La Serra de Sant Honorat es és al costat d'Oliana, a l'Alt Urgell. És un petit massís de roca conglomerada amb una orografia que recorda molt les muntanyes de Montserrat. Ja havíem fet una incursió en aquesta serra quan l'any 2004 vam baixar els barrancs del Corb i del Rumbau però avui hem fet una caminada per recórrer els vells camins d'aquestes muntanyes. Per aquest cap de setmana teníem programada una sortida d'esquí de muntanya però les previsions meteorològiques eren molt dolentes i, després de suspendre l'esquiada, hem decidit venir a provar sort -amb la capelina a la motxilla- per aquesta zona. El dia ha estat dolent, amb pluges intermitents però hem pogut recórrer l'itinerari previst, que ens ha deixat ben satisfets i ens ha donat una visió global d'aquest massís. Hem arribat de bon matí a l'Hostal del Boix i hem agafat un camí que puja al costat del Torrent del Rumbau i després s'enfila en direcció nord est fins arribar a un gran altiplà, punt culminant de la serra, on hi ha les runes de l'ermita de Sant Honorat. Des d'aquest mirador hem vist el Pantà d'Oliana, ple a vessar, i el de Rialb, encara més ple. També hem vist els camps del voltant d'Oliana i, entre les boires que ens tapaven la vista a estones, altres muntanyes com el Montsec i el Port del Comte. Hem fet una volta per l'altiplà per veure el panorama canviant en totes direccions i hem iniciat la baixada, un tram pel mateix camí i després per un camí de flanc en direcció al Coll de Mu. Al cap de poc ha començat a ploure fort i a pedregar, just quan arribàvem a unes petites baumes. Ens hem aixoplugat a les baumes i, mentre esperàvem que s'aturés la pluja, hem menjat l'entrepà. Hem seguit pel camí de flanc, sota les impressionants parets que cauen a plom des de l'altiplà de Sant Honorat. Hi ha un petit tram equipat amb unes cadenes, que hem superat sense problemes fins arribar al Coll de Mu. Hem agafat un camí que ressegueix la base del cingle de la Roca del Corb fins a una gran bauma convertida en casa de pastors, la Casa del Corb. Un altre tram equipat i un petit tram de pista ens han portat fins a la base d'un llom fàcil amb un caminet que ens ha portat fins a l'ermita de Sant Salvador, situada a dalt de tot del cingle. Hem baixat pel mateix camí i per la pista hem baixat fins a un collet -els quatre camins- des d'on un camí transversal ens ha retornat al punt de partida. Hem tingut molta sort perquè, malgrat les negres previsions, al llarg del dia només hem tingut dos xàfecs curts que hem pogut evitat amb posant-nos a cobert.
6 comentaris:
¡Qué suerte habéis tenido que sólo os han lapidado dos veces! Ya únicamente en Afganistán están peor.
Pues realmente hemos tenido mucha suerte. La previsión era que cayesen chuzos de punta pero finalmente los chuzos sólo han caído de canto.
Jo m'hagués estimat més veure caure el manà del cel o bé que sortís de la roca, quan picava el Joan Y amb el seu pal. Podríem haver arreplegat una mica i desar-lo pel futur que es presenta com el temps: més aviat negre.
Quina explosió de verdor , em recorda la cançó del Raimon que parla de País Basc.
Les fotos de les flors són molt boniques i sobretot molt ben fetes... es nota la professionalitat.
Roser
Joan,
no estàs mai content... els déus de la muntanya ens perdonen la vida -millor dit, la mullena- i tu encara vols que caigui el manà del cel...
Roser,
Efectivament estava tot molt verd. M'alegro que t'agradin les fotos, especialment les de flors. A la primavera la muntanya és així. T'has fixat que fins i tot vaig retratar una orquídea ?
Va ser una excursió molt interesant. Ens mereixíem gaudir molt per la nostra fe indestructible, per sortir a caminar malgrat les previsions de pluja. El més fàcil hauria estat quedar-nos a casa queixant-nos de la nostra mala sort...
Publica un comentari a l'entrada