dissabte, 27 d’abril de 2019

Via Ferrada de la Cala del Molí

Cala del Molí
La via ferrada de la Cala del Molí és una de les més estètiques que tenim a prop. Recórrer la via ferrada veient el mar i voltats de gavines és una experiència interessant. A més, la via està perfectament equipada i té el grau de dificultat just per gaudir amb intensitat de l'escalada sense grans esforços ni patiments.
Nosaltres ja havíem fet aquesta via ferrada l'any 2002 quan feia poc que s'havia equipat però poc després la van tancar i va estar uns anys tancada. Des que la van tornar a obrir, reequipada perfectament, que tenia ganes de fer-la i avui finalment he vingut a la Costa Brava per fer la ferrada de la Cala del Molí.
La via comença amb una baixada fins arribar gairebé al nivell del mar. Ens ha sorprès la presència de gavines de bona mida, algunes niuant i amb pollets. Semblaven acostumades a la presència dels ferratistes i no s'espantaven encara que passavem a tocar.
La via ressegueix el penyassegat fent un llarg flanquejament amb alguns punts singulars com els ponts nepalesos i el Pas de la Prenyada. També hi ha un pany de paret força dret que és el pas clau del recorregut encara que és més fàcil del que sembla vist des de lluny.
Tal com esperàvem, hi havia força gent recorrent la ferrata, fins i tot un grup amb guies, però no ens han endarrerir massa i, a més, el recorregut és curt i no teníem cap pressa.
Hem completat la ferrada en menys de dues hores; després hem anat a prendre un refresc a la propera platja de S'Agaró i encara hem arribat a dinar a casa.
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta excursió:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Agulles
Rodones, 2004
VF Baumes
Corcades, 2003
VF Cala del
Molí, 2002

dilluns, 22 d’abril de 2019

Camí del Pantà de Sant Llorenç

Sant Llorenç de Montgai
Una excursió curta i fàcil, ideal per fer-la amb nens. L'itinerari complet fa la volta a la part final del Pantà de Sant Llorenç, des del Pont d'Escalera fins a la Presa. És un itinerari circular d'uns 8 km però hi ha una part que va per carretera i nosaltres hem preferit deixar de banda la carretera i fer únicament la part que recorre camins de muntanya.
Hem iniciat la nostra caminada al Pont d'Escalera, el punt on la carretera que ve de Camarasa travessa el pantà aprofitant un estretament. El camí, ben marcat, ressegueix la riba del pantà amb lleugeres pujades i baixades pero sense cap desnivell mínimament important. Comença superant dos estreps rocosos que baixen del Monteró (Corna de Gelis). Després el camí segueix la vora del pantà a certa distància travessant boscos de ribera i alguna pineda fins arribar a la presa de Sant Llorenç. Poc abans hem travessat un torrent amb una passera de fusta.
El camí completa el seu recorregut travessant la presa per sobre del mur. A l'altra banda, un ample camí ens porta directament al càmping La Noguera, una magnífica instal·lació, molt acollidora, ideal com a base d'operacions per a les moltes excursions que es poden fer per aquesta part de la Noguera. 


ENTRADES RELACIONADES:
Camí de les
Valls, 2018
Castell de l'
Eramprunyà, 2017
Cova Simayna
i Montcau, 2016

diumenge, 21 d’abril de 2019

Cova de l'Escaleta

Cova de l'Escaleta
Avui hem visitat una altra cova del Mont-Roig. La Cova de l'Escaleta no és tan fàcil ni tan popular com la del Tabac. De fet és molt poc visitada perquè l'accés té certes dificultats que fan que no sigui apta per a simples excursionistes. Tot i això, el camí d'accés està equipat en alguns trams amb cordes fixes i ferros i el pas clau, un mur d'uns 10 metres a l'entrada de la cova, està equipat amb una corda fixa. La cova té una entrada petita i el seu interior té una galeria principal d'uns 200 metres, gairebé sense galeries laterals.
El camí surt de la carretera de Tremp, molt poc abans de l'entrada al túnel que dóna accés a la Presa de Camarasa. Allà no es pot aparcar, de manera que hem deixat el cotxe una mica més avall, en una petita explanada al costat de la carretera. Després de recórrer el petit tram de carretera fins a l'entrada del túnel, hem començat a pujar pel petit camí de la cova. El camí puja suaument resseguint una feixa entre dos cingles. Hem trobat alguns passos equipats i hem observat que en aquesta zona hi ha moltes vies d'escalada.
Hem arribat al peu de la cova i hem pujat directament per un camí molt dret, equipat amb esglaons de ferro i una corda fixa, fins arribar al peu del mur final des d'on es veia ja l'entrada de la cova com una finestra oberta en el cingle. L'accés no té massa dificultat; és un mur que cal grimpar amb bones preses (II / III) i, a més, hi ha una corda de nusos que ens dóna seguretat. Tot i que no és difícil, com que anàvem amb nens hem tret el cordino per assegurar.
Ben assegurats, hem superat el mur i hem entrat a la Cova de l'Escaleta. Hi ha un vestíbul com una petita saleta amb finestres obertes al cingle. La cova té uns 200 metres de recorregut però cal grimpar pels blocs i anant amb nens pot ser perillós, de manera que només hem fet una petita exploració grimpant per alguns blocs abans d'iniciar el retorn.
La desgrimpada del mur final l'hem fet també assegurats i finalment he baixat en ràpel utilitzant la tècnica Dülfer com en els vells temps. Finalment hem recorregut a la inversa el camí de pujada retornant al cotxe. 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de
l'Escaleta, 1991
Cova dels
Muricecs, 1989
Cova de
l'Escaleta, 1982

dissabte, 20 d’abril de 2019

La Cova del Tabac

Cova del Tabac
La cova del Tabac és una de les coves més conegudes de Catalunya. Es troba  a la Serra del Mont-Roig, en el terme de Camarasa. Té un recorregut de gairebé 200 metres però no té dificultat tècnica, de manera que pot ser recorreguda per qualsevol excursionista amb una mica d'habilitat per fer petites grimpades entre les roques.
Jo ja havia visitat la Cova del Tabac en tres ocasions anteriors, encara que han passat més de 30 anys des de la meva darrera visita a aquesta cova. Avui he retornat a la cova del Tabac acompanyat per la família. Per als nens, l'excursió amb els passos equipats i la grandiositat de la cova ha estat una gran experiència.
Ara és molt diferent que quan vaig venir la primera vegada: el camí està senyalitzat i s'han equipat alguns passos amb cadenes i esglaons d'acer. També l'accés a la cova que abans era lliure ara està limitat. Una tanca metàl·lica priva l'accés a la cova i no s'hi pot entrar sense permís (sembla ser que cal demanar les claus a l'Ajuntament de Camarasa). Nosaltres hem tingut sort: hi havia un equip d'arqueòlegs fent excavacions i ens han deixat entrar; fins i tot ens han explicat coses de la cova.
El punt de partida és la presa del pantà de Camarasa. En un extrem del mur de la presa hi ha un rètol i comença el camí ben marcat que porta a la cova. El camí voreja una mica el pantà però després gira i comença a enfilar-se cap al cingle. Més amunt hem trobat alguns passos equipats però sense massa dificultat i finalment hem arribat a la Cova del Tabac.
La boca de la cova és molt gran i per dintre la galeria té una alçada considerable. Hem recorregut tota la cova, que té una única galeria, fins arribar al punt més singular de la Cova del Tabac: la Sagristia. Es tracta d'una curta gatera que porta a una petita sala que rep aquest nom. És curiosa aquesta petita sala perquè contrasta amb la grandiositat de la galeria principal. Dintre de la Sagristia hi ha un llibre de signatures, on hem signat tots.
Hem esmorzat a la sortida de la cova. Feia un dia primaveral i des d'aquí teníen una bona vista de Camarasa i el Segre. Després d'esmorzar hem baixat seguint el mateix camí de la pujada fins retornar al punt de partida. Finalment, ja en cotxe, hem completat la jornada matinal amb un magnífic dinar al restaurant Can Quel de Fontllonga
I aquí teniu un petit vídeo amb algunes escenes d'aquesta excursió:




ENTRADES RELACIONADES:
Cova del
Tabac, 1987
Cova del
Tabac, 1985
Cova del
Tabac, 1982

dimecres, 17 d’abril de 2019

Ascensió al Carrauntoohill (1.039 m)

Carrauntoohill
El Carrauontoohill és el cim més alt d'Irlanda. Tot i la seva modesta altitud, la seva ascensió per la via normal té certa complexitat perquè cal superar una canal molt dreta i pedregosa i, a més, en aquesta zona és molt freqüent el mal temps, amb boira i vents molt forts. Nosaltres vam trobar un dia molt dolent amb boira, humitat i, a la part final, un vent que va estar a punt de fer-nos abandonar l'intent. 
El punt de partida és el Cronin's Yard, un petit càmping situat a prop de la població de Killarney. Aquesta població és molt turística i és el centre de l'única zona muntanyosa de l'illa. Algú de la nostra colla, amb una hiperbòlica comparació, va dir que Killarney era el Chamonix d'Irlanda.
Des del pàrquing la via normal del Carrauntoohill segueix una petita pista entre els prats. Després de travessar un parell de torrents amb uns grans ponts metàl·lics hem arribar a una altra pista més gran que hem seguit en direcció a la muntanya que ja es veia tapada totalment per la boira. 
El camí es va fent estret fins convertir-se en un corriol per on hem arribat al costat del llac Callee i hem seguit pujant per un llom amb aspecte d'antiga morrena glaciar entre els dos llacs de la zona, el Callee i el Gouragh. Ben aviat hem arribat a l'inici del pas clau de l'ascensió, una canal dreta i pedregosa que s'enfila fins a la carena. És un pas temut pels excursionistes del país perquè cal grimpar, gairebé sense camí, per les pedres humides i inestables d'aquesta canal que anomenen Devil's Ladder (escala del Diable).
Hem superat els 300 metres de desnivell de la canal i hem arribat a un coll, ja en la carena del Carrauntoohill, situat a 740 m. A partir d'aquí la dificultat del terreny és molt poca perquè hi ha un bon camí que puja pel llom el direcció al cim però avui el vent era molt fort i la boira ho tapava tot, de manera que no era el cim de vaques que esperàvem trobar. Tot i la força del vent, hem arribat sense problemes al cim del Carrauntoohill (1.039 m), marcat amb una gran creu de fusta.
No hem pogut fer panoràmiques perquè la boira ho tapava tot i amb prou feines hem fet la foto de cim a través de la boira abans d'iniciar el descens pel mateix camí de pujada. No ha estat una gran ascensió però no volíem marxar d'Irlanda sense pujar al seu cim més alt.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pico
Ruivo, 2018
Ascensió al
Garajonay,  2017
Ascensió al
Teide, 2003

dimarts, 16 d’abril de 2019

Els Cingles de Moher

Acantilados de Moher
L'excursió als Cingles de Moher és una de les més populars de tot Irlanda. Cada dia, centenars de turistes recorren el camí que ressegueix el cingle que cau sobre l'Oceà Atlàntic des de més de 200 m. Hi ha un gran aparcament on cobren l'estada a raó de 8 euros per persona i un centre de visitants amb tendes, bar i altres serveis. Tot i ser un indret d'una gran bellesa natural, queda una mica desvirtuat per la massificació turística que omple el marcat camí dels cingles.
Després d'haver patit ahir un dia plujós i amb vent, avui hem pogut gaudir d'un dia primaveral per recórrer el camí del penyassegat. Hem iniciat la caminada des del centre de visitants recorrent la branca nord de l'itinerari. El camí, ben protegit per una tanca formada per grans lloses de pedra, passa per la torre O'Brien, que avui estava tota tapada per bastides perquè l'estaven restaurant, i arriba fins a l'extrem del penyassegat, des d'on es veu ja el poble de Doolin. Es pot acabar l'excursió baixant al poble però nosaltres hem preferit completar el recorregut amb la segona branca del camí, la que va cap al sud.
Hem retornat al centre de visitants i hem iniciat la caminada per l'altra banda del cingle. El camí també està ben marcat i protegit per les mateixes lloses de pedra encara que hi ha un camí paral·lel, per als més agosarats, que passa més a prop del penyassegat. És un trajecte agradable, planer, amb grans vistes sobre l'oceà i cada vegada menys massificat perquè el gruix dels turistes es conformen amb recórrer només una part del camí.
Després de gaudir una bona estona del camí del Cingles, hem arribat a la Torre de Moher, una antiga torre d'observació i defensa situada en un lloc estratègic. Hem fet un petit descans en aquest indret singular abans d'iniciar el retorn pel mateix camí fins al punt de partida on hem donat per acabada l'excursió.


ENTRADES RELACIONADES:
Cingles de
Tavertet, 2017
Cingles de
Pessonada,  2017
Cingles de
Vallcebre, 2017

dilluns, 15 d’abril de 2019

Un passeig per Connemara: Camí Blau

Parque Nacional de Connemara
Aprofitant els dies de Setmana Santa, hem fet un petit viatge a les Illes Britàniques, concretament a Irlanda, un lloc desconegut per a nosaltres on volíem combinar el turisme amb alguna caminada per aquestes terres.
Avui hem vingut al Parc Nacional de Connemara, un dels principals espais naturals de l'illa, per fer una excursió recorrent els vells camins d'aquesta zona. El dia era gris i plujós; un mal dia per caminar, amb un vent molt fort i un xàfec permanent. A partir del centre de visitants del parc surten diversos camins, de dificultats variables, perfectament senyalitzats. Nosaltres volíem fer l'itinerari senyalitzat de color vermell, que puja fins al Diamond Hill, un turó de només 442 metres però amb grans vistes i amb un recorregut força interessant.
No ha estat possible; ens hem hagut de conformar amb l'itinerari blau que és una curta passejada sense gairebé cap desnivell. El vent era molt fort i la pluja no parava de caure, de manera que quan hem arribat a la bifurcació on havíem de triar entre l'ascensió al Diamond Hill i la passejada turística no ho hem dubtat i hem seguit pel camí blau fins completar el recorregut.
Hem fet poques fotos perquè l'activitat ha estat curta i el clima no convidava a fer fotos, però aquí teniu un petit àlbum amb algunes imatges d'aquesta curta jornada excursionista. 


ENTRADES RELACIONADES:
Bahía de Abra,
Madeira, 2018
Westweg: Bad
Pederstal,  2011
Westweg: 
Schliffkoof, 2011

dissabte, 6 d’abril de 2019

GR7: Llaberia - Tivissa

GR7:Llaberia - Tivissa
Una nova etapa del GR7, entre les poblacions de Llaberia i Tivissa. Ha estat una etapa força interessant, per una zona feréstega de boscos i camins de muntanya, per la Serra de Montalt. Aquest matí hem arribat al poblet de Llaberia després de pujar amb l'autocar per l'estreta i recargolada carretera que hi porta. Avui no hi havia esmorzar de croissant perquè en aquest poble no hi ha cap bar, de manera que hem esmorzat a peu dret amb el termo de cafè amb llet que havíem portat de casa.
Després d'esmorzar hem travessat el poble i hem agafat un camí en lleugera baixada que en poc temps ens ha portat a la Font de l'Horta, amb la seva petita bassa. El camí segueix per un bosc de pins joves i puja fins a una colladeta, al davant dels Cingles del Tortó que queden per sota. 
Des del collet, un antic camí molt ben traçat, amb murs de pedra i algun tram empedrat, baixa fent llaçades fins a situar-se sota els Cingles del Tortó i baixa fins al barranc del mateix nom. 
Més endavant hem agafat una pista i hem passat al costat de la Font de la Mata i hem arribat a una zona on curiosament hi havia una gran plantació de xiprers de bona mida i tot seguit hem trobat una gran extensió de vinyes. El nostre camí, que avui recorre els camins de la Ribera d'Ebre, fa aquí una breu incursió en el Priorat passant pel terme de Capçanes. En aquest tram, relativament curt, hi ha diverses vinyes perfectament treballades; un paisatge molt diferent dels boscos feréstecs que hem recorregut avui al llarg del nostre camí. 
Passades les vinyes, hem deixat la pista prenent un camí a l'esquerra que puja pel bosc; una forta pujada que ens ha portat al punt clau del nostre recorregut d'avui: la Portella de Montalt (602 m), un marcat coll al peu de la muntanya del mateix nom. Ens hem aturat a esmorzar abans de seguir el nostre camí, que ara baixava per l'altra banda del coll. Hem passat per una masia enrunada, el Mas de Castellnou, i més endavant per una altra masia enderrocada, el Mas de l'Eloi. Aquí hem fet la foto de grup abans d'emprendre una nova pujada.
Hem pujat pel bosc fins a un petit coll des d'on ja hem vist Tivissa voltat de camps d'un verd primaveral. Hem baixat pel bosc fins entrar a la zona dels conreus, una gran extensió de cirerers en plena floració. Per una pista en lleugera pujada hem arribat a la carretera C44 i hem entrat a Tivissa per una avinguda amb plàtans centenaris. Més endavant hem passat pel costat dels antics safarejos fins arribar al punt on ens esperava l'autocar, donant per acabada l'etapa d'avui. 
Allà mateix, a Tivissa, hem acabat la jornada excursionista amb un bon dinar en el restaurant 2000 i pico abans d'iniciar el retorn a casa amb l'autocar.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: l'Ametlla
de Mar, 2011
VF de l'Aigua
al Coll,  2004
VF de la Serra
de Mestral, 2001