dimarts, 13 d’octubre del 2026

Barranco de San Chinés

Barranco de San Chinés
El barranc de San Chinés està situat a la zona de Vadiello, la més occidental de la serra de Guara. Està excavat en roca conglomerada i forma una llarga canal que baixa serpentejant entre altes parets, amb una successió de petits gorgs i passos estrets.
És un barranc llarg, amb un total de 29 ràpels, la gran majoria de poca alçada. No presenta grans dificultats tècniques, però el descens és exigent per l'estretor de la canal i per algunes desgrimpades delicades sobre roca relliscosa que cal fer per superar els petits ressalts del recorregut.
Després d'un llarg viatge per carretera, hem arribat a la zona de Vadiello i hem pujat per una pista que ens ha portat fins ben a prop de l'ermita de San Chinés, que dona nom al barranc. Hem deixat el cotxe a la pista i hem iniciat la llarga aproximació. Un bon camí ens ha portat fins a les ruïnes de l'ermita, situada dins d'una bauma, sota un gran cingle que baixa del cim de la Foratata.
Al davant, a l'altra banda del torrent d'Isarre, ja es veia el barranc com una gran cicatriu a la roca conglomerada i, al costat, el fort pendent rocós que havíem de superar per arribar a la seva entrada.
Hem travessat el torrent i hem iniciat la remuntada per aquesta llarga rampa rocosa. És una pujada forta i directa, però no gaire llarga, i aviat hem arribat a l'entrada del barranc, on dos ancoratges amb anella ens permeten fer el primer ràpel i baixar a l'interior de la canal.
Aviat hem iniciat una llarga successió de ràpels per l'estreta fissura, combinats amb desgrimpades per baixar els petits ressalts que anàvem trobant. Pel barranc corria una mica d'aigua i tots els gorgs eren plens, però poc profunds, de manera que no hem hagut de fer cap remullada integral.
En alguns gorgs hi havia tritons, un bon indicador de la qualitat ambiental d'aquests paratges solitaris, tan allunyats de les zones més populars de la serra de Guara.
El descens pot semblar monòton per la llarga successió de ràpels curts, però a cada revolt del barranc descobríem nous racons on la roca, l'aigua i la llum es combinaven creant paisatges que no deixaven de sorprendre'ns.
Finalment, després dels 29 ràpels, el barranc s'ha obert i hem pogut recórrer caminant els últims metres. Encara quedava, però, un darrer obstacle: un gran gorg que hem pogut evitar amb l'ajuda d'un passamà.
Hem arribat al torrent d'Isarre, posant punt final al descens del barranc de San Chinés. Des d'aquí hem remuntat el torrent fins a l'ermita de San Chinés, on hem enllaçat amb el camí d'aproximació i l'hem seguit de tornada fins a l'aparcament.
Després ens hem desplaçat fins a Castilsabàs, on ens hem instal·lat al magnífic refugi El Pajar. Demà ens esperen noves aventures a la serra de Guara.
I aquí teniu el vídeo del barranc de San Chinés, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:
ENTRADES RELACIONADES:
RESSENYA:
Blog de Muntanya
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Barranco de San Chinés
Adriana · Alicia · Ernest · José Luis · Manel · Xavier · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , ,

dijous, 1 d’octubre del 2026

Cueva de Traconeras II

Traconeras II
Tal com vaig explicar a l'entrada anterior d'aquest blog, aquesta entrada és una combinació de les dues visites a la cova de Traconeras II. Ahir a la tarda vam visitar aquesta cavitat però, gairebé a la sortida, quan ja tornàvem, algú va notar que havia perdut el mòbil a la cova. Com que ja era tard i estàvem cansats després de recórrer les dues Traconeras, vam decidir deixar el mòbil allà aquella nit i tornar avui per buscar-lo i també per recórrer la part final de la cavitat, la sala final, que ahir no vam acabar d'explorar per falta de cordes.
Hem arribat a l'aparcament situat a l'inici de la pista de Santa Elena i hem començat la curta aproximació a la cova. Ja coneixíem el camí i en pocs minuts hem arribat a l'entrada de la cavitat, una rampa pedregosa.
La primera part, després de baixar la rampa pedregosa d'entrada, és una galeria fàcil per on podem progressar drets i sense dificultat. Aviat arribem a una bifurcació. A la dreta hi ha la primera galeria lateral, que vam explorar ahir.
En aquesta galeria hi ha una zona plena de petits gours i, segons la topografia, diversos sectors inundats. La realitat, però, ha estat ben diferent: tota aquesta zona estava seca, amb els sectors que haurien d'estar inundats sense aigua i els gours ben secs.
Hem seguit per la galeria, ara en suau pujada, fins a la capçalera del primer ràpel, instal·lat en una columna. És un ràpel fàcil per una llarga rampa que ens porta a l'inici del segon ràpel, que comença amb un pas molt estret. Després de travessar l'estretament s'entra en una gran rampa fangosa que baixa cap al fons de la cavitat, on hi ha una gran sala.
En la visita d'ahir vam acabar el ràpel al mig de la rampa fangosa, ja que les cordes no donaven per més, i vam explorar la segona galeria lateral. Aquesta galeria ens va sorprendre per la seva bellesa. Si fins aquí tota la cova estava seca, en aquesta galeria va aparèixer l'aigua, amb algunes zones inundades i un magnífic llac subterrani, a més de moltes formacions.
Avui hem portat més cordes i hem pogut baixar fins al fons de la sala. És un pendent fangós que es podria baixar sense corda, però després la pujada seria problemàtica perquè rellisca molt. A baix, segons la topografia que portàvem, hi ha un llac que marca el final del recorregut. Avui, però, hem tingut una bona sorpresa: a baix de tot, on esperàvem trobar el llac, estava tot sec. Aquesta circumstància, que pot semblar negativa, ens ha donat una gran oportunitat.
A un costat hem vist l'inici d'una galeria per on ens arribava la remor de l'aigua corrent. Es tracta d'un pas que, quan el llac està al seu nivell habitual, queda sifonat, però avui estava sec. Hem travessat aquest pas i hem pujat per una rampa plena de còdols de tota mida per on baixava un torrent. A dalt hem trobat un gran llac i una sala de bones dimensions. Una sorpresa inesperada, ja que aquesta zona no apareixia a la topografia que portàvem.
Segurament no érem els primers que arribàvem a aquesta sala amagada, però sempre és emocionant trobar una galeria, una sala i un llac que no apareixen a les topografies publicades.
Cal dir que abans d'arribar a aquest punt ja havíem recuperat el mòbil, de manera que l'alegria ha estat doble. Ara només ens quedava remuntar tota la cavitat i sortir a l'exterior, donant per acabada l'exploració de Traconeras II i l'estada espeleològica de tres dies al Pirineu aragonès.
I aquí teniu el vídeo de la cova de Traconeras II. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de diverses càmeres auxiliars. Cal destacar que aquest vídeo conté escenes de les dues visites a Traconeras II, que s'han fusionat per donar continuïtat al relat i perquè la pel·lícula no perdi el seu caràcter documental.
ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIES:
Cueva de Traconeras II Cueva de Traconeras II
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Blog de Muntanya
Jaume · Joan · Manel · Montse · Sonia · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , ,

dimecres, 30 de setembre del 2026

Cueva Traconeras I

Traconeras
En el segon dia d'estada al Pirineu aragonès hem visitat les dues coves de Traconeras. Són dues cavitats molt properes entre elles i no massa grans, situades a poca distància de l'ermita de Santa Elena, on ahir vam explorar la cova del mateix nom.
Hem aparcat a l'entrada de la pista de Santa Elena i hem agafat un petit camí que puja pel bosc i que, en pocs minuts, ens ha deixat a l'entrada de la primera cova.
La cova de Traconeras I té dues vies diferenciades que permeten recórrer dos itineraris pel seu interior. Una és la Via Blanca, un itinerari més tècnic en què cal fer tres ràpels, i l'altra és la Via de la Rampa que, com indica el seu nom, baixa per una llarga rampa amb un únic ràpel, llarg però fàcil.
Hem iniciat el recorregut per la galeria principal, que baixa suaument, però aviat hem arribat al primer obstacle: el pas inundat. És un punt on normalment s'acumula aigua i cal mullar-se una mica per travessar-lo a quatre grapes. El nivell és variable i avui no hi havia ni poca aigua ni molta: la justa per mullar-nos una mica.
Després, la galeria puja fins a arribar a una petita sala. Per continuar avançant cal baixar un ressalt d'uns quatre metres, on hi ha instal·lada una corda de nusos. Amb l'ajut d'aquesta corda hem baixat el ressalt i hem arribat al punt on es bifurquen les dues vies.
Hem explorat primer la Via Blanca, començant per un ràpel de només 4 metres, muntat sobre dues estalagmites i reforçat amb un spit. Aquest ràpel enllaça, a través d'una finestra, amb el segon ràpel, de 12 metres, que ens porta fins a una petita sala.
Des d'aquesta sala, després d'una curta grimpada, hem entrat en una estreta galeria que ens ha portat fins a la capçalera de l'últim ràpel, d'uns 18 metres. Al peu d'aquest darrer ràpel comença una nova galeria que forma una llarga rampa que baixa fins al punt més baix de la cavitat, situat a 62 metres de profunditat. Al fons hi ha un petit llac que marca el final del recorregut de la Via Blanca.
Aquesta via ens ha decebut una mica, ja que la ressenya que havíem llegit parlava d'una galeria formada per roca d'un color molt blanc. Nosaltres, però, no l'hem trobat tan blanca com esperàvem, potser perquè alguna crescuda hi ha arrossegat fang i ha acabat cobrint parcialment la roca.
Hem tornat enrere, remuntant la galeria final i els tres ràpels, fins a arribar novament al punt de bifurcació, des d'on hem iniciat l'exploració de la segona via, la Via de la Rampa.
Una baixada fàcil per una còmoda galeria ens ha portat fins a l'inici del ràpel de la Rampa. És un ràpel llarg, però amb molt poc pendent, que ens ha deixat gairebé al fons de la cavitat. Després hem baixat uns metres més fins al punt final, on la galeria es fa impenetrable a una profunditat de 59 metres. Finalment, hem remuntat la rampa i la galeria inicial per tornar a sortir a la superfície.
Avui teníem previst un programa doble, de manera que hem menjat una mica i ens hem desplaçat fins a la boca de la segona cavitat que volíem visitar: la cova de Traconeras II.
Hem recorregut la cavitat però, a la sortida, ens hem adonat d'una cosa imprevista: algú havia perdut el telèfon mòbil a l'interior de la cova! Ja era tard i estàvem cansats després de recórrer les dues cavitats, de manera que hem deixat que el mòbil dormís aquesta nit a les profunditats subterrànies i hem decidit tornar demà a la mateixa cova amb la intenció de rescatar-lo.
Per aquesta raó, la descripció detallada de la visita a Traconeras II, amb l'àlbum de fotos, el track i el vídeo, la deixem per a la propera entrada del blog, que publicarem tan aviat com estigui preparada.
I aquí teniu el vídeo de la nostra visita a la cova de Traconeras I, produït per Quercus Films amb la col·laboració de diverses càmeres auxiliars.
ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIA:
Blog de Muntanya
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Traconeras
Jaume · Joan · Manel · Míriam · Montse · Sonia · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , ,

dimarts, 29 de setembre del 2026

Cueva de Santa Elena

Cueva de Santa Elena
Avui hem iniciat una estada de tres dies al Pirineu aragonès amb l'exploració d'una cavitat petita però ben interessant: la Cueva de Santa Elena, situada a prop de Biescas.
És una cova de caràcter aquàtic, recorreguda per un petit riu subterrani que baixa per la galeria principal. Tot i això, no cal mullar-se gaire per visitar-la, encara que l'aigua és força freda.
La cavitat no presenta grans dificultats tècniques. Només cal superar un ressalt d'uns quatre metres i un tram de flanqueig equipat amb cordes fixes.
Després d'un llarg viatge, hem arribat a la zona al migdia i hem menjat una mica abans d'iniciar l'exploració. Des de l'aparcament situat al costat del Fuerte de Santa Elena, hem fet una curta aproximació fins a l'ermita de Santa Elena, al costat de la qual hi ha l'entrada de la cova.
Avui érem una bona colla: set espeleòlegs, tots equipats amb vestits de neoprè perquè, tot i que no cal nedar, és inevitable mullar-se en alguns trams del recorregut i l'aigua és ben freda.
Hem entrat a la cova per una galeria baixa, gairebé una gatera, on ja ens hem mullat una mica. Més endavant, la galeria guanya alçada i hem pogut caminar drets, sempre seguint el curs del petit riu subterrani.
Després de recórrer un primer tram amb algunes formacions, hem arribat al primer obstacle, un mur d'uns quatre metres al costat d'una petita cascada. Per superar aquest ressalt, equipat amb una corda fixa, hem utilitzat el material tècnic de progressió, croll i jumar, i en pocs minuts ja érem tots a dalt.
Hem continuat per la galeria fins a arribar al punt més singular del recorregut: el Lago del Sifón, un petit llac subterrani que ocupa tota l'amplada de la galeria principal. Tot i que no cal travessar-lo per continuar l'exploració, hem fet una incursió al llac per descobrir-ne els racons i gaudir d'aquest indret tan singular.
El recorregut principal de la cova no travessa el llac, que acaba en un sifó, sinó que remunta una petita galeria lateral equipada amb una corda fixa. És una gatera força inclinada i relliscosa, però amb l'ajuda de la corda l'hem superada sense problemes. A continuació hem fet un flanqueig per sobre del llac, també equipat amb un passamà.
A l'altra banda hem arribat a la galeria final, per on hem continuat uns metres més fins a trobar el punt on l'aigua del riu brolla entre les pedres, sense possibilitat de continuar remuntant-ne el curs. Per sobre, la galeria segueix per una rampa fangosa que es va estrenyent progressivament fins que es fa impenetrable i cal donar per acabada l'exploració.
Hem tornat enrere fins a la sortida, satisfets per la bellesa d'aquesta cavitat, curta però més interessant del que ens pensàvem. Després ens hem desplaçat fins a Piedrafita de Jaca, on ens hem instal·lat a l'alberg El Betato, que serà el nostre centre d'operacions durant els tres dies d'activitats subterrànies que tenim programats en aquesta zona del Pirineu aragonès.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que en aquesta ocasió ha estat produït per Edicions JGB, amb la col·laboració de diverses càmeres auxiliars, i ha estat cedida al Blog de Muntanya per als seu seguidors.
ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIA:
Cueva de Santa Elena
PARTICIPANTS:
Cueva de Santa Elena
Jaume · Joan · Manel · Míriam · Montse · Sonia · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , ,

dilluns, 28 de setembre del 2026

Tourdera: Tordera - Blanes

Tourdera
Avui hem completat la part principal del Tourdera, el camí de gran recorregut que ressegueix el curs de la Tordera des del seu naixement, a prop de Sant Marçal, al Montseny, fins a la seva desembocadura, a prop de Blanes.
A més del tram principal d'aquest camí, hi ha una segona part, que encara tenim pendent, que puja per la riera d'Arbúcies, principal afluent de la Tordera, per tancar un itinerari circular, un tour al voltant de la vall de la Tordera.
Hem iniciat la caminada en el punt on vam acabar l'etapa anterior, en el Parc de la Sardana, a la població de Tordera. Hem travessat el parc passant al costat del monument a la Sardana, una gran escultura de bronze, per agafar el camí del Tourdera resseguint la riba dreta de la Tordera.
El camí passa al costat d'uns polígons industrials, però també ressegueix la llera de la Tordera, molt ampla i avui totalment seca. Hem passat per sota de la N-II i de la C-32, arribant a un altre polígon industrial. Després, el nostre camí s'ha allunyat una mica del riu per acostar-se a Palafolls.
Hem travessat aquesta població entrant pel carrer principal fins a la plaça de l'Església. Després, abans de sortir de la zona urbana, ens hem aturat a esmorzar en un bar.
El camí torna a la riba del riu, per on hem seguit baixant fins que, després de passar sota la via del tren i el viaducte de la carretera BV-6001, hem travessat la Tordera. Com que avui no baixava ni una gota d'aigua pel riu, l'hem travessat directament, caminant sobre el gran sorral que forma la llera del riu en el seu tram final.
A l'altra banda del riu, hem agafat un nou camí que ressegueix la riba esquerra fins gairebé la desembocadura. Finalment, hem arribat a una petita explanada on hi ha instal·lat un observatori d'aus. El camí acaba aquí i no es pot arribar a la desembocadura perquè és una zona natural protegida, però des de l'observatori d'aus es veu el tram final del riu i el mar.
Hem tornat uns metres enrere per agafar un altre camí que porta directament a Blanes, on teníem previst acabar l'etapa. El camí, després de passar al costat d'uns càmpings, ens ha portat fins al passeig marítim, on hem acabat la caminada just al restaurant Can Toni, on hem completat la matinal caminadora amb un bon dinar.
ENTRADES RELACIONADES:
PARTICIPANTS:
Blog de Muntanya
Elisabet · Jaume · Magda · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , ,

dissabte, 26 de setembre del 2026

GR 270: Castellar de n'Hug - L'Espelt

GR270 Castellar de n'Hug
Avui el grup de caminadors ha iniciat un nou projecte senderista. Es tracta del GR 270, el Camí del Llobregat, un llarg recorregut que ressegueix el curs d'aquest riu des del seu naixement a Castellar de n'Hug fins a la desembocadura, al delta del Llobregat. 
Avui havíem previst acabar la primera etapa a Guardiola de Berguedà però per circumstàncies diverses se'ns ha fet tard i hem acabat una mica abans, en el càmping de l'Espelt.
Érem una bona colla, 38 caminadors, tot i que en aquesta ocasió hem fet un nou plantejament, dividint la colla en dos grups, un que havia de fer l'etapa sencera i un petit grup que havia de fer només la primera part, fins a La Pobla de Lillet.
Hem arribat a Castellar de n'Hug i hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar abans d'iniciar la caminada. Del mateix aparcament, situat a l'entrada del poble, comença un camí molt ben traçat que baixa cap a les Fonts del Llobregat. És el camí que segueixen diàriament centenars de turistes que visiten les fonts. 
En pocs minuts hem arribat a les Fonts del Llobregat, que brollaven com sempre, amb un bon cabal, i hem seguit baixant fins a l'Hostal de les Fonts. Allà hem travessat la carretera i hem agafat un corriol en forta baixada pel bosc. Després d'una bona estona de baixada hem arribat a un dels punts singulars del recorregut d'avui: l'ermita de Sant Vicenç de Rus. 
Ens hem aturat uns minuts al costat de l'ermita per reagrupar-nos, i hem seguit endavant. Ara el camí seguia al costat del riu, per un magnífic bosc de ribera, fins a arribar a un altre punt singular: el Pas de l'Os. Es tracta d'un curt tram on el riu s'engorja i forma unes petites cascades. El camí passa elevat sobre el riu i ens ofereix unes bones vistes del fons de l'engorjat.
Després de travessar el Pas de l'Os, hem arribat a la carretera, però aviat l'hem deixat per entrar al Clot del Moro. En aquest punt hi havia una gran fàbrica de ciment i ara hi ha un museu sobre aquesta instal·lació i el seu entorn. És una bona mostra d'arqueologia industrial. 
Ens hem aturat a menjar una mica al costat del museu i hem seguit endavant per un bon camí que ens ha acabat portant a La Pobla de Lillet. No hem arribat al centre de la població perquè el GR passa per la part alta del poble sense travessar-lo.
El camí segueix amb diverses pujades i baixades resseguint a certa distància la carretera de Guardiola. Hem seguit per aquest camí, però ha arribat un punt en què hem vist clarament que se'ns havia fet tard i que no arribaríem a Guardiola a l'hora que teníem concertada per dinar, de manera que hem decidit acabar en el càmping de l'Espelt, on ens ha recollit l'autocar per portar-nos a Guardiola, deixant per a la propera etapa el tram que avui hem deixat pendent.
Finalment, un cop reunida tota la colla, inclòs el grup que havia acabat a La Pobla de Lillet, hem anat a dinar al bar-restaurant Cadí de Guardiola de Berguedà, on hem tancat la jornada caminadora amb el seu magnífic menú.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa, que ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
ENTRADES RELACIONADES:
BIBLIOGRAFIA:
  • El Camí del Llobregat - De Castellar de n'Hug al delta del Llobregat. Pol Huguet i Ferran Pujol. Ed. Cossetània - Alpina, 2018.
PARTICIPANTS:
Castellar de n'Hug
Manel · Jaume · Elisabet · Àngela · Xesco · Agnès · Lluís G. · Ana · Emilio · Begonya · Paco · Cristina · Jose · Joan · Maribel · Núria M. · Ramon · Jorge · Guille · Marta · Miquel B. · Mònica · Isaac · Carles · Cati · David · Trinidad · Luis V. · Ana C. · Teresa · Mª José · Lluís C. · Inma · Sandra · Edu · Nora · Magda · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , , ,

diumenge, 20 de setembre del 2026

Canal Ignorada

Canal Ignorada
Una vegada més, seguint els passos dels incansables exploradors montserratins David Bros i Ramir de Porrata, hem recorregut un itinerari montserratí gairebé inèdit. La Canal Ignorada està situada al costat de les Roques dels Aurons i baixa per la cara nord dels Ecos, recorrent paratges solitaris amb un extraordinari ambient montserratí.
Hem iniciat l'aproximació des de la Creu del Regató, a la carretera de Can Maçana al Monestir. Des d'allà, hem agafat el camí de la Canal del Miracle. A l'inici, un rètol avisa que la canal està molt erosionada i que el terreny és inestable. Efectivament, la canal té certa complicació, però no està més erosionada ni és més inestable que en les anteriors ocasions que l'hem recorregut.
La pujada és dura, però en el temps previst hem arribat al Coll del Miracle, on hem iniciat la segona part de l'aproximació: el Camí del Pas de l'Esfinx. Es tracta d'un antic camí equipat, actualment gairebé sense equipament, que recorre tota la part alta dels Ecos. És un camí pintoresc que ben aviat ens ha ofert grans vistes de Montserrat, especialment de la regió dels Frares Encantats.
Hem arribat al Mal Pas, un dels passos clau d'aquest camí. És un mur inclinat de roca conglomerada que cal flanquejar amb uns passos fàcils però impressionants. Immediatament després del Mal Pas, hem deixat el camí per pujar, en un parell de minuts, fins a l'inici de la canal.
L'inici de la canal ens ha impressionat. Sembla impossible que aquí hi hagi una canal tan ampla i ben definida. Aviat hem muntat el primer ràpel, instal·lat amb una baga i un mallon al voltant d'una alzina, que baixa per una rampa terrosa i acaba al costat d'un gran teix.
Un segon ràpel, ja per terreny més segur, ens ha portat a un tram de transició i al tercer ràpel, més curt, que acaba just al costat de la Font dels Aurons, en el camí del Salt de la Nina.
A partir d'aquest punt comença el segon sector del descens, el més interessant. El primer ràpel del sector estava desequipat, però hem resolt el problema allargant el ràpel anterior. Després venen quatre ràpels encadenats, tots de 30 metres, que acaben amb un espectacular mur que dona accés a una zona oberta, amb blocs esllavissats i molta vegetació. Un autèntic jardí penjat.
Després d'un tram de transició pel jardí penjat, hem baixat els dos darrers ràpels del segon sector i hem arribat al camí de Can Maçana al Monestir, el GR 172. Des d'aquí ens quedava el tram final, baixant pel torrent i desgrimpant diversos ressalts, un d'ells equipat amb una corda fixa, fins a arribar al ràpel final, que ens ha deixat a la carretera.
Ha estat una gran descoberta, una magnífica canal de la qual no en sabíem res i que ens ha deixat ben satisfets pel gran ambient montserratí que hem gaudit en aquest descens per la cara nord dels Ecos.
I aquí teniu el vídeo de la Canal Ignorada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 
ENTRADES RELACIONADES:
RESSENYA:
Canal Ignorada
PARTICIPANTS:
Canal Ignorada
Bego · Sonia · J. Rafel
2 comentaris:
Etiquetes: , , , ,

dissabte, 19 de setembre del 2026

Una volta per Mura

Mura
Avui hem fet una curta excursió pels voltants de Mura. Aquesta població del Bages és una de les més típiques de Catalunya, amb carrers costeruts, edificis antics i un ambient rural on, si no fos per la proliferació de bars i restaurants, semblaria que s'hi ha aturat el temps.
Hem iniciat la caminada baixant pels carrers del poble fins al riu, on hem agafat un corriol que el va resseguint. Hem passat pel Molí del Faure, un antic molí ara abandonat, però on encara es conserven les pedres de moldre.
Poc després, hem deixat el riu i hem iniciat una pujada resseguint un petit afluent. Aviat hem deixat el torrent i hem pujat pel bosc seguint un bon camí que ens ha portat al punt més singular del recorregut d'avui: el Puig de la Balma. Es tracta d'una antiga construcció que aprofita una gran balma. Hi ha diversos edificis, tots ells molt antics, amb uns 800 anys d'història. Hi ha un petit museu i un restaurant, en un indret ben singular en plena muntanya.
Hem seguit per una pista fins al Collet Roig i, poc després, hem arribat al peu del Puig Andreu, un petit cim d'aspecte inexpugnable però ben fàcil d'assolir. Al peu de la gran massa rocosa que forma el cim hi ha una balma amb restes de murs. Sembla que aquesta balma s'utilitzava antigament com a habitatge o corral per als animals domèstics.
El Puig Andreu és ben poca cosa, però des del seu cim hem gaudit d'un bon panorama sobre els boscos d'aquesta zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. També es veien Manresa, Montserrat i, mig tapats per la calitja, el Cadí i altres muntanyes.
Hem passat per un altre petit cim, el Puigbó, però el bosc no ens deixava veure el panorama. Hem seguit endavant per anar a buscar el Pla dels Codolosos, una carena panoràmica que ens ha portat directament en direcció a Mura. Abans d'arribar-hi, però, hem hagut de desgrimpar un petit ressalt al final de la carena.
Finalment, hem arribat a Mura cap al migdia, quan la invasió de turistes estava en el seu punt màxim, i hem pres un refresc al bar de la plaça abans d'iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que en aquesta ocasió és obra d'Edicions JGB i ha estat cedida al Blog de Muntanya per als seu seguidors.
ENTRADES RELACIONADES:
PARTICIPANTS:
Mura
Joan G. · J. Rafel (foto d'arxiu)
Cap comentari:
Etiquetes: , , , ,

dissabte, 12 de setembre del 2026

Ascensió a l'Aneto pel Salterillo

Aneto
L'ascensió a l'Aneto és una de les grans clàssiques dels Pirineus. La via normal des de la Renclusa ha estat, des de sempre, una magnífica ascensió d'alta muntanya, tant per la bellesa del recorregut i els grans paisatges com per l'ambient alpí que li donava la travessia de les geleres.
En els darrers anys, però, la situació ha canviat radicalment. La regressió dels glaciars ha modificat profundament l'ascensió i bona part del recorregut transcorre ara per interminables pedreres i grans extensions de blocs. L'Aneto continua sent una gran activitat de muntanya, però la pràctica desaparició de la travessia del glaciar li ha fet perdre un dels elements més singulars i característics de l'ascensió clàssica.
En els darrers anys, la regressió del glaciar ha fet aflorar capes de gel molt dur que fan perillosos alguns punts del trajecte de la via normal. Per això, seguint les recomanacions del mateix refugi, hem triat una via alternativa, la del Salterillo, que evita bona part de la gelera i és un itinerari més segur.
Ahir a la tarda vam arribar a la Renclusa després de pujar a la Besurta amb l'autocar-llançadora. Vam anar a dormir aviat perquè avui havíem de matinar força.
A les cinc en punt ja estàvem tots esmorzant al menjador de la Renclusa. Érem 12 muntanyencs disposats a pujar al cim més alt dels Pirineus. Encara era negra nit quan hem sortit del refugi, a la llum dels frontals, iniciant la pujada al coll de la Renclusa.
En pocs minuts hem arribat al coll i, seguint el mateix camí, senyalitzat com a GR, hem iniciat el descens per l'altre vessant en direcció al Pla d'Aigualluts. Aviat hem deixat el camí d'Aigualluts per agafar el camí del Salterillo, iniciant pròpiament l'ascensió.
Mentre pujàvem, han arribat les primeres llums del nou dia i hem pogut gaudir d'una extraordinària sortida del sol sobre una infinitat de muntanyes que omplien l'horitzó. El camí és poc definit però fàcil de seguir, si més no fins a l'Ibón del Salterillo.
Hem deixat enrere el llac i aviat el camí ha desaparegut en un mar de pedres i rocs de tota mida. A partir d'aquí, el camí era només algun petit rastre sense continuïtat i moltes fites escampades per la muntanya en totes direccions. La visibilitat era bona i ja es veia el cim de l'Aneto, de manera que teníem clara la direcció a seguir.
Després d'una llarga travessia pel rocam, hem arribat a les proximitats del coll de Corones, a l'inici de la pala final. No hi havia neu ni gel; només pedres i rastres de camí. A poc a poc hem anat pujant fins a arribar a l'avantcim, on comença el pas de Mahoma.
Sabíem que avui hi havia molta gent a la muntanya, però el que hem trobat allà dalt ha superat totes les previsions. Una multitud de persones esperava torn per travessar el pas de Mahoma mentre d'altres ja tornaven, creuant-se per la cresta sobre el buit...
Estàvem a pocs metres del cim, però la massificació complicava molt el pas. Després d'esperar pacientment el nostre torn, uns quants hem iniciat la travessia per la cresta superpoblada, arribant finalment al cim de l'Aneto (3.404 m). Hem fet les fotos de cim abans d'iniciar el retorn novament per la cresta fins a l'avantcim, on ens esperava la resta de la colla.
Després hem iniciat el retorn, tan llarg i dur com la pujada, fins a la Renclusa, on hem passat una segona nit abans de retornar a casa de bon matí.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran ascensió pirinenca. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de la Júlia com a càmera adjunta.
ENTRADES RELACIONADES:
PANORÀMICA CIRCULAR:
PARTICIPANTS:
Aneto
Agnès · Àngela · Begonya · Guille · Júlia · Laura · Lluis · Maribel · Miquel · Santi · Xesco · J. Rafel
Cap comentari:
Etiquetes: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)