dissabte, 27 de juny de 2020

GR3: Sant Joan de les Abadesses - Vidrà

GR3: Sant Joan de les Abadesses - Vidrà
Aquesta nova etapa del GR3 ha estat molt especial. La teníem programada amb el grup de caminadors per al 14 de març però la vam haver d'ajornar a causa del COVID-19. Avui, tres mesos i mig més tard, ens hem retrobat tot el grup per aprovar aquesta assignatura que teníem pendent. Ha estat una magnífica etapa, no només per la bellesa del seu traçat, que travessa els frondosos boscos del Ripollès, sinó també per la recuperació de les activitats del GR que havien deixat en suspens el passat mes de març.
Poc abans de les 8 del matí hem arribat a Sant Joan de les Abadesses i hem esmorzat en el restaurant Ruta del Ferro, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després de l'esmorzar de croissant hem iniciat la caminada baixant al pont vell per creuar el Ter. Després, seguint els carrers de Sant Joan de les Abadesses, hem arribat a la Riera d'Arçamala. El camí baixa a la riera i la travessa a gual. Avui, a causa de les darreres pluges, baixava amb bon cabal i més d'un s'ha remullat els peus.
Hem seguit per un camí pujant per un bosc de pins. A mesura que hem anat pujant, els pins han anat desapareixent i al final el bosc s'ha convertit en una magnífica fageda per on finalment hem arribat al Coll de la Font de l'Orri (1.116 m).
Des del coll ja és tot baixada fins a Vallfogona, per un camí amb trams empedrats que passa per un petit oratori amb una imatge religiosa. Quan hem arribat a Vallfogona de Ripollès ens hem separat una mica del GR per acostar-nos a un parc on hi ha instal·lada una petita àrea de picnic. Hem esmorzat en aquell parc abans de seguir el nostre camí.
Hem seguit travessant el poble per la part del nucli antic i baixant fins a la Riera de Vallfogona, que hem travessat pel pont medieval. El camí segueix, amb trams empedrats, pujant pel bosc. Hem seguit un tram de pista fins que l'hem deixat per iniciar la pujada final cap al Coll de Milany. Poc abans del coll hem passat per la Font de l'Abeurador, una surgència de bon cabal al costat del torrent. Finalment hem arribat al Coll de Milany (1.479 m), pas clau de l'etapa d'avui.
Des del coll el GR segueix per un llom a l'esquerra però abans de continuar el camí hem volgut fer una visita al Castell de Milany, situat en el cim del mateix nom, a pocs minuts del coll. El castell està gairebé enrunat però està situat a dalt d'un turó molt destacat, amb una gran panoràmica. Hi ha una petita torre de ferro al costat d'un dels murs de la torre, l'únic que aguanta dret. Des de dalt es veia bona part del Pirineu Oriental, amb el Taga en primer pla, i a l'altra banda la Plana de Vic i les muntanyes del voltant.
Hem retornat pel mateix camí i poc abans del coll ens hem aturat a dinar. Avui no havíem programat dinar de restaurant a causa de les limitacions motivades pel virus i també per la llargada de l'etapa. Després de dinar hem agafat un camí carener que ressegueix el llom de la Serra de Milany. Un llarg camí de carena que passa pel Pla de la Bronza, un petit altiplà de la carena. Després d'un llarg tram de carena hem arribat al Coll de Cristòfol, un coll poc marcat des d'on ja hem baixat directament cap a Vidrà, final d'etapa, on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa llarga però molt interessant, que hem fet amb certa comoditat malgrat la calor estiuenca, ja que la major part del camí recorre els frondosos boscos del Ripollès, protegit del sol per la densa coberta vegetal.  Amb aquesta etapa hem donat per acabada la temporada del GR, una temporada marcada per la suspensió de tres etapes a causa del coronavirus. Hem retornat a casa pensant ja en les noves etapes d'aquest GR que ens esperen a partir de setembre.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa. Ha estat produït per Graperos Productions i cedit per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
GR3: Campdevànol
Sant Joan, 2020
Puigsacalm
pels Ganxos, 2015
Puigsacalm
pels Burros, 2011

diumenge, 21 de juny de 2020

Ascensió als Torreneules

Torreneules, Vall de Núria
El Torreneules és un dels cims més clàssics de Núria, ja que domina des de l'altura la Vall del Fresser i és molt visible des de tota la Vall de Ribes. Aquest cim té una història curiosa perquè fins fa relativament poc, a finals dels anys 70, tenia el nom canviat. Els dos cims principals d'aquesta zona rebien els noms de Torreneules i Torreneules Petit però en els mapes actuals aquests cims s'anomenen, respectivament, Cim de la Coma del Clot i Torreneules. Això vol dir que el Torreneules Petit ha assolit la majoria d'edat perdent l'adjectiu que el minimitzava.
Hem agafat el primer cremallera de Núria i hem iniciat l'excursió pujant pel camí de l'alberg del Pic de l'Àliga. Hem passat de llarg l'alberg, que estava tancat, i hem seguit pel camí de la Jassa del Clot que passa el Torrent de Fontnegra i s'enfila per l'altra banda fins arribar al Coll de Torreneules. Es un coll molt marcat entre el Cim de la Coma del Clot i el Torreneules, que dóna entrada a la Vall de Coma de Vaca.
Des del coll hem seguit una marcada cresta, dreta però sense cap dificultat, que ens ha portat al cim del Torreneules (2.711 m), el cim més destacat d'aquesta zona, tot i que no és el més alt. Des del cim tenim un bon panorama sobre el Pirineu Oriental, des del Puigmal fins al Canigó. Hem fet volar el dron per prendre unes imatges i hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat a baixar al Coll de Torreneules iniciant l'ascensió per la vessant oposada, en direcció al Cim de la Coma del Clot. És un llom ben pendent i només hi ha algunes traces de camí, però tampoc té dificultat i en pocs minuts hem arribat al segon cim de la jornada, el Cim de la Coma del Clot (2.726 m), un cim al que vaig pujar 46 anys enrere quan encara s'anomenava Torreneules Gran. Hem fet una panoràmica circular:

Hem seguit la nostra caminada carenant en direcció al tercer cim de la jornada. Hem baixat al Collet de Fontnegra, un coll poc marcat però amb una congesta allargada que ens ha permès trepitjar una mica de neu, una sensació gairebé oblidada a causa del virus que ens va estroncar la darrera temporada d'esquí de muntanya.  Una curta pujada ens ha portat al Pic de Fontnegra (2.722 m), que forma part de l'Olla de Núria i ens ha ofert, a més de la panoràmica general del Pirineu Oriental, una visió directa de la Vall de Núria. Hem fet la tercera panoràmica circular:

Des d'aquí ja hem agafat la carena de l'Olla de Núria que baixa en direcció a l'alberg. En aquest tram ja hi ha un bon camí que va resseguint la carena a certa distància evitant algunes petites sifonades. Més endavant hem deixat el camí principal per acostar-nos al darrer cim de la jornada, el Pic de l'Àliga (2.428 m). És un cim de poca prominència; de fet és només un bony de la llarga carena però per la cara que dóna a l'alberg té un vessant dret que li dóna aspecte de muntanya important. Ens hem aturat a menjar l'entrepà i hem fet la darrera panoràmica circular:

Des del Pic de l'Àguila hi ha un camí molt definit, amb marques de pintura rosa, que baixa fins a l'alberg. Allà hi ha l'estació superior del telefèric i, sense pensar-ho, hem agafat aquest transport per baixar directament al Santuari de Núria, arribant just a temps d'agafar el cremallera de les 3 de la tarda, iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Canals de Núria
i Fresser, 2019
Camí dels
Enginyers 2004
Torreneules
1976

dissabte, 20 de juny de 2020

Barranc de l'Olla de la Mel

Barranc de l'Olla de la Mel
El barranc de l'Olla de la Mel és una escletxa profunda excavada per l'aigua en els cingles que es depengen de la carena principal de la Serra del Cadí sobre el Santuari del Gresolet. És un barranc sec però té cert interès pel seu caràctes encaixonat i la solitud del paratge, sotmès a la regulació del parc natural del Cadí-Moixeró.
En realitat volíem fer un barranc aquàtic però les pluges que han caigut durant la setmana han fet que els rius baixin crescuts i hem optat per la solució més prudent de baixar un barranc sec. El centre d'operacions és el Santuari-refugi del Gresolet, on hem arribar de bon matí. Una mica més enllà hem deixat un dels cotxes i amb l'altre cotxe hem pujat fins al Coll de la Balma i encara hem seguit una mica més per una pista fins ben a prop de l'inici del barranc.
L'aproximació, amb la maniobra de cotxes, és curta i relativament fàcil, tot i que no hi ha camí definit i cal buscar l'inici del barranc utilitzant una mica la intuïció i molt el GPS.  Finalment hem arribat a la capçalera del barranc, ens hem equipat i hem iniciat el descens. Hi ha 8 ràpels de longituds diverses, tot i que alguns es poden agrupar i altres es poden fraccionar. Les instal·lacions són bones excepte un dels ràpels, muntat sobre un pitó, que potser es pot evitar agrupant-lo amb l'anterior.
Hem baixat sense problemes en un entorn singular passant per sota del característic pont de pedra, el punt més característic del descens, fins al darrer ràpel, de 50 metres. Aquí hem trobat que a uns 10 metres de l'inici hi ha una còmoda plataforma amb una bona instal·lació que ens permet fraccionar el ràpel facilitant la recuperació de les cordes.
Finalment hem arribat al final, satisfets per l'activitat realitzada i per la bellesa de l'entorn, encara que el descens se'ns ha fet una mica curt.
Des del final del barranc, novament sense camí, hem anat baixat fins trobar el camí antic del Coll de la Bauma per on hem baixant fins al Gresolet. Els conductors han anat a recuperar el cotxe que havíem deixat a dalt i hem dinat a la zona de picnic del Gresolet donant per acabada la primera jornada barranquista de la temporada.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Cabirols, 2019
GR107: Gósol-
Bagà, 2014
Pedraforca, via
Estasen, 1975

dissabte, 13 de juny de 2020

GR92: Sant Climent de Llobregat - Garraf

GR92 Garraf
Quan amb el grup de caminadors del GR vam recórrer el GR92 em va quedar pendent, entre altres, l'etapa de Sant Climent de Llobregat a Garraf. No recordo per quin motiu vaig fallar en aquella ocasió però era una assignatura pendent que avui, finalment, he aprovat amb bona nota.
Fa pocs dies que s'ha obert la comunicació amb la comarca del Garraf, fins ara aïllada de la resta de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a causa de la crisi del coronavirus. Avui, de bon matí, hem deixat la moto a la població de Garraf i hem anat en cotxe fins a Sant Climent de Llobregat, punt de partida de l'etapa.
El GR puja pels carrers del poble fins al cementiri i allà agafa una pista entre camps que porta fins al Coll de Can Bori. Després, un caminet pel bosc ens ha portat fins al Santuari de la Mare de Déu de Bruguers. Aquest és un indret singular, al peu de la carretera que porta de Gavà a Begues, amb una ermita d'origen romànic que té el principal centre d'interès en el seu àbsis, conservat perfectament. També hi ha un restaurant, molt popular a la comarca.
Just a sobre de l'ermita de Bruguers hi ha el Castell de l'Eramprunyà, actualment enrunat, situat a dalt d'un cingle d'una característica roca vermella. Hem pujat per un corriol en direcció al castell, passant al costat d'un curiós arc naturalde pedra. Les restes d'aquest castell estan envoltades d'una tanca i no s'hi permet l'entrada. Al costat del castell hem agafat una bona pista en direcció a La Morella, que ja es veia a certa distància, davant del Rascler, un turó ple d'antenes i radars.
Seguint la pista hem arribat a la Collada de La Clota, una important cruïlla de camins, on hem agafat un camí carener en direcció a La Morella. Hem passat al costat del cim del Puig de les Agulles i hem baixat fins al coll Sustrell abans de la pujada final fins a La Morella (593 m). És un cim relativament important, vèrtex geodèsic, i té el cim guarnit per una gran creu de ferro. Des del cim es veu un extens panorama sobre el Penedès i el Delta del Llobregat, a més de les serres de Montserrat, Montseny i Sant Llorenç, i en dies molt clars la vista arriba fins als Pirineus. Hem fet una panoràmica circular:

Des del cim de la Morella ens quedava una llarga baixada fins a Garraf. Hem iniciat la baixada per un caminet que acaba a la pista asfaltada d'accés a les instal·lacions del Rascler. Hem seguit la pista asfaltada de baixada durant un llarg tram, tot i que en un parell de sectors el GR fa una marrada per evitar un tram de pista. Més avall hem deixat la pista asfaltada per agafar-ne una altra més petita que passa al costat d'una pedrera en plena explotació que forma un esvoranc gegantí.
Hem anat a parar a un antic camí de ferradura, traçat amb murs de pedra, que baixa amb molts girs fins a la carretera de les Costes de Garraf, ja molt a prop de la població de Garraf.
Avui no anàvem amb tota la colla de caminadors del GR però hem seguit les velles tradicions d'aquest grup acabant la jornada amb un dinar en el xiringuito de la platja de Garraf. 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de
Bruguers, 2017
GR92: Garraf -
Vilanova, 2010
Escalada Garraf
La Bauma, 1978

dijous, 4 de juny de 2020

Les fonts de Reixac i el Turó de la Malesa

Les fonts de Reixac
Avui hem fet un nou recorregut per la Serra de Marina, pel sector més proper a Badalona i Santa Coloma però pel vessant Nord, el que dona al Vallès. El punt de partida ha estat Sant Pere de Reixac, un petit nucli on hi ha una església i poca cosa més però que dona nom al municipi de Montcada i Reixac. L'objectiu era fer un petit recorregut per la zona, visitant dues de les fonts més importants d'aquest sector de la Serra de Marina.
Quan hem arribat a Sant Pere de Reixac no plovia però acabava de caure un xàfec i el cel estava ben tapat. La previsió era molt dolenta i hem estat a punt de deixar-ho córrer però, ja que havíem fet l'esforç de llevar-nos tan aviat per aprofitar l'horari d'esport en el confinament, hem pensat que podíem, si més no, visitar la primera font.
Hem començat a caminar per una pista però ben aviat hem agafat un corriol a l'esquerra, mig tapat per la vegetació. En pocs minuts hem arribat a la Font dels Avellaners, una font de bon cabal en una petita clariana del bosc. Com que no plovia, hem decidit seguir endavant. Hem retornat a la pista i l'hem seguit una estona fins agafar un camí més estret amb fort pendent que ens ha portat muntanya amunt fins al cim del Turó de la Malesa (464 m).
Aquest turó ja l'havíem visitat en una de les nostres sortides de confinament i té en el mateix cim les restes d'un poblat ibèric. Quan hem arribat plovia una mica i ens hem hagut de protegir. No es veia el panorama perquè estava tot tapat, de manera que no ens hem entretingut gaire en el cim. Hem iniciat el descens per l'altra banda seguint un caminet amb fort pendent fins arribar a una pista, a pocs metres de la segona font: la Font dels Caçadors.
Aquesta font és tan cabalosa com l'altra i està en una entrada al costat de la pista. Al costat hi ha una pedrera abandonada; ens hi hem acostat a mirar una mica, abans de tornar enrere per la mateixa pista, baixant en direcció al punt de partida. Hem arribat a Sant Pere de Reixac una mica remullats però satisfet per poder haver completat aquesta petita excursió pels boscos de Reixac.


ENTRADES RELACIONADES:
Turó de
Montcada, 2020
Font de Cera -
Montcada, 2020
GR92: Montcada
Vallvidrera, 2010

diumenge, 31 de maig de 2020

Les Germanes del Sot del Bac

Sot del Bac
La sortida d'avui havia de ser purament fotogràfica. Es tractava de fer algunes fotos que em faltaven per documentar correctament algunes entrades antigues del blog. Concretament em faltaven algunes ressenyes d'escalada de la Roca Plana. Tenint en compte que l'horari d'activitats esportives és de 6 a 10, es tractava d'una sortida matinal d'exploració i fotogràfica sense més pretensions però abans de sortir he decidit agafar també la corda i quatre mosquetons per si podia aprofitar per fer alguna grimpadeta.
A les 6 en punt ja estava amb la motxilla a l'esquena pujant per la pista que dóna accés al Sot del Bac. El camí, que fa anys era molt freqüentat, està ara molt més tancat i en alguns punts la vegetació s'ha menjat part del camí, però està marcat com a PR i és fàcil de seguir. He passat per la paret de la Balma, on vam fer les nostres primeres pràctiques d'escalada artificial fa gairebé cinquanta anys. Poc despés cal deixar el PR per baixar al peu de la petita cascada coneguda com Salt del Prat.
A partir de la cascada el camí és estret i desdibuixat; es nota que ja no ve gaire gent per aquí. Comença per una rampa fangosa i segueix vorejant la base del cingle fins a l'Agulla del Salt, que té aquest nom perquè la via normal, que vaig fer l'any 1978, baixa del cingle fins a un replanet des d'on s'ha de fer un salt espectacular sobre el buit per arribar a l'agulla i completar l'escalada grimpant els darrers metres.
Més endavant he arribat al peu de les Dues Germanes. A partir d'aquí el camí gairebé desapareix i cal confiar en la intuïció muntanyenca per anar seguint les traces de l'antic corriol. Finalment he arribat al peu de la Roca Plana, una gran roca despresa del cingle per on hi ha traçades unes quantes vies d'escalada. He fet volar el dron per captar les imatges que buscava i després he pujat a dalt per la part del darrere on un arbre situat estratègicament ens facilita l'ascensió.
Després de fer tot un reportatge fotogràfic de la Roca Plana he retornat pel mateix camí fins a la zona de les Germanes. Encara tenia temps, de manera que m'he decidit a pujar la Germana Petita per la via normal. És una via fàcil, no passa de tercer, i està assegurada amb parabolts. He montat una auto-assegurança i en pocs minuts he arribat al cim de la Germana Petita. Des del petit cim d'aquesta agulla he fet volar novament el dron, obtenint unes bones imatges.
Des de la Germana Petita es veia ben a prop el cim de la segona de les Germanes, la Gran, marcada amb una creu de ferro. Era massa temptador, de manera que després de baixar en ràpel he anat intentar l'ascensió. La via Normal de la Germana Gran és una mica més difícil, especialment la primera part on cal superar un flanquejament catalogat de quart grau; aquí hi ha el famós "pas de tango", el pas clau de l'ascensió que en els temps de més popularitat de l'escalada al Sot del Bac tenia fama de difícil.
El cim de la Germana Gran és més gran i la gran creu de ferro li dóna un aspecte de cim important, tot i que la seva prominència és de només 20 metres. He fet el darrer vol del dron abans de baixar en ràpel i donar per acabada la jornada d'escalada i exploració al Sot del Bac. He retornat pel mateix camí arribant al cotxe dintre de l'horari previst, a les 9:45.


ENTRADES RELACIONADES:
La Germana
Petita, 1975
via Anglada
Guillamón, 1974
Escalada al
Figaró, 1974

dimecres, 27 de maig de 2020

Els Cingles de Bertí i La Trona

La Trona de Bertí
Avui hem fet una excursió per la zona dels Cingles de Bertí amb sortida i arribada al poblet de Montmany, al costat del Figaró. Una excursió sense complicacions que hem fet respectant estrictament l'horari autoritzat per a l'esport, de 6 a 10 del matí. Tot i ser un itinerari curt i sense complicacions, té un punt d'interès singular, la Trona, un esperó avançat dels cingles i voltat d'espadats per on s'han traçat diverses vies d'escalada.
Hem arribat a les 6 del matí a Montmany. Nosaltres pensàvem que era un poblet de muntanya amb un cert encant; fins i tot pensàvem aprofitar que ara ja estan oberts els bars amb terrassa per prendre un refresc a la baixada en el bar del poble... pero quan hem arribat a Montmany la decepció ha estat total. Són només dues cases atrotinades; no hi ha carrers, ni plaça, ni bar, ni res. El pitjor és que tots els racons del poble estan plens de ferralla; una infinita col·lecció de vehicles de tota mena, en procés de desballestament, escampats per tots els racons. Hi ha cotxes, motos, furgonetes, rulottes, tractors, excavadores... és com el saló de l'automòbil de Txernòbil després del desastre. Un autèntic cementiri de cotxes que dóna a tot plegat un aspecte sinistre.
Hem deixat enrere el poble fantasma, iniciant el recorregut per una pista que puja en direcció als cingles. Només sortir del poble ens ha sorprès veure un porc senglar amb set porcells; han sortit corrent muntanya amunt quan ens han sentit. La pista, després convertida en camí, fa un llarg revolt abans d'orientar-se cap al cingle. És un camí amb trams empedrats que puja pel Grau de Montmany, el punt feble dels espadats, arribant a l'altiplà superior, sobre els cingles.
El camí recorre l'altiplà resseguint el cingle a certa distància, amb un extens panorama en direcció al Montseny. El nostre camí enllaça amb un tram del GR5 que segueix en la mateixa direcció, planejant per l'altiplà entre boscos i alguns conreus. Hem passat per un punt singular anomenat la taula de pedra, un nom que descriu perfectament l'indret. Hi ha una taula i uns bancs en un punt obert amb gran panorama.
Hem seguit recorrent la part superior del cingle fins que, al costat de la masia de Rajadell, hem agafat un corriol que baixa del cingle pel Grau de la Trona. És un camí empedrat que amb un parell de revolts ens ha situat en un petit collet entre la Trona i el cingle. Després hem pujat pel mateix camí fins al cim de la Trona. És un cim singular perquè té molt poca prominència però per la part que dóna  a la vall està defensat per unes parets verticals per on hi ha diverses vies d'escalada clàssica.
Hem fet la foto de cim i un vol de dron abans de seguir el nostre camí. Hem retornat al collet i hem seguit pel camí del Grau de la Trona que baixa cap a la vall. Hem arribat a una clariana del bosc amb una cruïlla de pistes; és el Coll de la Pedra Dreta, que s'anomena així perquè hi ha una pedra clavada a terra amb aspecte de menhir.
Hem agafat una pista que continua baixant en direcció al Castell dels Moros, que es veia al lluny. Hem arribat a un collet al peu del castell on comença una pista més ampla en direcció a Montmany. Aquí hem tingut una nova sorpresa que ens ha fet veure que realment aquest és un lloc sinistre. Hem començat a veure uns papers enganxats per tot arreu amb frases inconnexes relatives a tràfic d'armes, presoners de guerra, assasinats.... De sobte ens ha vingut a la memòria la Muntanya de Tor, la Pobla de Ferran i Puerto Hurraco, i hem pensat que aquest lloc no és gaire acollidor.
Finalment hem arribat a Montmany; eren ja les 10, hora límit de l'activitat física, pero el poble estava tan desert com a les 6 del matí i la llum del sol no aconseguia millorar el quadre sinistre d'aquest poble fantasma inundat de deixales d'automoció.


ENTRADES RELACIONADES:
Agulla del
Salt, 1978
Escalada al
Figaró, 1978
El Tap de
Xampany, 1975

dijous, 21 de maig de 2020

Turó del Samon i el Sui

Turó del Samon
El Turó del Samon i el Sui són dos cims menors del massís del Montseny. Estan apartats dels cims principals i tenen grans panoràmiques sobre el Montseny, el Vallès, la Serralada Litoral i fins i tot els Pirineus. Ja havíem pujat al Sui fa uns anys, per la vessant de Vallfornés, però avui hem fet aquestes petites ascensions per la vessant oposada, per la població de Montseny.
El punt de partida és la masia del Samon, que dona nom al Turó, a on hem arribat des del càmping Les Piscines, als afores del poble de Montseny, per una bona pista en bona part asfaltada. El camí puja per una pista fins arribar a un coll, al costat d'un mirador, des d'on hem pugut veure un gran panorama del Vallès i la Serralada Litoral.
Hem deixat la pista per agafar un corriol que segueix per la carena. En poc temps hem superat el desnivell arribant al cim del Turó del Samon (1.267 m). Tot i que no és un cim prominent, és vèrtex geodèsic i està en el llistat dels cent cims de la FEEC. Hem fet volar el dron i hem fet una foto panoràmica:

Hem seguit pel camí carener, baixant al Coll del Pou d'en Besa i seguint per la carena fins al cim del Sui (1.318 m).  Aquí no hem fet panoràmica circular perquè ja la teníem publicada de l'anterior ascensió a  aquest cim, però sí que hem fet un vol circular amb el dron.
Hem retornat pel mateix camí fins al Coll del Pou d'en Bassa, on hem agafat una pista de baixada deixant el camí carener per on havíem pujat. La pista ens ha portat de baixada, fent ziga-zagues, fins al punt de partida al costat de la masia del Samon. 


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Castellets, 2015
Sant Marçal -
Aiguafreda, 2012
Ascensió al
Sui, 2010

dilluns, 18 de maig de 2020

Turó de la Malesa (464 m)

Turó de la Malesa
Avui hem anat una mica més enllà en les nostres sortides de confinament: el Turó de les Maleses està més lluny que les altres muntanyes que hem pujat en dies anteriors, en horari limitat. Havíem calculat el temps i semblava que estava al nostre abast però calia anar lleugers. El Turó de les Maleses està a la Serra de Marina, entre els colls de la Vallençana i La Conreria, i té en el mateix cim les restes aqueològiques d'un poblat ibèric. Com els altres cims de la Serra de Marina, té grans vistes sobre el Vallès i també sobre la ciutat de Barcelona i l'àrea metropolitana.
Hem sortit molt aviat, abans de les 6, i hem començat a pujar pels carrers de Santa Coloma. Tavessant la ciutat hem arribat a la zona de la Bastida, prenent la pista que porta a Sant Jeroni de la Murtra. Hem passat el monestir i hem seguit per la mateixa pista. Més endavant hem agafat una altra pista, més petita, que ens ha portat fins al coll de la Vallençana. Hem travessat la carretera seguint amunt  per la pista fins al Coll de la Malesa. Finalment, un corriol pel bosc ens ha portat amb forta pujada fins al cim del Turó de la Malesa (464 m).
El cim és un llom allargat per on s'estenen les ruïnes del poblat ibèric. No hi ha un punt concret que es pugui considerar l'autèntic cim però hi ha un gran bloc de pedra on hem fet les fotos de cim, a més d'una panoràmica circular:

Després hem fet volar el dron, que també ha patit a causa del confinament, abans d'iniciar el retorn a casa. Hem baixat pel mateix camí fins al coll de la Vallençana però a partir d'aquí hem deixat el camí de pujada per fer una variant una mica més llarga. Hem seguit la pista de la urbanització de la Vallençana i després per la continuació de la mateixa pista fins molt a prop del Puig Castellar. No hem pujat al cim sinó que l'hem vorejat i hem baixat seguint el GR92 fins al coll de la Torre dels Frares. Després hem seguit la pista de la Font de l'Alzina fins al barri de les Oliveres des d'on hem tornat a casa travessant el parc de can Zam i seguint la vora del riu. 


ENTRADES RELACIONADES:
Font del Mal
Pas, 1972
Sant Martí del
Montnegre, 1970
Font del Mal
Pas, 1968

dilluns, 11 de maig de 2020

Circular al Puig Castellar

Puig Castellar
Avui hem pujat novament al Puig Castellar però aquesta vegada per un itinerari diferent, circular, arribant al cim pel darrere, per la vessant nord. Es tractava de fer un itinerari una mica diferent, perquè se'ns estan acabant les possibilitats de fer excursions tenint en compte que només disposem de quatre hores, de 6 a 10, i que hem de sortir caminant de casa.
Hem iniciat l'excursió pujant pel Parc Fluvial de la llera del Besòs. Hem sortit a Can Zam i, pujant entre els darrers blocs del barri de Les Oliveres, hem arribat a la carretera de la Font de l'Alzina. La carretera es converteix en una pista molt ampla que ens ha portat fins al restaurant de la Font de l'Alzina i, poc després, a la font. És un indret ombrívol, amb un parell d'arbres monumentals, i es tracta d'un dels racons més populars de Santa Coloma des de fa molts anys.
Hem seguit per la pista, marcada com a PR, que va resseguint la muntanya per una zona boscosa. La pista puja amb pendent suau fins al Coll de la Torre del Frare, on hem enllaçat amb el GR92, el camí de gran recorregut que va de Portbou a Tarifa resseguint a certa distància el Litoral Mediterrani. El GR92 puja per un corriol en direcció al Puig Castellar però no passa pel cim. Nosaltres hem deixat el GR per pujar al cim del Puig Castellar (303 m). Ens hi hem aturat uns minuts contemplant el panorama abans de seguir amb el nostre itinerari.
Hem baixat fins a l'entrada del recinte arqueològic, on hem recuperat el GR92 i l'hem seguit en direcció a l'ermita de Sant Climent. Abans d'arribar-hi, en una cruïlla de pistes, hi ha un rètol amb la inscripció "dolmen natural". Ens hem desviat del camí per fer una visita a aquest petit monument. En pocs minuts hi hem arribat: són quatre grans roques on hi havia una sepultura megalítica de l'Edat del Bronze.
Hem retornat al camí y hem seguit pel mateix itinerari que vam recórrer fa pocs dies, per l'Ermita de Sant Climent, l'Ermita de Sant Onofre i el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Després hem agafat la pista que porta a Santa Coloma passant per sobre del tunel de la B20 i per La Bastida. Finalment, pels carrers de Santa Coloma, hem retornat al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
El Escalerón y
La Raya, 2019
Serra de Cardó
11 ermites, 2015
El Torcal de
Antequera, 2017

divendres, 8 de maig de 2020

Els turons de les Roquetes

Avui, dintre del cicle de sortides en època de confinament, hem fet un recorregut pels turons que dominen el barri barceloní de Les Roquetes formant una carena que separa el barri de Roquetes del de Torre Baró. Com a les sortides anteriors, els objectius eren ben modestos però és el màxim que podem fer amb les limitacions actuals.
Poc abans de les 6 del matí hem sortit caminant en direcció a la llera del Besòs. Hem pujat per aquest passeig fluvial fins al Pont de Can Peixauet. Hem travessat el pont i hem agafat el carrer del Potosí en direcció a Sant Andreu. Hem anat resseguint els carrers de Barcelona fins arribar al barri de Les Roquetes. Hem agafat un camí que puja, ja fora de la trama urbana, fins enllaçar amb la carretera Alta de Roquetes, que hem seguit uns metres fins a la Font de Canyelles.
Just al costat de la font surt un caminet que puja amb pendent suau fins a un llom que baixa del Turó d'en Segarra. Per aquest llom puja un corriol que en pocs minuts ens ha portat fins al cim del turó (326 m). És un dels cims més lletjos que hem pujat, ja que allà dalt hi ha una antena, un edifici i una línia d'alta tensió. Ni tan sols hem pogut fer una foto panoràmica ni tampoc hem pogut fer volar el dron perquè l'antena i els fils elèctrics ho farien un exercici perillós.
Del mateix cim d'aquest primer turó surt una pista que va carenant fins al segon cim, el Turó Blau (311 m), un cim de prominència mínima i ple de vegetació on ni tan sols hem fet foto de cim. Una mica més enllà hem arribat al Turó de les Roquetes (304 m), un cim de característiques similars als anteriors. Aquí sí que hem pogut fer una panoràmica circular:

Des del Turó de les Roquetes es veia, entre moltes altres coses, el Turó de Montcada on vam pujar fa un parell de dies. Des del turó hem baixat seguint la carena fins a la Torre del Baró, una antiga edificació on, segons sembla, hi vivia el baró que dóna nom a tot un barri de Barcelona. Més endavant hem arribat al Mirador de Les Roquetes, des d'on ens hem perdut novament pels carrers de Barcelona per retornar a casa seguint un itinerari similar al de la pujada. Avui no hem hagut de forçar el ritme i pocs minuts després de les 9 hem arribat a casa. Ens ha sobrat gairebé una hora.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: F. de Cera
Montcada, 2020
GR92: C. Bordoi
F. de Cera, 2009
GR92: Serra de
Collserola, 2003