Els seguidors del blog recordaran que fa uns dies vaig publicar un post sobre un llibre aparegut recentment amb el suggerent títol de Montserrat, cims sense corda. En aquell post explicava una sortida matinal en la que vaig fer un recorregut per la zona de Sant Pau Vell per pujar els 9 cims que el llibre proposava en el seu primer capítol.
Avui, novement inspirat en aquell llibre, he fet el recorregut de la Regió d'Agulles pujant fins a setze agulles i roques de la zona, totes les proposades en el segon capítol. Ha estat una llarga i intensa jornada perquè el cims proposats estan escampats per tota la zona d'Agulles i per arribar a tots cal fer un llarg recorregut amb pujades i baixades per les canals montserratines, en molts casos sense camí.
He planificat el recorregut començant per la part més alta, el Portell Estret, i acabant en el punt més baix, al final del Serrat dels Pallers. Pel camí, inacabables pujades i baixades que fan que sigui un recorregut exigent però que ens permet recórrer a fons la Regió d'Agulles.
He començat la caminada a Can Maçana on els dies laborables podem gaudir del plaer d'aparcar sense pagar, tot un luxe en els temps que corren. He agafat el camí del Coll de Guirló i després, passant sota la Cadireta, he anat a buscar el camí del Portell Estret. Després he començat a baixar per la Canal Ampla fins arribar al peu de l'Aresta Brucs de la Sense Nom, on he deixat el camí començant la primera ascensió.
Roca del Dumbo o Miranda del Setrill: he travessat el bosc sense camí per agafar una canal dreta que m'ha portat fins al cim de la Roca del Dumbo, un cim molt panoràmic amb grans vistes de la Regió d'Agulles i els Frares Encantats. He fet volar el dron per prendre unes imatges del magnífic paisatge al voltant del Dumbo.
La Barana: he tornat al camí de la Canal Ampla i he baixat fins al Refugi Vicenç Barbé, que avui estava tancat. Des del mateix refugi ja es veu aquest cim, molt poc prominent: un petit altiplà marcat amb una fita. He baixat pel camí de la Portella fins trobar un trencall a l'esquerra que m'ha portat fins a aquest cim.
Roca dels Pouetons: per arribar als següents cims he tornat al refugi i he començat a pujar pel camí de la Canal Central d'Agulles. Poc després he agafat un corriol a l'esquerra que m'ha portat a la boca de l'Avenc dels Pouetons, un clàssic de l'espeleologia. Des de l'Avenc he vorejat la roca per la seva base per anar a buscar una canal entre l'Esquelet i la Roca dels Pouetons per on fàcilment he pujat al cim.
Roca 89: des del mateix cim de la Roca dels Pouetons ja es veu, a l'altra banda de la canal, la següent fita d'aquest recorregut, la Roca 89. Aquesta roca, com moltes altres agulles montserratines, no té nom propi i se la coneix únicament amb el número que va assignar-li Ramon de Semir en el seu mapa històric, que encara avui és una referència imprescindible a Montserrat.
He baixat a la canal i, deixant a la dreta l'Agulla 77, he anat a buscar la canal que porta a la Roca 89, un cim poc destacat però ben panoràmic.
Agulla dels Set: he tornat al camí de la canal i he pujat fins trobar el camí de la Travessia d'Agulles, marcat amb pintura vermella. He pres aquest camí a la dreta i, superant un curt pas equipat amb una corda de nusos, he arribat a una altra canal, al costat de La Panxeta, per on he arribat al cim de l'Agulla dels Set.
Roca 92: des de l'Agulla dels Set es veu ben proper el doble cim d'aquesta agulla que, malgrat no tenir nom propi, és una de les més espectaculars d'aquest recorregut. En pocs minuts he arribat al cim i he superat el pas estret i vertiginós entre les dues puntes del cim, impressionant però protegit per un arbre que ens dona seguretat quan voregem l'abisme. Des d'aquest cim cau a plom, a la vessant nord, una paret d'una verticalitat impressionant. He fet volar novament el dron per enregistrar unes imatges extraordinàries de l'agulla penjada sobre l'estimball.
Mirador de la Miranda de les Boïgues: he baixat fins retrobar el camí de la Travessia d'Agulles i l'he seguit, tornant per on havia vingut. He passat novament el pas equipat i he seguit aquest camí amb algun altre pas equipat fins arribar al peu de l'Agulla del Capdamunt. Des d'aquí ja es veuen els lloms allargats de les dues properes roques. He deixat el camí baixant una mica i, amb una petita grimpada, he pujat al cim del Mirador de la Miranda de les Boïgues, un cim que ja havia escalat per l'Aresta dels Brucs fa molts anys.
Miranda de les Boïgues: he baixat al collet entre les dues roques i he pujat al cim amb una petita grimpada. Després, per baixar, he aprofitat que hi ha una instal·lació de ràpel per muntar un passamans amb el cordino i baixar amb més comoditat i seguretat.
El Gep Llarg: he tornat a pujar el Mirador de la Miranda i he muntat un altre passamans per baixar, aprofitant una magnífica instal·lació de ràpel. He seguit pel camí de la Travessia fins arribar al peu d'aquesta agulla, a peu de Camí. L'ascensió tampoc té dificultats.
Els Merlets: al costat mateix del Gep Llarg i també a peu de camí, he superat un petit mur amb una fàcil grimpada per pujar el cim dels Merlets, un cim que té dues puntes gairebé juntes però que el mapa d'en Semir assenyala amb dos números com si fossin dues agulles.
Agulla d'en Dalmau: he seguit el camí fins al Pas de la Portella. Després, ja sense camí definit, he vorejat per la base les roques del Serrat de la Portella, des de la Roca Gran de la Portella fins a l'Agulla dels Tres i he pujat finalment per una canal fins al cim de l'Agulla d'en Dalmau, que no és més que un apèndix de la següent roca, la Tretze.
La Tretze: he escalat directament l'agulla encara que la via normal puja pel darrere. Aquí, amb un petit pas d'escalada m'he estalviat un bon tram de navegació estil senglar pel bosc. Aquesta roca, curiosament, ha convertit l'ordinal que la classificava en el mapa històric en un topònim, un nom propi.
Roca de Lo Palouet: he baixat de la Tretze pel darrere, per la via normal, una fàcil desgrimpada, i he travessat pel bosc sense camí fins a la Roca de Lo Palouet, també fàcil i sense complicacions.
L'Ouet: la roca següent és la més petita de la sèrie, un bony amb forma d'ou situat uns metres per sota de l'anterior en direcció al Pallers. El més difícil no és la petita grimpada que cal fer per arribar al cim sinó la lluita contra la vegetació per arribar-hi.
Roca de l'Era dels Pallers: des de l'Ouet ja es veu tot el serrat dels Pallers, un conjunt de roques alineades en direcció al Bruc. La primera i més destacada d'aquestes roques es la de l'Era dels Pallers, el proper objectiu. Per arribar-hi he hagut de lluitar novament contra la vegetació per baixar fins arribar al camí que ve del Refugi per on he arribat, ja fàcilment, al Coll de l'Era dels Pallers, un ample coll i cruïlla de camins. He agafat el camí que recorre el Serrat dels Pallers però aviat l'he deixat per anar a buscar una canal que m'ha portat al cim de la Roca de l'Era dels Pallers.
El Timbaler: per arribar al darrer cim de la jornada he seguit un bon tram del camí del Serrat dels Pallers fins que he vist el Timbaler una mica separat del camí. Aquest cim és molt poc prominent però té una característica que el fa singular: al cim hi ha un característic bloc de roca amb una curiosa forma com de plat volador. He pujat al cim completant aquesta gimcana de roques montserratines.
Després de completar la darrera ascensió he retornat pel mateix camí fins al Coll de l'Era dels Pallers, on he agafat un camí que baixa per enllaçar amb una pista que puja fins al Coll de Guirló on he enllaçat amb el camí de pujada per retornar a Can Maçana.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat amb imatges de totes les ascensions d'aquest llarg recorregut:
ENTRADES RELACIONADES:
Sense Corda
S. Pau Vell, 2022 |
El Mirador i la
Miranda, 2013 |
Clot del
Trago, 2013 |
BIBLIOGRAFIA:
- Montserrat, cims sense corda, de Damià Pérez. Editorial PRAMES.
- Montserrat pam a pam, de Josep Barberà i Sauqué. Publicacions de l'Abadia de Montserrat
PARTICIPANTS:
J. Rafel, en solitari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada