dijous, 11 de juliol de 2019

Ascensió al Sorapis (3.205 m)

Sorapis
Una gran ascensió a un dels gegants de les Dolomites. La Punta Sorapis és el punt més alt del massís del mateix nom i és una muntanya ferètsega i solitària. L'ascensió al Sorapis, tot i que no és difícil, és obligada i compromesa. La via normal supera la verticalitat de la roca amb un itinerari intel·ligent, que va buscant els punts febles de la muntanya per superar-la sense que la dificultat sigui excessiva. En resum, una ascensió de gran bellesa en un indret solitari i salvatge.
A dos quarts de cinc ha sonat el despertador en el magnífic refugi San Marco. La Tània, guardessa del refugi, ens havia deixat preparat un bon esmorzar. Poc després de les cinc sortíem en direcció al cim. La primera part de l'itinerari és un camí que puja per un barranc resseguint un torrent. Tot i el fort pendent, el camí està ben traçat i es puja amb facilitat. Hem arribat a la Forcella Grande (2.255 m), una àmplia collada que dóna entrada a una vall verda. Al davant teníem la Torre dei Sabbioni, una gran agulla on hi ha diverses vies d'escalada, i al fons ja es veia el cim de la Punta Sorapis.
El camí segueix planer entre prats per anar a buscar la valleta que porta a la cara est del Sorapis per on hem de pujar. Hem entrat a la valleta, tancada al fons pels cingles que cauen del Sorapis, que des d'aquí semblaven inexpugnables. Ben aviat hem vist, enlairat a l'esquerra, el refugi bivac Slataper pintat de rosa. L'itinerari no passa pel refugi però ens hem volgut desviar una mica per veure'l i fer quatre fotos.
Des del refugi hem baixat una mica per situar-nos a una gran pedrera que porta a l'inici de la grimpada. Hem pujat amb certes dificultat per la pedrera inestable, que ens recordava la tartera del Pedraforca en altres temps. Algunes traces de camí ens han ajudat a superar el tram més dret i inestable fins arribar a peu de paret en el punt, marcat amb pintura vermella, on comença l'escalada.
Hem superat un pas inicial de certa dificultat des del fons d'una rimaia i després, ja fàcilment, hem flanquejat a l'esquerra fins al peu de la xemeneia característica. Aquest és el pas clau de l'ascensió perquè cal superar un bloc encastat a la canal que forma un petit desplom. Una corda de nusos ens ha ajudat a superar el pas, que hem fet encordats.
Després l'itinerari, ja més fàcil, fa un llarg flanquejament a l'esquerra seguint una cornisa, al final de la qual supera uns passos més drets, grimpant sobre bona roca per agafar una altra cornisa a la dreta que ens porta al peu de l'ampla canal que porta directament al cim. En aquest llarg flanquejament hem travessat algunes congestes però, tot i que no portàvem grampons, la travessia no tenia especial dificultat.
Finalment hem grimpat la part final, relativament fàcil però amb alguns passos compromesos, arribant al cim del Sorapis (3.205 m). Gran panorama, dominat per l'Antelao, el Pelmo, la Civetta i el Cristallo. Hem estat una estona al cim, fent fotos i menjant una mica, i hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat la baixada, pel mateix camí de pujada. El pas del bloc encastat l'hem baixat en ràppel, ja que hi havia una bona instal·lació que ens ha facilitat la feina, i hem arribat sense novetat al refugi San Marco on hem passat una segona nit. Després del sopar, magnífic, la Tania ens ha convidat a uns xupitos de licors casolans per celebrar l'èxit d'aquesta gran jornada de muntanya.
I aquí teniu la pel·lícula del Sorapis. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Mont Viso, 2016
Pointe de la
Réchasse,  2013
Aiguille de
Gouter, 2013

PARTICIPANTS

Joan C., Luis, Merche, Sonia, J. Rafel

PANORÀMICA:


EL VOL DEL CIM:


RESSENYA:


DESNIVELL: +1.650 m
RECORREGUT14 km
HORARI: 11 h (anar i tornar)

1 comentari:

Blog de Muntanya ha dit...

La Sonia ha publicat en el seu blog una crònica d'aquesta activitat:
https://www.nonstop.es/ascension-a-la-punta-sorapis-desde-refugio-san-marco/