dimecres, 1 d’abril del 2026

Baumes d'en Caxurma

Baumes de Caixurma
Les Baumes d’en Carxuma formen un sistema de cavitats de tipus tectònic situat a prop de Castellfollit de la Roca, a la Garrotxa. Té diverses entrades entre blocs, que donen accés a un conjunt de galeries comunicades entre si. El recorregut és irregular, amb passos entre blocs, petits ressalts i trams estrets, presentant diverses bifurcacions que poden induir a error.
Algunes galeries connecten entre si i existeixen petites sortides a l’exterior. La progressió és entretinguda però una mica caòtica, amb caràcter laberíntic en alguns sectors. 
La cavitat té un recorregut de 397 metres i una profunditat màxima de 19 metres, però gairebé no té formacions. És purament tectònica, un amuntegament caòtic de grans blocs rocosos.
Tot i que la cavitat és interessant, hem complementat la curta visita a la cova amb un recorregut circular per la zona, coberta de bosc, passant per dues ermites i amb una visita al pont del Fluvià, des d’on tenim una espectacular visió dels cingles basàltics de Castellfollit de la Roca.
Hem arribat de bon matí a Castellfollit i hem aparcat a l'entrada del poble, al costat de l'escola. Hem iniciat la caminada per l'antiga carretera i després pel carrer Major, que travessa tota la part antiga del poble, fins arribar a un mirador situat al final del carrer, sobre el gran cingle basàltic que envolta Castellfollit. El mirador està abocat al cingle i ofereix una gran vista sobre el Fluvià, que passa a peu del cingle.
Després de fer algunes fotos hem tornat enrere fins a l'església per agafar un camí de baixada que ens ha portat al peu del cingle. Hem deixat per un moment el camí de les Baumes per acostar-nos al pont del Fluvià. Des d'allà hem gaudit d'una gran vista dels cingles basàltics que cauen sobre el riu.
Hem retornat al camí, pujant pel bosc en direcció a la cavitat. És un bosc humit i dens, amb grans arbres, alguns gairebé monumentals. A mesura que ens acostàvem a la cavitat, el paisatge es tornava més pedregós, amb grans blocs de roca escampats per la muntanya, fins que hem arribat a una clariana del bosc on un rètol ens informava que estàvem a l'entrada de la cavitat.
Després d'equipar-nos una mica, hem entrat a la cova. Tal com ja sabíem, la cavitat és caòtica, amb grans blocs amuntegats i forats per tot arreu. El més difícil del recorregut és no relliscar amb el fang i la humitat que recobreixen les roques. La cova té un recorregut de gairebé 400 metres, però bàsicament és una única galeria amb múltiples ramificacions amb poc recorregut.
Grimpant i desgrimpant pels grans blocs i gatejant per algun pas estret, aviat hem arribat a la sala final, on hem fet la foto de grup abans d'iniciar el retorn. A la tornada hem fet una petita variant i hem sortit per una boca diferent, al mig del bosc, a uns 100 metres de l'entrada principal.
Una mica enfangats, però satisfets per l'exploració, hem seguit el nostre recorregut pel camí del bosc en forta pujada fins arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Devesa. És una petita ermita d'estil romànic situada en una clariana del bosc. Aquesta ermita va estar molts anys mig enrunada però l'any 2005 va ser restaurada i ara està en perfecte estat. Des d'aquest punt teníem una gran vista del Pirineu més oriental, amb el Costabona, el Comanegra, el Bassegoda i el Canigó com a punts més destacats.
Hem seguit endavant per un camí carener, també envoltat de bosc, fins arribar a una altra ermita, la de la Mare de Déu de Mont-ros. Malauradament, l'edifici està mig enrunat, tot i que s'aguanten en peu els quatre murs de pedra. Curiosament, hi ha unes encavallades de formigó que semblen indicar que, en algun moment, es van iniciar uns treballs de restauració, però van quedar sense acabar.
Després d'aquesta segona ermita només ens quedava la baixada gairebé directa a Castellfollit per un corriol de fort pendent. Però encara ens quedava un petit obstacle: poc abans d'arribar a la masia de Can Passavent, una cinta tallava el pas pel camí. Hi havia un rètol que indicava clarament que estava prohibit el pas.
Hem quedat una mica desconcertats perquè el nostre track passava justament per allà. Hem buscat alguna alternativa però era difícil. No ens podíem plantejar anar camp a través perquè la vegetació era densa i finalment hem decidit seguir endavant. El camí passa a certa distància de la casa, que no sembla habitada, i aviat arriba a una pista, després de passar una segona cinta que sembla indicar el final de la zona prohibida.
Després, només ens quedava una plàcida baixada per la pista fins entrar a Castellfollit, on hem donat per acabada aquesta activitat matinal.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIA:
Ressenya

BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Baumes de Caixurma
Joan G · J. Rafel

divendres, 20 de març del 2026

Coll de Petrechema amb esquís

Coll de Petrechema
Avui les coses no han sortit tan bé com esperàvem i hem acabat fent una activitat imprevista. Després de fer ahir el pic de Petrechema, avui volíem fer una ascensió similar pujant al Mallo d'Acherito. Però ahir vam veure que la via normal tenia molt poca neu.
La pujada clàssica a l'Acherito amb esquís comença a la Fuente de los Clérigos, molt a prop del refugi, però la primera part està orientada al sud i té poca altitud, de manera que amb les condicions actuals ens tocaria carregar els esquís una bona estona. L'Acherito té una baixada alternativa per la vall de Petrechema, on la neu es conserva molt més. Vista la situació, hem decidit pujar per l'itinerari de baixada, una mica més difícil però amb neu assegurada. 
Hem sortit del refugi de Linza, calçant-nos els esquís al davant mateix i iniciant l'ascensió per les pistes de fons, que avui no estaven en funcionament. La vall de Petrechema estava ben nevada i a poc a poc hem anat pujant, primer pel bosc i després per zones obertes amb pendents suaus. Hem passat al costat del refugi-bivac d'Acherito i poc després hem arribat al pas clau de l'ascensió. La vall queda tancada per uns espadats i cal remuntar a la dreta una pala de fort pendent que a aquella hora del matí estava ben gelada.
Hem superat el pas, arribant al tram superior de la vall de Petrechema, més oberta i amb el pendent més suau. És la zona coneguda amb el nom de Foyas del Ingeniero. Aquí cal deixar la vall per remuntar una vall secundària a la dreta en direcció a l'Acherito. I aquí és on hem comès l'error que ens ha fet errar l'objectiu. Hi havia moltes traces d'esquís a la vall i nosaltres hem seguit amunt sense consultar el GPS, pensant que encara no havíem arribat a la vall secundària. Hem anat pujat, pujant, seguint les traces i de sobte ens hem trobat en un coll molt marcat. Desconcertats, hem consultat el GPS comprovant que havíem arribat al coll de Petrechema, situat a 2.084 m entre l'Agulla Sud d'Ansabère i el Pico Sobarcal. Estàvem fora de la ruta prevista i l'única manera de pujar l'Acherito era baixar fins a les Foyas del Ingeniero i remuntar per l'altra vall... Hem decidit deixar-ho per un altre dia.
Després de treure les pells i apretar-nos les botes, hem iniciat l'esquiada. Ha estat un magnífic descens, amb una neu perfecta i abundant. La pala gelada ja no estava tan dura i l'hem baixat sense problemes, completant el descens pel bosc i arribant amb els esquís als peus gairebé fins a la porta del refugi.
En aquesta ocasió no hi ha vídeo. Només l'àlbum de fotos i el track.


ENTRADES RELACIONADES:
PARTICIPANTS:
Coll de Petrechema
Tomás · J. Rafel (foto d'arxiu)

dijous, 19 de març del 2026

Petrechema (2.371 m) amb esquís

Petrechema
El Petrechema és tot un clàssic de l'esquí de muntanya. La seva ascensió des del refugi de Linza és una de les més populars del Pirineu Occidental. Quan hi ha bona neu, és un cim molt esquiable i amb un gran panorama.
Ahir vam arribar al refugi de Linza, situat a la vall més occidental del Pirineu aragonès, al límit amb Navarra, i ens hi vam allotjar. Avui al matí, després d'esmorzar al refugi, ens hem posat en marxa.
Hi havia menys neu de la que esperàvem. Aquest hivern ha nevat molt però avui sortíem d'una cota molt baixa i pujàvem per una zona orientada al sud, de manera que hem hagut de carregar una estona els esquís. 
Hem passat al costat de la Cabaña de Linza, on vam bivaquejar en certa ocasió, i poc després, quan ja es veia relativament proper el Coll de Linza, ens hem calçat els esquís. El dia era gris i boirós, però la previsió meteorològica era bona i pensàvem que aviat, amb els primers raigs de sol, es fondria la boira.
Hem arribat al Collado de Linza quan la boira s'estava desfent per moments. Entre les restes de la boira hem vist, ben lluny, el nostre objectiu: el Petrechema. El cim estava encara cobert de boira però ja es veia clarament l'itinerari a seguir i l'aresta final, que des d'aquí semblava força dreta.
Procurant no perdre gaire altura, hem anat flanquejant fins arribar al peu de l'aresta final. La boira ja havia desaparegut gairebé del tot i la pujada final ja no semblava tan pendent com des de lluny. A poc a poc hem anat superant el tram final mentre s'obria un gran panorama en totes direccions.
Finalment hem arribat al cim del Petrechema (2.371 m), amb els esquís als peus. El cim és molt panoràmic, tot i que té al davant mateix, ben a prop, l'Agulla Nord d'Ansabère. L'agulla ens privava de part de la panoràmica i a les valls encara hi havia boira per sota nostre però molts cims sobresortien del mar de núvols: la Mesa de los Tres Reyes, el Midi d'Ossau, la Collarada, el Bisaurín, el Mallo de Acherito...
Hem fet unes quantes fotos i ens hem preparat per al descens, traient les pells i apretant-nos les botes. L'esquiada ha estat espectacular. La neu estava perfecta i en no res estàvem novament a la Collada. Encara hem esquiat una mica més fins que s'ha acabat la neu contínua obligant-nos a completar el darrer tram de baixada carregats novament els esquís.
En aquesta ocasió no hi ha vídeo. Només l'àlbum de fotos i track.


ENTRADES RELACIONADES:
PANORÀMICA:
Panoràmica
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Petrechema
Tomás · J. Rafel

dilluns, 16 de març del 2026

Barrancs d'en Bassa Superior, l'Encens i l'Agustí

Barrancs de la Bassa Superior, Encens i Agustí
Triple jornada barranquista a la Mussara. Hem programat un recorregut per tres barrancs a les Muntanyes de Prades, a prop del poble abandonat de la Mussara. Es tractava d'optimitzar el viatge perquè els tres barrancs són de curta durada i valia la pena aprofitar el temps fent més activitats.
Hem iniciat la jornada fent una maniobra de cotxes per evitar el llarg retorn que ens tocaria fer al final de l'activitat si no tinguéssim aquesta previsió. Després de deixar un cotxe al final del recorregut previst, hem pujat per una carretera estreta i recargolada fins al Coll de les Pinedes, molt a prop del poble de la Mussara.
El primer objectiu era el Barranc Superior de la Vall d'en Bassa, un descens curt i fàcil on la màxima dificultat era lluitar amb la vegetació i evitar mullar-se els peus en els petits gorgs que hem anat trobant.
El torrent portava més aigua de la que havíem imaginat però, amb una mica d'habilitat, hem pogut evitar els gorgs i completar el descens sense mullar-nos els peus. 
El pas clau estava en el cinquè ràpel, de només 5 metres però amb recepció en un gorg on la remullada era segura. Afortunadament, el barranc és obert i ens ha permès buscar una alternativa seca rapelant des d'un arbre situat a la riba dreta, uns metres més enllà. 
En poc temps hem completat el descens d'aquest barranc de col·leccionisme i hem retornat al punt de partida seguint un petit corriol.
I aquí teniu el vídeo d'aquest primer barranc, que és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.
Des del Coll de les Pinedes hem fet un curt desplaçament en cotxe fins al Mas de Joan Pau, una antiga masia, actualment enrunada, a peu de carretera i a prop de la Mussara. Des d'allà, una curta caminada ens ha portat fins a la capçalera del segon barranc de la jornada, el Barranc de l'Encens.
És un barranc del mateix estil que el d'en Bassa: obert, amb força vegetació i amb ràpels relativament curts. També baixava una mica d'aigua, però era molt fàcil d'esquivar, fins i tot evitant algun dels ràpels.
El barranc acaba amb dos ràpels més llargs, de 12 i 17 metres, que fan una mica més interessant el sector final del descens.
Hem acabat sortint a un corriol ben marcat per on hem fet la transició entre el Barranc de l'Encens i el Salt de l'Agustí, que ha estat el tercer i últim barranc d'avui.
El Salt de l'Agustí és força més interessant que els anteriors, ja que té ràpels més llargs i oberts, amb gran panorama i verticalitat. El punt més interessant és un gran mur d'uns 85 metres que es baixa amb quatre ràpels encadenats, fent reunió en uns petits replans a plena paret.
Després, encara ens quedaven dos ràpels curts i una petita caminada per arribar al Tomb de la Ferradura, un punt de la carretera on havíem deixat un cotxe al principi de l'activitat, que ens ha facilitat el retorn al punt de partida, al Mas de Joan Pau.
I aquí teniu el vídeo dels dos barrancs finals, l'Encens i el Salt de l'Agustí. Com l'anterior, aquest vídeo és obra de la productora pròpia del Blog de MuntanyaQuercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

ENTRADES RELACIONADES:
RESSENYES:
Barranc d'en Bassa Superior Barranc de l'Encens Salt de l'Agustí
PARTICIPANTS:
Barrancs de la Bassa Superior, Encens i Agustí
Manel · Sonia · Xavier · J. Rafel

diumenge, 15 de març del 2026

GR2: Rupit - Vilanova de Sau

GR2: Rupit - Vilanova de Sau
En aquesta ocasió, la sortida mensual del grup de senderistes ha estat singular: l'hem fet en diumenge i no en dissabte com és habitual. El motiu ha estat que ahir, dissabte, les previsions del temps anunciaven grans pluges, mentre que avui, diumenge, la situació era totalment diferent: sol i bon temps. 
Hem estat de sort perquè realment ahir va estar plovent tot el dia mentre que avui hem gaudit de bon temps, tot i que fred i ventós.
Hem arribat a Rupit de bon matí amb l'autocar i hem esmorzat en el Forn de pa l'Era, on avui no hem tingut el típic croissant sinó que hem gaudit d'un tall de coca artesanal feta allà mateix.
Després d'esmorzar, hem iniciat el camí. A la sortida de Rupit hem agafat un corriol en forta pujada al costat d'un torrent. Les pluges d'ahir van ser molt intenses i el camí s'havia convertit en una extensió del torrent: baixava aigua per tot arreu. 
Hem seguit en forta pujada fins arribar a una gran masia on hem enllaçat amb una pista asfaltada que puja més suaument. Feia molt fred i el vent era cada vegada més intens, a mesura que anàvem pujant. En algun punt, la petita carretera passa per un bosc i el fort vent movia els arbres amb tal força que fins i tot hi havia perill que algun arbre caigés sobre la carretera o sobre els caminadors. 
Hem arribat a un altiplà anomenat Pla Boixer, situat sobre els cingles. Allà mateix, a l'entrada del pla, hi ha una terrassa lateral que forma un gran mirador. Tot i que el vent era en aquell punt molt fort, ens hem acostat al mirador per veure el panorama. Es veia el Montseny, el pantà de Sau i, a l'altra banda, els Pirineus nevats, on destacaven el massís del Canigó, el Costabona i el Puigmal.
Hem seguit per la petita carretera o pista asfaltada en direcció a Tavertet, pels altiplans situats sobre els cingles. Pel camí, a més del gran panorama que teníem sobre les Guilleries, hem vist uns quants roures monumentals, alguns molt grans, al costat del camí.
Hem arribat a Tavertet i ens hem aturat a esmorzar a la plaça del poble, al davant de l'església de Sant Cristòfol.  A la sortida, ens hem aturat en un mirador per fer la foto de grup amb el rerefons dels cingles de Tavertet.
Hem seguit endavant i aviat hem arribat al sector més singular de l'etapa. Un corriol que es despenja entre penya-segats, aprofitant el punt feble de la muntanya per baixar el gran esglaó que formen els cingles. Després d'una bona estona de baixada, hem arribat a una carretera i, en pocs minuts, a la presa de Sau.
Tal com imaginàvem, després d'una llarga temporada de pluges, el pantà estava ple a vessar. Fins i tot havien obert les comportes de fons i del peu de la presa brollava una gran cascada a tota pressió.
Després de travessar la presa, hem arribat a un altre tram singular: les escales. El camí s'enfila per un tram amb esglaons de pedra. És un tram curt però intens en què cal pujar 474 esglaons fins arribar a un mirador sobre la presa.
Després, només quedava el tram final, amb alguna pujada, i travessar Vilanova de Sau, també en pujada, fins a l'altre extrem del poble, on ens esperava l'autocar.
Després hem anat fins al restaurant Can Morilla, on hem tancat la jornada senderista amb un bon dinar que ens ha deixat ben satisfets.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta etapa, que ha estat produït per GREaperos Productions i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

ENTRADES RELACIONADES:
PARTICIPANTS:
GR2: Rupit - Vilanova de Sau
Jose · Isaac · Casilda · Marta · Àngela · Xesco · Teresa · Mònica · Miquel B. · Carles · Cati · Begonya · Paco · Joan G. · M. José · Maribel · Trinidad · Nora · Inma · Ramon · J. Rafel

dijous, 12 de març del 2026

Avenc de les Piques

Avenc de les Piques
L'Avenc de les Piques és una cavitat petita situada a la zona de la Falconera, en el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Tot i la seva mida reduïda, té un especial atractiu per les piques, petits gours esglaonats, que donen nom a l'avenc.
Aquestes piques estan normalment seques però avui, després d'una llarga temporada de pluges, hem tingut la sort de trobar-les plenes, un espectacle singular del que poques vegades es pot gaudir.
Avui l'objectiu principal era l'avenc però hem volgut fer un recorregut una mica més llarg per la zona. Hem sortit de l'explanada de la Falconera i en pocs minuts hem arribat al collet de la Sabatera. Estàvem a molt poca distància de l'avenc però hem volgut apropar-nos al cim del Turó de la Roureda, pensant que sempre és interessant pujar un cim quan el tenim tan a prop. 
No ha estat una bona idea perquè el cim del Turó de la Roureda està cobert de bosc i ni tan sols hi ha un corriol que hi porti. Hem desistit de fer el cim i hem tornat enrere fins al collet. Des d'allà hem anat fins a l'avenc molt proper. No hem encertat el camí correcte i ens hem embolicat una mica pel bosc però aviat hem arribat a la boca de la cavitat.
Al costat de l'entrada, un rètol adverteix del perill d'hipòxia. Nosaltres ja estàvem informats d'aquest perill però també sabíem que la possible hipòxia es dóna a les petites galeries o gateres situades més enllà de les piques i no a la sala principal que era el nostre objectiu d'avui.
Hem muntat un curt ràpel des d'un arbre. En algun lloc havíem vist que es podia instal·lar un desviador però no hem trobat el spit d'aquest desviador i, com que el ràpel és molt curt, de només 5 metres, hem baixat directament.
Després del ràpel, una rampa fangosa ens ha portat a la sala. A l'entrada hi ha una colada amb banderes i a la sala hi ha formacions per les parets. Al fons, les piques, que ens han donat una agradable sorpresa: estaven plenes d'aigua clara i transparent !
No és gaire habitual trobar les piques amb aigua. Fins i tot, en els darrers temps, s'ha convertit en un fet excepcional, però avui hem pogut gaudir de les piques en el seu millor moment.
Hem fet moltes fotos i hem explorat tots els racons de la sala però no hem entrat a les galeries superiors per evitar el risc d'hipòxia. 
Després d'una bona sessió fotogràfica, hem iniciat el retorn remuntant el curt pou amb el material d'espeleologia i hem retornat al punt de partida, satisfets per aquesta curta però singular matinal espeleològica
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

ENTRADES RELACIONADES:
TOPOGRAFIA:
Ressenya
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Avenc de les Piques
Joan G. · J. Rafel

dimecres, 11 de març del 2026

Coma de la Capella Est

Coma de la Capella Est
En el segon dia d'estada a la Terreta, hem fet el descens de la gran vertical de la Coma de la Capella (sector Est). És una activitat molt tècnica perquè té un ràpel de 100 metres, en bona part volat. Però, a més de la part tècnica de l'activitat, tant l'aproximació com el retorn ens han permès recórrer nous racons solitaris en el magnífic entorn natural de la Terreta i gaudir de grans panorames de la zona i de les muntanyes nevades dels Pirineus.
Hem esmorzat a l'apartament que teníem llogat a Areny i hem pujat en cotxe fins a Sapeira, on comença l'itinerari d'aproximació al barranc. A la sortida de Sapeira, hem agafat el camí de la Collada del Castellet, un camí petit però ben traçat, que puja pel bosc amb fort pendent.
Més amunt, el camí surt del bosc per anar a buscar una carena. Quan hem sortit del bosc se'ns ha presentat un gran panorama, amb la vall de la Noguera Ribagorçana ocupada per un mar de núvols i les muntanyes nevades sobresortint per sobre de les més properes de Sant Gervàs i el Pui de Lleràs.
Hem arribat al punt més alt del recorregut, on hem deixat el camí per iniciar un descens directe a la Coma de la Capella. Hem baixat per un llom pelat fins que, ja molt a prop de l'estimball, hem deixat el llom per anar directament a la capçalera del ràpel.
Les vistes eren extraordinàries cap als cingles i agulles d'aquest territori tan ferèstec i el buit que s'obria davant nostre era realment espectacular.
La instal·lació del ràpel és molt bona: dos ancoratges químics situats dins d'un petit gorg sec en forma de banyera. Per arribar-hi amb seguretat, hem muntat un ràpel/passamà d'uns 15 metres des d'un pi de bona mida.
Hem muntat la instal·lació, despenjant en el buit els 120 metres de corda que portàvem. Com que el camí de retorn passa ben a prop de la capçalera, hem fet la instal·lació fixa, sense opció de recuperar la corda des de baix. Amb aquesta maniobra hem evitat haver de carregar els 120 metres de la corda principal, més les cordes de recuperació, en la dura pujada, sense camí, del retorn. 
El ràpel baixa net i directe però hi ha dos punts de fregament que, en un ràpel tan llarg, s'han de tenir en compte i cal protegir la corda per evitar que el fregament la pugui desgastar massa. 
Un a un, hem anat baixant la gran vertical, gaudint de la visió del circ de la Coma de la Capella des de l'aire mentre, a poc a poc, anàvem baixant els 100 metres, dels quals 70 són volats.
Era tot un repte tècnic, que hem superat sense problemes i aviat estàvem tots cinc al peu del gran mur per fer-nos la foto de grup.
No hi ha camí de retorn però, seguint les indicacions de la ressenya, un track manual dibuixat sobre el mapa i la nostra intuïció muntanyenca, hem anat buscant els millors passos entre cingles i pedreres fins arribar a un coll, on hem enllaçat amb l'itinerari per on havíem vingut.
Hem anat a recuperar la corda i altres materials que havíem deixat a la capçalera i, pel mateix camí de la pujada, hem retornat a Sapeira, on havíem iniciat al matí la nostra aventura, tancant la nostra incursió de dos dies a la Terreta.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta activitat. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia de Blog de Muntanya, Quercus Films:

ENTRADES RELACIONADES:
RESSENYA:
Coma de la Capella Est
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Coma de la Capella Est
Alícia · Manel · Oriol · Toni · Xavier · J. Rafel

dimarts, 10 de març del 2026

Barranc de Colliró

Barranc de Colliró
Avui hem tornat a visitar la petita comarca de la Terreta, situada a la vall de la Noguera Ribagorçana, entre la serra de Sant Gervàs i el Mont-rebei. Aquesta vegada l’objectiu era el Barranc de Colliró, situat en el vessant est del Pui de Lleràs.
El descens és més fàcil que els altres que havíem fet a la zona. No té grans verticals sinó un seguit de ressalts, el més alt de 25 metres, que es baixen amb un total de nou ràpels i algunes desgrimpades. 
Tot i no tenir grans ràpels, el Barranc de Colliró té la dificultat afegida del seu equipament, que en alguns punts és molt millorable. És una activitat d'aventura, en un terreny solitari, només recomanable per als autèntics col·leccionistes de barrancs.
Hem iniciat l'aproximació des de la petita població d'Espluga de la Serra, pujant pel camí del Coll de Serradell. És un camí que coneixem prou bé perquè forma part de l'aproximació d'altres barrancs de la zona, que hem visitat anteriorment. Des del coll hem seguit el camí carener que porta al Pui de Lleràs però, poc abans d'arribar-hi, hem agafat una petita pista a la dreta. Aquesta pista voreja el cim, uns metres per sota, travessant les capçaleres dels barrancs que ja coneixem: el de Sant Miquel i el de Corneli.
Després hem deixat la pista, baixant per un llom fins a un collet on comença el barranc. Els primers metres  han estat poc motivadors: una rampa fangosa amb còdols de diverses mides, que baixaven rodolant quan passàvem.
Hem fet un primer ràpel, curt però amb caiguda de pedres, i hem arribat a un bon arbre, a la capçalera del segon ràpel. No hi havia cap instal·lació però nosaltres l'hem deixat perfectament equipat amb baga i anella.
Poc després hem trobat un ressalt d'uns 6 metres. Segons la ressenya, es podia desgrimpar, però com que la roca estava mullada i relliscosa hem preferit muntar un ràpel/passamà des d'uns arbustos. El barranc,  a poc a poc, s'ha anat tancant i les pedreres inestables han anat desapareixent.
Hem arribat a la part central del barranc, on hi ha quatre ràpels equipats amb parabolts d'un sol punt. Un d'ells, el cinquè de tot el descens, no apareixia a la ressenya. Es tracta d'un error flagrant de la ressenya original, on algú va oblidar ressenyar aquest ràpel, instal·lat sobre un parabolt fixat en un gran bloc.
Després de completar els quatre ràpels centrals hem arribat al sector final, on ja no hi ha instal·lacions i cal buscar ancoratges naturals. El primer d'aquests ràpels naturals ha estat el més complicat perquè no hi havia cap arbre i només hem trobat uns petits arbustos de boix. Com hem pogut, hem instal·lat un ràpel precari per sortir del pas. Després, encara hem trobat dos ràpels més amb instal·lació natural però ja no eren tan precaris. Després dels dos ràpels finals encara hem seguit baixant pel torrent, desgrimpant els ressalts que anàvem trobant, i fins i tot hem instal·lat un ràpel curt per baixar un petit ressalt.
Hem arribat a la pista que comunica Espluga amb Sapeira, on havíem deixat un cotxe per facilitar el retorn. Després, hem baixat fins a Areny (Arén), hem llogat un apartament per passar la nit, ja que demà ens espera un altre barranc a la Terreta.
I aquí teniu el vídeo del Barranc de Colliró. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia de Blog de Muntanya, Quercus Films:

ENTRADES RELACIONADES:
RESSENYA:
Barranc de Colliró
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
Barranc de Colliró
Alícia · Manel · Oriol · Toni · Xavier · J. Rafel

dimecres, 4 de març del 2026

Torrent de Monteia

Torrent de Monteia
El Torrent de Monteia és un barranc curt i relativament fàcil, situat al costat de la masia del mateix nom, en el terme de Sales de Llierca, a l'Alta Garrotxa. Té un total de 13 ràpels, el més llarg de 30 metres, però no presenta cap dificultat especial. Com passa sovint en els barrancs que podríem qualificar de col·leccionistes, el principal encant del Torrent de Monteia és el de permetre'ns recórrer racons solitaris i salvatges de l'Alta Garrotxa.
Com que el barranc es troba dins d'un espai natural protegit, cal demanar permís per baixar-lo. Nosaltres hem tramitat l'autorització i, pagant dos euros i mig per cap, ens l'han concedit sense cap problema.
Per una llarga pista asfaltada que surt de Tortellà hem pujat fins a la masia de Monteia, on hem aparcat en un prat situat al costat mateix. Després d'equipar-nos, hem entrat al torrent que teníem ben a prop, iniciant el descens.
En pocs minuts hem arribat al primer ràpel, d'uns 6 metres, que es pot evitar desgrimpant per l'esquerra. Després d'un segon ràpel curt, d'uns 4 metres, hem arribat al punt més estètic del barranc: el tercer ràpel. Hi ha un balcó panoràmic des d'on es baixa rapelant per un mur vertical.
Els ràpels següents són poc verticals o esglaonats i no tenen cap dificultat especial fins al vuitè ràpel, que acaba amb un curt tram volat al costat d'una bauma, on s'inicia un tram de transició.
Com que el barranc és curt i l'hem anat baixant a bon ritme, hem aprofitat que teníem temps per practicar algunes maniobres tècniques poc habituals, en una improvisada sessió de pràctiques.
Hem passat un altre ràpel singular, instal·lat sobre un pont de roca que, en realitat, està format per uns blocs encastats que ofereixen un ancoratge natural prou sòlid per rapelar. 
Finalment hem arribat al darrer ràpel, instal·lat sobre un arbre petit, que m'ha recordat aquells ràpels que fèiem antigament a Montserrat, sobre un filferro rovellat lligat al tronc d'una savina esquifida.
Un cop acabat el descens, hem sortit per un corriol, petit però ben definit, per on hem pujat a través del bosc fins enllaçar amb la pista que ens ha retornat al punt de partida. 
I aquí teniu el vídeo de l'activitat, que aquesta vegada és obra de la productora pròpia del Blog de Muntanya, Quercus Films, amb la col·laboració de NONSTOP.

ENTRADES RELACIONADES:
DOCUMENTACIÓ:
PARTICIPANTS:
Torrent de Monteia
Alícia · Manel · Sonia · Xavier · J. Rafel