dijous, 30 de maig de 2019

Coves d'Anes, d'Olopte i Fou de Bor

Coves de la Cerdanya
Una jornada d'intensa activitat espeleològica visitant fins a quatre coves a la Cerdanya. L'objectiu principal era la Cova d'Anes i després volíem fer una petita prospecció a la Fou de Bor però hem acabat recorrent les quatre coves si bé de la Fou de Bor només hem visitat una petita part de la immensitat de galeries que té.
Cova d'Anes: és una de les coves més populars de Catalunya per la seva facilitat d'accés i recorregut i per la bellesa de les seves formacions. L'accés és curt i fàcil i el recorregut té poques dificultats. La cova està entre Bellver i Prullans. Hem arribat a la Cerdanya de bon matí i passat Bellver de Cerdanya hem agafat una pista asfaltada que puja a una nau industrial i una pedrera. Hem deixat el cotxe i hem recorregut la curta aproximació que en mitja hora ens ha portat fins a la boca de la cova.
Hi ha una reixa metàl·lica molt antiga però no tanca la cova, de manera que l'entrada és lliure. Tota la cova és una única galeria principal sense gairebé ramificacions, que es pot recórrer dret contemplant una gran diversitat de formacions. Hi ha un parell de passos estrets que ens obliguen a passar a quatre grapes però no són angoixants. Més endavant cal passar al costat d'uns petits pous. Com que el terreny és humit i relliscós hi ha una corda fixa que podem utilitzar com a passamans per assegurar el pas.
Després de recórrer tota la galeria admirant les formacions hem arribat al final de la cova, on la galeria queda cega després d'un recorregut d'uns 360 m. Hem tornat enrere pel mateix camí fins sortir a la llum del dia.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta cova. Ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



Cova d'Olopte B: no estava en el pla de treball previst però en acabar la visita a la cova d'Anes era molt aviat i hem pensat que podíem visitar alguna cova més. Les coves d'Olopte estan situades al costat del poble del mateix nom i són diversos forats sense massa continuïtat excepte la Cova Gran que és una mica més llarga. Nosaltres volíem visitar aquesta cova però com que n'hi ha unes quantes hem començat amb un error de navegació. Hem pujat a un forat que es veia des del camí i semblava força evident. Eren dues boques que comunicaven als poc metres i una gatera estreta per on hem iniciat l'exploració. Hem avançat uns 100 metres patint una mica per l'estretor de les gateres fins que hem arribat a un punt cec i hem deduït que aquella cova no era la que buscàvem.
Cova Gran d'Olopte: hem baixat novament al camí i hem avançat una mica fins que, ben aviat, hem vist un altre forat a dalt de la muntanya que ens ha semblat que podia ser la cova. Hem pujat amunt i hem arribat a la boca, de forma el·líptica, d'on sortia una gatera terra endins. Ja no hem tingut cap dubte que, efectivament, havíem trobat la Cova Gran d'Olopte. Aquesta cova, segons la ressenya que portàvem, es pot recórrer entrant per una boca i sortint per una altra després de recórrer 232 metres. La nostra intenció era fer aquest recorregut però després de recórrer uns dos-cents metres de gatera amb alguns passos molt estrets hem arribat a un punt on semblava impossible continuar. Ens hem donat per satisfets amb el recorregut realitzat i hem tornat pel mateix camí fins sortir novament a la llum del dia.
Aquesta vegada tenim més pel·lícules; aquí teniu la de l'exploracio de les Coves d'Olopte. També ha estat realitzada per Edicions JGB:



Cova de la Fou de Bor: aquesta és una de les cavitats més importants de Catalunya, amb moltes galeries que fan que no es tracti únicament d'una cova sinó de tot un sistema, amb diverses boques i una infinitat de galeries connectades entre elles. La Fou de Bor no es pot visitar en un sol dia i encara menys en una estoneta però la nostra intenció era només fer una petita prospecció i tornar un altre dia amb més temps per ampliar l'exploració.
L'aproximació a la cova ja és interessant perquè passa per la gran surgència de la Fou de Bor, un punt on surt aigua de la terra per diversos forats. Des d'allà surt un caminet equipat amb unes cordes fixes que en pocs minuts ens porta a l'entrada principal de la cova.
Hem iniciat el nostre recorregut per una de les galeries principals, la que porta directament a la Sala Cerdanya. És un recorregut interessant amb diversitat de passos i amb algunes gateres estretes i humides que ens han deixat ben enfangats. Després d'una bona estona de recorregut hem arribat a la Sala Cerdanya, un punt clau dintre de la cova, on les galeries estretes desemboquen en una sala bastant gran.
Al final de la Sala Cerdanya hi ha el punt més singular de la cova. Es tracta del sifó que dona accés a la Galeria Canela. És un sifó que cal buidar parcialment amb una galleda per poder passar a l'altra banda i seguir l'exploració de la cova... Hi havia moltes galledes per allà escampades i uns tubs que deuen servir per fer aquesta maniobra. Nosaltres ens hem donat per satisfets amb aquesta exploració i hem iniciat el retorn.
Hem intentat tornar per una altra galeria que porta a l'entrada de la cova per un itinerari diferent però després d'una bona estona de progressar per galeries, gateres, rampes i pous no ho hem vist clar i hem preferit retornar pel mateix camí abans d'embolicar-nos per un laberint de galeries.... Hem tornat a la Sala Cerdanya i hem sortit per la mateixa galeria per on havíem arribat. En total hem estat tres hores a la Fou de Bor, molt poca cosa per la gran complexitat d'aquest sistema.
Després de sortir de la Fou de Bor ja era tard, de manera que hem donat per acabada aquesta intensa jornada espeleològica i hem tornat a casa satisfets per la sessió d'espeleologia hiperactiva que havíem completat.
Aquí teniu la tercera pel·lícula, la de la Fou de Bor. Com les altres, ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Les coves de
Mont-ral, 2018
Cova de les
Encantades, 2018
Cova de les
Rondes, 2018

dissabte, 25 de maig de 2019

El Clot del Cargol i el Pou de la Portella

Clot del cargol
Una jornada montserratina de gran intensitat en un dia gris i plujós però que ens ha permès fer fins a tres activitats en el magnífic terreny de joc de la muntanya de Montserrat. Avui la previsió del temps era força dolenta però hem sortit confiant en què una finestra de bon temps ens permetés fer alguna activitat. No ens hem equivocat. Tot i que en algun moment ha començat a ploure feblement, hem pogut fer tres activitats en un matí molt ben aprofitat.
Hem arribat a Can Maçana al voltant de les 9 del matí. El dia estava ben tapat i plovisquejava però nosaltres, amb una fe indestructible, hem començat a caminar pel camí del Coll de Guirló i la Portella fins arribar al refugi Vicenç Barbé. Poc més enllà hem deixat el camí principal per agafar el corriol que porta al Clot dels Cargols. Després de baixar una estona pel bosc pel camí desdibuixat, hem arribat a la instal·lació del primer ràpel, en un arbre.
El Clot dels Cargols és un barranc montserratí no gaire llarg però amb certa intensitat, especialment al final on s'encadenen tres ràpels, en part interiors, gairebé espeleològics. Hem anat baixant sense problemes mentre el temps anava canviant entre la pluja suau i algun raig de sol, fins arribar a la part final del descens. Els dos darrers ràpels, per l'interior d'una profunda esquerda, son espectaculars.
Ja fora de la canal, hem iniciat el retorn. Hi ha diverses maneres de retornar al punt de partida però nosaltres hem triat el retorn pel Torrent del Lloro, on hi ha una curta via ferrada que hem pensat que podia arrodonir la jornada matinal d'activitats montserratines. Després d'una curta travessia sense camí hem trobat les primeres grapes de la instal·lació i hem iniciat l'ascensió, curta i fàcil encara que amb un equipament precari. Les grapes de ferro semblaven sòlides però el cable de vida és un conjunt de cordes fixes mig podrides (per mirar i no tocar...).  Ben aviat hem superat la ferrada, en realitat un únic mur d'uns 20 metres, i hem seguit el camí que ens ha portat fins al refugi Vicens Barbé i de retorn per la Portella.
Aquí havia d'acabar aquesta crònica però quan anàvem de camí, gairebé arribant a la Portella, algú ha proposat que podríem fer el descens del Pou de la Portella, una activitat a mig camí entre el barranquisme i l'espeleologia que ja havíem fet l'any 2015. Com que l'activitat proposada és curta hem decidit fer-la i ens hem acostat a la Portella Gran. Amb un ràpel ens hem situat a l'entrada del Pou, un forat tenebrós per on cal baixar amb un ràpel de 30 metres. Hem baixat pel forat, estret i fosc, fins a una plataforma. Després el darrer ràpel, més curt, ens ha deixat al peu de la Portella Gran.
Ara sí que hem donat per acabades les activitats i hem retornat al punt d'inici, a Can Maçana, per agafar el cotxe i tornar a casa. Ha estat una jornada molt ben aprofitada, tot i que al matí semblava que la pluja no ens deixaria fer res. Aquesta vegada la nostra moral de victòria ha tingut premi.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta sortida. Aquest vídeo només inclou el Clot del Cargol i el Torrent del Lloro. Del Pou de la Portella hi havia poc material perquè ha estat una activitat improvisada i no portàvem material d'il·luminació. Per altra banda, en la nostra anterior visita al Pou de la Portella ja vam publicar un vídeo força detallat (el podeu veure a l'entrada corresponent del blog, a l'apartat "entrades relacionades" d'aquesta mateixa entrada).



ENTRADES RELACIONADES:
El Pou de la
Portella, 2015
El Clot del
Trago, 2013
Barranc del Clot
del Cargol, 2008

dissabte, 18 de maig de 2019

GR7: Tivissa - Coll de Miravet

GR7:Tivissa - Coll de Miravet
Una etapa singular del GR7 que ens ha portat fins a l'Ebre. Avui no hem travessat el riu però hem arribat a la riba i l'hem vorejat durant una part del recorregut. Ha estat una etapa molt interessant, per camps i boscos, en un dia de sol radiant però amb un vent fresquet que ens ha ajudat a caminar sense patir calor.
Hem arribat de bon matí a Tivissa i hem esmorzat en el bar-restaurant 2000 i pico, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després de prendre el cafè amb llet i el croissant hem iniciat la caminada. Hem sortit per una pista a la part alta del poble que aviat ha passat per un petit engorjat sota unes perets ben altes. Més endavant hem passat al costat de la font de Sant Blai i ben aviat hem arribat a l'ermita del mateix sant, on hem fet la foto de grup.
Hem seguit pel camí fins arribar al Coll del Ventall. Aquí hem tingut un moment de dubte perquè el track que portàvem se'n anava amunt però el mapa indicava seguir recte per una petita pista; hem optat per la pista, que ens ha portat pel bosc amb bones vistes fins retrobar el track més endavant.
Hem travessat per camps d'ametllers, oliveres i cirerers fins arribar a una carretera, gairebé a l'entrada de Rasquera. El GR pasa pels primers carrers del poble però ben aviat surt per anar a buscar un caminet en direcció nord. Després de superar un parell de petites pujades hem arribat al punt més singular del nostre camí d'avui. Allà mateix, uns metres per sota del camí, hem vist el riu Ebre, que aquí passa encaixonat entre muntanyes. És l'indret anomenat Obaga de Llevatera, un paissatge molt interessant amb camps de tarongers i algunes masies disperses.
Hem deixat enrere l'Ebre i poc més enllà hem deixat el GR7 per agafar una pista que en pocs minuts ens ha portat al punt de la carretera on ens esperava l'autocar.
Com és habitual, hem acabat la jornada excursionista amb un magnífic dinar en el restaurant Bon Apetit de Rasquera.


ENTRADES RELACIONADES:
El Castell de
l'Airosa, 2015
Serra de
Cardó,  2015
BTT: Beseit-
Xerta, 2006

dissabte, 11 de maig de 2019

Ascensió al Tuc de Carants (2.790 m)

Tuc de Carants
L'ascensió al Tuc de Carants per la Vall de Sant Martí i els Estanys del Pessó és un clàssic de l'esquí de muntanya. Ara, però, la neu ja s'està retirant de la muntanya i la Vall de Sant Martí està en bona part neta de neu, de manera que no és una ascensió recomanable amb esquís si no volem portar-los a l'esquena una bona estona. Per això avui ens hem passat a la infanteria i hem fet aquesta ascensió a peu i, en part, amb raquetes.
Hem sortit del pont del Riu de Sant Martí, a la carretera d'accés a l'estació d'esquí de Boí-Taüll. El dia estava mig tapat però les previsions eren bones i, tal com havíem previst, la Vall de Sant Martí es veia totalment neta de neu. Hem iniciat l'ascensió seguint un camí marcat com a GR, ja que es tracta d'una variant del GR11 que passa pel Port de Rus.
Al cap d'una estona hem deixat el GR per agafar un camí a l'esquerra amb forta pujada, marcat amb uns pals de fusta pintats de groc i algunes fites. Hem arribat a l'Estany del Pessó de Baix, totalment gelat, i l'hem vorejat per anar a buscar la canal que puja a l'estany superior. A partir d'aquí ja hi havia neu però encara hem pogut anar pujant a peu evitant les congestes fins arribar a l'Estany Gran del Pessó, molt més gran que l'anterior i també totalment gelat.
Des d'aquest estany ja es veia el llom que porta al cim del Tuc de Carants i una àmplia vall lateral que porta a la Collada del Montanyó. Hem començat a pujar per aquesta vall, en bona part neta de neu però aviat hem vist que la pujada seria més fàcil pujant amb les raquetes per les congestes i evitant les tarteres. Ens hem calçat les raquetes i en ben poca estona hem arribat a la collada.
Hem deixat les raquetes i hem iniciat el darrer sector de l'ascensió, un llom força dret que porta directament al cim. Hem superat el llom gaudint d'un panorama cada vegada més extens, evitant la neu perquè el pendent era fort. Finalment hem arribat al cim del Tuc de Carants (2.790 m). El dia estava una mica tapat, privant-nos de gaudir plenament del magnífic panorama que ofereix normalment aquest cim, però teníem una bona vista del gran Pic del Pessó i les muntanyes de la Vall de Boí. També hem vist el Pic de Filià, que vam pujar amb esquís fa un parell de setmanes, i cims més llunyans com els Bessiberris i la Maladeta. Hem esmorzat una mica i hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat el retorn baixant en direcció a la Collada del Montanyó. Al davant, a l'altra banda de la collada, teníem el Pic Roi. Estava tan a prop que no hem volgut deixar passar l'ocasió de fer una segona ascensió per arrodonir aquesta jornada de muntanya. Des de la collada, seguint traces de camí, hem arribat en poca estona al Pic Roi (2.750 m). Des d'aquí, a més de veure les mateixes muntanyes que havíem vist des de l'altre cim, hem pogut gaudir de la visió del Tuc de Carans, ben esvelt, amb el llom ben pendent per on havíem pujat. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem retornat a la collada i ens hem calçat les raquetes amb les quals la baixada ha estat directa i ràpida fins a l'Estany del Pessó de Baix. Després, ja a peu, hem baixat pel camí retornant al punt de partida, el pont del Riu de Sant Martí.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Filià, 2019
Castell de
Rus, 2017
Tuc de
Carants, 1982

dissabte, 4 de maig de 2019

Cambres d'Ase (2.750 m) pel Couloir Vermicelle

Couloir Vermicelle
El Coulor Vermicelle és tot un clàssic del Pirineu Oriental. Es tracta d'una canal estreta i amb bon pendent que puja fins a la carena del Cambres d'Ase, ben a prop del seu cim. No és massa difícil si les condicions de la neu són bones, encara que cal anar ben equipat, com a mínim amb piolet, grampons i casc. Ahir va estar nevant bona part del dia i avui la muntanya estava ben coberta de blanc. Un magnífic paisatge hivernal.
Hem arribat de bon matí al pàrquing de l'estació d'esquí d'Eyne i hem esmorzat una mica abans d'iniciar l'ascensió. Tot i que el Méteo France anunciava bon temps, hi havia un núvol ben negre que tapava tota la muntanya. Hem iniciat l'ascensió per una pista pel bosc que després s'ha convertit en corriol. Més amunt hem seguit les pistes d'esquí fins que s'han acabat i hem començat a entrar en el Circ de Cambres d'Ase.
La neu caiguda ens ha complicat una mica la progressió, especialment quan hem entrat en una zona de grans blocs que, enfarinats per la nevada recent, eren un perill. Unes fites ben situades ens han anat guiant entre els blocs fins arribar al Circ de Cambres d'Ase, al peu de les parets que tanquen la vall. El temps havia anat evolucionant i, quan hem arribat a la cabana de pedra situada en aquest punt, la boira tapava tota la muntanya. Hem tingut un moment d'indecissió; semblava que la previsió de la méteo estava equivocada però ens hem equipat amb els grampons i el casc i, amb els dos piotets a la mà, hem iniciat l'ascensió per la base de la canal.
No es veia res; la muntanya estava emboirada. Quan fa bon temps la referència és el gendarme anomenat El Caputxí del Vermicelle, ben visible a mitja canal. Avui es veia una mica entre la boira però només amb l'ajut del GPS hem pogut estar segurs de triar la bona entre les diverses canals de la zona i hem pogut arribar fins a l'entrada de la canal. Aleshores s'ha produït el miracle: ha sortit el sol i la boira ha començat a desfer-se. Davant nostre teníem el llarg corredor encaixonat a la paret. Sense pensar-ho més hem tirat endavant. El pendent és regular; ni poc ni massa. Portàvem material d'assegurança però avui les condicions de la neu eren molt bones i només hem utilitzat el material bàsic. A poc  a poc hem anat pujant per l'estreta canal i hem arribat sense problemes a la carena.
A partir d'aquest punt l'ascensió és ben fàcil; puja per un llom ample i de suau pendent i només al final de tot s'estreny una mica. Hem arribat al cim del Cambres d'Ase (2.750 m), marcat amb una creu de ferro. Tot i que encara quedava una mica de boira, el panorama era molt extens, especialment sobre la Cerdanya. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica contemplant el panorama abans d'iniciar el descens. Hi ha diverses possibilitats però hem triat la més còmoda i ràpida que és la via normal d'aquest cim. Un camí que baixa pels lloms fins enllaçar amb les pistes d'esquí. En dues hores hem arribat a l'aparcament on teníem el cotxe i hem tornat cap a  casa satisfets per aquesta magnífica ascensió.
I aquí teniu un vídeo amb una selecció d'escenes de l'acensió al Cambres d'Ase pel Couloir Vermicelle:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Llosers, 2013
Torre d'Eina
esquís, 2009
Cambres d'Ase
esquís, 2008

dimecres, 1 de maig de 2019

Ascensió al Pic de Filià (2.764 m) amb esquís

Pic de Filià
El Pic de Filià, també anomenat Pic dels Pallassos, està situat a la capçalera de la Vall de Manyanet, una de les més solitàries dels Pirineus, al límit amb la Vall Fosca. La seva ascensió normal és per Manyanet però ara que la temporada d'esquí de muntanya s'acosta al final i la neu es va fonent per moments, és més recomanable prendre com a punt de partida l'estació d'esquí de Boí-Taüll, que ara ja ha tancat la temporada. D'aquesta manera tenim un punt de partida més alt, per sobre dels 2.000 metres, una orientació favorable i a la primera part podem aprofitar les pistes tancades de l'estació.
Hem arribat abans de les 9 del matí a l'estació d'esquí de Boí-Taüll. Hem iniciat l'ascensió per les pistes, on es conservava perfectament la neu, fins arribar al Coll de Roies (2.540 m) on acaba un telecadira. Des d'aquest punt ja hem vist el Filià, en la llunyania, amb les pales de neu per on va l'itinerrai d'acensió, per la cara nord-oest. També es veia el Planell de la Bassa, amb un petit llac que és la referència per triar l'itinerari correcte sense baixar més del que cal. Hem tret les pells i hem deixat enrere l'estació d'esquí començant a baixar pel Clot de la Mina, una barrancada per on hem gaudit d'una magnífica esquiada fins al fons de la vall.
Procurant evitar alguns sectors sense neu o amb roques, hem arribat al punt més baix (2.250 m). Hem posat novament les pells i hem iniciat l'ascensió per la vall de Manyanet. Amb molt bona neu hem anat pujant pel torrent del Cap de Llevata fins que, al voltant del 2.350 m, hem girat a la dreta per encarar les grans pales que porten al cim del Filià. Més amunt hem arribat a un llom per on hem completat l'ascensió, arribant al cim amb els esquís als peus.
Des del Pic de Filià (2.764 m) hem pogut gaudir d'un gran panorama, especialment sobre la Vall Fosca, però també hem vist muntanyes més llunyanes com els Bessiberris i la Maladeta. Hem fet les fotos del cim, hem fet volar el dron, i hem fet també la panoràmica circular:

Des del cim del Filià, el retorn recomanat és pel Port de Rius i la Vall de Sant Martí però nosaltres ja havíem vist que la Vall de Sant Martí estava ben pelada, sense neu. Tot i que el desnivell a superar és més gran, hem preferit retornar pel mateix itinerari d'anada.
Hem iniciat el retorn amb una magnífica esquiada per la vall de Manyanet, amb molt bona neu. Després hem tornat a posar pells per travessar el Planell de la Bassa i iniciar la remuntada pel Clot de la Mina en direcció al Coll de Roies. A poc a poc hem anat superant el desnivell fins arribar al coll. El cel s'havia anat tapant i ara els núvols grisos amenaçaven tempesta, de manera que sense perdre temps hem iniciat l'esquiada per les pistes.
En poc temps hem baixat per les pistes fins a la base de l'estació i hem arribat al cotxe quan començava a ploure. Ha estat una gran ascensió, amb gairebé 1.500 metres de desnivell, però hem pogut gaudir plenament de l'esquí de muntanya per la solitària Vall de Manyanet amb molt bona neu i un magnífic entorn.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta ascensió. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
Castell de
Rus, 2018
Tuc de
Moró, 2008
Tuc de
Carants, 1982