El Pic dels Guins de l'Ase és un d'aquells cims oblidats. Està situat molt a prop de la Pica d'Estats, a l'ombra del Sotllo, i li falten molt pocs metres per arribar a la rodona altitud dels 3.000 metres. Això fa que sigui molt poc visitat.
A més, no hi ha cap camí que arribi al seu cim i el desnivell des de la Presa de Montalto, el punt de partida més proper, és de més de 1.600 metres. Afortunadament hi ha un refugi lliure, el de Broate, que facilita aquesta ascensió.
He dormit tot sol en el refugi lliure de Broate, una instal·lació perfecta que ens ofereix una bona base de partida per a l'ascensió al Guins de l'Ase. Abans de les 6 del matí ja estava preparant un cafè amb el fogonet mentre les primeres llums il·luminaven la vall solitària. Poc després he sortit en direcció al cim.
Desde el primer moment, l'itinerari transcorre sense camí. Ni tan sols alguna fita que ens pugui guiar per la muntanya solitària. L'itinerari puja per un pendent cobert de nerets fins un llom on girem en direcció al marcat coll que separa del Guins dels Talps del Guins de l'Ase. La visió del coll m'ha guiat i, sense camí, he anat pujant fins arribar-hi.
En el coll s'ha obert un nou panorama en direcció al massís de la Pica d'Estats. El cim principal no es veia, tapat pel Pic Verdaguer, però el Montcalm i el Sotllo eren molt visibles i propers. Al fons de la vall es veia el refugi de Pinet, punt de partida normal per a l'ascensió a la Pica d'Estats per la vessant francesa.
Des del coll, la cresta que porta al cim es veu dreta i amb trams rocosos; sembla que tingui certa dificultat però a mesura que he anat pujat he comprovat que, tot i que no hi ha camí, només és una caminada amb fort pendent. Gairebé al final hi ha un ressalt rocós més vertical però justament al peu del ressalt hi ha una línia de fites que porta a l'esquerra evitant el tram rocós més dret i arribant fàcilment al cim del Guins de l'Ase (2.959 m).
Des del cim hi ha un panorama molt extens, especialment sobre el massís de la Pica d'Estats. però es veien moltes més muntanyes com el Certascan, el Mont Valier, el Mauberme, el Mont-roig, el Ventolau... Més lluny, entre la calitxa, s'entreveia la gelera de la Maladeta.
He estat una bona estona en el cim, gaudint del panorama i fent fotos. Després he iniciat el llarg retorn, amb un desnivell negatiu de més de 1.600 metres, fins a la Presa de Montalto. He passat pel refugi per recollir el material que hi havia deixat i per menjar una mica abans de completar el descens pel llarg camí de la Vall de Broate.
Avui no hi ha vídeo i l'àlbum de fotos és una mica esquifit perquè anant sol les oportunitats fotogràfiques són més limitades però hi ha algunes panoràmiques força interessants.
ENTRADES RELACIONADES:
Pics de
Broate, 2016 |
Pic de
Sotllo, 1976 |
Pica
d'Estats, 1975 |
PANORÀMIQUES:
BIBLIOGRAFIA:
- Pirineos, 100 cumbres, de Jordi Longàs (Ed. Desnivel)
- Els 2.900 de Catalunya, de Víctor de Mas Canals.
PARTICIPANTS:
J. Rafel, en solitari
4 comentaris:
Fantásticas panorámicas. Quizá sea porque me estoy haciendo viejo (cumplí 60 el mes pasado) pero cada vez me gustan más las montañas olvidadas.
A nuestra edad, cuando ya has hecho todas las clásicas del Pirineo, estas montañas solitarias nos dan grandes satisfacciones. Solitarias y salvajes pero tan bellas como las clásicas.
Mira este libro --> https://jralsina.blogspot.com/p/picos-invisibles.html
Y este otro --> https://jralsina.blogspot.com/p/pirineos-100-cumbres.html
Gracias por las dos recomendaciones, Rafel. Me los he apuntado.
De la lista de los 30 invisibles sólo he hecho el Aragüells y el Tempestades. El año pasado intentamos la Agulla de Ixeia subiendo por los ibones de Escarpinosa, pero no dimos la talla. Nos sacamos la espinita coronando el Tempestades, y estuvimos solos en la cima.
De la lista de 100 he subido unos cuantos, aunque me ganas por goleada.
Yo tengo como objetivo completar la lista de los 100. Me faltan 8 !
Publica un comentari a l'entrada