dimarts, 29 de gener del 2019

Tête de Villadel i Tête de Platasse, amb esquís

Tête de Platanasse Tête de Villadel
Darrera ascensió de la nostra estada a Larche. Avui hem de fer el viatge de retorn a casa i per això hem triat una activitat no gaire llarga que ens permetés estar en el cotxe al migdia per no arribar massa tard a casa. Hem triat un clàssic d'aquesta zona: la Tête de Villantel combinada amb la Tête de Platasse. El punt de partida és el Col de Larche, situat a uns 5 km de la població del mateix nom on tenim el nostre refugi. Aquest matí, hem trobat els cotxes coberts de neu i el termòmetre marcava 18 graus sota zero. No ens hem espantat pel fred i hem pujat fins al Col de Larche per iniciar l'ascensió.
Quan vam arribar el primer dia al Col de Larche vam veure que la vessant orientada al sud estava força pelada, de manera que aquesta ascensió, que teníem programada per avui era poc factible. La nevada que va caure ara fa dos dies ha fet que avui la cosa no estigui tan malament i finalment ens hem decidit a intentar la Tête de Villadel.
Tot i que el punt de partida normal és una mica més avall, nosaltres hem iniciat l'ascensió en el mateix coll perquè hi havia més neu i d'aquesta manera ens asseguràvem de no haver de carregar els esquís a l'esquena. Hem flanquejat la vall del Torrent d'Oronaye deixant molt avall la ruta normal que surt del mateix torrent però més endavant hem travessat el torrent i hem entrar a una valleta molt nevada per on la neu estava més que assegurada.
Ben aviat hem vist el nostre objectiu, els dos cims separats per un coll molt ample i poc marcat. L'itinerari es veia evident, de manera que hem anat en direcció al cim buscant els passos menys pendents per les grans extensions nevades. La part final de la pala era força dreta però la neu estava força bé i no ens ha costat massa situar-nos a la carena. Des d'aquí se'ns ha obert un nou panorama en direcció al nord i fins i tot hem vist el Monte Viso traient el cap pel darrere d'una inmensitat de muntanyes.
En pocs minuts hem arribat al cim de la Tête de Villadel, un cim format per una petita cresta amb dues puntes. Nosaltres hem arribat a la punta occidental de la Tête de Villadel (2.724 m); l'altra punta té 2.728 m segons el mapa de l'IGN francès encara que els mapes italians que tenim marquen 2.725 i 2.721 m.
Hem fet quatre fotos i hem tornat enrere per la carena, ara molt ventada, per pujar el segon cim de la jornada. Sense cap dificultat especial hem arribat al cim de la Tête de Platasse (2.706 m). En aquest punt feia un vent gelat, de manera que no ens hem entretingut massa; hem fet quatre fotos de cim i una panoràmica circular:

Des d'aquí la pala de baixada a la vall era molt dreta i hem preferit tornar enrere per la carena fins al punt per on hi hem arribat. Allà hem preparat el material i hem iniciat el descens amb esquís. Ha estat una magnífica esquiada, amb bona neu i amb un panorama extraordinari, que ens ha portat de tornada al Col de Larche amb els esquís als peus. Aquí hem donat per acabada la nostra estada per aquestes terres dels Alps del Sud i hem iniciat el llarg retorn en cotxe fins a casa, satisfets per haver gaudit de quatre grans jornades d'esquí de muntanya als Alps.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les ascensions d'avui:




ENTRADES RELACIONADES:
Pointe de la
Galise 2011
Albaron amb
esquís, 2009
Mont
Thabor, 2007

dilluns, 28 de gener del 2019

Tête de Fer (2.883 m) amb esquís

Tête de Fer
Avui era l'etapa reina de la nostra estada a Larche. La Tête de Fer és una gran ascensió, una de les més clàssiques de la zona. Ha nevat força durant la nit i la muntanya està carregada de neu però, tal com estava previst, el dia és ben clar encara que molt fred.
L'ascensió comença al mateix poble de Larche. És tot un luxe sortir des de la porta del refugi amb els esquís als peus. La primera part de l'itinerari segueix, al llarg de poc més d'un km, una pista d'esquí de fons gairebé sense desnivell. Després hem iniciat una dura ascensió pel bosc, força dret, fins que hem arribat a un camí que ens ha fet més fàcil la progressió.
Hem seguit una estona pel llit del Torrent de Courrouit i després un fort pendent pel bosc esclarissat ens ha portat a un altiplà on acaba el bosc i comencen les grans extensions nevades. Des d'aquest punt es veia clarament el Chateau Lombard, un petit cim que el nostre itinerari voreja per arribar a la Tête de Fer. Tota la muntanya estava coberta d'una generosa capa de neu pols acabada de caure. Això ens ha obligat a obrir traça però, per altra banda, ens ha brindat uns paisatges i un entorn excepcionals; el somni de qualsevol esquiador de muntanya.
Hem deixat a la nostra dreta el Chateau Lombard i ben aviat hem vist, al fons, el nostre objectiu. L'itinerari normal puja per una gran pala directament al cim però nosaltres, seguint els consells que ens va donar la Camille, guardessa del refugi, ens hem decantat a la dreta per anar a buscar un coll poc marcat, evitant així els pendents més forts i reduïnt el risc d'allaus.
El pendent també era fort per aquesta banda però a poc a poc hem anat superant el desnivell fins que hem arribat a les proximitat del coll. Feia un vent gelat i molt fort i la part alta de la muntanya estava plena de plaques de gel a causa precisament del vent. Hem decidit completar el poc recorregut que quedava amb grampons, de manera que ens hem descalçat esquís i raquetes i ens hem posat els grampons iniciant a peu el tram final de l'ascensió. Ha estat relativament difícil perquè hi havia sectors de neu gelada alternant-se amb sectors de neu pols,  però finalment hem arribat al cim de la Tête de Fer (2.883 m).
Hem tingut molta sort perquè justament quan hem arribat al cim ha afluixat el vent i això ens ha permés gaudir tranquil·lament del panorama i de la satisfacció d'arribar a un cim tan treballat. Hem fet unes quantes fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem els esquís i ens hem preparat per a l'esquiada. La neu estava força bé i ens ha permès gaudir d'una magnífica esquiada fins que a la part baixa del bosc hem hagut de fer un petit tram a peu perquè era un bosc espès i molt poc esquiable.
Finalment hem arribat a la gîte amb els esquís als peus, satisfets per aquesta gran jornada d'esquí de muntanya i, després de la dutxa i una mica de relax, hem acabat la jornada amb un magnífic sopar.
I aquí teniu el vídeo de l'ascensió a la Tête de Fer:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Foréant 2017
Gran
Paradiso, 2015
La Tresenta
2015

diumenge, 27 de gener del 2019

Punta d'Incianao (2.575 m) amb esquís

Punta d'Incianao
Avui la previsió del temps era bastant dolenta. Tot i que no es preveien grans nevades, el dia s'esperava molt tapat, amb nevades esporàdiques i, el que és pitjor, amb vent fort. Davant d'aquest panorama negatiu, ahir al vespre vam demanar a la guardessa del refugi que ens recomanés alguna ascensió apta per a condicions climatològiques adverses com les que s'esperaven per avui. Sense dubtar, ens va recomanar la Punta d'Incianao. És un ascensió relativament curta, en bona part protegida del vent pel bosc de làrix, i amb una altitud relativament baixa. A més, la guardessa ens va assegurar que, tot i la baixa altitud del punt de partida, hi havia neu abundant.
Després d'un bon esmorzar a la gîte hem travessat en cotxe el col de Larche i hem baixat fins a la petita població d'Argentera, punt d'inici de l'ascensió. Tal com estava previst, el dia estava tapat i queien espurnes de neu però ens hem equipat i hem iniciat l'ascensió. Després de travessar per un pont el Torrente Stura hem començat a pujar pel bosc. Hi havia força neu però el pendent era bastant forçat, fins al punt que hem pensat que el tram del bosc era difícilment esquiable.
Després d'una bona estona de pujar fent llaçades entre els arbres hem arribat al límit del bosc i hem entrat en una valleta orientada al sud per on hem seguit pujant entre la boira. Al cap de poc ja hem vist el cim de la Punta d'Incianao, defensada per una pala ben dreta. Hem superat aquest darrer tram mentre el vent augmentava i començava a nevar, arribant al cim de la Punta d'Incianao (2.575 m).
És un cim secundari però està considerat com a vèrtex geodèssic i el cim està marcat amb una rústica creu de fusta. No ens hem entretingut gaire al cim perquè el vent bufava fort i el fred era intens. Hem fet les fotos de cim i hem iniciat la baixada, pel mateix itinerari.
Després de baixar esquiant la pala final del cim i la valleta superior hem arribat a l'inici del bosc. Com que a la pujada havíem comprovat que el bosc era poc esquiable, hem decidit baixar més a l'esquerra, seguint les traces d'uns esquiadors italians que haviem vist baixar per aquí després d'abandonar l'ascensió. No ens hem equivocat; hem anat baixant buscant les clarianes del bosc i hem aconseguit el que a la pujada semblava impossible: baixar esquiant fins al punt de partida.
Ja a Argentera, hem hagut d'esperar una estona que arribessin els raquetistes i després hem iniciat el retorn en cotxe fins a la gîte. No ha estat fàcil; la neu havia quallat a bona part de la carretera i ha faltat ben poc perquè ens veièssim obligats a posar les cadenes. Finalment hem arribat al Refuge de Larche, molt satisfets d'haver aprofitat el dia malgrat la climatologia adversa.
Ens hem recuperat del fred i la neu amb la calidesa del refugi i ens hem acabat de recuperar amb un magnífic sopar, rematat amb el tradicional brindis de génepi.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
L'Alpet amb
esquís 2018
Pic du Fond de
Peynin, 2017
Traversier amb
esquís, 2017

dissabte, 26 de gener del 2019

Pic Ventasuso o L'Enclause (2.712 m) amb esquís

Ventasuso - L'Enclause
Seguint la tradició ja establerta en els darrers anys, hem fet la sortida de finals de gener als Alps del Sud. Aquest any el punt central del terreny de joc de les nostres activitats d'esquí de muntanya ha estat el Col de Larche, situat a la frontera entre França i Itàlia, per on passa una carretera internacional. Allà conflueixen dues valls, la de l'Ubayette per França i la Valle Stura per Itàlia.
Ahir a la tarda vam sortir de casa i hem dormit en un hotelet a la població de Manosque. Avui al matí hem completat el recorregut en cotxe fins arribar al Col de Larche, punt de partida de l'ascensió d'avui. Com que venim de lluny i en aquesta època de l'any els dies són curts, hem programat una activitat no massa larga però certament interessant. El nostre objectiu era el cim que els italians anomenen Ventasuso i el francesos L'Enclause, situat a la frontera entre els dos països, tot i que nosaltres hem pujat per la vessant italiana, la més esquiable.
Érem 6 persones, tres esquiadors i tres raquetistes, i després de preparar el material i equipar-nos convenientemnt hem iniciat l'ascensió. Hem vorejat el Lago della Maddalena, situat al costat mateix del coll, i després ens hem orientat directament cap al cim del Ventasuso. Hi havia força neu en aquesta vessant però a l'altra banda de la carretera les cares orientades més al sud es veien pelades.
Buscant els millors passos i seguint algunes traces d'esquiadors més matiners, hem anat avançant cap al cim. El pendent era suau i la neu estava molt bé, de manera que ben aviat i sense massa dificultat hem arribat al cim del Ventasuso (2.712 m).
Feia bon dia, molt fred però sense vent, i des del cim es veia un extens panorama, tant sobre l'Ubayette com sobre la Valle Stura. Hem reconegut algunes muntanyes com l'Oronaye, la més important de la zona, i alguns dels objectius que tenim programats per als proers dies. Hem fet quatre fotos i un vol de dron i hem iniciat l'esquiada de retorn al Col de Larche (Colle della Maddalena per als italians). La neu estava perfecta i ens ha permès una magnífica esquiada fins al cotxe.
Un cop acabada l'ascensió hem baixat al poble de Larche, situat a només 5 km del coll, on teníen l'allotjament reservat en una gîte d'étape anomenada Refuge de Larche. És una instal·lació molt confortable, un refugi de muntanya a peu de carretera, on ens han tractat de primera. Per sopar ens han donat puré de llenties, carn estofada, taula de formatges de l'Ubaye i poma al forn. Un menú ideal per a muntanyencs afamats com nosaltres.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Tour de l'Aiguille
Large 2018
Pointe Basse 
de Mary, 2018
Tête de 
Paneyron, 2018

dissabte, 19 de gener del 2019

GR7: Mont-ral - Arbolí

GR7: Mont-ral - Arbolí
L'etapa d'avui del GR7 ha estat un magnífic recorregut per la Serra de Prades i la Mussara que hem fet en un dia fred però clar. Hem arribat amb l'autocar a Mont-ral, on vam acabar l'etapa anterior, i ja ens estaven esperant amb el cafè amb llet i el croissant preparats. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada baixant per un caminet fins al Bosquet, un petit agrupament de cases ben a prop de Mont-ral. Més endavant hem trobat una font i hem travessat el Barranc de la Fou, un petit torrent que, segurament, no mereix el nom de barranc.
A partir del torrent el camí puja fort. Hem arribat a l'altiplà de la Serra de la Mussara, una gran extensió coberta de bosc amb una altitud al voltant dels 1.000 metres d'altitud. No és exactament pla sinó que el terreny presenta ondulacions que hem anat resseguint per una bona pista. Després d'una bona estona i un llarg recorregut per l'altiplà hem arribat al lloc conegut com La Punta, a partir d'on hem iniciat un descens en direcció al fons de la vall.
Hem travessat el Torrent del Gorg i poc després hem arribat al punt més singular del recorregut d'avui, un salt d'aigua que forma al seu peu un magnífic gorg d'aigua transparent. L'indret és conegut amb el nom genèric de El Gorg. Hem fet moltes fotos, el lloc les mereixia, i la foto de grup.
Hem iniciat la darrera pujada, no massa llarga, que ens ha portat fins al poble abandonat de Gallicant. El poble, gairebé enrunat, està situat sobre un turó amb grans vistes del poble de Ciurana i la Serra del Montsant. El camí no passa pel poble sinó que el voreja a certa distància i arriba a un petit collet des d'on hem iniciat la baixada final en direcció a Arbolí, el punt final de l'etapa. El camí entra per la part de dalt del poble; hem travessat els seus carrers arribant a l'entrada del poble on ens esperava l'autocar.
Allà mateix ens hem entaulat a l'Hostalet, un magnífic restaurant on hem gaudit del menú de la casa, que tenia entre els seus plats principals les favetes, l'amanida de bacallà i el pollastre amb prunes. Després hem iniciat el retorn a casa amb l'autocar, pensant ja en la propera etapa del GR7 que tenim programada per al mes de febrer.


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc de la
Febró, 2017
Avenc de la
Febró, 2014
Ferrada d'Aigua
al Coll, 2004

divendres, 11 de gener del 2019

Ascensió al Roc de Madres (2.469 m)

Roc de Madres
El Roc de Madres és un cim teòricament fàcil. La seva altitud és baixa, 2.469 metres, i la via normal no presenta cap dificultat especial; fins i tot està senyalitzada com a GR (el Tour del Capcir) fins al mateix cim. Però inexplicablement aquesta era la tercera vegada que intentava l'ascensió al Roc de Madres. En les dues ocasions anteriors havíem abandonat sense poder arribar al cim.
Avui veníem decidits a trencar el malefici del Roc de Madres, tot i que les previsions del temps indicaven un fred intens i un vent gelat del nord. Hem arribat a primera hora a Odelló, punt de partida de l'ascensió. Hem deixat el cotxe en el mateix pàrquing que en la darrera ocasió i hem iniciat l'ascensió seguint les marques vermelles i grogues del Tour du Capcir per una bona pista. Havia caigut una petita nevada que, tot i el poc gruix de neu acumulada, donava a la muntanya un aspecte siberià. Hem passat pels dos refugis lliures perfectament condicionats, l'Abri de Becet i el Refugi Oller, i hem seguit muntanya amunt sobre la neu acabada de caure. 
Després del Refugi Oller la pista es converteix en un camí que puja entre bosc i matolls cap al Roc de Madres. A mesura que pujàvem el vent era cada cop més fort. Quan hem arribat a l'entrada de l'altiplà final ja era una tramuntana forta. Per un moment hem temut que ens passés com la darrera vegada quan el torb ens va fer desistir de l'ascensió. Avui el vent, tot i ser fort, fred i desagradable, no era ni de bon tros com la ventada que ens va fer abandonar el nostre darrer intent a aquesta muntanya. 
Hem travessat l'altiplà i hem superat la darrera rampa per arribar al cim del Roc de Madres (2.469 m). Feia tant vent i tant fred que només hem estat en el cim el temps imprescindible per fer quatre fotos abans d'iniciar ràpidament el descens a zones menys exposades al vent. El dron avui s'ha quedat amagat a la motxilla; si l'hagés fet volar potser se l'hauria emportat el vent qui sap a on.
De baixada ens hem aturat a dinar al refugi Oller. El vent no bufava tant com a dalt, feia sol i la protecció del refugi ens ha donat el confort necessari per dinar perfectament abans de completar el descens fins a Odelló i el retorn a casa.
Aquí teniu un petit vídeo, de només tres minuts, amb algunes escenes de l'ascensió al Roc de Madres:




ENTRADES RELACIONADES:
Intent al Roc de
Madres, 2016
Ascensió al Roc
Blanc, 2011
Intent a Madres
amb esquís, 2010

divendres, 4 de gener del 2019

Moncayo: Majada Baja - Cueva de Ágreda

Travesía del Moncayo
Hem completat la travessia del Moncayo amb aquesta segona etapa, passant pel punt culminant del massís. Després de dormir força bé en el refugi lliure de la Majada Baja, hem esmorzat una mica i, amb les primeres llums, hem iniciat la caminada pujant per la gran pista que passa pel davant del refugi. Al cap de poc hem deixat la pista prenent a l'esquerra una petita pista desdibuixada en direcció a la llarga carena que porta al cim del Moncayo.
Després d'una estona de pujada pels saus lloms hem arribat a la Lobera (2.226 m), un cim poc prominent però senyalitzat amb la característica pilona dels vèrtex geodèsics. Hem baixat una mica seguint la carena però ben aviat hem tornat a pujar, arribant a un coll poc marcat a on hem trobat la via normal que puja des del Santuari del Moncayo. Ben aviat hem arribat al Collado Alto de las Piedras i, superant la darrera rampa, al cim del Moncayo (2.315 m)
Feia un vent gelat i, potser per això, l'aire estava molt net i la visibilitat era força gran. Es veien els Pirineus nevats, la vall de l'Ebre i, per l'altra banda, la Meseta castellana i unes muntanyes nevades molt llunyanes que no hem sabut identificar amb seguretat però que debien ser del Sistema Central.
Hem tornat al darrer coll i hem iniciat la baixada, seguint el GR86, en direcció a Cueva de Àgreda, final del nostre recorregut. El camí baixa per llit del torrent però avui estava ocupat per una llarga congesta de neu gelada, de manera que hem hagut de baixar en paral·lel però fora de camí, encara que sense dificultat. A mig camí hem tingut la grata sorpresa de trobar una font, més aviat una surgència, de gran cabal. L'aigua brolla de la terra per tot arreu, formant un bon torrent. Teníem les reserves d'aigua gairebé exhaurides, de manera que hem begut i hem carregat aigua pel que quedava de camí.
Finalment hem arribat al final de la nostra travessia, a Cueva de Àgreda, on teníem l'allotjament a la casa rural. Hem dinat en el bar del poble a base d'especialitats regionals (migas, torreznos ...) i ens hem quedat a dormir per tornar a casa demà sense presses, aprofitant per fer una mica de turisme.
Aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues etapes de la travessia del Moncayo. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Orhi, 2014
Ascensió al Tozal
de Guara, 2014
Ascensió al
Moncayo, 2012

dijous, 3 de gener del 2019

Travessia del Moncayo: Calcena - Majada Baja

Travesía del Moncayo
Avui hem fet la primera etapa de la nostra travessia pel Moncayo. Ha estat una etapa llarga i dura però ens ha permès recórrer alguns dels indrets més interessants d'aquesta serra del Sistema Ibèric. De bon matí, un taxi ens ha portat des de Cuevas de Àgreda, on hem dormit, fins a Calcena, punt de partida de la nostra travessia. Encara era negra nit quan hem començat a pujar pels carrers costeruts del poble. A dalt de tot hem agafat la petita carretera que porta al cementiri. L'hem deixat a l'esquerra i hem seguit pujant per la pista i després per un camí en direcció als cingles de Peñas Albas que ja es veien a la part superior de la muntanya.
Hem arribat a l'entrada d'una gran bauma, la Cueva de los Grajos, també anomenada Cueva Corral perquè en el seu interior hi ha uns murs de pedra que formen uns tancats que s'utilitzaven antigament per tancar els ramats. Vorejant els cingles hem arribat a un coll poc marcat que dóna entrada a un extens altiplà, la Plana de Valdeascones.
Al fons ja es veien, molt lluny, els cingles de La Muela per on havíem de passar més endavant seguint el nostre camí. Hem travessat l'altiplà pel seu marge esquerre fins arribar al cim del Alto del Raso (1.363 m), un cim secundari i de poca altitud però marcat amb la pilona característica dels vèrtex geodèsics. En realitat, el cim del Alto del Raso està pocs metres més enllà i té dos metres més d'altitud, però ens hem fet la foto de cim amb la pilona geodèsica. També hem fet una panoràmica circular:

Després hem travessat l'altiplà i, a l'altra banda, hem baixat fins al Collado de la Casa i des d'allà hem remuntat fins a una pista que ve de Beratón. Hem seguit aquesta pista fins al Colado de la Estaca i allà hem agafat una bifurcació que baixa resseguint el cingle de La Muela. Hem dinat una mica davant de la proa de La Muela i després hem pujat fins al peu del cingle, on hi ha una cova molt visible però sense recorregut. Just al costat de la cova hi ha el punt més singular del nostre recorregut: uns curiosos arcs naturals en el cingle. Hem pujat per una canal pedregosa, sense camí, fins arribar a dalt del cingle, que forma un gran altiplà.
Des de l'altiplà ja es veia a baix la pista que ens havia de portar al final del nostre recorregut. Hem baixat fins agafar aquesta pista que ja no havíem de deixar. Hem passat per El Rebollar, on una branca de la pista baixa a Beratón però nosaltres hem agafat l'altra branca, muntanya amunt. Ens quedava poc per al final però després de tantes hores se'ns ha fet llarg i hem arribat al refugi lliure de la Majada Baja amb les darreres llums del dia.
El refugi està força bé, tot i que no hi ha lliteres, i està situat al mig del bosc, de manera que ens ha estat fàcil fer una bona recollida de llenya i encendre el foc. El punt negatiu és que no hi ha aigua a prop. Nosaltres portàvem una bona provisió d'aigua però l'hem hagut de raccionar per tal de deixar-ne una mica per demà. Hem sopat i hem anat a dormir aviat.
Aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues etapes de la travessia del Moncayo. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la
Peña Oroel, 2016
Camino: Alagón
- Gallur, 2014
Ascensió al Midi
d'Ossau, 2010

dimecres, 2 de gener del 2019

Via ferrada de Calcena

Vía Ferrata de Calcena
Com és ja tradicional, hem organitzat una sortida nadalenca per als dies compresos entre Cap d'Any i Reis. Aquesta vegada volem fer una travessia de muntanya per la serra del Moncayo i avui hem fet el llarg recorregut en cotxe d'aproximació a la zona. 
Com que el recorregut motoritzat, tot i ser llarg, no ens ha ocupat tot el dia, hem aprofitat el temps que ens quedava disponible per fer una activitat curta però ben interessant: la via ferrada de Calcena, també anomenada Hipocràtica. 
Hem arribat a migdia a Calcena i hem dinat en un refugi-alberg en el mateix poble. Després de dinar, sense perdre temps perquè en aquesta època de l'any les hores de llum són escasses, hem anat a fer la ferrada. Està situada a molt poca distància del poble i l'aproximació és ben curta des del punt on hem deixat els cotxes, en una cruïlla de carreteres situada a la sortida de Calcena.
La via té poca dificultat; està catalogada com a K2, tot i que té un petit mur desplomat que dóna cert caràcter a la via. L'equipament de la via és perfecte; fins i tot una mica sobredimensionat.
En pocs minuts hem arribat a l'inici de la via. Comença amb un mur vertical que se supera sense problemes. En algun pas s'utilitzen, a més de l'equipament de la ferrada, unes magnífiques preses naturals. Després la via flanqueja a la dreta fins arribar al peu d'un mur lleugerament desplomat. Tot i el desplom, hem superat el mur sense cap problema perquè és un tram curt i està molt ben equipat.
Després de superar el desplom hem seguit per la cresta, cada vegada més fàcil, fins que s'acaba la línia de vida i hem arribat al cim. No és un gran cim; la prominència és mínima però ens ha donat unes bones vistes de la zona, amb cingles plens de voltors. També es veia el poble de Calcena i, a sota mateix, la Ermita de San Roque.
Hem baixat per un caminet, on hem trobat un curt pas equipat amb una cadena, i hem retornat al punt de partida. Després ens hem desplaçat fins a Cuevas de Ágreda, on teníem l'allotjament reservat a una casa rural.
Aquí teniu un vídeo amb un reportatge de la ferrata de Calcena. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ferrada del
Sorrosal, 2018
Ferrada Peña de
S. Miguel, 2014
Les Ferrades de
Rodellar, 2011