diumenge, 16 d’agost de 2015

Ascensió a la Peña Telera (2.762 m)

Peña Telera
La Peña Telera és un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, separada de la cadena principal pirenenca, li dóna una gran perspectiva. L'acensió per la via normal des de la població de Piedrafita de Jaca no és difícil però sí una mica complicada. Ahir a la tarda vam arribar a Piedrafita, per allotjar-nos a l'alberg Peña Telera. El lloc està força bé i el preu, després de tornar de Suïssa, ens ha semblat baratíssim. Poc després de les sis del matí ja estàvem esmorzant a l'alberg mentre a fora començava a clarejar. Des del poble hem pujat un curt tram amb cotxe fins que una barrera talla el pas al costat d'una instal·lació turística de fauna pirenenca. El camí puja seguint la carretera, ara convertida en pista, fent algunes dreceres fins arribar a l'Ibon de Piedrafita. Des d'aquí ja es veu clarament l'itinerari a seguir, que puja per una canal pedregosa que vista des de baix sembla molt dreta. Un bon camí amb força desnivell ens ha acostat fins al peu de la gran pedrera de la canal. La pujada d'aquesta canal, d'uns 400 metres de desnivell, no és fàcil. En algun tram hi ha camí ben traçat però la major part de la pujada s'ha de fer sense camí o per camins de baixada per on és difícil progressar. Finalment hem arribat al coll,  la Forca de Cobacherizas, situat a 2.360 m. Hem esmorzat una mica contemplant el magnífic panorama de tota la Vall de Tena i les muntanyes pirenenques. Es veia el Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno i el Monte Perdido. Des d'aquí comença la part més singular de l'ascensió, un caminet que voreja per sota dels grans espadats de la cara nord de la Peña Telera per anar a buscar el pas que permet accedir a la part superior d'aquesta muntanya gegantina. El camí no és gens difícil quan les condicions són bones com avui, però amb una mica de neu o gel és molt perillós. Hem superat el pas i hem pujat als prats superiors; encara quedava força desnivell per al cim però a poc a poc, per un caminet poc marcat però amb algunes fites, hem pujat fins al cim de la Peña Telera (2.762 m). El dia era molt bo i la visibilitat extraordinària. Ens hem entretingut una bona estona mirant les muntanyes que es veien des del cim. Cap a l'Est, la vista arribava fins al Pic d'Anie. Cap al Nord, la silueta esvelta del Palas feia costat al massís del Balaitús. Més a la dreta, es veien els Picos del Infierno, amb la seva Marmolera, i el Vignemale. A l'Oest, la vista arribava fins al massís del Monte Perdido. Com sempre, hem fet una panoràmica circular:

Hauríem pogut tornar pel camí de pujada però hem preferit arrodonir l'excursió baixant per un lloc diferent, una mica més difícil, passant pel cim de la Peña Parda. Des de la Peña Telera hem baixat en direcció al coll situat entre la Peña Telera i la Peña Parda; sense camí, hem anat seguint les fites per trobar el pas clau que evita els espadats. Hem pujat fàcilment a la Peña Parda (2.657 m), des d'on hem pogut contemplar un bon panorama, dominat ara per l'enorme magnitud de la Peña Telera al davant mateix. Hem fet una nova panoràmica circular:

Des del cim de la Peña Parda hem baixat, novament sense camí, només seguint les poques fites que ens indicaven l'itinerari, per trobar els passos que ens permetien baixar entre els espadats. Finalment hem arribat a una pedrera des d'on hem començat la remuntada en direcció a la Forca de Cobacherizas, on hem retrobat el camí de pujada. Hem baixat per la canal pedregosa, molt més fàcil de baixar que de pujar, i hem seguit el camí fins al punt de partida. Ha estat una magnífica ascensió, en un dia molt clar que ens ha permès gaudir d'un panorama extraordinari.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cotiella en
Travessia, 2014
Peña
Montañesa, 2010
Punta
Llerga, 2009

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La subida con esquís de montaña es espectacular, pero veo que a pie no lo es menos. ¡Lástima que no pudiera ir!

A ver si en otra ocasión podemos subir por la Gran Diagonal.

J. Rafel Alsina Dalmau ha dit...

Queda apuntada la propuesta de la Gran Diagonal. Pablo nos contó que hizo esa ascensión hace años y seguro que vale la pena.