Avenc des Pouàs

L’Avenc des Pouàs, situat a prop de Santa Agnès de Corona, és una de les cavitats més conegudes d’Eivissa. Es tracta d’una cavitat modesta, amb poc més de dinou metres de profunditat i una única sala principal, però que malgrat la seva senzillesa ha tingut un paper molt rellevant en la recerca científica.

La importància d’aquest avenc es deu a les excavacions paleontològiques que s’hi han dut a terme i que han posat al descobert nombroses restes fòssils de diferents èpoques: des d’ocells i ratpenats fins a tortugues i altres animals. Aquestes troballes han convertit el Pouàs en un autèntic referent per a l’estudi del passat natural de l’illa.

Al llarg del temps, però, la cavitat també ha patit greus alteracions provocades per la mà de l’home. Fa uns anys, els propietaris de la finca on està ubicat l'avenc van tenir la idea d'instal·lar una discoteca al fons de l'avenc. Era una idea esbojarrada perquè la cavitat és petita i el fons està ple de grans blocs, però van iniciar les obres instal·lant una llarga escala metàl·lica per facilitar l'accés al fons del pou i aplanant el terreny.

Aviat es va descartar la idea de la discoteca subterrània però l'escala va quedar allà plantada com a monument a les idees de bomber.

Jo ja sabia on està situada aquesta cavitat. Fins i tot havia trobat alguns tracks amb el camí que hi porta, però els dos intents que vaig fer per arribar a l'avenc van acabar en fracàs. Al costat de la cavitat hi ha diverses cases, totes elles encerclades per tanques i amb cartells que adverteixen de la presència de gossos perillosos. Jo vaig intentar entrar per diversos llocs però no vaig trobar la manera d'arribar a l'avenc sense arriscar-me a ser atacat per les feres que vigilen aquest indret.

Avui, per fi, he pogut visitar l'Avenc des Pouàs. Un seguidor eivissenc del Blog, en Miquel, em va dir que havia pogut visitar l'avenc i sabia per on s'hi podia accedir. Fins i tot es va oferir per acompanyar-me en aquesta aventura.

Finalment, acompanyats pel guia local, en Jan i jo hem anat a visitar l'avenc. Molt discretament, ens hem infiltrat a la zona i hem passat entre les cases per arribar a l'avenc. Al voltant del pou, hi ha una antiga tanca de pedra que hem hagut de saltar per entrar-hi.

Havíem portat el material de ràpel perquè no sabíem com estava l'escala, però hem comprovat que estava força bé i no calia desplegar la corda. Hem baixat per l'escala al fons del pou i hem iniciat una petita exploració. 

Una part de la cavitat està plena de forats i rases de les excavacions, antigues i actuals. Hi ha cordills i etiquetes per delimitar zones i capes. A l'altra banda, hi ha una rampa amb blocs. També hi ha algunes formacions però petites i sense especial interès. 

Hem recorregut tota la cavitat, explorant tots els racons i fent algunes fotografies però aviat hem acabat l'exploració iniciant el retorn. Hem remuntat l'escala i, amb la mateixa discreció que a l'anada, hem tornat al punt de partida passant entre les cases. 

L'avenc no és gran cosa però hem quedat satisfets per haver conegut una nova cavitat d'Eivissa, especialment després de dos intents frustrats.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta nova aventura subterrània a Eivissa. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films. 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc de sa Caperulla, 2023

Avenc des Ramells, 2023

Els Set Fumerals, 2023

---

Coves del Racó des Caragol

Avui presentem una activitat singular en el Blog de Muntanya. Es tracta de la visita a unes petites cavitats situades a la costa de Formentera. Tot i que tenen un recorregut molt breu i un interès espeleològic limitat, són d’una gran bellesa gràcies als jocs de llum que s’hi creen i a la combinació d’aigua, roca i foscor. Per això mereixen ser ressenyades en el Blog de Muntanya. 

L’activitat és curta però intensa: hi ha trams de natació, una petita grimpada, un salt i un curt pas sifonat que cal superar en apnea. Tot plegat fa d’aquesta activitat un circuit lúdic i esportiu molt atractiu, que fins i tot podem repetir tantes vegades com vulguem.

Hem iniciat l'aproximació per mar des del port de Santa Eulària des Riu, a Eivissa.  Hem vorejat la costa d'aquesta illa i després hem travessat a Formentera per resseguir la costa oesta, passant pel davant de Cala Saona. 

Les coves estan a l'indret conegut com Racó des Caragol, una petita cala sota els cingles que formen la costa d'aquesta part de l'illa. Hem fondejat al davant del Racó i hem començat l'activitat nedant fins al fons de la cala on hi ha una mena de canal, que no és visible des de fora. Hem entrat nedant pel canal, evitant les meduses que es concentren en aquest racó d'aigües tranquil·les, fins a l'entrada de la cavitat.

Hem entrat per una galeria que al cap de poc queda tallada per un petit ressalt d'uns dos metres. És una petita grimpada, fàcil però amb la roca relliscosa. 

Després de superar el petit mur hem seguit per la galeria, ara ja totalment subterrània, fins trobar un pou, l'indret més singular del recorregut. A baix, l'aigua del pou està inundada de llum, que entra per un sifó que el comunica amb l'exterior. El joc de llums és espectacular en aquest lloc.

Hem saltat al pou i hem fet algunes fotos abans de superar el darrer obstacle del recorregut. Per sortir del pou cal travessar un sifó en apnea. És curt i fàcil però espectacular, nedant sota les roques cap a la llum.

Just a la sortida del sifó, a mà dreta, hi ha una segona cavitat a la qual es pot entrar per un altre pas sifonat o bé per una petita finestra superior. És una cavitat molt petita però també amb interessants jocs de llum. Hem fet una curta exploració en aquesta segona cova, travessant el sifó en anada i tornada.

Uns metres més al sud, al Racó Blanc, encara hi ha una altra cova. Vista des del mar, sembla una cavitat gran i oberta, però al fons hi ha una entrada a nivell de l’aigua que ens porta a una sala subterrània completament fosca. Hem entrat en aquesta cavitat però només portàvem una petita llum i no hem pogut veure gran cosa. 

Finalment, hem embarcat per tornar a Santa Eulària donant per acabada aquesta petita aventura a Formentera.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films. 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Avenc Puig des Terrets, 2025

Cova des Fum, 2024

Ullal de Na Coloms, 2023

---

Ascensió a la Tuca des Corbets (2.904 m)

Encara era fosc quan ha sonat el despertador en el nostre campament del llac Gran de Batisielles. Mentre començava a clarejar, hem esmorzat i hem plegat les tendes. Després, ja amb les primeres llums, hem iniciat l'ascensió a la Tuca des Corbets.

El camí, ben traçat i senyalitzat com a GR, puja per un llom fins als estanys superiors. A poc a poc, hem anat guanyant altura mentre sortia el sol. Després dels estanys, el camí segueix enfilant-se muntanya amunt, cada vegada més pedregós però sempre ben senyalitzat, amb les marques del GR i fites.

Aviat hem vist el cim, enlairat al fons de la vall, i el coll de la Plana a la seva dreta. La cresta final del la Tuca es veia dreta i escarpada encara que després hem comprovat que era més fàcil del que semblava vista de lluny.

Ens hem aturat a menjar una mica però aviat ens hem posat novament en camí i hem arribat al Coll de la Plana (2.702 m), pas entre la vall de Batisielles i la del Forcau. Des del coll hem pogut veure el panorama a l'altra banda, presidit pel Posets, que dominava totalment la vista. Ens hem aturat uns minuts al coll abans d'iniciar el tram final de l'ascensió, per la cresta.

A partir del coll hem deixat les marques del GR, que segueix en direcció al refugi del Forcau, i hem començat a pujar per la cresta, guiats per les fites, ben abundants. La cresta no ens ha semblat difícil. Les fites i alguns trams de camí, ens han anat guiant pels passos fàcils, evitant el fil de l'aresta, més escarpada.

Finalment hem arribat al cim de la Tuca des Corbets (2.904 m), també anomenada Gran Pic de Perramó. El panorama era molt extens i el dia molt clar. A més del Posets, que ocupava bona part de la vista, hem vist l'Aneto, el Perdiguero, el Seil dera Baquo i moltes muntanyes més.

Hem estat una bona estona en el cim, fent fotos i gaudint del panorama, abans d'iniciar el llarg descens a la vall. Hem tornat pel mateix camí desfent els gairebé 1.600 metres de desnivell que ens separaven de l'aparcament on vam iniciar ahir aquesta ascensió.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta intensa jornada de muntanya. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors: 

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Tuca de Mincholet, 2015

Cresta de Bardamina, 2015

Cresta Seilh dera Baquo, 1997

---

Acampada a Batisielles

Hem vingut  a la vall de Benasque per fer l'ascensió al Tuc des Corbets, un cim poc conegut però molt interessant i panoràmic, sobre la vall de Batisielles. Hem fet l'ascensió pujant per la vall d'Estós i després pels llacs de Batisielles i el Collado de la Plana.

L'ascensió té un desnivell considerable, de gairebé 1.600 metres, i per això l'hem fet en dues jornades, acampant al costat del llac Gran de Batisielles. Així l'ascensió ha estat més assequible i, de pas, hem gaudit d'una nit d'acampada en un lloc extraordinari, en plena muntanya.

Hem arribat a migdia a l'aparcament de la Vall d'Estós, on feia molta calor; més de 30 graus. La pujada fins al llac Gran de Batisielles és dura i de fort pendent, de manera que ens esperàvem una bona suada. Però hem tingut sort. Quan començàvem a caminar al costat de la presa d'Estós, ha començat a ploure. Ha estat el típic xàfec d'estiu, curt però intens, i en pocs minuts ha refrescat l'ambient. Nosaltres hem anat pujant amb les capelines fins que, quan ja havíem superat bona part del camí, ha començat a escampar.

Hem passat per l'estany petit i hem iniciat el sector final, també amb fort pendent, fins al final de l'etapa d'avui, al costat del llac Gran de Batisielles. Quan hi hem arribat, la tempesta havia passat i el sol tornava a lluir, de manera que hem pogut gaudir d'un gran panorama. Teníem al davant les Tucas d'Ixeia i, més lluny, la Maladeta i el Perdiguero, entre altres muntanyes.

Hem plantat les tendes en una petita explanada sobre el llac i hem sopat una mica, abans d'anar a dormir. 

Avui, tant l'àlbum de fotos com el track són comuns amb l'entrada següent, que detalla l'ascensió al cim.  El vídeo també és compartit però es publicarà a la propera entrada del blog.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Llac deth Potz, 2024

Llacs de Montferrat, 2023

Llac de Marboré, 2020

---

Pics de Colatx (2.567 m) i Turguilla (2.527 m)

M'he despertat abans de les sis en el bivac que tenia muntat al costat de l'estany de Romedo. Ha estat una nit tranquil·la, sense fred ni calor, en un indret singular, en plena muntanya i a més de 2.000 metres d'altitud.

Després de preparar-me un cafè amb llet amb el fogonet de gas, he sortit en direcció al cim. Començava a clarejar i la muntanya estava solitària. He vorejat l'estany per anar a buscar, a l'altra banda, l'inici del camí. És una canal força dreta però està equipada amb una corda fixa i uns esglaons de pedra que faciliten la pujada. 

He seguit pel camí, ara més fàcil i senyalitzat amb les característiques marques vermelles i blanques dels GRs. Aquest tram de camí forma part del GRT59, que va de Tavascan al Port de Colatx, un petit GR dels anomenats transpirenaics.

Aviat he arribat a l'estany superior i he seguit, sempre seguint les marques del GR, en direcció al Port de Colatx. He passat al costat de l'estany de Senó i de l'estany de Colatx, acostant-me amb una suau pujada al cim que ja es veia elevant-se sobre els llacs.

El camí m'ha portat fins al coll de Colatx, un ample coll on s'inicia una cresta força dreta que porta al cim. La cresta és fàcil però en algun punt cal ajudar-se amb les mans per grimpar els petits ressalts que anem trobant. 

Aviat he arribat al cim del Pic de Colatx (2.567 m), marcat amb una gran fita de pedres. Des d'aquest punt, el panorama era molt extens. Tenia molt a prop el Certascan i més enllà la Pica d'Estats, el Mont Valier i el Mauberme entre moltes altres muntanyes.

Després de fer les fotos panoràmiques i d'un vol de dron, he iniciat la fase següent de l'activitat prevista. El Pic de Colatx està unit per una cresta al seu veí, el Pic de Turguilla o Turguilha. És una cresta fàcil però no hi ha camí i cal fer petites grimpades per superar, de baixada i de pujada, els petits ressalts que anem trobant.

Des del cim, he baixat fins al coll entre els dos cims, ocupat per un caos de grans blocs, i després he pujat per la cresta, ja més fàcilment, fins al cim del Turguilla (2.527 m). El panorama era tan extens com el cim principal però, a més, tenia una vista espectacular del Pic de Colatx, que des d'aquí es veia realment piramidal.

Després he baixat en direcció a la vall, sense camí, per extensos prats, fins enllaçar amb el camí de pujada. Després he baixat seguint el mateix camí fins al punt de partida.

Però encara no havia acabat la caminada. Havia de baixar fins a la presa de Montalto, on vaig iniciar ahir l'ascensió. He baixat pel mateix camí per on vaig pujar ahir, amb molta calor però amb la satisfacció d'haver pujat els cims.

Avui no hi ha un vídeo amb el resum de l'activitat però sí que he fet la gravació amb el dron d'un vol circular al voltant del cim de Colatx. Aquí el teniu:

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Guins de l'Ase, 2024

Pics de Broate, 2016

Pic de Certascan, 2016

---

Bivac a l'estany de Romedo

He vingut a la zona de Tavascan per intentar l'ascensió al Pic de Colatx, situat per sobre dels estanys de Romedo. Avui he fet l'aproximació pujant fins a l'estany inferior, on he muntat un bivac.

He sortit de la presa de Montalto, després de pujar els 5 km de la pista que hi porta des de Tavascan. Estem en ple mes d'agost i l'aparcament és petit però he tingut sort i he trobat un racó on deixar el cotxe.

He començat a pujar per la pista i aviat he arribat al Pla de Boavi, que avui estava ple de gent. Era l'hora de dinar i per tot arreu hi havia famílies fent picnic.

Al final del pla, poc abans del Pont de Boavi, comença el corriol que puja per la vall de Romedo. És un camí molt estret i costerut que puja pel bosc. Després d'una bona estona de pujada, he arribat a un petit mirador des d'on es veia el riu, que en aquest sector passa engorjat molt avall. Fins i tot he vist alguns ancoratges a les parets que indiquen clarament que aquest tram del riu és freqüentat pels barranquistes.

He seguit pujant per la vall, sempre al costat del riu, passant al costat de diverses cascades que donen un interès especial a aquest recorregut.

A final de la pujada he arribat al gran mur de la presa. L'estany natural va ser recrescut amb una presa i ara és bastant més gran que abans de les obres. Per sobre de la presa he passat a l'altra banda, on arriba una bona pista, utilitzada pels taxistes de la zona per portar turistes i excursionistes al refugi de Certascan i als estanys. 

Seguint la pista, he arribat en pocs minuts a un eixamplament on hi ha una petita barraca que no és més que una marquesina on es refugien els turistes que esperen el taxi per retornar a Tavascan. En aquesta petita construcció he muntat el meu bivac, una mica arrecerat del vent. Ha estat una nit plàcida, sense fred ni calor en aquest indret, ara solitari, al costat del gran estany de Romedo.

Avui no hi ha vídeo i l'àlbum de fotos és conjunt amb la segona jornada d'aquesta sortida en la que vaig pujar al cim del Colatx.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Broate, 2024

Refugi de Broate, 2016

Refugi de Certascan, 2016

---