dissabte, 29 de setembre de 2018

GR7: Jorba - Bellprat

GR7: Jorba - Bellprat
Avui hem iniciat una nova temporada del GR, reprenent el GR7 des del punt on vam acabar la temporada anterior, a l'Hostal del Ganxo, al costat de Jorba. La d'avui ha estat una etapa de transició: fàcil, amb poc desnivell i gairebé tota per pista i carretera. No hi havia cap punt d'interès remarcable en tot el recorregut, per camps i petits boscos, però hem pogut gaudir d'una plàcida caminada per terres de l'Anoia.
Hem arribat en autocar al punt on vam acabar la temporada anterior, un tram de l'antiga carretera N-II avui gairebé deserta. Hem agafat un camí pel bosc que ben aviat ha desembocat en una pista molt ampla, al costat de l'ermita de Sant Julià de les Alzinetes. Per aquesta pista hem arribat al poble de Clariana, que hem voltat per fora. Hem sortit per la carretera, tallant alguna corba i després per diverses pistes fins que, al costat de la masia de Cal Mingo, hem agafat una pista asfaltada, una petita carretera que no hem deixat fins al final de l'etapa. Ha estat un llarg recorregut per l'asfalt, afortunadament sense gaire trànsit de cotxes, però certament poc motivador.
Hem arribar a Bellprat però no hem acabat aquí l'etapa sinó que l'hem allargat una mica, ja que en cas contrari seria massa curta, baixant per la pista asfaltada fins a la cruïlla amb la carretera B-220 on ens esperava l'autocar.
Com sempre amb aquesta colla, hem acabat la jornada entaulats en una fonda. Aquesta vegada hem anat al restaurant l'Eucària, situat en una antiga casa de "indianos" als afores de Sant Martí de Tous, on ens han servit un magnífic dinar.


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: 
Fórnols, 2017
GR7: La Seu
d'Urgell, 2017
GR7: 
Aixirivall, 2017

dilluns, 24 de setembre de 2018

Cresta Anyeller - Pic Rodó

cresta Anyeller - Pic Rodó
Avui hem vingut a la Vall de Núria per fer una activitat relativament fàcil però força interessant. La cresta de l'Anyeller al Pic Rodó no és gens complicada, ja que només té un parell de passos de certa dificultat però que no arriben al tercer grau. A més, permet arribar per un itinerari força elegant al cim del Pic Rodó.
Hem agafat el primer cremallera que puja a Núria, el de les 7'30, i després d'esmorzar una mica hem iniciat la caminada per la Vall de Noufonts. El camí no presenta cap problema i en poc més d'una hora i mitja hem arribat al Coll de Noufonts (2.654 m). Sense aturar-nos hem passat a la vessant francesa per un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat al Coll d'en Bernat (2.616 m). Aquí el camí baixa cap a la Vall de l'Estanyet però nosaltres hem deixat el camí i hem començat a carenar en direcció al pimer cim. En pocs minuts hem arribat al Pic d'Anyeller (2.645 m). És un cim amb molt poca prominència que ni tan sols apareix marcat en els mapes francesos però un cim és un cim, de manera que ens hem fet les fotos de rigor i fins i tot hem fet una panoràmica circular:

Aquí comença la cresta, que inicialment és fàcil, i hem anat avançant sense corda amb l'única dificultat d'anar buscant els millors passos per no complicar-se més del compte. Després d'una estona de progressió fàcil hem arribat a una bretxa al peu d'un petit mur equipat amb una corda fixa de nusos. Aquesta és la primera de les dues petites dificultats que presenta la cresta. Ens hem equipat i, encordats, hem superat el pas però no per on hi havia la corda de nusos sinó amb un flanquejament fàcil per la dreta del mur.
Hem seguit sense dificultat fins arribar a una instal·lació de ràpel. Hi havia un pitó i una baga posada al voltant d'una roca. Hem fet el ràpel, curt i sense massa verticalitat, i hem seguit avançant. Ja no hem trobat cap dificultat destacable i ben aviat hem arribat al cim del Pic Rodó (2.648 m). Aquest cím ja és una mica més prominent que l'Anyeller i, a més, està voltat d'espadats per on pugen diverses vies d'escalada. Per la seva situació, entre La Valleta i L'Estanyet, és un bon mirador dels cims de la zona, tot i que la proximitat del Pic de Noufonts, bastant més alt, limita la visió en direcció sud. Hem fet les fotos de cim i una nova panoràmica circular:

Hem retornat per la cresta seguint el mateix itinerari però el ràpel ara l'hem pujat grimapant sense necessitat d'encordar-nos i el pas de la corda de nusos l'hem baixat amb un curt ràpel. Finalment hem arribat al Coll d'en Bernat. Només ens quedava el retorn a Núria pel coll de Noufonts però, com que era aviat i la cresta ens havia semblat poca cosa, hem decidit pujar al Pic de Noufonts per completar la sortida amb una altra ascensió.
Hem pujat pel dret, sense cap camí però sense dificultats especials fins al Pic de Noufonts (2.861 m). És un cim bastant més alt que els anteriors i, per tant, el panorama era més extens. Es veia la Cerdanya, el Cadí, les muntanyes d'Andorra, el Canigó, el Roc de Madres... Hem fet la tercera i definitiva panoràmica circular:

Finalment, ara sí, hem iniciat el retorn a Núria. Hem baixat al Coll de Noufonts i, pel mateix camí per on havíem pujat, hem baixat fins al Santuari de Núria on hem menjat una mica mentre esperàvem la sortida del cremallera de les 17'20, l'últim del dia.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Aquesta vegada no hi ha escenes de dron perquè a causa d'una errada de l'operador no s'ha gravat res...



ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Llosers, 2013
GR10: La Perxa
Carançà, 2009
Pic Rodó, via
Curset, 1978

dissabte, 15 de setembre de 2018

Gorgas Negras de l'Alcanadre

Gorgas Negras
El barranc de les Gorgas Negres de l'Alcanadre és un dels més interessants de la Sierra de Guara. És diferent dels altres barrancs importants de la zona perquè no és gaire tècnic (només 5 ràpels sense massa complicació) però molt aquàtic i, especialment, molt llarg. L'aproximació és tota una aventura, ja que cal caminar tres hores per arribar a la capçalera del barranc. El retorn també és llarg perquè quan acabem el barranc al lloc denominat La Pardina de San Cristóbal podem optar per enllaçar un altre barranc, una mica més curt però amb llargs trams de natació, o retornar per un camí que ens ocupa dues hores per retornar a Rodellar.
Ja havíem fet les Gorges Negres i el Barrasil dues vegades. La primera fa 34 anys, sense vestit de neoprè, i la segona l'any 2011, ja amb equipament modern. Avui hem repetit aquesta activitat per gaudir novament de les fresques aigües del riu Alcanadre. Ahir al vespre vam arribar a Rodellar i ens vam instal·lar en un burgalow del càmping. Érem una bona colla, vuit barranquistes, i a les cinc del matí ja estàvem drets preparant el material per al descens de les Gorges Negres.
Hem fet la llarga aproximació fins a l'inici del barranc. Des de Rodellar hem baixat fins al fons del riu, el Mascún, i l'hem seguit, passant per les Fonts del Mascún, fins a trobar el camí del Barranco de Andrebot. Hem pujat aquest barranc per un camí amb fort pendent i hem arribat a la Losa Mora, un monument megalític molt ben conservat. Poc més enllà hem arribat a poble de Nasarre, tot enrunat però amb l'església restaurada. Des de Nasarre es pot baixar pel dret, pel Barranco de las Picarizas, per arribar a l'Alcanadre, però nosaltres hem seguit un camí ben marcat, una "petrolera", que ens ha portat al mateix riu però voltant una mica més. Hem estat tres hores i mitja per arribar al punt on el riu Alcanadre s'engorja i comença pròpiament l'activitat barranquista.
Ens hem equipat i hem iniciat el llarg descens per badines, tobogans i caos de roques. El descens és molt aquàtic i divertit, sense més dificultat que els llargs trams de natació i la llarga durada de l'activitat. Hi ha un total de 5 ràpels però no gaire llargs ni complicats. Havia plogut dies enrere i això feia que l'aigua no tingués la transparència habitual en aquest barranc però els impressionants paratges de les Gorges Negres eren tan espectaculars com sempre.
Amb una colla tan gran com la nostra, la progressió no és tan àgil com amb un grupet petit, de manera que hem invertit 7 hores en el descens del barranc fins arribar a la Pardina de San Cristóbal. Aquí acaba el descens de les Gorges Negres i el retorn es pot fer per les Gorges del Barrasil o pel camí del Collado de San Cristóbal.  Era tard i hem pensat que era més prudent tornar pel camí, per evitar que se'ns fes fosc al barranc. Hem tornat pel caminet i en dues hores hem arribat a Rodellar. 
Aquí tenim el vídeo de les Gorges Negres. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.



ENTRADES RELACIONADES:
Fenales -
Rodellar, 2014
Gorgas
Negras, 2011
Gorgas
Negras, 1984

dimarts, 11 de setembre de 2018

Pic de Bastan (2.715 m) en travessia

Pic de Bastan
Avui hem tancat la nostra estada de quatre dies pel massís del Néouvielle amb una activitat una mica més fàcil que les dues jornades anteriors però amb un gran interès per la bellesa del paisatge i per l'ascensió a un cim panoràmic. El temps variable de les etapes anteriors ha donat pas a un dia radiant i avui hem pogut gaudir plenament de l'etapa i dels magnífics panorames del Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de Campana de Cloutou resseguint el camí per on vam arribar ahir a aquest petit refugi. És una variant del GR10 i, per tant, senyalitzat amb les marques blanques i vermelles. Hem arribat al Lac de la Hourquette i hem deixat a la dreta el camí per on vam arribar ahir per pujar al Col de Bastanet (2.507 m), primera fita de la nostra caminada d'avui.
Des d'aquí ja és pràcticament tot baixada fins a l'Artigusse, on vam iniciar la nostra aventura pel Néouvielle ara fa tres dies, però nosaltres hem volgut arrodonir la jornada amb l'ascensió a un cim. El Pic de Bastan té un aspecte inexpugnable vist des del coll però hi ha un caminet que hi puja. Són només 200 metres de desnivell i des del mateix coll ja es veu la gran fita de pedres blanques que marca el punt més alt de la muntanya, de manera que l'ascensió és obligada.
A poc a poc hem anat pujant per un bon camí fins a un petit coll marcat amb una fita al davant de la part final i més dreta del Bastan. El camí segueix amunt, buscant el punt feble de la muntanya, i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic de Bastan (2.715 m). Avui el dia era radiant i el panorama perfecte, amb les muntanyes banyades per la llum del sol que gairebé acabava de sortir. Es veia millor que mai tot el massís del Néouvielle i muntanyes més llunyanes com el Monte Perdido, el Vignemale, l'Ardiden i el Balaitús. Hem fet una panoràmica circular:
Pic de Bastan
Després de gaudir una estona del panorama, hem retornat pel mateix camí de pujada fins al Col de Bastanet, on hem retrobat el camí que ens ha de portar fins a l'Artigusse, punt final de la nostra caminada. El camí baixa entre llacs i prats fins al Refugi de Bastan (2.200 m), un petit refugi amb la mateixa estructura que el de la Campana de Cloutou, on ens hem aturat a esmorzar.
Hem seguit baixant entre prats i boscos per una de les zones més populars del massís, on hem pogut veure les muntanyes del Néouvielle reflectides en els llacs de muntanya; unes imatges de postal que ens han acompanyat durant tot el recorregut. Hem arribat a la capçalera del Lac de l'Oule i l'hem voltat per la dreta fins arribar a la bifurcació amb el camí del col d'Estoudou per on vam pujar el primer dia.
Després de tancar el cercle només ens quedava completar el recorregut baixant per la petita pista que ve de l'aparcament de l'Artigusse, on teníem el cotxe, i on hem donat per acabada l'etapa. Han estat quatre dies intensos, amb llarges caminades per aquestes muntanyes que ens han donat a conèixer el massís del Néouvielle, un dels racons més interessants dels Pirineus. 
I aquí teniu un vídeo amb el resum de les activitats d'aquests quatre dies d'ascensions i travessia pel massís del Néouvielle:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Estaragne, 2017
Ascensió al
Campbieil, 2017
Ascensió al
Néouvielle, 2006

dilluns, 10 de setembre de 2018

De La Glère a la Campana de Cloutou

De la Glère a la Campana de Cloutou
Una etapa de gran intensitat en la nostra travessia pel Néouvielle. L'etapa d'avui no preveia l'ascensió a cap cim però sí que calia superar quatre colls, passant per diferents valls de la zona.  Era tot un repte perquè es tractava d'un itinerari gairebé inèdit i de certa complexitat però que hem superat sense problemes, gaudint d'una immersió total en el Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de La Glère. Des del mateix refugi ja es veu el primer coll que cal superar, la Hourquette de Mounicot. L'inici del camí ressegueix l'itinerari per on vam arribar ahir al refugi però ben aviat hem deixat aquest camí per agafar un corriol marcat amb fites que s'enfila directament cap al coll. En menys d'una hora hem arribat a la Hourquette de Mounicot (2.547 m) i hem pogut gaudir d'una magnífica visió del Balaitús traient el cap pel darrere de les muntanyes més properes.
Des del mateix coll ja vèiem, a l'altra banda d'una àmplia vall, el segon coll de la jornada, el Col de Tracens; també es veia l'ample camí que baixa de la Hourquette d'Aubert. El nostre camí baixa al fons de la vall fins enllaçar amb aquest camí. L'hem seguit de baixada fins que, ben a prop del Lac Nère, hem iniciat un flanquejament per sobre del llac per anar a buscar el camí del Coll de Tracens. Ha estat un tram incòmode perquè no hi ha un camí definit i calia seguir les fites disperses entre pedreres i prats.
Hem trobat el camí bo a l'altra banda del llac i hem iniciat la remuntada, que en poca estona ens ha portat al Col de Tracens (2.463 m).
Des del coll ja es veia tota la vall d'Aygues Cluses, amb prats verds i pendents suaus. Al fons vèiem, molt marcat, el Col de Barèges. Hem baixat fins als Lacs de Madaméte i ens hem aturat a esmorzar en un prat al costat del llac gran. Allà mateix, després de la breu aturada, hem enllaçat amb el GR10 que ve de Barèges i puja el Col de Madaméte per baixar després a Orédon. Hem agafat el GR de baixada fins arribar a la cabana d'Aygues Cluses, un petit refugi lliure situat en un lloc estratègic.
Hem iniciat la pujada al tercer coll de la jornada i, per un bon camí sense cap complicació, hem arribat a la Hourquete Nere (2.465 m). Des del coll es veia el Lac de Bastan, força gran, i al darrere el quart coll de la jornada amb un camí format per diverses llaçades que hi puja. També vèiem enlairat sobre les valls, el Pic de Bastan que és el nostre objectiu per demà.
Hem baixat fins al Llac de Bastan i, mès fàcilment del que pensàvem, hem arribat al peu de les llaçades que porten al darrer coll. Hem remuntat els darrers metres arribant a la Hourquette de Caderolles (2.495 m) que ens ha donat entrada a una zona plena de llacs on hi ha el refugi de Campana de Cloutou. Des del coll vèiem en primer pla el Lac de La Hourquette i, més a la dreta, el Col de Bastanet per on passarem demà per retornar a l'Artigusse.
Hem baixat al llac i allà hem agafat el GR10-C, una variant del GR10 que ens ha portat directament al refugi de Campana de Cloutou, punt final de l'etapa d'avui. El refugi és petit però confortable, tot i que quan està ple és angoixant. Avui estava gairebé buit i hem pogut gaudir d'un bon sopar i un merescut descans en un lloc extraordinari.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Baysellance, 2013
GR10: Barèges-
Orédon, 2006
Ascensió al
Pic Long, 1989

diumenge, 9 de setembre de 2018

Turon de Néouvielle (3.035 m) en travessia

Turon de Néouvielle
L'etapa d'avui era el que podríem dir l'etapa reina de la nostra ruta pel Néouvielle, ja que hem fet, en travessia, un dels cims més característics del massís, el Touron. L'itinerari és llarg i enrevessat, amb força desnivell i en un terreny pedregós, amb llargs trams de recorregut sense camí per les pedreres.
Encara era fosc quan hem sortit del refugi d'Orédon, després d'un bon esmorzar. El primer tram, el més fàcil, ressegueix el camí que va del llac d'Oredon al d'Aubert passant per Les Laquettes, un conjunt de petits estanys allargats. A mig camí s'ha posta a ploure i ens hem hagut d'equipar per a la pluja. Tot i que érem optimistes, hem pensat que potser hauríem d'activar el pla B i baixar directament al refugi de la Glère sense fer el cim del Turon.
La pluja ha durat poc i quan hem arribat a la presa del Lac d'Aubert ja gairebé no plovia. Hem travessat la pressa fins a l'altra banda i hem iniciat la pujada per un camí entre pedreres, força dret i no gaire definit. Hem passat la Bretxa Barris, un collet poc marcat per on superem un llarg esperó que baixa del Ramoun. Des de la bretxa ja hem pogut veure a l'altra banda d'una extensa pedrera la Bretxa Chausenque, el pas clau que havíem de superar.
El camí segueix per la pedrera, amb alguns sectors de grans blocs, fins a la Breche de Chausenque (2.790 m). El temps es mantenia bé i fins i tot es començavan a obrir finestres de cel blau. Des de la Bretxa vèiem al davant el massís del Vignemale i, ben avall, el refugo de la Glère. Hem baixat la primera part de la canal de la bretxa i ens hem aturat a esmorzar sobre uns grans blocs.
Després d'esmorzar hem completat la baixada de la bretxa fins trobar un camí una mica millor, la via normal del Turon de Néouvielle des del refugi de La Glère. Ja vèiem, ben lluny encara, la gran fita que marca el cim. Hem seguit pujant per la via normal, que ressegueix una gran morrena i després supera uns esglaons rocosos fins arribar a l'extensa pedrera del cim. Amb un darrer esforç hem arribat al cim del Turon de Néouvielle (3.035 m). El dia estava força tapat però teníem prou visibilitat per poder gaudir de la visió dels principals cims del Néouvielle. A bax vèiem, molts metres més avall, el llac de Cap de Long amb la seva presa.  Hem fet una panoràmica circular:
Turon de Néouvielle
El temps estava insegur, de manera que no ens hem entretingut gaire estona en el cim i aviat hem iniciat la baixada. Hem pres un camí diferent, potser una mica més fàcil però igualment pedregós, baixant al collet oest i deixant els llacs a la nostra dreta fins trobar l'altre camí a prop del Lac Bleu.
La baixada cap al refugi se'ns ha fet llarga per la dificultat del terreny i la boira que ens ha envoltat durant bona part del recorregut. Fins i tot ha caigut un xàfec, afortunadament breu, però amb l'ajut del GPS, que ens ha guiat entre la boira, hem arribat finalment al refugi de La Glère.
El refugi no és tan modern com el d'Orédon però és gran, i la seva magnífica dutxa d'aigua freda ens ha revifat totalment després de la llarga jornada de muntanya. Per sopar ens han donat puré de llenties vermelles i pasta amb ragú. Després, formatge de la zona abans de les postres i hem acabat el sopar amb una ronda de génepi per celebrar l'èxit de l'activitat d'avui.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Balaitús, 2014
Ascensió al
Vignemale, 2013
Ascensió Gourgs
Blancs, 2012

dissabte, 8 de setembre de 2018

Soum de Monpelat (2.474 m) en travessia

Soum de Monpelat
Avui hem iniciat una travessa de quatre dies per la zona del Néouvielle, el massís pirenenc situat íntegrament en territori francès. L'etapa d'avui ens ha de portar al refugi d'Orédon, situat al costat del llac del mateix nom. És una etapa fàcil, de fet la carretera arriba fins a la porta del refugi, però nosaltres hem volgut aprofitar l'ocasió per fer un  recorregut una mica més interessant que el camí que ressegueix la carretera. A més, hem arrodonit la jornada amb l'ascensió a un cim modest però amb un gran panorama: el Soum de Monpelat.
Hem arribat al pàrquing de l'Artigusse, situat a la carretera que, des de Fabian, puja al llac d'Orédon. Hem iniciat el nostre recorregut pujant per una petita pista amb diverses llaçades que porta al Lac de l'Oule, un antic llac recrescut amb una gran presa. Hi ha un refugi i l'estació inferior d'un telecadira que forma part de les instal·lacions de l'estació d'esquí de Saint-Lary.
Hem creuat la presa per agafar un ample camí que voreja el llac per l'altra banda. Al cap de poc hem arribat a la cruïlla amb el camí que baixa del coll d'Estoudou, per on passa el GR10. Hem deixat enrere el llac, pujant per un camí amb fort pendent que entre boscos i prats ens ha portat fins al Col d'Estoudou (2.260 m). Aquí se'ns ha obert un nou panorama: teníem al davant el Pic de Néouvielle i tot el massís del mateix nom.
Des d'aquí ja només quedava una baixada de poc menys d'una hora fins al refugi d'Orédon, punt final de l'etapa d'avui, però hem volgut completar la jornada amb una petita ascensió. Al costat del coll, superant uns 200 metres de desnivell teníem el Soum de Monpelat, un cim relativament baix i sense cap dificultat però que per la seva situació privilegiada és un dels millors miradors de Néouvielle. Era una ascensió optativa, de manera que hem dividit el grup i cinc dels vuit expedicionaris ens hem posat en marxa cap al cim mentre els altres tres anaven a berenar al refugi.
En pocs minuts hem arribat al cim de Soum de Monpelat (2.474 m) i, efectivament, hem comprovat que és un gran mirador. Es veien els principals cims del massís: Campbieil, Estaragne, Turon de Néouvielle, Trois Consellers... Ens hem fixat especialment en la Bretxa de Chausenque, que demà hem de travessar en la segona etapa del nostre recorregut.
Hem fet una panoràmica circular:

Ben satisfets per l'ascensió, hem retornat al Col d'Estoudou i hem iniciat el descens final cap al refugi d'Orédon. L'antic refugi és ara un hotel-restaurant i una mica més avall s'ha construït un nou refugi de muntanya amb totes les comoditats. Després de descansar una mica ha arribat l'hora de sopar i els guardes del refugi ens han sorprés amb una sopa d'ortigues, que ens ha semblat molt bona, seguida per una carn rostida i per postres gelats diversos. Ha estat un sopar espectacular, ideal per recuperar forces pensant en la dura jornada que ens espera demà.


ENTRADES RELACIONADES:
GR10: Orédon
Vielle-Aure, 2006
GR10: Bareges
- Orédon, 2000
Acampada al
Néouvielle, 1982

diumenge, 2 de setembre de 2018

Ascensió al Lustou (3.023 m)

Lustou
El Lustou és un dels tresmils menys visitats pels muntanyencs del vessant sud dels Pirineus. El seu accés per la vessant espanyola és complicat per la llunyania dels possibles punts de partida, mentre que per la vessant francesa la via normal té un desnivell considerable, de més de 1.600 metres. Nosaltres, aprofitant la nostra estada a la gîte Espace & Montagne de Fabian, hem pujat per aquesta via normal, des de la vall de Rioumajou.
Hem arribat quan encara era ben fosc al pàrquing situat al final de la carretera asfaltada de la Vall de Rioumajou. Hem deixat la pista que puja a l'Hospice de Rioumajou per agafar, caminant, una pista a l'esquerra que puja en direcció a la vall de Péguére. És una pista apta per a vehicles però està tancada a la circulació. Més endavant hem agafat un camí que puja per un bosc d'arbres monumentals, realment impressionants. Després hem travessat una zona amb restes d'enormes allaus, amb centenars d'arbres caiguts.
A poc a poc hem anat deixant enrere el bosc mentre guanyavem altura amb l'ajut d'un magnífic camí i hem passat al costat de la gran cascada que baixa d'una sorgència de gran cabal. Una mica més amunt hem arribat a la cabana de Lustou, una cabana de pedra ocupada a l'estiu per un pastor. A la porta de la cabana, una curiosa inscripció: no als ossos eslovens...
A partir d'aquí el camí és encara més dret i puja pels prats que, a poc a poc, van minvant fins que desapareix completament donant pas a grans pedreres que baixen de la carena. Aviat hem tingut el cim a la vista però la via normal no ataca el cim directament sinó que gira a l'esquerra per passar per sobre d'una terrassa pedregosa i arribar a la carena, més amunt del Col de Lustou.
La part final de l'ascensió és per la cresta, fàcil però amb algun petit pas de grimpada i amb alguns flanquejaments impressionants sobre el buit, però sense dificultat. Finalment hem arribat al cim del Lustou (3.023 m) marcat per una fita monumental. El panorama és encara més extens que el que vam poder veure ahir des de l'Arbizon, de l'Aneto al Balaitús, i fins i tot hem pogut veure les muntanyes de la Vall d'Aran.  Hem fet una panoràmica circular:

Hem dinat al cim davant d'un extraordinari panorama i hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. Tot i que s'havien de baixar els 1.600 metres de desnivell de la pujada, no se'ns ha fet massa llarg i, ben satisfet per la magnífica ascensió realitzada, hem arribat al punt de partida a la vall de Rioumajou.
Aquí tenim el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.



ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Robiñera, 2016
Soum de
Ramond, 2000
Ascensió al
Bachimala, 1982

dissabte, 1 de setembre de 2018

Ascensió a l'Arbizon (2.831 m)

Arbizon
L'Arbizon és un dels cims pirinencs de certa importància més desconeguts pels muntanyencs de la vessant sud dels Pirineus. El fet que no arribi als 3.000 metres i la seva situació, endinsat en territori francès lluny de l'eix principal dels Pirineus, el fan ser un cim poc conegut. Però l'Arbizon es mereix una visita, ja que es tracta d'un cim important, amb una prominència de 366 metres i un extraordinari panorama que va de l'Aneto al Balaitús.
Ja feia temps que volíem fer aquest cim i avui, finalment, hem fet aquesta ascensió. Ens hem llevat molt aviat a la nostra base d'operacions a la gîte Espace & Montagne de Fabian. Després d'un curt trajecte en cotxe passant per Vielle-Aure i Aulon, hem arribat a les Granges de Lurges, punt de partida de l'ascensió de la via normal de l'Arbizon. Hi ha un petit aparcament i d'allà mateix surt un caminet ben marcat que porta a la Cabane d'Espigous, una borda de pastors situada a la confluència de dues petites valls.
A partir d'aquest punt el camí puja amb fort pendent per la Coume d'Espigous. El dia estava emboirat però sabíem que la previsió de Méteo France era molt bona i estàvem segurs que ben aviat veuríem el sol. Efectivament, després d'una bona estona caminant entre la boira, de sobte l'hem deixat enrere i hem rebut amb satisfacció la carícia del sol.
Més amunt hem arribat al pas clau de l'ascensió, una petita canal-xemeneia que no presenta dificultats importants si les condicions de la muntanya són bones, com ho eren avui. Al peu d'aquesta canal hem trobat la Font de Cóulariot, que brolla d'una esquerda de la roca. Superada la canaleta, el camí ens ha portat ben a prop de la bretxa d'Aurey però no hi hem arribat sinó que pocs metres abans ens hem encarat directament al cim que ja es veia clarament.
Amb un darrer esforç hem arribat al cim de l'Arbizon (2.831 m). El dia era magnífic, malgrat que les valls estaven cobertes per un mar de núvols. El panorama era molt extens. Hem reconegut, entre moltres altes muntanyes, l'Aneto, el Gourgs Blancs, el Posets, la Múnia, el Monte Perdido, el Néouvielle, el Balaitús i el Midi de Bigorre. Hem fet una panoràmica circular:

Després d'una bona estona de contemplar el panorama i de menjar una mica, hem iniciat el retorn pel mateix camí de pujada. Ara la boira s'havia anat fonent i hem baixat amb bon temps fins al punt de partida a les Granges de Lurges.
Aquí tenim el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.



ENTRADES RELACIONADES:
Tuc de
Mauberme, 2017
Punta
Suelza, 2016
Peña
Telera, 2015