Ja és una tradició que cada any, entre Cap d'Any i Reis, fem una sortida d'uns dies per zones de mitja o baixa muntanya. Després de dos anys recorrent el Massís dels Ports, aquest any hem vingut al Pirineu de Navarra per fer un recorregut per la part més occidental dels Pirineus. Ahir al vespre vam arribar a Ochagavía, un poble molt típic situat a la vall de Salazar, en el cor del Pirineu Navarrès. Feia un fred tan intens que el riu estava gelat i els nens del poble s'entretenien patinant per sobre de la de la superfície gelada. Ens hem allotjat en un burgalow del càmping Osate i abans d'anar a dormir en Joan G. ens va convidar a un Pacharán per celebrar el seu aniversari.
Encara era fosc quan hem sortit en cotxe del càmping; la ruta prevista començava a Orbaitzeta i havíem de fer un trajecte de mitja hora de cotxe. Hem sortit del pàrquing de l'Alberg Mendilatz, situat a poca distància del poble d'Orbaitzeta. Per una pista hem arribat en poc temps a la Fàbrica de Orbaitzeta, una antiga fàbrica d'armes tancada fa més d'un segle. Després d'una curta visita a aquest indret singular hem tornat enrere per agafar un camí marcat com a GR que ens ha acostar al primer objectiu d'avui, el Mendilar. Hem deixat el GR per agafar un camí muntanya amunt que ben aviat ha desaparegut totalment. Sense camí, hem pujat fins al cim del Mendilar (1.248 m), un cim secundari sense gaire prominència però amb bones vistes del Pirineu Navarrès. Hem vist els principals cims d'aquest sector dels Pirineus: Errozate, Mendízar, Orhi, Anie ... Hem esmorzat en el mateix cim i després hem baixat seguint una carena on aviat hem retrobat el GR. Pel llom de la carena hem arribat a uns kromlechs molt ben conservats. Allà mateix hem agafat una petita pista asfaltada que ens ha portat fins al Col d'Orgambidé, al límit de la frontera francesa. Hem agafat aquesta pista, que acaba a pocs metres de la cova d'Arpea, en realitat una bauma formada sota un marcat anticlinal. Hem visitat la cova i ens hem aturat a dinar al costat d'unes bordes. Des d'aquí hem començat una forta pujada, no gaire llarga però bastant incòmoda per les herbes altes, que ens ha portat a un petit cim poc marcat, l'Ozalo (1.123 m). Des d'aquí ja es veia el proper objectiu d'avui, el Mendízar, aparentment força lluny. Hem seguit una carena sense massa desnivell que ens ha portat al peu del Mendízar. Hem deixat un GR que ens hauria portat directament al final de l'etapa per pujar directament al cim del Mendízar (1.319 m). Quan hem arribar al cim hem tingut una sorpresa inesperada: ja abans havíem vist un gran núvol traient el cap pel darrere del Mendízar però com que la resta del cel fins a l'horitzó estava totalment net de núvols no li hem donat gaire importància. Des del cim el núvol era molt més gran però hem comprovat amb sorpresa que no era un núvol sinó el fum d'un enorme incendi que cremava a la muntanya d'Urculu i més enllà, en direcció al cim d'Ocabé. Les herbes altes com les que ens havien dificultat la pujada al cim d'Ozalo s'estaven cremant en aquestes muntanyes formant una imatge impressionant. Superada la sorpresa inicial hem deduït que es tractava d'un incendi controlat provocat pels ramaders de la zona, en territori francès, per eliminar les herbes altes i facilitar el creixement de les pastures per als seus ramats. Hem baixat del Mendízar per l'altra banda i aviat hem enllaçat amb el GR, que ens ha portat de baixada fins al fons de la vall on hem trobat una bona pista per on en pocs minuts hem arribat al refugi d'Egurgi. Aquest refugi és, en realitat, una cabana de pastors amb molt poques comoditats. Mentre fosquejava hem anat a la font, ben propera, a buscar aigua i hem recollit una mica de llenya per fer foc. Hem sopat a una temperatura molt freda, malgrat el magnífic foc que hem encès, i hem anat a dormir aviat, preparats per a la nit gelada que ens queia a sobre. A fora de la cabana la temperatura era polar però la visió era extraordinària: infinitat d'estels en el cel negre i flames vermelles per les muntanyes veïnes; l'incendi encara estava ben viu.
ASSISTENTS: Albert - Joan G. - Joan Y. - Lídia - Pablo - Rosa - J. RafelEncara era fosc quan hem sortit en cotxe del càmping; la ruta prevista començava a Orbaitzeta i havíem de fer un trajecte de mitja hora de cotxe. Hem sortit del pàrquing de l'Alberg Mendilatz, situat a poca distància del poble d'Orbaitzeta. Per una pista hem arribat en poc temps a la Fàbrica de Orbaitzeta, una antiga fàbrica d'armes tancada fa més d'un segle. Després d'una curta visita a aquest indret singular hem tornat enrere per agafar un camí marcat com a GR que ens ha acostar al primer objectiu d'avui, el Mendilar. Hem deixat el GR per agafar un camí muntanya amunt que ben aviat ha desaparegut totalment. Sense camí, hem pujat fins al cim del Mendilar (1.248 m), un cim secundari sense gaire prominència però amb bones vistes del Pirineu Navarrès. Hem vist els principals cims d'aquest sector dels Pirineus: Errozate, Mendízar, Orhi, Anie ... Hem esmorzat en el mateix cim i després hem baixat seguint una carena on aviat hem retrobat el GR. Pel llom de la carena hem arribat a uns kromlechs molt ben conservats. Allà mateix hem agafat una petita pista asfaltada que ens ha portat fins al Col d'Orgambidé, al límit de la frontera francesa. Hem agafat aquesta pista, que acaba a pocs metres de la cova d'Arpea, en realitat una bauma formada sota un marcat anticlinal. Hem visitat la cova i ens hem aturat a dinar al costat d'unes bordes. Des d'aquí hem començat una forta pujada, no gaire llarga però bastant incòmoda per les herbes altes, que ens ha portat a un petit cim poc marcat, l'Ozalo (1.123 m). Des d'aquí ja es veia el proper objectiu d'avui, el Mendízar, aparentment força lluny. Hem seguit una carena sense massa desnivell que ens ha portat al peu del Mendízar. Hem deixat un GR que ens hauria portat directament al final de l'etapa per pujar directament al cim del Mendízar (1.319 m). Quan hem arribar al cim hem tingut una sorpresa inesperada: ja abans havíem vist un gran núvol traient el cap pel darrere del Mendízar però com que la resta del cel fins a l'horitzó estava totalment net de núvols no li hem donat gaire importància. Des del cim el núvol era molt més gran però hem comprovat amb sorpresa que no era un núvol sinó el fum d'un enorme incendi que cremava a la muntanya d'Urculu i més enllà, en direcció al cim d'Ocabé. Les herbes altes com les que ens havien dificultat la pujada al cim d'Ozalo s'estaven cremant en aquestes muntanyes formant una imatge impressionant. Superada la sorpresa inicial hem deduït que es tractava d'un incendi controlat provocat pels ramaders de la zona, en territori francès, per eliminar les herbes altes i facilitar el creixement de les pastures per als seus ramats. Hem baixat del Mendízar per l'altra banda i aviat hem enllaçat amb el GR, que ens ha portat de baixada fins al fons de la vall on hem trobat una bona pista per on en pocs minuts hem arribat al refugi d'Egurgi. Aquest refugi és, en realitat, una cabana de pastors amb molt poques comoditats. Mentre fosquejava hem anat a la font, ben propera, a buscar aigua i hem recollit una mica de llenya per fer foc. Hem sopat a una temperatura molt freda, malgrat el magnífic foc que hem encès, i hem anat a dormir aviat, preparats per a la nit gelada que ens queia a sobre. A fora de la cabana la temperatura era polar però la visió era extraordinària: infinitat d'estels en el cel negre i flames vermelles per les muntanyes veïnes; l'incendi encara estava ben viu.
 Errozate i Mendízar, 2011 |  GR11: Burguete, 2002 |  GR11 Orbaitzeta, 2002 |
DESNIVELL: +1.164 m, -1.270 m
RECORREGUT: 22'44 km.
HORARI TOTAL: 9 h 21 min. (aturats 1h 25 min)
HORARI TOTAL: 9 h 21 min. (aturats 1h 25 min)
LA FRONTERA: l'itinerari d'avui tenia la particularitat de passar diverses vegades la frontera francesa. Hem entrar a França pel coll d'Orgambidé, on hi ha la muga 212. Des d'aquí la frontera passa per sobre de la pista asfaltada que hem seguit, però no per la carena sinó a mitja alçada, marcada per diverses mugas. Al costat de la cova d'Arpea, on s'ajunten dos torrents, la muga 218 marca novament el límit. Hem passat a la part espanyola mentre la línia fronterera se'n anava lluny, en direcció al col d'Errozate. Més tard, baixant del Mendízar, quan hem arribat al fons de la vall hem passat el riu Egurgi que marca el límit, entrant novament en territori francès. Finalment, ja davant del refugi, hem travessat el riu entrant definitivament en el nostre país. Tot aquest recorregut fronterer ens ha donat l'oportunitat d'ampliar el nostre àlbum de mugas. Gairebé tothom creu que la frontera passa sempre per la divisòria d'aigües però aixo, que a la part aragonesa és força exacte, no ho és en absolut en aquestes terres baixes. Quan es va definir la frontera no es van tenir en compte únicament les conques hidrogràfiques ni les carenes més altes sinó altres factors històrics ancestrals. La frontera no és normalment la divisòria d'aigües sinó el límit de les pastures utilitzades tradicionalment pels pastors dels diversos pobles de la zona o la propietat dels boscos o altres variables que determinen a qui pertany cada zona d'aquestes muntanyes. Per als seguidors del blog que tinguin curiositat per aquest tema, tenim a la biblioteca del blog un llibre que explica la història de la delimitació de la frontera franco-espanyola.
Un temps després d'aquesta sortida, en Joan G. Va fer un vídeo curt amb escenes de la crema controlada. Unes escenes espectaculars. Aquí el teniu:
3 comentaris:
Como los malos guionistas de las pelis de catástrofes de Jolibú: "torturados por el frío polar, cercados por el abrasador incendio...CONTINUARÁ".
Pues el frío polar no es una fantasía peliculera: el termómetro portátil con el que contábamos registró una mínima de -4'5º DENTRO de la cabaña. En la calle hacía una temperatura soriana capaz de curar la gripe e incluso la tuberculosis, por congelación de las bacterias, virus y miasmas.
En cuanto al fuego, las imágenes publicadas hablan por sí mismas. En el álbum hay una foto que parece tomada en las inmediaciones del Pinatubo en plena erupción.
Mucho síndrome del collado veo yo.
Publica un comentari a l'entrada