L'objectiu de la sortida d'aquest estiu als Alps és el Monte Viso, a la província italiana de Cuneo. És un cim rocós i de certa dificultat que té força prestigi en el món de la muntanya i ens ha cridat l'atenció. Amb aquest objectiu vam arribar ahir a la tarda a la població de Castello, després de passar en cotxe pel Colle d'Agnello, a 2.748 m. És un poble petit però té un petit alberg anomenat Alevè, on ens vam allotjar. El sopar va ser pobre i l'esmorzar impercetptible però de bon matí ja estàvem amb la motxilla a l'esquena preparats per fer la llarga aproximació fins al refugi Quintino Sella al Monviso, que serà la nostra base per intentar demà l'ascensió al Viso. El dia es presentava variable i la previsió era de pluja segura però com que es tractava d'una aproximació per camins de senderisme, en bona part seguint el traçat del Giro del Viso, un GR molt popular per aquestes terres, no hi havia problema. Hem començat la pujada per un camí molt ample, gairebé una pista, amb fort pendent. Més endavant hem enllaçat amb el GR del Giro; hem deixat el camí que puja al refugi Vallanta i al coll del mateix nom, i hem agafat un camí més petit però ben traçat en direcció al nostre objectiu. Hem trobat diversos indicadors però aviat hem vist que la rotulació era caòtica: durant una bona estona hem trobat diversos indicadors que marcaven 3 h 30 per al refugi, intercalats amb algun rètol que marcava 3 h 45. Hem arribat a la conclusió que el millor era mirar únicament les direccions però no els temps.
El camí puja fent llaçades pel bosc, guanyant desnivell amb certa comoditat. Més endavant, ja sota la puja, hem sortit del bosc seguint el camí que ara feia llaçades entre el pedregar. Hem arribat a un fals coll, on un indicador assenyalava la direcció del proper refugi vivac Bertoglio. He pujat a fer quatre fotos, comprovant que el refugi, tot i ser lliure, estava en perfecte estat, ben equipat amb lliteres i mantes. Hem seguit el camí passant per dos colls poc marcats, gairebé sense pujar: el Passo de San Chiaffredo i el Passo Gallarino. Hem baixat una mica i hem deixat el camí que baixa a la vall per prendre un camí ample que va planejant en direcció al refugi, encara una mica lluny. Finalment hem arribat al Lago Grande del Viso i, allà mateix, al refugi Quintino Sella al Monviso. És una magnífica instal·lació, com la majoria dels refugis italians, i els guardes són molt amables. Una bona base d'operacions per intentar demà l'ascensió al Monte Viso. Hem preguntat a la guardessa per la méteo i ens ha dit que demà serà una bella giornata di sole. Hem sopat i hem anat a dormir ben aviat perquè per pujar al Viso cal sortir poc després de les 4 de la matinada.
El camí puja fent llaçades pel bosc, guanyant desnivell amb certa comoditat. Més endavant, ja sota la puja, hem sortit del bosc seguint el camí que ara feia llaçades entre el pedregar. Hem arribat a un fals coll, on un indicador assenyalava la direcció del proper refugi vivac Bertoglio. He pujat a fer quatre fotos, comprovant que el refugi, tot i ser lliure, estava en perfecte estat, ben equipat amb lliteres i mantes. Hem seguit el camí passant per dos colls poc marcats, gairebé sense pujar: el Passo de San Chiaffredo i el Passo Gallarino. Hem baixat una mica i hem deixat el camí que baixa a la vall per prendre un camí ample que va planejant en direcció al refugi, encara una mica lluny. Finalment hem arribat al Lago Grande del Viso i, allà mateix, al refugi Quintino Sella al Monviso. És una magnífica instal·lació, com la majoria dels refugis italians, i els guardes són molt amables. Una bona base d'operacions per intentar demà l'ascensió al Monte Viso. Hem preguntat a la guardessa per la méteo i ens ha dit que demà serà una bella giornata di sole. Hem sopat i hem anat a dormir ben aviat perquè per pujar al Viso cal sortir poc després de les 4 de la matinada.
ENTRADES RELACIONADES:
 Refugi dels Écrins, 2014 |  Refugi Tête Rouse, 1998 |  Refugi Gnifetti Giovanni, 1987 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada