dissabte, 21 d’octubre del 2017

GR7: Aixirivall - La Seu d'Urgell

GR7: Aixirivall - La seu d'Urgell
Segona etapa del GR7 (quarta segons el pla inicial) des de la població andorrana d'Aixirivall fins a La Seu d'Urgell. Una etapa de transició entre les Valls d'Andorra i la capital de l'Alt Urgell que té com a punt més singular el pas de la frontera per La Farga de Moles.
Hem sortit del punt de la carretera d'Aixirivall, a prop d'aquesta població, on vam acabar l'etapa anterior. Després de pujar uns metres per la carretera hem agafat un corriol a la dreta que baixa amb fort pendent. Aquest corriol s'ha convertit ben aviat en un bon camí, amb trams empedrats, resseguint tota la muntanya a mitja alçada sobre la Vall del Valira. Hem passat al costat de l'ermita de Sant Romà i hem seguit fins a l'entrada de Juberri. Des d'aquí hem agafat un camí en forta baixada, amb ziga-zagues entre el bosc, fins arribar, molts metres més avall, a la carretera principal de la Vall d'Andorra, poc abans de la frontera.
A partir d'aquí el nostre camí ha estat totalment diferent. Hem deixat enrere els vessants boscosos, amb tots els colors de la tardor, per seguir la Vall del Valira en lleugera baixada fins a La Seu. Des del final del Camí de Juberri hem baixat un petit tram de carretera fins arribar a la frontera. Hem travessat la carretera i ens hem aturat a esmorzar una mica, al costat de les instal·lacions frontereres. Hem passat la frontera i la duana i poc després hem baixat per una escala metàl·lica a buscar un pont sobre el Valira que porta a un càmping.
A partir del càmping, ja sempre per bones pistes, hem anat seguint la vall en direcció a La Seu. Ben aviat hem vist que tot aquest sector del GR7, a partir de la frontera, estava molt poc marcat. Hi havia molt poques marques i  molt antigues, fins al punt que en alguns casos només quedaven vestigis de pintura gairebé invisibles sobre les roques. Hem anat baixant sense problemes fins que hem arribat a la vista dels primers edificis de La Seu, en una petita zona industrial. Hem agafat una petita carretera però hem trobat una tanca metàl·lica que tallava totalment el pas. Només quedaven uns metres per acabar l'etapa però calia superar l'obstacle. Afortunadament, a l'esquerra de la tanca quedava un petit pas per on, amb certa precaució, hem aconseguit superar l'obstacle arribant a la carretera de Lleida i les primeres cases de la trama urbana de la capital de l'Alt Urgell. Allà, en una rotonda, ens ha recollit l'autocar donant per acabada l'etapa.
Com és tradicional, hem acabat la jornada senderista amb un bon dinar. En aquesta ocasió hem dinat, força bé i a bon preu, en el restaurant La Ballena.
Aquí teniu un vídeo recopilatori de les dues etapes andorranes del GR7 entre Les Escaldes i La Seu d'Urgell. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Escobes, 2014
Ascensió al
Tristaina, 2014
Comapedrosa,
juliol 2013

diumenge, 15 d’octubre del 2017

El Posets, per la cresta Veteranos - Gemelos

Cresta Veteranos - Gemelos
Una gran ascensió que teníem pendent des del novembre de 2015, quan vam intentar aquesta activitat però una nevada primerenca i el gel que hi havia a la cresta ens va fer caviar de plans i vam acabar fent la Cresta de Bardamina. Aquesta vegada, amb la meteorologia a favor però amb el temps una mica just perquè només disposàvem dels dos darrers dies del pont del Pilar, hem vingut  a la Vall d'Estós per fer aquesta Cresta. 
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic. 
La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.  
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011. 
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Ascensió al
Posets 1977

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Refugi d'Estós

Refugio de Estós
Aprofitant la part final del pont del Pilar hem fet una sortida que teníem en cartera des de fa força temps. Vam venir a intentar la Cresta de los Veteranos fa un parell d'anys, al novembre, però en aquella ocasió havia caigut una nevada primerenca que ens va fer canviar els plans. Aquesta vegada, sota una onada de calor, les condicions de la muntanya són molt bones i hem decidit fer l'assalt definitiu a aquesta cresta.
A migdia hem arribat al pàrquing de l'entrada de la Vall d'Estós i hem iniciat la plàcida caminada per pujar al refugi. És un camí que hem recorregut moltes vegades però a la tardor és especialment atractiu pels colors dels arbres en aquesta estació. El camí és relativament llarg i hi ha uns 600 metres de desnivell però a poc a poc hem anat superant-lo passant pels punts singulars ja coneguts: la font, el camí de Batisielles, la cabana de Turmo... finalment hem arribat al refugi, on teníem una reserva.
Contràriament al que pensàvem, el refugi no estava ple tot i ser el pont del Pilar. Ens hem istal·lat i hem descansat una mica mentre esperàvem l'hora de sopar. Després d'un àpat discret, amb llenties òrfenes i llom al micròtom, hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una jornada dura i llarga...

ÀLBUM DE FOTOS (dels dos dies)  -  T R A C K

ENTRADES RELACIONADES:
Refugi 
d'Estós, 2015
Baixada
d'Estós, 1992
Bivac a
Estós, 1977

dissabte, 7 d’octubre del 2017

Cap de Boumort i Cingles de Pessonada

Cingles de Pessonada
Avui hem fet una sortida amb dues fases ben diferenciades. En realitat podem dir que han estat dues excursions: una matinal, en realitat de matinada, i l'altra de matí i tarda. A més, teníem un altre objectiu, potser el principal de la sortida, que era poder sentir la "brama" dels cèrvols, que es dóna cada any per aquestes dates a la reserva de Boumort.
Ahir al vespre vam arribar al refugi forestal de Boumort per una pista relativament bona però només apta per a tot-terrenys. El refugi és lliure i no gaire confortable, ja que cal dormir a terra, però veníem preparats i ens vam acomodar de la millor manera possible. Pels boscos del voltant, en aquella hora del capvespre, sentíem brams en totes direccions però que no vam poder veure cap cèrvol.
Encara era fosc quan ens hem llevat en el petit refugi forestal. Després de recollir tot el material hem iniciat la primera excursió, que era un curt recorregut amb ascensió al punt més alt de la Serra. Sense cap dificultat hem pujat per un caminet que en poc temps ens ha portat al cim del Cap de Boumort (2.077 m). Era encara fosc quan hem arribat al cim però aquesta excursió nocturna ens ha permès sentir els primers brams del dia i també poder gaudir de l'espectacle de la sortida del sol des d'aquest gran mirador. Hem pogut gaudir de la visió inèdita de la silueta del Pedraforca retallada en el cel vermell de la sortida del sol. Hem esperat una estona fins que s'ha fet de dia. Després hem fet una panoràmica circular:

A la baixada hem fet una petita variant per poder fer una ullada des de les altures a la Vall de Cabó, un indret solitari que ens ha impactat per la seva bellesa vista des dels altiplans del Boumort.
Aquí teniu la pel·licula d'aquesta primera fase de la sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



Des del refugi, ja en cotxe, hem recorregut una llarga pista que porta fins al poble de Pessonada, on començava la segona part de l'activitat d'avui. A la sortida del poble hem agafat el camí de La Portella pels Escaligons, un camí amb dos petits trams equipats que s'enfila fins a dalt del Cingles de Pessonada. El camí planeja fins a l'ermita de la Mare de Déu de la Plana i després comença a pujar pel cingle. Vist de lluny sembla impossible que hi hagi un camí que superi el cingle però a mesura que pugem, el camí va buscant els passos fàcils i ens porta sense dificultat al cim. Únicament hi ha un parell de passos equipats, dos petits murs que se superen amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics.
Des de la Portella, marcada amb una gran fita, hem seguit per sobre del cingle amb grans vistes de la Conca de Tremp. Ens hem desviat una mica per baixar a la Feixa de Batllevell, on hi ha algunes cledes. Hem tornat al capdemunt del cingle i hem seguit una mica més. Més amunt ens hem desviat novament per recórrer una feixa estreta i vertiginosa que porta a un antic punt d'observació del temps de la Guerra Civil. Hem menjat una mica abans de retornar novament a la part superior del cingle, on hi ha encara diverses trinxeres, per acabar de pujar fins al cim de la Rocalta (1.489 m). El dia es mantenia magnífic, sense cap núvol, i el panorama era molt extens, especialment sobre la Conca de Tremp i els Montsecs. Hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat la baixada i aviat hem arribat a la Portella, el punt on al matí havíem arribat a dalt del cingle. Podríem haver baixat pel mateix camí de pujada, els Escaligons, però hem optat per baixar per un itinerari diferent. Un bon camí va resseguint el cingle mentre aquest va perdent alçada. Hem arribat a una curiosa ermita, la de Sant Joanet, a sota d'una bauma. Finalment hem arribat al pla, per on, entre camps de conreu, hem retornat fàcilmet a Pessonada.
I aquí teniu el segon vídeo, el dels Cingles de Pessonada. Com l'altre, ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:





ENTRADES RELACIONADES:
Torreta de
l'Orri, 2017
BTT Serra de
Boumort, 1999
Barranc de
l'Infern, 1991