Barranc de la Canal d'en Marc i Avenc del Toll Blau

Barranc de la Canal d'En Marc:

En el segon dia de la nostra estada a les Terres de l'Ebre, avui hem fet el descens d'un barranc molt interessant: el Barranc de la Canal d'en Marc. És un barranc curt però intens que té, com a pas més singular, un ràpel guiat amb un cable d'acer per evitar un gran gorg.

El descens d'aquest barranc es pot fer tot l'any, ja que pot ser aquàtic o sec. En ple estiu els gorgs tenen aigua estancada i no gaire neta, mentre que a l'hivern l'aigua és freda i tampoc ve de gust mullar-se. En aquests casos, uns passamans i el gran ràpel guiat ens permeten evitar la remullada.

Des de la nostra base d'operacions de Santa Bàrbara, ens hem desplaçat fins a l'aparcament del Racó d'en Marc. Des d'allà, hem agafat un bon camí que en pocs minuts ens ha portat fins a aquest indret, un lloc ben singular on les roques formen un petit circ amb una cascada i unes coves. 

Hem seguit amunt pel mateix camí, passant per un curt tram equipat, fins que l'hem deixat per baixar a la capçalera del barranc. Aviat hem trobat el primer ràpel i ens hem equipat per al descens.

El barranc té dues parts ben diferenciades. La primera part és seca, encara que hi ha un petit gorg evitable. Són tres ràpels de 8, 20 i 15 metres. Després hi ha un tram de transició, obert i emboscat, abans d'arribar a la part més interessant del barranc, quan l'aportació d'un afluent fa que circuli l'aigua, encara que amb poc cabal.

Aviat hem arribat al ràpel guiat. És un ràpel d'uns 15 metres que acaba en un gorg de bona mida. Si no volem mullar-nos, tenim l'opció del ràpel guiat, més llarg però que ens permet evitar la remullada al gorg. És un ràpel espectacular, amb un ambient extraordinari, que hem superat sense problemes.

Després hi ha alguns gorgs petits que obligarien a mullar-se però que estan equipats amb uns passamans que, amb una mica d'habilitat, ens permet evitar l'aigua.

Després hem arribat al ressalt final, que cau sobre el Racó d'en Marc. Per evitar la petita cascada, hi ha un passamans que ens porta a una instal·lació una mica allunyada del pas de l'aigua. Hem baixat el ressalt amb dos ràpels successius, acabant al costat del camí de pujada.

El darrer tram baixa sota la cascada i és inevitable mullar-se una mica. Els primers ens hem mullat però després hem muntat un ràpel guiat que ha permès a la resta de la tropa baixar sense mullar-se.

I aquí teniu el vídeo del descens d'aquest barranc, que en aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

Avenc Ombria del Toll Blau:

Per demà havíem previst realitzar una altra activitat a la zona però hem vist que la previsió del temps és molt dolenta. S'esperen pluges tot el dia, de manera que no podrem fer l'activitat.

Malgrat tot, no ens hem desanimat i, com que hem acabat aviat l'activitat d'avui, hem pensat que podríem fer l'activitat que teníem prevista per demà. Hem fet els comptes i hem vist que, si érem una mica àgils, podíem fer l'activitat en sessió de tarda sense que ens atrapés la nit.

L'Avenc Ombria del Toll Blau és una gran esquerta oberta a la muntanya, a prop de l'àrea de lleure de La Vall, molt a prop del punt on hem acabat l'activitat anterior. La visita a l'avenc és una activitat molt variada, ja que hem de grimpar, rapelar, recórrer una cavitat subterrània i pujar per una via ferrada. Una activitat molt variada però no excessivament llarga ni difícil.

Hem anat en cotxe fins a l’àrea de La Vall, situada a només un quilòmetre del Racó d’en Marc, i hem menjat una mica abans d'iniciar la segona activitat del dia.

Curiosament, el més complicat ha estat l'aproximació. Tot i que és curta, el seu recorregut es fa gairebé tot sense camí pujant pel bosc. Només el track que portàvem i una mica d'intuïció muntanyenca ens han permès arribar fins al peu de la gran canal que marca l'inici de la part tècnica de l'activitat.

Hem pujat per la canal, fàcil, fins que, a mitja pujada, hem trobat el característic bloc encastat que talla el pas. Un forat estret per la part del darrere ens ha permès, amb l'ajut d'una grapa de ferro, superar el pas i situar-nos a sobre del bloc. 

Després, ja fàcilment, hem completat la pujada de la canal fins a un petit collet on ja hem vist la instal·lació del primer ràpel.

Amb tres ràpels consecutius hem baixat fins al fons de la gran esquerda, ocupada per diversos blocs caiguts. És un indret impressionant, un congost limitat per altes parets. Hem seguit pel passadís, grimpant entre grans blocs, fins que el congost s'ha anat tancant fins convertir-se en una cova.

Allà, dintre de la cova, hi ha una petita via ferrada que ens permet pujar amunt buscant la sortida superior de la cavitat. És una ferrada relativament fàcil, catalogada com a K2, per on aviat hem tornat a veure la llum de l'exterior.

En aquest punt, la via ferrada es bifurca en dues variants. Nosaltres hem explorat una mica les dues opcions i hem acabat triant la que ens ha semblat millor, que acaba amb dos ràpels i ens ha deixat a l'exterior de la cova, a l'inici del bosc.

Finalment, hem retornat en pocs minuts a l'aparcament de La Vall seguint un petit corriol que comença justament al peu del ràpel final.

I aquí teniu el segon vídeo de la jornada, que, com l'anterior, és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

---

ÀLBUMS DE FOTOS: CANAL D'EN MARC - TOLL BLAU

---

TRACKS: CANAL D'EN MARC - TOLL BLAU

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cocó Fondo, 2024

Gúbies del Regatxol, 2022

Barranc de Lloret, 2022

---

Avencs de la Miloquera

Avui hem visitat aquest avenc, situat al costat de la població de Marçà, al Priorat. Havíem programat una sortida de tres dies als Ports i l'activitat principal era la visita i exploració d'un conegut avenc d'aquesta zona. Malauradament, no ha estat possible seguir el programa previst, però no per causes tècniques sinó per un motiu molt més prosaic: ens han denegat el permís.

Per visitar les cavitats del Parc Natural dels Ports s'ha de demanar autorització a l'òrgan de gestió corresponent, però això, que en altres parcs naturals és només un tràmit per evitar la massificació i saber qui accedeix als llocs protegits, aquí és diferent. El motiu de la denegació del permís ha estat simplement que no estem associats a cap club federat. Només els federats poden visitar les cavitats dels Ports i no hi ha lloc per als qui anem per lliure...

L'Avenc de la Miloquera és una cavitat de certa complexitat. És una llarga esquerda oberta en el cim allargat del turó del mateix nom, on hi ha fins a cinc boques que comuniquen amb les diverses sales, galeries i pous, totes connectades entre elles.

Hem entrat a l'avenc pel pou principal, el dels Pastorets, amb un ràpel d'uns 13 metres que baixa per una estreta fissura. Aquest ràpel ens ha deixat en un replà on es bifurquen dos pous. Hem seguit pel pou principal, amb un ràpel molt estret, fins arribar a una instal·lació fixa, un passamans i una corda fixa per on hem baixat fins al punt de màxima profunditat, 78 metres per sota de la més alta de les entrades.

Hi ha una galeria llarga i estreta, la Sala Fonda, on hi ha algunes formacions. Hem explorat la galeria fins a un punt on es fa impenetrable i després hem remuntat fins al primer replà.

Baixant per l'altra branca del pou, hem arribat a l'inici d'una llarga galeria, que hem anat resseguint, superant alguns ressalts, fins al peu d'una altra de les entrades principals: el Pou del Cireret. Aquí estava previst acabar l'exploració d'aquest sector, tornar enrere i sortir per on havíem entrat. Però hem vist que, amb una curta escalada, es podia remuntar el Pou del Cireret i sortir a l'exterior, convertint l'exploració de la cavitat en una interessant travessia subterrània. 

Els escaladors, després de superar el ressalt, hem instal·lat una corda perquè pogués sortir del pou, més fàcilment, la resta del grup. Com que no estava previst fer la travessia, hem hagut de retornar a la boca principal i entrar novament a la cavitat per recuperar el material. 

Ja amb tot el material, hem anat a buscar una altra boca, la que dóna entrada a la Miloquera Petita, un altre sector de la cavitat. Hem baixat al fons i hem fet una curta exploració, però no ens ha semblat gaire interessant i aviat hem iniciat la remuntada per sortir definitivament de la cavitat.

Finalment ens hem desplaçat a Santa Bàrbara, on teníem llogat un apartament perquè demà tenim previst fer activitats als Ports.

I aquí teniu el vídeo de la visita a l'Avenc de la Miloquera, que en aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Escletxes de la Freixeneda, 2023

Avenc de la Febró, 2014

Serra dels Bufadors, 2013

---

Clot del Boixar

El Clot del Boixar és una canal montserratina que està equipada de forma que es pot recórrer tant de pujada com de baixada. Nosaltres hem fet el recorregut de baixada en una curta matinal. El descens té només tres ràpels i uns quants ressalts desgrimpables i és relativament fàcil.

Es tracta de la continuació del descens de la Coma dels Naps, que comença en una zona de grans blocs poc més avall del Pas dels Ferros, just on el torrent és travessat pel Camí del Cabrit.

Hem sortit del Bruc pel camí que porta al Clot del Tambor. Després hem seguit pujant fins a la Cova del Cabrit, on hem agafat el camí del mateix nom, que en pocs minuts ens ha portat al Torrent del Boixar, just a l'inici del descens previst. 

Hi ha grans blocs i l'inici és una mica laberíntic perquè cal buscar els passos que permetin desgrimpar entre el caos. Hem deixat enrere l'amuntegament de blocs i, després d'un tram més obert, hem arribat al primer ràpel, de poc més de 10 metres. Hi ha un passamans i una bona instal·lació, que permeten fer el ràpel amb comoditat. A més, hi ha una corda de nusos que permet remuntar el ressalt o fins i tot baixar-lo sense haver de muntar el ràpel.

Després d'un altre sector obert amb diversos ressalts on hem fet fàcils desgrimpades, hem arribat  al segon ràpel, també ben equipat i dividit en dos sectors. Poc després hem arribat al punt més singular del descens, un gran engorjat poc abans del final. Hi ha un congost amb altes parets que acaba en un ressalt d'uns quinze metres. Es pot sortir per un caminet lateral però hem preferit fer el ràpel per acabar d'una manera més interessant aquest curt descens.

El ràpel baixa entre blocs i acaba al costat de la Cova del Boixar, una bauma força gran que els escaladors han condicionat com a refugi lliure. Aquí acaba el descens del Clot del Boixar i només ens quedava baixar per un bon camí que aviat enllaça amb el camí de pujada.

Hem seguit per aquest camí però més endavant hem fet una petita variant que ens ha porta igualment al punt de partida, a la zona de Mas Grau on hem acabat aquesta curta matinal, satisfets d'haver descobert nous racons de Montserrat.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta matinal barranquista a Montserrat:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Nubiola - Senglar Falsa Foca, 2025

Coma dels Naps, 2013

Coma dels Naps, 2003

---

Matagalls, pel Coll de Bordoriol

Una vegada més, hem vingut al Matagalls. Aquesta vegada hi hem pujat seguint un fàcil itinerari per la vessant nord, sortint del Coll de Bordoriol. És un itinerari alternatiu al més conegut que surt de Sant Marçal però és tan interessant com aquell perquè bona part del recorregut transcorre per les grans fagedes de l'Obaga del Matagalls. 

En aquest itinerari, a més, les fagedes estan acompanyades d'alguns avets realment monumentals, escampats entre els faigs. 

Els darrers dies ha plogut molt i al Montseny ha caigut també alguna nevada. Quan vam programar aquesta sortida, en algun moment vam pensar que potser trobaríem el camí nevat, encara que només fos una enfarinada. Avui hem comprovat que la neu, si és que en algun moment va caure per aquí, ha desaparegut totalment. Només quedaven, en alguns racons ombrívols, restes d'una pedregada que va caure fa un parell de dies.

Hem arribat molt aviat al Coll de Bordoriol, on hi ha un aparcament, i hem iniciat l'ascensió seguint una bona pista. Hem pujat per la fageda, que avui tenia un aspecte hivernal, amb els arbres totalment esfullats, fins que la pista acaba en un petit replà, a sota mateix del Coll Pregon. 

Hem seguit per un corriol amb forta pujada, que en pocs minuts ens ha portat fins al Coll. En aquest ample coll, tapissat d'herba, el nostre camí enllaça amb el que ve de Sant Marçal, la via més popular de pujada al Matagalls.

Una forta pujada per la fageda ens ha portat fins al Collet de l'Home Mort, situat a la carena final del Matagalls. Al fons ja es veia la gran creu del cim i en pocs minuts hi hem arribat.

Des del cim del Matagalls el panorama és molt extens quan, com avui, el dia és clar. Cap al Nord es veia el Pirineu nevat, on destacaven el Puigmal, el Costabona i el Canigó. També es veia el Puigllançada i les diverses serres de l'interior. Per l'altra banda, cap al sud, teníem una bona vista de Montserrat i Sant Llorenç, a més del Tibidabo, tota la Serralada Costera i part de la ciutat de Barcelona.

Hem estat una estona al cim, contemplant el panorama i fent volar el dron per prendre imatges aèries de l'entorn, abans d'iniciar el retorn.

Després hem iniciat el descens pel mateix itinerari de pujada, però quan hem arribat a la pista hem agafat un petit camí, una curta variant que baixa més directament i ens ha permès descobrir una altra zona de la magnífica fageda combinada amb avets que recobreix aquesta part del Montseny. Finalment hem enllaçat amb el camí de pujada i en pocs minuts hem retornat al punt de partida, al Coll de Bordoriol, donant per acabada aquesta senzilla matinal excursionista.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

L'Obaga del Matagalls, 2014

Sant Marçal - Aiguafreda, 2012

Ascensió al Matagalls, 1973

---

Pou de l'Estevet

Ja feia temps que volia venir a explorar el Pou de l'Estevet. És una petita cavitat; tan poca cosa que gairebé no es mereix una visita però, per altra banda, el fet que estigui a Montserrat i que no hagi trobat a Internet referències detallades o ressenyes d'alguna visita recent, m'han despertat la curiositat i he acabat visitant l'avenc.

L'aproximació és una curta passejada des dels afores del Bruc. En poc més de mitja hora he arribat a l'entrada de l'avenc, que no és més que un forat a terra. Hi ha instal·lat un parabolt amb plaqueta i un parell de spits que s'han de muntar. En pocs minuts he muntat la instal·lació i m'he preparat per baixar el ràpel.

La cavitat consta d'un únic pou, molt estret, d'uns 20 metres de fondària. Avui potser no era el millor dia per baixar-hi perquè, després de tants dies de pluja, la cavitat estava molt humida i l'aigua regalimava per les parets. Malgrat aquest petit inconvenient, he iniciat el descens lluitant contra l'estretor del pou.

La primera part m'ha sorprès agradablement perquè les parets del pou estaven recobertes de diverses formacions, encara que l'estretor del pas no permetia fer bones fotos. He baixat fins a un estretament, on ja he desistit de baixar més. Es veia el fons i no em faltava gaire però com que anava sol no m'he volgut arriscar a quedar encallat a la pujada. Finalment he remuntat el pou i he tornat a casa, satisfet per haver visitat finalment aquest petit avenc montserratí.

Avui no hi ha àlbum, perquè he fet molt poques fotos, però sí que tenim un petit vídeo amb un resum d'aquesta breu exploració del Pou de l'Estevet. 

---

TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canal Nubiola i Falsa Foca, 2025

Pou de la Portella, 2024

La Coma dels Naps, 2013

---

GR3: Turbiàs - Anserall

Una nova etapa del GR3, la número 43, per terres de l'Alt Urgell. A poc a poc ens anem acostant al final d'aquest GR, que vam començar a Bellver de Cerdanya i ens ha portat fins aquí en 43 etapes recorrent bona part de Catalunya en un itinerari circular. Ara ens queden únicament tres etapes per tancar el cercle, arribant novament a Bellver, completant aquest Camí de Gran Recorregut, el més llarg de Catalunya.

Tota la setmana ha estat plovent i fins i tot ha nevat per sobre dels 800 metres d'altitud. Avui, però, la previsió del temps era bona i de bon matí ja estàvem al punt de trobada, Anserall, per agafar l'autocar que ens ha fet el transfer fins al punt de partida, a Turbiàs, on vam acabar l'etapa anterior. 

Totes les muntanyes del voltant estaven emblanquinades, ja que ha nevat fins a la matinada, però ja es veia que el gruix de neu no era important en cotes baixes com les que havíem de recórrer.

Hem començat la caminada des de Turbiàs, seguint un bon camí de ferradura que baixa per una roureda. Després d'una bona estona de baixada, hem anat a parar a una carretera. El GR la segueix un curt tram i després agafa una petita pista que travessa el Riu de Castellbò. Aquí hem tingut un problema important. Amb la pluja dels darrers dies el riu baixava crescut i era impossible travessar-lo sense mullar-se els peus. No seria la primera vegada que travessem un riu a gual, però avui teníem una fàcil alternativa: baixant per la carretera hem arribat en pocs minuts a Castellbò, on hem retrobat el GR.

A la sortida del poble hem deixat definitivament la carretera, agafant un corriol en forta pujada. Era també un bon camí, que puja pel bosc fins arribar a un ample coll, on hem enllaçat amb una pista. Des d'aquest punt teníem un gran panorama de muntanyes emblanquinades i hem aprofitat el rerefons nevat per fer la foto de grup. 

Després d'haver superat la pujada més gran de tot el recorregut, hem iniciat una llarga travessia resseguint la base de les muntanyes i superant, un rere l'altre, els lloms que baixen de la carena principal. També hem hagut de travessar un bon grapat de torrents, tots crescuts, saltant sobre les pedres.

A mesura que ens anàvem acostant a la Seu d'Urgell, anàvem veient cada vegada més a prop la impressionant muralla nord del Cadí, tota nevada. En una de les petites collades que hem passat, ens hem aturat per fer una segona foto de grup, amb el rerefons del Cadí.

Finalment, hem arribat a la Collada de la Torre, des d'on hem iniciat la baixada final cap a Anserall. No es veu el poble fins que estem molt a prop però aviat hem vist la carretera d'Andorra i el nucli d'Anserall. Hem recuperat els cotxes i ens hem desplaçat fins a Adrall, on ens esperaven per dinar al restaurant Llar de Foc.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa senderista, que en aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR3: Cantó - Turbiàs, 2025

GR3: Saverneda P. del Cantó, 2025

GR7: Aixirivall La Seu, 2017

---

Torreta de Montsià des de lo Corral Nou

La Torreta de Montsià és el punt més alt de la Serra de Montsià, una petita serra situada a sobre de Sant Carles de la Ràpita. Tot i ser d'altitud modesta, la Torreta és un cim força destacat a causa de la seva situació, aïllada i propera a la costa. Bona prova d'aquesta importància relativa és que la Torreta està inclosa, com a cim essencial, a la llista dels centcims de la FEEC. També està inclosa a la llista dels 100 cims de l'Institut Cartogràfic, a la dels 100 cims més prominents de Catalunya i a la dels 100 cims més aïllats de Catalunya. 

L'itinerari triat no ha estat el més curt ni el més fàcil, ja que hem seguit un llarg recorregut circular en el que ha destacat la cresta que va de la Foradada al cim de la Torreta, una mica complica però molt interessant pel gran panorama i l'entorn. Avui no feia bon un dia. Hi havia núvols i una mica de boira però la previsió era que aniria millorant i així ha estat.

El punt de partida ha estat l'aparcament de Lo Corral Nou, a prop de la població de Freginals. Des d'allà hem agafat un camí que puja pel bosc amb fort pendent. Després d'una bona estona, el camí gira al nord i va vorejant els cingles per sobre fins arribar a la Font d'Andara, des d'on hem pujat directament fins a la carena principal de la Serra de Montsià i al primer cim, el de Matarredona (619 m). 

Aquest cim té la singularitat que el vèrtex geodèsic no està en el cim real. El punt més alt està uns 100 metres més al sud i té una altitud quatre metres superior a la de la ubicació del senyal geodèsic.

Hem seguit endavant, travessant un extens altiplà on hi ha una antiga masia enrunada, el Mas de Matarredona, on hem trobat les marques del GR92. Aquest camí de gran recorregut passava per aquí però fa uns anys es va canviar el traçat i ara queden només algunes marques desdibuixades pel pas del temps.

Seguint l'antic GR, hem arribat a Lo Portell, un petit coll on hi ha un dipòsit d'aigua de prevenció d'incendis. Aquí hem deixat el GR per agafar una petita variant que en pocs minuts ens ha portat fins a La Foradada, un indret singular i molt popular on hi ha una gran finestra panoràmica oberta en el cingle. 

Hem tornat enrere però aviat hem deixat el camí per on havíem vingut per agafar un corriol molt poc marcat que ens ha portat en direcció a la cresta de la Serra del Montsià. A partir d'aquí hem seguit un llarg recorregut de carena, per un corriol poc definit però senyalitzat amb fites.

Ha estat un tram dur perquè la configuració del terreny ens ha obligat a fer moltes pujades i baixades, de vegades una mica indefinides, mentre el nostre objectiu, la Torreta de Montsià, semblava allunyar-se cada vegada més.

Finalment hem arribat al cim de la Torreta de Montsià (763 m). Hem tingut la sort que quan ens anàvem acostant al cim els núvols s'anaven desfent i quan hem arribat a dalt hem pogut gaudir d'un bon sol i d'unes grans vistes. Per una banda es veia una gran extensió de mar i, en primer terme, Sant Carles de la Ràpita, la Punta de la Banya i tot el Delta de l'Ebre. Per l'altra banda es veia en Massís del Port, encara ennuvolat, i la població d'Ulldecona en primer terme.

Hem iniciat el descens, prenent un camí que baixa flanquejant la serra fins al Mas del Comú, una altra masia enrunada, on hem enllaçat amb l'antic traçat del GR92. Hem seguit una estona aquest camí fins que l'hem deixat per anar al Coll de l'Astor. Des del coll, hem baixat per la vall del mateix nom fins arribar al refugi Enric Aiguadé, que estava tancat, i fins a un aparcament on arriba una pista asfaltada.

Però encara no havíem acabat l'excursió. Des d'aquest punt, seguint diverses pistes asfaltades entre camps d'oliveres, hem retornat al punt d'inici. Pel camí hem pogut admirar algunes oliveres centenàries, realment monumentals.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR92: Amposta Ulldecona, 2020

GR92: L'Ametlla Amposta, 2011

Excursió  a la Foradada, 2002

---

Grotte-aven Victor i Aven des Mange-rocs

En el tercer i darrer dia d'estada a la zona del Pla de Perellós hem visitat una cavitat molt tècnica, la Grotte-aven Victor, i una altra més fàcil però de gran bellesa, l'Aven des Mange-rocs.  Dues cavitats que es complementen perquè al matí hem fet ràpels, pènduls i remuntades, mentre a la tarda hem gaudit d'una passejada espeleològica per una sala plena de petites meravelles.

Grotte-aven Víctor:

Com el seu nom indica, aquesta cavitat no és un avenc sinó una cova que té un annex al fons: l'entrada d'un avenc de certa profunditat.  Però no és un  avenc fàcil. Per arribar al fons cal fer pènduls, passar gateres i fer petites grimpades. Una activitat molt completa.

La cavitat està molt a prop de les que vam visitar ahir. En pocs minuts hem arribat a la zona des de la nostra base d'operacions de La Belle Auriole. Hem entrat a la cova, un pendent pedregós que baixa suaument fins a l'entrada de l'avenc, on hem trobat les primeres instal·lacions.

El primer ràpel baixa per un pou de 19 metres però només un curt tram. Després cal fer un petit pèndul per arribar  a una finestra que dona entrada a un segon pou per on es fa un altre ràpel. Aquest segon ràpel tampoc es fa fins al fons sinó que als pocs metres hem fet un altre pèndol per arribar a una altra finestra. Des d'aquí encara hen passat a una tercera finestra amb un passamans. Finalment, un ràpel de més de 30 metres ens ha portat al fons del pou principal. 

Hem iniciat l'exploració d'aquesta part de la cavitat, recorrent una galeria amb forma de meandre fins a uns ressalts que porten a una saleta, poc abans de la cota mínima. Només quedava un curt ràppel de 6 metres però abans calia superar un pas estret. Era tan estret que només era apte per especialistes, de manera que hem enviat les dues especialistes per fer la gravació de la petita sala final, amb una solitària estalagmita en el centre.

Després encara hem explorat una altra saleta, aquesta amb moltes formacions, a la que hem arribat fent una curta grimpada. Finalment ens ha tocat remuntar tot el sistema de pous amb els corresponents pènduls, per retornar a l'exterior.

Ha estat una gran activitat, molt tècnica i intensa, que ens ha deixat molt satisfets encara que avui no hem gaudit de grans formacions com a les anteriors coves.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat del dia, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

AVEN VICTOR:  ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

Aven des Mange-rocs:

Aquest avenc no va ser descobert fins al 2011, quan un grup d'espeleòlegs de la zona van desobstruir el pou d'entrada, que fins aleshores estaba ple de rocs. Sembla ser que d'aquests rocs que, amb paciència, van anar traient del pou, ve el curiós nom de l'avenc.

La cavitat té un accés fàcil, només dos ràpels molt curts, i una gran sala de 50 x 20 metres on hi ha moltes formacions diverses. 

Després de sortir de la cavitat anterior, que ens ha ocupat tot el matí, hem anat als cotxes per menjar una mica abans d'iniciar la sessió de tarda. L'entrada de l'Aven des Mange-rocs està molt a prop de l'anterior, de manera que ben aviat estàvem a la boca del pou preparats per a la segon exploració del dia.

L'entrada està tapada amb una reixa de ferro però no està bloquejada, de manera que hem aixecat la tapa i hem iniciat l'exploració. Amb dos ràpels curts hem entrat a la gran sala, situant-nos a la part alta on hi ha moltes roques i poques formacions. 

Per un pendent rocós hem baixat fins a la part est de la sala, on hem començat a trobar belles formacions. Hem anat caminant per la gran sala, recorrent tota la part baixa, fins a l'extrem nordest, on hi ha l'entrada d'una galeria.

Amb una curta grimpada hem entrat a la galeria que ens ha portat fins a una petita sala final on hem trobat una gran concentració de formacions. 

Hem tornat al peu dels pous d'entrada per iniciar la remuntada. Un cop a dalt, hem donat per acabada la nostra estada de tres dies a la zona del Pla de Perellós en la que hem visitat cinc cavitats, molt diverses i singulars, que ens han deixat molt satisfets.

I aquí teniu el segon vídeo del dia. Com l'anterior, és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

AVEN DES MANGE-ROCS:  ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Barbuixell, 2023

Cueva de los Cristinos, 2021

Bòfia dels Prats, 2020

---

Barrenc du Pla de Perellós i Aven de la Lampe

En el segon dia d'estada a la zona del Pla de Perellós hem programat la visita a dos avencs. El primer és el més important de la zona i, per tant, l'objectiu principal d'aquesta sortida: el Barrenc du Pla de Perellós. A la tarda hem visitat un segon avenc, més petit però també molt interessant: L'Aven de la Lampe.

Barrenc du Pla de Perellós:

Hem esmorzat a la nostra base d'operacions, La Belle Auriole i, després d'un curt desplaçament en cotxe, hem arribat a l'entrada del Barrenc. Està molt a prop de l'Aven du Crâne però avui hem pogut aparcar al costat mateix de la boca de l'avenc.

El Barrenc du Pla de Perellós és una cavitat formada bàsicament per un pou de 38 metres i una gran sala de 130 x 60 metres amb una infinitat de formacions, algunes realment espectaculars. També hi algunes petites galeries i gateres en algun racó de la sala, però amb molt poc recorregut.

Aquesta cavitat s'utilitza sovint per fer les pràctiques dels cursos d'espeleologia i, per això, hi ha diverses instal·lacions. Nosaltres hem utilitzat la que ens ha semblat més directa, equipada amb químics a la capçalera i amb un desviador i dos re-enviaments.

El ràpel d'entrada és espectacular, especialment la part final, volada, quan baixem a la gran sala, immersa en la foscor i només il·luminada per un raig de llum que entra per la boca del pou.

Un cop tots a baix, hem iniciat l'exploració de la gran sala, recorrent-la tota i rebuscant per tots els racons les petites galeries, gateres i saletes que complementen l'espai principal. Hem trobat una corda fixa, curta, que puja a l'entrada d'una petita galeria amb poc recorregut, i algunes curtes galeries però el més interessant estava a la gran sala, on hem anat trobant formacions a cada pas.

Entre les moltes formacions que hem anat trobant per tota la sala destaca una gran medusa penjada, la formació més famosa d'aquesta cavitat. Al costat d'aquesta formació hem fet la foto de grup abans de seguir l'exploració.

A poc a poc hem anat seguint el perímetre de la sala, aturant-nos a cada moment i fent una infinitat de fotos abans de retornar a la base del pou d'entrada per iniciar la remuntada. Un a un hem anat pujant, superant sense dificultat la remuntada fins a l'exterior, molt satisfets per la bellesa d'aquesta cavitat, una de les més interesants que hem visitat en la nostra curta experiència espeleològica.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta primera activitat del dia, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

BARRENC:  ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

Aven de la Lampe:

Aquest avenc està al costat mateix del Barrenc, de manera que no hem hagut de moure el cotxe, però abans d'iniciar la sessió de tarda visitant aquesta segona cavitat hem menjat una mica al mateix aparcament.

L'entrada de l'avenc estava tapada amb un palet i una reixa de ferro però es podien treure fàcilment. La instal·lació de la capçalera és molt bona, amb un spit i dos químics. A més, el ràpel és directe, a pleine-vide, com diuen els francesos, i no cal reenviar.

El ràpel d'entrada és d'uns 15 metres i ens deixa en una plataforma pedregosa. Per una curta galeria, hem arribat a una gran sala, la principal de la cavitat, amb moltes formacions. Hem fet la foto de grup i unes quantes fotos més, abans de tornar a la base del pou d'entrada.

Aquí s'inicia una sèrie de galeries, ressalts i passos estrets que porten al punt més baix de la cavitat, situat a -34 metres. Hem baixat, superant tots els obstacles, fins al fons de tot. No hi havia grans formacions però el nostre afany d'exploració ens ha portat a baixar fins al punt de màxima profunditat.

Després, només ens quedava remuntar la galeria de la cota mínima i el pou principal de 15 metres per sortir a l'exterior. Finalment, ja en cotxe, hem tornat a la nostra base d'operacions, La Belle Auriole, ja que per demà tenim programades noves visites a les cavitats del Pla de Perellós.

I aquí teniu el segon vídeo del dia. Com l'anterior, és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

AVEN DE LA LAMPE:  ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Forat de Sant Ou, 2024

Avenc de Cataplanell, 2024

Cueva Coventosa, 2021

---

Aven du Crâne

El Pla de Perellós és una zona kàrstica situada al nord del Roselló, a prop de Salses i més a prop de la població d'Opoul-Périllos. En aquesta zona s'han descobert unes 400 cavitats, de manera que és un magnífic terreny de joc per als espeleòlegs.

Nosaltres ens hem desplaçat fins a aquesta zona per gaudir de tres dies d'activitats subterrànies, visitant fins a cinc avencs de característiques i dificultats variades.

Avui hem sortit de casa a migdia i per això hem programat una exploració relativament curta, a un dels avencs de la zona: l'Aven du Crâne. Aquest avenc, d'una profunditat de 23 metres, deu el seu nom al fet que els primers espeleòlegs que van explorar la cavitat hi van trobar un crani.

Hem arribat al Pla de Perellòs passades les quatre de la tarda i, després d'equipar-nos, ens hem posat en camí. L'aproximació és curta i en pocs minuts estàvem a la boca del primer pou, d'uns 14 metres.  

Al fons d'aquest pou hi ha una sala coberta per una pedrera. Aquesta sala és com un distribuïdor, que comunica amb diverses galeries.

Hem començat l'exploració grimpant per una estreta galeria que ens ha portat fins a una sala molt plena de formacions, el punt més interessant de la cavitat. En el primer ressalt de la galeria que porta a la gran sala, hi ha una corda fixa que ens ajuda a superar els primers metres, els més verticals.

Hem gaudit una estona de l'espectacle de la sala plena de formacions i hem fet unes quantes fotos, abans de tornar a la base del primer pou. Aquí, mig amagada per una columna, hi ha l'entrada d'un pou de 8 metres que porta a la cota inferior de la cavitat. Hem baixat fins a una petita sala, també ocupada per una pedrera. 

Després hem donat per acabada l'exploració de la cavitat, iniciant la remuntada fins a l'exterior. Quan hem sortit ja era negra nit però el camí de retorn era curt i en pocs minuts ja estàvem en el cotxe per desplaçar-nos al nostre allotjament.

Ens hem instal·lat en una casa rural, La Belle Auriole, molt propera al Pla de Perellós. És una antiga casa de camp, vella i una mica atrotinada, però molt autèntica i situada en un indret excepcional. Ha estat una magnífica base d'operacions, durant tres dies, per a les nostres activitats al Pla de Perellós.

I aquí teniu el vídeo de l'activitat d'avui, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP. 

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

TDV de les Goffias, 2024

TDV du Pédrou, 2024

Ascensió al Canigó, 1973

---

Pico Borón i Mallo San Jorge

Una vegada més, hem vingut a la Serra de Guara, en aquesta ocasió per fer un interessant recorregut per la zona propera a Vadiello, pujant al Pico Borón. Era un dels racons que ens faltaven per recòrrer a Guara i ha estat una activitat interessant, tot i que el temps no ens ha acompanyat i la boira persistent gairebé no ens ha deixat veure el gran panorama que es veu normalment des d'aquest cim i al llarg de tot el recorregut.

Hem dormit al refugi de Riglos, molt confortable però amb una limitació important, que no donen l'esmorzar fins a les 8:30. Això ens ha obligat, ja que volíem esmorzar, a sortir una mica tard.

Hem arribat a l'aparcament situat al costat de la Presa de Vadiello  i hem iniciat la caminada per una escala. Aviat hem deixat enrere l'escala, seguint per un corriol estret i amb un fort pendent. Al cap de poc hem començat a veure les grans parets dels Mallos de Ligüerri, mig tapades per la boira.

Des d'una terrassa panoràmica situada al costat del camí, hem pogut veure de ben a prop la verticalitat d'aquestes parets i l'elegància de les agulles. Després, el camí s'enfila per una canal entre les roques per pujar als altiplans superiors.

A la canal hi ha diversos petits ressalts, equipats amb cordes de nusos que faciliten la superació d'aquests obstacles. Hem superat amb facilitat aquests ressalts, grimpant per les roques amb l'ajut de les cordes.

Més amunt hem iniciat un llarg recorregut de cresta per un ample llom de roca conglomerada. La boira aquí era ja molt espesa i només vèiem l'entorn més proper.

Hem arribat a un coll poc definit, a sota d'un cim arrodonit anomenat Punta de Ligüerri. Aquí hem deixat la carena, per evitar uns ressalts que hi ha més endavant, iniciant una travessia descendent que ens ha portat novament a la carena uns metres més avall. Era un tram una mica perdedor perquè no hi ha camí però sí moltes fites que ens han anat guiant pel pedregar.

Hem recuperat la cresta més avall, seguint per un corriol que travessa el bosc fins arribar al Collado del Borón (1.137 m), al peu de la gran cara sudoest del cim del mateix nom. El tram final és un corriol mig perdut i amb fort pendent, marcat amb algunes fites, que ens ha portat fins al cim del Pico Borón (1.326 m). 

La boira ho tapava tot i des del cim no es veia absolutament res, més enllà de l'entorn proper. Hem fet una curta aturada per menjar alguna cosa, abans d'iniciar el descens pel meteix camí.

Ja de baixada, abans d'arribar al coll, de sobte s'ha esquinçat la boira i hem pogut veure l'embassament, molts metres sota nostre, i les roques i agulles que l'envolten. La treva ha durat poc i la boira ens ha tornat a tapar i ens ha seguit durant tot el camí de manera intermitent.

A prop del camí hi ha una agulla singular, el Mallo de San Jorge, una agulla d'aspecte montserratí que té grans parets per totes bandes però, des d'un petit coll a la cara oest, s'hi pot pujar sense massa dificultat per un mur equipat amb estaques de ferro. 

És com una petita via ferrada però només hi ha un curt tram equipat amb cable d'acer, mentre que a la part més vertical hi ha, a més de les estaques, una corda vella i esfilagarçada que fa de línia de vida. Havíem portat el material de seguratat per intentar aquesta curta ascensió, de manera que m'he equipat i he pujat al cim del Mallo de San Jorge (1.144 m). Des d'aquí hi ha una gran visió de tota la zona, però avui no es veia gairebé res.

Després, només ens quedava el descens fins a l'aparcament de l'Embassament de Vadiello i el llarg desplaçament en cotxe per retornar a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACKS: BORÓN - SAN JORGE

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tozal de Guara, 2014

Cañón del Formiga, 2011

Canal del Palomo, 1998

---

Peña Rueba per les dues ferrades

Avui hem vingut a la zona de Riglos per seguir un itinerari circular, pujant al cim de la Peña Rueba i recorrent dues vies ferrades relativament fàcils. Ha estat un itinerari força interessant però en un dia gris i emboirat que no ens ha permès gaudir dels grans panorames que normalment es veuen des de la cresta i els altiplans de Peña Rueba.

Hem iniciat l'excursió a l'aparcament de Peña Rueba, a prop de la població de Murillo de Gállego. La boira ho tapava tot i des d'aquí no es veien les grans parets que baixen de la Peña Rueba, però hem començat a caminar amb la confiança que el dia s'aniria obrint i acabaríem la jornada amb sol.

Hem iniciat la caminada per un camí que aviat ens ha portat al peu de les grans parets, al costat d'una bauma anomenada Cueva Calva. El camí voreja els cingles per anar a buscar el punt feble de la muntanya. És una llarga caminada pel bosc, amb alguns sectors on el camí gairebé es perd, però finalment hem arribat a l'inici de la primera de les vies ferrades, la de Varella Portillo.

La via està molt ben equipada, amb cable de vida i grapes, d'aspecte sòlid i segur. A més, en molts munts cal aprofitar les preses naturals, que són bones i abundants. La dificultat és K3 i, per tant, de poca dificultat. La primera part és un mur vertical que ens porta fins a una cresta panoràmica (quan no hi ha boira). 

La cresta és llarga i en alguns punts esmolada però fàcil. Es fa gairebé tota caminant, amb el cable de vida con a element de seguretat. Mentre pujàvem per la cresta, la boira s'ha obert en alguns moments oferint-nos grans vistes de muntanyes envoltades per la boira.

Després d'un llarg tram de cresta hem arribat a l'altiplà del cim. Un corriol ens ha portat fins al punt culminant de la Peña Rueba (1.161 m) marcat amb una petita fita. En el cim hi ha un petit pessebre i una caixa metàl·lica amb el llibre de signatures. També hi ha unes ampolles de vi i un pot de vidre amb fruits secs

Tot i que no hi havia grans vistes perquè la boira ho tapava tot, hem fet una petita aturada per menjar una mica, abans d'iniciar el descens per la vessant oposada. 

Hem començat a baixar per un llom amb un pendent cada cop més pronunciat, fins que hem trobat el primer pas equipat, un curt flanqueig amb cable de vida.  Era l'inici de la via ferrada de la Mora, més fàcil que l'anterior però amb un recorregut força interessant. La via baixa per un ample mur, tot buscant els millors passos, fins a un petit coll.

Al costat del coll hi ha una petita agulla, la Punta Varella. Aquest cim està equipat perquè forma part de la via ferrada, encara que és evitable. L'ascensió és fàcil i en pocs minuts estàvem al cim. Després hem baixat per la mateixa via per seguir el costre camí.

Més avall, encara hi ha trams amb cable de vida però sense gaire dificultat, com un camí equipat però sense passos verticals o vertiginosos. Aviat hem arribat al final del tram equipat agafant un bon camí perl bosc que ens ha portat a enllaçar amb el camí de pujada, ben a prop de la Cueva Calva, per on hem retornat al punt de partida.

Després ens hem desplaçat fins a Riglos, i ens hem allotjat en el refugi de muntanya, propietat de la Federació Aragonesa. Abans de sopar encara hem tingut temps de fer un tomb pel poble i acostar-nos fins al peu del Mallo Pisón. on en Toni i jo hem recordat l'escalada que vam fer l'any 1977 a la via Pany-Haus...

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

VF Cubillo Os Fils, 2022

BTT Botaya - Loarre, 2005

Mallo Pisón, via Pany-Haus, 1977

---

Canal del Gat i Canal dels Sonats (variant)

Una nova aventura montserratina, aquesta vegada per la zona del Serrat de les Garrigoses, per sobre de les Coves del Salnitre. Ha estat un recorregut molt interessant, pujant per la Canal del Gat, que ja coneixíem, i baixant per una canal inèdita, la dels Sonats.

Com en ocasions anteriors, aquesta ruta ha estat inspirada per dos exploradors incansables dels racons amagats de Montserrat: en Ramir de Porrata i en David Bros. Aquesta vegada, però, no hem seguit estrictament la proposta sinó que hem fet una variant, seguint una línia de ràpels alternativa en una part del recorregut.

El punt de partida ha estat l'aparcament de La Salut, molt a prop de Collbató. Des d'allà, hem agafat el camí de les Coves del Salnitre. Poc abans d'arribar-hi, hem agafat el camí de la canal del Gat, que comença al darrere de les malles d'acer que protegeixen l'aparcament de les caigudes de pedres.

Hem iniciat l'activitat pujant la Canal del Gat, una típica canal montserratina, equipada en alguns sectors amb cordes de nusos que ens ajuden a superar diversos ressalts. Les cordes, que antigament estaven en molt mal estat van ser substituïdes fa poc temps i ara inspiren molta més confiança.

Sense problemes hem anat superant els petits obstacles de la canal fins que aquesta s'obre en una zona boscosa. Hem seguit pujant fins trobar un corriol que hem agafat a la dreta. Aquest camí va vorejant la carena del Serrat de les Garrigoses fins a rribar a un cim força destacat, la Roca 499i. Es tracat d'un cim sense nom però que apareix en el mapa clàssic de Ramon de Semir amb aquesta numeració.

Abans d'arribar a la 499i hem passat al costat del Gat, una roca el la que algú va veure una forma felina i ha donat donat nom a la canal que acaba al seus peus.

Des del cim de la Roca 499i ja es veia, més avall, la Punta Est, on comença la línia de ràpels de la Canal dels Sonats. Hem baixat fins al coll que separa els dos cims i hem remuntat els pocs metres que ens separaven del cim de la Punta Este del Serrat de les Garrigoses.

Els ràpels no comencen al mateix cim sinó que cal baixar uns metres fins trobar la primera instal·lació. Aviat hem localitzat dos magnífics parabolts amb anelles galvanitzades, un bon ancoratge per al primer ràpel.

Hem baixat el primer ràpel, que segons la ressenya que portàvem era de 57 metres, però aviat hem vist que la realitat era diferent del que estava ressenyat. A uns 40 metres de l'inici hi ha un replà amb una nova instal·lació de ràpel, també amb parabolts i anelles.

Una mica desconcertats, hem fet el segon ràpel, d'uns 50 metres, fins a una zona poc vertical. Pel camí, hem passat al costat d'una altra instal·lació, també amb dues anelles. Caminant, hem arribat a una nova instal·lació, que ja correspon al tercer ràpel del traçat original de la Canal dels Sonats. Havíem fet una variant !

Ens ha costat força recuperar la corda. Segurament a causa d'un protector de corda que havíem posat per evitar fregaments, la corda estava trabada. Descreuant les cordes, buscant l'angle correcte i amb un exercici de física aplicada (la lliçó del polipast) hem aconseguit desbloquejar-les sense haver de pujar amb el material de remuntar per desfer l'embolic.

Després del tercer ràpel hem travessat el camí de Pas de la Panxa i hem desgrimpat un tram de canal per arribar als dos ràpels finals, els més estètics, més nets i verticals. Amb dos ràpels de 25 i 40 metres hem arribat al camí de les Feixades, per on hem returnat en pocs minuts a les Coves del Salnite, on hem enllaçat amb el camí de pujada per retornat a La Salut.

I aquí teniu el vídeo, que aquesta vegada ha estat obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Canals del Gat i Xacó, 2022

Canal Pas de la Panxa, 2021

Canals del Gat i Xacó, 2011

---