Ascensió al Pic de Lurien (2.826 m)

El Lurien és un altre cim desconegut, un d'aquells cims poc freqüentats, lluny de la massificació que afecta el cims més clàssics dels Pirineus. La seva ascensió és relativament fàcil i l'única dificultat és el gran desnivell que cal superar des del Lac de Fabrèges. Des del cim, la panoràmica és extraordinària sobre el Pirineu Occcidental des del Balaitús fins al Pic d'Anie.

He dormit a la cabana de Lurien, un antic refugi de caçadors una mica ruïnós però que encara ofereix la possibilitat de passar la nit en una vall solitària, ben a prop del cim que domina aquesta vall.

Encara no eren les 6 que ja estava escalfant el cafè en el menjador del refugi. Amb les primeres llums he començat a caminar muntanya amunt. El camí està ben marcat i puja suaument per la vall, passant al costat del Lac de Lurien on ja es veu, reflectit a les seves aigües, el cim del Lurien.

He arribat al col de Lurien (2.242 m) des d'on he pogut veure el panorama a l'altra banda de la muntanya. A baix, molt a prop, es veia el Lac d'Artouste i al darrere el Palas, el Balaitús, el Midi de Bigorre i moltes muntanyes més.

Des del coll la pujada final al cim sembla complicada, amb fort pendent i pedrera, però des del mateix coll surt un magnífic camí que puja suaument per la pedrera. En algun punt, el camí desapareix en una zona de roques però les fites ens guien entre el rocam fins retrobar el camí més amunt.

Més aviat del que pensava, he arribat al cim del Lurien (2.826 m). Estava totalment sol en el cim i el dia era espectacular, sense cap núvol a l'horitzó. El panorama era molt extens i es veien totes les muntanyes de la Vall de Tena i la Jacetania, entre les que destacaven especialment el Midi d'Ossau i el Balaitús.

He fet les fotos de cim i les panoràmiques i he fet volar el dron abans d'iniciar el descens pel mateix camí fins al refugi, on he menjat una mica abans de completar el descens fins al llac de Fabrèges i el llarg recorregut en cotxe de retorn a casa.

Avui tampoc hi ha vídeo de l'activitat però he fet una gravació del vol circular del dron al voltant del cim del Lurien. Aquí la teniu:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Peña Foratata, 2021

Pic de Ger, 2021

Midi d'Ossau, 2010

---

Cabana de Lurien

El Pic Lurien, Le Lurien, com l'anomenen els francesos, és un cim important situat a la zona del Portalet, molt a prop del Midi d'Ossau. La seva ascensió és relativament fàcil però  molt llarga des del llac de Fabrègues, punt d'entrada a la vall de Lurien.

Avui he fet la primera etapa d'aquesta ascensió, pujant a dormir a la cabana de Lurien, un antic refugi de caçadors en estat gairebé ruinós però que ofereix la possibilitat de passar la nit amb certa comoditat i fent que l'ascensió no sigui tan llarga.

Després d'un llarg viatge en cotxe, he passat el Portalet i he començat a baixar per la carretera francesa D934 fins agafar una carretera més petita que voreja el llac de Fàbrègues. Aviat he localitzat la petita entrada del camí de la Vall de Lurien, un corriol entre falgueres.

He aparcat just al davant del camí i, després de canviar-me i preparar les coses, he iniciat la caminada. El camí puja ben traçat pel bosc, guanyant alçada amb moltes llaçades. Més amunt surt del bosc entrant en una zona d'extensos prats amb grans vistes sobre la vall que deixava enrere.

A poc a poc he anat superant els 860 metres de desnivell fins arribar a la cabana, un edifici vell i atrotinat, fet amb fusta i xapa de ferro. La cabana és un altic refugi de caçadors i està obert. Tot i que està una mica malmès pel pas dels anys, encara permet passar la nit amb certa comoditat a les seves àmplies sales. 

Té diverses habitacions, un menjador i una cuina amb pica i aigua corrent. Hi ha molts matalassos pero els he vist tan bruts que he preferit muntar el dormitori sobre el terra de fusta.

Curiosament, en aquest temps de massificació de la muntanya, el refugi estava totalment buit. La vall és relativament solitària però de pujada he trobat alguns randonneurs que baixaven. Segurament feien la clàssica travessia que surt de l'estació final del tren d'Artouste, pugen al coll de Lurien i baixen per aquesta vall.

Després de fer un cafè i una curta migdiada, m'he instal·lat a la porta del refugi per veure la posta de sol que des d'aquest mirador privilegiat era tot un espectacle. Després he sopat i he anat a dormir aviat, esperant el nou dia per completar l'activitat amb l'ascensió al Pic de Lurien.

No he fet un vídeo de l'activiatat però sí un timelapse amb el joc de les boires a la tarda a la vall de Lurien:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi Oller, 2016

Cabana  d'Eriste, 1995

Cabana de Musolés, 1975

---

Ascensió al Guins de l'Ase (2.959 m)

El Pic dels Guins de l'Ase és un d'aquells cims oblidats. Està situat molt a prop de la Pica d'Estats, a l'ombra del Sotllo, i li falten molt pocs metres per arribar a la rodona altitud dels 3.000 metres. Això fa que sigui molt poc visitat. 

A més, no hi ha cap camí que arribi al seu cim i el desnivell des de la Presa de Montalto, el punt de partida més proper, és de més de 1.600 metres. Afortunadament hi ha un refugi lliure, el de Broate, que facilita aquesta ascensió.

He dormit tot sol en el refugi lliure de Broate, una instal·lació perfecta que ens ofereix una bona base de partida per a l'ascensió al Guins de l'Ase. Abans de les 6 del matí ja estava preparant un cafè amb el fogonet mentre les primeres llums il·luminaven la vall solitària. Poc després he sortit en direcció al cim.

Desde el primer moment, l'itinerari transcorre sense camí. Ni tan sols alguna fita que ens pugui guiar per la muntanya solitària.  L'itinerari puja per un pendent cobert de nerets fins un llom on girem en direcció al marcat coll que separa del Guins dels Talps del Guins de l'Ase. La visió del coll m'ha guiat i, sense camí, he anat pujant fins arribar-hi.

En el coll s'ha obert un nou panorama en direcció al massís de la Pica d'Estats. El cim principal no es veia, tapat pel Pic Verdaguer, però el Montcalm i el Sotllo eren molt visibles i propers. Al fons de la vall es veia el refugi de Pinet, punt de partida normal per a l'ascensió a la Pica d'Estats per la vessant francesa.

Des del coll, la cresta que porta al cim es veu dreta i amb trams rocosos; sembla que tingui certa dificultat però a mesura que he anat pujat he comprovat que, tot i que no hi ha camí, només és una caminada amb fort pendent. Gairebé al final hi ha un ressalt rocós més vertical però justament al peu del ressalt hi ha una línia de fites que porta a l'esquerra evitant el tram rocós més dret i arribant fàcilment al cim del Guins de l'Ase (2.959 m).

Des del cim hi ha un panorama molt extens, especialment sobre el massís de la Pica d'Estats. però es veien moltes més muntanyes com el Certascan, el Mont Valier, el Mauberme, el Mont-roig, el Ventolau... Més lluny, entre la calitxa, s'entreveia la gelera de la Maladeta. 

He estat una bona estona en el cim, gaudint del panorama i fent fotos. Després he iniciat el llarg retorn, amb un desnivell negatiu de més de 1.600 metres, fins a la Presa de Montalto. He passat pel refugi per recollir el material que hi havia deixat i per menjar una mica abans de completar el descens pel llarg camí de la Vall de Broate.

Avui no hi ha vídeo i l'àlbum de fotos és una mica esquifit perquè anant sol les oportunitats fotogràfiques són més limitades però hi ha algunes panoràmiques força interessants.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Pics de Broate, 2016

Pic de Sotllo, 1976

Pica d'Estats, 1975

---

Refugi de Broate

En dues ocasions anteriors havíem intentat l'ascensió del Guins de l'Ase. El mal temps havia fraustrat els dos intents però aquesta vegada els pronòstics del temps són inmillorables. Per això he decidit fer el tercer intent, i espero que sigui el definitiu. 

He arribat a Tavascan a darrera hora del matí i he pujat per la pista fins a la Presa de Montalto, on hi ha un petit aparcament. Des d'allà he iniciat la llarga pujada en direcció al refugi lliure de Broate. 

Portava tot el material de càmping: tenda, sac de dormir, fogonet... Pensava que el refugi, lliure i amb només 18 places, estaria ple i la meva intenció era acampar al costat del refugi.

El camí d'accés al refugi és llarg i amb força desnivell. Comença amb una suau pujada fins als Plans de Boaví. Després, travessa el Pont de Boaví i comença una forta remuntada per un camí molt ben traçat, amb llaçades i algun tram empedrat.

Molt més amunt, en el límit del bosc, el camí inicia una llarga travessia seguint el torrent de Broate que es despenja en diverses cascades. És un tram força entretingut perquè hi ha pujades i baixades i fins i tot alguna petita grimpada per superar els esglaons del torrent.

He arribat al refugi, situat sobre una petita elevació del terreny al mig d'una àmplia vall. Quan he obert la porta m'he emportat una bona sorpresa: el refugi estava totalment buit. No hi havia ningú. 

He pensat en els que diuen que la muntanya està massificada. Segurament no els falta raó però el principal problema és que tothom va als mateixos llocs. La massificació afecta a uns llocs molt concrets mentre que als Pirineus hi ha molts racons com la Vall de Broate on es respira un ambient molt diferent.

Tot i que portava la tenda de campanya, he decidit aprofitar la comoditat que m'oferia el refugi per instal·lar-m'hi, deixant el tema de l'acampada per als boy-scouts.

He passat el que quedava de tarda descansant en el refugi, contemplant com, a poc a poc, les ombres anaven omplint la vall. Després he sopat i he anat a dormir aviat perquè demà vull matinar.

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de Broate, 2016

Refugi de Broate, 2015

Acampada al Pla de Boaví, 1976

---

Excursió aquàtica pel Pantà de Santa Anna

Avui hem fet una excursió singular. Una modalitat d'excursionisme gairebé inèdita en el Blog de Muntanya: un recorregut en piragua pel Pantà de Santa Anna. 

Hem aprofitat que l'embassament està força ple per fer un llarg recorregut per les seves aigües visitant, a més, un parell de punts singulars: el Monestir de Santa Maria de Vallverd i les ruïnes del poble de Tragó de Noguera.

El punt de partida de la nostra aventura aquàtica està a prop d'Ivars de Noguera. Des d'aquest poble hem agafat la pista que porta a Boix de Noguera, un altre poble abandonat. Ens hem aturat uns minuts en aquest poble, on només queda en peu la petita església restaurada. Hem fet algunes fotos abans de completar el recorregut, arribant a una petita zona de picnic amb un aparcament al costat mateix de l'aigua. És el punt ideal per embarcar.

Hem inflat la piragua muntant tots el seu components i ben aviat estàvem navegant per les aigües del pantà. Hem començat a remar aigües amunt, travessant un sector estret. Més endavant hem entrat a la dreta per un braç del pantà. Hem desembarcat al costat d'un petit camí i hem pujat caminant a un petit altiplà on hi ha el primer dels punts singulars del nostre recorregut: el monestir de Santa Maria de Vallverd.

És un antic edifici religiós que ha patit el pas dels segles i està mig enrunat però encara es mantenen en peu, convenientment restaurats, algunts elements arquitectònics de certa importància. Concretament, la capçalera de l'esglésa, amb tres àbsis i el transsepte.

Després de fer una curta visita al monument i fer algunes fotos, hem tornat a embarcar per seguir el nostre recorregut aigües amunt.

Des d'allà mateix ja es veia, a l'entrada d'un altre estret, l'antic poble de Tragó de Noguera, totalment enrunat.  Les aigües arribaven a cobrir la meitat de la porta d'entrada de l'església i bona part de les cases de l'antic poble. Hem desembarcat novament i hem recorregut part del poble fent algunes fotos.

Novament embarcats, hem entrat en un  altre tram molt estret, el Pas de la Savina, ja gairebé a la capçalera de l'embassament. Superat l'estretament i després d'un tram una mica més ample, hem entrat a la part final. Hem començat a veure el gran mur de la presa de Canelles mentre  avançàvem a contracorrent perquè estàvem a l'entrada del pantà i es notava el moviment de l'aigua que entrava. 

Aviat hem vist el pont de la carretera de la central de Canelles, que travessa el riu al peu de la presa. Era la fita principal perquè marca el final del pantà. Avui el nivell de l'aigua ens ha permès arribar fins a l'objectiu que ens havíem marcat. Hem passat sota el pont, entrant per un dels seus ulls i sortint per l'altre, iniciant el retorn.

Ens hem aturat a dinar en una platja, abans de completar el recorregut de tornada fins al punt de partida. Després hem recollit la piragua desinflant-la i desmuntant tots els elements per iniciar el retorn a casa

I aquí teniu el vídeo d'aquesta excursió aquàtica. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit al Blog de Muntanya per als seus seguidors:

---

ÀLBUM DE FOTOS - TRACK

---

ENTRADES RELACIONADES:

Cova Fonda de Tragó, 2023

Caiac a Montrebei, 2015

BTT per Alberola, 1995

---