GR2: Terrades - Sant Martí Sesserres

Segona etapa del GR2, el camí de gran recorregut que comença a La Jonquera i acaba a Sant Adrià. Avui hem seguit recorrent l'Alt Empordà sortint de la petita població de Terrades i acabant en una altra població, encara més petita: Sant Martí Sesserres. El dia era gris i ennuvolat, però no ha plogut i hem pogut gaudir d'una magnífica caminada, amb ambient de tardor, per terres empordaneses. Ha estat una etapa plàcida i agradable, ideal per gaudir de l’Empordà més autèntic en ambient de tardor.

Hem arribat en autocar al Glamping de la Vall de Codó, on vam dinar al final de l'etapa. Com és habitual, ja ens estaven esperant amb el croissant i el cafè amb llet per esmorzar. Després, l'autocar ens ha baixat fins a Terrades, molt a prop, per iniciar la caminada. 

La primera part del recorregut segueix la carretera local que porta a Vilarig, una via estreta però tranquil·la i amb molt poc trànsit, envoltada de boscos i camps de conreu. Després de 3 km i mig d'asfalt, hem deixat la carretera i aviat hem arribat a Vilarig, un petit nucli amb les ruïnes d'un castell i l'església romànica de Sant Martí. 

A la petita plaça del poble hem fet la foto de grup, abans de seguir el nostre recorregut per pistes i camins. Hem passat al costat de l'ermita de la Mare de Déu de Vida i, poc després, hem arribat a Lladó, una població més gran i amb molta vida, on fins i tot hi ha un bar.

A la sortida de Lladó hem agafat una bona pista, que ja no hem deixat fins gairebé el final de l'etapa. Després d'un llarg tram de pista, hem arribat a Sant Martí Sesserres, un altre petit nucli amb església i masia adjunta. Aquest era el final teòric de l'etapa, però hem seguit uns 600 metres més per una carretereta, fins arribar a una carretera més gran, on ens esperava l'autocar.

Després, ja en autocar, ens hem desplaçat fins al restaurant Can Vilà, on ens esperaven amb la taula parada per dinar. Un magnífic menú en el que destacaven com a plats principals l'arròs del senyoret i les costelles al forn a baixa temperatura.

I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquesta etapa. Ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR2: La Jonquera
Terrades, 2025 GR3: Caraüll-
Moià, 2021 GR3: Puigví-
Caraüll, 2021

---

PARTICIPANTS:

Inma - Jorge - Marta - Miquel B. - Maribel - M. José - Ramon - J. Antonio - Jose - Isaac - Montserrat - David - Nora - Lluís - Cati - Begonya - Paco - Miquel M. - Xesco - Trinidad - Guille - Agnès - Àngela - Mònica - Teresa - Carles - J. Rafel 

---

Corredor de les Àligues

El corredor de les Àligues és una línia de ràpels que baixa per una marcada canal a la Paret d'Aragó, el gran cingle de la part aragonesa del congost de Mont-rebei. Va ser equipat fa uns 25 anys per en Joaquín Olmo i el seu equip; una magnífica i segura instal·lació, que es conserva en perfecte estat.

Són 9 ràpels, gairebé tots de més de 50 metres, i baixen uns 500 metres de desnivell. Tot i l'espectacularitat de la Paret, el descens no és difícil. No hi ha cap tram extraplomat, les reunions són en general còmodes i no n'hi ha cap de penjada. 

La dificultat més gran està en trobar les reunions per l'extensa paret, però nosaltres no hem tingut problemes i les hem trobat totes al seu lloc. Un altre aspecte important és el rics que s'enganxin les cordes al recuperar-les. Nosaltres portàvem cordes de reserva i material de remuntar però no ha estat necessari utilitzar aquests materials perquè hem recuperat totes les cordes sense cap problema. 

Ahir, després de l'activitat que vam fer a la Terreta, ens vam desplaçar fins a l'alberg de Montfalcó, on hem passat la nit. Com que l'activitat és llarga, hem matinat molt i a les 6 del matí ja sortíem del refugi. Hem pujat amb un dels cotxes fins a la Bassa del Montsec deixant l'altre a Montfalcó per a la tornada.

Encara era fosc quan hem començat a caminar per la pista que porta al cim de Montgai, el punt més alt del Montsec de l'Estall. Poc abans d'arribar-hi, hem deixat la pista per seguir un corriol que ressegueix el llom del cingle, sobre l'estimball fins arribar a un collet a la capçalera del Corredor de les Àligues.

El descens comença amb un ràpel curt, d'uns 12 metres, que ens situa a la primera reunió sobre un gran buit. Amb dos ràpels llargs i verticals hem arribat fins a un bosc penjat. Des d'allà, unes cordes fixes ens han ajudat a arribar a la capçalera del següent ràpel. A partir d'aquest punt, la paret perd verticalitat i els ràpels, tot i ser molt llargs, són fàcils i acaben sempre en bons replans. 

Molt abans del que havíem calculat, estàvem acabant el descens quan s'ha produït una circumstància imprevista que ha capgirat els nostres  plans: el rescat.

Mentre baixàvem, sentiem crits en algun punt indeterminat de la muntanya però no sabíem d'on venien ni tampoc enteniem el que deien. Al cap d'una estona hem vist un helicòpter de rescat de la Guàrdia Civil (GREIM) donant voltes per la zona. Fins i tot s'han acostat a nosaltres, segurament pensant que érem els que havien de rescatar. Utilitzant els senyals internacionals de socors, els hem dit que no necessitàvem ajuda i han seguit buscant amunt i avall.

Al cap de poc, quan hem completat el penúltim ràpel, hem trobat una dona malferida en un replà de la paret. Tot i que no s'expresava amb claretat, segurament a causa de l'accident, ens ha dit que era senderista i havia pujat mig grimpant per algun lloc, sense saber gaire bé on anava, fins que s'ha encinglerat i ha acabat caient per un ressalt.  Estava en un lloc emboscat, de manera que era impossible que la veiessin des de l'aire, però aviat hem fet senyals a l'helicòpter i s'ha activat el rescat.

Les ferides eren greus, amb els dos turmells trencats, un d'ells amb fractura oberta, de manera que l'actuació era urgent.

L'operació de rescat ha durat unes dues hores, ja que el metge ha hagut d'estabilitzar la ferida i fer una primera cura d'urgència per poder fer l'evacuació amb seguretat. Nosaltres hem ajudat en el que hem pogut, fent d'auxiliars d'infermeria mentre el metge feia la seva feina. Després, hem posat la dona a la camilla i l'han pujat amb la grua fins a l'helicòpter. Finalment han pujat els rescatadors, donant per acabada l'operació.

Hem recollit les nostres cordes, que havien servit per assegurar totes les maniobres durant el rescat, i hem fet el darrer ràpel per acabar el descens del corredor. Després ens quedava la llarga caminada de retorn. Primer hem seguit un corriol indefinit, baixant el darrer esglaó del cingle i vorejant el pantà fins a enllaçar amb el camí de Montfalcó, més amunt del pont penjat. Després, ja per un bon camí, hem passat els dos trams de les vertiginoses passarel·les de Montfalcó i hem acabat remuntant pel camí fins a l'alberg de Montfalcó on ha acabat la nostra aventura.

I aquí teniu el vídeo del Corredor de les Àligues, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova Negra de
Corçà, 2022 Montrebei en
Caiac, 2015 Montsec de
l'Estall, 2012

---

RESSENYA:

PARTICIPANTS:

Manel - Oriol - Xavier - J. Rafel

---

Barranc de Corneli

Hem tornat a la Terreta per fer el descens d'un altre dels seus magnífics barrancs. El barranc de Corneli és un dels més destacats de la zona, amb els seus dos ràpels volats de 65 i 35 metres i amb el gran ambient de muntanya de la Terreta.

Hem arribat a Espluga de Serra i hem iniciat la caminada d'aproximació al barranc pel corriol que comença al costat de l'escola. El camí, que ja coneixem prou bé després de diverses sortides per la zona, puja fins al peu dels cingles i després els voreja per pujar al capdamunt de la carena del Pui de Lleràs, ben a prop del Coll de Serradell. Avui, a més de la bellesa del panorama, hem pogut gaudir de la tardor, que omplia el bosc amb els seus colors característics.

Hem seguit per la carena, amb un gran panorama per les dues bandes, la Pallaresa i la Ribagorçana, fins que, poc abans d'arribar al cim del Pui de Lleràs, hem deixat la carena per agafar una antiga pista que voreja el cim, uns metres més avall. La pista travessa el torrent de Sant Miquel i l'esperó que separa aquesta vall de la del torrent de Corneli. Després, hem baixat pel dret fins a la capçalera del primer ràpel, a sobre d'un considerable estimball. 

Avui no baixava aigua pel torrent i això ens ha tranquil·litzat, ja que ens temíem una dutxa imprevista com la que vam trobar, fa poques setmanes, al proper barranc de Sant Miquel.

El primer ràpel està instal·lat amb un únic parabolt però reforçat amb una baga passada per un arbret. Són 65 metres, en bona part volats, que baixen l'esglaó principal del cingle. Després d'un tram de transició, fàcil però amb alguna ressalt delicat a causa de la roca mullada i relliscosa, hem arribat al segon ràpel, d'uns 20 metres.

Ens ha sorprès que la instal·lació d'aquest ràpel fos d'un únic punt, un parabolt. La instal·lació era prou fiable però s'apartava de les normes de seguretat que aconsellen rapelar sempre de dos punts. El ràpel era relativament curt i fàcil i aviat estàvem novament lluitant amb la vegetació en el tram de transició.

La instal·lació del ràpel de 35 metres està en un replà penjat del buit. Per arribar-hi s'ha de fer un curt ràpel o passamà d'uns 8 metres, ja que baixar sense assegurar seria temerari. La instal·lació d'aquest ràpel estava malmesa, segurament a causa de les pedres arrossegades per alguna crescuda, i hem hagut d'improvisar una instal·lació precària en uns arbustos propers. Afortunadament, el ràpel és del tipus rampa i la càrrega que suporten els arbustos és petita, però és necessari renovar la instal·lació.

El ràpel de 35 metres és gairebé tot volat i baixa per un gran desplom, en un entorn espectacular emmarcat en el bosc de tardor. Un entorn realment màgic.

Després, la ressenya marcava dos petits ràpels més però hem anat baixant seguint el torrent i no hem trobat cap instal·lació, encara que hem desgrimpat alguns ressalts abans d'arribar a la pista que va d'Espluga de Serra a Sapeira. Abans havíem deixat un cotxe en aquest punt, de manera que hem acabat aquí el nostre recorregut.

Després de menjar una mica ens hem desplaçat fins a l'alberg de Montfalcó, al Montsec de l'Estall, per passar-hi la nit, ja que per demà tenim programada una nova aventura.

I aquí teniu el vídeo del barranc de Corneli. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Barranc de Sant
Miquel, 2025 Pui de
Lleràs, 2023 Pui de
Lleràs, 2022

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Exploracions d'engorjats a la Terreta. Grup d'Exploracions espeleològiques de Granollers, 2020

PARTICIPANTS:

Manel - Oriol - Xavier - J. Rafel

---

Barranc de Na Graus

El barranc de Na Graus és una gran vertical d'uns 150 metres. És un gran cingle de roca conglomerada que es despenja de la Serra de Penyagalera,  a la part aragonesa del Massís del Port, a prop de la població de Beseit.

Després de l'activitat d'ahir a la Falconera, avui ens hem despertat de bon matí a la Fonda Miralles de l'Horta de Sant Joan. Després d'un bon esmorzar, gairebé de forquilla, hem anat fins a Beseit, on ens esperava la resta de la colla, que han sortit al matí de casa.

Hem completat la pista fins al punt d'inici de l'aproximació al barranc, una explanada al costat d'una casa des d'on teníem una visió panoràmica del gran mur conglomerat que ens esperava.

El barranc té dues parts ben definides però la superior té poc interès esportiu i, a més, requereix una llarga aproximació, de manera que la majoria dels barranquistes que baixen el barranc van directament a l'inici de la gran vertical.

Nosaltres també hem deixat de banda la part superior i hem anat directament a la vertical. L'aproximació és relativament llarga, gairebé una hora i mitja, però interessant, amb algunes grimpades fàcils i un pas equipat amb una cadena.  El camí està poc definit i té uns quants punts dubtosos, però hem arribat sense problemes a la part superior del cingle i ens hem equipat al costat de la llera seca del torrent.

Hi ha un primer ràpel abans de la vertical, que fins i tot es pot evitar desgrimpant per la riba dreta del barranc. Nosaltres hem fet un curt ràpel, aprofitant una instal·lació natural en una savina, per arribar a l'inici de la vertical.

Hem fet cinc ràpels més, vertiginosos i amb un gran ambient, pel mur vertical. La paret té un seguit de panxes que formen curts desploms i petites plataformes on es munten les reunions. La primera reunió té un passamans per arribar-hi i les altres requereixen fer petits pèndols, sempre fàcils, per arribar a les instal·lacions. 

Com que érem una bona colla i no cabíem a les reunions, hem utilitzat el mètode de cosir la paret, de manera que en alguns moments teníem fins a tres ràpels muntats alhora, amb algú baixant. Aquesta tècnica, a més de ser la més eficient, ha donat a l'operador de dron l'oportunitat de captar seqüències realment espectaculars de les maniobres de corda a la gran paret vertical. 

En menys temps del que pensàvem, hem completat el descens fins al peu de la paret. Després hem tornat al punt de partida, primer sense camí i finalment seguint el camí de pujada per completar el darrer tram del retorn.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta barranc, que aquesta vegada ha estat editat per la productora pròpia del Blog de Muntanya: Quercus Films, amb la col·laboració d'Edicions JGB.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cocó Fondo i
Carroveres, 2024 Barranc de
Cubars, 2022 Gúbies del
Regatxol, 2022

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Els 50 millors barrancs del massís del Port, de Carlos Martínez. Cossetània Edicions

PARTICIPANTS:

Adriana - Alícia - Joan G. - Manel - Merche - Toni - Xavier - J. Rafel

---

Les Moles del Don i la Falconera

Les Moles del Don són unes muntanyes de roca conglomerada que formen unes grans cingleres que cauen sobre l'Estret d'Arnes. Avui hem fet un recorregut excursionista per la carena que formen les Moles del Don, arribant fins al cim de la Falconera (804 m). És una caminada però amb certes dificultats que el fan més interessant i variat. 

El punt de partida ha estat l'aparcament del Mas de Lliberós, un lloc molt conegut perquè és el punt de partida normal per al recorregut dels Estrets d'Arnes, un clàssic de l'excursionisme. Des d'allà hem iniciat la caminada baixant fins al costat del riu per seguir el camí dels Estrets. Én un bon camí que ressegueix el riu, entrant en el congost dels Estrets.

Al cap de poc, hem deixat el camí per creuar el riu i agafar un corriol que voreja per sota les grans parets de les Moles del Don per anar a buscar el punt feble d'aquests grans cingles: la Canal del Magí.

La part inicial d'aquesta canal és una estreta xemeneia que cal superar per oposició, utilitzant la tècnica de ramonage. Fins fa pocs anys, aquesta canal estava equipada amb uns ferros en forma de T que permetien pujar amb certa facilitat. Aquella instal·lació es va desequipar però la darrera vegada que vam passar per aquí hi havia unes cordes fixes que ens ajudaven a superar el pas sense l'ajut dels ferros.

Avui no hi havia cap equipament. Només un parell d'ancoratges químics i una instal·lació de ràpel que permeten assegurar el pas. La xemeneia és curta, no arriba als 10 metres, i la dificultat no és molt gran (III). Hem superat la canal i, a sobre, hem trobat un bon camí, marcat amb fites, que ens ha portat fins a la part superior de les Moles del Don, una llarga cresta que arriba fins a la Falconera.

La carena de les Moles del Don és molt panoràmica, Al llarg del recorregut hem pogut veure bona part de les muntanyes del Massís del Port, entre les que destaquen especialment les Roques de Benet. La major part del recorregut és per un bon camí però hi ha alguns passos una mica vertiginosos quan la cresta s'estreny i cal passar caminant per un estret llom rocós amb un gran estimball al costat, un pas més impressionant que difícil, ja que el fem caminant.

Després d'una bona estona caminant per la cresta, superant les petites dificultats que hem anat trobant, hem arribat al cim de La Falconera (804 m), un cim llarg i estret, molt panoràmic. Hem fet una curta aturada que hem aprofitat per fer volar el dron i prendre algunes imatges per al vídeo.

Hem iniciat el retorn baixant de la Falconera per l'altra banda. Un camí ben definit i marcat amb fites però que obliga a fer unes quantes desgrimpades, baixant per la cresta que porta al Coll del Xato.  Amb molta cura hem anat desgrimpant els petits ressalts que hem anat trobant per la cresta fins arribar al coll, on hem trobat una pista.

Ben aviat hem deixat la pista per agafar un petit camí per on hem baixat, ja sense cap dificultat, fins al Riu dels Estrets, ben a prop de l'aparcament on havíem iniciat la caminada. 

I aquí teniu el vídeo d'aquest recorregut. Aquesta vegada és obra d'Edicions JGB i ha estat cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Les canals de
Les Moles, 2024 Via Tintin a les
Moles, 2022 Estrets
d'Arnes, 2011

---

PANORÀMICA:

PARTICIPANTS:

Joan G. - Toni - J. Rafel

---

Montserrat, cims sense corda: Sant Jeroni (II)

Ja fa quatre anys que es va publicar el llibre Montserrat, cims sense corda. En aquesta publicació es proposa un bon grapat d'ascensions a roques i agulles de Montserrat amb la característica comuna que aquestes ascensions es poden fer sense corda. 

Els seguidors del blog sabem que des de la publicació d'aquest llibre em vaig proposar fer totes aquestes ascensions i per això he fet un total de nou sortides per diverses zones de Montserrat per anar pujant les roques i agulles ressenyades en el llibre.

Després de força temps, avui he reprès aquest projecte, que havia quedat una mica arraconat, per fer una segona incursió a la zona de Sant Jeroni. En total he pujat 8 cims, gairebé tots fàcils i només en un d'ells he hagut d'utilitzar la corda per assegurar un pas fàcil però exposat.

He sortit del Monestir de Montserrat iniciant la caminada pel Camí Vell de Sant Jeroni, passant pel Pas dels Francesos, l'ermita de Santa Anna i el Pla dels Ocells, fins enllaçar amb el Camí Nou de Sant Jeroni, que ve de l'estació superior del funicular. 

El Cigronet: Ben a prop de la cruïlla de camins hi ha el primer cim de la jornada: el Cigronet. És una petita agulla que s'enlaira sobre el camí, davant del Cap de Mort. El punt feble de l'agulla està al vessant sud, on un pedestal permet pujar molt fàcilment fins al peu del cigró final que es supera amb una curta grimpada d'uns quatre metres.

L'ascensió és fàcil però una mica exposada perquè hi ha caiguda per totes bandes, de manera que he aprofitat un parabolt per assegurar el pas i unes bagues al voltant del cim per muntar un passamans de baixada.

La Veïna del Gegant Encantat: He seguit pel camí de Sant Jeroni fins a un mirador situat gairebé al tram final del camí. Des del mirador he pogut veure el Gegant Encantat i, a sota mateix, la Veïna, el proper objectiu d'avui. He baixat per una canal arbrada fins al peu d'una curta aresta que m'ha portat al cim. 

Les roques 310 i 311: He tornat al camí de Sant Jeroni i, poc més amunt, l'he tornat a deixar per acostar-me a dues petites agulles sense nom, numerades com a 310 i 311 en el mapa de Ramon de Semir. Les ascensions han estat també fàcils, per l'aresta, encara que, com és habitual en aquestes ascensions sense corda, una mica exposades.

Sant Jeroni: He tornat al camí per pujar fins al cim més alt de Montserrat, el Mirador de Sant Jeroni, a on s'arriba caminant sense cap dificultat. El panorama des del cim és molt extens i el buit a l'altra banda de la barana del mirador és impressionant.

Al costat mateix del cim principal hi ha una roca poc més baixa, on hi havia el vèrtex geodèsic. En un minut m'he acostat al cim secundari, que apareix en el mapa de Ramon de Semir amb numeració pròpia. És la roca 302.

Roca 324: A l'est del Mirador hi ha una altra agulla d'accés fàcil, la 324. Per arribar-hi he baixat fins a l'ermita de Sant Jeroni, des d'on surt un corriol que hi porta. L'ascensió no té cap dificultat però el cim té una bona caiguda sobre la canal del Pou del Glaç, més coneguda com a Canal del Mejillón.

Mirador del Moro: He acabat les ascensions d'avui amb un altre cim fàcil i molt conegut. El Mirador del Moro és un cim destacat, on antigament hi havia l'estació superior de l'aeri i actualment hi ha un centre de comunicacions amb moltes antenes. De fet, no s'arriba al cim perquè està ocupat pel gran edifici, però sí a una terrassa penjada sobre l'abisme de la Paret de l'Aeri. He fet la foto del cim al costat de l'antiga roda de la maquinària de l'aeri, que avui no és més que una mostra d'arqueologia industrial.

Després de fer aquest darrer cim m'he donat per satisfet, iniciant el retorn a casa. He baixat directament per uns pendents rocosos fins enllaçar amb el camí de Sant Jeroni, per on he baixat seguint el mateix itinerari de pujada.  

I aquí teniu un vídeo amb el resum de l'activitat d'avui per la part més alta de Montserrat. Aquesta vegada el vídeo és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sense corda
Ecos (V) Sense corda
Ecos (IV) Sense corda
Ecos (III) Sense corda
Ecos (II) Sense corda
Ecos (I) Sense corda
Frares (II) Sense corda
Frares (I) Sense corda
Agulles Sense corda
Sant Pau Vell

---

BIBLIOGRAFIA:

• Montserrat, cims sense corda, de Damià Pérez. Editorial Prames.
• Montserrat pam a pam, de Josep Barberà i Sauqué. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

PARTICIPANTS:

J. Rafel (en solitari)

---

El Cogulló de Turp (1.620 m)

El Cogulló de Turp (1.620 m) és una muntanya aïllada i molt característica del Prepirineu, situada en el límit entre el Solsonès i l'Alt Urgell. La seva silueta piramidal s’alça amb força sobre les valls que l’envolten, especialment la vessant sud-est, que mira al Solsonès. Des del seu cim es gaudeix d’una panoràmica extensa: des de les muntanyes pirinenques fins al Port del Comte, la serra de Busa i, en dies clars, fins i tot Montserrat.

Des de Llinars és una ascensió relativament curta i assequible, que es pot plantejar com a sortida matinal però que nosaltres hem realitzat seguint un itinerari circular que ha resultat ser més llarg i complicat del que estava previst, però ens ha permès gaudir de la solitud salvatge d'uns indrets molt poc visitats. A més, segurament a causa de la solitud d'aquests indrets, el bosc estava ple de rovellons i els boletaires de la colla han fet una bona collita mentre caminàvem pels boscos de la Serra de Turp.

Avui, per circumstàncies diverses, hem començat a caminar força tard, gairebé a les onze, des d'un punt situat a prop de Llinars. La primera part del recorregut era l'ascensió al cim del Cogulló per la via normal. Un itinerari curt i fàcil, passant pel Coll de la Coma. 

La part final, des del coll fins al cim, és molt panoràmica, amb grans vistes de la Vall del Segre i bona part dels Pirineus. Es veia des del Montsent de Pallars fins al Port del Comte i el Montsec, entre moltes altres muntanyes.

Més aviat del que pensàvem, hem arribat al cim del Cogulló de Turp (1.620 m). És una muntanya isolada i les vistes des del cim són extraordinàries. Hem estat una estona en el cim, gaudint de les vistes i fent fotos i vídeos.

Per a la segona part de l'itinerari havíem previst dues opcions: la curta i la llarga. Havíem arribat tan fàcilment i tan aviat al cim que no hem dubtat en triar l'opció llarga, que ressegueix tota la Serra de Turp fins al Pas del Grau. 

Hem iniciat la baixada per la cresta, al costat de l'estimball. Aviat hem comprovat que no hi ha camí, ni tan sols fites, i que cal guiar-se únicament per la intuïció i el track que portàvem. Per altra banda, calia seguir la cresta sense allunyar-se massa de l'estimball per evitar el bosc, molt dens, de la vessant nord-oest.

Ha estat un tram llarg i complicat, lluitant en alguns trams contra la vegetació, però amb l'alicient de trobar rovellons a dojo. Finalment hem arribat al Grau, un collet des d'on comença un corriol que permet baixar per la vessant del Solsonès.

Aquí hi havia fites i un corriol ben marcat però amb algun tram perdedor. Després d'una llarga baixada pel bosc, hem arribat a la font de Sant Joan. Ens ha sorprès el gran cabal d'aquesta font, que surt d'una mina amb un arc de pedra. Hem fet una curta i refrescant aturada a la font, abans d'iniciar la remuntada final per retornar a Llinars,

Ben a prop de la font hi ha Sant Joan de les Anoves, amb una petita ermita mig enrunada i un parell de masies. L'ermita no té coberta, només les quatre parets, però està restaurada i amb bon aspecte. El més curiós d'aquesta ermita és la campana, que no és de bronze sinó que està formada per una bombona de butà reciclada.

Al costat de l'ermita comença una pista, per la que hem iniciat la llarga pujada. Més amunt, hem deixat la pista per seguir un corriol muntanya amunt. Hem tingut dificultats a la primera part, on el camí estava perdut, però aviat s'ha definit millor i hem seguit pujant per un bon camí.

Quan ja faltava poc per enllaçar amb la pista per on havíem de completar el recorregut, ens hem trobat un altre important obstacle: el camí estava tallat per una infinitat d'arbres caiguts que feien gairebé impossible seguir-lo. Hem hagut de deixar el camí per pujar camp a través fins a una pista, afortunadament propera, per on hem seguit avançant.

Finalment hem completat el recorregut per la pista que planeja i passa per un altre indret singular: el Pla de la Llaguna, un extens altiplà ocupat per un camp de conreu on es cultiven les famoses patates de Cambrils. Un gran patatar!

El camí ha estat més llarg del que havíem previst però ens ha permès recòrrer indrets desconeguts, gaudint d'un territori esquerp i solitari i de les pinedes rovelloneres.
I aquí teniu el vídeo de l'excursió al Cogulló de Turp. Aquesta vegada és obra d'Edicions JGB i ha estat cedida al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Montserratines
Excursió, 2023  El Pont
Cabradís, 2022 GR1: Pont de
Llinars, 2016

---

PANORÀMIQUES:

PARTICIPANTS:

Albert - Josep Maria - Joan - Pablo - Toni - J. Rafel

---

Els ràpels de la Paret de l'Aeri

Feia temps que volíem fer aquesta activitat tan singular: baixar la Paret de l'Aeri, la vertical més gran de Montserrat. En aquest gran pany de paret, de més de 350 metres de caiguda, s'han obert diverses vies d'escalada, algunes considerades entre les més clàssiques del massís.

Nosaltres avui hem fet aquest vertiginós descens i hem quedat molt satisfets per l'ambient vertical i la intensitat de l'activitat, molt tècnica i compromesa.

La primera part de l'activitat consisteix en pujar fins a la part més alta de Montserrat. Hi ha diversos camins però nosaltres hem triat el més curt i directe: la Canal de Sant Jeroni. És un camí equipat i amb certes dificultats però que ja coneixem força bé. És una pujada llarga i dura, superant alguns ressalts amb l'ajut de cables, cordes de nusos i fins i tot una curta escala però sense gran dificultat.

Finalment hem arribat al capdamunt de la serra, molt a prop de les grans antenes situades al cim del Mirador del Moro, on comença el descens. Hem completat el darrer tram de camí, ja fàcil, i ens hem equipat per al descens.

Per muntar el primer ràpel cal ficar-se per sota de la terrassa de l'antic edifici de l'estació de l'aeri, per arribar fins una alzina de bona mida on trobem la primera instal·lació.  El primer ràpel baixa per una canal fins trobar un cable d'acer que ens guia en un curt flanqueig fins a la reunió. És un cable d'aspecte precari, reforçat amb una baga putrefacta però només serveix de guia per arribar a la reunió.

El segon ràpel baixa fins a una petita plataforma, ja a sobre d'un buit impressionant, fent un petit pèndol per entrar a la reunió. Despré ve el tram més veritcal del descens: quatre ràpels encadenats, amb reunions penjades, realment impressionants.

Després d'aquest tram hem arribat a un petit replà penjat. No és gaire gran però després de quatre reunions penjades ens ha semblat molt gran. Potser per això, els primers escaladors que van arribar a aquest replanet el van anomenar Plaça de Catalunya.

Amb un nou ràpel hem arribat a una llarga fissura obliqua per on puja la clàssica via Pany-Farrera. Després, amb els dos ràpels finals, hem completat aquest vertiginós descens fins a una zona de poc pendent on hem fet peu definitivament.

Hem recollit les cordes per iniciar el retorn, que comença per un camí equipat, el camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta zona. Hi ha un cable de vida molt precari, esfilagarsat i amb ancoratges dubtosos, però amb precaució hem anat baixant fins arribar a l'Escletxa del Moro, una canal equipada amb diversos trams de cordes fixes, per on hem baixat fins al camí de l'Arrel. Després, ja fàcilment, hem completat el camí fins a Santa Cecília.

Ha estat una activitat intensa i inoblidable, que ens ha fet viure la Paret de l’Aeri des d’una altra perspectiva. A partir d’ara, sempre que la contemplem de lluny, recordarem els instants màgics que hem viscut sospesos en el buit d’aquesta immensa muralla.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de Coloms & Coloms i Edicions JGB.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Escletxa del
Moro, 2024 Canal NW de S.
Jeroni, 2023 S. Jeroni, via
Mas-Brullet, 1978

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Vies ferrades, recorreguts i passos equipats, de Pep Mayolas i Miquel Soro, Ed. Alpina (conté la ressenya de l'itinerari d'aproximació a les vies de la Paret de l'aeri).

PARTICIPANTS:

Joan G. - Manel - Toni - Xavier - J. Rafel

---