Els ràpels de la Paret de l'Aeri

Feia temps que volíem fer aquesta activitat tan singular: baixar la Paret de l'Aeri, la vertical més gran de Montserrat. En aquest gran pany de paret, de més de 350 metres de caiguda, s'han obert diverses vies d'escalada, algunes considerades entre les més clàssiques del massís.

Nosaltres avui hem fet aquest vertiginós descens i hem quedat molt satisfets per l'ambient vertical i la intensitat de l'activitat, molt tècnica i compromesa.

La primera part de l'activitat consisteix en pujar fins a la part més alta de Montserrat. Hi ha diversos camins però nosaltres hem triat el més curt i directe: la Canal de Sant Jeroni. És un camí equipat i amb certes dificultats però que ja coneixem força bé. És una pujada llarga i dura, superant alguns ressalts amb l'ajut de cables, cordes de nusos i fins i tot una curta escala però sense gran dificultat.

Finalment hem arribat al capdamunt de la serra, molt a prop de les grans antenes situades al cim del Mirador del Moro, on comença el descens. Hem completat el darrer tram de camí, ja fàcil, i ens hem equipat per al descens.

Per muntar el primer ràpel cal ficar-se per sota de la terrassa de l'antic edifici de l'estació de l'aeri, per arribar fins una alzina de bona mida on trobem la primera instal·lació.  El primer ràpel baixa per una canal fins trobar un cable d'acer que ens guia en un curt flanqueig fins a la reunió. És un cable d'aspecte precari, reforçat amb una baga putrefacta però només serveix de guia per arribar a la reunió.

El segon ràpel baixa fins a una petita plataforma, ja a sobre d'un buit impressionant, fent un petit pèndol per entrar a la reunió. Despré ve el tram més veritcal del descens: quatre ràpels encadenats, amb reunions penjades, realment impressionants.

Després d'aquest tram hem arribat a un petit replà penjat. No és gaire gran però després de quatre reunions penjades ens ha semblat molt gran. Potser per això, els primers escaladors que van arribar a aquest replanet el van anomenar Plaça de Catalunya.

Amb un nou ràpel hem arribat a una llarga fissura obliqua per on puja la clàssica via Pany-Farrera. Després, amb els dos ràpels finals, hem completat aquest vertiginós descens fins a una zona de poc pendent on hem fet peu definitivament.

Hem recollit les cordes per iniciar el retorn, que comença per un camí equipat, el camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta zona. Hi ha un cable de vida molt precari, esfilagarsat i amb ancoratges dubtosos, però amb precaució hem anat baixant fins arribar a l'Escletxa del Moro, una canal equipada amb diversos trams de cordes fixes, per on hem baixat fins al camí de l'Arrel. Després, ja fàcilment, hem completat el camí fins a Santa Cecília.

Ha estat una activitat intensa i inoblidable, que ens ha fet viure la Paret de l’Aeri des d’una altra perspectiva. A partir d’ara, sempre que la contemplem de lluny, recordarem els instants màgics que hem viscut sospesos en el buit d’aquesta immensa muralla.

I aquí teniu el vídeo d'aquesta gran activitat. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de Coloms & Coloms i Edicions JGB.

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Escletxa del
Moro, 2024 Canal NW de S.
Jeroni, 2023 S. Jeroni, via
Mas-Brullet, 1978

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Vies ferrades, recorreguts i passos equipats, de Pep Mayolas i Miquel Soro, Ed. Alpina (conté la ressenya de l'itinerari d'aproximació a les vies de la Paret de l'aeri).

PARTICIPANTS:

Joan G. - Manel - Toni - Xavier - J. Rafel

---

Sallent de la Coromina

Hem tornat a Falgars d’en Bas per completar un altre dels seus magnífics barrancs, el darrer que ens quedava per recórrer, als cingles que limiten l’altiplà on s’assenta el poble.

El Sallent de la Coromina és, probablement, el més destacat del sector: un vertiginós ràpel de 65 metres a tocar d’una petita cascada i un recorregut que, com la resta d’itineraris de la zona, travessa un entorn de gran bellesa natural.

Hem arribat a la zona de Falgars i hem deixat el cotxe al costat del pont de la Riera de Falgars, a dos minuts de la capçalera del primer ràpel. Després d'equipar-nos, hem baixat per un corriol fins a la llera de la riera i, uns metres més enllà, hem trobat la primera instal·lació, un curt ràpel d'uns 6 metres.

El Sallent de la Coromina té la particularitat que al costat del pont hi ha una petita represa, actualment en desús. Des de la represa, uns tubs d'acer portaven l'aigua fins a una caseta de pedra amb una turbina que generava energia elèctrica per a les masies de la zona. Actualment la instal·lació està abandonada però hi ha un camí d'accés, amb unes escales de ciment, que porta fins a la caseta, al costat mateix de la capçalera del ràpel principal del barranc.

Aquesta circumstància ens ha permès utilitzar una estratègia innovadora en el barranquisme: hem deixat fixa la corda llarga del ràpel de 65 metres, per recollir-la al final de l'activitat. D'aquesta manera hem evitat la maniobra de recuperació de la corda amb dues cordes més curtes nuades i també hem evitat haver de portar la pesada corda de 75 metres durant la resta del recorregut, on no cal una corda tan llarga.

Avui baixava poca aigua per la cascada i no ens ha esquitxat gens mentre baixàvem l'impressionant estimball. Després, encara hem baixat tres ràpels més, sense especials dificultats.

Després d'una curta desgrimpada per la llera de la riera, hem agafat un corriol que ens ha portat a una antiga pista per on hem iniciat la remuntada per tornar al punt de partida. En un punt de la pujada hi ha un mirador des d'on hem pogut gaudir d'unes grans vistes de la Vall d'en Bas i tota la Garrotxa, abans d'arribar al capdamunt del cingle.

Poc abans d'arribar al punt de partida, hem pogut gaudir, des de la carretera de Falgars, d'una gran vista del cingle per on havíem baixat, que des d'aquí es veia encara més impressionant que en el propi barranc. 

Finalment hem baixat fins a la caseta de pedra per recuperar la corda que havíem deixat abandonada, abans d'iniciar el retorn a casa.

I aquí teniu el vídeo del Sallent de la Coromina. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Sallent de
Bertrans, 2025 Torrent del
Grau, 2025 Sallent de la
Batllia, 2024

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Guia pràctica del descens de barrancs i engorjats de Catalunya, de Pere Miralles, Institut d'Estudis Espeleològics de Sabadell (1993)
• Guia Gorgs 2013, dedicat a la Vall d'en Bas.
• Guia Gorgs 2015, Mari Nivera i altres, editat per la trobada barranquista de 2015.

PARTICIPANTS:

Manel - Toni - J. Rafel

---

Ascensió a la Collarada (2.883 m)

A dos quarts de sis ha sonat el toc de diana a l'hostal Valle del Aragón de Villanúa. Era negra nit però la jornada prevista era llarga i calia matinar.  Hem iniciat l'activitat pujant en cotxe, amb el corresponent permís, en direcció al refugi de La Espata, punt de partida de la nostra caminada.

Encara de nit, hem començat a caminar per la pista que porta al refugi de la Trapa. Són dos km d'una bona pista amb poc pendent, que hem fet a la llum dels frontals. Mentre caminàvem per la pista ha anat clarejant i quan hem arribat a la Trapa ja hi havia prou llum per apagar els frontals. 

Des del refugi hem iniciat l'ascensió per un bon camí que puja pel bosc en direcció a un cingle proper. Com acostuma a pasar, el cingle tenia un aspecte inexpugnable però el camí va buscant el punt feble de la muntanya pujant, molt ben traçat, per una canal.  En el darrer tram de la canal, unes cadenes ens han ajudat a superar fàcilment la part més rocosa.

Un cop superat el primer esglaó de l'ascensió, hem arribat a la zona de Los Cubilares, una gran extensió de prats per on hem anat guanyant altitud, sempre per un magnífic camí. 

Ja era de dia i, a mesura que pujàvem, anàvem veient un panorama més extens. Aviat hem vist les principals muntanyes del Pirineu Occidental, des del Bisaurín fins al pic d'Anie, passant per l'Aspe i moltes més muntanyes. També es veia, a sobre mateix, el cim de la Collarada envoltat de cingles.

Després d'una bona estona de pujada pels prats, hem arribat al peu d'una canal que talla el cingle que envolta el cim. El camí puja per les roques però aviat es perd i cal seguir les fites i la intuïció per anar buscant els millors passos entre les roques calcàries. 

Hem arribat a un petit coll i, un minut més tard, al cim de la Collarada (2.883 m). Tal com esperàvem, el panorama des d'aquest cim tan isolat era extraordinari. El Midi d'Ossau destacava amb el seu perfil inconfundible però també es veien molts dels cims més característics d'aquesta part dels Pirineus: El Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno, la Moleta, la Pala de Ip...

Hem estat una bona estona al cim, tot i que corria un aire gelat. Hem fet la foto de grup, les panoràmiques i uns vols de dron, abans d'iniciar el descens per l'altra vessant de la muntanya.

La primera part del descens és la més delicada perquè cal baixar la part més alta de la muntanya pel cingle que envolta el cim. Hi ha un camí per on hem baixat sense problemes fins a una pedrera per on hem arribat al Cuello de Ip. Després el camí baixa suaument per prats i pedreres, passant per un punt singular, el Paso Abete, on es forma un petit congost.

Després d'una llarga baixada pels prats, hem arribat, gairebé al final de la baixada, a un nou pas equipat, una petita canal per on hem baixat amb l'ajut d'una cadena. Després hem arribat en pocs minuts al refugi de la Espata, on havíem començat a caminar de matinada.

Ha estat una gran ascensió, a un cim molt panoràmic i amb un gran ambient de muntanya, que ens ha deixat ben satisfets.

I aquí teniu el vídeo de la Collarada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors.

També tenim un vídeo monogràfic amb les imatges de dron preses al voltant del cim de la Collarada. Aquí el teniu:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Peña
Oroel, 2016 Midi
d'Ossau, 2010 Moleta, Ip,
Tronquera, 2001

---

PANORÀMIQUES:

BIBLIOGRAFIA:

• Pirineos, 100 cumbres, de Jordi Longàs (Ed. Desnivel)
• 100 cumbres de los Pirineos, de Luis Alejos, Editorial SUA.
• Las 100 cumbres más prominentes de la Península Ibérica, de J. Martínez. Ed. Desnivel
• Pirineos, 1000 ascensiones, de Miguel Angulo, Ed. Elkar

PARTICIPANTS:

Joan G. - Toni - J. Rafel

---

Sima del Rebeco

Hem vingut a la Jacetania amb l'objectiu de fer l'ascensió a la Collarada, el cim més característic d'aquesta comarca aragonesa. Però avui hem volgut aprofitar el dia de viatge per fer una activitat curta per la zona. Hem fet una visita a un avenc no gaire gran però molt interessant: la Sima del Rebeco.

Aquest avenc està situat al costat mateix de Villanúa, de manera que l'aproximació és mínima i la dificultat tècnica també és moderada, ja que només cal fer un ràpel curt i una petita remuntada per recórrer la cavitat.

Quan plou molt, bona part de les galeries s'inunden, fins al punt de quedar impracticables, però avui les condicions eren bones i hem pogut fer un bon recorregut per l'interior de la cavitat.

Després del curt desplaçament, hem arribat a l'entrada de l'avenc, un forat a terra. Per entrar s'ha de fer un curt ràpel, d'uns 15 metres, no gaire vertical, on hem instal·lat uns desviadors per evitar els fregaments de la corda.

Un cop a baix, hem iniciat l'exploració de la cavitat que, bàsicament, és una llarga galeria amb alguna petita ramificació. Mentre avançàvem per la galeria principal, ens ha sorprès trobar algunes formacions interessants, molt més vistoses del que semblava  a les fotos que havíem vist.

Després d'un tram de galeria, hem arribat al segon obstacle: un mur d'uns 7 metres que tanca la galeria. Hi ha una corda fixa, de manera que amb el material que portàvem hem remuntat el mur sense problemes i hem seguit endavant per la galeria, ara pel pis superior.

Al cap d'una estona hem començat a sentir soroll d'aigua. Aviat hem arribat a un punt on un torrent brolla de sota terra i, després de recórrer un petit tram, es perd novament per les profunditats de la cavitat.

Hem seguit endavant per la galeria principal, molt llarga, amb girs constants i petites pujades i baixades, fins arribar a un punt on l'estretor semblava indicar que s'acabava la galeria, però més enllà encara hi havia pas i hem seguit una estona més. Al final, una sala inundada marca el final del recorregut sec. La sala forma un sifó i  a partir d'aquí ja cal mullar-se.

Avui les condicions eren més aviat seques i semblava que el nivell de l'aigua no arribava a sifonar totalment però per passar s'havia de fer una remullada integral i per això hem acabat aquí l'exploració. 

De tornada, hem explorat una curta galeria secundària que acaba també en una sala inundada. Després hem iniciat el retorn per la galeria principal, baixant en ràpel el ressalt que havíem remuntat i remuntant el ràpel d'entrada.

L'avenc era teòricament poca cosa però ens ha deixat ben satisfets perquè ens ha permès un llarg recorregut subterrani sense massa dificultat però amb bones formacions, rius i llacs subterranis i un gran ambient espeleològic.

I aquí teniu el vídeo de la Sima del Rebeco. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cueva de
Esjamundo, 2023 Cueva de los
Arnales, 2019 Cueva de
Seso, 2016

---

TOPOGRAFIA:

BIBLIOGRAFIA:

• Excursiones subterráneas por el Pirineo Aragonés, de Alejandro Martín y Benito Mata, Editorial Prames, 2016.
• Cueva-sima del Rebeco, article de la revista Cavernas, 1969.

PARTICIPANTS:

Joan G. - Toni - J. Rafel

---

Barranc de Sant Miquel

Avui hem tornat a visitar la petita comarca de la Terreta, situada a la vall de la Noguera Ribagorçana, entre la serra de Sant Gervàs i el Mont-rebei. Aquesta vegada l’objectiu era un barranc proper al Pui de Lleràs: el barranc de Sant Miquel.

Es tracta d’un barranc relativament curt i que, en principi, sol estar sec. Nosaltres, però, ens hem trobat amb la sorpresa que, a causa de les darreres pluges, baixava una mica més d’aigua del que és habitual.  Normalment només baixa un filet d'aigua però avui el torrent en portava força més, suficient per dutxar-nos totalment a les cascades.

Malgrat tot, el barranc és molt interessant i, a més, l'aproximació és també una gran excursió per aquest petit país de la Terreta amb grans paisatges de cingles, rouredes i muntanyes llunyanes. A més, bona part del recorregut es troba dintre de l'espai d'interès natural de la Vall de Serradell.

Hem arribat a l'Espluga de Serra, punt de partida de la nostra aventura amb el matí una mica avançat. Aquest poble, que ja coneixíem d'algunes activitats anteriors, és ben singular. Malgrat estar penjat a la muntanya, molt lluny de tot arreu, i ser molt petit, té escola i, el que resulta més sorprenent, dos bars. 

Si més no, en la nostra darrera visita a l'Espluga vam trobar dos bars en funcionament. No tinc cap dubte que aquesta població és la que té l'índex de bars per habitant més gran de l'univers. 

Hem començat a caminar pel camí del coll de Serradell, un corriol ben traçat i senyalitzat amb marques grogues que s'enfila per la roureda, voreja els cingles i arriba fins a la carena de la Serra del Castellet, que separa les valls de la Noguera Palleresa i la Noguera Ribagorçana. 

Des de la carena teníem un extens panorama sobre les dues valls, els Pirineus i moltes muntanyes més. A baix es veia La Pobla de Segur i, més a prop, la vall de Serradell i la Serra de Sant Salvador.

Hem seguit el camí del Pui de Lleràs, un recorregut panoràmic a cavall de la serra, fins que, poc abans d'arribar al cim d'aquesta muntanya, hem deixat el camí i la carena per agafar una antiga pista desdibuixada que baixa en direcció al barranc.  

Hem arribat al torrent i ens ha sorprès comprovar que portava aigua. No era molta però sí que era més del que esperàvem perquè la ressenya que portàvem deia que era un barranc sec, que de vegades podia portar un filet d'aigua.  Però poc després, la sorpresa ha estat encara més gran perquè al costat del torrent hi havia una sorgència amb un bon cabal, alimentant el torrent. Estava clar que, si més no, ens remullaríem inevitablement amb les esquitxades de les cascades.

Hem arribat al primer ràpel, de 45 metres, que baixa el principal salt del cingle. És un ràpel net i amb una bona instal·lació però regat per la cascada que el vent movia de banda a banda de la paret, fent inútil qualsevol esforç per evitar-la.

Remullats però satisfets per l'encant de l'indret i l'espectacularitat del ràpel, hem seguit baixant seguint el torrent. En alguns llocs, l'aigua remullava la roca i això ens ha obligat a muntar un parell de passamans no previstos, per assegurar els trams especialment relliscosos.

Després, dos ràpels curts ens han portat a la capçalera del quart ràpel, de 40 metres, força vertical i amb una part desplomada. La instal·lació no era tan bona com les altres i fins i tot hem hagut de reforçar-la amb una baga perquè les que hi havia eren molt antigues i no tenien bon aspecte.

En aquest ràpel hem gaudit d'una segona dutxa, que ens ha remullat durant bona part del descens. Després, hem baixat un curt tram obert fins al darrer ràpel, de 15 metres, amb cascada evitable.

Per tornar al punt de partida hem fet un curt flanqueig pel bosc fins enllaçar amb el camí de l'Espluga Llorna, una cova que vam visitar fa un parell d'anys. Seguint aquest camí, força desdibuixat, hem arribat a la Font dels Capellans i després, ja per una bona pista, fins a l'Espluga de Serra, on hem acabat l'aventura d'avui.

I aquí teniu el vídeo del Barranc de Sant Miquel. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia de Blog de Muntanya, Quercus Films:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cresta de Sant
Salvador, 2023 Pui de
Lleràs, 2022 Espluga
Llorna, 2022

---

RESSENYA:

BIBLIOGRAFIA:

• Exploracions d'engorjats a la Terreta. Grup d'Exploracions espeleològiques de Granollers, 2020

PARTICIPANTS:

Manel - Xavier - J. Rafel

---

GR2: La Jonquera - Terrades

Avui hem iniciat una nova temporada del grup de caminadors i, al mateix temps, hem iniciat un nou projecte després d'haver acabat, al final de la temporada anterior, el GR3.

En aquesta temporada recorrerem el GR2, un dels primers que es van senyalitzar a Catalunya, que surt de la Jonquera i acaba a Sant Adrià de Besòs. Inicialment aquest GR acabava a Aiguafreda però recentment el van allargar per arribar fins al mar, seguint el Parc Fluvial del Besòs.

Nosaltres hem planificat l'activitat perquè duri exactament una temporada, 10 etapes, i no acabarem a Sant Adrià sinó que el donarem per acabat a Granollers el mes de juny.

Avui érem una bona colla, 31 caminadors, tots il·lusionats per iniciar una nova temporada caminadora i un projecte també nou. Les etapes finals del GR3 van ser dures i els desplaçaments molt llargs. Això va fer que la participació anés a la baixa, però el nou projecte té etapes més suaus, els desplaçaments són curts i els podem fer en autocar. Això ha fet que iniciem la nova temporada amb una de les participacions més altes de la ja llarga història d'aquest grup.

La primera etapa surt de La Jonquera i acaba a Terrades, un petit poble de l'Alt Empordà. Hem començat la jornada recuperant la vella tradició d'esmorzar tot el grup en un bar. Quan hem arribat al bar de la Societat Jonquerenca, ja teníem el croissants a la taula. 

Hem iniciat la caminada passant per la plaça de l'Ajuntament, punt d'inici oficial del GR2. Hem travessat l'autopista AP7 per un pont i hem agafat una pista per on, a poc a poc, ens hem anat allunyant del soroll de l'autopista i altres vies que passen per la Jonquera.

Aviat hem entrat en una zona ocupada per un bosc d'alzina surera, l'arbre més característic de l'Alt Empordà, un paisatge que ens ha acompanyat durant bona part del recorregut.

Hem passat per L'Estrada, un poble de quatre cases a prop d'Agullana, i hem seguit el nostre fàcil recorregut entre camps i boscos, gairebé sempre per pistes i algun tram de carretera. Poc abans d'arribar a Boadella d'Empordà hem travessat la Muga, el riu més cabalós de la zona.

A Boadella no ens hem aturat gaire. A partir d'aquest punt hi ha l'única pujada important de l'etapa, un fort pendent que supera uns 200 metres de desnivell fins al Coll de la Salut. Després, una curta baixada ens ha portat fins a Terrades, on ens esperava l'autocar per portar-nos a dinar.

Avui hem dinat al restaurant del Glamping de la Vall de Codó, molt  a prop de Terrades, on hem gaudit d'un bon menú per recuperar forces després de la caminada, en el magnífic entorn d'aquest racó de món. 

I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa, que ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR10: Les Illes
Le Pertús, 2010 GR11: Jonquera
Massanet, 1996 GR11: Corbera
Jonquera,1996

---

PARTICIPANTS:

Manel - Àngela - Xesco - Agnès - Lluís G. - Ana - Begonya - Paco - Cristina - Jose - Joan - Maribel - Núria M. - Miquel M. - Ramon - Guille - Marta - Casilda - Miquel B. - Mònica - Isaac - Carles - Cati Trinidad - Luis V. - J. Antonio - Lluís C. - Sandra - Montserrat - Inma - J. Rafel

---

Cingles de Mont-ral i Forat de Pere Pòstol

Hem fet un llarg recorregut excursionista per les Muntanyes de Prades, més concretament pels cingles de Mont-ral, un conjunt de cingles que limiten un gran altiplà, el Pla del Bosquetà, amb molts punts d'interès, especialment baumes, coves i avencs que hem anat trobant al nostre pas.

Gairebé al final del recorregut, ens hem entretingut una estona visitant una cavitat de cert volum, el Forat del Pere Pòstol, que ha arrodonit aquesta jornada excursionista.

Hem iniciat la caminada en el gran aparcament situat a l'entrada del poble de Mont-ral. Després hem pujat pels carrers del poble, sortint per un bon camí. Aviat hem agafat un corriol ben marcat per on hem arribat en pocs minuts al mirador de la Punta Coroneta des d'on hem gaudit d'un gran panorama.

Seguint pel camí i després de passar per la Font del Moro, que avui estava seca, hem arribat a un punt molt singular: la Foradada de Mont-ral. Es tracta d'un gran forat obert a la roca per on travessa el camí.

Hem seguit per sota del cingle passant al costat de l'entrada de la Cova de Mont-ral, una cavitat que vam visitar fa temps i que avui només hem vist per fora. Just al costat d'aquesta cova hi ha una petita ferrada, que supera el cingle pujant a l'altiplà superior. És la via ferrada de la Cova. 

Hem superat la via ferrada, que és fàcil i està catalogada com K1, per arribar al Pla del Bosquetà, un extens altiplà voltat de cingles per on hem seguit el nostre recorregut.

Hem travessat el pla per camins i pistes. A l'altra banda, el camí baixa per resseguir el cingle per sota, a mitja alçada. El cingle està ple de baumes i forats de tota mena, que hem anat trobant i explorant: la cova del Grèvol, la font de l'Escudelleta, la cova del Forat...

Més endavant, el camí puja novament a l'altiplà. En aquest punt ens hem desviat de l'itinerari principal per acostar-nos al Forat de Pere Pòstol, un dels objectius principals de l'excursió d'avui. 

És una cova amb un recorregut d'uns 160 metres amb dues galeries. Hem recorregut la galeria principal, plana i fàcil. No hi ha grans formacions però és un interessant recorregut per una estreta galeria amb molts girs.

A la sala d'entrada hi ha l'entrada de la segona galeria. És una estreta finestra que dona accés a un pou. Hem entrat per la finestra i després hem baixat el petit pou amb l'ajut d'una corda de nusos i una escala rudimentària. L'escala està fabricada amb peces d'estanteries mecalux i és molt precària. Tot i que hi ha poca alçada, confiar en la solidesa de l'escala és una mica temerari. Nosaltres hem posat el nostre cordino per tenir una mica de seguretat si l'escala es desintegrava al posar-hi el peu.

Hem baixat sense massa problema i hem iniciat l'exploració de la segona galeria, més llarga i interessant que l'anterior. És un curt recorregut per una estreta galeria meandriforme amb diverses formes i colors.

En la remuntada de l'escala hem utilitzat el jumar i el cordino per assegurar i facilitar la pujada.

Hem retornat al camí principal, que ara voreja el cingle recorrent la vessant nord, més humida i ombrívola. Hem passat per la cova del Rei, una gran bauma tancada amb un mur de pedra i poc després, novament per l'altiplà, hem passat al costat de la Cova de la Moneda, que també coneixíem de sortides anteriors.

El camí, novament, baixa per sota de l'altiplà resseguint el cingle a mitja alçada. Aquí ens ha sorprès una bauma realment singular: la Bauma dels Tions. És una mínima cavitat, sense cap interès, però està plena de tions de fusta que cal suposar que han deixat els nens de la comarca amb la intenció de venir-los a buscar per Nadal.

Poc després el camí torna a recórrer el primer esglaó sota el cingle entrant en una zona molt singular, un racó on sembla que hi ha un microclima, molt més humit que a la resta del recorregut. El camí passa per una esquerda entre els cingles on el bosc és molt diferent del que hem recorregut fins ara. A la sortida d'aquest petit jardí humit hem trobat el teix mil·lenari, un arbre monumental realment impressionant.

Aviat hem arribat a l'entrada del poble, enllaçant amb el camí per on havíem vingut. Estàvem molt  a prop del final però encara hem fet una darrera variant, pujant a dalt del turó que domina el poble per veure l'església i el panorama que ofereix aquest punt elevat.

Després hem baixat pels carrers del poble fins a l'aparcament on havíem iniciat la caminada. 

I aquí teniu el vídeo de l'excursió dels cingles de Mont-ral. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

També hem fet un segon vídeo, amb un reportatge  monogràfic de la visita a la cova:

📷 ÀLBUM DE FOTOS

📍 TRACK CINGLES 📍 TRACK FORAT

---

ENTRADES RELACIONADES:

GR7: Mont-ral
- Arbolí, 2019 Les coves de
Mont-ral, 2018 Barranc del
Glorieta, 2010

---

TOPOGRAFIA:

PARTICIPANTS:

Joan G. - J. Rafel

---