diumenge, 5 de juliol de 2020

Ascensió als pics d'Astazú (3.071 m)

Astazú
Hem dormit al nostre petit campament, plantat al costat del Llac de Marboré a 2.550 metres d'altitud. És un indret singular, situat a sota mateix de la cara Nord del Monte Perdido i del Cilindre de Marboré. A la nit, la lluna plena il·luminava totes les muntanyes gairebé com si fos de dia; un gran espectacle.
Amb les primeres llums hem esmorzat en el nostre campament i hem iniciat l'ascensió. Hi havia molta neu a la muntanya; força més de la que esperàvem però no ha estat necessari utilitzar els grampons perquè el camí segueix uns lloms rocosos fora de les congestes de neu. Hem pujat per la vall en direcció als Astazús fins que hem deixat el fons d'aquesta vall per enfilar-nos a la dreta per un esperó de roca. Sense cap dificultat hem arribat a la cresta que separa els dos Astazús, just al costat del Col Swan, on acaba el clàssic couloir del mateix nom.
Des d'aquí hi ha un corriol desdibuixat que puja vorejant la cresta fins al cim de l'Astazú (3.071 m), cim principal de l'activitat prevista d'avui. Des del cim el panorama es espectacular, especialment sobre la vessant Nord del Monte Perdido i els altres cims de la Vall d'Ordesa. També es veien cims més llunyans com el Vignemale, el Posets i el Néouvielle. Hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al Col Swan, des d'on hem iniciat la segona ascensió del dia: l'Astazú Occidental o Petit. Hem seguit la cresta sense dificultat fins arribar al pas clau de l'ascensió: la cornisa. Es tracta d'un passadís estret en forma de cornisa, molt més fàcil del que diuen algunes ressenyes si no tenim por de l'estimball que deixem a la nostra dreta mentre el recorrem. A mitja cornisa hem agafat una canaleta a l'esquerra, una curta grimpada de 8 metres, que ens ha portat novament a la cresta per on hem arribat ja fàcilment al cim de l'Astazú Occidental (3.015 m).
El panorama des d'aquest cim és molt similar al del germà gran, amb un primer pla sobre la vall de Gavarnie. Hem fet una segona panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans i fotografia hem iniciat el descens per la vessant oposada. Un bon camí ens ha portat a una àmplia collada des d'on hem baixat per la vall, aprofitant les congestes de neu, fins al nostre campament del llac de Marboré.
No havíem acabat la jornada; encara ens quedava la llarga baixada fins al fons de la Vall de Pineta, desfent el camí de pujada d'ahir. A poc a poc hem anat baixant pel recargolat camí del Balcón de Pineta fins arribar a l'aparcament on teníem el cotxe, donant per acabada l'activitat d'avui.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Soum de
Ramond, 2000
Pics de la Cascada
i Marboré, 1985
Les Tres
Sorores, 1974

PARTICIPANTS

Enric - Fer - Graciela - Joan G. - JuanRa - Laura - Montse - Pablo - J. Rafel

DESNIVELL: +600 m -1.800 m
RECORREGUT: 10'5 km
HORARI: 5h
MAPA


PANORÀMIQUES




L'ANÈCDOTAhi ha coses que només tenen sentit si les prenem com a broma. Potser algú pensa que el blog hauria de tenir una secció d'humor però no és necessari. Ja sabeu que la realitat sempre acaba superant la ficció i els humoristes professionals sempre aniran pel darrere dels insuperables humoristes que ens ofereix la diversitat de la condició humana. 
Fa uns anys es va formar un comité de savis per revisar la toponímia dels cims i altres accidents geogràfics del Pirineu Aragonès. Després d'uns mesos de dur treball, aquest comité va publicar la llista de noms amb els que s'havien de denominar, a partir dels seus descobriments, els cims dels Pirineus.
Els Astazús van ser rebatejats per aquest comitè de savis, de manera que el cim principal s'ha de dir Marmorés del Cul Gran (sic) mentre que el germà petit es dirà Marmorés del Cul Chicot (sic sic). I ja posats a fer, el mateix comitè va decidir que el Monte Perdido ja no es diu així sinó que cal denominar-lo com a Punta de Treserols. D'aquesta manera, el comitè de savis ensmenava formalment al gran Ramond de Carbonières que va ser qui va denominar per primera vegada com a Mont Perdu el gran cim que va albirar per primera vegada l'any 1787 des del cim del Midi de Bigorre.

Cap comentari: