L'ascensió al Puig de Pastuira (també anomenat Les Borregues) des de l'estació d'esquí de Vallter és una activitat relativament curta i fàcil, apta per a una matinal excursionista. Bona part del recorregut és per una carena panoràmica amb grans vistes sobre la vall de Coma de Vaca i bona part del Pirineu Oriental, des del Puigmal fins al Canigó.
Avui la previsió del temps no era bona del tot, es preveien tempestes de tarda, però com que l'activitat no era massa llarga hem pensat que acabaríem abans que es girés el temps.
De bon matí hem arribat a Vallter i hem començat a caminar en direcció al refugi d'Ull de Ter, seguint el GR11. Aviat hi hem arribat i hem seguit en direcció al Coll de la Marrana, la següent fita del nostre itinerari.
Feia bon dia, cel blau, i només es veien alguns núvols dispersos però, de sobte, ha començat a ploure. Ha estat una situació estranya i desconcertant perquè plovia amb el cel blau. Per sort, ha estat un ruixat curt i aviat ens ha començat a tocar el sol.
Hem passat pel Coll de la Marrana i hem seguit un corriol que voreja el Gra de Fajol fins al Coll de la Coma de l'Orri. Des d'allà el camí va resseguint la carena, evitant els petits cims vorejant-los per una banda o l'altra i en alguns punts pel fil de l'aresta, sempre fàcil.
El cel s'anava tapant i cada vegada era més gris. Al fons, cap a la vall de Núria, era un gris fosc, gairebé negre. Es veia clarament que per allà estava plovent i alguns llamps llunyans ens confirmaven que la tempesta s'acostava.
Com que el cim no era massa lluny hem seguit endavant per la carena panoràmica, amb grans vistes en totes direccions. Es veia el Balandrau, el Puigmal, el Torreneules, el Pic de l'Infern, el Bastiments, el Costabona, el Canigó i moltes més muntanyes.
Hem accelerat una mica el pas perquè la tempesta s'acostava i començava a fer força vent. Finalment hem arribat al cim del Puig de Pastuira (2.693 m). En aquell moment el vent era molt fort i només ens hem aturat un instant, el temps just per fer la foto de cim.
Quan ja iniciàvem el retorn, de sobte, ha començat a pedregar i ploure. El vent era molt fort i ens ha costat posar-nos la capelina sense que sortís volant. Hem iniciat el retorn sota la tempesta però en pocs minuts ha deixat de ploure, encara que el vent encara era molt fort.
Hem retornat seguint el mateix camí, mentre la tempesta, que ha estat fugaç, s'allunyava a poc a poc cap al Canigó. Quan hem arribat al Coll de la Marrana, de la tempesta només quedava el vent, encara fort però menys intens que abans. Per sort, la tempesta ha passat tan ràpid com havia arribat.
Ens hem aturat a menjar una mica, arrecerats sota el coll, perquè no havíem pogut fer l'aturada reglamentària en el cim. Després, només ens quedava seguir el GR11 fins a retornar al punt de partida, a la carretera de Vallter.
El Monné és un d'aquells cims poc freqüentats, un dels cim per a col·leccionistes que són ignorats per molta gent perquè no arriben als 3.000 metres i no estan entre les ascensions clàssiques. Però el Monné és un extraordinari mirador dels Pirineus. La seva situació, una mica apartat de la línia principal de la serralada pirinenca, li dóna una gran visió panoràmica de bona part del Pirineu central.
L'ascensió al Monné és molt fàcil, ja que hi ha un caminet que puja fent ziga-zagues entre prats fins al cim. El desnivell és considerable, més de 1.400 metres, però el bon camí facilita molt l'ascensió.
He sortit de Cauterets amb les primeres llums i, després d'un curt desplaçament en cotxe per la carretera de Campbasque, he iniciat la caminada. El camí és ben còmode: puja amb pendent suau fent llaçades i guanyant altitud de manera lenta però constant.
Aviat he començat a veure, al fons de la vall, la població de Cauterets que a poc a poc s'anava il·luminant a mesura que anava naixent el dia. També es veia, al davant, la silueta gegantina del Monné amb les seves vessants cobertes d'extensos prats on pasturaven vaques, ovelles, cavalls i fins i tot rucs.
A mesura que anava pujant, el panorama s'anava fent més extens. El Midi de Bigorre ha començat a treure el cap pel darrere de les muntanyes més properes i per l'altra banda he començat a veure la cara nord del Vignemale, una de les imatges més conegudes dels Pirineus.
Després d'unes quatre hores de pujada, he arribat al sector final on cal fer una petita grimpada per les roques del cim. Hi ha unes marques de pintura vermella que m'han guiat pels millors passos i en pocs minuts ja estava a l'avantcim.
Per arribar al cim principal cal travessar una petita cresta, molt fàcil perquè es fa caminant, però una mica aèria. Finalment he arribat al cim del Monné (2.724 m). Estava absolutament sol en el cim davant d'un panorama realment extraordinari.
He estat una bona estona en el cim, gaudint de la visió de les muntanyes i del silenci d'aquest indret tan solitari. He fet unes fotos panoràmiques i he fet volar el dron abans d'emprendre el retorn, pel mateix camí de pujada.
La baixada m'ha semblat encara més llarga que la pujada i, a més, el sol ja escalfava força, de manera que gairebé ha estat més dura la baixada que la pujada però finalment he arribat a Cauterets, satisfet per haver completat una nova ascensió pirinenca.
Avui tampoc hi ha vídeo-reportatge de la sortida però sí he fet un short amb la panoràmica rotulada del cim del Monné.
Avui, de vacances pels Pirineus francesos, hem fet una curta excursió; una clàssica de la zona de Cauterets. Tot i que es tracta només d'una curta passejada, l'excursió al llac de Gaube era tot un repte perquè era la primera excursió amb una mica d'entitat que feia la Magda després de l'accident d'esquí que l'ha mantingut apartada de la muntanya més de 2 anys.
Hem fet l'activitat en sessió de tarda, començant a caminar des del gran aparcament del Pont d'Espanya, un clàssic centre d'excursions on es concentren diàriament centenars de randonneurs per iniciar excursions per la zona.
Ja coneixíem aquest lloc perquè hi vam passar, ja fa uns quants anys, quan recorríem el GR10, la travessia transpirinenca dels Pirineus francesos. En aquella ocasió vam pujar des del poble de Cauterets fins al refugi de les Oulettes de Gaube però avui l'objectiu era força més modest.
Hem escurçat una mica la caminada fent servir el telecadira que supera un desnivell d'uns 230 metres i ens deixa gairebé al nivell del llac. Des d'allà hi ha un camí planer que porta al llac de Gaube, un dels racons més coneguts dels Pirineus, on les grans parets del Vignemale es reflecteixen en el llac.
Hem fet algunes fotos abans d'iniciar el descens, que hem fet a peu seguint el traçat del GR10. És un bon camí però amb alguns trams pedregosos i passa per un magnífic bosc de pins i avets.
A poc a poc hem anat baixant fins arribar al punt de partida, donant per acabada aquesta petita excursió després de dues hores de caminada. Ha estat una petita excursió però un gran pas endavant per a la Magda.
El Grand Barbat és un cim solitari, salvatge i poc conegut situat a prop de Cauterets, en el Pirineu francès. La seva ascensió no és fàcil per cap de les seves vies normals perquè no hi ha camí i els itineraris de les vies normals són llargs i enrevessats.
Ja fa temps que volia pujar al Grand Barbat i avui, finalment, he tingut l'oportunitat de trepitjar el seu cim en una gran jornada pirinenca. Des del refugi d'Ilhéou, on he passat la nit, he pujat el Grand Barbat per l'itinerari de la Brèche du Hourat i després he baixat per l'altra banda, pel coll d'Ilhéou. Un itinerari circular de gran bellesa.
Al refugi d'Ilhéou no donen l'esmorzar fins a les set, però a les sis jo ja estava prenent un cafè del termo que m'havien deixat preparat els guardes. Poc després, he iniciat l'ascensió per un mínim corriol que voreja el gran llac d'Ilhéou. La primera part de l'itinerari és la pujada a la Brèche du Hourat, el pas clau de l'ascensió. El camí aviat s'ha perdut per les pedreres però he seguit pujant, guiant-me amb les fites i el GPS, fins arribar al llac petit de Hourat. Des d'allà ja es veia la bretxa, a dalt d'una canal molt dreta i pedregosa, amb una gran congesta de neu als seus peus.
No hi ha camí, però després de travessar la congesta he començat a pujar per una franja herbosa que m'ha permès evitar la pedrera inestable i arribar, més fàcilment del que pensava, a la Brèche du Hourat. A la bretxa se m'ha obert un nou panorama per l'altra banda, amb el Balaitús ben a prop.
He baixat per l'altra banda de la bretxa, per una canal encara més dreta que la de pujada i coberta en bona part per una pradera d'herba relliscosa. Ha estat la part més delicada del recorregut però aviat he arribat al Lac du Pic Arrouy. Des del llac ja es veia, molt amunt, la Brèche de Barbat, la següent fita del recorregut.
Per una canal molt dreta he pujat fins a la bretxa, una estreta porta oberta cap al nord.
Des de la bretxa hi ha un corriol que en pocs minuts m'ha portat al cim del Grand Barbat (2.813 m). El panorama era extraordinari en totes direccions des del Néouvielle fins a la Collarada, passant pel Tallón, el Vignemale, els Picos del Infierno i el Balaitús. He estat una bona estona al cim, fent fotos i gaudint del gran panorama.
He retornat a la bretxa pel mateix camí i després he iniciat el descens per la vessant oposada a la pujada. No hi ha camí i cal buscar els millors passos entre grans blocs, guiat per algunes fites. El camí baixa en direcció al Lac d'Étang però per retornar al punt de partida cal deixar la vall principal iniciant un llarg flanqueig, per un corriol poc visible, fins a un collet des d'on ja es veu el Col d'Ilhéou, un ample coll per on passa el GR10.
En poc temps he arribat al Col d'Ilhéou, una àmplia collada per on passa el GR10. A partir d'aquest punt tot ha estat diferent. Si fins aquest moment no havia trobat absolutament ningú a la muntanya, el coll i tot el camí de retorn al refugi eren una concentració de randonneurs. Una multitud d'excursionistes francesos que recorrien el GR o baixaven a fer una caminada des de l'estació superior del telecadira de l'estació d'esquí de Lys, que funciona a l'estiu per als excursionistes.
He arribat al refugi, tancant aquesta magnífica circular pirenenca, i he baixat, seguint el GR10, fins a l'aparcament de Campbasque on ahir vaig començar aquesta aventura.
Avui tampoc hi ha vídeo perquè anant sol resulta complicat anar prenent seqüències de vídeo, però he preparat un short amb una panoràmica circular que he captat en el cim del Grand Barbat. Aquí la teniu:
He vingut al Pirineu francès amb la idea de fer una gran ascensió: el Gran Barbat. És un cim força desconegut, tot i que la seva ascensió és una magnífica ruta pirinenca per racons solitaris i feréstecs.
Avui el pla era únicament pujar fins al refugi del llac d'Ilhéou, que serà demà la base d'operacions per a l'assalt al Gran Barbat.
Després d'un llarg viatge per carretera passant pel Portalet, he arribat a Cauterets poc després del migdia. He seguit pujant fins a Campbasque, un gran aparcament situat al costat de l'estació d'esquí de Lys, des d'on surten diverses rutes de muntanya.
La pujada al refugi és relativament curta: unes dues hores de marxa amb 600 metres de desnivell. El camí ressegueix el GR10, la transpirenenca francesa, de manera que és fàcil de seguir i està senyalitzat amb les característiques marques vermelles i blanques dels GR.
La ruta passa pel davant de la Cascada d'Ilhéou, que cau d'un barranc lateral, i arriba fins al llac d'Ilhéou. Al costat mateix del llac hi ha el refugi, que avui estava envoltat de boira. És un refugi petit, però està situat en un punt estratègic, en el GR10.
Després d'un sopar vegetarià en horari francès (a les 7 de la tarda), he anat a dormir pensant en la gran jornada de muntanya que m'espera demà. Tot i la boira que ara cobria tota la muntanya, la previsió del temps anunciava per demà molt bon temps.
Aquesta vegada tampoc hi ha vídeo perquè caminant en solitari és difícil gravar vídeo sense perdre molt temps. L'àlbum de fotos inclou les dues jornades d'aquesta sortida: la pujada al refugi i l'ascensió al Gran Barbat.
Com saben els nostres seguidors, un tipus d'activitat que apareix sovint a les entrades del blog és l'exploració de les cavitats d'Eivissa. Avui, acompanyat per en Miquel, un seguidor eivissenc del blog que m'ha guiat fins a les coves, he pogut visitar dues cavitats que no coneixia. Són dues petites coves sense cap dificultat tècnica, sense recorregut i també sense formacions, però molt conegudes per les restes paleontològiques que s'hi han trobat.
Tot i que aquestes coves tenen molt poc interès espeleològic, les hem volgut visitar per l'afany de conèixer i descobrir que m'ha portat a buscar i documentar en el blog moltes cavitats de l'illa.
Hem sortit de Ca na Ventura, una urbanització als afores de la població de Jesús, i hem iniciat la caminada per una pista pavimentada. La pista s'endinsa en una zona molt urbanitzada i aviat hem trobat una tanca que no permetia seguir endavant per la pista. Poc abans de la tanca hi ha un corriol a la dreta que permet seguir pel bosc en direcció a la cova. Després, ja sense camí, hem completat el curt recorregut fins a la primera cavitat: la Cova Xives.
Una esquerda arran de terra forma una finestra al sostre de la cova. No hi hem entrat per aquest punt, que requeriria utilitzar la corda, sinó que, després d'una petita desgrimpada pel costat, hem arribat a l'entrada principal, a peu pla.
La cova és ben poca cosa: una única sala d'uns 12 x 20 metres sense formacions ni cap detall d'interès. No estàvem segurs que aquesta fos realment la cova Xives però, comparant la topografia publicada amb la cavitat real, hem arribat a la conclusió que realment estàvem a la Cova Xives. Hi ha algunes petites diferències entre la topografia i la realitat però el nivell de coincidència era prou gran per concloure que era la cova que pensàvem.
L'exploració de la Cova Xives ha durat poc i ben aviat estàvem novament caminant pel bosc a la recerca de la segona cova. Pel camí hem explorat alguns forats que formaven petites cavitats, però cap d'elles tenia el més mínim interès ni recorregut.
Finalment hem arribat a la Cova de Ca na Reia (o Ca la Reina segons algunes publicacions), que té una entrada molt més gran però molt poc recorregut. Hi ha les ruïnes d'uns murs que antigament tancaven la cova i poca cosa més.
En pocs minuts hem acabat l'exploració de la cavitat iniciant el retorn, però no hem tornat pel mateix camí sinó que ens hem desviat per explorar una zona rocosa on pensàvem que hi podria haver alguna altra cavitat. De camí, hem passat al costat d'un forn de calç, una bona mostra de l'antiga arquitectura popular d'Eivissa.
A la zona rocosa no hi hem trobat res. Era una antiga pedrera abandonada i la nostra exploració no ha donat cap fruit, de manera que hem donat per acabada l'exploració retornant al punt de partida.
Avui no hi ha vídeo perquè l'activitat no donava per tant. Tampoc hi ha àlbum de fotos, pel mateix motiu.