Feia molts anys que volia fer la Cresta de Bardamina; va ser l'any 1977 quan en plena Setmana Santa i en un dia de boira i neu vaig fer el primer i més fàcil tram de la cresta, arribant al Pico Inferior de la Paul. Avui finalment he aconseguit completar aquest objectiu, tot i que no era el pla original. En realitat volíem fer la cresta de Los Gemelos, que porta al cim del Posets però quan ahir vam arribar al refugi d'Estós vam veure que hi havia força neu a la muntanya; més de la que pensàvem. Per això hem decidit finalment deixar els Gemelos per a millor ocasió i atacar la cresta de Bardamina que, per la seva orientació, tenia més garanties d'estar neta de neu. Encara era fosc quan, després d'esmorzar al refugi, hem sortit en direcció al cim. En aquell moment encara teníem la intenció d'anar als Gemelos però ben aviat hem canviat d'opinió i hem agafat el camí que porta al Collado de la Paúl, que és la via normal del Posets per aquesta vall. A mesura que pujàvem augmentava el gruix de neu, en alguns sectors gelada. Hem hagut de fer una travessia una mica exposada però finalment hem arribat al Collado de La Paúl (3.050 m) on hem entrat en orientació sud, bes asolellada. Hem iniciat el camí per la cresta. La primera part és fàcil i es fa caminant fins al Pico Inferior de la Paúl (3.073 m). En realitat no sabem quina és l'altura exacta d'aquest cim perquè els mapes donen xifres cantradictòries per a tots els cims de la cresta però una pedra pintada al cim donava aquesta altitud. El dia era clar i net, més que magnífic; el panorama, espectacular en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem seguit per la cresta, ja una mica més trencada però encara molt fàcil, fins al segon cim de la jornada, el Pico de La Paúl (3.083 m) que és el punt més alt de la cresta. Només ens hem aturat a fer un parell de fotos i hem seguit per la cresta, que a partir d'aquí comença a presentar certes dificultats; no passa de segon grau però hi ha pasos exposats. A poc a poc hem anat avançant per la cresta amb gran panorama i un ambient extraordinari de muntanya. Poc abans de la pronunciada bretxa d'abans del Bardamina, hem fet un curt ràpel per baixar uns metres per la vessant sud de la cresta. Per una cornisa pedregosa hem arribat novament, més endavant, al fil de l'aresta. La baixada a la bretxa ha estat fàcil però calia anar amb compte. A la bretxa hem trobat les fites de la via normal i, ja sense dificultat, hem arribat al cim del Pico de Bardamina (3.079 m). Ja era tard però el cel continuava clar, sense cap núvol; un gran dia per fer muntanya. Hem descansat una mica en el cim contemplant el panorama. Cap al Nord es veia tota la carena fronterera, dominada per la silueta gegantina del Perdiguero. Més a l'Est, el massís de la Maladeta i l'Aneto. Hem fet una panoràmica circular:
Encara ens quedava un llarg trajecte per arribar al refugi Àngel Orús, de manera que ens hem posat en marxa. Després de seguir uns metres per l'aresta hem inicial el descens cap a la vessant sud. Seguint algunes fites i la nostra intuïció hem anat baixant fins trobar, després d'una bona estona de baixada, la variant del GR11 que baixa de la Collada de la Plana i ens havia de portar fins al refugi. Ben aviat hem vist el refugi però encara ens quedava un llarg trajecte, ja que en línia recta hi ha una vall profunda. El camí voreja tota la vall fent un gran arc fins enllaçar amb el camí que baixa del Posets per la Canal Fonda. Ja de nit, il·luminats amb els frontals, hem arribat al refugi Ángel Orús, punt final de la jornada. El refugi estava pràcticament buit i la sensació era ben diferent de la massificació que havíem trobat aquí en alguna ocasió. El guarda ens ha preparat un sopar que passarà a la nostra petita història com una fita de la gastronomia dels refugis. Ens ha fet un entrant a base d'espàrrecs, tonyina, formatge, paté d'ànec i olives. De primer plat, sopa de pasta a dojo per hidratar-nos bé després de la llarga jornada de muntanya. Després pollastre amb ametlles i de postres una mouse de plàtan, marca de la casa, regat amb un porró de moscatell. Després d'aquest sopar hem anat a dormir contents, pensant en la nova jornada de muntanya que ens espera demà.
ENTRADES RELACIONADES:
Hem seguit per la cresta, ja una mica més trencada però encara molt fàcil, fins al segon cim de la jornada, el Pico de La Paúl (3.083 m) que és el punt més alt de la cresta. Només ens hem aturat a fer un parell de fotos i hem seguit per la cresta, que a partir d'aquí comença a presentar certes dificultats; no passa de segon grau però hi ha pasos exposats. A poc a poc hem anat avançant per la cresta amb gran panorama i un ambient extraordinari de muntanya. Poc abans de la pronunciada bretxa d'abans del Bardamina, hem fet un curt ràpel per baixar uns metres per la vessant sud de la cresta. Per una cornisa pedregosa hem arribat novament, més endavant, al fil de l'aresta. La baixada a la bretxa ha estat fàcil però calia anar amb compte. A la bretxa hem trobat les fites de la via normal i, ja sense dificultat, hem arribat al cim del Pico de Bardamina (3.079 m). Ja era tard però el cel continuava clar, sense cap núvol; un gran dia per fer muntanya. Hem descansat una mica en el cim contemplant el panorama. Cap al Nord es veia tota la carena fronterera, dominada per la silueta gegantina del Perdiguero. Més a l'Est, el massís de la Maladeta i l'Aneto. Hem fet una panoràmica circular:
Encara ens quedava un llarg trajecte per arribar al refugi Àngel Orús, de manera que ens hem posat en marxa. Després de seguir uns metres per l'aresta hem inicial el descens cap a la vessant sud. Seguint algunes fites i la nostra intuïció hem anat baixant fins trobar, després d'una bona estona de baixada, la variant del GR11 que baixa de la Collada de la Plana i ens havia de portar fins al refugi. Ben aviat hem vist el refugi però encara ens quedava un llarg trajecte, ja que en línia recta hi ha una vall profunda. El camí voreja tota la vall fent un gran arc fins enllaçar amb el camí que baixa del Posets per la Canal Fonda. Ja de nit, il·luminats amb els frontals, hem arribat al refugi Ángel Orús, punt final de la jornada. El refugi estava pràcticament buit i la sensació era ben diferent de la massificació que havíem trobat aquí en alguna ocasió. El guarda ens ha preparat un sopar que passarà a la nostra petita història com una fita de la gastronomia dels refugis. Ens ha fet un entrant a base d'espàrrecs, tonyina, formatge, paté d'ànec i olives. De primer plat, sopa de pasta a dojo per hidratar-nos bé després de la llarga jornada de muntanya. Després pollastre amb ametlles i de postres una mouse de plàtan, marca de la casa, regat amb un porró de moscatell. Després d'aquest sopar hem anat a dormir contents, pensant en la nova jornada de muntanya que ens espera demà.
ENTRADES RELACIONADES:
 Cresta de las Espadas, 2012 |  Ascensió al Posets, 1977 |  Pic Inferior de La Paúl, 1977 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada