Foto d’arxiu: Paret de Santillana, desembre 2018
Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l’ascensió de la Paret de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no excessivament difícil.
La part més destacada de l’ascensió és la fisura de la primera tirada, que vam superar combinant encastament i adherència de placa. Al final d’aquesta fisura hi ha un pas especialment difícil (V+) quan cal canviar de fissura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com a 6a.
La resta de la via discorre per placa i es caracteritza per la gran quantitat de merlets (setas), que vam utilitzar tant com a excel·lents preses com per muntar assegurances passant-hi una baga. Els escaladors de la zona anomenen aquesta tècnica “lazar setas”. Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant-se amb aquests merlets.
Mentre escalàvem ens va sobrevolar un bon grup de voltors; en vam arribar a comptar disset. Un cop acabada l’escalada vam baixar a la Pradera de Navajuelo, on ens vam instal·lar en una bauma per bivaquejar.
Al davant teníem la gran Paret de Santillana i, ben a prop, una curiosa roca anomenada el Mogote de los Suicidas. Aquesta pradera es troba en una de les zones més altes de la Pedriza i aquella nit hi feia un fred intens. Al matí tot apareixia completament gebrat.
La part més destacada de l’ascensió és la fisura de la primera tirada, que vam superar combinant encastament i adherència de placa. Al final d’aquesta fisura hi ha un pas especialment difícil (V+) quan cal canviar de fissura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com a 6a.
La resta de la via discorre per placa i es caracteritza per la gran quantitat de merlets (setas), que vam utilitzar tant com a excel·lents preses com per muntar assegurances passant-hi una baga. Els escaladors de la zona anomenen aquesta tècnica “lazar setas”. Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant-se amb aquests merlets.
Mentre escalàvem ens va sobrevolar un bon grup de voltors; en vam arribar a comptar disset. Un cop acabada l’escalada vam baixar a la Pradera de Navajuelo, on ens vam instal·lar en una bauma per bivaquejar.
Al davant teníem la gran Paret de Santillana i, ben a prop, una curiosa roca anomenada el Mogote de los Suicidas. Aquesta pradera es troba en una de les zones més altes de la Pedriza i aquella nit hi feia un fred intens. Al matí tot apareixia completament gebrat.
RESSENYA:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada