Ara fa 40 anys, el desembre de 1978, vaig escalar per darrera vegada a la Pedriza del Manzanares. Aquest sector de la Serra de Guadarrama té un paisatge singular, amb roques, parets i agulles granítiques. En certa manera recorda el paisatge de Montserrat, tot i que la roca és diferent. És una escola d'escalada on es poden trobar centenars de vies de tots els nivells de dificultat.
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras.
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron.
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió.
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras.
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron.
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió.
ENTRADES RELACIONADES:
 El Pájaro, Ribas- Acuña, 1978 |  Escalada a Peña Sirio, 1978 |  La Sur del Pájaro, 1978 |
DESNIVELL: 400 m
RECORREGUT: 10 km (anar i tornar)
HORARI: 3 h 30 (anar i tornar)MAPA:
PARTICIPANTS: Magda i J. Rafel
2 comentaris:
Cuando no te dejan pasar la barrera del Parque y no hay bus, lo mejor es volverse a Manzanares y coger la carreterita de El Tranco y aparcar al final.
El trayecto a Cantocochino es más corto y rápido.
Efectivamente pero yo había leído que el aparcamiento del Tranco se llena pronto y a las horas que llegamos...
Publica un comentari a l'entrada