dissabte, 19 de gener de 2019

GR7: Mont-ral - Arbolí

GR7: Mont-ral - Arbolí
L'etapa d'avui del GR7 ha estat un magnífic recorregut per la Serra de Prades i la Mussara que hem fet en un dia fred però clar. Hem arribat amb l'autocar a Mont-ral, on vam acabar l'etapa anterior, i ja ens estaven esperant amb el cafè amb llet i el croissant preparats. Després d'esmorzar hem iniciat la caminada baixant per un caminet fins al Bosquet, un petit agrupament de cases ben a prop de Mont-ral. Més endavant hem trobat una font i hem travessat el Barranc de la Fou, un petit torrent que, segurament, no mereix el nom de barranc.
A partir del torrent el camí puja fort. Hem arribat a l'altiplà de la Serra de la Mussara, una gran extensió coberta de bosc amb una altitud al voltant dels 1.000 metres d'altitud. No és exactament pla sinó que el terreny presenta ondulacions que hem anat resseguint per una bona pista. Després d'una bona estona i un llarg recorregut per l'altiplà hem arribat al lloc conegut com La Punta, a partir d'on hem iniciat un descens en direcció al fons de la vall.
Hem travessat el Torrent del Gorg i poc després hem arribat al punt més singular del recorregut d'avui, un salt d'aigua que forma al seu peu un magnífic gorg d'aigua transparent. L'indret és conegut amb el nom genèric de El Gorg. Hem fet moltes fotos, el lloc les mereixia, i la foto de grup.
Hem iniciat la darrera pujada, no massa llarga, que ens ha portat fins al poble abandonat de Gallicant. El poble, gairebé enrunat, està situat sobre un turó amb grans vistes del poble de Ciurana i la Serra del Montsant. El camí no passa pel poble sinó que el voreja a certa distància i arriba a un petit collet des d'on hem iniciat la baixada final en direcció a Arbolí, el punt final de l'etapa. El camí entra per la part de dalt del poble; hem travessat els seus carrers arribant a l'entrada del poble on ens esperava l'autocar.
Allà mateix ens hem entaulat a l'Hostalet, un magnífic restaurant on hem gaudit del menú de la casa, que tenia entre els seus plats principals les favetes, l'amanida de bacallà i el pollastre amb prunes. Després hem iniciat el retorn a casa amb l'autocar, pensant ja en la propera etapa del GR7 que tenim programada per al mes de febrer.


ENTRADES RELACIONADES:
Avenc de la
Febró, 2017
Avenc de la
Febró, 2014
Ferrada d'Aigua
al Coll, 2004

divendres, 11 de gener de 2019

Ascensió al Roc de Madres (2.469 m)

Roc de Madres
El Roc de Madres és un cim teòricament fàcil. La seva altitud és baixa, 2.469 metres, i la via normal no presenta cap dificultat especial; fins i tot està senyalitzada com a GR (el Tour del Capcir) fins al mateix cim. Però inexplicablement aquesta era la tercera vegada que intentava l'ascensió al Roc de Madres. En les dues ocasions anteriors havíem abandonat sense poder arribar al cim.
Avui veníem decidits a trencar el malefici del Roc de Madres, tot i que les previsions del temps indicaven un fred intens i un vent gelat del nord. Hem arribat a primera hora a Odelló, punt de partida de l'ascensió. Hem deixat el cotxe en el mateix pàrquing que en la darrera ocasió i hem iniciat l'ascensió seguint les marques vermelles i grogues del Tour du Capcir per una bona pista. Havia caigut una petita nevada que, tot i el poc gruix de neu acumulada, donava a la muntanya un aspecte siberià. Hem passat pels dos refugis lliures perfectament condicionats, l'Abri de Becet i el Refugi Oller, i hem seguit muntanya amunt sobre la neu acabada de caure. 
Després del Refugi Oller la pista es converteix en un camí que puja entre bosc i matolls cap al Roc de Madres. A mesura que pujàvem el vent era cada cop més fort. Quan hem arribat a l'entrada de l'altiplà final ja era una tramuntana forta. Per un moment hem temut que ens passés com la darrera vegada quan el torb ens va fer desistir de l'ascensió. Avui el vent, tot i ser fort, fred i desagradable, no era ni de bon tros com la ventada que ens va fer abandonar el nostre darrer intent a aquesta muntanya. 
Hem travessat l'altiplà i hem superat la darrera rampa per arribar al cim del Roc de Madres (2.469 m). Feia tant vent i tant fred que només hem estat en el cim el temps imprescindible per fer quatre fotos abans d'iniciar ràpidament el descens a zones menys exposades al vent. El dron avui s'ha quedat amagat a la motxilla; si l'hagés fet volar potser se l'hauria emportat el vent qui sap a on.
De baixada ens hem aturat a dinar al refugi Oller. El vent no bufava tant com a dalt, feia sol i la protecció del refugi ens ha donat el confort necessari per dinar perfectament abans de completar el descens fins a Odelló i el retorn a casa.
Aquí teniu un petit vídeo, de només tres minuts, amb algunes escenes de l'ascensió al Roc de Madres:




ENTRADES RELACIONADES:
Intent al Roc de
Madres, 2016
Ascensió al Roc
Blanc, 2011
Intent a Madres
amb esquís, 2010

divendres, 4 de gener de 2019

Moncayo: Majada Baja - Cueva de Ágreda

Travesía del Moncayo
Hem completat la travessia del Moncayo amb aquesta segona etapa, passant pel punt culminant del massís. Després de dormir força bé en el refugi lliure de la Majada Baja, hem esmorzat una mica i, amb les primeres llums, hem iniciat la caminada pujant per la gran pista que passa pel davant del refugi. Al cap de poc hem deixat la pista prenent a l'esquerra una petita pista desdibuixada en direcció a la llarga carena que porta al cim del Moncayo.
Després d'una estona de pujada pels saus lloms hem arribat a la Lobera (2.226 m), un cim poc prominent però senyalitzat amb la característica pilona dels vèrtex geodèsics. Hem baixat una mica seguint la carena però ben aviat hem tornat a pujar, arribant a un coll poc marcat a on hem trobat la via normal que puja des del Santuari del Moncayo. Ben aviat hem arribat al Collado Alto de las Piedras i, superant la darrera rampa, al cim del Moncayo (2.315 m)
Feia un vent gelat i, potser per això, l'aire estava molt net i la visibilitat era força gran. Es veien els Pirineus nevats, la vall de l'Ebre i, per l'altra banda, la Meseta castellana i unes muntanyes nevades molt llunyanes que no hem sabut identificar amb seguretat però que debien ser del Sistema Central.
Hem tornat al darrer coll i hem iniciat la baixada, seguint el GR86, en direcció a Cueva de Àgreda, final del nostre recorregut. El camí baixa per llit del torrent però avui estava ocupat per una llarga congesta de neu gelada, de manera que hem hagut de baixar en paral·lel però fora de camí, encara que sense dificultat. A mig camí hem tingut la grata sorpresa de trobar una font, més aviat una surgència, de gran cabal. L'aigua brolla de la terra per tot arreu, formant un bon torrent. Teníem les reserves d'aigua gairebé exhaurides, de manera que hem begut i hem carregat aigua pel que quedava de camí.
Finalment hem arribat al final de la nostra travessia, a Cueva de Àgreda, on teníem l'allotjament a la casa rural. Hem dinat en el bar del poble a base d'especialitats regionals (migas, torreznos ...) i ens hem quedat a dormir per tornar a casa demà sense presses, aprofitant per fer una mica de turisme.
Aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues etapes de la travessia del Moncayo. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Orhi, 2014
Ascensió al Tozal
de Guara, 2014
Ascensió al
Moncayo, 2012

dijous, 3 de gener de 2019

Travessia del Moncayo: Calcena - Majada Baja

Travesía del Moncayo
Avui hem fet la primera etapa de la nostra travessia pel Moncayo. Ha estat una etapa llarga i dura però ens ha permès recórrer alguns dels indrets més interessants d'aquesta serra del Sistema Ibèric. De bon matí, un taxi ens ha portat des de Cuevas de Àgreda, on hem dormit, fins a Calcena, punt de partida de la nostra travessia. Encara era negra nit quan hem començat a pujar pels carrers costeruts del poble. A dalt de tot hem agafat la petita carretera que porta al cementiri. L'hem deixat a l'esquerra i hem seguit pujant per la pista i després per un camí en direcció als cingles de Peñas Albas que ja es veien a la part superior de la muntanya.
Hem arribat a l'entrada d'una gran bauma, la Cueva de los Grajos, també anomenada Cueva Corral perquè en el seu interior hi ha uns murs de pedra que formen uns tancats que s'utilitzaven antigament per tancar els ramats. Vorejant els cingles hem arribat a un coll poc marcat que dóna entrada a un extens altiplà, la Plana de Valdeascones.
Al fons ja es veien, molt lluny, els cingles de La Muela per on havíem de passar més endavant seguint el nostre camí. Hem travessat l'altiplà pel seu marge esquerre fins arribar al cim del Alto del Raso (1.363 m), un cim secundari i de poca altitud però marcat amb la pilona característica dels vèrtex geodèsics. En realitat, el cim del Alto del Raso està pocs metres més enllà i té dos metres més d'altitud, però ens hem fet la foto de cim amb la pilona geodèsica. També hem fet una panoràmica circular:

Després hem travessat l'altiplà i, a l'altra banda, hem baixat fins al Collado de la Casa i des d'allà hem remuntat fins a una pista que ve de Beratón. Hem seguit aquesta pista fins al Colado de la Estaca i allà hem agafat una bifurcació que baixa resseguint el cingle de La Muela. Hem dinat una mica davant de la proa de La Muela i després hem pujat fins al peu del cingle, on hi ha una cova molt visible però sense recorregut. Just al costat de la cova hi ha el punt més singular del nostre recorregut: uns curiosos arcs naturals en el cingle. Hem pujat per una canal pedregosa, sense camí, fins arribar a dalt del cingle, que forma un gran altiplà.
Des de l'altiplà ja es veia a baix la pista que ens havia de portar al final del nostre recorregut. Hem baixat fins agafar aquesta pista que ja no havíem de deixar. Hem passat per El Rebollar, on una branca de la pista baixa a Beratón però nosaltres hem agafat l'altra branca, muntanya amunt. Ens quedava poc per al final però després de tantes hores se'ns ha fet llarg i hem arribat al refugi lliure de la Majada Baja amb les darreres llums del dia.
El refugi està força bé, tot i que no hi ha lliteres, i està situat al mig del bosc, de manera que ens ha estat fàcil fer una bona recollida de llenya i encendre el foc. El punt negatiu és que no hi ha aigua a prop. Nosaltres portàvem una bona provisió d'aigua però l'hem hagut de raccionar per tal de deixar-ne una mica per demà. Hem sopat i hem anat a dormir aviat.
Aquí teniu un vídeo, recopilatori de les dues etapes de la travessia del Moncayo. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la
Peña Oroel, 2016
Camino: Alagón
- Gallur, 2014
Ascensió al Midi
d'Ossau, 2010

dimecres, 2 de gener de 2019

Via ferrada de Calcena

Vía Ferrata de Calcena
Com és ja tradicional, hem organitzat una sortida nadalenca per als dies compresos entre Cap d'Any i Reis. Aquesta vegada volem fer una travessia de muntanya per la serra del Moncayo i avui hem fet el llarg recorregut en cotxe d'aproximació a la zona. 
Com que el recorregut motoritzat, tot i ser llarg, no ens ha ocupat tot el dia, hem aprofitat el temps que ens quedava disponible per fer una activitat curta però ben interessant: la via ferrada de Calcena, també anomenada Hipocràtica. 
Hem arribat a migdia a Calcena i hem dinat en un refugi-alberg en el mateix poble. Després de dinar, sense perdre temps perquè en aquesta època de l'any les hores de llum són escasses, hem anat a fer la ferrada. Està situada a molt poca distància del poble i l'aproximació és ben curta des del punt on hem deixat els cotxes, en una cruïlla de carreteres situada a la sortida de Calcena.
La via té poca dificultat; està catalogada com a K2, tot i que té un petit mur desplomat que dóna cert caràcter a la via. L'equipament de la via és perfecte; fins i tot una mica sobredimensionat.
En pocs minuts hem arribat a l'inici de la via. Comença amb un mur vertical que se supera sense problemes. En algun pas s'utilitzen, a més de l'equipament de la ferrada, unes magnífiques preses naturals. Després la via flanqueja a la dreta fins arribar al peu d'un mur lleugerament desplomat. Tot i el desplom, hem superat el mur sense cap problema perquè és un tram curt i està molt ben equipat.
Després de superar el desplom hem seguit per la cresta, cada vegada més fàcil, fins que s'acaba la línia de vida i hem arribat al cim. No és un gran cim; la prominència és mínima però ens ha donat unes bones vistes de la zona, amb cingles plens de voltors. També es veia el poble de Calcena i, a sota mateix, la Ermita de San Roque.
Hem baixat per un caminet, on hem trobat un curt pas equipat amb una cadena, i hem retornat al punt de partida. Després ens hem desplaçat fins a Cuevas de Ágreda, on teníem l'allotjament reservat a una casa rural.
Aquí teniu un vídeo amb un reportatge de la ferrata de Calcena. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ferrada del
Sorrosal, 2018
Ferrada Peña de
S. Miguel, 2014
Les Ferrades de
Rodellar, 2011