dimarts, 28 de juliol de 2020

Aiguille de la Grande Sassière (3.747 m)

Aiguille de la Grande Sassière
L'Aiguille de la Grande Sassière és una gran muntanya. Està situada en el límit entre França i Itàlia, a cavall entre la Vall de l'Isère, a la Vanoise, i el Parc Nacional del Gran Paradiso. La seva ascensió és relativament fàcil, tot i que el desnivell a superar és considerable. És també un clàssic de l'esquí de muntanya; es puja per la via normal quan, a final de temporada, està oberta la carretera que porta a la Presa de Le Saut.
Hem dormit a Tignes-le-Lac i de bon matí, després d'esmorzar a l'hotel, he sortit, jo sol, en direcció a aquest cim. He pujat per la carretereta fins a la presa, situada a uns 2.300 metres d'altitud. El camí comença allà mateix, al costat del pàrquing. Puja per una zona de prats agafant alçada ràpidament i acostant-se a la cresta per on puja l'itinerari normal d'aquesta gran muntanya.
Després d'una dura pujada pel camí dels prats he arribat a l'inici de la cresta. Tot i que és una cresta rocosa, el caminet evita els trams més escarpats buscant els passos més fàcils per la vessant Nord. Més amunt he arribat al punt en el que es veu, al davant, el Glaciar de la Sassière. Tal com esperava, la neu no arrivaba al llom pedregós per on puja el camí, de manera que no he hagut d'utilitzar el piolet ni els grampons que portava per precaució.
Després de recórrer un llarg tram per un llom, he arribat al tram final, molt més pendent. De lluny sembla molt dret però ben aviat he vist que, tot i ser efectivament molt dret, hi ha un corriol que puja sense massa dificultat tot fent ziga-zagues en direcció al cim.
Finalment he arribat al cim de l'Aiguille de la Grande Sassière (3.747 m) on hi ha la característica Madonna de les muntanyes italianes. El dia estava una mica ennuvolat, especialment cap a la banda del Mont Blanc, de manera que no he pogut veure amb claretat el gegant dels Alps però sí que he vist moltes altres muntanyes, començant pel Gran Paradiso. També es veia l'Albaron, la Grande Casse, la Grande Motte i la Pointe de Charbonnel. He fet una panoràmica circular:

Després d'estar una estona al cim contemplant el panorama i fent fotos, he iniciat el descens pel mateix camí, retornat sense cap incidència fins al punt de partida.
Avui l'àlbum de fotos és petit perquè anant sol és difícil fer bones fotos.


ENTRADES RELACIONADES:
Gran
Paradiso - 2015
Pointe de la
Rechasse, 2013
Mont
Blanc, 2013

dilluns, 27 de juliol de 2020

GR5: Tignes-le-Lac - Val d'Isère

GR5: Tignes - Val d'Isère
Hem tornat als Alps, concretament a la Vanoise, per seguir amb el recorregut del GR5, el camí de gran recorregut dels Alps Francesos. L'any passat vam acabar el nostre recorregut a Tignes-le-Lac després de travessar bona part de la Vanoise. Avui, després d'un llarg viatge en cotxe, hem arribat a aquesta estació d'esquí per iniciar la nostra travessia amb una curta etapa per aprofitar la tarda amb un primer contacte amb els camins dels Alps.
Des d'aquest punt de partida, el GR5 es bifurca en dues variants, una que passa pel centre de la Vanoise i pel refugi d'Entre Deux Eaux i l'altra que supera el Col de l'Iseran i baixa per la vall de l'Arc. Nosaltres hem triat aquesta segona variant perquè la primera ja l'havíem recorregut parcialment quan vam fer el Tour de la Vanoise l'any 2013. A més, la variant triada ens permetia pernoctar totes les nits en hotel, evitant el refugis que en època de pandèmia són menys segurs.
Hem sortit de Tignes-le-Lac deixant enrere la concentració de blocs d'apartaments d'aspecte andorrà. El camí s'aixeca sobre el llac, guanyant alçada fins arribar al Pas de la Tovière, on comença un altiplà amb grans vistes. Des d'aquest lloc singular hem pogut veure la vessant sud del Massís del Mont Blanc. També teníem, en primer pla, l'Aiguille de la Grande Sassière, el cim que domina, des dels seus 3.747 metres d'altitud, la vall de Tignes.
Després de fer algunes fotos panoràmiques hem seguit el camí, travessant l'altiplà iniciant la baixada en direcció a Val d'Isère. Ben aviat hem vist aquesta població des de les altures i al cap de poca estona ja estàvem caminant pels seus carrers, per on hem seguit fins al centre de la població on hem donat per acabada l'etapa d'avui.


ENTRADES RELACIONADES:
GR5: Rosuel -
Tignes - 2019
GR5: Landry -
Rosuel, 2019
GR5: La Balme -
Landry, 2019

dissabte, 18 de juliol de 2020

Pics de Medacorba i Roca Entravessada

Medacorba
Hem fet una escapada a Andorra per pujar un dels cims més característics del Principat, el Medacorba. És un cim singular, al límit entre l'Ariège, Andorra i la Vallferrera. Hem sortit molt aviat i, després d'un llarg viatge, hem iniciat l'ascensió des d'Arinsal.
El camí, que ja vam recórrer no fa gaire amb esquís, puja per una estreta pista marcada com a GR, ja que és un tram del GR11, el camí de gran recorregut dels Pirineus. Hem passat per la Borda de la Coruvilla i hem arribat al refugi del Pla de l'Estany, un refugi lliure bastant ben equipat.
Des del refugi, el camí puja per una vessant molt pendent fins que inicia una llarga travessia que porta als Estanys Forcats. Des d'aquí ja es veia el cim del Medacorba, defensat per un pendent mont pedregós d'aspecte inexpugnable. El camí puja per una tartera per on hem arribat fins al Coll dels Estanys Forcats.
Des del coll hem pujat per un camí desdibuixat, guiats per algunes fites disperses. Tot i que en alguns punts hem hagut d'utilitzar les mans per grimpant petits passos, la part final de l'ascensió al Medacorba ha estat més fàcil del que semblava vist de lluny. Finalment hem arribat al cim del Medacorba (2.914 m). El dia era magnífic i el panorama molt extens, amb una visió molt propera del Comapedrosa i la Pica d'Estats. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix camí fins al Coll dels Estanys Forcats. Aquí podríem haver donat per acabada l'activitat i iniciar el retorn pel mateix camí de pujada però teníen molt a mà el cim de la Roca Entravessada i hem pensat que era una bona ocasió per fer aquest cim. Tampoc hi ha camí per pujar a la Roca Entravessada però, seguint algunes traces de camí i algunes fites disperses, hem anat pujant en direcció al cim. Hem superat alguna petita grimpada i finalment hem arribat al cim de la Roca Entravessada (2.927 m).
El panorama era similar al del Medacorba però amb un primer pla del cim del Comapedrosa, situat a poca distància. Hem fet una segona panoràmica circular:

Hem baixat per una cresta fàcil que ens ha portat fins a la desembocadura de l'Estany Forcat on hem enllaçat amb l'itinerrai de pujada per on hem baixat fins al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Port de Rat
2019
Pic de les
Fonts, 2018
Comapedrosa
2013

diumenge, 5 de juliol de 2020

Ascensió als pics d'Astazú (3.071 m)

Astazú
Hem dormit al nostre petit campament, plantat al costat del Llac de Marboré a 2.550 metres d'altitud. És un indret singular, situat a sota mateix de la cara Nord del Monte Perdido i del Cilindre de Marboré. A la nit, la lluna plena il·luminava totes les muntanyes gairebé com si fos de dia; un gran espectacle.
Amb les primeres llums hem esmorzat en el nostre campament i hem iniciat l'ascensió. Hi havia molta neu a la muntanya; força més de la que esperàvem però no ha estat necessari utilitzar els grampons perquè el camí segueix uns lloms rocosos fora de les congestes de neu. Hem pujat per la vall en direcció als Astazús fins que hem deixat el fons d'aquesta vall per enfilar-nos a la dreta per un esperó de roca. Sense cap dificultat hem arribat a la cresta que separa els dos Astazús, just al costat del Col Swan, on acaba el clàssic couloir del mateix nom.
Des d'aquí hi ha un corriol desdibuixat que puja vorejant la cresta fins al cim de l'Astazú (3.071 m), cim principal de l'activitat prevista d'avui. Des del cim el panorama es espectacular, especialment sobre la vessant Nord del Monte Perdido i els altres cims de la Vall d'Ordesa. També es veien cims més llunyans com el Vignemale, el Posets i el Néouvielle. Hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al Col Swan, des d'on hem iniciat la segona ascensió del dia: l'Astazú Occidental o Petit. Hem seguit la cresta sense dificultat fins arribar al pas clau de l'ascensió: la cornisa. Es tracta d'un passadís estret en forma de cornisa, molt més fàcil del que diuen algunes ressenyes si no tenim por de l'estimball que deixem a la nostra dreta mentre el recorrem. A mitja cornisa hem agafat una canaleta a l'esquerra, una curta grimpada de 8 metres, que ens ha portat novament a la cresta per on hem arribat ja fàcilment al cim de l'Astazú Occidental (3.015 m).
El panorama des d'aquest cim és molt similar al del germà gran, amb un primer pla sobre la vall de Gavarnie. Hem fet una segona panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans i fotografia hem iniciat el descens per la vessant oposada. Un bon camí ens ha portat a una àmplia collada des d'on hem baixat per la vall, aprofitant les congestes de neu, fins al nostre campament del llac de Marboré.
No havíem acabat la jornada; encara ens quedava la llarga baixada fins al fons de la Vall de Pineta, desfent el camí de pujada d'ahir. A poc a poc hem anat baixant pel recargolat camí del Balcón de Pineta fins arribar a l'aparcament on teníem el cotxe, donant per acabada l'activitat d'avui.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Soum de
Ramond, 2000
Pics de la Cascada
i Marboré, 1985
Les Tres
Sorores, 1974

dissabte, 4 de juliol de 2020

Llac de Marboré des de Pineta

Lago de Marboré
Hem programat una sortida de dos dies per pujar els Astazús, dos dels tresmils de la Vall de Pineta. Des del fons de la vall hi ha un desnivell molt considerable, més de 1.800 metres, i per això hem fet l'ascensió en dues etapes, fent nit a l'altiplà del Balcón de Pineta, al costat del Llac de Marboré.
Avui no hem matinat gaire, ja que només havíem de fer l'aproximació, tot i que el desnivell a superar era molt considerable. Hem dinat pel camí, abans d'arribar a Pineta, i hem iniciat l'ascensió poc després de les tres de la tarda. La pujada és llarga i dura, especialment tenint en compte que anàvem molt carregats, amb la intenció de plantar les tendes al costat del llac. A poc a poc hem anat superant el desnivell mentre el sol de juliol ens anava torrant a poc a poc.
Hem arribat a la Fuente del Felqueral, una font amb abeurador on ens hem refrescat una mica abans de seguir la pujada. A mesura que anàvem pujant el sol s'anava amagant darrere les muntanyes fins que hem quedat a l'ombra i això ha fet més lleugera la pujada.
Després de superar la part més dreta de l'itinerari, anomenada El Embudo, hem arribat al Balcón de Pineta que, com indica el seu nom, és un gran mirador sobre la Vall de Pineta i les muntanyes de l'entorn.
A partir del Balcón de Pineta, el camí travessa l'altiplà amb una suau pujada fins arribar al llac de Marboré. Ens ha sorprès una mica la gran quantitat de neu que cobria la zona però al voltant del llac ens ha estat fàcil trobar bons emplaçaments per muntar les tendes en un entorn espectacular, al peu de la cara Nord del Monte Perdido.
Hem sopat voltats de muntanyes i hem anat a dormir pensant en les activitats que tenim previstes per demà, amb l'ascensió als dos pics d'Astazú. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR11: Pineta -
Góriz, 2001
GR11: Parzán
Pineta, 2000
Bivac al Balcón
de Pineta, 2000