diumenge, 23 de juny de 2019

Gra de Fajol (2.714 m) per l'Esperó NE

Gra de Fajol
L'espero NE del Gra de Fajol és una cresta de grimpada relativament fàcil que ens ofereix una manera alternativa de pujar a un cim tan popular con és el Gra de Fajol. Tot i que és una via d'escalada, amb una mica d'habilitat i si no ens espanta veure la timba, es pot fer sense corda. Nosaltres portàvem la corda i material d'escalada per si calia assegurar algun pas però no l'hem fet servir. És una grimpada relativament fàcil, amb una roca molt bona i amb abundància de preses.
Hem deixat el cotxe ben a prop de l'estació d'esquí de Vallter, on comença el camí del refugi d'Ull de Ter. Hem pujat fins al refugi però no ens hi hem aturat; hem seguit pel camí del Coll de la Marrana però poc després hem deixat aquest camí per dirigir-nos directament a l'inici de l'esperó, molt visible.
Hem començat a grimpar i aviat hem comprovat que la roca era inmillorable, compacta i amb moltes preses.
Hem anat pujat, superant les petites dificultats, fins que hem arribat al cim del Gra de Fajol (2.708 m). Hi havia molta gent perquè per la via normal del Coll de la Marrana és un cim d'accés fàcil. Hem menjat una mica contemplant el panorama i fent fotos, a més d'unes imatges de dron. No hem fet panoràmica circular perquè ja la vam fer en la nostra darrera ascensió a aquest cim.
Des d'aquí es pot baixar fàcilment per la via normal però com que era molt aviat (hem arribat al cim a les 10:25) hem pensat en arrodonir la jornada amb una seguona ascensió: el Gra de Fajol Petit. Des del cim es veia ben proper, uns 150 metres per sota nostre. Hem baixat per un corriol desdibuixat fins al coll i hem completat els darrers metres d'ascensió fins al Gra de Fajol Petit (2.563 m). Tot i ser un cim secundari, ens ha ofert nous panorames, especialmet una bona vista de la cara est del Gra de Fajol i de l'esperó per on havíem pujat. Hem fet una panoràmica circular:

La baixada fins al punt de partida l'hem fet directament per un llom amb algunes traces d'un corriol desdibuixat i alguna fita però pràcticament sense camí. No ha estat difícil però sí una mica incòmode, especialemnt per les pedreres inestables, però aviat hem arribat al punt de partida donant per acabada l'activitat d'avui.
La pel·lícula de la jornada està en fase d'edició en els laboratoris de Mountain Films. Tan aviat com estigui acabada la publicarem aquí. De moment podeu veure, a la secció "més informació" d'aquest blog, les imatges dels vols circulars del dron en els dos cims.


ENTRADES RELACIONADES:
Gra de Fajol
amb esquís, 2015
Escalada al Gra
de Fajol, 1981
Agulla de la
Xemeneia, 1976

dilluns, 10 de juny de 2019

Cerro del Caballo (3.011 m) en travessia

Sierra Nevada
Hem completat la nostra travessia per Sierra Nevada amb una etapa llarga però sense massa desnivell que ens ha permès recórrer la part més occidental del massís pujant un dels seus cims més característics: el Cerro del Caballo.
A les sis del matí ha sonat el despertador al refugi de La Carihuela, situat a una altitud de 3.200 m, on hem passat la nit. Tot i ser un refugi lliure, és bastant confortable i hem dormit força bé. Després d'esmorzar hem iniciat la travessia baixant en direcció a uns estanys per sobre del Embalse de las Yeguas. al voltant dels 2.950 metres hem agafat un camí que voreja la muntanya per la zona coneguda com Tajos de la Virgen. El camí travessa diverses congestes amb un ambient força alpí i arriba al refugi Elorrieta, un antic refugi lliure que actualment es troba en estat de ruïna gairebé total.
Des del refugi, el camí baixa per la vall de Lanjarón però abans, aprofitant que estàvem en plena carena, hem fet una variant per pujar el Pico de los Tajos del Nevero, un cim secundari de 3.202 m que no és més que una de les puntes del tram de cresta situat al nord del refugi i que es coneix amb el nom genèric de Tajos del Nevero. Tot i ser un cim secundari de poca prominència, ens ha ofert unes bones vistes i fins i tot hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat al refugi Elorrieta i hem seguit la nostra travessia per un camí de ferradura molt ben traçat i amb trams empedrats que ens ha portat al fons de la vall, per travessar el torrent de Lanjarón. El camí segueix per l'altra riba amb lleugera pujada, per una feixa penjada fins a un punt en el que l'antic camí de ferradura ha desaparegut totalment i cal superar un flanquejament amb un pas equipat amb una cadena.
A l'altra banda del pas equipat segueix el camí de ferradura que amb suau pujada ens porta fins al refugi-bivac del Caballo, situat al costat del llac del mateix nom i al peu del cim homònim. Hem fet una breu aturada per menjar uns ganyips abans de completar l'ascensió. Un corriol voreja el llac, puja al coll i finalment al cim del Cerro del Caballo (3.011 m), objectiu principal d'avui. Des d'aquest cim hem pogut gaudir d'una gran vista de Sierra Nevada i fins i tot es veia el mar, relativament proper. Hem fer una panoràmica circular:

Des del Cerro del Caballo ja és tot baixada, una llarga baixada per un llom conegut com La Loma de los Tres Mojones, per on hem arribat fins al mirador de la Rinconada de Nigüelas, punt final del nostre recorregut. En el mirador ens ha recollit un cotxe de l'empresa Nevadensis que ja teníem concertat, ja que des d'aquí la baixada fins al primer poble és una pista quilomètrica que ens hauria costat com a mínim tres hores més de recorregut. El cotxe ens ha portat fins a la ciutat de Granada, donant per acabades les nostres activitats de muntanya a Sierra Nevada.
La pel·lícula de la jornada està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB. Tan aviat com estigui acabada la publicarem aquí.


ENTRADES RELACIONADES:
Travessia del
Moncayo, 2019
Travessia dels
Ports, 2016
Ascensió al
Moncayo, 2012

diumenge, 9 de juny de 2019

Mulhacén, Cerro de los Machos i Veleta

Sierra Nevada
Avui hem fet l'etapa reina de la nostra travessia per Sierra Nevada. Una llarga etapa entre en refugi guardat de Poqueira i el refugi-bivac de La Carihuela. A més, pel camí hem fet quatre ascensions a cims de més de tres mil metres i entre ells els dos cims principals del massís: el Mulhacén i el Veleta.
Al refugi de Poqueira donen l'esmorzar a partir de dos quarts de set del matí. Tot un luxe comparat amb els refugis de guardes mandrosos que hem trobat de vegades als Pirineus, on no donen ni aigua abans de les vuit del matí. L'esmorzar era abundant i variat i hem sortit del refugi ben alimentats, preparats per a la dura jornada de muntanya que teníem al davant.
Hem iniciat el nostre recorregut per la via normal del Mulhacén, un camí molt transitat que puja amb facilitat al cim més alt de Sierra Nevada. Hi ha força desnivell però el camí és facil i en tres hores hem arribat al cim del Mulhacén (3.479 m), des d'on hem gaudit d'un gran panorama. Hem observat el recorregut que ens quedava per fer avui i fins i tot part del recorregut de demà fins al Cerro del Caballo que es veia ben lluny. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix camí peró ben aviat ens hem desviat en direcció a Laguna de la Caldera i el refugi del mateix nom que ja es veia ben a prop. Des del refugi-bivac de La Caldera es pot seguir per la pista en direcció a la zona del Veleta però nosaltres hem agafat un camí alternatiu que talla la pista superant un petit coll. Des d'aquest coll sense nom teníem a tocar un cim secundari, la Punta de Loma Pelada (3.185 m). Tot i que és un cim secundari sense gaire prominència, ens hi hem acostat i en pocs minuts hem arribat al cim. Hem fet una nova panoràmica circular:

Per l'altra banda del petit coll hem baixat a la pista i l'hem seguit una estona. Hem passat al costat del Cerro de los Machos, que aquí ens mostra la seva cara més escarpada, però poc després hem arribat a la cara amable d'aquesta muntanya, per on puja un bon camí fins al cim. Hem deixat la pista i hem pujat pel camí, arribant al cim del Cerro de los Machos (3.327 m).
Aquest cim, per la seva situació central, ens ofereix una gran vista sobre els principals cims de la zona, especialment sobre el Veleta, ben proper. Hem fet la panoràmica circular:

Hem retornat a la pista, que porta directament al refugi de La Carihuela però nosaltres hem deixat ben aviat la pista per agafar la variant del Paso de los Guías, una drecera que puja directament al refugi tallant la pista i superant pel camí un pas equipat amb una cadena. Hem superat el pas, fàcil però impressionant i hem arribat al refugi-bivac de la Carihuela.
Aquí teníem el final de l'etapa però com que encara era aviat no hem donat per acabada la jornada sinó que després de dinar i ocupar les places del refugi hem fet la quarta i darrera ascensió del dia: el Veleta. Des del refugi l'ascensió és molt fàcil, per un camí ben marcat que travesa algunes zones de l'estació d'esquí. En ben poca estona hem arribat al cim del Veleta (3.396 m), un cim molt humanitzat, amb un petit edifici i una carretera d'accés per les pistes d'esquí.
Com que ja teníem tota la feina feta i feia un bon sol, ens hem estat una bona estona al cim contemplant el panorama i descansant de la llarga jornada de muntanya. Hem fet una panoràmica circular:

Al cap d'una estona hem baixat al refugi de La Caruhuela, un refugi lliure però molt ben condicionat  i a gran altitud (3.200 m) on hem passat la nit.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog. Aquest vídeo és només de la primera etapa de la nostra travessia. A l'entrada corresponent del blog trobareu la segona pel·lícula, amb l'ascensió al Cerro del Caballo i el final de la travessia.




ENTRADES RELACIONADES:
Travessia del
Moncayo, 2019
El Torcal de
Antequera, 2017
Ascensió al
Mulhacén, 2007

dissabte, 8 de juny de 2019

Refugi de Poqueira

Refugio de Poqueira
Després d'un llarg viatge en avió, taxi i autobús, hem iniciat les nostres activitats a Sierra Nevada amb una etapa curta i fàcil, d'aproximació al refugi de Poqueira on tenim previst dormir per iniciar demà activitats més intenses.
Des de l'aeroport de Granada, un taxi que ja teníem concertat ens ha portat fins a la població de Capileira, un poblet típic de l'Alpujarra. És un poble molt turístic, una de les principals portes d'entrada a les muntanyes de Sierra Nevada. Des d'aquí hi ha un servei d'autobusos-llançadora que porta els turistes i muntanyencs fins al Collado del Cascajar Negro (2.570 m), punt de partida de la ruta normal del Mulhacén, el cim més alt de Sierra Nevada i de la Península Ibèrica.
Quan hem arribat encara faltaba una bona estona per a la sortida de l'autobús, on teníem plaça reservada, de manera que ens hem dedicat a voltar pel poble. També hem menjat en el restaurant Moraima el magnífic menú alpujarreño, que ens ha deixat totalment integrats en la cultura d'aquesta comarca.
Finalmenet hem agafat l'autobús-llançadora, hem arribat al Collado del Cascajar Negro i hem començat a caminar per una bona pista. Al fons es veien les muntanyes més altes de Sierra Nevada, destacant la característica silueta triangular del Veleta. Hem arribat a una àmplia collada, el Alto del Chorrillo (2.700 m) i hem deixat la ruta del Mulhacén, que segueix recte amunt per un camí molt pendent, per seguir una pista a l'esquerra en suau baixada.
En pocs minuts hem arribat a un punt alt marcat amb una gran fita cilíndrica, des d'on ja es veia el refugi de Poqueira, a on hem arribat en pocs minuts. El refugi de Poqueira, tot i que avui estava molt ple, ens ha semblat força confortable. Té tots els serveis necessaris en un refugi i tant el sopar com l'esmorzar són abundants i bons. 


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Colomina, 2017
Refugi Quintino
Sella,  2016
Refugi de
Bayselance, 2013

dissabte, 1 de juny de 2019

GR7: Coll de Miravet - Paüls

Coll de Miravet - Paüls
Avui el nostre recorregut del GR7 que vam començar a Porta, a la Cerdanya Francesa, ha arribat a un punt clau: hem travessat l'Ebre a prop de Benifallet. Una fita important en el nostre recorregut caminador. Després d'un llarg viatge en autocar, cada vegada més lluny de casa, hem arribat a Rasquera, al restaurant Bon Apetit, on vam dinar al final de la darrera etapa. Ja ens esperaven amb el croissant i el cafè amb llet a la taula. Després d'esmorzar hem agafat novament l'atocar i hem fet un curt desplaçament fins al punt de la carretera C12 on vam acabar l'etapa anterior.
El recorregut d'avui no tenia grans dificultats, ja que no hi havia grans desnivells i la llargada tampoc era excessiva, però avui ha fet molta calor i això ha fet que fos una etapa dura. Per sort, a estones corria una mica d'aire que ens anava refrescant.
Des del punt de partida, en pocs minuts hem arribat al punt on vam deixar el GR al final de l'etapa anterior. Seguint el GR hem baixat fins arribar gairebé a la riba del riu. Abans hem passat al peu d'un petit cingle anomenat Roca dels Penjats. Hem seguit un camí planer entre cultius de taronges i mandarines, el Camí del Figueral. Hem passat al costat de l'Illa de Cateura, un illot al mig del riu, i hem pujat fins a la carretera C12, just a l'entrada del Pont dels Llaguters. Hem travessat el pont sobre l'Ebre i hem seguit una bona estona per la carretera veient a l'altra riba del riu la població de Benifallet, fins que hem agafat una pista a l'esquerra, paral·lela a la carretera, entre camps de fruiters de tota mena.
Hem arribat a sota d'un gran viaducte de la carretera. El nostre camí pujava uns metres molt drets per sota del viaducte arribant a la Vía Verda que passa justament per aquí. L'hem resseguit un curt tram fins que hem agafat un camí en lleugera pujada deixant enrere definitivament l'Ebre.
El camí ha seguit pujant mentre la calor apretava cada vegada més. Finalment hem arribat al punt més alt del nostre recorregut: el Collet del Roig. A partir d'aquí ja tot és baixada, per una pista asfaltada entre camps. Al fons hem vist ben aviat el poble de Paüls i en poca estona hem arribat a la Carretera TV3541, a l'entrada del poble. Hem completat el trajecte per la carretera fins a un punt, a l'entrada de Paüls, on ens esperava l'autocar.
Com és habitual, hem acabat la jornada amb un bon dinar. Aquesta vegada, però, ha estat una mica diferent perque era la darrera sortida de la temporada abans de les "colònies" i ho hem celebrat amb un dinar especial, un arròs caldós de cranc blau, al restaurant Bon Apetit de Rasquera.


ENTRADES RELACIONADES:
Arnes -
Paüls, 2015
Paüls -
Cardó,  2015
BTT: Beseit-
Xerta, 2006

dijous, 30 de maig de 2019

Coves d'Anes, d'Olopte i Fou de Bor

Coves de la Cerdanya
Una jornada d'intensa activitat espeleològica visitant fins a quatre coves a la Cerdanya. L'objectiu principal era la Cova d'Anes i després volíem fer una petita prospecció a la Fou de Bor però hem acabat recorrent les quatre coves si bé de la Fou de Bor només hem visitat una petita part de la immensitat de galeries que té.
Cova d'Anes: és una de les coves més populars de Catalunya per la seva facilitat d'accés i recorregut i per la bellesa de les seves formacions. L'accés és curt i fàcil i el recorregut té poques dificultats. La cova està entre Bellver i Prullans. Hem arribat a la Cerdanya de bon matí i passat Bellver de Cerdanya hem agafat una pista asfaltada que puja a una nau industrial i una pedrera. Hem deixat el cotxe i hem recorregut la curta aproximació que en mitja hora ens ha portat fins a la boca de la cova.
Hi ha una reixa metàl·lica molt antiga però no tanca la cova, de manera que l'entrada és lliure. Tota la cova és una única galeria principal sense gairebé ramificacions, que es pot recórrer dret contemplant una gran diversitat de formacions. Hi ha un parell de passos estrets que ens obliguen a passar a quatre grapes però no són angoixants. Més endavant cal passar al costat d'uns petits pous. Com que el terreny és humit i relliscós hi ha una corda fixa que podem utilitzar com a passamans per assegurar el pas.
Després de recórrer tota la galeria admirant les formacions hem arribat al final de la cova, on la galeria queda cega després d'un recorregut d'uns 360 m. Hem tornat enrere pel mateix camí fins sortir a la llum del dia.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta cova. Ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



Cova d'Olopte B: no estava en el pla de treball previst però en acabar la visita a la cova d'Anes era molt aviat i hem pensat que podíem visitar alguna cova més. Les coves d'Olopte estan situades al costat del poble del mateix nom i són diversos forats sense massa continuïtat excepte la Cova Gran que és una mica més llarga. Nosaltres volíem visitar aquesta cova però com que n'hi ha unes quantes hem començat amb un error de navegació. Hem pujat a un forat que es veia des del camí i semblava força evident. Eren dues boques que comunicaven als poc metres i una gatera estreta per on hem iniciat l'exploració. Hem avançat uns 100 metres patint una mica per l'estretor de les gateres fins que hem arribat a un punt cec i hem deduït que aquella cova no era la que buscàvem.
Cova Gran d'Olopte: hem baixat novament al camí i hem avançat una mica fins que, ben aviat, hem vist un altre forat a dalt de la muntanya que ens ha semblat que podia ser la cova. Hem pujat amunt i hem arribat a la boca, de forma el·líptica, d'on sortia una gatera terra endins. Ja no hem tingut cap dubte que, efectivament, havíem trobat la Cova Gran d'Olopte. Aquesta cova, segons la ressenya que portàvem, es pot recórrer entrant per una boca i sortint per una altra després de recórrer 232 metres. La nostra intenció era fer aquest recorregut però després de recórrer uns dos-cents metres de gatera amb alguns passos molt estrets hem arribat a un punt on semblava impossible continuar. Ens hem donat per satisfets amb el recorregut realitzat i hem tornat pel mateix camí fins sortir novament a la llum del dia.
Aquesta vegada tenim més pel·lícules; aquí teniu la de l'exploracio de les Coves d'Olopte. També ha estat realitzada per Edicions JGB:



Cova de la Fou de Bor: aquesta és una de les cavitats més importants de Catalunya, amb moltes galeries que fan que no es tracti únicament d'una cova sinó de tot un sistema, amb diverses boques i una infinitat de galeries connectades entre elles. La Fou de Bor no es pot visitar en un sol dia i encara menys en una estoneta però la nostra intenció era només fer una petita prospecció i tornar un altre dia amb més temps per ampliar l'exploració.
L'aproximació a la cova ja és interessant perquè passa per la gran surgència de la Fou de Bor, un punt on surt aigua de la terra per diversos forats. Des d'allà surt un caminet equipat amb unes cordes fixes que en pocs minuts ens porta a l'entrada principal de la cova.
Hem iniciat el nostre recorregut per una de les galeries principals, la que porta directament a la Sala Cerdanya. És un recorregut interessant amb diversitat de passos i amb algunes gateres estretes i humides que ens han deixat ben enfangats. Després d'una bona estona de recorregut hem arribat a la Sala Cerdanya, un punt clau dintre de la cova, on les galeries estretes desemboquen en una sala bastant gran.
Al final de la Sala Cerdanya hi ha el punt més singular de la cova. Es tracta del sifó que dona accés a la Galeria Canela. És un sifó que cal buidar parcialment amb una galleda per poder passar a l'altra banda i seguir l'exploració de la cova... Hi havia moltes galledes per allà escampades i uns tubs que deuen servir per fer aquesta maniobra. Nosaltres ens hem donat per satisfets amb aquesta exploració i hem iniciat el retorn.
Hem intentat tornar per una altra galeria que porta a l'entrada de la cova per un itinerari diferent però després d'una bona estona de progressar per galeries, gateres, rampes i pous no ho hem vist clar i hem preferit retornar pel mateix camí abans d'embolicar-nos per un laberint de galeries.... Hem tornat a la Sala Cerdanya i hem sortit per la mateixa galeria per on havíem arribat. En total hem estat tres hores a la Fou de Bor, molt poca cosa per la gran complexitat d'aquest sistema.
Després de sortir de la Fou de Bor ja era tard, de manera que hem donat per acabada aquesta intensa jornada espeleològica i hem tornat a casa satisfets per la sessió d'espeleologia hiperactiva que havíem completat.
Aquí teniu la tercera pel·lícula, la de la Fou de Bor. Com les altres, ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Les coves de
Mont-ral, 2018
Cova de les
Encantades, 2018
Cova de les
Rondes, 2018

dissabte, 25 de maig de 2019

El Clot del Cargol i el Pou de la Portella

Clot del cargol
Una jornada montserratina de gran intensitat en un dia gris i plujós però que ens ha permès fer fins a tres activitats en el magnífic terreny de joc de la muntanya de Montserrat. Avui la previsió del temps era força dolenta però hem sortit confiant en què una finestra de bon temps ens permetés fer alguna activitat. No ens hem equivocat. Tot i que en algun moment ha començat a ploure feblement, hem pogut fer tres activitats en un matí molt ben aprofitat.
Hem arribat a Can Maçana al voltant de les 9 del matí. El dia estava ben tapat i plovisquejava però nosaltres, amb una fe indestructible, hem començat a caminar pel camí del Coll de Guirló i la Portella fins arribar al refugi Vicenç Barbé. Poc més enllà hem deixat el camí principal per agafar el corriol que porta al Clot dels Cargols. Després de baixar una estona pel bosc pel camí desdibuixat, hem arribat a la instal·lació del primer ràpel, en un arbre.
El Clot dels Cargols és un barranc montserratí no gaire llarg però amb certa intensitat, especialment al final on s'encadenen tres ràpels, en part interiors, gairebé espeleològics. Hem anat baixant sense problemes mentre el temps anava canviant entre la pluja suau i algun raig de sol, fins arribar a la part final del descens. Els dos darrers ràpels, per l'interior d'una profunda esquerda, son espectaculars.
Ja fora de la canal, hem iniciat el retorn. Hi ha diverses maneres de retornar al punt de partida però nosaltres hem triat el retorn pel Torrent del Lloro, on hi ha una curta via ferrada que hem pensat que podia arrodonir la jornada matinal d'activitats montserratines. Després d'una curta travessia sense camí hem trobat les primeres grapes de la instal·lació i hem iniciat l'ascensió, curta i fàcil encara que amb un equipament precari. Les grapes de ferro semblaven sòlides però el cable de vida és un conjunt de cordes fixes mig podrides (per mirar i no tocar...).  Ben aviat hem superat la ferrada, en realitat un únic mur d'uns 20 metres, i hem seguit el camí que ens ha portat fins al refugi Vicens Barbé i de retorn per la Portella.
Aquí havia d'acabar aquesta crònica però quan anàvem de camí, gairebé arribant a la Portella, algú ha proposat que podríem fer el descens del Pou de la Portella, una activitat a mig camí entre el barranquisme i l'espeleologia que ja havíem fet l'any 2015. Com que l'activitat proposada és curta hem decidit fer-la i ens hem acostat a la Portella Gran. Amb un ràpel ens hem situat a l'entrada del Pou, un forat tenebrós per on cal baixar amb un ràpel de 30 metres. Hem baixat pel forat, estret i fosc, fins a una plataforma. Després el darrer ràpel, més curt, ens ha deixat al peu de la Portella Gran.
Ara sí que hem donat per acabades les activitats i hem retornat al punt d'inici, a Can Maçana, per agafar el cotxe i tornar a casa. Ha estat una jornada molt ben aprofitada, tot i que al matí semblava que la pluja no ens deixaria fer res. Aquesta vegada la nostra moral de victòria ha tingut premi.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta sortida. Aquest vídeo només inclou el Clot del Cargol i el Torrent del Lloro. Del Pou de la Portella hi havia poc material perquè ha estat una activitat improvisada i no portàvem material d'il·luminació. Per altra banda, en la nostra anterior visita al Pou de la Portella ja vam publicar un vídeo força detallat (el podeu veure a l'entrada corresponent del blog, a l'apartat "entrades relacionades" d'aquesta mateixa entrada).



ENTRADES RELACIONADES:
El Pou de la
Portella, 2015
El Clot del
Trago, 2013
Barranc del Clot
del Cargol, 2008

dissabte, 18 de maig de 2019

GR7: Tivissa - Coll de Miravet

GR7:Tivissa - Coll de Miravet
Una etapa singular del GR7 que ens ha portat fins a l'Ebre. Avui no hem travessat el riu però hem arribat a la riba i l'hem vorejat durant una part del recorregut. Ha estat una etapa molt interessant, per camps i boscos, en un dia de sol radiant però amb un vent fresquet que ens ha ajudat a caminar sense patir calor.
Hem arribat de bon matí a Tivissa i hem esmorzat en el bar-restaurant 2000 i pico, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després de prendre el cafè amb llet i el croissant hem iniciat la caminada. Hem sortit per una pista a la part alta del poble que aviat ha passat per un petit engorjat sota unes perets ben altes. Més endavant hem passat al costat de la font de Sant Blai i ben aviat hem arribat a l'ermita del mateix sant, on hem fet la foto de grup.
Hem seguit pel camí fins arribar al Coll del Ventall. Aquí hem tingut un moment de dubte perquè el track que portàvem se'n anava amunt però el mapa indicava seguir recte per una petita pista; hem optat per la pista, que ens ha portat pel bosc amb bones vistes fins retrobar el track més endavant.
Hem travessat per camps d'ametllers, oliveres i cirerers fins arribar a una carretera, gairebé a l'entrada de Rasquera. El GR pasa pels primers carrers del poble però ben aviat surt per anar a buscar un caminet en direcció nord. Després de superar un parell de petites pujades hem arribat al punt més singular del nostre camí d'avui. Allà mateix, uns metres per sota del camí, hem vist el riu Ebre, que aquí passa encaixonat entre muntanyes. És l'indret anomenat Obaga de Llevatera, un paissatge molt interessant amb camps de tarongers i algunes masies disperses.
Hem deixat enrere l'Ebre i poc més enllà hem deixat el GR7 per agafar una pista que en pocs minuts ens ha portat al punt de la carretera on ens esperava l'autocar.
Com és habitual, hem acabat la jornada excursionista amb un magnífic dinar en el restaurant Bon Apetit de Rasquera.


ENTRADES RELACIONADES:
El Castell de
l'Airosa, 2015
Serra de
Cardó,  2015
BTT: Beseit-
Xerta, 2006

dissabte, 11 de maig de 2019

Ascensió al Tuc de Carants (2.790 m)

Tuc de Carants
L'ascensió al Tuc de Carants per la Vall de Sant Martí i els Estanys del Pessó és un clàssic de l'esquí de muntanya. Ara, però, la neu ja s'està retirant de la muntanya i la Vall de Sant Martí està en bona part neta de neu, de manera que no és una ascensió recomanable amb esquís si no volem portar-los a l'esquena una bona estona. Per això avui ens hem passat a la infanteria i hem fet aquesta ascensió a peu i, en part, amb raquetes.
Hem sortit del pont del Riu de Sant Martí, a la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Boí-Taüll. El dia estava mig tapat però les previsions eren bones i, tal com havíem previst, la Vall de Sant Martí es veia totalment neta de neu. Hem iniciat l'ascensió seguint un camí marcat com a GR, ja que es tracta d'una variant del GR11 que passa pel Port de Rus.
Al cap d'una estona hem deixat el GR per agafar un camí a l'esquerra amb forta pujada, marcat amb uns pals de fusta pintats de groc i algunes fites. Hem arribat a l'Estany del Pessó de Baix, totalment gelat, i l'hem vorejat per anar a buscar la canal que puja a l'estany superior. A partir d'aquí ja hi havia neu però encara hem pogut anar pujant a peu evitant les congestes fins arribar a l'Estany Gran del Pessó, molt més gran que l'anterior i també totalment gelat.
Des d'aquest estany ja es veia el llom que porta al cim del Tuc de Carants i una àmplia vall lateral que porta a la Collada del Montanyó. Hem començat a pujar per aquesta vall, en bona part neta de neu però aviat hem vist que la pujada seria més fàcil pujant amb les raquetes per les congestes i evitant les tarteres. Ens hem calçat les raquetes i en ben poca estona hem arribat a la collada.
Hem deixat les raquetes i hem iniciat el darrer sector de l'ascensió, un llom força dret que porta directament al cim. Hem superat el llom gaudint d'un panorama cada vegada més extens, evitant la neu perquè el pendent era fort. Finalment hem arribat al cim del Tuc de Carants (2.790 m). El dia estava una mica tapat, privant-nos de gaudir plenament del magnífic panorama que ofereix normalment aquest cim, però teníem una bona vista del gran Pic del Pessó i les muntanyes de la Vall de Boí. També hem vist el Pic de Filià, que vam pujar amb esquís fa un parell de setmanes, i cims més llunyans com els Bessiberris i la Maladeta. Hem esmorzat una mica i hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat el retorn baixant en direcció a la Collada del Montanyó. Al davant, a l'altra banda de la collada, teníem el Pic Roi. Estava tan a prop que no hem volgut deixar passar l'ocasió de fer una segona ascensió per arrodonir aquesta jornada de muntanya. Des de la collada, seguint traces de camí, hem arribat en poca estona al Pic Roi (2.750 m). Des d'aquí, a més de veure les mateixes muntanyes que havíem vist des de l'altre cim, hem pogut gaudir de la visió del Tuc de Carans, ben esvelt, amb el llom ben pendent per on havíem pujat. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem retornat a la collada i ens hem calçat les raquetes amb les quals la baixada ha estat directa i ràpida fins a l'Estany del Pessó de Baix. Després, ja a peu, hem baixat pel camí retornant al punt de partida, el pont del Riu de Sant Martí.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Filià, 2019
Castell de
Rus, 2017
Tuc de
Carants, 1982

dissabte, 4 de maig de 2019

Cambres d'Ase (2.750 m) pel Couloir Vermicelle

Couloir Vermicelle
El Coulor Vermicelle és tot un clàssic del Pirineu Oriental. Es tracta d'una canal estreta i amb bon pendent que puja fins a la carena del Cambres d'Ase, ben a prop del seu cim. No és massa difícil si les condicions de la neu són bones, encara que cal anar ben equipat, com a mínim amb piolet, grampons i casc. Ahir va estar nevant bona part del dia i avui la muntanya estava ben coberta de blanc. Un magnífic paisatge hivernal.
Hem arribat de bon matí al pàrquing de l'estació d'esquí d'Eyne i hem esmorzat una mica abans d'iniciar l'ascensió. Tot i que el Méteo France anunciava bon temps, hi havia un núvol ben negre que tapava tota la muntanya. Hem iniciat l'ascensió per una pista pel bosc que després s'ha convertit en corriol. Més amunt hem seguit les pistes d'esquí fins que s'han acabat i hem començat a entrar en el Circ de Cambres d'Ase.
La neu caiguda ens ha complicat una mica la progressió, especialment quan hem entrat en una zona de grans blocs que, enfarinats per la nevada recent, eren un perill. Unes fites ben situades ens han anat guiant entre els blocs fins arribar al Circ de Cambres d'Ase, al peu de les parets que tanquen la vall. El temps havia anat evolucionant i, quan hem arribat a la cabana de pedra situada en aquest punt, la boira tapava tota la muntanya. Hem tingut un moment d'indecissió; semblava que la previsió de la méteo estava equivocada però ens hem equipat amb els grampons i el casc i, amb els dos piotets a la mà, hem iniciat l'ascensió per la base de la canal.
No es veia res; la muntanya estava emboirada. Quan fa bon temps la referència és el gendarme anomenat El Caputxí del Vermicelle, ben visible a mitja canal. Avui es veia una mica entre la boira però només amb l'ajut del GPS hem pogut estar segurs de triar la bona entre les diverses canals de la zona i hem pogut arribar fins a l'entrada de la canal. Aleshores s'ha produït el miracle: ha sortit el sol i la boira ha començat a desfer-se. Davant nostre teníem el llarg corredor encaixonat a la paret. Sense pensar-ho més hem tirat endavant. El pendent és regular; ni poc ni massa. Portàvem material d'assegurança però avui les condicions de la neu eren molt bones i només hem utilitzat el material bàsic. A poc  a poc hem anat pujant per l'estreta canal i hem arribat sense problemes a la carena.
A partir d'aquest punt l'ascensió és ben fàcil; puja per un llom ample i de suau pendent i només al final de tot s'estreny una mica. Hem arribat al cim del Cambres d'Ase (2.750 m), marcat amb una creu de ferro. Tot i que encara quedava una mica de boira, el panorama era molt extens, especialment sobre la Cerdanya. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama abans d'iniciar el descens. Hi ha diverses possibilitats però hem triat la més còmoda i ràpida que és la via normal d'aquest cim. Un camí que baixa pels lloms fins enllaçar amb les pistes d'esquí. En dues hores hem arribat a l'aparcament on teníem el cotxe i hem tornat cap a  casa satisfets per aquesta magnífica ascensió.
I aquí teniu un vídeo amb una selecció d'escenes de l'acensió al Cambres d'Ase pel Couloir Vermicelle:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Llosers, 2013
Torre d'Eina
esquís, 2009
Cambres d'Ase
esquís, 2008