Dent de Cabirols, via Civis Genís

Foto d’arxiu: la Civis-Genís des de la via Bages

---

Escalada al Pedraforca. Vam fer la via Civis-Genís a la Dent de Cabirols (2.300 m). Era una ascensió hivernal, ja que ens trobàvem a finals de desembre, però encara no havia nevat i les condicions de la paret eren bones.
La via és una de les millors del Pedraforca, molt vertical, amb bona roca i un gran panorama. La fotografia adjunta dóna una bona idea del caràcter de la via. Aquesta imatge correspon a una ascensió posterior, feta des de la veïna via Bages, uns mesos més tard.
La via puja totalment en escalada lliure per un esperó de la Dent de Cabirols. És una via de gran verticalitat, però amb una roca franca i segura que permet vèncer la paret sense necessitat de recórrer a l’escalada artificial. El traçat segueix un sistema de fissures i presenta alguns passos especialment difícils.
La ressenya clàssica de la guia de la Maria Antònia Simó i l’Agustí Jolis marca fins i tot un pas de sisè grau a la tercera tirada, tot i que les ressenyes modernes rebaixen aquesta dificultat a cinquè grau.
La via no acaba al cim de la Dent de Cabirols, sinó en un punt de la cresta on finalitzen les dificultats. Des d’allà, ja sense encordar, es puja fàcilment fins al cim. El descens es fa per la part oposada, cap a la tartera de l’Enforcadura, encara que algunes ressenyes proposen també fer un ràpel des del punt on acaben les dificultats i baixar directament al camí transversal.

---

CORDADA: Ramon Ch. i J. Rafel

---

RESSENYA:

---

RESSENYA HISTÒRICA:

---

El Yelmo, via Calavera

Foto d’arxiu: escalada al Yelmo, desembre de 2018

---

Últim cap de setmana d’escalada a la Pedriza. Aquesta vegada, amb la colla de sempre, vam fer la via Calavera al Yelmo.
Un cop més vam seguir l’itinerari d’aproximació a aquesta roca emblemàtica de la Pedriza i vam escalar aquesta clàssica, que es fa íntegrament en escalada lliure, al més pur estil pedricero.
És una via característica de la Pedriza que recorre la gran paret del Yelmo començant per una marcada fissura a la part dreta. La primera tirada puja per aquesta fissura, utilitzant en part la tècnica d’encastament, i al final un pas de V complica una mica l’entrada a la reunió.
A continuació sortim per una fissura amb un llarg flanqueig ascendent, amb dues tirades de IV+ i IV. Després arriba la tirada clau de la via, que segueix la mateixa diagonal però ha de superar un pas desplomat de V.
La tirada següent comença amb un pas difícil de V, però ben aviat la paret s’ajeu i flanquegem per sota un desplom fins trobar el punt feble que permet superar aquest darrer obstacle amb un pas de cinquè grau.
Des d’aquí ja només queda una grimpada fàcil, gairebé tota caminant, fins al cim del Yelmo (1.707 m).

---

RESSENYA:

---

Ascensió a la Torre d'Eina (2.832 m)

Foto d’arxiu: Torre d’Eina des del coll d’Eina. Febrer de 2006

---

Excursió col·lectiva del Centre Excursionista a Núria. Vam acampar al pla del Santuari i, l’endemà al matí, vam pujar al coll d’Eina.
Des del coll vam continuar fins al Pic d’Eina (2.794 m) i la Torre d’Eina (2.832 m). Encara no havia caigut la primera nevada forta de la temporada, de manera que vam poder pujar caminant, sense problemes.

---

El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d’arxiu: escalada a la Pedriza

---

Després d’un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient gairebé polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura-diedre. Després fem un canvi de fissura amb un petit flanqueig per continuar amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió, en una tirada especialment variada.
Sortim de la reunió flanquejant a l’esquerra fins al peu d’un diedre, on cal fer un parell de passos d’estreps, tot i que actualment es fan en lliure, catalogats de V+. Muntem reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via.
Aquesta xemeneia és força vertical i originalment no tenia assegurances, amb una dificultat catalogada de V+. Actualment es protegeix amb friends grossos, però en aquell temps encara no s’havien inventat i s’havia de superar tota sense assegurances. És una tirada espectacular i molt atlètica, tot un repte.
Un cop completada l’escalada vaig tornar a Madrid, ja que es tractava d’una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

---

RESSENYA:

---

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Foto d’arxiu: Paret de Santillana, desembre 2018

---

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l’ascensió de la Paret de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no excessivament difícil.
La part més destacada de l’ascensió és la fisura de la primera tirada, que vam superar combinant encastament i adherència de placa. Al final d’aquesta fisura hi ha un pas especialment difícil (V+) quan cal canviar de fissura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com a 6a.
La resta de la via discorre per placa i es caracteritza per la gran quantitat de merlets (setas), que vam utilitzar tant com a excel·lents preses com per muntar assegurances passant-hi una baga. Els escaladors de la zona anomenen aquesta tècnica “lazar setas”. Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant-se amb aquests merlets.
Mentre escalàvem ens va sobrevolar un bon grup de voltors; en vam arribar a comptar disset. Un cop acabada l’escalada vam baixar a la Pradera de Navajuelo, on ens vam instal·lar en una bauma per bivaquejar.
Al davant teníem la gran Paret de Santillana i, ben a prop, una curiosa roca anomenada el Mogote de los Suicidas. Aquesta pradera es troba en una de les zones més altes de la Pedriza i aquella nit hi feia un fred intens. Al matí tot apareixia completament gebrat.

---

RESSENYA:

---

Paret de l'Aeri, via Mas-Brullet

Foto d’arxiu: paret de Sant Jeroni des de Santa Cecília

---

Escalada a Montserrat. Vam fer la via Mas-Brullet, una via molt clàssica que supera en lliure la part més occidental de la paret de l’Aeri. És una via atípica de Montserrat, ja que no puja per finura de placa sinó que obliga a utilitzar tota mena de tècniques: ramonage, encastament, bavaresa i artificial. És una via llarga i relativament difícil, tota una fita de l’escalada montserratina.
La via comença al darrere d’un gran bloc recolzat a la paret. La primera tirada és atlètica i permet gaudir plenament de l’escalada lliure. Es puja per una fisura-diedre amb tècnica d’encastament, utilitzant tant la fissura com les parets laterals. Sortim a l’esquerra i muntem la reunió en un petit replà.
La segona tirada és curta. Superem un gran bloc sense massa dificultat i fem reunió a sobre. A continuació ve una fisura que superem amb tècnica de bavaresa, seguida d’un diedre força difícil.
La quarta tirada comença en lliure, però ben aviat cal fer un pas amb estreps (A1) per entrar en una canal que superem sense gaire dificultat. Arribem a un replà amb un arbre, on muntem la quarta reunió.
Seguim per una cornisa cap a la dreta fins arribar al peu d’un diedre, on fem la cinquena reunió. Superem el diedre i arribem a un replà amb arbres després d’un flanqueig molt aeri. Sortim amb un pas d’estreps per superar un pas difícil i continuem ja fàcilment fins al peu d’una fisura molt característica, on muntem reunió.
Pugem per aquesta fisura en bavaresa i després per l’interior amb encastament. Sortim a l’esquerra fins a un replanet on establim una nova reunió. Tot seguit fem una tirada curta que no és res més que un canvi de reunió.
Tenim al davant un mur vertical que superem en artificial, utilitzant pitons, burins i tacs. Després fem una sortida en lliure força difícil fins al peu de l’esperó final, que superem en l’última tirada en lliure per l’aresta.
En resum, es tracta d’una via magnífica, una de les millors de les que vam fer a Montserrat.

---

RESSENYA:

---

Exploració a la Pedriza

Foto d’arxiu: panoràmica de la Pedriza, desembre 2018

---

Des de Madrid, on estava fent el servei militar, vaig anar a la Pedriza amb la intenció de fer alguna via d’escalada. La idea inicial era intentar la via Mogoteras del Pájaro que, segons la ressenya que portava, superava un petit sostre equipat amb un cable d’acer fix.
Un cop al peu de la via vaig veure que estava totalment desequipada i, com que anava sol i no portava gaire material, vaig decidir deixar-ho estar. Vaig continuar explorant la zona seguint diversos camins, sense tenir gaire clar per on anava, tot observant moltes agulles i parets molt interessants.
Les ressenyes que portava no concordaven amb el que veia sobre el terreny, de manera que vaig seguir pujant per un camí que m’havien dit que conduïa a “las buitreras”, unes parets de les quals tenia alguna informació. Després de caminar força estona vaig arribar a una paret on hi havia uns escaladors penjats, que em van dir que es tractava de la paret de Santillana.
Després d’estar una estona observant com escalaven, vaig baixar fins al Canto del Tolmo per passar la nit. Aquesta vegada no vaig dormir a la bauma habitual del Canto, sinó en una bauma propera, millor equipada, amb parets de pedra que protegien del vent.
L’endemà al matí vaig tornar a la caserna sense haver fet cap escalada.

---

El Hueso, via Fulgencio

Escalada a la Pedriza, on vam fer una nova via al Hueso, una de les roques més populars de la zona: la via Fulgencio. Es tracta d’una via maca i original que passa per sobre del “Hueso”, una llosa gegantina en forma d’húmer, amb l’omòplat inclòs, separada de la paret però recolzada a la part superior de l’omòplat.
És una via molt completa, ja que té una mica de tot: ramonage, encastament i adherència. La primera tirada és en ramonage per una xemeneia de parets llises i força verticals, que correspon a la canal situada entre la paret i la llosa despresa del Hueso. L’escalada és difícil, amb passos de V+. Al final de la xemeneia sortim a la dreta per placa i muntem la primera reunió.
A partir de la segona tirada la via canvia totalment, ja que passa a ser de pura adherència, típicament pedricera. La segona tirada comença per una fisura i continua per adherència en placa molt difícil, que les ressenyes graduen en 6a. La tercera tirada segueix la mateixa tònica d’adherència, però amb una paret menys vertical i una dificultat una mica inferior, tot i que no baixa del cinquè grau.
Arribem al final de la llosa del Hueso i muntem reunió sobre l’omòplat. Ja a plena paret fem la quarta tirada, també per adherència però amb dificultat decreixent. La darrera tirada, ja més fàcil, la vam fer aprofitant una bona fisura que permet deixar l’adherència i pujar uns metres en bavaresa, per després flanquejar a l’esquerra fins arribar a un arbre on acaba la via.
Des de la sisena reunió vam pujar caminant fins al cim. El descens es va fer caminant, amb algun pas de desgrimpada, per la part del darrere.

---

RESSENYA:

---

La Pedriza: El Hueso, via Rodolfo

Foto d’arxiu: ràpel de l’omòplat del Hueso, desembre 2018

---

Després de bivaquejar a la Pedriza, de bon matí van arribar els companys de Madrid i vam anar a escalar el Hueso per la via Rodolfo, una via gairebé tota en lliure, amb sis tirades, de les quals cinc són en tècnica de ramonage i empotrament, molt atlètica i força esgotadora.
La via va a l’esquerra de la gran roca adossada a la paret que dona nom a la zona. És totalment en lliure excepte un petit pas d’estreps per superar un desplom a la sortida de la segona reunió. La primera tirada és la més difícil, ja que cal progressar en ramonage estret i vertical i després pel diedre, acabant amb una placa fisurada molt fina que les ressenyes cataloguen de sisè inferior, tot plegat sense assegurances bones.
Com que el Hueso no és una agulla sinó una zona irregular amb diversos bonys, s’arriba a una mena de cim des d’on vam fer un ràpel d’uns 25 metres fins a una canal, que vam baixar desgrimpant sense massa dificultat.

---

RESSENYA:

---

La Pedriza: El Yelmo, via Vikinga

Foto d’arxiu: escalada al Yelmo, desembre 2018

---

Aquesta vegada no m’acompanyaven els amics de Madrid, de manera que vaig fer la via en solitari utilitzant la tècnica d’autoassegurança. Es tracta de la via Vikinga del Yelmo, que supera el gran pany de paret d’aquesta agulla per placa, amb escalada lliure d’adherència i força dificultat, amb passos de cinquè grau, i una tirada i mitja en tècnica artificial.
El pas més curiós de la via és quan es travessa un forat a plena paret, com una mena de petit túnel. Com que anava en solitari, havia de passar tres vegades cada tirada per muntar i desmuntar l’assegurança, però vaig pujar força bé, especialment als trams d’escalada artificial.
Actualment es fan més parts de la via en lliure; la ressenya és aproximadament com la vaig fer, però pot variar força en funció dels trams que es puguin superar sense recórrer a l’artificial.
Després d’acabar la via vaig baixar caminant fins al poble de Manzanares el Real per anar al barber, ja que l’endemà havia de tornar a la caserna en perfecte estat de revista. Tot seguit vaig tornar a pujar a la Pedriza per bivaquejar, ja que l’endemà volia continuar escalant amb els companys, que havien de pujar de bon matí.

---

RESSENYA:

---

La Porra & La Mòmia

Foto d’arxiu: la Mòmia des dels Flautats. Setembre 2008

---

Aquesta vegada sí. El 27 d’agost havíem abandonat a la Porra perquè no portàvem prou material. En aquesta ocasió ja dúiem el material suficient, especialment pitons per clavar a la fissura, i vam superar la via Normal de la Porra , una via d’escalada artificial difícil (A2, desequipada).
La via comença pujant per la canal entre la Porra i la Punxa fins al collet entre les dues agulles. Des d’aquí vam pujar un parell de passos en artificial de pitó i vam sortir en lliure fins a un replà amb algun arbre, on vam muntar una bona reunió.

La tirada següent és la més difícil, totalment en artificial i força desequipada quan la vam fer. Cal clavar diversos pitons a la fissura i aprofitar algunes peces de la via fins que, després d’un bon tram d’artificial, es surt en lliure, no gaire difícil però descompost, fins al cim.

Després encara vam fer una altra via: la Mòmia per la via Castells-Villena , que puja pel ràpel de la Mòmia, primer en artificial (set passos) i després en lliure difícil (IV+) fins fer reunió a l’anella del ràpel. Des d’aquí, uns metres fàcils ens van portar al cim. És una via poc coneguda, clarament per a col·leccionistes, que permet assolir una de les agulles més característiques de Montserrat.

---

RESSENYES:

---

El Pájaro, via Rivas-Acuña

Foto d’arxiu: a la darrera reunió del Pájaro. Desembre 2018

---

Novament, aprofitant un permís del servei militar, aquesta vegada amb motiu de la festivitat del Pilar, vaig fer una escapada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer dues vies:
El Pájaro, via Rivas-Acuña: una clàssica del Pájaro, una mica més fàcil que la Sud clàssica que havia fet per Setmana Santa, però igualment d’una gran bellesa.

La via ataca la cara Est del Pájaro; és relativament llarga i presenta una gran varietat de passos, gairebé tots en lliure, amb només algun pas que es pot fer en A0. És una escalada disfrutadora, atlètica i molt estètica.

Des del cim es baixa amb un ràpel d’uns 25 metres que ens porta a una plataforma des d’on es pot desgrimpar fins a peu de via. La via només coincideix amb la Sud en la darrera tirada i en part de la penúltima.
El Canto del Tolmo, via Extraplom: una nova repetició d’aquesta via, que ens va servir com a entrenament de la tècnica d’escalada artificial i també per completar la jornada amb una escalada curta, ja que no podíem perdre l’autobús de retorn a Manzanares el Real i a Madrid.

La via puja aquesta característica roca per la part més extraplomada, íntegrament amb tècnica artificial. Està totalment equipada amb burins, fet que facilita molt la progressió.

---

RESSENYES:

---

El Canto del Tolmo, VN i Extraplom

Foto d'arxiu: el Canto del Tolmo, desembre 2018

---

Després de bivaquejar sota el Canto del Tolmo, aquesta vegada volíem fer una via del Pájaro però finalment ens vam quedar al Canto del Tolmo i ens vam dedicar a fer pràctiques d’escalada artificial en aquest popular monòlit.

Vam fer la via de l’extraplom, que ja coneixíem d’ocasions anteriors, i també vam fer la via normal, que puja per la part menys extraplomada. Només té tres o quatre passos d’estreps i després se surt en lliure fàcil. Les dues vies són curtes i constitueixen únicament un exercici d’entrenament en l’escalada artificial.

---

RESSENYES:

---

Escalada a la Pedriza. Peña Sirio

Foto d'arxiu: Peña Sirio, camí del Yelmo. Desembre 2018

---

Aprofitant el primer cap de setmana durant el servei militar a Madrid, vaig fer una escapada a la Pedriza per practicar l’escalada. A primera hora de dissabte vaig agafar un autobús des de Madrid, que em va portar a Manzanares el Real, base d’operacions de les escalades a la Pedriza. Des d’allà vaig agafar un altre autobús, un microbús conduït per una dona que portava els escaladors fins a Cantocochino.

La Peña Sirio és just al davant mateix de Cantocochino, tot i que l’aproximació és sense camí, pel dret. Allà mateix vaig preguntar a uns nois i, com que jo anava sol, m’hi vaig unir per escalar. Vam fer dues vies a la Peña Sirio:

Via Félix Barroeta: puja per la cara sud de la Peña Sirio, pràcticament tota en lliure, seguint un sistema de fissures que ratllen aquesta cara. Hi ha alguns passos de molta finura, alternats amb trams més fàcils. El pas més difícil és a la quarta tirada, quan es puja per una fissura amb algun pas d’escalada artificial.

Via Espolón Oeste: és una via que recorda en certa manera les arestes Brucs montserratines, tot i que amb una roca totalment diferent. La via segueix el marcat esperó que mira a Cantocochino després d’entrar-hi amb dues tirades per la cara oest. Després s’escala a tota cresta, amb passos de finura que se superen per adherència. El tram més difícil és a la sortida de la cinquena reunió, amb un pas que cal superar per adherència. Després l’esperó s’ajeu i s’arriba fàcilment al cim.

Després de l’escalada vaig pujar fins al Canto del Tolmo, on vaig quedar-me a passar la nit fent bivac sota el marcat extraplom que forma aquesta roca.

---

RESSENYES:

---

MÉS FOTOS:

---

Pràctiques d'escalada a Montgat

Aprofitant un permís del servei militar, vam anar a Montgat a fer unes pràctiques d’escalada en una pedrera abandonada on ja havíem vingut alguna altra vegada a practicar.

Teníem previst anar a Montserrat a fer una via amb una bona part de tècnica artificial (la Porra) i aquí vam practicar la progressió amb estreps, superant una curta via que salva un petit sostre amb tècnica artificial.

---

MÉS FOTOS:

---

Obrint via a la Palangana (II)

Foto d'arxiu: vista des de Sant Pau Vell. Desembre 2017

---

Vam anar a Montserrat, a la regió d’Agulles, per treballar en una nova via que estàvem obrint a la Palangana, per la part de la Paret d’Agulles. 

Va ser la segona jornada de treball en aquesta via, que mai vam arribar a acabar. En la primera visita havíem obert la primera tirada. En aquesta ocasió, a més de completar la instal·lació del tram que teníem obert, vam obrir una tirada i mitja més. També vam equipar aquest sector i vam treballar una mica per netejar la paret, fent caure les preses insegures o descompostes.

---

Ascensió al Tuc de Mulleres (3.010 m)

Foto d'arxiu: al fons, el Mulleres. Maig 2014

---

Vam sortir de l’Hospital de Viella, on havíem acampat, i vam pujar, per la via normal, al Tuc de Mulleres (3.010 m). Un tresmil més per a la nostra col·lecció.

---

La Prenyada & La Roca d'en Barberà

Foto d'arxiu: la Prenyada i entorn des de la Gorra Frígia

---

Vam fer una jornada d’escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Vam fer tres vies:

• La Prenyada, via GEDE
• La Prenyada, via Original
• Roca d’en Barberà, via Normal

La via GEDE de la Prenyada és gairebé tota en lliure; només té un tram en artificial a la primera tirada. La via comença al punt més alt de la canal que surt darrere Sant Benet. Des d’aquí pugem uns quants metres en artificial fàcil amb burins, pitonisses i algun pitó. Se surt en lliure i cal fer un petit flanqueig a l’esquerra per buscar el pas d’un petit desplom. Se segueix encara amb certa dificultat fins a un forat on establim la primera reunió.

La segona tirada puja en lliure per sota la panxa fins al seu extrem, on muntem la segona reunió. La tirada següent ataca directament la panxa, que aquí ja no té desplom, fins a un bosc penjat on fem la darrera reunió. Només queden uns metres fàcils fins al cim.

La via Original de la Prenyada no té cap dificultat. Puja pel darrere de la Prenyada per una canal herbosa fins al peu de la paret final, d’uns 15 metres, que no passa de tercer grau. També vam pujar la Roca d’en Barberà per la part del darrere, sense cap dificultat.

---

RESSENYES:

---

Escalada a Camarasa

Foto d'arxiu: la Bessona Gran i la central elèctrica

---

Vam fer una jornada d’escalada a la zona de la central elèctrica de Camarasa, on hi ha diverses agulles, a més de les parets del cingle. Aquestes agulles es troben sobre la carretera que porta a la central elèctrica de Camarasa. Vam fer quatre vies curtes:

L’Encantada, via Normal: la via és l’original per on van pujar els primers ascensionistes. Puja per la cara oest. Comença amb un pany de paret molt fi (V). Sembla que els primers la van fer amb algun pas d’artificial. Superada aquesta primera placa, s’arriba a un sistema de repises que se superen sense massa dificultat (III). S’arriba a un petit replà i, enfilant-se per uns blocs, s’arriba al cim (III+). El descens es fa amb un ràpel d’uns 25 metres.

La Bessona Gran, via Normal: és una via relativament fàcil que puja totalment en lliure. Comença per una àmplia fissura que porta al peu d’un petit gendarme. Es deixa el gendarme a la dreta i es puja directament sense massa dificultat (III). El descens es fa amb un ràpel d’uns 20 metres per la mateixa cara per on s’ha iniciat la pujada. Un petit tram és desplomat.

La Bessona Petita, via Normal (Xemeneia): és una via molt curiosa perquè té un primer tram en ramonage passant per una cova. La via comença a la cara sud-oest; hi ha una fissura per on s’entra a una cova. Se surt de la cova per dalt, per la xemeneia, fins arribar a plena paret, on es pot muntar reunió. Justament en aquest punt, accessible pràcticament a peu, comença la via Normal, que és la continuació de la xemeneia. Es puja primer per una canal i després en diagonal a la dreta, buscant els millors passos, fins al cim de l’agulla. El descens es fa en ràpel, entre les dues Bessones.

Aquesta va ser l’única vegada que vam practicar l’escalada a la zona de Camarasa.

---

RESSENYES:

---