dijous, 25 de juliol del 2019

GR5: Refugi de Rosuel - Tignes

GR5: Rosuel - Tignes
Amb aquesta etapa del GR5 hem entrat de ple a la Vanoise, una de les zones més atractives dels Alps francesos, on hi ha un gran parc natural que, conjuntament amb el parc nacional italià del Gran Paradiso, forma un dels espais protegits més grans i interessants d'Europa. 
Hem esmorzat al refugi de Rosuel, situat a 1.556 m, abans d'iniciar la caminada d'avui. El camí puja per la vall de Ponturin, elevant-se sobre el fons de la vall. A l'altra banda vèiem la cascada de Nant Putors, un salt d'aigua per on s'escolen les aigües que baixen de les geleres del Mont Pourri, un dels gegants de la Vanoise amb els seus 3.779 m.
Més amunt hem passat la cruïlla amb el camí que porta al refugi d'Entre le Lac i ben aviat hem arribat al límit del Parc Nacional de la Vanoise però sense entrar-hi encara, ja que en aquesta zona el propi camí marca el límit del parc. Més endavant el camí s'eleva per la vessant dreta de la vall mentre a l'altra banda veiem el refugi d'Entre le Lac, situat al costat del Lac de la Plagne. Hem arribat a una gran plana, el Plan de la Grassaz, on hi havia un bon ramat de vaques pasturant. 
Més amunt, hem començat a veure la Grande Motte, un altre dels gegants de la Vanoise, amb els seus 3.653 m i una petita gelera, i hem arribat al refugi du Col du Palet. Es tracta d'un refugi modern, propietat com el de Rosuel del Parc Nacional, i situat en un lloc estratègic, a una bona alçada: 2.587 m. Ens hem aturat a esmorzar: fromage blanc avec myrtilles.
Des del refugi només hi ha 10 minuts fins al pas clau de la jornada, el Col du Palet (2.652 m). Des del coll hi ha un gran panorama sobre les muntanyes de la Vanoise però, malauradament, gairebé no n'hem pogut reconèixer cap. A partir del coll ja tot és baixada fins a Tignes, punt final de la nostra etapa. El camí baixa entre les instal·lacions de l'estació d'esquí i ben aviat hem pogut veure les concentracions urbanes dels apartaments i hotels de Tignes i Val Claret,  a més del Lac de Tignes. Finalment hem arribat a Tignes, un lloc turístic de primer ordre, especialment en temporada d'esquí.
A Tignes hem donat per acabada la temporada 2019 del GR5. Inicialment teníem previst caminar una jornada més però justament demà hi ha una etapa del Tour de France que té el seu final aquí, a Tignes. Des de bon matí i fins a les 8 de la tarda, tots els accessos a la vall estaran tallats a causa de la carrera i el més prudent és sortir de la ratera tan aviat com puguem, abans que es tanqui, de manera que hem deixat Tignes i els Alps francesos iniciant el retorn a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
Roc de la Pêche
L'Orguère, 2013
Col de la Vanoise
Roc Pêche, 2013
Pointe de la
Réchasse, 2013

dimecres, 24 de juliol del 2019

GR5: Landry - Refugi de Rosuel

GR5: La Balme Tarentaise - Rosuel
Avui el nostre GR ens ha portat a iniciar la travessia de la Vanoise. Efectivament, des que ahir vam travessar l'Isère estem ja en aquesta zona, una de les més atractives dels Alps francesos, tot i que fins demà no entrarem en el Parc Nacional de la Vanoise. L'etapa d'avui és també fàcil encara que amb força desnivell, concentrat en la primera part de l'itinerari.
Hem sortit de Landry travessant els carrers d'aquest petit poble i pujant en direcció a l'església, que es veia enlairada al costat del poble. Un camí amb trams empedrats puja fins a l'església i segueix pujant per prats i boscos amb fort pendent però molt ben traçat. 
Després de superar bona part del desnivell de l'etapa hem arribat a Les Côtes, una borda gran amb font i abeurador annexos. Després el camí segueix amb pujada més suau i entra en el poble de Le Villaret, que hem travessat pel seu carrer principal. Poc més enllà hem arribat a Peisey-Nancroix, el poble principal d'aquesta vall, amb força animació. Ens hem aturat a menjar alguna cosa en un bar abans de seguir la nostra travessia. 
Hem seguit fins a un altre poble, Le Moulin, d'on hem sortit per la part baixa travessant el riu i prenent una pista que puja per la riba esquerra del riu entre boscos. Hem passat un càmping mentre al davant vèiem les geleres penjades del Mont Pourri. Més endavant hem arribat a les instal·lacions d'una antiga mina de galena argentífera, ara reconvertida en atracció turística, i finalment hem anat a parar a la carretera en una zona de prats. No hem seguit la carretera sinó que l'hem travessat per agafar un camí que, per l'altra banda del riu, ens ha portat fins al refugi de Rosuel, punt final de l'etapa.
Aquest refugi és propietat del Parc de la Vanoise i està situat en un edifici singular i modern. A la planta baixa hi ha una oficina d'informació del Parc i a dalt el refugi, molt espaiós i amb bones instal·lacions. El personal és molt amable, encara que el cuiner hauria de fer un curset de cuina per iniciar-se en el noble art de la gastronomia.


ENTRADES RELACIONADES:
GR5: Courma-
yeur, 2012
GR5: Houches
Contamines, 2012
GR5: La Flégère
L. Houches, 2012

dimarts, 23 de juliol del 2019

GR5: Refugi de La Balme - Landry

GR5: Les Chapieux - Plan de la Lai
L'etapa d'avui ha estat més fàcil que les anteriors. En realitat ha estat una etapa de transició en la que hem baixat del refugi de La Balme fins a la població de Landry,  a la vall del riu Isère, acabant el recorregut de la Tarentaise i situant-nos a l'entrada de la Vanoise.
Hem esmorzat al refugi La Balme Tarentaise i hem iniciat el camí de baixada per una petita pista que, des de la vall, arriba fins al mateix refugi. Al davant, a l'altra banda de la vall de l'Isère, teníem els primers cims de la Vanoise, destacant el Sommet de Bellecôte; també es veia clarament l'estació d'esquí de La Plagne. 
Després d'una estona de baixada hem arribat a una zona d'alpages, amb bordes disperses, i alguna petita agrupació de cases. Hem arribat a Valezan, un poble relativament important on es notava l'activitat turística. Ens hem aturat a esmorzar a Valezan, abans de seguir el nostre recorregut. A mesura que baixàvem anava augmentant la calor, que ara ja era intensa. Després de travessar el poble hem agafat un camí de flanc que ens ha portat fins a la població de Bellentre, un poble més gran que l'anterior, situat ja al fons de la vall i molt turístic per la proximitat de les pistes d'esquí. 
El GR travessa el riu Isère, un dels més importants dels Alps francesos. A l'altra banda del pont hi ha una bifurcació amb dues variants del GR. Fins fa poc, el GR "oficial" prenia la branca que puja a Montchavin però sembla ser que es va produir una esllavissada més amunt que va deixar inutilitzat el camí. Ara, la que abans era la variant de Landry és el GR5 "oficial", un camí que des del pont de l'Isère va planejant entre camps fins a l'estació de tren de Landry i després, en pocs minuts, puja al centre del poble on hem donat per acabada l'etapa. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR5: refugi
A. Wills, 2018
GR5: Chésery -
Samoëns, 2018
GR5: refugi
Chésery, 2018

dilluns, 22 de juliol del 2019

GR5: Plan de la Lai - La Balme Tarentaise

GR5: Plan de la Lai - La Balme Tarentaise
Segona etapa d'aquesta temporada del GR5 pels Alps francesos. El punt de partida ha estat el refugi del Plan de la Lai, situat al peu de la carretera de Bourg-St-Maurice a Beaufort, a uns 1.800 m d'altitud. Després d'esmorzar en el refugi hem sortit per una pista que en pocs minuts ens ha portat a la gîte de Plan Mya. El camí segueix pujant suaument per una zona de prats fins arribar a la Petite Berge (2.070 m), un coll amb una cabana de pastors. Des d'aquest punt, mirant enrere, hem pogut veure el massís del Mont Blanc.
Poc més endavant hem passat un segon coll de la mateixa altitud que l'anterior, la Grande Berge. Des d'aquí hem iniciat la baixada en direcció al fons de la vall de Treicol. No hem arribat al fons de tot sinó que al voltant dels 1.800 metres hem deixat la pista que portava avall per agafar un camí de flanc que, sense perdre altura, ens ha portat al peu del pas clau de la jornada, el Col du Bresson. 
Hi ha una petita pista que puja fent revolts en direcció al coll però el GR puja directament, tallant diverses vegades la pista. Quan estàvem a mitja pujada ha aparegut per sobre nostre la silueta de la Pierra Menta, una muntanya voltada d'espadats per totes bandes que ha esdevingut un símbol d'aquesta comarca.
Finalment hem arribat al Col du Bresson (2.469 m), marcat amb una piràmide de pedres. Al davant se'ns ha obert un nou panorama: es veien les muntanyes de la Vanoise amb diversos glaciars penjats. Una imatge molt alpina que ens ha portat gran records de les nostres esquiades per aquesta zona dels Alps. 
Des del coll només quedava la baixada, que hem completat en poc menys d'una hora, arribant al refugi de La Balme Tarentaise, on hem donat per acabada l'etapa d'avui. El refugi és de propietat comunal (de l'ajuntament local), bastant modern i amb bones instal·lacions. Un lloc força acollidor.


ENTRADES RELACIONADES:
GR5: Chapelle
Abondance, 2018
GR5: S. Gingolph
- Novel, 2018
GR5: La Flégère
Les Houches, 2012

diumenge, 21 de juliol del 2019

GR5: Les Chapieux - Refugi Plan de la Lai

GR5: Les Chapieux - Plan de la Lai
L'estiu passat vam iniciar el GR5, el camí que ressegueix els Alps francesos des del llac Léman fins al mar Mediterrani. En realitat aquest GR ve de més lluny, ja que uneix el Mar del Nord amb la Mediterrània, però el nostre objectiu és només recórrer íntegrament els Alps francesos, tal com vam fer amb els Pirineus resseguint el GR11 i el GR10. A més, aquest GR forma part d'un altre camí més llarg, encara que molt indefinit i ple de variants, la Via Alpina, que recorre tota la serralada alpina des de les seves estribacions més orientals. 
L'any passat vam acabar la primera temporada del GR5 en el cim del Brévent, sobre la població de Chamonix. El tram del GR5 entre el Brévent i el refugi del Coll de la Croix de Bonhomme ja el vam recórrer fa uns anys perquè forma part del Tour del Mont Blanc, de manera que aquest any ens hem proposat reprendre la nostra travessia alpina en el refugi de la Croix de Bonhomme. Per arribar al punt d'inici hem fet un sector inicial, pujant des de Les Chapieux i guanyant gairebé 900 metres de desnivell.
Hem dormit a Bourg-St-Maurice i de bon matí hem pujat a Les Chapieu començant a caminar en direcció a la Croix de Bonhomme. És un camí ben traçat perquè forma part del Tour del Mont Blanc i ens ha portat en menys de tres hores al refugi, on hem fet una curta parada per menjar una mica abans d'iniciar pròpiament el recorregut del GR5.
Des del refugi, el GR resseguex una marcada cresta, la Crête des Gittes, per un camí històric que es va obrir per ús militar abans de la primera guerra mundial. El camí no va pel fil de l'aresta sinó que va flanquejat, molt ben traçat, per una i altra banda de la cresta. A mig camí hi ha un petit cim, marcat amb una fita, que rep el mateix nom amb el que es coneix de manera genèrica aquesta cresta: Crête des Gittes (2.538). El camí no passa pròpiament pel cim però hi ha una petita variant que hi passa. Des del cim hem pogut veure, entre boires, el Massís del Mont Blant sobresortint darrere de les muntanyes més properes i notablement més baixes. Hem fet una panoràmica circular:

El camí completa el recorregut de la cresta baixant fins al Col de la Sauce, des d'on ja baixa decididament, entre prats, en direcció al refugi del Plan de la Lai que ja es veu al fons de la vall, al costat d'una petita carretera. Finalment hem arribat al refugi, final d'etapa, i ens hi hem instal·lat.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Mont Blanc
Elisabetta, 2012
Tour Mont Blanc
Bonhome, 2012
Tour Mont Blanc
Contamines, 2012

dissabte, 13 de juliol del 2019

Cristallino d'Ampezzo (3.008 m) i Sentiero Dibona

Sentiero Dibona
El Sentiero Dibona és un dels camins equipats més populars de les Dolomites o, si més no, ho era fins que l'any 2015 van tancar el petit telefèric (tele-ou) que portava a la Forcella Staunies, punt de partida del Sentiero. Una de les causes d'aquesta popularitat és el pont penjant que hi ha a l'inici del camí; un pont que es va fer famós perquè aquí es va rodar una escena de la pel·lícula Máximo riesgo, protagonitzada per Sylvestrer Stallone.
Tot i que l'itinerari no té especial dificultat, nosaltres teníem un intent frustrat a aquest Sentiero i era urgent tancar aquesta pàgina negra del nostre historial de muntanya. La primera vegada que vam intentar aquest camí va ser l'any 2004, en la nostra primera visita a les Dolomites. En aquella ocasió va caure una nevada que, tot i ser en ple estiu, al juliol, va deixar la muntanya coberta per 40 cm de neu. Vam iniciar la travessia però ben aviat vam haver d'abandonar perquè la neu cobria totes les preses i el cable de seguretat.
Ara, sense el petit telefèric, l'activitat és molt més exigent perquè cal pujar  a peu per una canal de pedra solta que recorda el camí de l'Enforcadura del Pedraforca en els bons temps. L'alternativa, potser més raonable, és fer el Sentiero en sentit invers, de manera que la canal es fa de baixada, molt més fàcil.
Hem sortit molt aviat, potser massa, del refugi Son Forca i hem iniciat la dura ascensió per la canal que porta a la Forcella. El dia no era gaire bo malgrat que les previsions indicaven un dia assolellat però amb força vent. La boira cobria la part alta de la muntanya i feia fred. A mitja pujada, de sobte, ha començat a  nevar. Per un moment hem pensat que aquesta seria un nou intent frustrat, ja que la nevada era molt intensa i començava a quallar. La situació era difícil perquè  costava molt pujar per la pedrera inestable i la nevada ens complicava molt les coses però no ens hem desanimat; hem seguit pujant i al cap de poc temps ha deixat de nevar.
Hem arribat a la Forcella entre boires però amb una clara tendència a la millora encara que amb un vent fort i molt fred. La idea inicial era fer la via ferrada Mario Bianchi al Cristallo, una via relativament curta,  abans d'iniciar el Sentiero Dibona però la boira i el fred ens han desanimat aviat i hem decidit anar directament al Sentiero.
El recorregut comença amb una escala enganxada a la paret. A dalt, una escala de gat supera un petit mur. Ben aviat hem arribat al pas clau del Sentiero, el pont penjat. És ben fàcil de passar encara que el manteniment del pont és força deficient. Poc després el camí es bifurca i comença una petita variant que puja a un cim. Hem recorregut aquest petit tram equipat, arribant al Cristallino d'Ampezzo (3.008 m), un cim amb gran panoràmica encara que la proximitat del Cristallo, més alt, li priva part de la visió. Des d'aquí es veien els principals cims d'aquesta part de les Dolomites: Civetta, Pelmo, Sorapis, Marmolada, Antelao, Tofanas, Tre Cime de Lavaredo ... Hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la variant fins recuperar el camí principal per seguir el recorregut. El Sentiero recorre tota una carena amb pujades i baixades però sense massa dificultat. Hem passat un coll i hem pujat per l'altra banda fins arribar a un cim secundari, poc marcat però amb nom propi: la Cresta Bianca (2.932 m). El dia s'havia anat aclarint i ara la visibilitat era molt bona. Hem fet la foto de cim i una nova panoràmica circular:

El camí segueix crestejant però buscant els passos més fàcils. Aviat hem arribat a un altre coll, la Forcella Padeon (2.763 m). Allà mateix, encastat a la muntanya, hi ha un antic edifici militar, ara en estat ruïnós, que ens ha recordat l'origen militar de les primeres vies ferrades de les Dolomites. Hem seguit el camí, pujant fins a les proximitats d'un altre cim. El camí no hi passa però ens hem desviat  del Sentiero invertint uns minuts en arribar a la Cima Padeon (2.859 m). Més fotos de cim i la tercera panoràmica circular:

Després del Padeon el camí voreja un tercer cim, el Vecio del Forame, per unes cornises penjades ben fàcils però espectaculars. Finalment hem arribat a un petit coll poc marcat on el Sentiero deixa definitivament la carena iniciant el descens cap a la vall per tornar al punt de partida.
El camí baixa molt dret, amb algun petit tram equipat, fins arribar al fons de la vall on remunta els darrers metres per arribar al refugi Son Forca.
Amb aquesta activitat hem donat per acabada la nostra estada a les Dolomites d'aquest estiu. Ens hem quedat a dormir al refugi per iniciar, de bon matí, el camí de retorn cap a Venècia, per agafar l'avió que ens retornarà a casa.
I aquí teniu la pel·lícula del Sentiero Dibona. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Averau i
Nuvolau, 2018
Sentiero Benini
e Sosat,  2004
Intent al S.
Dibona, 2004

divendres, 12 de juliol del 2019

Via ferrada de la Cascada de Fanes

Ferrata de la Cascada de Fanes
Una nova jornada de transició, després de l'ascensió ahir del Sorapis. Avui havíem de baixar del refugi San Marco i pujar al refugi Son Forca, des d'on demà farem una nova ascensió. De pas, hem volgut fer alguna activitat curta que ens permetés agafar el telecadira per pujar al refugi abans que el tanquin. No teníem temps de fer una activitat llarga i, després de descartar altres activitats més atractives però massa largues, ens hem decidit per la via ferrada de la Cascada de Fanes.
És una activitat d'iniciació, una ferrada molt fàcil però que té l'atractiu d'un pas pel darrere d'una cascada de gran cabal. En realitat són dues ferrades (Giovanni Barbara i Lucio Dalaiti) però no hem sabut on començava una i acabava l'altra.
Hem esmorzat al refugi San Marco i hem iniciat la baixada pel mateix camí per on vam pujar fa dos dies. Gairebé tot el camí és una àmplia pista per on hem baixat còmodament fins al Parco Neve Sole, als afores de San Vito de Cadore, on teníem el cotxe.
Hem fet el trajecte en cotxe fins a Cortina d'Ampezzo i des d'allà, per la carretera 51, fins a l'aparcament situat a l'entrada del Parco Naturale delle Dolomiti d'Ampezzo, poc més amunt de la població de Fiames, on hem deixat el cotxe.
L'aproximació a la via ferrada és una curta passejada de poc menys d'una hora pel camí senyalitzat amb el número 10. Al final hi ha una petita àrea de picnic on ens hem equipat per iniciar el recorregut.  El punt més característic de la ferrada està gairebé al principi. Un gran salt d'aigua que cal passar pel darrere; un pas espectacular però sense cap dificultat.  Després hem seguit per un camí equipat fins trobar un mur que calia baixar amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics. Després hem travessat el riu per un pont i hem iniciat la remuntada per un camí equipat fins arribar al punt de partida on acaba la ferrada.
Hem desfet el camí d'aproximació i hem agafat novament el cotxe per desplaçar-nos fins a Rio Gere per agafar el telecadira que ens ha pujat a les proximitats del refugi Son Forca on ens hem allotjat.
I aquí teniu la pel·lícula de la via ferrada de la Cascada de Fanes. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Foradada del
Toscar, 2018
VF Averau i
Nuvolau,  2018
Caminito del
Rey, 2017

dijous, 11 de juliol del 2019

Ascensió al Sorapis (3.205 m)

Sorapis
Una gran ascensió a un dels gegants de les Dolomites. La Punta Sorapis és el punt més alt del massís del mateix nom i és una muntanya ferètsega i solitària. L'ascensió al Sorapis, tot i que no és difícil, és obligada i compromesa. La via normal supera la verticalitat de la roca amb un itinerari intel·ligent, que va buscant els punts febles de la muntanya per superar-la sense que la dificultat sigui excessiva. En resum, una ascensió de gran bellesa en un indret solitari i salvatge.
A dos quarts de cinc ha sonat el despertador en el magnífic refugi San Marco. La Tània, guardessa del refugi, ens havia deixat preparat un bon esmorzar. Poc després de les cinc sortíem en direcció al cim. La primera part de l'itinerari és un camí que puja per un barranc resseguint un torrent. Tot i el fort pendent, el camí està ben traçat i es puja amb facilitat. Hem arribat a la Forcella Grande (2.255 m), una àmplia collada que dóna entrada a una vall verda. Al davant teníem la Torre dei Sabbioni, una gran agulla on hi ha diverses vies d'escalada, i al fons ja es veia el cim de la Punta Sorapis.
El camí segueix planer entre prats per anar a buscar la valleta que porta a la cara est del Sorapis per on hem de pujar. Hem entrat a la valleta, tancada al fons pels cingles que cauen del Sorapis, que des d'aquí semblaven inexpugnables. Ben aviat hem vist, enlairat a l'esquerra, el refugi bivac Slataper pintat de rosa. L'itinerari no passa pel refugi però ens hem volgut desviar una mica per veure'l i fer quatre fotos.
Des del refugi hem baixat una mica per situar-nos a una gran pedrera que porta a l'inici de la grimpada. Hem pujat amb certes dificultat per la pedrera inestable, que ens recordava la tartera del Pedraforca en altres temps. Algunes traces de camí ens han ajudat a superar el tram més dret i inestable fins arribar a peu de paret en el punt, marcat amb pintura vermella, on comença l'escalada.
Hem superat un pas inicial de certa dificultat des del fons d'una rimaia i després, ja fàcilment, hem flanquejat a l'esquerra fins al peu de la xemeneia característica. Aquest és el pas clau de l'ascensió perquè cal superar un bloc encastat a la canal que forma un petit desplom. Una corda de nusos ens ha ajudat a superar el pas, que hem fet encordats.
Després l'itinerari, ja més fàcil, fa un llarg flanquejament a l'esquerra seguint una cornisa, al final de la qual supera uns passos més drets, grimpant sobre bona roca per agafar una altra cornisa a la dreta que ens porta al peu de l'ampla canal que porta directament al cim. En aquest llarg flanquejament hem travessat algunes congestes però, tot i que no portàvem grampons, la travessia no tenia especial dificultat.
Finalment hem grimpat la part final, relativament fàcil però amb alguns passos compromesos, arribant al cim del Sorapis (3.205 m). Gran panorama, dominat per l'Antelao, el Pelmo, la Civetta i el Cristallo. Hem estat una estona al cim, fent fotos i menjant una mica, i hem fet una panoràmica circular:

Després hem iniciat la baixada, pel mateix camí de pujada. El pas del bloc encastat l'hem baixat en ràppel, ja que hi havia una bona instal·lació que ens ha facilitat la feina, i hem arribat sense novetat al refugi San Marco on hem passat una segona nit. Després del sopar, magnífic, la Tania ens ha convidat a uns xupitos de licors casolans per celebrar l'èxit d'aquesta gran jornada de muntanya.
I aquí teniu la pel·lícula del Sorapis. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Mont Viso, 2016
Pointe de la
Réchasse,  2013
Aiguille de
Gouter, 2013

dimecres, 10 de juliol del 2019

Refugi San Marco

Rifugio San Marco
Avui, després de la gran jornada de muntanya d'ahir amb l'ascensió a la Civetta, toca fer una etapa de transició. Es tracta de baixar del refugio Adolfo Sonino i pujar al refugi San Marco, al peu del Sorapis, el nostre objectiu de demà.
Hem esmorzat al refugi Sonino, sense presses perquè el telecadira no començava a funcionar fins a dos quarts de vuit. Després hem iniciat la baixada pel mateix camí per on vam pujar dilluns. Avui feia molt bon dia i hem pogut gaudir d'una vista espectacular del Pelmo i, mirant enrere, de la Civetta. Hem arribat a l'estació superior del telecadira i l'hem agafat, baixant fins a Palafavera on teníem el cotxe.
Després de fer algunes compres a Pecol, hem agafat el cotxe per fer el desplaçament fins a la veïna vall de Cadore. Hem arribat a San Vito de Cadore, on hem dinat abans d'iniciar la segona part de la curta etapa d'avui.
La pujada al refugi San Marco és fàcil i relativament curta, unes dues hores, encara que amb força desnivell. Es puja per una pista àmplia i polsosa fins al refugi Scotter-Palatino, que està tancat, i després per un caminet pel bosc que s'enfila fins al refugi San Marco, situat en una gran terrassa penjada. Pel camí hem pogut gaudir de grans vistes del Pelmo i l'Antelao.
El refugi San Marco és molt acollidor. És un edifici antic, de finals del segle XIX i, per tant, carregat d'història. Està en un punt estratègic, entre els massissos del Sorapis i l'Antelao, i per allà hi passen divereses rutes de senderisme. El personal del refugi és molt amable i ens han assessorat molt sobre la ruta a seguir demà, les possibles dificultats i la meteorologia prevista.
La Tania, guardessa del refugi, ens ha parlat també de l'Antelao, un dels nostres possibles objectius. Ens ha explicat que arran de la gegantina esllavissada que es va produir l'agost de 2015, l'ascensió s'ha complicat molt i només és aconsellable a final de temporada, quan ja no queda neu.
Després d'un magnífic, sopar preparat per la mare de la guardessa, hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una nova jornada de muntanya. 


ENTRADES RELACIONADES:
Baixada del
Coldai, 2018
Refugi Quintino
Sella,  2016
Refugi Vittorio
Emmanuele, 2015

dimarts, 9 de juliol del 2019

Acensió a la Civetta (3.220 m), VF degli Alleghesi

Civetta
Avui, en el segon dia d'estada a les Dolomites, hem assolit el principal objectiu de la sortida a aquest massís alpí. L'ascensió a la Civetta és una activitat de certa categoria i, a més, estàvem especialment motivats perquè l'any passat no vam poder ni intentar aquesta ascensió a causa del mal temps. Avui les previsions no eren bones del tot però sí que preveien que no plouria al matí encara que a partir del migdia la cosa es podia embolicar.
Hem sortit de bon matí del refugi Adolfo Sonini al Coldai i hem agafat el camí de la via normal de la Civetta. El camí voreja la muntanya per la base fins arribar a un petit coll anomenat Schenàl del Bech, on hem deixat la via normal per agafar el caminet que ens porta a l'inici de la via ferrata degli Alleghesi. Aquesta via ferrada és l'itinerari més clàssic per pujar la Civetta, encara que avui no hi havia ningú: estàvem absolutament sols en la immensitat de la muntanya. El dia estava emboirat i per moments semblava que volia ploure, encara que en altres moments sortia fugaçment el sol entre les boires.
Hem anat superant la via, sense massa dificultat però amb alguns passos verticals i fins i tot atlètics. La via estava molt ben equipada, de manera que sempre trobàvem la presa allà on feia falta i només havíem de seguir els equipaments per no perdre el camí. Són uns 900 metres de desnivell de ferrada, encara que amb alguns trams que es fan caminant.
Finalment hem arribat, entre la boira, al cim de la Civetta (3.220 m). És un cim molt panoràmic per la seva gran prominència però avui hem vist poca cosa. Només cap a l'oest vèiem, molts metres per sota nostre, la població de Alleghe, que dóna nom a la via, amb el seu llac. Malgrat la poca visibilitat, hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica, gaudint del panorama que a estones entreveiem entre la boira, en total soledat; avui no ha pujat ningú més a la Civetta. Després hem iniciat el descens per la via normal. Malgrat la vulgaritat del seu nom, la via normal és també un itinerari alpí de certa dificultat i bastant llarg, amb alguns passos equipats i trams de desgrimpada fàcil però compromesa.
Pocs metres per sota del cim, hi ha el refugi Maria Vittoria Torrani. És petit però està situat a gran altitud, 2.984 m, i ofereix els serveis habituals dels refugis. Quan hi hem arribat, el guarda estava dormint (potser no esperava veure ningú avui per aquí) però s'ha aixecat i ens ha servit unes begudes abans que continuéssim el nostre camí.
La baixada se'ns ha fet llarga però finalment hem arribat al camí 575, una ruta de senderisme que porta directament al refugi Coldai. Quan ens faltava poc per arribar ha començat a ploure però ha estat un xàfec curt que no ens ha complicat massa el camí. Finalment hem arribat al refugi, satisfets per l'èxit de l'ascensió, especialment per haver tancat un capítol que havíem deixat pendent l'any passat.
I aquí teniu la pel·licula de la Civetta. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog: 




ENTRADES RELACIONADES:
Sassopiato, VF
Schuster, 2008
Cadini NE, VF
Merlone,  2008
Via Ferrada al
Catinaccio, 2006

dilluns, 8 de juliol del 2019

Ascensió a la Cima di Coldai (2.403 m)

Cima di Coldai
Curta i fàcil ascensió que hem realitzat com a complement de l'etapa inicial de la nostra estada a les Dolomites. Avui el pla previst era arribar al refugi Adolfo Sonino al Coldai, punt de partida de l'ascensió a la Civetta que tenim prevista per demà, però com que hem arribat aviat hem decidit fer aquesta petita ascensió, fàcil però molt interessant pel magnífic panorama que ofereix el cim.
A les 7:03 del matí agafàvem el vol VY6400 amb destinació Venècia. En el mateix aeroport hem llogat un cotxe i després ens hem desplaçat fins a Pecol, una petita població turística situada en el cor de les Dolomites Bellunes, entre els massissos del Pelmo i la Civetta. Hem dinat una mica i, després d'un curt desplaçament en cotxe fins a Palafavera, hem agafat un telecadira que ens ha aproximat al noste objectiu d'avui.
Ja coneixíem aquest camí perquè l'any passat vam pujar al refugi Sonino amb la intenció de fer la Civetta però en aquella ocasió el mal temps ens va fer desistir. El camí fins al refugi és fàcil, no presenta cap problema, i en poc més d'una hora hi hem arribat.
Hem deixat les motxilles al refugi i, amb equipatge ultra-lleuger, hem iniciat l'ascensió a la Cima di Coldai. Hem seguit un dels camins numerats de les Dolomites, el 560, fins a la Forcella Coldai. Allà hem agafat un corriol que en poc temps ens ha portat fins a la Cima di Coldai (2.403 m).
Tot i ser un cim molt fàcil i de poca altitud, l'ascensió ens ha deixat ben satisfets perquè des del cim hem pogut gaudir d'un gran panorama, dominat per les grans parets que cauen des dels cims del Massís de la Civetta. Cap a l'altra banda hem pogut veure alguns dels cims més característics de la zona: el Pelmo, el Sorapis i el Cristallo. Hem fet una panoràmica circular:

Hem estat una estona en el cim contemplant el panorama i després hem baixat al refugi on hem sopat i hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una gran jornada de muntanya a la Civetta. 


ENTRADES RELACIONADES:
VF Averau i
Nuvolau, 2018
Refugi dels
Écrins,  2014
Refugi de
Tête Rouse, 2013