El Lustou és un dels tresmils menys visitats pels muntanyencs del vessant sud dels Pirineus. El seu accés per la vessant espanyola és complicat per la llunyania dels possibles punts de partida, mentre que per la vessant francesa la via normal té un desnivell considerable, de més de 1.600 metres. Nosaltres, aprofitant la nostra estada a la gîte Espace & Montagne de Fabian, hem pujat per aquesta via normal, des de la vall de Rioumajou.
Hem arribat quan encara era ben fosc al pàrquing situat al final de la carretera asfaltada de la Vall de Rioumajou. Hem deixat la pista que puja a l'Hospice de Rioumajou per agafar, caminant, una pista a l'esquerra que puja en direcció a la vall de Péguére. És una pista apta per a vehicles però està tancada a la circulació. Més endavant hem agafat un camí que puja per un bosc d'arbres monumentals, realment impressionants. Després hem travessat una zona amb restes d'enormes allaus, amb centenars d'arbres caiguts.
A poc a poc hem anat deixant enrere el bosc mentre guanyavem altura amb l'ajut d'un magnífic camí i hem passat al costat de la gran cascada que baixa d'una sorgència de gran cabal. Una mica més amunt hem arribat a la cabana de Lustou, una cabana de pedra ocupada a l'estiu per un pastor. A la porta de la cabana, una curiosa inscripció: no als ossos eslovens...
A partir d'aquí el camí és encara més dret i puja pels prats que, a poc a poc, van minvant fins que desapareix completament donant pas a grans pedreres que baixen de la carena. Aviat hem tingut el cim a la vista però la via normal no ataca el cim directament sinó que gira a l'esquerra per passar per sobre d'una terrassa pedregosa i arribar a la carena, més amunt del Col de Lustou.
La part final de l'ascensió és per la cresta, fàcil però amb algun petit pas de grimpada i amb alguns flanquejaments impressionants sobre el buit, però sense dificultat. Finalment hem arribat al cim del Lustou (3.023 m) marcat per una fita monumental. El panorama és encara més extens que el que vam poder veure ahir des de l'Arbizon, de l'Aneto al Balaitús, i fins i tot hem pogut veure les muntanyes de la Vall d'Aran. Hem fet una panoràmica circular:
Hem dinat al cim davant d'un extraordinari panorama i hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. Tot i que s'havien de baixar els 1.600 metres de desnivell de la pujada, no se'ns ha fet massa llarg i, ben satisfet per la magnífica ascensió realitzada, hem arribat al punt de partida a la vall de Rioumajou.
Hem arribat quan encara era ben fosc al pàrquing situat al final de la carretera asfaltada de la Vall de Rioumajou. Hem deixat la pista que puja a l'Hospice de Rioumajou per agafar, caminant, una pista a l'esquerra que puja en direcció a la vall de Péguére. És una pista apta per a vehicles però està tancada a la circulació. Més endavant hem agafat un camí que puja per un bosc d'arbres monumentals, realment impressionants. Després hem travessat una zona amb restes d'enormes allaus, amb centenars d'arbres caiguts.
A poc a poc hem anat deixant enrere el bosc mentre guanyavem altura amb l'ajut d'un magnífic camí i hem passat al costat de la gran cascada que baixa d'una sorgència de gran cabal. Una mica més amunt hem arribat a la cabana de Lustou, una cabana de pedra ocupada a l'estiu per un pastor. A la porta de la cabana, una curiosa inscripció: no als ossos eslovens...
A partir d'aquí el camí és encara més dret i puja pels prats que, a poc a poc, van minvant fins que desapareix completament donant pas a grans pedreres que baixen de la carena. Aviat hem tingut el cim a la vista però la via normal no ataca el cim directament sinó que gira a l'esquerra per passar per sobre d'una terrassa pedregosa i arribar a la carena, més amunt del Col de Lustou.
La part final de l'ascensió és per la cresta, fàcil però amb algun petit pas de grimpada i amb alguns flanquejaments impressionants sobre el buit, però sense dificultat. Finalment hem arribat al cim del Lustou (3.023 m) marcat per una fita monumental. El panorama és encara més extens que el que vam poder veure ahir des de l'Arbizon, de l'Aneto al Balaitús, i fins i tot hem pogut veure les muntanyes de la Vall d'Aran. Hem fet una panoràmica circular:
Hem dinat al cim davant d'un extraordinari panorama i hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. Tot i que s'havien de baixar els 1.600 metres de desnivell de la pujada, no se'ns ha fet massa llarg i, ben satisfet per la magnífica ascensió realitzada, hem arribat al punt de partida a la vall de Rioumajou.
Aquí tenim el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.
ENTRADES RELACIONADES:
 Ascensió al Robiñera, 2016 |  Soum de Ramond, 2000 |  Ascensió al Bachimala, 1982 |
PARTICIPANTS:
Joan G. - Joan Y. - Merche - Rosa - J. Rafel
DESNIVELL: 1.637 m
Joan G. - Joan Y. - Merche - Rosa - J. Rafel
RECORREGUT: 14 km
MAPA:
PANORÀMIQUES:
VOL CIRCULAR:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada