divendres, 27 de desembre del 2019

Tossal Mercader i Pic de Querforc, amb esquís

Tossal Mercader
Avui hem fet l'ascensió a aquests dos cims, relativament fàcils però amb un gran panorama, situats al costat del Col de Puymorens, al límit entre la Cerdanya francesa i l'Ariège. Ha estat una activitat combinada, amb quatre raquetistes i un esquiador, en un dia radiant de llum encara que amb un vent fred i persistent al llarg de tot el recorregut. La neu era una mica justa però suficient per fer gairebé tota l'activitat amb els esquís als peus i gaudir després d'una magnífica esquiada, amb bona neu però curta.
El punt de partida és el Col de Puymorens, situat a uns 1.900 metres d'altitud, i l'ascensió comença entrant per la Vall d'en Garcia que ja hem recorregut en diverses ocasions. Ben aviat hem deixat la pista principal de la vall per prendre una altra pista a l'esquerra en direcció a una antena. Poc després d'aquesta instal·lació he deixat la pista per remuntar una pala amb bona neu, mentre els raquetistes seguien per la pista.
Més amunt he seguit un petit tram de pista, coincidint amb els raquetistes, per deixar novament la pista i pujar per la pala, força dreta però més interessant que els revolts de la pista. He anat a parar gairebé al final de la pista i he esperat novament els raquetistes per fer el darrer tram de pista que ens ha portat a la pala final, orientada a l'oest, per on hem superat els darrers metres de desnivell fins al cim del Tossal Mercader (2.547 m). És un cim panoràmic que ens ha ofert una extensa visió de les muntanyes d'Andorra i l'Ariège. En primer pla teníem el Roc Melé i el Nérassol, dos clàssics de l'esquí de muntanya. També es veia el Pic de Coma d'Or i el Puigpedrós de Llanós, entre una infinitat de cims. Hem fet una panoràmica circular:

Des del Tossal Mercader es veia, separat per una petita cresta, el Pic de Querforc, el segon objectiu del dia. És un cim lleugerament més alt i també molt panoràmic. A més, el teníem a tocar encara que ens en separava una carena nevada. Hem iniciat la travessia baixant fins a una collada poc marcada i després recorrent la carena sense massa dificultat fins arribar al Pic de Querforc (2.585 m). El panorama era tan extens com el del Tossal Mercader i amb un dia tan lluminós es veia una infinitat de muntanyes. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem retornat al cim principal i hem iniciat el descens. Ha estat una bona esquiada, amb molt bona neu, encara que s'ha fet una mica curta.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
GR107: Porta -
Mérens, 2015
Coma d'Or amb
esquís, 2014
Puig de 
Trespunts, 2013

diumenge, 22 de desembre del 2019

Cova de la Taverna

cova de la Taverna
La Cova de la Taverna està situada en el Parc Natural de la serra de Montsant, al costat del Pantà de Margalef. És una cova singular perquè ressegueix el curs subterrani del Torrent de la Taverna, que en el seu tram final, abans de desaiguar en el pantà, s'escola sota terra entre blocs gegantins de pedra conglomerada. És similar al descens de Sa Fosca, el barranc més emblemàtic de la Serra de Tramuntana de Mallorca, encara que de proporcions molt més reduïdes. L'activitat es pot classificar com a espeleologia però també com a barranc i fins i tot com a via ferrada, ja que en el recorregut trobem diversos trams equipats amb cordes fixes i grapes d'acer.
La cova té dos accesos, l'inferior i el superior, a més d'algun forat a mig camí que permet l'escapatòria o, si més no, veure la llum del sol des de les profunditats de la cova. Es pot recórrer en els dos sentits però nosaltres hem optat per fer el recorregut descendent, des de la boca superior fins a la inferior.
No hem matinat gaire i a mig matí hem arribat al Pantà de Margalef, on ens ha sorprès l'important cabal del riu Montsant que saltava el mur de la presa formant una espectacular cascada. El camí d'aproximació a la cova passa per un pont penjat i per la Bauma del Forn, on hi ha una curiosa construcció, un forn fet de fang anomenat Forn dels Maquis.
Abans d'arribar a l'entrada superior de la cova hem fet una breu exploració de la boca inferior, comprovant que l'aigua del pantà arribava just fins a aquesta boca de la cova i constatant que a la sortida ens hauríem de mullar els peus. Hem completat l'aproximació fins a la boca superior i hem iniciat el descens de la cova.
Hem baixat entre uns blocs fins a la sala inicial comprovant que, aparentment, la direcció que calia seguir era la contrària de la que esperàvem. De fet, el torrent es va escolant entre blocs i canvia de direcció contínuament tot buscant la sortida natural. Hem dubtat una mica però la direcció de l'aigua corrent era ben clara, de manera que hem iniciat el descens seguint el curs de l'aigua. Ben aviat hem trobat les primeres instal·lacions i algunes marques de pintura que ens han confirmat que anàvem pel bon camí.
El descens ha estat fàcil però interessant, amb gran diversitat de passos: desgrimpant entre els blocs, despenjant-nos amb l'ajut de cordes fixes o grapes d'acer, recorrent petites gateres ... Després de baixar una bona estona hem arribat al sistema format per les dues sales principals de la cova, on aquesta s'eixampla i es poden veure algunes formacions. Després de les sales hem entrat en el tram final de la cova, amb passos més reduïts però sense arribar a ser mai angoixants. Finalment hem arribat  a la sortida, on una gran bassa d'aigua tallava el pas. Ha estat inevitable mullar-se els peus, que ja portàvem força molls, i travessar, amb l'aigua fins als genolls, aquesta bassa final que no és més que la cua del Pantà de Margalef.
Hem sortit per la boca inferior de la cova que abans havíem explorat i hem iniciat el curt camí de retorn fins al punt on havíem deixat el cotxe. Després ens hem aturat a dinar a l'àrea de picnic situada al costat de la presa i finalment hem anat a prendre un cafè al bar de Margalef abans d'iniciar el viatge en cotxe de retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada amb les millors escenes d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Coves de
Mont-ral, 2018
Avenc de la
Febró, 2017
Gorg Blau i 
Sa Fosca, 2015

dilluns, 16 de desembre del 2019

Port de Rat (2.540 m) amb esquís

Port de Rat
Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya amb una activitat senzilla però ben interessant. Hem pujat al Port de Rat, un pas que comunica la vall andorrana de Tristina amb la de Soulcem, a l'Ariège. La intenció inicial era completar l'activitat amb l'ascensió al Pic del Pla de l'Estany però ens hem hagut de conformar amb l'excursió al Port.
Hem sortit de casa de bon matí i hem arribat al voltant de les 9 a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís. Hem iniciat l'ascensió primer pel marge d'una pista d'esquí i després per una pala ben dreta que ens ha portat a la Portella d'Arcalís, un petit coll que dóna entrada a la part alta de l'estació d'esquí. Des d'aquí ja es veia al davant el Port de Rat amb una canal molt pendent que baixa fins al costat de les pistes.
Per arribar al peu del Port hem hagut de fer una curta baixada, travessant les pistes i perdent uns 80 metres de desnivell. Ens hem tornat a posar les pells, iniciant la pujada per uns pendents en direcció al Port. L'itinerari de pujada no va per la canal directa, que és molt dreta, sinó que flanqueja a l'esquerra buscant uns pendents més suaus. És un tram espectacular, per sota dels espadats de la cresta que va del Port al cim del Cataperdís.
Més amunt, quan les pales queden tancades pels espadats, hem agafat a la dreta un sistema de pales penjades que ens permeten fer un llarg flanquejament en direcció al Port de Rat. La travessia era compromesa perquè passàvem per sobre d'un primer nivell de cingles, flanquejant unes pales ben dretes gairebé sense traça però, tot i les dificultats, hem arribat al Port de Rat (2.540 m). Des del coll hem pogut gaudir d'una gran visió de la Vall de Soulcem, a l'Ariège, i també, a l'altra banda, les muntanyes andorranes amb els pics de Tristaina i de Font Blanca en primer pla.
El dia s'havia anat tapant i a estones bufava el vent. No era massa tard però hem valorat que el que ens quedava per arribar al Pic del Pla de l'Estany era massa llarg per les condicions, ja que el temps empitjorava i l'itinerari previst implicava baixar a la Vall de Soulem per remuntar després fins al Coll d'Arinsal i crestejar fins al cim, a més del retorn. Finalment hem decidit conformar-nos amb l'excursió al coll i deixar per un altre dia l'acensió al cim.
Hem iniciat el retorn, començant pel flanquejament penjat que hem hagut de recórrer en sentit contrari fins que hem pogut iniciar l'esquiada, una curta esquiada pels pendents del Port de Rat fins arribar a les pistes d'esquí. Després, per les pistes, hem arribat fàcilment al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Cataperdís
amb esquís, 2015
Ascensió al
Tristaina, 2014
Font Blanca
amb esquís, 2011

dissabte, 14 de desembre del 2019

GR3: Estació del Coll de Pal - Castellar de n'Hug

GR3: Coll de Pal - Castellar de n'Hug
Avui hem completat la tercera etapa del GR3, el Sender Central de Catalunya, amb una etapa d'altura en la qual hem superat el Coll de Pal, el punt més alt de tot aquest GR. En l'etapa anterior estava previst acabar al Coll de Pal però se'ns va fer tard i vam acabar en el pàrquing de la petita estació d'esquí que hi ha a un km del coll, on ens esperava l'autocar. Aviu hem iniciat l'etapa allà on l'havíem acabat el mes passat.
L'inici no ha estat fàcil perquè de bon matí hem comprovat que la web del Servei Català de Trànsit informava que la carretera que puja al Coll de Pal estava tallada en el km 17. Això ens obligava a posar en marxa el pla B, iniciant la caminada en aquest punt i seguint un altre GR que aviat conflueix amb el nostre.
Hem esmorzat al Restaurant La Pineda de Bagà i hem tornat a pujar a l'autocar per acabar l'aproximació motoritzada. La carretera estava força bé i quan estàvem a mig camí hem trobat una màquina lleva-neus que baixava per la carretera. Hem consultat novament la web del trànsit comprovant que la carretera estava oberta en tot el seu recorregut, de manera que hem pogut arribar sense problemes al pàrquing de l'estació d'esquí.
Hi havia força neu pels voltants de l'estació d'esquí, de manera que el primer tram, fins al Coll de Pal, l'hem fet per la carretera i no pel caminet per on va el GR "oficial" que estava totalment tapat per la neu. Grans vistes de la Cerdanya nevada. Passat el coll hem deixat la carretera agafant una petita pista que baixa paral·lela a la carretera. Més endavant hem deixat la pista i, ja gairebé sense neu, hem baixat per uns lloms herbosos sense camí però amb marques de GR. Més endavant hem travessats uns prats amb grans vistes del Pedraforca i hem entrar en un bosc, ja per un bon camí.
Després d'una estona caminant per un magnífic camí de bosc hem arribat a un collet i ens hem aturat a esmorzar. Al cap de poc hem arribat a una pista que, després de travessar el Pla del Conill, arriba al coll de Casa Nova. Hem agafat una nova pista, molt ampla, que baixa per un bosc monumental amb pins, roures i faigs que en aquesta època de l'any són un espectacle de colors.
Hem arribat a la carretera i l'hem travessat per seguir un corriol que puja a l'ermita de Sant Vicenç de Rus, un temple romànic molt ben conservat. El camí puja fins a l'Hostal de les Fonts i, pel camí dels turistes, hem arribat al principal centre d'interès de l'etapa d'avui: les Fonts del Llobregat. Després d'admirar una estona aquest indret singular hem completat l'etapa pujant per un camí turístic amb escales fins a Castellar de n'Hug.
Hem acabat la jornada de senderisme amb un bon dinar a l'Hostal la Muntanya on hem gaudit de la millor cuina casolana de muntanya abans d'agafar l'autocar de retorn a casa.
I aquí tenim un vídeo, recopilatori de dues etapes, entre Alp i Castellar de n'Hug. Ha estat produït per "Graperos productions" i cedit per a tots el seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
GR7: Lilla
Mont-ral, 2018
Puigllançada
1973
Puigllançada
1972

dissabte, 7 de desembre del 2019

El Escalerón i la Raya

El Escalerón y la Raya
Avui hem fet una petita excursió per la Serranía de Cuenca, concretament per la zona de la Laguna de Uña, un dels paratges més singulars d'equesta zona. L'itinerari triat és un dels més clàssics de tota la Serranía i recorre uns cingles panoràmics per sobre de la Laguna de Uña, donant-li la volta.
Hem deixat el cotxe al poble d'Uña i hem iniciat la caminada per un camí asfaltat seguint les marques de PR (grogues i blanques). Al cap de poc hem deixat la carretereta per prendre un camí a la dreta iniciant la pujada a l'Escalerón. Es un camí amb fort pendent que puja pel bosc buscant l'únic pas que permet pujar l'esglaó del cingle. Amb un parell de ziga-zagues, pasant entre roques i per un petit túnel natural, hem arribat a la part superior del cingle. Hi havia boira i no es veia res però a poc a poc s'anava fonent i ben aviat ha sortit el sol.
L'itinerari segueix per una pista que planeja per sobre del cingle passant per diversos miradors panoràmics. La boira s'ha anat esvaint i hem pogut gaudir de grans vistes sobre la vall i la Laguna de Uña. En un dels miradors hem pogut veure una buitrera, a pocs metres, amb els voltors prenent el sol abans d'emprendre el vol.
Hem passat diversos miradors, tots espectaculars, amb diverses perspectives de la vall, els cingles i la Laguna. La pista arriba a l'inici de La Raya. Es tracta d'un camí que baixa del cingle utilitzant els seus punts febles. Primer per un congost entre parets de roca fins arribar a una feixa, una llarga cornisa per on hem recorregut el cingle a mitja alçada fins que el terreny permet baixar sense dificultat per un camí que ens ha portat al fons de la vall, al costat del llac, i de retorn al poble d'Uña on hem tancat el cercle.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Yelmo, 2018
El Torcal de
Antequera, 2017
Cap des
Falcó, 2013

divendres, 6 de desembre del 2019

Cuchillares de Contreras

Fa molts anys, l'abril de 1979, vam fer una escapada als Cuchillares de Contreras, una zona d'escalada situada en el paratge anomenat Hoces del Cabriel, en el límit entre les províncies de Cuenca i València. Va ser una sortida singular perquè vam fer un llarg recorregut només per gaudir de l'escalada en una zona nova, amb una roca calcària de gran qualitat i amb diversos recorreguts d'escalada lliure per les agulles dels Cuchillares. En el blog tenim les entrades corresponents a aquelles dues jornades d'escalada en aquesta zona però faltaven les ressenyes de les vies per completar la informació del blog.
Avui, aprofitant una sortida turística a Cuenca, hem fet una aturada en aquesta zona per fer una petita excursió a les Hoces del Cabriel i obtenir les fotos necesàries per completar les entrades antigues del blog. Ara la situació és molt diferent, ja que fa uns anys la Comunitat de Castilla-La Mancha va declarar Parc Natural el paratge de les Hoces del Cabriel i va prohibir-ne totalment l'escalada. Curiosament, a l'altra riba del Cabriel, que pertany a la Comunitat Valenciana, es pot escalar lliurement.
Després d'un llarg viatge hem arribat a la zona i, després de menjar una mica a la Venta de Conteras, hem iniciat l'excursió caminant per una bona pista. Al cap de poc hem començat a veure les agulles treient el cap a l'estretament del riu Cabriel, afluent del Júcar, que aquí forma un congost. Ben aviat hem arribat al peu de la impressionant cara est de la Torre Cabriel, per on puja una de les vies que volíem documentar, el Diedro Botella. Hem fet volar el dron obtenint unes magnífiques imatges de la Torre Cabriel des d'un punt de vista ideal.
Hem seguit per la pista que s'endinsa en el congost i passa per dos petits túnels, un dels quals travessa la base de la Torre Negra, la segona de les agulles que volíem fotografiar.  A la sortida del túnel hi ha un altre punt singular: un curiós pont metàl·lic que passa a la riba valenciana del Cabriel. La singularitat del pont està en el fet que només hi ha l'estructura metàl·lica, un esquelet per on només es pot passar fent equilibris sobre les bigues d'acer.
Hem fet una nova aturada per fer volar el dron i prendre les imatges de la Torre Negra, on vam fer dues vies en la nostra anterior visita a Contreras. Després hem seguit per la pista que baixa suaument per la vall del Cabriel a l'altra banda del congost. Finalment hem arribat a un altre pont, una passera sobre el Cabriel, on hem donat per acabada l'excursió iniciant el retorn pel mateix camí de l'anada.


ENTRADES RELACIONADES:
Pared de
Santillana, 2018
Torre Cabriel,
Via Botella, 1979
Escalada a la
Torre Negra,1979

dissabte, 30 de novembre del 2019

Camins i escalades als Ecos

Excursió als Ecos
Una singular jornada montserratina amb una mica de tot: excursió pels Ecos, fotografies de Montserrat, camins equipats, vols de dron i dues petites escalades, en una sortida matinal gairebé improvisada per aquesta zona, una de les més solitàries de Montserrat, allunyada de les multituds del Monestir i de la concentració de caminadors de Can Maçana.
Els seguidors del blog saben que gairebé totes les ressenyes d'escalada que apareixen en aquest blog són de producció pròpia però encara n'hi ha alguna que no ho és. En aquesta ocasió volia anar als Ecos per fer unes fotografies que em faltaven per completar les ressenyes; concretament em faltava la foto d'una via que vam obrir en una agulla de nom llarguíssim: Agulla Alta de la Coma dels Naps de Baix, i també em faltaven unes fotos del Cilindre, una de les agulles més característiques de Montserrat.
He deixat el cotxe a la Creu del Regató, a la carretera que porta de Can Maçana al Monestir de Montserrat i he iniciat l'excursió pujant pel camí de la Canal del Miracle. És un petit camí amb fort pendent per una típica canal montserratina que arriba fins al Coll del Miracle, una de les portes d'entrada a la Regió dels Ecos. He agafat el camí de la travessia de Montserrat i, passant per la Balma de les Pruneres, he arribat al Coll de les Comes, al peu del Cilindre. Des d'aquest punt hi ha una gran vista d'aquest monòlit i de tota la Regió d'Ecos.
He fet una llarga aturada en el Coll de les Comes, fent volar el dron al voltant del Cilindre i capturant unes magnífiques imatges, fotos i vídeos. Fins i tot he fet una panoràmica circular amb el dron, sobrevolant el cim del Cilindre:

Des d'aquí es veia, uns metres més avall, l'objectiu principal de l'excursió: l'Agulla Alta de la Coma dels Naps de Baix. He baixat pel bosc, passant al costat de la Balma del Cilindre, fins arribar al peu de la cara nord de l'agulla. Per aquesta banda l'ascensió a l'agulla és una curta escalada d'uns 25 metres, de tercer grau. Hi ha una savina que permet assegurar el tram final de l'escalada, quan se supera una petita panxa abans d'arribar al cim. Utilitzant la tècnica d'autoassegurança amb el reverso, he pujat fins al cim de l'Agulla Alta de la Coma dels Naps de Baix.
Des del cim de l'agulla es veu el Cilindre amb una nova perspectiva, tan espectacular com des del Coll de les Comes. He fet algunes fotos i he enviat el dron a fer un vol circular i la fotografia que buscava, l'aresta sud de l'agulla on fa molts anys vam obrir la Via Magda.
He baixat en ràpel i he tornat al Coll de les Comes per seguir l'excursió pels Ecos. L'objectiu ara era l'Agulla Lluis Estasen, situat a la part més alta de la carena principal de la serra. El camí de la travessia de Montserrat baixa una mica fins al Bassal dels Avellaners; poc després he deixat aquest camí per agafar un corriol que puja en direcció  a la part alta dels Ecos per on he arribat al peu de l'Agulla Lluis Estasen. L'Aresta Brucs d'aquesta agulla és una escalada fàcil, un llarg llom que no passa del segon grau i un petit tram final una mica més dret, catalogat de tercer grau. He pujat fàcilment fins al peu de la bola final on hi ha un parabolt amb el qual m'he autoassegurat per forçar el pas final, fàcil però amb estimballs a banda i banda.
Des del cim de l'Agulla Lluis Estasen he pogut gaudir d'un gran panorama montserratí en totes direccions, des de Sant Jeroni fins a les Portelles. No he fet volar el dron perquè a dalt de l'agulla, abocada a la cara Nord dels Ecos, el vent era molt fort però he fet una panoràmica circular:

He baixat amb un curt ràpel el tram final i he desgrimpat la resta de l'aresta fins arribar al camí. Ja de tornada, he passat al peu de la Miranda dels Aurons, un altre balcó panoràmic, i he seguit el camí amb algun pas equipat fins al Coll del Miracle des d'on, pel mateix camí de la pujada, he baixat fins al punt de partida a la Creu del Regató.
Avui no hi ha vídeo de la sortida però a l'apartat "més informació" d'aquesta entrada del blog podeu veure dos micro-vídeos amb els vols circulars del Cilindre i l'Agulla Alta de la Coma dels Naps de Baix.


ENTRADES RELACIONADES:
Camí del Salt
de la Nina, 2010
Agulla Alta
via Magda, 1981
Obrint via al
Cilindre, 1981

dissabte, 23 de novembre del 2019

Avenc Jordi Verdiell

Avenc Jordi Verdiell
Avui hem fet una nova exploració subterrània per terres de la Serra de l'Ordal. Hem visitat l'Avenc Jordi Verdiell, una cavitat de curt recorregut però que es mereix una visita per la singularitat del seu pou vertical molt concrecionat i la presència d'excèntriques en algunes de les seves sales.
Hem esmorzat al Coll de l'Ordal i després d'un curt recorregut hem arribat a la capçalera de l'avenc, un forat a terra no gaire gran però enorme en comparació amb el dels Topògrafs que vam baixar fa quinze dies. Cal fer un ràpel d'uns 15 metres per un pou molt concrecionat, potser la part més estètica de l'avenc. A baix hi ha una sala no gaire gran amb concrecions de tota mena. Sembla que tot s'acabi aquí però en un racó de la sala hi ha l'inici d'una gatera, un forat fosc d'aspecte impenetrable. Practicant l'art del contorsionisme hem superat el pas, entrant en una curta gatera que porta a un parell de sales amb algunes petites formacions excèntriques.
Hem tornat a la sala principal i, a l'altra banda de la sala, hem entrat a una segona gatera amb l'entrada encara més estreta que l'anterior. El recorregut també és curt i porta a una petita sala amb concrecions, passant per una zona plena d'excèntriques.
Després de recórrer tots els racons de la cova hem iniciat el retorn remuntant el pou de 15 metres, una maniobra relativament difícil però que amb el material adequat i una mica de tècnica hem superat sense problemes. Ha estat una curta matinal sense complicacions que ens ha permès conèixer nous paisatges subterranis de la Serra de l'Ordal
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per  Edicions JGB, amb la col·laboració de Quercus Films i Coloms&Coloms Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Avenc dels
Topògrafs, 2019
Cova des
Fum, 2019
Coves de la
Cerdanya, 2019

dissabte, 16 de novembre del 2019

GR3: Alp - Estació de Coll de Pal

GR3: Alp - Coll de Pal
La segona etapa del nostre recorregut pel GR3, el Sender Central de Catalunya, ha estat sens dubte l'etapa reina d'aquest llarg GR que gairebé acabem de començar però que avui ens ha brindat una etapa magnífica, de gran nivell. El pas del Coll de Pal, situat a 2.100 metres, és el punt més alt de tot el GR però el camí no té cap dificultat especial, a banda de l'important desnivell que supera. Però avui les condicions eren excepcionals: una nevada primerenca caiguda fa un parell de dies va deixar la vessant nord de la muntanya, per on havíem de pujar, coberta d'una generosa capa de neu. El recorregut d'aquesta etapa coberta per la neu era tot un repte però l'hem superat sense problemes, ajudats per una climatologia favorable: un fred intens però amb un magnífic dia assolellat.
Hem esmorzat a Alp amb el tradicional croissant i hem iniciat la caminada pels carrers del poble fins agafar la carretera que va en direcció  a l'estació d'esquí de Masella. Poc després, en un marcat revolt, hem deixat la carretera prenent una petita pista en direcció a un cobert. Més endavant la pista es converteix en un corriol que puja amb fort pendent.
A poc a poc hem anat guanyant desnivell mentre el camí estava cada vegada més nevat. Els arbres del voltant encara conservaven la neu enganxada a les seves branques, oferint-nos en molts punts del recorregut una imatge nadalenca de postal.
Hem arribat al nucli central de l'estació d'esquí de Masella i l'hem travessat sense aturar-nos, pujant en direcció a les pistes d'esquí més orientals de l'estació. Hem tingut sort perquè avui l'estació d'esquí ja estava en funcionament però només estaven obertes algunes de les pistes i el nostre camí pujava en part per algunes de les pistes tancades. Ens hem aturat a esmorzat i hem seguit pujant per una àmplia pista d'esquí.
Per diverses pistes hem anat pujant fins arribar a l'estació superior del telecadira Pia Express. Des d'aquest punt el panorama era extraordinari, amb una magnífica vista del Puigmal tot nevat. Aquí acabava la pujada forta i també el recorregut per les pistes d'esquí de Masella. Hem agafat una pista en lleugera baixada fins al Coll de la Mola, on hem enllaçat amb un sistema de pistes que, tot planejant i amb petites pujades, ens han portat fins a la petita estació d'esquí del Coll de Pal.
Estava previst acabar l'etapa al mateix Coll de Pal però l'autocar no ha pogut fer la volta en el coll i ha seguit fins al final de la carretera, a poc més d'un km, on hi ha un petit pàrquing on ha pogut fer la maniobra. Hem donat per acabada l'etapa en aquest punt, deixant per a la propera etapa el curt recorregut fins al coll.
Hem baixat amb l'autocar la llarga i recargolada carretera fins a Bagà, on ja ens esperaven amb la taula parada al restaurant La Pineda, on hem gaudit d'un bon dinar de cuina tradicional catalana, que ens ha deixat ben satisfets. 


ENTRADES RELACIONADES:
Tossa
d'Alp, 2014
Excursió al Coll
de Pal, 1976
Planoles - La
Molina, 1974

dissabte, 9 de novembre del 2019

Avenc dels Topògrafs

Avenc dels Topògrafs
L'Avenc dels Topògrafs és una de les coves més estètiques de la zona del Garraf i l'Ordal, amb tota mena de formacions molt ben conservades, encara que amb un recorregut curt. La clau d'aquesta bona conservació, a més del fet que la cova no va ser descoberta fins als anys 60, és el seu accés, molt selectiu. Cal baixar en ràpel a través d'una fisura estreta, de 30 x 70 cm, que a la baixada ja és angoixant però a la pujada, amb la gravetat en contra, és tota una aventura. Això fa que la cova quedi només a l'abast dels autèntics espeleòlegs i dels aprenents com nosaltres amb un gran afany d'aventura.
L'avenc està a prop del Port de l'Ordal, al costat de la Urbanització Lledoner. Hem recorregut els carrers de la urbanització fins trobar l'inici d'una pista. Hem baixat amb cotxe uns 350 metres per la pista, passant al costat de la depuradora, però finalment hem optat per deixar els cotxes i fer l'aproximació a peu, una curta passejada de poc més de 20 minuts.
Hem arribat a l'entrada de l'avenc, un forat arran de terra, i ens hem equipat per baixar. A més de la corda estàtica que havia de servir per rapelar i remuntar, hem muntat un sistema de politxes amb una segona corda, en previsió que a la pujada algú tingués dificultats per superar el pas estret i se l'hagués d'ajudar des de dalt. L'Albert s'ha quedat fora de l'avenc, encarregat de la possible operació de rescat.
De baixada hem passat el coll d'ampolla sense massa dificultats, amb l'ajut de la Llei de Gravitació Universal. A baix hem iniciat l'exploració de la cova, començant per la sala principal, una de les més concrecionades que hem vist en el nostre curt historial espeleològic. Hi havia formacions per tot arreu i un mur d'uns 10 metres d'altura cobert amb una gran colada. Passant per una finestra d'aquest mur hem recorregut una curta galeria fins a la boca d'un petit pou. Hem tornat al punt de partida, al peu del ràpel, i hem recorregut una altra galeria pel cantó oposat, també curta, que portava a una saleta.
Hem donat per acabada l'exploració de la cova i hem iniciat la remuntada per sortir novament a la llum. A la pujada el pas estret ha estat més difícil i angoixant, amb la Llei de Gravitació en contra, però l'hem superat. L'invent de les politxes ha estat molt útil; un gran ajut per algun dels expedicionaris.
Ha estat una matinal curta però ben intensa, de manera que per recuperar forces hem anat a dinar al restaurant del Port de l'Ordal on hem gaudit d'un magnífic menú abans de tornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog. S'adverteix als seguidors del blog que aquesta pel·lícula pot ferir la sensibilitat dels espectadors...



ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2018
Avenc Emili
Sabaté, 2016
Avenc del
Llest, 2015

divendres, 1 de novembre del 2019

Torrent dels Abadals

Torrent dels AbadalsTorrent dels Abadals
El Torrent dels Abadals és un camí equipat que puja per la llera d'un petit torrent, a prop de la població de Castellbell i el Vilar. És com una petita via ferrada equipada amb escales de fusta, estaques d'acer, cadenes i cordes fixes, encara que sense cable de vida. També té un curt tram subterrani per al qual cal portar llum artificial. És apte per ser recorregut amb nens, encara que cal ser prudents.
El punt de partida és la població de Castellbell i el Vilar, concretament la zona denominada el Burés, al davant del Pont Vell, un antic pont del segle XV que travessa el Llobregat. Hem passat el pont prenent a l'altra banda del riu un camí de ribera que puja fins arribar a una granja. Allà mateix un cartell ens indica l'inici de l'itinerari del Torrents dels Abadals.
El primer punt singular és el túnel, un pas subterrani per sota de la carretera C55 i la via del tren que canalitza les aigües del torrent per sota d'aquestes dues infraestructures. És una galeria relativament llarga, d'uns 50 metres, amb un tram de foscor absoluta. Hem passat el túnel sortint a l'altra banda per iniciar l'ascensió pel torrent. Hi ha trams de camí i altres trams en els que cal grimpar pels blocs però sense gaire dificultat.
Al cap de poca estona hem arribat al primer pas equipat, el Saltant dels Tres Enllosats, un salt de tres esglaons que se superen amb unes escales de fusta, un pas ben singular però sense dificultat. Poc després hem passat per sota d'un pont de pedra, el Pont del Solell, i ben aviat hem arribat a un altre pas singular: Les Botes d'en Joan. És un altre salt del torrent, amb dos trams d'escala i una cadena en el tram final. Hem tret el cordino per assegurar el més petit de la colla i hem superat el pas sense problemes.
Més amunt hem trobat una nova dificultat, el Saltant de la Madrona, curt però amb la roca mullada i una mica relliscosa. Unes estaques d'acer ens han ajudat a superar el pas per arribar al Cau dels Degotalls, que hem grimpat amb l'ajut d'unes estaques d'acer fins arribar a una corda fixa amb la que hem superat una canaleta final.
Més amunt hem trobat un mur que tanca la vall en el lloc anomenat Els Cingles Sota el Coll. Sembla un pas inexpugnable però a la dreta unes estaques faciliten la pujada fins a una cornisa intermitja per on hem sortit flanquejant a l'esquerra per arribar a l'últim pas singular, el Pas de la Guineu. És una cornisa estreta que flanquegem amb l'ajut d'una cadena que s'utilitza com a passamans.
Després d'aquest pas ja no hi ha cap dificultat. Hem arribat a una pista per on hem baixat per retornar al punt de partida. La pista acaba a la carretera però poc abans hem agafat un corriol que ens ha portat a la sortida del túnel. L'hem tornat a travessar i a l'altra banda hem seguit el mateix camí de pujada fins al punt de partida.
I aquí teniu una pel·lícula amb escenes d'aquesta activitat:




ENTRADES RELACIONADES:
Camí de les
Valls, 2018
Castell de l'
Eramprunyà, 2017
Ascensió al
Montcau, 2016

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Ascensió al Pic des Trois Seigneurs (2.198 m)

Pic des Trois Seigneurs
El Pic des Trois Seigneurs és una gran talaia de l'Ariège. És un pic de poca altitud, no arriba als 2.200 m, però té una gran prominència, de més de 680 metres. A més, està separat de la carena principal dels Pirineus i això li dóna una gran perspectiva d'aquesta part dels Pirineus, de la Maladeta al Carlit. La seva ascensió es fàcil des del Port de Lers, situat a la carretera que va de Vicdessos a Aulus-les-Bains. És un llom allargat, una carena amb grans vistes a banda i banda que porta directament al cim després d'un recorregut quilomètric a cavall entre dues valls.
Hem dormit a Tarascon-sur-Ariège i poc després de les 9 del matí ja estàvem al Port de Lers per iniciar l'ascensió. La primera part és un llom herbós amb un camí que puja directament, guanyant desnivell amb rapidesa fins arribar a un punt on la carena ja es fa més planera. Aquí comença un llarg recorregut de carena amb pujades i baixades en direcció al cim, que es veu ben lluny.
Hem anat resseguint la carena mentre el panorama es feia cada vegada més extens. Al darrera nostre ha aparegut el massís de la Pica d'Estats amb una nevada primerenca que el feia ressaltar sobre les muntanyes més properes amb els colors característics de la tardor. Hem passat un parell de trams amb grans blocs que ens han obligat a fer petites grimpades sense dificultat i finalment hem arribat al cim del Pic des Trois Seigneurs (2.198 m). El dia era radiant, sense cap núvol a l'horitzó i amb una temperatura ideal, de manera que hem estat una bona estona al cim contemplant l'extens panorama que ens brindava. A més de la Pica d'Estats, que teníem al davant, es veia la Maladeta, el Mont-roig, el Certascan i el massís de Saint Barthélemy. Hem tret el dron a passejar i hem fet una panoràmica circular:

La baixada es pot fer pel mateix camí de pujada però nosaltres hem triat un itinerari diferent, baixant  per l'Etang d'Arbu i tancant d'aquesta manera un itinerari circular. Hem desfet un tram de l'itinerari de pujada però ben aviat hem deixat la llarga carena per on havíem pujat per baixar directament per la vall en direcció a l'Etang d'Arbu. La part inicial és una mica complicada, amb algunes petites desgrimpades, però sempre per un camí marcat amb pintura groga i fites. A partir del llac el camí és més fàcil però encara molt pendent, fins arribar al Pont de Ganioule. Finalment el camí planeja fins arribar a la carretera, poc més d'un km per sota del nostre punt de partida. En pocs minuts hem remuntat fins al Port de Lers, on teníem el cotxe.
I aquí teniu una pel·lícula amb escenes d'aquesta activitat: 




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la Pica
d'Estats, 2010
GR10: Refugi de
Bassiès, 2008
Refugi de
Pinet, 2006