Hem iniciat les activitats dolomítiques amb una via ferrada de les més clàssiques de la Brenta, la Bocchette Alte, complementada amb una variant espectacular, la via Oliva Detassi, amb unes escales vertiginoses. Ja havíem programat aquest recorregut en una anterior visita a la Brenta l'any 2004 però en aquella ocasió hi havia molta neu perquè era a principi de temporada i vam preferir seguir una altra ruta.
Hem dormit al refugi i amb les primeres llums hem sortit en direcció a la Bocca del Tuckett, una bretxa que dona entrada a la part alta de la Brenta i al nostre objectiu principal d'avui, la Bocchette Alte. Ens ha costat poc temps arribar a la bretxa i un cop allà ens hem equipat per iniciar el recorregut de la via.
Hem iniciat la ferrada per uns trams de grimpada fàcil, assegurats amb un magnífic cable de vida, seguits per un curt tram d'escala. Aviat hem arribat a la part més interessant d'aquest recorregut, la Cegnia Carlo e Giuseppe Garbari, una llarga i vertiginosa cornisa que voreja tota la muntanya. Tot i l'espectacularitat d'aquest pas, estret i penjat sobre el buit, és ben fàcil i es passa caminant utilitzant el cable de vida com a passamans.
Després d'un llarg recorregut per la Cegnia hem arribat a una zona àmplia, com un altiplà panoràmic, al peu de la Cima Brenta. Ens hem aturat a menjar una mica abans de seguir el nostre recrregut per la Brocchetta.
Hem baixat desgrimpant i amb algun tram d'escala fins a una marcada bretxa, la Bocchetta Alta del Massodi i després hem iniciat la pujada per la banda oposada. En aquest tram hem arribat a un altre dels punts singulars del recorregut: la Scala degli Amici, una llarga escala que supera un mur vertical per arribar a una cornisa. És espectacular però també fàcil i amb bon equipament.
Hem tornat a baixar fins arribar ben a prop d'una altra bretxa, Bocchetta Bassa del Massodi, on hem trobat els indicadors de la bifurcació. A l'esquerra segueix la part final de la Bocchette Alte mentre que a la dreta s'inicia la nostra variant, la via ferrata Oliva Detassi, més interessant que l'original.
Hem resseguit una cornisa fins a la primera de les escales que baixen per un seguit de murs verticals. Son trams llargs, ben drets, espectaculars però ben equipats i segurs, que ens han portat al peu dels murs, sobre una gran pedrera.
Just quan estàvem acabant de baixar el darrer tram d'escala ha començat a ploure. Ha estat un plugim curt i poc intens però ens ha fet accelerar una mica per arribar al refugi, ja molt proper. En pocs minuts hem arribat al refugi Alimonta (2.580 m), un refugi privat situat com el Tuckett en un indret singular, on ens hem instal·lat per passar la nit.
I aquí teniu el vídeo que inclou aquesta jornada ferratista i l'aproximació d'ahir amb la pujada al refugi Tuckett. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors:
ENTRADES RELACIONADES:
Sentiero Günter
Messner, 2018 |
Sentiero Benini
& Sosat, 2004 |
Sentiero Gustavo
Vidi, 2004 |
PARTICIPANTS:
Joan G. - J. Rafel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada