Una nova matinal montserratina amb activitats variades. He començat amb una exploració per la zona de la Miranda de la Portella i el Dauet. Es tractava de fer fotos de diverses agulles per completar algunes ressenyes antigues del blog, que estic revisant. Des del coll de la Portella he vorejat la Portella Gran per la seva base fins al peu del Dauet, que també he vorejat per la base fins arribar al peu de la Miranda de la Portella. La seva via normal és fàcil i es pot fer sense corda; puja per cornises i terrasses donant la volta a l'agulla i acaba amb una canaleta fàcil. No havia pujat a la Miranda des de l'any 1976, quan vaig fer la via CADE. Des d'aquí es veu un gran panorama de totes les agulles. He fet una foto de cim i una panoràmica circular:
Després de les fotos ha arribat l'anècdota de la jornada: allà dalt, al costat de la fita del cim, he trobat un parell de peus de gat. Suposo que algú va arribar aquí després de fer alguna via -potser la CADE- i es va canviar de sabates abans de baixar però es va deixar els peus de gat al cim... Eren de talla petita, potser de dona, i allà dalt s'han quedat per si torna la propietària o bé puja algun escalador de peu petit. He baixat pel mateix camí de pujada i, vorejant l'Agulla dels Tres, he pujat dues petites agulles també fàcils, sense corda. Són la Tretze i la Catorze, dos noms poc imaginatius que corresponen a la numeració del mapa d'en Semir. Des de la Tretze he fet una nova panoràmica circular:
He tornat al Coll de la Portella i des d'allà al Refugi, per iniciar la segona part de la jornada: el Clot del Trago. Aquest barranc comença paral·lel al Torrent del Lloro; en realitat és un afluent que s'hi ajunta poc abans del ràpel final d'aquest torrent. Pel camí del Coll de Port, després de l'entrada del Clot del Cargol i abans del Torrent del Loro, un caminet baixa seguint l'inici del torrent, sense dificultat, fins que es troba un primer resalt que es baixa amb l'ajut d'una corda de nusos. El descens no té cap dificultat remarcable fins que s'arriba a un punt on el torrent s'aboca sobre un espadat considerable. A la dreta tenim una instal·lació de ràpel amb dues anelles; són gairebé 30 metres que ens porten a una zona boscosa per on baixem i en pocs minuts arribem al Torrent del Lloro, poc abans del ràpel final. Aquest ràpel baixa encaixonat per una canal d'uns 30 metres ben verticals i al peu del ràpel s'acaba el descens. Quan vaig fer el Torrent del Lloro, fa ben poc, vaig baixar pel Clot del Tambor però avui he tornat per un lloc diferent. Just al peu del ràpel final del Torrent del Lloro comença una petita via ferrada que remunta el cingle en paral·lel al ràpel i, per un caminet, enllaça amb el camí del Lloro que puja paral·lel al torrent del mateix nom fins a enllaçar amb el camí del Coll de Port per on he tornat al refugi i a Can Masana.
Avui he fet poques fotos però he fet una petita pel·lícula; aquí la teniu:
Després de les fotos ha arribat l'anècdota de la jornada: allà dalt, al costat de la fita del cim, he trobat un parell de peus de gat. Suposo que algú va arribar aquí després de fer alguna via -potser la CADE- i es va canviar de sabates abans de baixar però es va deixar els peus de gat al cim... Eren de talla petita, potser de dona, i allà dalt s'han quedat per si torna la propietària o bé puja algun escalador de peu petit. He baixat pel mateix camí de pujada i, vorejant l'Agulla dels Tres, he pujat dues petites agulles també fàcils, sense corda. Són la Tretze i la Catorze, dos noms poc imaginatius que corresponen a la numeració del mapa d'en Semir. Des de la Tretze he fet una nova panoràmica circular:
He tornat al Coll de la Portella i des d'allà al Refugi, per iniciar la segona part de la jornada: el Clot del Trago. Aquest barranc comença paral·lel al Torrent del Lloro; en realitat és un afluent que s'hi ajunta poc abans del ràpel final d'aquest torrent. Pel camí del Coll de Port, després de l'entrada del Clot del Cargol i abans del Torrent del Loro, un caminet baixa seguint l'inici del torrent, sense dificultat, fins que es troba un primer resalt que es baixa amb l'ajut d'una corda de nusos. El descens no té cap dificultat remarcable fins que s'arriba a un punt on el torrent s'aboca sobre un espadat considerable. A la dreta tenim una instal·lació de ràpel amb dues anelles; són gairebé 30 metres que ens porten a una zona boscosa per on baixem i en pocs minuts arribem al Torrent del Lloro, poc abans del ràpel final. Aquest ràpel baixa encaixonat per una canal d'uns 30 metres ben verticals i al peu del ràpel s'acaba el descens. Quan vaig fer el Torrent del Lloro, fa ben poc, vaig baixar pel Clot del Tambor però avui he tornat per un lloc diferent. Just al peu del ràpel final del Torrent del Lloro comença una petita via ferrada que remunta el cingle en paral·lel al ràpel i, per un caminet, enllaça amb el camí del Lloro que puja paral·lel al torrent del mateix nom fins a enllaçar amb el camí del Coll de Port per on he tornat al refugi i a Can Masana.
Avui he fet poques fotos però he fet una petita pel·lícula; aquí la teniu:
 Torrent del Lloro - 2013 |  Escalada a Agulles - 2010 |  La Miranda, via CADE - 1976 |
4 comentaris:
Vamos, que te haces los barrancos dos veces, para poder filmarlos...
Los patrocinados al Himalaya llevan cámara de altura... Tú subirías dos veces a la cima del Everest, para autofilmarte.
Creo que sacas conclusiones apresuradas. Quizá no lo has pensado bien y no has imaginado que hay otras posibles explicaciones a los hechos.
1. Un drone. Si los americanos tienen drones, si a Kilian Jornet lo filman con un drone, ¿por qué no podría yo tener uno?
2. Un chinito. ¿Quién te dice que no he contratado un ayudante de cámara para filmar la excursión?
De todas maneras, debes saber que el cine es fantasía ¿o crees que en las películas de guerra matan de verdad a los extras?
Pues en la montaña drones todavía no he visto, pero cadrones, unos cuantos, no te creas.
Moltes gràcies, Marià. M'alegro que t'agradi el vídeo.
Publica un comentari a l'entrada