En dues ocasions anteriors havíem intentat l'ascensió del Guins de l'Ase. El mal temps havia fraustrat els dos intents però aquesta vegada els pronòstics del temps són inmillorables. Per això he decidit fer el tercer intent, i espero que sigui el definitiu.
He arribat a Tavascan a darrera hora del matí i he pujat per la pista fins a la Presa de Montalto, on hi ha un petit aparcament. Des d'allà he iniciat la llarga pujada en direcció al refugi lliure de Broate.
Portava tot el material de càmping: tenda, sac de dormir, fogonet... Pensava que el refugi, lliure i amb només 18 places, estaria ple i la meva intenció era acampar al costat del refugi.
El camí d'accés al refugi és llarg i amb força desnivell. Comença amb una suau pujada fins als Plans de Boaví. Després, travessa el Pont de Boaví i comença una forta remuntada per un camí molt ben traçat, amb llaçades i algun tram empedrat.
Molt més amunt, en el límit del bosc, el camí inicia una llarga travessia seguint el torrent de Broate que es despenja en diverses cascades. És un tram força entretingut perquè hi ha pujades i baixades i fins i tot alguna petita grimpada per superar els esglaons del torrent.
He arribat al refugi, situat sobre una petita elevació del terreny al mig d'una àmplia vall. Quan he obert la porta m'he emportat una bona sorpresa: el refugi estava totalment buit. No hi havia ningú.
He pensat en els que diuen que la muntanya està massificada. Segurament no els falta raó però el principal problema és que tothom va als mateixos llocs. La massificació afecta a uns llocs molt concrets mentre que als Pirineus hi ha molts racons com la Vall de Broate on es respira un ambient molt diferent.
Tot i que portava la tenda de campanya, he decidit aprofitar la comoditat que m'oferia el refugi per instal·lar-m'hi, deixant el tema de l'acampada per als boy-scouts.
He passat el que quedava de tarda descansant en el refugi, contemplant com, a poc a poc, les ombres anaven omplint la vall. Després he sopat i he anat a dormir aviat perquè demà vull matinar.
ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Broate, 2016 |
Refugi de
Broate, 2015 |
Acampada al Pla
de Boaví, 1976 |
PARTICIPANTS:
J. Rafel, en solitari
2 comentaris:
Tienes razón, todo el mundo va a las mismas montañas. Por fortuna, todavía quedan lugares como el de esta crónica.
Subir hasta el refugio con la tienda, el saco, el fogonillo... Es más duro eso que luego hacer cima. La última vez que hice algo parecido fue hace 10 años, para subir al Besiberri Sud desde Caldes de Boí. Nunca más.
Pues el Valle de Broate es realmente solitario. En la vecina Vallferera, el camino de la Pica d'Estats es una aglomeración pero aquí estaba solo.
Publica un comentari a l'entrada