Avenc des Pouàs

L’Avenc des Pouàs, situat a prop de Santa Agnès de Corona, és una de les cavitats més conegudes d’Eivissa. Es tracta d’una cavitat modesta, amb poc més de dinou metres de profunditat i una única sala principal, però que malgrat la seva senzillesa ha tingut un paper molt rellevant en la recerca científica.

La importància d’aquest avenc es deu a les excavacions paleontològiques que s’hi han dut a terme i que han posat al descobert nombroses restes fòssils de diferents èpoques: des d’ocells i ratpenats fins a tortugues i altres animals. Aquestes troballes han convertit el Pouàs en un autèntic referent per a l’estudi del passat natural de l’illa.

Al llarg del temps, però, la cavitat també ha patit greus alteracions provocades per la mà de l’home. Fa uns anys, els propietaris de la finca on està ubicat l'avenc van tenir la idea d'instal·lar una discoteca al fons de l'avenc. Era una idea esbojarrada perquè la cavitat és petita i el fons està ple de grans blocs, però van iniciar les obres instal·lant una llarga escala metàl·lica per facilitar l'accés al fons del pou i aplanant el terreny.

Aviat es va descartar la idea de la discoteca subterrània però l'escala va quedar allà plantada com a monument a les idees de bomber.

Jo ja sabia on està situada aquesta cavitat. Fins i tot havia trobat alguns tracks amb el camí que hi porta, però els dos intents que vaig fer per arribar a l'avenc van acabar en fracàs. Al costat de la cavitat hi ha diverses cases, totes elles encerclades per tanques i amb cartells que adverteixen de la presència de gossos perillosos. Jo vaig intentar entrar per diversos llocs però no vaig trobar la manera d'arribar a l'avenc sense arriscar-me a ser atacat per les feres que vigilen aquest indret.

Avui, per fi, he pogut visitar l'Avenc des Pouàs. Un seguidor eivissenc del Blog, en Miquel, em va dir que havia pogut visitar l'avenc i sabia per on s'hi podia accedir. Fins i tot es va oferir per acompanyar-me en aquesta aventura.

Finalment, acompanyats pel guia local, en Jan i jo hem anat a visitar l'avenc. Molt discretament, ens hem infiltrat a la zona i hem passat entre les cases per arribar a l'avenc. Al voltant del pou, hi ha una antiga tanca de pedra que hem hagut de saltar per entrar-hi.

Havíem portat el material de ràpel perquè no sabíem com estava l'escala, però hem comprovat que estava força bé i no calia desplegar la corda. Hem baixat per l'escala al fons del pou i hem iniciat una petita exploració. 

Una part de la cavitat està plena de forats i rases de les excavacions, antigues i actuals. Hi ha cordills i etiquetes per delimitar zones i capes. A l'altra banda, hi ha una rampa amb blocs. També hi ha algunes formacions però petites i sense especial interès. 

Hem recorregut tota la cavitat, explorant tots els racons i fent algunes fotografies però aviat hem acabat l'exploració iniciant el retorn. Hem remuntat l'escala i, amb la mateixa discreció que a l'anada, hem tornat al punt de partida passant entre les cases. 

L'avenc no és gran cosa però hem quedat satisfets per haver conegut una nova cavitat d'Eivissa, especialment després de dos intents frustrats.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova aventura subterrània a Eivissa. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films. 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc de sa Caperulla, 2023

Avenc des Ramells, 2023

Els Set Fumerals, 2023

---

Coves del Racó des Caragol

Avui presentem una activitat singular en el Blog de Muntanya. Es tracta de la visita a unes petites cavitats situades a la costa de Formentera. Tot i que tenen un recorregut molt breu i un interès espeleològic limitat, són d’una gran bellesa gràcies als jocs de llum que s’hi creen i a la combinació d’aigua, roca i foscor. Per això mereixen ser ressenyades en el Blog de Muntanya. 

L’activitat és curta però intensa: hi ha trams de natació, una petita grimpada, un salt i un curt pas sifonat que cal superar en apnea. Tot plegat fa d’aquesta activitat un circuit lúdic i esportiu molt atractiu, que fins i tot podem repetir tantes vegades com vulguem.

Hem iniciat l'aproximació per mar des del port de Santa Eulària des Riu, a Eivissa.  Hem vorejat la costa d'aquesta illa i després hem travessat a Formentera per resseguir la costa oesta, passant pel davant de Cala Saona. 

Les coves estan a l'indret conegut com Racó des Caragol, una petita cala sota els cingles que formen la costa d'aquesta part de l'illa. Hem fondejat al davant del Racó i hem començat l'activitat nedant fins al fons de la cala on hi ha una mena de canal, que no és visible des de fora. Hem entrat nedant pel canal, evitant les meduses que es concentren en aquest racó d'aigües tranquil·les, fins a l'entrada de la cavitat.

Hem entrat per una galeria que al cap de poc queda tallada per un petit ressalt d'uns dos metres. És una petita grimpada, fàcil però amb la roca relliscosa. 

Després de superar el petit mur hem seguit per la galeria, ara ja totalment subterrània, fins trobar un pou, l'indret més singular del recorregut. A baix, l'aigua del pou està inundada de llum, que entra per un sifó que el comunica amb l'exterior. El joc de llums és espectacular en aquest lloc.

Hem saltat al pou i hem fet algunes fotos abans de superar el darrer obstacle del recorregut. Per sortir del pou cal travessar un sifó en apnea. És curt i fàcil però espectacular, nedant sota les roques cap a la llum.

Just a la sortida del sifó, a mà dreta, hi ha una segona cavitat a la qual es pot entrar per un altre pas sifonat o bé per una petita finestra superior. És una cavitat molt petita però també amb interessants jocs de llum. Hem fet una curta exploració en aquesta segona cova, travessant el sifó en anada i tornada.

Uns metres més al sud, al Racó Blanc, encara hi ha una altra cova. Vista des del mar, sembla una cavitat gran i oberta, però al fons hi ha una entrada a nivell de l’aigua que ens porta a una sala subterrània completament fosca. Hem entrat en aquesta cavitat però només portàvem una petita llum i no hem pogut veure gran cosa. 

Finalment, hem embarcat per tornar a Santa Eulària donant per acabada aquesta petita aventura a Formentera.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films. 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Puig des Terrets, 2025

Cova des Fum, 2024

Ullal de Na Coloms, 2023

---

Ascensió a la Tuca des Corbets (2.904 m)

Encara era fosc quan ha sonat el despertador en el nostre campament del llac Gran de Batisielles. Mentre començava a clarejar, hem esmorzat i hem plegat les tendes. Després, ja amb les primeres llums, hem iniciat l'ascensió a la Tuca des Corbets.

El camí, ben traçat i senyalitzat com a GR, puja per un llom fins als estanys superiors. A poc a poc, hem anat guanyant altura mentre sortia el sol. Després dels estanys, el camí segueix enfilant-se muntanya amunt, cada vegada més pedregós però sempre ben senyalitzat, amb les marques del GR i fites.

Aviat hem vist el cim, enlairat al fons de la vall, i el coll de la Plana a la seva dreta. La cresta final del la Tuca es veia dreta i escarpada encara que després hem comprovat que era més fàcil del que semblava vista de lluny.

Ens hem aturat a menjar una mica però aviat ens hem posat novament en camí i hem arribat al Coll de la Plana (2.702 m), pas entre la vall de Batisielles i la del Forcau. Des del coll hem pogut veure el panorama a l'altra banda, presidit pel Posets, que dominava totalment la vista. Ens hem aturat uns minuts al coll abans d'iniciar el tram final de l'ascensió, per la cresta.

A partir del coll hem deixat les marques del GR, que segueix en direcció al refugi del Forcau, i hem començat a pujar per la cresta, guiats per les fites, ben abundants. La cresta no ens ha semblat difícil. Les fites i alguns trams de camí, ens han anat guiant pels passos fàcils, evitant el fil de l'aresta, més escarpada.

Finalment hem arribat al cim de la Tuca des Corbets (2.904 m), també anomenada Gran Pic de Perramó. El panorama era molt extens i el dia molt clar. A més del Posets, que ocupava bona part de la vista, hem vist l'Aneto, el Perdiguero, el Seil dera Baquo i moltes muntanyes més.

Hem estat una bona estona en el cim, fent fotos i gaudint del panorama, abans d'iniciar el llarg descens a la vall. Hem tornat pel mateix camí desfent els gairebé 1.600 metres de desnivell que ens separaven de l'aparcament on vam iniciar ahir aquesta ascensió.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta intensa jornada de muntanya. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tuca de Mincholet, 2015

Cresta de Bardamina, 2015

Cresta Seilh dera Baquo, 1997

---

Acampada a Batisielles

Hem vingut  a la vall de Benasque per fer l'ascensió al Tuc des Corbets, un cim poc conegut però molt interessant i panoràmic, sobre la vall de Batisielles. Hem fet l'ascensió pujant per la vall d'Estós i després pels llacs de Batisielles i el Collado de la Plana.

L'ascensió té un desnivell considerable, de gairebé 1.600 metres, i per això l'hem fet en dues jornades, acampant al costat del llac Gran de Batisielles. Així l'ascensió ha estat més assequible i, de pas, hem gaudit d'una nit d'acampada en un lloc extraordinari, en plena muntanya.

Hem arribat a migdia a l'aparcament de la Vall d'Estós, on feia molta calor; més de 30 graus. La pujada fins al llac Gran de Batisielles és dura i de fort pendent, de manera que ens esperàvem una bona suada. Però hem tingut sort. Quan començàvem a caminar al costat de la presa d'Estós, ha començat a ploure. Ha estat el típic xàfec d'estiu, curt però intens, i en pocs minuts ha refrescat l'ambient. Nosaltres hem anat pujant amb les capelines fins que, quan ja havíem superat bona part del camí, ha començat a escampar.

Hem passat per l'estany petit i hem iniciat el sector final, també amb fort pendent, fins al final de l'etapa d'avui, al costat del llac Gran de Batisielles. Quan hi hem arribat, la tempesta havia passat i el sol tornava a lluir, de manera que hem pogut gaudir d'un gran panorama. Teníem al davant les Tucas d'Ixeia i, més lluny, la Maladeta i el Perdiguero, entre altres muntanyes.

Hem plantat les tendes en una petita explanada sobre el llac i hem sopat una mica, abans d'anar a dormir. 

Avui, tant l'àlbum de fotos com el track són comuns amb l'entrada següent, que detalla l'ascensió al cim.  El vídeo també és compartit però es publicarà a la propera entrada del blog.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Llac deth Potz, 2024

Llacs de Montferrat, 2023

Llac de Marboré, 2020

---

Pics de Colatx (2.567 m) i Turguilla (2.527 m)

M'he despertat abans de les sis en el bivac que tenia muntat al costat de l'estany de Romedo. Ha estat una nit tranquil·la, sense fred ni calor, en un indret singular, en plena muntanya i a més de 2.000 metres d'altitud.

Després de preparar-me un cafè amb llet amb el fogonet de gas, he sortit en direcció al cim. Començava a clarejar i la muntanya estava solitària. He vorejat l'estany per anar a buscar, a l'altra banda, l'inici del camí. És una canal força dreta però està equipada amb una corda fixa i uns esglaons de pedra que faciliten la pujada. 

He seguit pel camí, ara més fàcil i senyalitzat amb les característiques marques vermelles i blanques dels GRs. Aquest tram de camí forma part del GRT59, que va de Tavascan al Port de Colatx, un petit GR dels anomenats transpirenaics.

Aviat he arribat a l'estany superior i he seguit, sempre seguint les marques del GR, en direcció al Port de Colatx. He passat al costat de l'estany de Senó i de l'estany de Colatx, acostant-me amb una suau pujada al cim que ja es veia elevant-se sobre els llacs.

El camí m'ha portat fins al coll de Colatx, un ample coll on s'inicia una cresta força dreta que porta al cim. La cresta és fàcil però en algun punt cal ajudar-se amb les mans per grimpar els petits ressalts que anem trobant. 

Aviat he arribat al cim del Pic de Colatx (2.567 m), marcat amb una gran fita de pedres. Des d'aquest punt, el panorama era molt extens. Tenia molt a prop el Certascan i més enllà la Pica d'Estats, el Mont Valier i el Mauberme entre moltes altres muntanyes.

Després de fer les fotos panoràmiques i d'un vol de dron, he iniciat la fase següent de l'activitat prevista. El Pic de Colatx està unit per una cresta al seu veí, el Pic de Turguilla o Turguilha. És una cresta fàcil però no hi ha camí i cal fer petites grimpades per superar, de baixada i de pujada, els petits ressalts que anem trobant.

Des del cim, he baixat fins al coll entre els dos cims, ocupat per un caos de grans blocs, i després he pujat per la cresta, ja més fàcilment, fins al cim del Turguilla (2.527 m). El panorama era tan extens com el cim principal però, a més, tenia una vista espectacular del Pic de Colatx, que des d'aquí es veia realment piramidal.

Després he baixat en direcció a la vall, sense camí, per extensos prats, fins enllaçar amb el camí de pujada. Després he baixat seguint el mateix camí fins al punt de partida.

Però encara no havia acabat la caminada. Havia de baixar fins a la presa de Montalto, on vaig iniciar ahir l'ascensió. He baixat pel mateix camí per on vaig pujar ahir, amb molta calor però amb la satisfacció d'haver pujat els cims.

Avui no hi ha un vídeo amb el resum de l'activitat però sí que he fet la gravació amb el dron d'un vol circular al voltant del cim de Colatx. Aquí el teniu:

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Guins de l'Ase, 2024

Pics de Broate, 2016

Pic de Certascan, 2016

---

Bivac a l'estany de Romedo

He vingut a la zona de Tavascan per intentar l'ascensió al Pic de Colatx, situat per sobre dels estanys de Romedo. Avui he fet l'aproximació pujant fins a l'estany inferior, on he muntat un bivac.

He sortit de la presa de Montalto, després de pujar els 5 km de la pista que hi porta des de Tavascan. Estem en ple mes d'agost i l'aparcament és petit però he tingut sort i he trobat un racó on deixar el cotxe.

He començat a pujar per la pista i aviat he arribat al Pla de Boavi, que avui estava ple de gent. Era l'hora de dinar i per tot arreu hi havia famílies fent picnic.

Al final del pla, poc abans del Pont de Boavi, comença el corriol que puja per la vall de Romedo. És un camí molt estret i costerut que puja pel bosc. Després d'una bona estona de pujada, he arribat a un petit mirador des d'on es veia el riu, que en aquest sector passa engorjat molt avall. Fins i tot he vist alguns ancoratges a les parets que indiquen clarament que aquest tram del riu és freqüentat pels barranquistes.

He seguit pujant per la vall, sempre al costat del riu, passant al costat de diverses cascades que donen un interès especial a aquest recorregut.

A final de la pujada he arribat al gran mur de la presa. L'estany natural va ser recrescut amb una presa i ara és bastant més gran que abans de les obres. Per sobre de la presa he passat a l'altra banda, on arriba una bona pista, utilitzada pels taxistes de la zona per portar turistes i excursionistes al refugi de Certascan i als estanys. 

Seguint la pista, he arribat en pocs minuts a un eixamplament on hi ha una petita barraca que no és més que una marquesina on es refugien els turistes que esperen el taxi per retornar a Tavascan. En aquesta petita construcció he muntat el meu bivac, una mica arrecerat del vent. Ha estat una nit plàcida, sense fred ni calor en aquest indret, ara solitari, al costat del gran estany de Romedo.

Avui no hi ha vídeo i l'àlbum de fotos és conjunt amb la segona jornada d'aquesta sortida en la que vaig pujar al cim del Colatx.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Broate, 2024

Refugi de Broate, 2016

Refugi de Certascan, 2016

---

Creu d'en Ribes i Avenc des Puig des Terrets

Després de molts dies de calor intensa, avui el temps ha canviat i hem tingut un dia ennuvolat i plujós. Hem aprofitat aquest clima, més agradable que les fortes calorades dels dies anteriors, per dedicar la jornada a un parell d’activitats diferents de la platja. Al matí hem fet una breu excursió a l’ermita de la Creu d’en Ribes i, a la tarda, hem visitat un avenc curt i fàcil: l’Avenc del Puig des Terrets

La Creu d'en Ribes: l'ermita està situada en el cim del turó del mateix nom, a sobre mateix de Santa Eulària des Riu. Per arribar-hi cal fer una petita excursió de menys d'una hora, pujant per un bosc fins al cim. 

L'ermita és relativament recent, del segle XIX, i és una construcció típicament eivissenca, amb parets blanques. Té una única nau, molt petita, de poc més de 2 metres d'ample, amb un petit altar. Està situada al cim del turó però totalment voltada de pins, de manera que no es veu el gran panorama que es podria veure des d'aquest punt elevat davant del mar.

El més curiós d'aquesta ermita és la gran quantitat d'objectes diversos amuntegat pels racons. Són els característics exvots que la gent ha anat deixant durant anys amb motivacions molt diverses. 

Després de descansar una mica en el cim i veure els curiosos objectes de l'interior, hem iniciat el descens per un camí diferent, més directe, que en pocs minuts ens ha retornat a Santa Eulària. 

Avenc del Puig des Terrets: a la tarda hem anat a visitar un petit avenc, el del Puig des Terrets. És un únic pou, d'uns 7 metres de profunditat, però amb formacions que el fan atractiu tot i les petites dimensions de l'avenc.

Però l'objectiu principal era aprofitar que aquest avenc és fàcil per fer pràctiques de corda amb els nens. Cal baixar en ràpel i després remuntar amb l'ajut de la corda, una maniobra que els nens feien per primera vegada. 

Hem muntat el ràpel en un pi de bona mida i hem baixat fins al fons de l'avenc, on hem pogut admirar les formacions i fer algunes fotos. Després hem remuntat per la corda, només amb l'ajut del jumar perquè el pou no és gaire vertical. Els nens han superat la prova amb bona nota, no només pel ràpel i la remuntada sinó també pel pas estret de la boca de l'avenc, força estreta.

I aquí teniu el vídeo de la nostra visita a l'avenc. No hi ha vídeo de l'ermita perquè l'excursió és ben poca cosa i no dóna per fer un vídeo amb un mínim de contingut.

Només tenim un àlbum, el de l'avenc; durant l'excursió a l'ermita hem fet només quatre fotos i no hi ha material per a un àlbum. Pel que fa al track, publiquem els dos tracks, tot i que el segon, el de l'avenc, és d'arxiu perquè ja l'havíem publicat anteriorment.

---

📷 ÀLBUM

📍 TRACK 1

📍 TRACK 2

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avens des Puig des Terrets, 2022

Excursió a Cala Llonga, 2015

Cap des Llibrell, 2013

---

Travessia de Ses Mamelles

Avui hem fet una escapada a Formentera per visitar una de les cavitats més importants de l'illa. El complex de Ses Mamelles és un sistema subterrani format per tres cavitats que estan connectades entre elles per uns passos clau. Les coves s'anomenen Ses Mamelles, Sa Fresca i Es Riuets.

Avui, en Jan i jo, hem fet la travessia de les tres cavitats en un magnífic recorregut subterrani que ens ha permès visitar les tres coves i gaudir dels curiosos entorns subterranis de Formentera.

Hem sortit de Santa Eulària amb el ferry, que ens ha portat fins a La Savina, el port de Formentera. Allà hem agafat l'autobús fins al Pilar de la Mola, on hem iniciat una curta caminada de poc menys d'una hora que ens ha portat fins a les coves.

Per entrar a la primera cavitat cal depenjar-se des del cingle amb un ràpel. Hi ha una bona instal·lació i el descens és fàcil, tot i que la sortida amb vistes al mar és espectacular. Després, una petita desgrimpada ens porta a l'entrada de Ses Mamelles.

Aquesta cavitat és la més gran del sistema, una gran sala amb diversos racons on hi ha formacions interessants, entre les quals destaca una alta columna situada en el centre de la sala. Hem recorregut la sala i hem fet algunes fotos, abans de seguir el nostre recorregut.

En un racó de la sala hi ha l'entrada a un nivell inferior, una zona ocupada per un caos de grans blocs. Pujant per una rampa a l'esquerra, s'arriba a un punt alt des d'on es veu, a l'altra banda, la llum del dia. És el pas clau que ens permet passar a la segona cavitat, la Cova de Sa Fresca. Cal desgrimpar entre els blocs amb un parell de passos fàcils però vertiginosos. És el pas del quitamiedos.

La Cova de Sa Fresca és més petita i té una única galeria. Hem seguit aquesta galeria fins a la sortida de la cova, una boca que penjada en el cingle amb una petita terrassa. Hem tornat enrere per seguir la galeria en direcció oposada fins que, aparentment, queda tancada. 

Aquí hi ha el pas clau que connecta amb la tercera cavitat: Els Riuets. És un pas estret i vertical per on cal pujar amb tècnica d'oposició. El pas, que algú va anomenar pas del tanga, no és difícil però sí una mica angoixant per l'estretor que obliga a treure's la motxilla i el casc.

Hem superat el pas entrant a la tercera cova, els Riuets. És una cavitat petita i de poca alçada que cal recórrer ajupits. Tot i que és una cavitat una mica laberíntica, aviat hem trobat la sortida, a on s'arriba grimpant per uns blocs.

Un cop a l'exterior, hem pujat amb facilitat fins a dalt del cingle i hem anat a recollir la corda que havíem deixat en el ràpel, abans d'iniciar el retorn a casa.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films. 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova des Fum, 2023

Complex de ses Mamelles, 2023

Cova de ses Mamelles, 2022

---

Torrent de la Font del Llum

Avui hem recorregut una nova canal montserratina, gairebé inèdita, ja que fa poc temps que ha estat equipada. És una activitat curta i variada, ideal per fer en una sessió de tarda com la que hem fet nosaltres.
El recorregut combina una aproximació entre boscos i canals amb petites grimpades, passos equipats i un descens amb ràpels llargs i algun pas curiós. Tot plegat, un itinerari diferent per descobrir racons amagats de Montserrat, amb la Font del Llum com a punt emblemàtic.

En el descens del torrent hi ha un total de sis ràpels, el més llarg de 40 metres, tots ells perfectament equipats amb parabolts i anelles. El descens té tres trams perfectament diferenciats perquè travessa el GR172 i la carretera, que permeten fraccionar el descens.

Hem deixat el cotxe en un petit aparcament al costat de la carretera i ben a prop de Santa Cecília. Per anar a buscar el torrent cal pujar a la Font del Llum però nosaltres no hem pujat pel camí normal sinó que hem fet drecera pujant per una curta canal que enllaça amb el GR172 després de superar un tram de grimpades amb un parell de passos equipats amb cordes fixes.

Hem seguit el GR i després el camí de la Canal de la Font del Llum fins a la font. Avui hem tingut una agradable sorpresa perquè la Font de Llum, que gairebé sempre havíem vist seca i abandonada, avui era una font de veritat: rajava aigua! Era només un rajolinet però en ple mes de juliol era un autèntic luxe.

A més de la plujosa primavera que hem tingut aquest any, un altre factor ha posibilitat el miracle de l'aigua: fa poc, la font va ser restaurada per en Joaquín Olmo i el seu equip, que la van rehabilitar totalment mantenint el seu aspecte original.

Per arribar a l'inici del descens, cal seguir un rastre de camí per sota de les grans parets dels Ecos. És un tram complicat perquè no hi ha camí i cal travessar uns pendents terrosos i inestables però finalment hem arribat al torrent. Hem baixat el primer tram i hem arribat després de desgrimpar un darrer ressalt amb l'ajut d'una corda fixa, a la instal·lació del primer ràpel, de 40 metres, amb dues anelles ben noves.

Mentre equipàvem el ràpel s'han començat a sentir trons llunys i per un moment hem pensat que en qualsevol moment cauria un xàfec d'estiu però a poc a poc s'ha anat allunyant la tempesta i no ha caigut ni una gota.

Poc després hem travessat el GR172, que marca el final del primer sector, i hem seguit torrent avall. En aquest segon sector hi ha tres ràpels més i acaba a la carretera, molt a prop del lloc on havíem deixat el cotxe. Podríem haver acabat aquí però hem seguit avall per completar el tercer sector.

Hem passat per un gran col·lector sota la carretera. A la sortida del col·lector, un curt ràpel de 8 metres ens ha deixat novament en el torrent. 

La continuació ha estat la part més intensa del descens. El torrent ha excavat un canal a la roca viva i s'ha de baixar desgrimpant per la canal utilitzant en bona part del recorregut la tècnica d'oposició o ramonage. No és molt vertical però la roca llisa i l'estretor de la canal fan que sigui un bon exercici de desgrimpada natural.

Al final, un darrer ràpel d'uns 30 metres  ens ha deixat al costat del camí de Can Martorell, per on hem tornat, ja caminant, fins a Santa Cecília i després fins al punt on havíem deixat el cotxe. Era ja el capvespre i les parts altes de la muntanya estaven cobertes de boira. La montanya estava solitària però poc abans d'arribar al cotxe hem trobat un dels habitants de Montserrat: una cabra ens mirava passar per la carretera des d'una clariana del bosc.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. Aquesta vegada ha estat editada per la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Torrent de l'Enclusa, 2025

Clot del Boixar, 2025

Torrent de les Talaies, 2023

---

Pics de Culfreda (3.035 m)

Ja feia temps que volia pujar el Culfreda, un dels tresmils dels Pirineus que em faltaven a la col·lecció. De fet, potser el més important dels que em faltaven. Avui, per fi, hem pujat aquest cim tan panoràmic en una gran jornada de muntanya.

Ahir  a la tarda vam arribar al refugi lliure de Tabernés i ens hi vam instal·lar. Hem passat la nit en aquest refugi i poc després de les cinc del matí ja estavem esmorzant a la cabana mentre a fora, a poc a poc, anava arribant el dia. 

Abans de tres quarts de sis ens hem posat en camí en direcció al Puerto de la Madera, primera fita del llarg recorregut de l'ascensió als Culfredes. Hem sortit amb la llum del frontal però en pocs minuts hem pogut prescindir de la il·luminació artificial i hem seguit amb la llum del dia. El camí és molt bo i està senyalitzat com a PR. Puja suaument però sense treva, primer pel bosc i després pels prats fins al coll fronterer. 

Gairebé des del primer moment del recorregut hem pogut veure, al darrere nostre, la gran muntanya del Posets, que per la vall de Viadós presenta un aspecte imponent amb un gran desnivell sobre la vall. També hem començat a veure, ben aviat, els pics de Culfreda i la cresta que uneix els tres cims principals. 

En el Puerto de la Madera ens hem aturat a menjar una mica i hem fet volar el dron per prendre algunes imatges aèries. Des d'aquí es veia l'inici de la llarga cresta: un pendent rocós que porta al primer cim. La pujada ha estat més fàcil del que semblava des del coll i aviat hem arribat al primer cim del dia, la Punta Cabalera (2.901 m), un cim fronterer que els francesos anomenen Pic de Cauarère.

Hem seguit per la cresta, ara més escarpada però sempre fàcil, seguint un camí a estones perdut. També hi havia moltes fites, que ens guiaven per trobar els passos més fàcils i menys exposats. Hem superat la dura pujada arribant al cim del Culfreda NW (3.034 m). El panorama des d'aquest cim era extraordinari i arribava des del Mauberme, a la Vall d'Aran, fins a la Collarada, a la Jacetania, passant pel Posets, el Bachimala, el Perdut, la Múnia, el Vignemal, el Balaitús... Una infinitat de muntanyes que podeu veure a les panoràmiques que acompanyen aquesta entrada del blog.

Hem seguit per la cresta passant un petit sifó per arribar al Culfreda Central (3.030 m), el germà petit del Culfredes i finalment, després d'un altre sifó, al cim principal, Culfreda NE (3.035 m). El panorama era tan extens com des dels altres cims. A més, ara teníem molt a prop el Loustou, un oblidat que vam pujar no fa molts anys en una altra gran jornada de muntanya. 

El retorn l'hem fet pel mateix camí, recorrent les sifonades de la cresta i coronant novament tots els cims del recorregut. Una llarga caminada fins al Puerto de la Madera i després, ja per un bon camí, fins al refugi de Tabernés.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta intensa jornada de muntanya. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al Lustou, 2018

Aguilletes i Marioules, 2008

Ascensió al Bachimala, 1982

---

Torrent de l'Enclusa

El Torrent de l'Enclusa és un petit barranc de Montserrat, apte per a una curta matinal. Té un total de 8 ràpels, el més llarg de 30 metres, tots amb equipament natural. No és una gran activitat però ens permet recórrer, una vegada més, racons amagats de Montserrat.

Avui hem matinat força perquè fa molta calor i volíem aprofitar les primeres hores del matí per acabar l'activitat abans de les hores de més calor. Hem aparcat al costat de la carretera de Can Maçana al Monestir, en un indret anomenat Plaça de Catalunya.

Des d'aquest punt hem agafat un corriol que aviat ha enllaçat amb el GR172 i, seguint aquest GR, hem arribat en pocs minuts a l'inici del barranc.

El descens comença amb un ràpel de 30 metres, el més llarg de tot el recorregut, seguit de dos ràpels més curts i algunes desgrimpades. Després hem trobat un corriol que travessa el torrent. És el camí que va de la Plaça de Catalunya a la Bauma de l'Enclusa. 

Hem deixat per uns minuts el descens del barranc per acostar-nos a la bauma. És una petita cavitat sota d'un gran bloc, sense massa interès. A l'entrada, un cartell avisa que és un espai protegit i que no s'hi pot entrar fins al 15 d'agost perquè a dintre de la bauma hi fa el niu un ocell protegit.

Hem tornat al torrent, iniciant la segona part del descens on hem trobat cinc ràpels més. Aquesta és la part més interessant del recorregut perquè hi ha dos ràpels de 25 metres, oberts i verticals. L'últim acaba just al costat de la carretera, per on hem tornat al punt de partida. 

Tal com estava previst, hem acabat aviat i hem tornat a casa evitant la calorada del migdia.

I aquí teniu el vídeo de l'activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films.

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Clot del Boixar, 2025

Torrent de Balaguer, 2024

Torrent de les Talaies, 2023

---

Graller del Boixeguer

Hem tornat al Montsec per explorar una altra de les grans cavitats d’aquesta serralada prepirinenca. El Graller del Boixeguer és, després de la Grallera Gran del Corralot, la cavitat més important del Montsec. Tot i que no destaca per una gran abundància de formacions, la grandiositat de les seves sales i el llac que ocupa la part més profunda de la cavitat la converteixen en una visita molt interessant.

El Graller està situat al costat de la petita carretera que baixa del Coll d'Ares a Sant Esteve de la Sarga, de manera que l'aproximació és ben curta. Hem deixat els cotxes en una petita explanada poc més avall de l'inici del corriol que porta al Graller i, després d'equipar-nos, hem iniciat la curta aproximació.

En pocs minuts hem arribat a la primera de les boques de la Grallera. La cavitat té dues entrades que s'aboquen a la gran sala principal, una cambra gegantina de 85x45 metres, amb una altura de més de 60 metres. Nosaltres hem entrat per la boca inferior, que després d’una suau rampa presenta una vertical de 45 metres.

Hem instal·lat dues vies per agilitzar tant la baixada com la pujada i hem iniciat el descens. La sala principal és realment gran i plena de racons i raconets per explorar. Nosaltres hem començat el recorregut subterrani fent una curta exploració per una part de la cavitat on hi ha algunes formacions i petites galeries.

Després hem anat a buscar la galeria principal que ens havia de portar fins al llac. Hem baixat per l'ampla galeria fins a un ressalt per on hem baixat amb dos ràpels curts. Després hem seguit baixant per pendents rocosos i caos de blocs fins arribar, després d'una estona, al punt més característic del Graller: la Sala del Llac.

És un indret màgic, un llac d'aigües transparents en el cor de la terra voltat de foscor. Hem fet la foto de grup amb el llac de fons i després els més agosarats s'han banyat en el llac gaudint de la frescor de l'aigua subterrània.

Hem tornat enrere aprofitant per explorar algunes sales i galeries laterals. Hem arribat a una gran sala amb colades blanques i una estalagmita molt singular que sembla una boca oberta amb una infinitat d'ullals. És la sala Santafé.

Finalment, hem completat el retorn fins a la gran sala, al peu de les cordes del pou principal. La remuntada dels 45 metres del pou d'entrada era tot un repte però l'hem superat sense problemes i aviat hem arribat a l'exterior, on ens ha rebut un bon xàfec amb llamps i trons. Mig amagats en un racó de l'entrada, hem esperat que passés la tempesta per retornar caminant fins al lloc on havíem deixat els cotxes. 

I aquí teniu el vídeo de l'activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films.

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Grallera Gran del Corralot, 2025

GR3: Àger - S. Esteve, 2024

Cova Negra de Corçà, 2022

---

Ascensió al Ventolau (2.851 m)

Avui hem fet la tradicional sortida de final de curs del grup de senderistes. Aquest any hem triat el Ventolau, un cim d'accés fàcil i molt panoràmic, ideal per fer amb el grup del GR perquè és un cim apte per a tots els públics.

Hem dormit al refugi de la Pleta del Prat. Un refugi amb totes les comoditats, que compta, a més, amb un personal molt amable.  A dos quarts de set ja estàvem esmorzant i poc després sortíem en direcció al cim.

La primera part de l'ascensió és un camí amb fort pendent que puja fent llaçades fins arribar a la carena, el llarg llom est del Ventolau. El camí està molt ben traçat i senyalitzat amb marques de pintura groga. 

Hem arribat a la carena. El camí segueix pel llarg llom, amb pendent més suau però constant. Hem passat al costat de la Cabana de Crestuix, un magnífic refugi lliure amb estufa i provisió de llenya.

Més amunt encara hem trobat dues cabanes més, petits refugis de pastors, però aquests estaven tancats. També hem passat per una font, un prat per on brollava l'aigua per diversos forats formant un petit torrent.

Finalment hem arribat al cim del Ventolau (2.851 m). Feia un dia perfecte, sense cap núvol i la visibilitat era bastant bona. Es veia bona part dels Pirineus, des del Midi de Bigorre fins al Comapedrosa. Tot un espectacle de muntanyes que podeu veure detallat a l'apartat de panoràmiques d'aquesta entrada del blog.

Hem estat una bona estona al cim. No feia fred ni calor i valia la pena gaudir del panorama després de l'esforç de pujar fins aquí. Com és tradicional amb el grup del GR, hem destapat el cava i hem brindat per celebrar el final d'una molt bona temporada senderista en la que hem acabat el gran projecte del GR3.

Finalment ens hem decidit a iniciar el descens. No hem baixat pel mateix itinerari de pujada sinó per un camí alternatiu, el del Barranc de la Coma del Forn. No ha estat gaire bona idea perquè el camí de baixada per aquesta vall està gairebé perdut i en molts sectors només algunes fites esporàdiques ens guiaven a través dels sectors més complicats amb petits caos de roques i trams de vegetació densa, especialment ortigues gegants.

Ha estat una baixada dura i una mica desagradable però finalment, després de superar tots els obstacles, hem arribat al refugi. Allà ens esperava un plat de macarrons a la bolonyesa, per recuperar forces abans d'iniciar el camí de retorn en cotxe a casa.

I aquí teniu el vídeo del Ventolau. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Mont-roig amb esquís, 2019

Ventolau amb esquís, 2019

Campirme amb esquís, 2018

---