La idea inicial era fer el descens del Torrent de la Coma Baixa (Coma dels Naps) però el temps era insegur; de fet en algun moment ha començat un plugim que no ens ha arribat a mullar però ens ha fet pensar que el millor era no allargar massa l'activitat i hem canviat de plans.
Hem deixat el cotxe a la Vinya Nova i hem agafat la pista de Can Jorba. Poc abans d'arribar-hi hem deixat la pista per agafar el camí dels Francesos que puja fins al Coll de l'Ajaguda, situat al costat de l'agulla del mateix nom. 
Aquí hem fet el primer canvi de plans. L'agulla de l'Ajaguda té una via normal molt fàcil, que puja per l'aresta i amb prou feines arriba al tercer grau d'escalada. Hem passat moltes vegades per aquest coll i sempre havíem dit que algun dia pujaríem l'agulla. Avui hem trobat el moment: el temps era insegur i davant la possibilitat que la pluja acabés truncant el nostre pla inicial hem pensat que el millor que podíem fer era pujar l'agulla per assegurar-nos de no tornar a casa amb les mans buides.
Dit i fet, hem preparat el material i hem pujat l'aresta de la via Normal comprovant que, efectivament, era tan fàcil com semblava i com indica el seu propi non. Realment, l'aresta és ajeguda; molt lluny de la verticalitat.
Quan hem arribat al cim feia un vent gelat i ha començat a ploure. Era només un plugim però el cel gris semblava anunciar més puja. Només hem estat en el cim el temps imprescindible per fer la foto de cim i una panoràmica circular:
L'Ajaguda
Hem fet un ràpel des d'una vella instal·lació muntada sobre una savina i en pocs minuts estàvem novament al peu de l'agulla, al costat del Coll de l'Ajaguda.
Vista l'evolució del temps, hem pensat que el millor era triar una activitat curta per acabar abans que arribés la pluja que el pronòstic del temps anunciava per al migdia. Hem decidit baixar pel Joc de l'Oca.
Ja havíem fet diverses vegades de pujada aquesta canal de nom tan lúdic, abans que fos desequipada. Actualment només es pot fer en ràpel de baixada. És la típica canal montserratina amb ràpels encaixonats entre roques en el magnífic entorn de les canals montserratines.
Hem iniciat el descens, que té un total de tretze ràpels perfectament equipats amb químics, parabolts, anelles... El ràpel més llarg té 18 metres i la resta estan entre els 8 i els 15 metres. Una vegada més hem gaudit de l'entorn solitari i salvatge de les canals montserratines; un plaer cada vegada més difícil perquè gran part de les canals estan ja regulades, quan no prohibides, i ben aviat no se'n podrà recórrer cap.
Hem arribat al final sense que ens agafés la pluja; tot un èxit tenint en compte les negres previsions meteorològiques que hi havia al matí. Satisfets per haver salvat la sortida malgrat les dificultats, hem baixat per un corriol fins a Can Jorba, on hem agafat la pista de retorn a la Vinya Nova. 
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.


ENTRADES RELACIONADES:
Joc de l'Oca i 3
en Ratlla, 2011
Joc de
l'Oca, 2011
Escalada a la
Cajoleta, 2010

dissabte, 13 de novembre de 2021

GR3: Caraüll - Moià

GR3: Caraüll - Moià
Avui, amb la tardor en el seu moment més intens, hem fet una nova etapa del GR3 per terres del Moianès. Hem recorregut camins i pistes, travessant els magnífics boscos d'aquesta zona de la Catalunya Central.
L'etapa ha tingut dos sectors clarament diferenciats: una primera part per camins molt poc fressats, plens d'obstacles i amb molt poques marques i una segona part que discorre majoritàriament per una àmplia pista. 
El punt de partida era al costat de Caraüll, un petit agrupament de cases a peu de carretera, on ens ha deixat l'autocar. Hem iniciat l'etapa amb una curta baixada per una pista poc definida, per travessar un rierol. Aviat hem vist que la tònica d'aquesta etapa seria similar a la darrera. El camí estava molt poc marcat i en alguns punts es perdia en un camp de conreu o estava tallat per arbres caiguts. Avui el GPS ha estat imprescindible per seguir l'etapa amb una mínima seguretat.
Hem travessat l'Eix Transversal sota un viaducte i hem seguit diversos camins de pujada superant diversos obstacles fins arribar a la població de L'Estany. No hem entrat al centre de la població sinó que el GR travessa la carretera i pren una pista al costat de la Capella de la Caritat.
Abans d'allunyar-nos de l'Estany hem tingut una garadable sorpresa: en Lluis C., que avui no ha pogut venir a caminar, ens esperava a casa seva amb un esmorzar de forquilla. Tot un detall que els caminadors han agraït i que ens ha donat noves forces per seguir el nostre camí. 
Després de la degustació d'embotits locals hem seguit l'etapa per una bona pista que comença amb una suau pujada que ens ha portat fins a un coll poc marcat a 1.026 m, des d'on hem seguit, ja en baixada, per la mateixa pista. Més endavant hem deixat la pista principal però hem seguit baixant en direcció a Moià, que aviat hem començat a veure a certa distància. 
Hem arribat al Molí de Passarell, on hi ha un llac i una mena de parc urbà, i en pocs minuts hem entrat als carrers del poble baixant fins al centre, on ens esperaven amb la taula parada al restaurant Taula Nº 1, on hem acabat la jornada amb un dinar a base de carn ala brasa. 
I aquí teniu el vídeo de la jornada. ha estat produït per GReaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: S. Joan -
Vidrà, 2020
Campdevànol
- S. Joan, 2020
Castellar - Camp-
devànol, 2020

dijous, 11 de novembre de 2021

Ruta de les coves: Cristinos, Norrituri, Akuandi

Cueva de los Cristinos
En el nostre darrrer dia d'estada a Navarra hem fet un recorregut pel bosc de Las Limitaciones, a prop de la població de Larraona, passant per algunes de les coves més importants del Parc Natural d'Urbasa i Andia. Avui hem combinat les caminades pels boscos de tardor amb les visites a les coves, encara que només hem explorat a fons la primera de les coves, la de Los Cristinos.
Hem sortit de la població de Larraona pujant per una pista fins al port del mateix nom. Ben a prop hi ha l'ermita de San Benito. Ens hem acostat a veure l'ermita i un dolmen que es conserva al costat de l'edifici. Després hem seguit un camí pel bosc fins arribar a la boca de la Cueva de los Cristinos. 
Segons les ressenyes que portàvem,  a l'entrada de la cova hi ha una escala de pedra i una cadena que s'utilitza com a passamans.  Hem quedat una mica desconcertats perquè no hem vist cap cadena ni tampoc cap escala de pedra. Mirant bé hem vist que l'escala de pedra estava totalment coberta per una colada de fang que entrava per la boca de la cova i la cadena havia estat retirada però hi havia l'ancoratge fixat en un pont de roca.
Hem posat la nostra corda com a passamans per baixar l'antiga escala, convertida en una rampa fangosa, i hem entrat a la cova. El recorregut és relativament curt però ens ha sorprès per la bellesa de les formacions i, especialment, pel gran llac subterrani que hi ha a la sala principal. Hem fet moltes fotos recorrent tots els racons d'aquesta magnífica sala, abans de donar per acabada la visita.
Hem seguit caminant pel bosc, un llarg tram sense camí per una fageda, fins arribar al següent centre d'interès, El Haya de las Limitaciones, un arbre monumental més que centenari. Poc després ens hem aturat a menjar una mica al costat d'una bassa, al mig del bosc.
Més endavant hem arribat a la segona cova, la de Norrituri, però no hi hem entrat perquè no teníem permís i només hem vist l'entrada i hem seguit en direcció a la tercera i darrera cova del nostre recorregut, la d'Akuandi. Aquesta cova és de les més llargues de la zona, amb un recorregut d'uns 500 metres. Nosaltres només hem recorregut una part de la cova, la primera galeria, on hi ha una cornisa penjada, i hem fet algunes fotos.
Hem deixat enrere la cova i hem seguit fins a l'ermita de San Lorenzo, situada al límit de l'atiplà de Las Limitaciones a sobre de la població d'Aranarache. Des de l'ermita hem agafat un camí que voreja el cingle fins arribar al Puerto de Lorete, on hem agafat un altre camí que baixa a la vall i ens ha portat en poca estona al punt de partida, el poble de Larraona.
Aquí hem donat per acabada la jornada i també aquesta estada a Navarra on hem pogut gaudir durant quatre dies dels grans paisatges de tardor dels boscos d'Urbasa i Andia.
I aquí teniu el vídeo que recull diverses escenes d'aquest llarg recorregut pels boscos de Les Limitaciones a Urbasa. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
També presentem aquí un segon vídeo, corresponent a una visita anterior a la Cueva de los Cristinos:


ENTRADES RELACIONADES:
Cueva
Coventosa, 2021
Coves de la Mola
del Catí, 2021
Coves de
Mont-ral, 2018

dimecres, 10 de novembre de 2021

Beriain per la Brecha de Ihurbain

Beriain por la Brecha
Avui hem fet l'etapa reina d'aquesta estada de quatre dies a Navarra, en el Parc Natural d'Urbasa-Andia. El Beriain és el cim més alt de la Sierra de San Donato, una serra formada per un altiplà allargat amb grans cingles a banda i banda, com un castell inexpugnable. Hi ha diversos camins que hi pugen però nosaltres hem triat el més interesant i agosarat: la Brecha de Ihurbain, una canal que talla la proa principal del cingle i que, vista des de la vall, té un aspecte impressionant.
Hem triat el dia amb la millor previsió climatològica per fer aquets activitat i no ens hem equivocat: hem pogut gaudir d'un gran panorama en un dia molt fred però ben serè. Quan ens hem llevat a la nostra base d'operacions, en el burgalow que hem llogat en el càmping d'Arbizu, tot estava gelat. Una gebrada havia emblanquinat tot l'entorn i el fred era intens. Per un moment hem pensat que potser ens trobaríem amb més dificultats de les previstes si la canal estava gelada; la grimpada per roques gelades podria ser perillosa.
Hem arribat al poble d'Unanu, molt proper al nostre càmping, i hem iniciat la caminada en direcció a la canal. Hem començat pujant per una pista amb suau pendent fins a un collet. Poc després, encara caminant per la pista i voltats de camps gebrats, ha aparegut la Brecha al davant nostre. El seu aspecte és impressionant vist des d'aquí.
El camí no va directe, ja que hi ha cingles que tallen el pas, sinó que fa una volta per anar a buscar un corriol que puja pel bosc. El corriol puja amb fort pendent entre faigs fins arribar gairebé al peu del cingle. Després fa un llarg flanquejament per sota de les parets per anar a buscar la base de la canal. És un flanquejament una mica vertiginós en alguns punts però amb un gran panorama sobre la vall, que avui estava cobert de boira baixa.
Hem, arribat al peu de la canal i ens hem equipat per la grimpada amb el material de seguretat. El principi de la canal és relativament fàcil: una pedrera que hem pujat caminant sense massa dificultat. Més amunt hem arribat al pas clau, on la canal es tanca i trobem un petit mur que cal escalar. És una fàcil grimpada d'uns 20 metres que no passa del segon grau però avui la roca estava humida i relliscosa i per això hem tret la corda i hem assegurat els passos.
Superat el pas clau encara ens quedava un segon tram de grimpada, ja més fàcil, fins sortir a la llum, a dalt de la Brecha, a l'altiplà de San Donato. El panorama era molt extens sobre les muntanyes basques i navarreses i el Pirineu Occidental, tot nevat. El sol començava a escalfar i la muntanya estava inundada de llum. Un magnífic dia de tardor.
Un cop superada la canal nomes ens quedava una llarga caminada panoràmica per l'altiplà per arribar al cim. El camí voreja els cingles i ens ofereix grans vistes de la vall i les muntanyes veïnes. Finalment hem arribat al cim del Beriain (1.493 m). Des d'aquí es veia bona part del Pirineu més occidental, cobert amb les primeres neus. Hem pogut distingir, entre altres, l'Orhi, l'Anie, el Bisaurín i la Collarada.
Hem fet una panoràmica circular:
Beriain
Al costat mateix del cim hi ha l'ermita de San Donato i San Cayetano amb un refugi lliure. Ens hem aturat al costat de l'ermita per esmorzar, abans de seguir el nostre camí.
Hem tornat per un camí diferent que baixa per la cara sud vorejant els cingles fins trobar el pas que permet baixar sense dificultat fins al fons de la vall i fins al punt de partida en el poble d'Unano. 
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seu seguidors:

Sessió de tarda
Com que hem acabat aviat l'activitat del matí i encara ens quedaven algunes hores de llum, hem volgut arrodonir la jornada amb una segona activitat. Hem anat a l'ermita de San Adrián, un magnífic mirador d'aquestes muntanyes a on s'hi arriba amb una curta excursió.
Hem deixat el cotxe a la Venta de Lizárraga, situada a la sortida del túnel del mateix nom, i hem iniciat la caminada. Tot i que hi ha una pista que porta directament a l'ermita, hem seguit un itinerari diferent que ressegueix el cingle anomenat Cortados de Ollide. Un camí panoràmic que recorre la part superior del cingle amb grans vistes, especialment de la Sierra de San Donato que teníem al davant mateix.
Hi ha un punt singular, un gran arc de pedra anomenat Portupekoleze obert a la part alta del cingle. A sota mateix hi ha una cova amb el mateix nom. Ens hi hem aturat uns minuts per fer algunes fotos i hem seguit endavant pel camí del cingle amb pujades i baixades, voltats de voltors que tenen els nius en aquests cingles.
Finalment hem arribat a l'ermita de San Adrián, penjada en un prat sobre el cingle; un punt panoràmic amb grans vistes de la Sierra de San Donato i dels cingles que acabàvem de recórrer. Començava a fosquejar, de manera que no ens hem entretingut gaire i hem iniciat el retorn per la pista que en poc temps ens ha retornat a la Venta de Lizárraga on havíem començat la caminada.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sessió de tarda per les muntanyes de Lizárraga. Com l'anterior, ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya:

ÀLBUM   -   TRACKS:  BRECHA  -  SAN ADRIÁN

ENTRADES RELACIONADES:
Canal
Baridana, 2017
Canal
del Cavall, 2013
Canal
del Ninet, 2011

dimarts, 9 de novembre de 2021

Iruaitzeta, Santa Marina i Bargagain

Sierra de Urbasa
En la nostra segona jornada d'estada a Navarra hem fet un llarg recorregut per la Serra de Urbasa, amb ascensió al seu cim principal, el Bargagain. Ha fet un dia gris i fred, amb un vent gelat, però no ha plogut i l'ambient gris donava un aire encara més de tardor al magnífic paisatge d'arbres amb fulles grogues.
El punt de partida ha estat la caseta d'informació que hi ha a la carretera NA-7182 després de les llaçades amb les que aquesta carretera singular s'enfila fins a l'altiplà d'Urbasa. Hi ha un pàrquing i diversos camins senyalitzats per a turistes.
Hem començat a caminar pel bosc. Era una fageda espectacular, amb tots els colors de la tardor en els arbres i el terra entapissat de fulles caigudes. Després de gaudir una bona estona del bosc de tardor hem seguit per una zona de prats arribant a una cabana de pastors. La cabana estava tancada però al costat hi ha una zona singular, un tram de bosc recobert de molsa per on hem passaejat una mica fent fotos abans de seguir el nostre camí.
Hem seguit pujant entre prats fins arribar a la carena de la Serra d'Urbasa on hi havia marques de GR. Seguint la carena a la dreta hem arribat a un coll on unes senyalitzacions indicaven el camí als Ojos de Iruaitzeta, un indret singular que teníem previst visitar. Per un camí enfangat i relliscós hem arribat fins aquest indret, on hi ha uns grans forats a les roques del cingle. És un indret ben singular, penjat del cingle i amb gran panorama.
Hem tornat al collet novavement i hem començat a caminar per la carena en direcció a l'ermita de Santa Marina que ja es veia ben a prop. Hem arribat a l'ermita, que estava tancada, i hem entrat en el refugi lliure, una sala amb taula, llar de foc i un altell amb dormitori. Hem esmorzat en el refugi abans de seguir el nostre camí.
Hem seguit amb una llarga caminada per la carena amb gran panorama sobre la vall de la Burunda. El camí puja i baixa evitant els trams rocosos a una i altra banda del fil de la carena. Després d'una bona estona hem arribat al cim principal de la Serra, el Bargagain (1.153 m). Hi ha una gran creu metàl·lica i la pilona del vèrtex geodèsic.
No hem estat gaire estona al cim. Feia fred i uns núvols negres amenaçaven amb un xàfec, de manera que hem fet quatre fotos i hem seguit endavant. Hem resseguit una mica més la carena fins trobar un camí a l'esquerra per on hem baixat entre grans faigs en direcció al punt de partida. Finalment hem arribat al pàrquing tancant aquest magnífic itinerari circular.
Hem anat a berenar al bar del càmpling de Bidoiza i després hem tornat al nostre centre d'operacions a Arbizu, sopant al Bar Juanito.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya:


ENTRADES RELACIONADES:
Egurgi -
Orbaitzeta, 2017
Orbaitzeta -
Egurgi, 2017
Errozate i
Mendízar, 2011

dilluns, 8 de novembre de 2021

Nacedero del Urederra

Nacedero del Urederra
Avui hem iniciat la nostra estada per terres navarreses amb una curta excursió per una de les zones més turístiques de Navarra, el Nacedero del Urederra. Hem sortit al matí de casa y a migdia hem arribat a Baquedano, on comença el camí que porta al Nacedero.
Aquest poble és el menys acollidor que he vist mai. A l'entrada del poble, un cartell avisa que està prohibit passejar pels seus carrers... Suposo que estan farts de tants turistes però prohibir passar pels carrers del poble em sembla una mica excessiu.
Per altra banda, aquest lloc és tan popular per la bellesa natural de l'entorn que l'accés està regulat i cal demanar permís per accedir-hi i l'aforament està limitat.
Hem iniciat la caminada per un camí marcat i aviat hem entrat en una magnífica fageda. Els colors de la tardor eren impressionants en aquest indret, amb arbres monumentals per tot arreu. El Nacedero rep aquest nom perquè en aquell lloc, voltat de cingles que formen un petit circ, neix el riu Urederra. El riu, amb les seves aigües transparents, completa aquest quadre bucòlic que en aquests dies de tardor estava en el moment de màxima bellesa. Hi ha un camí marcat, del que no es pot sortir, que recorre la vall passant per diversos punts singulars com els gorgs i una petita cascada.
L'única nota negativa ha estat la massificació, ja que tot el camí estava ple de gent i en els punts més singulars era difícil fer fotos sense enquadrar el turista desconegut.
Després de recórrer el camí del Nacedero hem pujat en cotxe fins a la part superior del cingle per fer una nova excursió, també curta, fins al Mirador del Balcón de Pilatos,  una gran roca mig separada del cingle principal, amb una caiguda d'uns 300 metres i un gran panorama sobre el Nacedero i els boscos que cobreixen el fons de la vall. 
Després de completar aquest segon recorregut hem donat per acabades les activitats excursionistes i hem anat fins al càmping de la població d'Arbizu que serà el nostre centre d'operacions en els quatre dies que passarem en aquesta zona visitant els racons més interessants del Parc Natural d'Urbasa-Andia.
I aquí teniu un petit vídeo amb escenes d'aquesta petita activitat excursionista.  Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Peña del
Fraile, 2020
La Pisquera y el
Rallón, 2020
Circular por la 
Estroza, 2020

dijous, 4 de novembre de 2021

El Fesolet, via Normal

Blog de Muntanya
Avui hem fet una curta matinal d'escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. La via normal del Fesolet és una clàssica de poca dificultat que puja per l'aresta sud d'aquesta roca montserratina després de començar amb un flanquejament ascendent des de la canal que separa el Fesolet dels Flautats.
En realitat volíem fer una altra via de la zona, la Normal de la Mòmia, una via que hem fet diverses vegades i que avui volíem repetir novament. És una via clàssica, de dificultat moderada però amb una llarga tirada sense assegurances. Havíem llegit que la via s'havia re-equipat però també havíem llegit que estava desequipada.
Avui hem comprovat que estava desequipada, ja que la primera reunió, que en la nostra darrera visita a La Mòmia estava muntada amb tres parabolts, ja no existeix. Els parabolts estan aixafats i sense plaqueta. Aquesta circumstància, unida al fet que en Joan s'havia deixat els peus de gat a casa, ens ha fet replantejar l'objectiu i hem acabat al Fesolet, una agulla molt propera a la Mòmia.
Hem iniciat l'escalada des de la canal que separa el Fesolet dels Flautats. Dos burins ens indiquen per on va la via, que comença amb uns metres fins i verticals. Després de superar els metres inicials assegurats amb els dos burins, l'itinerari es decanta cap al centre de l'aresta on la dificultat ja és menor. No hi ha més assegurances fixes però es pot posar un friend i també llaçar un merlet. 
Avui ens hem conformat amb aquesta curta escalada i hem tornat aviat a casa. Ni tan sols publiquem àlbum de fotos ni vídeo perquè tenim poc material.

ENTRADES RELACIONADES:
Els Flautats i el
Fesolet, 2012
La Mòmia, via
Haus, 1977
La Mòmia i els
Flautats, 1975