dijous, 26 de gener de 2023

Torrent del Gat Menjat, pel Grau de l'Ullar

Torrent del Gat Menjat
Hem repetit aquest descens, que ja havíem realitzat no fa gaire, però per un itinerari d'aproximació diferent. No ho havíem programat així però les coses han sortit diferent del que havíem previst i el resultat també ha estat satisfactori.
Ahir ens vam desplaçar a Sant Miquel del Fai amb la intenció de fer el descens d'aquest barranc. Com que fa molt fred vam sortir tard i, a més, ens vam aturar a esmorzar a Sant Feliu de Codines, de manera que quan vam arribar a Sant Miquel ja era matí avançat. Era el que havíem previst però en arribar a Sant Miquel del Fai ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que tot el recinte del monestir estava tancat a causa de les obres. Un treballador, a la carretera d'accés, ens va dir que no es podia passar, ni tan sols caminant. 
Vam intentar pensar un pla B però com que era ja molt tard i havíem plantejat la sortida com a matinal, vam decidir tornar a casa i deixar l'activitat per a millor ocasió.
Avui hem retornat a la Vall del Tenes per fer el descens del Torrent del Gat Menjat però per un itinerari alternatiu, sense entrar en el recinte de Sant Miquel del Fai. El punt de partida ha estat la població de Riells del Fai i hem fet l'aproximació al barranc per un itinerari singular: el Grau de l'Ullar, un camí que supera els cingles de Bertí aprofitant un pas natural entre les parets que permet pujar dalt dels cingles per un bon camí.
Hi ha una pista que ens pot servir per aproximar-nos a l'inici del camí però hem comprovat que l'epidèmia de prohibicions que darrerament ens afecta ha arribat també a la Vall del Tenes. Tot i que hi ha una magnífica pista, molt ampla i en perfecte estat, està prohibit passar-hi; només hi tenen accés els veïns de la zona, una petita urbanització.
Hem deixat el cotxe a Riells i hem iniciat l'aproximació per la pista i després per l'antic camí de Sant Miquel del Fai. Aviat hem agafat el camí de les Costes d'en Batlles, un camí molt singular que recorre els cingles per un ample repà a mitja altura fins que, després d'una llarga caminada pel balcó panoràmic, hem iniciat la pujada directa al Grau de l'Ullar.
Des de lluny no sembla que hi hagi pas però el caminet s'enfila per una canal boscosa fins al capdamunt del cingle; és un pas amb nom propi: Grau de l'Ullar. Poc després hem enllaçat amb el GR5 i l'hem seguit en direcció al monestir fins al Torrent de la Bauma de l'Onyó, on l'hem deixat baixant pel llit del torrent fins a la instal·lació del primer ràpel.
Aquest primer ràpel és el més espectacular. Són 40 metres, gairebé tots volats; un bon inici per al descens del barranc. La instal·lació és molt bona, amb parabolts i un passamans de cadena, i tenim un replanet que permet muntar el ràpel amb comoditat.
Després del primer ràpel ja tot ens ha semblat fàcil. El segon ràpel és també volat però més curt. Després, tres ràpels curts i petits trams caminant i desgrimpant petits ressalts fins al darrer ràpel, de 35 metres en bona part volat.
Aquest darrer ràpel és també espectacular, amb un passamans de corda que porta a la instal·lació, també molt segura. El ràpel comença vertical però després té un llarg tram volat per una gran bauma de conglomerat vermellós. 
Un cop completat el descns hem fet la foto de grup i, després de guardar el material tècnic, hem iniciat el retorn al punt de partida donant per acabada aquesta matinal barraquista amb la satisfacció d'haver superat els obstacles que ens havíen complicat l'activitat.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Mountain Films i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors


ENTRADES RELACIONADES:
Torrent del Gat
Menjat, 2022
Grau de
L'Ullar, 2022
Turó de les Onze
Hores, 2021

dissabte, 21 de gener de 2023

GR3: Agramunt - Altet

GR3: Agramunt - Altet
Una nova etapa del GR3, el Camí Central de Catalunya, aquesta vegada per terres de l'Urgell. Ha estat una etapa fàcil i planera, amb poc desnivell i gairebé tota per pistes.  Hem recorregut l'etapa en un matí lluminós i assolellat però molt fred.
Hem arribat en autocar a Agramunt i hem anat a esmorzar al restaurant El Sió, on vam dinar al final de la darrera etapa. Després de menjar els croissants reglamentaris, hem iniciat la caminada des d'allà mateix baixant fins al Raval de Sió on hem agafat una pista que hem seguit entre camps de conreu. 
El dia era molt clar i es veia perfectament el Montsec al final de la plana. També es veien al fons les muntanyes nevades dels Pirineus. Feia molt fred però a mesura que el sol guanyava alçada l'ambient era cada vegada més agradable.
Aviat hem començat a veure al fons la torre cilíndica del Pilar d'Almenara, el punt més destacat del nostre recorregut d'avui. Hem travessat una carretera, agafant un camí senyalitzat que comença a l'aparcament situat a la mateixa carretera i en pocs minuts hem arribat al cim del Pilar d'Almenara ( 459 m). Aquest cim no és més que un turonet però està situat a les planes de l'Urgell, de manera que des del cim tenim una visió ben extensa de les planes de l'Urgell i les muntanyes del Prepirineu.
Al cim mateix hi ha una antiga torre cilíndrica que permet, pujant a la seva terrassa superior, veure encara millor el panorama. Hi ha una escala metàl·lica exterior que porta al primer pis i unes escales de gat que connecten les dues plantes superiors. Hem fet volar el dron per fer la foto de grup i unes vistes aèries de la torre i el seu entorn, abans de seguir el nostre camí. 
Poc després hem arribat al Canal d'Urgell, la gran obra hidráulica que porta l'aigua del Segre als extensos camps de regadiu de l'Urgell i comarques veïnes. Hem travessat el canal per un pont i hem seguit pel seu costat una bona estona fins que, al costat de la Masia del Ramonillo, l'hem deixat prenent una pista a la dreta per on hem arribat al poble de Santa Maria de Montmagastrell.
Hem travessat el poble, totalment desert i solitari, i hem sortit per l'altra banda, travessant novament el canal. Després de passar al costat d'una petita ermita, la del Sagrat Cor, hem arribat a una altra població, Claravalls, tan solitària com l'anterior, i hem iniciat el tram final del camí que ens ha portta a Altet.
En aquesta població, també solitària, ens estava esperant l'autocar per portar-nos a dinar a Tàrrega, al restaurant El Til·ler, on hem gaudit d'un bon dinar en el que el més destacat han estat les torradetes de Santa Teresa, unes postres casolanes que ens han deixat ben satisfets.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta jornada caminadora per terres de l'Urgell. Ha estat produït per GReaperos Productions i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Oliola - 
Agramunt, 2022
GR3:Formiguera
- Oliola, 2022
Canals d'Urgell
BTT, 2014

diumenge, 15 de gener de 2023

Balma de Ses Torretes

Balma de Ses Torretes
Hem fet una curta excursió per la costa nord d'Eivissa, per visitar la Bauma de Ses Torretes, una bauma penjada dels cingles, cara al mar. La cavitat no té especial interès però la petita excursió que hi porta ens ha donat l'oportunitat de recórrer racons solitaris i salvatges de l'illa.
Hem sortit de la masia anomenada Es Pujolet per una pista pedregosa. Aviat la pista s'ha convertit en camí i més endavant en un corriol desdibuixat que travessa el bosc.  Tot i que el camí era difícil de seguir, hi havia moltes fites que ens anaven guiant entre el bosc. 
A diversos llocs del camí hem trobat curtes ramificacions del camí que porten a petits miradors panoràmics. Les vistes són impressionants: grans extensions de mar, els illots propers, les roques de Ses Torretes... fins i tot es veien, retallades a l'horitzó, les siluetes de les muntanyes valencianes de les serres d'Aitana i Montgó..
Després d'una bona estona seguint el camí, gairebé desaparegut però marcat amb fites, hem arribat a la bauma. El camí arriba a la part superior de la bauma i, passant per sobre del cingle, travessa a la banda oposada, baixant fins entrar a la cavitat.
La Bauma de Ses Torretes és una bauma gran però de poca profunditat. S'obre de cara al mar però els arbres tapen totalment el panorama i això li resta bana part del seu encant. Hem recorregut la bauma en pocs minuts i hem iniciat el retorn.
Portàvem un track que marcava el retorn pujant recte amunt per enllaçar a dalt de tot amb un camí que ens hauria retornat al punt de partida. Ho hem intentat però calia pujar sense camí per una zona plena d'arbustos i finalment hem preferit retornar pel mateix camí que ens havia portat fins aquí. En poc temps hem arribat a la masia del Pujolet i al punt on havíem deixat el cotxe.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta petita excursió eivissenca: 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova 
Inclinada, 2022
Cova d'en
Jaumet, 2021
Cova dels
Regals, 2021

dijous, 12 de gener de 2023

Barranc de Basender i Las Escaleretas

Blog de Muntanya
En el tercer dia d'estada a la Sierra de Guara hem programat una activitat matinal combinant un barranc relativament curt i fàcil amb un camí equipat, passant per coves amb pintures prehistóriques. 
Hem sortit de Rodellar, on ens hem allotjat aquests dies, i ens hem desplaçat a la població de Lecina on començava la nostra activitat. Abans d'arribar-hi, poc després de passar el Collado de San Caprasio, hem arribat a un punt panoràmic, un dels aparcaments de l'accés al Río Vero, des d'on hi havia un espectacular panorama dels Pirineus ben nevats, des del Monte Perdido fins a l'Aneto. Ens hem aturat a fer unes fotos del gran panorama pirinenc abans de seguir el nostre camí.
Hem arribat a Lecina i hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a l'entrada del poble. Després hem iniciat la curta caminada d'aproximació al Barranco de Basender, primer sector del recorregut previst. 
Després d'una curta caminada hem arribat a l'inici de la part tècnica del barranc, on hem trobat la instal·lació del primer ràpel. El Barranco de Basender és relativament curt i fàcil: té uns 8 ràpels perfectament equipats, el més llarg de 14 metres. Normalment està sec i avui només hi havia algun toll amb un dit d'aigua.
Hem baixat el barranc, encaixonat entre parets en un magnífic entorn natural, fins arribar al seu final, quan desemboca en el Río Vero, un altre barranc que coneixem força bé perquè l'hem baixat en diverses ocasions.
Després de recórrer un petit tram per la llera del Vero hem iniciat la segona part de l'itinerari d'avui, remuntant pel Camino de la Escaleretas per retornar a Lecina. És un camí equipat, potser massa equipat, sense gaire dificultat excepte per a persones amb vertígen.  El camí passa per un sistema de baumes que són antics assentaments prehistòrics on es conserven pintures rupestres de gran valor històric.
Hem pujat pel camí, equipat amb esglaons de gusta, grapes d'acer i cables de vida, fins als Abrigos del Gallinero, un sistema de baumes on hem pogut veure algunes de les pintures, protegides amb unes reixes metàl·liques. Després el camí s'enfila pels cingles amb l'ajut dels equipaments, amb alguns passos una mica vertiginosos en un magnífic entorn.
Després de remuntar pels cingles hem arribat a l'altiplà, per on en pocs minuts hem retornat a Lecina. Com que encara era aviat hem anat a visitar, als afores del poble, una alzina milenària que sembla ser que és la que va donar nom al poble. Després hem iniciat el retorn a casa, deixant enrere la Sierra de Guara.
I aquí teniu el vídeo del recorregut del Basender i Las Escaleretas. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Cañón del Río
Vero, 2013
Barranco de
Chimiachas, 2005
Barranco de
Basender, 2002

dimecres, 11 de gener de 2023

Fajas del Mascún

Fajas del Mascún
El recorregut de les Fajas del Mascún és un dels itineraris més interessants de la Sierra de Guara. Recorre des de les altures les dues ribes d'aquest barranc i ens ofereix grans vistes del propi barranc, de les muntanyes veïnes i dels Pirineus. 
Hem sortit de Rodellar quan encara era de nit. L'itinerari previst era llarg i en aquesta època de l'any es fa fosc aviat, de manera que hem volgut sortir ben aviat per arribar de dia al final del recorregut. A l'entrada del poble hem agafat un camí senyalitzat com a GR. És el GR1, l'anomenat Sendero Histórico, que va des de Finisterre fins a Empúries travessant tot el nord d'Espanya.
Hem passat per Cheto quan encara era fosc i hem seguit pujant en direcció a les muntanyes que limiten per l'est la vall del Mascún. Aviat ha començat a clarejar i hem pogut veure el fons del barranc amb una infinitat de roques i agulles. També es veia el Cabezo de Guara i cap al nord els cims del Pirineu, dominats pel Monte Perdido, ben nevat.
Després d'un llarg recorregut panoràmic hem arribat a una bircació on hem deixat el GR, que segueix en direcció a Letosa, i hem agafat un camí de baixada en direcció al fons del Mascún, que ja es veia clarament. Hem distingit els salts encadenats de les Cascadas Peña Guara, un dels punts clau del descens esportiu del barranc del Mascún.
Poc després hem passat un curt pas equipat amb una corda de nusos i hem arribat a un dels passos més singulars del recorregut, una llarga feixa penjada a mitja alçada d'un cingle, amb grans parets per sobre i per sota. El pas és realment espectacular però ben fàcil, ja que es passa caminant.
Aviat hem arribat al fons del barranc, a la llera del Mascún, al costat del Saltador de las Lañas. És també un indret molt singular, un petit circ amb una cascada esglaonada per on avui baixava un bon cabal.  Hem travessat el riu amb l'ajut d'unes pedres i hem iniciat la remuntada per l'altra banda. 
Aquí comencen pròpiament les Fajas del Mascún. El camí puja per enllaçar amb un sistema de feixes penjades per on hem anat recorrent el barranc del Mascún des de les altures.  Hem travessat la capçalera del Barranco de Raisin iniciant el segon sector de feixes: les Fajas del Raisin, continuació de les anteriors. 
Després del llarg recorregut de les feixes hem arribat a Otín, un poble abandonat situat en un altiplà sobre el Mascún. El poble està totalment enrunat i només hem vist en peu l'antiga borda on vam dormir una gèlida nit de gener de l'any 1989.
Des d'Otín hem agafat el camí clàssic que uneix aquesta població amb Rodellar. És un camí que coneixem molt bé perquè l'hem recorregut unes quantes vegades en les nostres activitats de barranquisme per la zona. El camí passa per una roureda monumental i baixa pel costat de la Cuca Bellostas i la Ciudadela fins al fons del Mascún. Després segueix per la llera del riu, que travessa diverses vegades, fins a sota mateix de Rodellar. Finalment, una curta pujada ens ha portat fins a aquesta població on hem acabat la nostra ruta. 
I aquí teniu el vídeo del recorregut de les Fajas del Mascún. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Barranco del
Mascún, 2008
Barranco de
Raisín, 1990
Barranco del
Mascún, 1983

dimarts, 10 de gener de 2023

La Cresta del Balces

Blog de Muntanya
Hem vingut novament a la Sierra de Guara per passar tres dies recorrent itineraris d'aquesta zona. Avui hem fet el viatge en cotxe i hem arribat a Guara a migdia. Tot i que teníem poc temps perquè en aquesta època de l'any es fa fosc molt aviat, hem volgut fer una petita excursió per gaudir dels grans panorames de Guara amb la llum de la tarda.
Hem arribat a la pista del Barranco Fondo, que comença al Collado de la Sierra de Rufas. Hem pujat fins a un pàrquing, poc abans del Collado Colmenares, i des d'allà hem començat l'excursió. L'itinerari previst no era més que un curt recorregut per la Cresta del Balces, un itinerari panoràmic que ens ofereix grans vistes del Balces per sobre dels Oscuros i també dels Pirineus.
Hem seguit l'itinerari d'aproximació als Oscuros del Balces, un itinerari que hem recorregut diverses vegades, fins al collet on comença la baixada al riu. Allà hem deixat el camí iniciant el recorregut per la cresta panoràmica. Per terreny pedregós, hem anat guanyant alçada pels cingles. A la dreta, a baix, vèiem el Balces Superior, una llarga vall que també vam recórrer fa uns quants anys. Al davant, pel darrere de les muntanyes més properes, treien el cap els cims nevats dels Pirineus. Entre moltes altres muntanyes destacava la silueta inconfusible del Midi d'Ossau.
La cresta és llarguíssima i arriba fins a l'ermita de Santa Marina però el nostre objectiu d'avui era només una passejada panoràmica per la primera part de les crestes, de manera que aviat hem donat per acabat el recorregut iniciant el retorn.
Hem baixat per unes tarteres fins retrobar la pista i l'hem seguit fins al punt on havíem deixat el cotxe. Després hem seguit fins a Rodellar, on teníem l'allotjament.


ENTRADES RELACIONADES:
Cautiecho i
Estrechos, 2013
Sierra de
Balces, 2000
Oscuros del
Balces, 1995

dilluns, 9 de gener de 2023

Monstserrat, cims sense corda: Ecos (II)

Ecos, Montserrat
El seguidors del blog saben que des que es va publicar el llibre Montserrat, cims sense corda, tinc la intenció de fer totes les ascensions proposades en aquesta publicació. Fins ara he completat les ascensions dels tres primers capítols, dedicats a les regions de Sant Pau Vell, Agulles i Frares Encantats.
La regió dels Ecos és la part central del massís i per això està allunyada de tot. És la zona més salvatge de Montserrat, poc freqüentada i amb camins difícils i perdedors. En el llibre de referència hi ha un total de 42 ascensions en aquesta regió. Fa poques setmanes, en la meva primera incursió a la regió d'Ecos, vaig pujar cinc dels cims proposats, a la part baixa dels Ecos per sobre de Can Jorba. 
Avui he completat el recorregut d'aquesta zona amb quatre ascensions que el dia anterior van quedar pendents. Ha estat una sortida matinal però ben aprofitada perquè entre els cims que he pujat hi havia l'Agulla de la Benedicció, un cim ben singular i d'accés no tan fàcil com la majoria de les ascensions proposades. 
He iniciat la caminada a la Vinya Nova per la pista que porta a Can Jorba. Poc després d'aquesta masia he deixat la pista per prendre el camí de la Coma d'en Pastor, per on vaig baixar en la meva darrera incursió als Ecos.
En aquella ocasió no vaig poder localitzar algunes de les agulles que volia pujar. Les coordenades publicades en el llibre eren errònies i no tenia temps de voltar a cegues. Avui portava les coordenades exactes, de manera que aviat he localitzat les tres primeres agulles.
La referència és la Bassa de la Coma d'en Pastor, una petita bassa artificial formada per un mínim mur en el torrent, que reté l'aigua que baixa quan plou. Justament a sobre de la bassa hi ha les tres primeres agulles.
No hi ha camí i cal pujar pel dret lluitant amb la vegetació però és un trajecte curt i en pocs minuts ja tenia a l'abast les tres agulles.
Roca de Sant Miquel: petita agulla amb dos cims bessons. L'ascensió no té cap dificultat; es puja caminant fins al coll entre les dues puntes, que des d'aquí estan a un pas. 
Roca d'en Joanet: està al costat de l'anterior i cal grimpar per una aresta curta i fàcil. A més, hi ha una savina on ens podem agafar per facilitar els passos o fins i tot assegurar amb el cordino si ho creiem necessari.
Roca de la Joaneta: està poc més amunt de les anteriors i és poc visible perquè una gran savina tapa la petita agulla. Es pot pujar per l'aresta però jo he pujat pel darrere, amb un curt pas una mica desplomat. Per baixar he utilitzat la gran savina com a escala.
Agulla de la Benedicció: per arribar a aquesta agulla podria haver retornat al camí de la Coma d'en Pastor però, com que cal baixar sense camí, he preferit pujar fins a la carena, on hi ha un corriol marcat amb punts de pintura verda que enllaça amb el Camí del Cabrit. Seguint aquest camí a la dreta he arribat a una canal per on he pujat en direcció a l'agulla. 
Des del coll que uneix aquesta agulla amb el Serrat del Cabrit he superat un petit mur per arribar a una zona plana al peu de la gran roca que forma el cim. El pas final consisteix en superar el desplom que forma la bola del cim. El pas és difícil i exposat perquè tenim caiguda a banda i banda però està equipat amb una petita corda de nusos on ens podem assegurar i utilitzar-la per superar el pas. El cim de l'Agulla de la Benedicció és petit i té una petita creu de ferro; és un cim ben singular.
Després de fer volar el dron per prendre imatges d'aquest cim he iniciat el retorn baixant amb un curt ràpel fins al peu de la bola i amb un altre ràpel, també curt, fins al peu del petit mur per on havia pujat.
Per retornar al punt de partida podria haver agafat el Camí de la Coma d'en Pastor però, com que tenia temps, he preferit explorar nous camins i he agafat el corriol amb marques verdes que segueix per la carena. És un camí desdibuixat i les marques de pintura són petites i mig esborrades pel pas del temps però l'he anat seguint per la carena fins poc abans del Pilot, on per una canal es baixa fins enllaçar amb un bon camí que m'ha portat fins a un camp d'oliveres i a la pista de Can Jorba per on he retornat a la Vinya Nova,
I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova jornada de cims sense corda:


ENTRADES RELACIONADES:
Sense corda
Ecos (I), 2022
Sense corda
Frares (II), 2022
Sense corda
Frares (I), 2022

dissabte, 7 de gener de 2023

La Torreta, el Roc d'Auró i el Cogulló d'Estela

La Torreta, el Roc d'Auró i el Cogulló d'Estela
Hem fet una petita ruta circular per la zona situada entre els Rasos de Peguera i el Santuari de Queralt, pujant a tres dels cims més destacats d'aquesta zona, el principal dels quals (no el més alt) és el Cogulló d'Estela. Ha estat la primera sortida del nou any 2023, necessària per moure's una mica després de les festes.
Hem arribat en cotxe fins al Santuari de Corbera, situat a prop del poble d'Espinalbet, sobre la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys. Des d'allà hem agafat un caminet, inicialment marcat com a PR, que ens ha portat fins al Pla de la Cresta, un petit altiplà sobre la carena que baixa del Serrat de l'Hospital.
Des del Pla de la Cresta hem remuntat fins als altiplans superiors, situats sobre els cingles que cauen al sud. Hem guanyat l'altiplà pel Coll de Tagast, on hi ha una bassa que avui estava totalment congelada. Des d'allà, tot planejant pel bosc esclarissat, hem arribat al primer cim de la jornada: la Torreta dels Enginyers (1.988 m). 
Aquest cim ens ofereix una bona panoràmica del Pirineu Oriental i la Catalunya central, que arriba fins a Montserrat i el Montsec. Nosaltres vam pujar la Torreta l'hivern passat després d'una bona nevada i el paisatge era molt diferent. 
Des del cim de la Torreta ja es veien, més avall, els altres dos objectius de la jornada, el Roc d'Auró i el Cogulló d'Estela, dos cims ben escarpats però més baixos que la Torreta.
Hem seguit la carena oest de la Torreta fins arribar a un collet, el Pas dels Puigventós, on hem agafat un camí de baixada que aviat hem deixat per anar en direcció al Roc d'Auró. La pujada a aquest cim és més fàcil del que sembla vist de lluny i només té un petit tram rocós equipat amb una cadena, que pot ser útil en cas que hi hagi neu o gel. En pocs minuts hem arribat al segon cim de la jornada, el Roc d'Auró (1.948 m), també molt panoràmic.
Hem tornat enrere uns metres fins agafar un corriol per on hem baixat fins al Coll d'Estela i des d'allà, en pocs minuts, fins al cim del Cogulló d'Estela (1.948 m). Abans, hem superat dos curts trams equipats amb cadenes però sense dificultat (quan no hi ha neu ni gel).
El Cogulló d'Estela, tot i ser el de menys altitud, és el més conegut dels tres cims de la jornada. Està inclòs a la llista dels centcims de la FEEC i té un cim altiu, ben destacat i visible des de la vall. Hem fet les fotos de cim i uns vols de dron, abans d'iniciar la part final del recorregut.
Hem tornat al Coll d'Estela i des d'allà hem agafat un camí que aviat s'ha convertit en una petita pista per on hem arribat, fent algunes dreceres, fins al punt de partida en el Santuari de Corbera.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:


ENTRADES RELACIONADES:
Els cims dels
Rasos, 2022
Cresta de
Peguera, 2019
CBH: Queralt-
Peguera, 2014