dissabte, 20 de juny de 2015

Es Torrent des Gorg Blau (Sa Fosca)

Gorg Blau, Sa Fosca
El Torrent des Gorg Blau, situat a Mallorca en plena Serra de Tramuntana, és considerat per molts barranquistes com un dels millors barrancs d'Europa per la seva longitud, intensitat, ambient i, sobre tot, pel seu tram subterrani anomenat Sa Fosca. Ja feia temps que volíem venir  a fer aquest barranc però any rere any ho anàvem ajornant perquè no trobàvem el moment de programar el viatge a Mallorca. Finalment aquest any hem aconseguit posar d'acord la colla de barranquistes i ahir a la tarda agafàvem l'avió cap a Palma. Ja a l'illa, vam llogar un parell de cotxes (érem sis barranquistes) i ens vam desplaçar fins al refugi de Son Amer, al costat del Santuari des Lluc. El refugi forma part d'una moderna xarxa de refugis que donen servei als caminadors que fan el GR221 i està ubicat en una antiga casa de camp reconvertida en un magnífic refugi. Vam haver de negociar amb el guarda perquè ens deixés l'esmorzar preparat al vespre per poder sortir ben aviat sense esperar l'hora oficial de l'esmorzar del refugi,  a les 8 del matí. Sabíem que la dificultat més gran del barranc és la seva llargada i per això és convenient sortir ben aviat. A més, també sabíem que hi havia poca aigua al torrent i això limita la possibilitat de saltar (botar en diuen per aquí) alguns gorgs i obliga a fer més ràpels.
De bon matí hem esmorzat al refugi i hem sortit en direcció al Gorg Blau. Hem deixat el cotxe al costat de l'aqüeducte, pocs metres després del km 29 de la carretera de Sóller (Ma-10) i hem fet la curta aproximació fins a l'antiga central enrunada. Poc més endavant el riu es va engorjant i comença el Gorg Blau. Al principi estava sec però ben aviat hem començat a trobar gorgs plens d'aigua. A poc a poc hem anat superant els obstacles en forma de ressalts i ràpels, molts d'ells amb nom propi: Salt des Pas, Salt des Ninot, Es Laberint, es Balconet, la Corda d'en Bessó, Gran Canal, Salt des Bony, Tobogan Maleït ... Molts d'ells es poden saltar quan hi ha força aigua però avui les condicions no eren les millors per saltar (poca aigua i no gaire transparent) i hem hagut d'anar muntant ràpels.
Hem arribat al Salt des Penyals, que acaba en el Gorg Eixut. Amb aquest nom no podíem esperar massa aigua i, efectivament, estava totalment sec. Aquí hem trobat la primera dificultat important del descens: una marmita-parany, el que a la Sierra de Guara anomenen poza-trampa. Es tracta d'un gorg sec de certa profunditat al que baixem en ràpel. Quan la marmita està plena sortim nedant sense cap dificultat però quan el nivell de l'aigua és molt baix ens trobem en el fons d'un pou i cal remuntar la paret del davant per alliberar-nos del parany. Amb l'ajut d'una corda fixa hem superat el pas sense massa problemes i hem arribat al Pas des Duro, on hi ha una escapatòria equipada com a via ferrada que permet sortir o entrar al torrent. En Toni tenia molèsties a l'esquena i ha preferit sortir pel Pas des Duro; abans hem esmorzat aprofitant que aquest pas marca aproximadament la meitat del recorregut. Hem seguit torrent avall, impressionats per aquest indret tan singular i per les dimensions gegantines de la profunda esquerda per on baixa encaixonat el torrent. Hem superat més i més obstacles: el Tobogan dels Forats, el Salt Bo, el Tobogan d'en Balti, el Tobogan del Parany ... acostant-nos ja a Sa Fosca, la part més singular d'aquest descens, que comença amb un ràpel que els primers barranquistes que van baixar per aquí van batejar amb un nom ben descriptiu: Es Pas de s'Acolloniment. Abans, però, encara ens quedava un important obstacle imprevist. Just en el darrer ràpel abans del Pas de s'Acolloniment, hem baixat a un gorg amb una mica d'aigua; quan hem intentat avançar ens hem trobat amb un mur extraplomat que ens barrava el pas: estàvem en una marmita-parany ! Hi havia unes cordes amb nusos però la situació era complexa perquè el mur començava en extraplom i, a més, al peu del mur hi havia aigua i no es feia peu, de manera que el punt de partida era molt baix. Després d'un primer intent que, amb un excés d'optimisme, havia fet amb la pesada motxilla a l'esquena, el nostre explorador ha aconseguit, a la segona, véncer el pas. La tècnica no ha estat fàcil: per sort, a la dreta del mur hi ha unes roques on es fa peu i fent un pèndul des d'allà l'explorador ha aconseguit situar-se a l'inici del mur per sobre del nivell de l'aigua. Després, amb l'ajut de dos shunts i utilitzant dues baguetes com a estreps, ha deixat enrere el parany caça-passerells. Però no estava tot resolt. Després de dos intents frustrats hem vist que era molt difícil que la resta del grup pogués pujar per allà, de manera que hem convocat el gabinet de crisi per valorar la situació i buscar la sortida del parany. Després d'un estudi a fons per part del grup d'experts (dos enginyers, un projectista industrial, un geòleg i un matemàtic) hem planificat una operació de rescat en tota regla. Hem observat que a la dreta del lloc per on puja la corda de nusos hi havia un altre pany de paret, vertical però no extraplomat, una mica més alt però amb l'avantatge que es fa peu a la base, de manera que es pot ajudar des de baix al que puja. Hem muntat un ancoratge en uns grans blocs i hem equipat el mur amb una corda estàtica amb nusos formant anelles. Després ja ha estat fàcil pujar utilitzant la corda amb anelles com a escala i assegurats des  de dalt.
Després de vèncer el parany ja tot ens ha semblat fàcil; immediatament hem trobat el Pas de s'Acolloniment, un ràpel de 17 metres que ens endinsa en el sector fosc del Torrent: Sa Fosca. Aquest sector totalment subterrani presenta, tot i la foscor, poques dificultats tècniques. L'hem anat recorrent, impressionats per l'entorn màgic d'aquest torrent i gaudint d'una experiència única. Aquí els diferents ressalts tenen també nom propi: s'Escopidor, Es Foradí, Es Caragol, Es Cavallet, la Plaça des Tremolor. Abans del que ens pensàvem hem començat a veure la llum al fons del túnel i hem arribat a la platja de grans blocs on acaba Sa Fosca. Ja amb llum hem superat els darrers ressalts i un petit caos de blocs arribant a S'Entreforc, punt final del Torrent des Gorg Blau.
Des de s'Entreforc hi ha dues opcions: baixar pel Torrent de Pareis o remuntar fins a s'Escorça. Nosaltres volíem baixar per Torrent de Pareis per acabar l'aventura a la platja de Sa Calobra però ja era tard i finalment hem decidit tornar pel camí de s'Escorça, una llarga remuntada de dues hores fins a la carretera on teníem els cotxes. Després de menjar una mica hem iniciat la pujada, llarga i amb fort pendent, que ens ha fet suar de valent. A dalt ens esperava en Toni amb el cotxe; hem recuperat l'altre cotxe i hem anat al refugi de Son Amer. Ahir ja vam avisar que difícilment arribaríem a sopar i efectivament hem arribat quan ja tothom havia acabat de sopar i el menjador estava tancat però el guarda del refugi ha tingut l'amabilitat de servir-nos el sopar a deshora.
Aquesta vegada hem fet poques fotos; en realitat, l'àlbum que presentem aquí està format per captures de pantalla dels vídeos que hem rodat, de manera que la qualitat de les imatges no és gens bona. El que sí tenim és un vídeo amb les escenes més interessants d'aquest descens. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:



ÀLBUM DE FOTOS  -  TRACKS:   ACCÉS  -   RETORN

ENTRADES RELACIONADES:
GR221: Santuari
de Lluch, 2013
Oscuros del
Balces, 2011
Barranquisme
i caça major, 2011

5 comentaris:

Joan Castelltort ha dit...

Bo reportatge , si senyor, tenim en compte el recursos i que no diposavem de temps per filigranes. Esperem amb delit la peli, per reviure els moments passats .
salut

Joan Castelltort ha dit...

Quan tornem , el farem em més calma , ara que ja sabem en que ens podem trovar.

J. Rafel Alsina ha dit...

Efectivament, esperem la pel·licula per recordar aquesta històrica jornada de barranquisme. Crec que aquesta vegada la pel·licula la podrem presentar al festival de cinema de terror de Sitges.

Anònim ha dit...

En la marmita se echaba de menos a nuestro amigo el jabalí...

J. Rafel Alsina ha dit...

Pues quizá tengas razón. Con un jabalí pisándonos los talones habríamos salido del pozo corriendo...