dissabte, 23 de març de 2019

Ascensió al Pic de Sanfonts (2.894 m)

Pic de Sanfonts
La neu que tan generosament va caure pels Pirineus a principis de temporada s'ha anat fonent i ara la situació està força malament per als esquiadors de muntanya. Avui hem fet una sortida singular per intentar mantenir viva la temporada d'esquí.
El Pic de Sanfonts té un itinerari normal per fer amb esquís, que puja des d'Arinsal seguint el GR11 i passant pel refugi de Comapedrosa. Avui la falta de neu feia poc aconsellable aquest itinerari, que implicava una llarga remuntada a peu, i per això hem plantejat l'ascensió per un itinerari alternatiu on teníem garantida la neu des del mateix cotxe. Si més no, això era el que pensàvem quan de bon matí hem deixat el cotxe a l'aparcament superior de l'estació d'esquí d'Arinsal i hem iniciat l'ascensió pujant pel marge de les pistes d'esquí de l'estació en direcció al Port Vell.
Ja abans d'arribar a Arinsal havíem començat a sospitar que potser les coses no serien com pensàvem. Quan hem vist el Cassamanya entrant a la Massana hem pogut observar que estava absolutament pelat, nomes amb alguna petita congesta de neu a les parts altes. El nostre itinerari puja per les pistes fins gairebé els 2.500 metres i pensàvem que més amunt hi hauria neu però quan hem arribat al Port Vell (2.494 m) la neu desapareixia de sobte i gairebé tot era un pedregar.
El nostre itinerari flanqueja per sota del Pic del Port Vell fins a un segon coll, la Portella de Sanfonts. Amb els esquís a l'esquena, seguint el camí d'estiu, hem arribat a la Portella. Aquí hi ha dues possibilitats en funció de l'estat i la quantitat de neu. Es pot seguir per la carena fins al cim o es pot baixar a la vall per anar a buscar la pala final del Sanfonts. Aquesta pala final es veia bastant nevada però la baixada no ens ha semblat gaire esquiable i hem preferit seguir per la carena.
Novament amb els esquís als peus hem pujat resseguit la primera part de la llarga carena que porta al Sanfonts fins que la neu ha acabat i hem decidit deixar els esquís per completar l'ascensió a peu. La cresta és fàcil però entretinguda, amb algunes pujades i baixades seguint el camí d'estiu, marcat amb fites i marques de pintura. Finalment hem arribat al cim del Pic de Sanfonts (2.894 m). Tot i la petita desil·lusió de no poder completar l'ascensió amb esquís, hem gaudit d'un gran panorama, dominat per la Pica d'Estats, ben propera, i amb vistes a molts altres cims, des de la Maladeta fins a la Serra del Cadí.
Aquest cim té la singularitat que hi ha un vèrtex geodèsic però aquest no està situat en el punt més alt sinó uns cent metres més enllà, en un punt de la cresta somital. Les altituds que donen els mapes són diverses però els tres mapes "oficials" que hem consultat (el de l'IGN, el de l'ICGC i el mapa oficial andorrà) coincideixen en marcar la cota més alta en el punt on la carena fa un gir de noranta graus i donen per al vèrtex geodèsic una altitud lleugerament inferior (entre 9 i 2 metres segons el mapa consultat).
Hem fet les fotos del cim, manuals i amb el dron, i hem fet també la panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem seguit una mica més a peu fins al Port Vell on ens hem posat els esquís per gaudir de l'esquiada final, que ha estat curta (només 600 metres de desnivell) i en bona part per les pistes de l'estació d'Arinsal. Tot i que no ha estat una gran sortida d'esquí de muntanya, hem tornat a casa satisfets per l'ascensió al Pic de Sanfonts.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al pic de Sanfonts. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de la Bassera
esquís 2016
Comapedrosa
2013
Pic de Salòria
esquís, 2013

dissabte, 16 de març de 2019

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia
Hem fet una nova etapa del GR7, avui per les serres del Pradell, d'Argentera i de Llaberia. Una etapa força interessant pels camins del Baix Camp, amb una breu incursió en el Priorat. El dia ha estat radiant, amb força sol i un ambient d'autèntica primavera.
Avui el punt de partida era el Coll de la Teixeta i no hem tingut el típic croissant sinó que hem esmorzat "de termo" al peu de l'autocar. Després hem iniciat l'etapa recorrent un tram abandonat de l'antiga carretera de Duesaigües. Era un tram força curiós perquè fa uns anys en va millorar el traçat de la carretera i va quedar un tram sense circulació. La vegetació va anar envaint l'asfalt fins deixar-lo gairebé tapat. La natura ha reconquerit el seu espai.
Més endavant el camí va resseguint la Serra del Pradell per la seva base, per sota dels cingles, fins que deixa la serra per baixar directament al poble de l'Argentera. Hem travessat el poble i hem sortit per la carretera però ben aviat hem agafat una petita pista amb forta pujada que amb diverses llaçades ens ha situat al capdamunt de la Serra de l'Argentera; un extens altiplà ocupat per una infinitat de generadors eòlics.
Ja sense pujada, hem resseguit la carena de la Serra de l'Argentera per les pistes de manteniment del parc eòlic, amb grans panorames a banda i banda. Cap al final de l'altiplà hem deixat el sistema de pistes per agafar un corriol de baixada en direcció al Coll Roig, per on la carretera T322 passa del Baix Camp al Priorat. Hem caminat uns cent metres per la carretera fins que hem agafat un trencall a l'esquerra deixant enrere la carretera i el Priorat.
Hem baixat al poble de Colldejou i per la part alta del poble hem agafat una pista amb forta pujada que ens ha portat fins al Coll del Guix. Després d'una curta baixada hem agafat un antic camí amb trams empedrats i també amb forta pujada que amb unes quantes llaçades ens ha portat fins a Lo Portell, un petit coll per on hem saltat la Serra de Llaberia. A l'esquerra, ben a prop, hem vist les instal·lacions d'un radar meteorològic amb la seva característica cúpula semiesfèrica.
Només ens quedava un curt tram de camí amb lleugera baixada fins entrar en el poble de Llaberia on ja ens estava esperant l'autocar per portar-nos a l'ermita de Santa Marina, ben a prop de Pratdip, on ens esperaven amb la taula parada en el restaurant La Cuina d'en Carlos. Bona cuina casolana; un lloc perfecte per acabar una jornada excursionista. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: l'Hospitalet
de l'Infant, 2011
GR92: 
Salou,  2010
GR92:
Tarragona, 2010

dilluns, 25 de febrer de 2019

Ascensió al Mont-roig (2.864 m) amb esquís

Mont-roig
El Mont-roig és el cim més alt de la Vall de Cardós i per la seva situació ofereix un dels millors panorames dels Pirineus. La seva cara Est, amb una característica canal central, cau vertical sobre la vall, just al davant del refugi-bivac Enric Pujol. Tot i l'aspecte encinglerat que ofereix des del refugi, l'ascensió al Mont-roig amb esquís va buscant l'itinerari més esquiable i ens porta al cim amb menys dificultat del que sembla.
Ahir a la tarda vam arribar al refugi-bivac Enric Pujol després d'una llarga travessia des de l'estació d'esquí de Tavascan. No hem matinat gaire perquè l'ascensió des d'aquest punt no és massa llarga i preferíem esperar que el sol comencés a escalfar una mica les pales més dretes de l'ascensió perquè la neu no estigués tan gelada.
Hem començant baixant uns metres fins al desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina i hem vorejat tot l'estany. A l'altra banda hem pujat fins a prop de l'Estany Mitjà de la Gallina. Aquest és el punt clau de l'ascensió, ja que cal deixar la vall principal girant a la dreta en direcció a un sistema de valletes esglaonades que porten cap al Mont-roig. El primer esglaó és el més dret, encara que curt, i l'hem pogut superar amb els esquís als peus. Després l'itinerari va superant diversos esglaons separats per zones més planeres.
Més amunt, la valleta s'obre en una gran pala i ja veiem a dalt el Pic de la Tartera. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta per l'extensa pala, buscant el cim principal. Hem arribat a un altiplà des d'on ja es veia la gran fita del cim del Mont-roig i la petita cresta que hi porta. Hem deixat els esquís amb les pells posades perquè després volíem anar al Pic de la Tartera i hem iniciat la fase final de l'ascensió al Mont-roig. La cresta no té gaire dificultat si les condicions de la neu són bones i avui no ens ha costat gens superar-la, arribant al cim del Mont-roig (2.864 m).
El panorama era extraordinari, amb el Mont Valier a tocar i una infinitat de muntanyes. Hem vist el massís de la Maladeta, els Bessiberris, la Pica d'Estats i fins i tot el Néouvielle. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem anat carenant sense cap dificultat fins al segon cim de la jornada, el Pic de la Tartera (2.846 m). Aquest cim secundari, tot i tenir gairebé 20 metres menys que el cim principal, té la característica pilona de vèrtex geodèsic i els mapes oficial el designen amb el nom de Mont-roig. Hem fet una nova panoràmica circular:

Curiosament, uns metres més enllà del vèrtex del Mont-roig i només un metre per sota (2.845 m) hi ha un altre cim, de prominència zero però marcat amb una gran fita. En dos minuts ens hem acostat a aquest cim i ens hem començat a preparar per a la baixada.
Des del mateix cim de la cota 2.845 hem iniciat l'esquiada, flanquejant una mica per la gran pala fins arribar a la nostra traça de pujada i després hem gaudit d'una magnífica esquiada pel sistema de valletes esglaonades que havíem superat a la pujada. La neu estava perfecta i en ben poc temps hem arribat al refugi-bivac Enric Pujol.
Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat la baixada a Quanca. La primera part ha estat una bona esquiada però després hem seguit el camí d'estiu perquè el fons de la vall és impracticable i la cosa s'ha embolicat una mica amb trams emboscats i alguna remuntada fins que hem arribat a una pista per on hem tornat a gaudir de l'esquí fins que s'ha acabat la neu, ja molt a prop de Quanca.
Aquí teníem el final de trajecte però encara havíem de recuperar el cotxe que vam deixar ahir al pàrquing de l'estació d'esquí. Un voluntari ha pujat a buscar el cotxe i finalment hem iniciat el retorn a casa satisfets després de dues intenses jornades d'esquí de muntanya.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al Mont-roig:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Norís
esquís 2016
Pica d'Estats
esquís, 2006
Monteixo
esquís, 2005

diumenge, 24 de febrer de 2019

Coma del Forn i Ventolau, en travessia

Ventolau
Avui hem iniciat una intensa activitat de dos dies per la Vall de Cardós amb ascensió als dos cims principals de la zona, el Ventolau i el Mont-roig, a més d'algun altre cim que hem trobat pel camí. Ahir al vespre vam arribar a la zona i ens vam allotjar a l'alberg-refugi d'Arestui, ben a prop de Llavorsí, on ens van donar un bon sopar i vam anar a dormir ben aviat perquè avui havíem de matinar.
De bon matí hem esmorzat al refugi i hem pujat en cotxe fins a l'estació d'esquí de Tavascan, punt de partida de la nostra travessia. Hem iniciat l'ascensió, ja amb els esquís als peus, per un camí que remunta el Torrent de Mascarida, paral·lel a un telecadira però fora de les pistes de l'estació. Ja coneixíem aquest camí perquè en aquesta primera part coincideix amb l'ascensió al Campirme que vam fer la temporada passada.
Hem arribat a la Pleta de Gavàs on la vall gira a la dreta, deixant enrere els remuntadors mecànics i les pistes de l'estació. Més endavant hem deixat la Vall de Mascarida i el camí del Campirme començant a pujar per una valleta a la dreta. Es tracta de la via normal del Ventolau, que no passa pel cim del Pic de la Coma del Forn però dóna l'opció de fer el cim en anada i tornada des d'un punt de l'itinerari.
Després de remuntar la valleta hem arribat al pas clau de l'ascensió al Ventolau: un petit coll, poc marcat, situat a 2.549 metres sobre la cresta Est de la Coma del Forn, i ja hem vist la gran pala del Ventolau que havíem de superar per coronar aquest cim. Des d'aquest punt es pot pujar en pocs minuts al cim de la Coma del Forn, superant uns 130 metres de desnivell. La part inicial de la cresta estava pelada i hem decidit deixar els esquís al collet per fer una expedició lleugera al cim. Sense gaire esforç hem arribat al Pic de la Coma del Forn (2.685 m). Gran panorama en totes direccions, dominat per la Pica d'Estats i el massís de la Maladeta. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem retornat al collet i ens hem calçat els esquís sense pells, iniciant la segona part de la travessia. Per agafar la pala del Ventolau hem de baixar uns cent metres de desnivell i vorejar la base del Pic dels Tres Estanys fins situar-nos sota la vertical del collet sud del Ventolau. Ens hem posat novament les pells per remuntar la pala, poc més de 400 metres de desnivell, fins al cim del Ventolau (2.853 m). La remuntada ha estat més fàcil del que pensàvem, amb pendent més moderat del que semblava vist de lluny i amb molt bona neu.
El Ventolau és un cim important, amb gran prominència i un panorama més extens que el de la Coma del Forn. Hem vist en primer pla el Mont-roig, el nostre objectiu de demà. Als nostres peus els estanys de la Gallina i més enllà una infinitat de muntanyes, des de la Pica d'Estats fins al Néouvielle. També hem vist el Mont Valier traient el cap darrere el Mont-roig. Hem fet una panoràmica circular:

Després de l'ascensió als dos cims només ens quedava la baixada fins al refugi del Mont-roig (Enric Pujol) però aquesta era la part més complicada i compromesa del recorregut. Seguint les indicacions de la ressenya que portàvem, hem fet la primera part del descens per l'aresta Nord, amb els esquís a l'esquena. Més avall, a prop del collet que separa el Ventolau del Pic de Vedós, a 2.721 m, hem iniciat la baixada directa a l'Estany de Ventolau (també anomenat Estany Superior de Vedós). Ja amb els esquís als peus, hem arribat al desguàs d'aquest estany. Aquí hem agafat una pala que ens ha permès baixar fins a una àmplia vall que hem travessat procurant no perdre gaire alçada fins arribar al peu d'un llom que baixa del Pic de Vedós.
Ens hem posat novament les pells per remuntar el llom. A l'altra banda ens quedava una llarga travessia amb lleugera baixada fins a l'Estany de Llavera. És la part més compromesa del recorregut perquè avui hi havia trams gelats i quan hi ha molta neu és una zona amb perill d'allaus però l'hem travessat sense problemes arribant a l'estany. Des d'allà ja hem vist el refugi metàl·lic sobre un esperó rocós i hem superat una canal que ens ha portat directament al refugi del Mont-roig.
El refugi, tot i ser lliure, està molt ben condicionat amb lliteres, mantes, taula i banquetes. A més, està situat en un indret estratègic, a sota mateix del Mont-roig que des d'aquí es veu impressionant. Ben a prop del refugi, en el desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina, hem pogut agafar aigua després de trencar amb el piolet una bona capa de gel; d'aquesta manera ens hem estalviat la feina de fondre neu amb el fogonet. Després de sopar, còmodament instal·lats a l'hotel Mont-roig, hem anat a dormir aviat, pensant en la intensa jornada d'esquí d'avui i en l'ascensió al Mont-roig que tenim prevista per demà.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les millors escenes d'aquesta ascensió.




ENTRADES RELACIONADES:
Campirme
esquís 2018
Pic de la
Màniga, 2017
Pic de
Xemeneies, 2017

dissabte, 16 de febrer de 2019

GR7: Arbolí - Coll de la Teixeta

GR7: Arbolí - Coll de la Teixeta
Una nova etapa del GR7 per terres del Baix Camp, en un dia primaveral. Hem arribat de bon matí amb l'autocar al poble d'Arbolí, on vam acabar l'etapa anterior i on ja ens estaven esperant a l'Hostalet amb els croissants a la taula.
Després d'esmorzar hem iniciat la caminada per una pista asfaltada en suau baixada i després per un camí que, passant per un petit grup de cases anomenat Cases de l'Estanquer,  ens ha portat al Riu d'Arbolí. Hem travessat el riu, iniciant una pujada en direcció al Coll d'Alforja; un camí pel bosc amb alguns trams empedrats. Arribant al coll hem pogut gaudir, en direcció al nord, d'una gran visió de la Serra del Montsant.
Des del Coll d'Alforja hem agafat la pista de 7 km que porta a l'ermita de Puigcerver. Hem pujat per la pista amb suau pendent i, després d'una aturada tècnica per esmorzar, hem arribat a l'ermita de Puigcerver. És un lloc singular amb grans vistes sobre tot el Camp de Tarragona i fins al mar. Hem fet la foto de grup i hem gravat algunes escenes singulars amb el dron abans de continuar el nostre camí.
La part final del nostre recorregut va per un sistema de pistes construïdes fa uns anys per al manteniment d'un parc eòlic. Hem passat al costat d'alguns dels gegantins generadors eòlics i hem arribat  a una antena de comunicacions des d'on ja hem baixat directament al Coll de la Teixeta, on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa relativament fàcil i curta però amb grans panorames, gaudint d'un ambient primaveral que ens ha deixat ben satisfets.
Ja amb l'autocar, hem baixat fins a Les Borges del Camp per dinar en el restaurant El Garrigó, ubicat en el poliesportiu d'aquest poble. Un magnífic dinar per recuperar forces després de la llarga caminada. 
Aquí teniu el vídeo recopilatori de les cinc  etapes del GR7 entre Jorba i el Coll de la Teixeta. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Grau del
Carrasclet, 2014
Un tomb pel
Montsant, 2012
VF Morera
Montsant, 2003

dissabte, 9 de febrer de 2019

Ascensió al Sacroux (2.676 m) amb esquís

Sacroux
Feia temps que teníem al Sacroux a la nostra llista d'objectius d'esquí de muntanya, especialment des que vam veure la seva escarpada cara nord des del Tuc d'Aubiàs. Avui hem trobat el moment de fer una escapada a Benasque per intentar aquesta magnífica ascensió, tot un clàssic de l'esquí de muntanya, en un dia també magnífic.
Ahir al vespre vam arribar a Benasque i ens vam allotjar a l'Escola de Muntanya. Aquest matí hem esmorzat al mateix lloc i amb les primeres llums ja estàvem al pàrquing del Vado, al costat de l'Hospital de Benasque, preparant-nos per iniciar l'ascensió. Avui ens han acompanyat la Laura i en JuanRa, dos nous fitxatges per a l'esquí de muntanya.
L'inici de l'ascensió és per bosc i cal anar buscant el millor camí entre els arbres. Després d'una estona, el bosc s'ha anat aclarint fins desaparèixer totalment. La muntanya estava magnífica, amb una bona capa de neu, abundant i ben compactada. L'itinerari d'ascensió al Sacroux no puja directe sinó que, evitant els trams més pendents, va a buscar l'Ibon de la Solana de Gorgutes i després l'Ibon de Gorgutes. Des d'aquest darrer llac, puja gairebé fins al Port de la Glera per agafar una curiosa valleta penjada que porta al peu de la pala final del cim.
Aquesta pala final és molt dreta i normalment es fa sense esquís. Nosaltres hem buscat un lloc planer per deixar els esquís i, equipats amb piolet i grampons, hem atacat la pala final. Sense problemes, hem arribat finalment al cim del Sacroux (2.676 m).
El dia es mantenia serè i la visibilitat era molt bona, de manera que hem gaudit d'un magnífic panorama, dominat pel massís de la Maladeta però amb molts altres cims . Fins i tot es veia Bagneres de Luchon i la seva estació d'esquí anomenada Superbagnères. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Després hem baixat novament fins al lloc on havíem deixat els esquís; ens hem equipat per al descens i hem iniciat l'esquiada. La neu estava perfecta; ben compactada, uniforme i amb el grau just de duresa per gaudir de l'esquí en un entorn de muntanya extraordinari.
No hem seguit el mateix itinerari de la pujada sinó que des de l'Ibon de Gorgutes hem fet drecera baixant directament per unes pales espectaculars on hem gaudit del millor descens d'esquí de la temporada (per ara). A la part final del descens, el bosc, la neu ja no estava tan bé però sense massa problemes, perquè hi havia neu abundant, hem arribat amb els esquís als peus fins a l'aparcament del Vado, on teníem el cotxe.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les millors escenes d'aquesta ascensió.




ENTRADES RELACIONADES:
Tuc d'Aubàs
esquís 2018
Pico de Salva-
guardia, 2012
Pic del
Boum, 2010

dimarts, 29 de gener de 2019

Tête de Villadel i Tête de Platasse, amb esquís

Tête de Platanasse Tête de Villadel
Darrera ascensió de la nostra estada a Larche. Avui hem de fer el viatge de retorn a casa i per això hem triat una activitat no gaire llarga que ens permetés estar en el cotxe al migdia per no arribar massa tard a casa. Hem triat un clàssic d'aquesta zona: la Tête de Villantel combinada amb la Tête de Platasse. El punt de partida és el Col de Larche, situat a uns 5 km de la població del mateix nom on tenim el nostre refugi. Aquest matí, hem trobat els cotxes coberts de neu i el termòmetre marcava 18 graus sota zero. No ens hem espantat pel fred i hem pujat fins al Col de Larche per iniciar l'ascensió.
Quan vam arribar el primer dia al Col de Larche vam veure que la vessant orientada al sud estava força pelada, de manera que aquesta ascensió, que teníem programada per avui era poc factible. La nevada que va caure ara fa dos dies ha fet que avui la cosa no estigui tan malament i finalment ens hem decidit a intentar la Tête de Villadel.
Tot i que el punt de partida normal és una mica més avall, nosaltres hem iniciat l'ascensió en el mateix coll perquè hi havia més neu i d'aquesta manera ens asseguràvem de no haver de carregar els esquís a l'esquena. Hem flanquejat la vall del Torrent d'Oronaye deixant molt avall la ruta normal que surt del mateix torrent però més endavant hem travessat el torrent i hem entrar a una valleta molt nevada per on la neu estava més que assegurada.
Ben aviat hem vist el nostre objectiu, els dos cims separats per un coll molt ample i poc marcat. L'itinerari es veia evident, de manera que hem anat en direcció al cim buscant els passos menys pendents per les grans extensions nevades. La part final de la pala era força dreta però la neu estava força bé i no ens ha costat massa situar-nos a la carena. Des d'aquí se'ns ha obert un nou panorama en direcció al nord i fins i tot hem vist el Monte Viso traient el cap pel darrere d'una inmensitat de muntanyes.
En pocs minuts hem arribat al cim de la Tête de Villadel, un cim format per una petita cresta amb dues puntes. Nosaltres hem arribat a la punta occidental de la Tête de Villadel (2.724 m); l'altra punta té 2.728 m segons el mapa de l'IGN francès encara que els mapes italians que tenim marquen 2.725 i 2.721 m.
Hem fet quatre fotos i hem tornat enrere per la carena, ara molt ventada, per pujar el segon cim de la jornada. Sense cap dificultat especial hem arribat al cim de la Tête de Platasse (2.706 m). En aquest punt feia un vent gelat, de manera que no ens hem entretingut massa; hem fet quatre fotos de cim i una panoràmica circular:

Des d'aquí la pala de baixada a la vall era molt dreta i hem preferit tornar enrere per la carena fins al punt per on hi hem arribat. Allà hem preparat el material i hem iniciat el descens amb esquís. Ha estat una magnífica esquiada, amb bona neu i amb un panorama extraordinari, que ens ha portat de tornada al Col de Larche amb els esquís als peus. Aquí hem donat per acabada la nostra estada per aquestes terres dels Alps del Sud i hem iniciat el llarg retorn en cotxe fins a casa, satisfets per haver gaudit de quatre grans jornades d'esquí de muntanya als Alps.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les ascensions d'avui:




ENTRADES RELACIONADES:
Pointe de la
Galise 2011
Albaron amb
esquís, 2009
Mont
Thabor, 2007

dilluns, 28 de gener de 2019

Tête de Fer (2.883 m) amb esquís

Tête de Fer
Avui era l'etapa reina de la nostra estada a Larche. La Tête de Fer és una gran ascensió, una de les més clàssiques de la zona. Ha nevat força durant la nit i la muntanya està carregada de neu però, tal com estava previst, el dia és ben clar encara que molt fred.
L'ascensió comença al mateix poble de Larche. És tot un luxe sortir des de la porta del refugi amb els esquís als peus. La primera part de l'itinerari segueix, al llarg de poc més d'un km, una pista d'esquí de fons gairebé sense desnivell. Després hem iniciat una dura ascensió pel bosc, força dret, fins que hem arribat a un camí que ens ha fet més fàcil la progressió.
Hem seguit una estona pel llit del Torrent de Courrouit i després un fort pendent pel bosc esclarissat ens ha portat a un altiplà on acaba el bosc i comencen les grans extensions nevades. Des d'aquest punt es veia clarament el Chateau Lombard, un petit cim que el nostre itinerari voreja per arribar a la Tête de Fer. Tota la muntanya estava coberta d'una generosa capa de neu pols acabada de caure. Això ens ha obligat a obrir traça però, per altra banda, ens ha brindat uns paisatges i un entorn excepcionals; el somni de qualsevol esquiador de muntanya.
Hem deixat a la nostra dreta el Chateau Lombard i ben aviat hem vist, al fons, el nostre objectiu. L'itinerari normal puja per una gran pala directament al cim però nosaltres, seguint els consells que ens va donar la Camille, guardessa del refugi, ens hem decantat a la dreta per anar a buscar un coll poc marcat, evitant així els pendents més forts i reduïnt el risc d'allaus.
El pendent també era fort per aquesta banda però a poc a poc hem anat superant el desnivell fins que hem arribat a les proximitat del coll. Feia un vent gelat i molt fort i la part alta de la muntanya estava plena de plaques de gel a causa precisament del vent. Hem decidit completar el poc recorregut que quedava amb grampons, de manera que ens hem descalçat esquís i raquetes i ens hem posat els grampons iniciant a peu el tram final de l'ascensió. Ha estat relativament difícil perquè hi havia sectors de neu gelada alternant-se amb sectors de neu pols,  però finalment hem arribat al cim de la Tête de Fer (2.883 m).
Hem tingut molta sort perquè justament quan hem arribat al cim ha afluixat el vent i això ens ha permés gaudir tranquil·lament del panorama i de la satisfacció d'arribar a un cim tan treballat. Hem fet unes quantes fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i ens hem preparat per a l'esquiada. La neu estava força bé i ens ha permès gaudir d'una magnífica esquiada fins que a la part baixa del bosc hem hagut de fer un petit tram a peu perquè era un bosc espès i molt poc esquiable.
Finalment hem arribat a la gîte amb els esquís als peus, satisfets per aquesta gran jornada d'esquí de muntanya i, després de la dutxa i una mica de relax, hem acabat la jornada amb un magnífic sopar.
I aquí teniu el vídeo de l'ascensió a la Tête de Fer:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Foréant 2017
Gran
Paradiso, 2015
La Tresenta
2015

diumenge, 27 de gener de 2019

Punta d'Incianao (2.575 m) amb esquís

Punta d'Incianao
Avui la previsió del temps era bastant dolenta. Tot i que no es preveien grans nevades, el dia s'esperava molt tapat, amb nevades esporàdiques i, el que és pitjor, amb vent fort. Davant d'aquest panorama negatiu, ahir al vespre vam demanar a la guardessa del refugi que ens recomanés alguna ascensió apta per a condicions climatològiques adverses com les que s'esperaven per avui. Sense dubtar, ens va recomanar la Punta d'Incianao. És un ascensió relativament curta, en bona part protegida del vent pel bosc de làrix, i amb una altitud relativament baixa. A més, la guardessa ens va assegurar que, tot i la baixa altitud del punt de partida, hi havia neu abundant.
Després d'un bon esmorzar a la gîte hem travessat en cotxe el col de Larche i hem baixat fins a la petita població d'Argentera, punt d'inici de l'ascensió. Tal com estava previst, el dia estava tapat i queien espurnes de neu però ens hem equipat i hem iniciat l'ascensió. Després de travessar per un pont el Torrente Stura hem començat a pujar pel bosc. Hi havia força neu però el pendent era bastant forçat, fins al punt que hem pensat que el tram del bosc era difícilment esquiable.
Després d'una bona estona de pujar fent llaçades entre els arbres hem arribat al límit del bosc i hem entrat en una valleta orientada al sud per on hem seguit pujant entre la boira. Al cap de poc ja hem vist el cim de la Punta d'Incianao, defensada per una pala ben dreta. Hem superat aquest darrer tram mentre el vent augmentava i començava a nevar, arribant al cim de la Punta d'Incianao (2.575 m).
És un cim secundari però està considerat com a vèrtex geodèssic i el cim està marcat amb una rústica creu de fusta. No ens hem entretingut gaire al cim perquè el vent bufava fort i el fred era intens. Hem fet les fotos de cim i hem iniciat la baixada, pel mateix itinerari.
Després de baixar esquiant la pala final del cim i la valleta superior hem arribat a l'inici del bosc. Com que a la pujada havíem comprovat que el bosc era poc esquiable, hem decidit baixar més a l'esquerra, seguint les traces d'uns esquiadors italians que haviem vist baixar per aquí després d'abandonar l'ascensió. No ens hem equivocat; hem anat baixant buscant les clarianes del bosc i hem aconseguit el que a la pujada semblava impossible: baixar esquiant fins al punt de partida.
Ja a Argentera, hem hagut d'esperar una estona que arribessin els raquetistes i després hem iniciat el retorn en cotxe fins a la gîte. No ha estat fàcil; la neu havia quallat a bona part de la carretera i ha faltat ben poc perquè ens veièssim obligats a posar les cadenes. Finalment hem arribat al Refuge de Larche, molt satisfets d'haver aprofitat el dia malgrat la climatologia adversa.
Ens hem recuperat del fred i la neu amb la calidesa del refugi i ens hem acabat de recuperar amb un magnífic sopar, rematat amb el tradicional brindis de génepi.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
L'Alpet amb
esquís 2018
Pic du Fond de
Peynin, 2017
Traversier amb
esquís, 2017

dissabte, 26 de gener de 2019

Pic Ventasuso o L'Enclause (2.712 m) amb esquís

Ventasuso - L'Enclause
Seguint la tradició ja establerta en els darrers anys, hem fet la sortida de finals de gener als Alps del Sud. Aquest any el punt central del terreny de joc de les nostres activitats d'esquí de muntanya ha estat el Col de Larche, situat a la frontera entre França i Itàlia, per on passa una carretera internacional. Allà conflueixen dues valls, la de l'Ubayette per França i la Valle Stura per Itàlia.
Ahir a la tarda vam sortir de casa i hem dormit en un hotelet a la població de Manosque. Avui al matí hem completat el recorregut en cotxe fins arribar al Col de Larche, punt de partida de l'ascensió d'avui. Com que venim de lluny i en aquesta època de l'any els dies són curts, hem programat una activitat no massa larga però certament interessant. El nostre objectiu era el cim que els italians anomenen Ventasuso i el francesos L'Enclause, situat a la frontera entre els dos països, tot i que nosaltres hem pujat per la vessant italiana, la més esquiable.
Érem 6 persones, tres esquiadors i tres raquetistes, i després de preparar el material i equipar-nos convenientemnt hem iniciat l'ascensió. Hem vorejat el Lago della Maddalena, situat al costat mateix del coll, i després ens hem orientat directament cap al cim del Ventasuso. Hi havia força neu en aquesta vessant però a l'altra banda de la carretera les cares orientades més al sud es veien pelades.
Buscant els millors passos i seguint algunes traces d'esquiadors més matiners, hem anat avançant cap al cim. El pendent era suau i la neu estava molt bé, de manera que ben aviat i sense massa dificultat hem arribat al cim del Ventasuso (2.712 m).
Feia bon dia, molt fred però sense vent, i des del cim es veia un extens panorama, tant sobre l'Ubayette com sobre la Valle Stura. Hem reconegut algunes muntanyes com l'Oronaye, la més important de la zona, i alguns dels objectius que tenim programats per als proers dies. Hem fet quatre fotos i un vol de dron i hem iniciat l'esquiada de retorn al Col de Larche (Colle della Maddalena per als italians). La neu estava perfecta i ens ha permès una magnífica esquiada fins al cotxe.
Un cop acabada l'ascensió hem baixat al poble de Larche, situat a només 5 km del coll, on teníen l'allotjament reservat en una gîte d'étape anomenada Refuge de Larche. És una instal·lació molt confortable, un refugi de muntanya a peu de carretera, on ens han tractat de primera. Per sopar ens han donat puré de llenties, carn estofada, taula de formatges de l'Ubaye i poma al forn. Un menú ideal per a muntanyencs afamats com nosaltres.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Tour de l'Aiguille
Large 2018
Pointe Basse 
de Mary, 2018
Tête de 
Paneyron, 2018

dissabte, 19 de gener de 2019

GR7: Mont-ral - Arbolí

GR7: Mont-ral - Arbolí
L'etapa d'avui del GR7 ha estat un magnífic recorregut per la Serra de Prades i la Mussara que hem fet en un dia fred però clar. Hem arribat amb l'autocar a Mont-ral, on vam acabar l'etapa anterior, i ja ens estaven esperant amb el cafè amb llet i el croissant preparats. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada baixant per un caminet fins al Bosquet, un petit agrupament de cases ben a prop de Mont-ral. Més endavant hem trobat una font i hem travessat el Barranc de la Fou, un petit torrent que, segurament, no mereix el nom de barranc.
A partir del torrent el camí puja fort. Hem arribat a l'altiplà de la Serra de la Mussara, una gran extensió coberta de bosc amb una altitud al voltant dels 1.000 metres d'altitud. No és exactament pla sinó que el terreny presenta ondulacions que hem anat resseguint per una bona pista. Després d'una bona estona i un llarg recorregut per l'altiplà hem arribat al lloc conegut com La Punta, a partir d'on hem iniciat un descens en direcció al fons de la vall.
Hem travessat el Torrent del Gorg i poc després hem arribat al punt més singular del recorregut d'avui, un salt d'aigua que forma al seu peu un magnífic gorg d'aigua transparent. L'indret és conegut amb el nom genèric de El Gorg. Hem fet moltes fotos, el lloc les mereixia, i la foto de grup.
Hem iniciat la darrera pujada, no massa llarga, que ens ha portat fins al poble abandonat de Gallicant. El poble, gairebé enrunat, està situat sobre un turó amb grans vistes del poble de Ciurana i la Serra del Montsant. El camí no passa pel poble sinó que el voreja a certa distància i arriba a un petit collet des d'on hem iniciat la baixada final en direcció a Arbolí, el punt final de l'etapa. El camí entra per la part de dalt del poble; hem travessat els seus carrers arribant a l'entrada del poble on ens esperava l'autocar.
Allà mateix ens hem entaulat a l'Hostalet, un magnífic restaurant on hem gaudit del menú de la casa, que tenia entre els seus plats principals les favetes, l'amanida de bacallà i el pollastre amb prunes. Després hem iniciat el retorn a casa amb l'autocar, pensant ja en la propera etapa del GR7 que tenim programada per al mes de febrer.


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc de la
Febró, 2017
Avenc de la
Febró, 2014
Ferrada d'Aigua
al Coll, 2004